Per a molts ecologistes actuals, la tranquil·la vida del rector de Selborne, coetani de la Revolució Francesa, representa el somni nostàlgic d’una harmonia perduda amb el medi. La preservació del marc tradicional de la parròquia de Selborne i l’amor del seu pastor pels estudis naturalístics representen models encara ben fascinants. Al marge de les tranquil·les consideracions bucòliques que farceixen el cos de l’obra, resulta remarcable la severitat amb què jutja les pràctiques tradicionals de fer passar focs per les landes i bosquines per aprofitar els rebrots tendres. Es veu que tant els monarques anglesos com el mateix White tenien clar com calia tractar el ‘delicte ecològic’ (sobretot en el cas que els infractors fossin pagesos o pastors).
“Aquests boscos i brugueres [...] fan molt de servei als veïnats que hi llinden, perquè els proporcionen torba i gleves per a fer foc, llenya per als forns de calç i cendra per a les pastures, i hi mantenen els seus ànecs i vedells sense cap despesa o molt poca.
[...]
Encara que [...], “cremar en cap bruguera, entre la Candelera i Sant Joan, qualsevol bri, bruguerola, bruc i gatosa, ginebró o falguera, serà castigat amb assots i reclusió a la casa de correcció”, en aquest bosc, cap al març o l’abril, segons la sequedat de la temporada, s’hi calen focs tan grans per cremar brucs que sovint esdevenen incontrolables i, després d’agafar a les bardisses, han passat al sotabosc, al bosc i als rebrots, on han fet força mal. El pretext d’aquests focs és que, un cop consumida l’antiga coberta de bruc, etcètera, hi neixen plançons i el bestiar té una pastura molt més tendra; on hi ha gatoses grans i velles, però, el foc, seguint les arrels, consumeix el sòl i tot, de tal manera que en centenars d’acres no s’hi veu sinó fum i desolació, i tota la contrada sembla coberta per les cendres d’un volcà; i, com que la terra està exhausta, no s’hi troben rastres de vegetació durant molts anys. Aquests incendis, com que acostumen a tenir lloc amb vent del NE o de l’E, són molt molestos per a aquest poble a causa de la fumera i alarmen sovint la rodalia; i, una vegada en concret, recordo que un senyor, que viu més enllà d’Andover, mentre venia cap a casa meva, en arribar als turons que hi ha entre aquesta població i Winchester, a vint-i-cinc milles de distància, va quedar molt sorprès pel fum i per la flaire acre del foc, i va arribar a la conclusió que Alresford cremava; però quan va arribar a aquest poble, va témer que no fos el poble següent, i així fins al final del recorregut.”
“The natural history and antiquities of Selborne” (‘La història natural i antiguitats de Selborne’), carta VII a Thomas Pennant B. White and Son, Londres (1789). Reproduït a partir de “The natural history of Selborne”, Thames and Hudson Ltd, Londres (1993)
Traducció: Josep M. Camarasa