Lewis Mumford: l'ocàs del progrés

Al llarg de tota la seva vida Lewis Mumford s’interessà pels efectes negatius de la tècnica sobre les societats humanes. Aquest fragment de “Technics and civilization” (‘Tècnica i civilització’) que, tot i haver estat publicat per primera vegada el 1934, conserva tota la seva vigència (fins al punt que l’edició del 1963, lleugerament revisada, encara es tradueix i es reimprimeix més de trenta anys després), presenta el sociòleg nord-americà com un dels primers pensadors que reflexiona sobre l’ocàs de la ideologia del progrés indefinit que, d’ençà del segle XIX, vincula la felicitat de la humanitat al desenvolupament triomfal de les ciències i la tècnica. Hom es pot preguntar, tanmateix, si Mumford no substitueix el vell optimisme per un de nou amb la idea que l’era que s’obria a la humanitat la dècada del 1930 havia de ser la d’un equilibri dinàmic. La Segona Guerra Mundial i els anys que l’han seguida han desmentit cruelment el pensador nord-americà.

“La principal justificació dels canvis gegantins que es produïren al llarg del segle XIX ha estat el canvi mateix. Poc importava el que passés amb les vides humanes i amb les relacions socials, hom considerava cada nou invent com un afortunat pas endavant vers invents ulteriors, i la societat avançava cegament com un tractor eruga marcant el seu camí per l’acte mateix de moure’s. Se suposava que la màquina havia de superar tota limitació al moviment o al creixement: les màquines havien d’esdevenir cada cop més grans, els motors més potents, les velocitats més grans, la producció en massa s’havia de multiplicar amb desfici; la població i tot havia de créixer sense aturador fins que les seves necessitats arribessin a superar la producció d’aliments o a exhaurir la reserva de nitrogen del sòl. Aquest fou el mite del segle XIX.

Avui [el 1934], la noció de progrés lineal sense meta ni límit sembla potser la més mesquina de les nocions d’un segle molt mesquí. Els límits en el pensament i en l’acció, les regles del creixement i el desenvolupament són ara tan presents en el nostre pensament com absents eren per als contemporanis de Herbert Spencer. Certament que les millores tècniques que queden per fer són innombrables i que encara s’han d’obrir infinits camps nous. Tanmateix, fins i tot en el camp de les realitzacions purament mecàniques ens trobem ja a les portes d’uns límits naturals, no imposats per la timidesa humana, la manca de recursos o la maduresa tecnològica insuficient, sinó per la natura mateixa dels objectes amb els quals treballem. El període d’exploració i d’avenços esporàdics, no sistemàtics, que semblà incorporar, al segle XIX, les caracterísitiques essencials de la nova economia, està arribant ràpidament a la fi. Ens enfrontem ara a un període de consolidació i assimilació sistemàtiques. La civilització occidental, en el seu conjunt, es troba, per dir-ho així, en la situació dels pioners del Nou Món quan es trobaren que havien ocupat totes les terres disponibles i establert les línies de transport i comunicació bàsiques. Ara cal que s’assenti i que aprofiti fins al límit allò que té. El nostre sistema maquinista comença a assolir un estat d’equilibri intern. El signe de l’era que ara s’obre és un equilibri dinàmic en comptes d’un progrés indefinit. Equilibri i no progrés unilateral accelerat; conservació i no saqueig desconsiderat.”

Technics and civilization” (‘Tècnica i civilització’), cap. 8.12 Harcourt, Brace & World, Inc., Nova York (1934). Reproduït a partir de “Técnica y civilización”, de L. Mumford, amb el permís d’Alianza Editorial, S.A.

Traducció: Josep M. Camarasa