“Silent spring” ha esdevingut, amb el pas dels anys, un veritable clàssic, i la seva autora, una de les profetesses del panteó ecologista. Amb imatges colpidores i dades precises de fets que coneixia de primera mà i de les seves causes, Rachel Carson explicà perquè havien callat tantes ‘veus de la primavera’ en innombrables pobles i ciutats nord-americans. Les indústries químiques no dubtaren a calumniar i bescantar el seu bon nom; iniciaren una campanya de premsa poc honorable i força contraproduent per als seus propis interessos, ja que les dades de l’autora de “Silent spring” resultaren irrefutables. Fins i tot el comitè científic assessor del president Kennedy hi donà suport.
Hi havia una estranya quietud. Els ocells, per exemple, on se n’havien anat? Molta gent en parlava, perplexa i amoïnada. Les menjadores de les eixides eren abandonades. Els pocs ocells que s’havien vist en algun racó agonitzaven; tremolaven violentament i no podien volar. Era una primavera sense veus. Els matins que en altre temps s’estremien amb la refiladissa a trenc d’alba de tot el bé de Déu d’ocells canors, ara romanien silenciosos; sobre els camps, i els boscos, i els aiguamolls, només hi havia silenci.
A les granges, les gallines covaven, però no naixia cap pollet. Els pagesos es queixaven perquè no podien engreixar cap porc; les ventrades eren de pocs garrins, i aquests només vivien uns dies. Les pomeres florien, però no hi havia abelles brunzint entre les flors, de manera que no hi hauria pol·linització ni tampoc fruit.
Als canalons de sota els ràfecs i entre els tegells de les teulades, encara es veien claps d’unes pólvores granulars de color blanc; unes setmanes enrere havien caigut com neu sobre les teulades i la gespa, sobre els camps i els torrents.
No era cap fetilleria ni cap acció de l’enemic el que havia estroncat el renaixement de la vida en aquest món damnat. Era la seva pròpia gent que ho havia fet.
Els marges dels camins, en altre temps tan atractius, ara eren flanquejats per una vegetació enrossida i pansida com si s’hi hagués calat foc. També estaven silenciosos, abandonats de tot ésser vivent. Fins i tot els torrents eren buits de vida. Els pescadors de canya ja no hi anaven, perquè tots els peixos havien mort.
Aquest poble no existeix en la realitat, però fàcilment n’hi podria haver milers d’equivalents a l’Amèrica del Nord o a qualsevol altre lloc del món. No sé de cap població que hagi viscut la totalitat dels infortunis que he descrit. Però tots aquests desastres han passat realment en algun lloc, i moltes poblacions reals n’han patit un nombre considerable. Un espectre macabre se’ns ha acostat sigilosament sense que ens n’adonéssim, i aquesta tragèdia imaginària podria convertir-se fàcilment en la crua realitat que tots sabem.”
“Silent spring” (‘Primavera silenciosa’), cap. 1 Houghton Mifflin, Boston (1962). Reproduït amb el permís de Frances Collin Literary Agent. © 1962 Rachel L. Carson
Traducció: Xavier Pàmies