Humitat oceànica, ni fred ni calor

La benignitat climàtica

El règim climàtic del bioma de les selves temperades es caracteritza per la seva benignitat. Les temperatures són suaus i fluctuen poc, i les pluges són abundants i estan homogèniament repartides al llarg de tot l’any. Així, cap estació no presenta dèficit d’aigua i, si bé en algunes selves es donen períodes curts d’estrès hídric, en general l’aigua perduda per evapotranspiració mai no supera la que proporcionen les precipitacions o les pluges horitzontals. En aquestes condicions, es comprèn que el tipus de vegetació que es desenvolupa adquireixi uns nivells de complexitat estructural només comparables als de les selves plujoses tropicals. (Vegeu també Els tipus de clima de la Terra)

La influència dels alisis a les façanes orientals

Les selves temperades constitueixen un bioma disjunt que ocupa superfícies sempre poc extenses i molt allunyades les unes de les altres. Totes aquestes àrees comparteixen un clima suau. Les temperatures mai no arriben a valors extrems i no presenten oscil·lacions anuals marcades. En alguns llocs pot glaçar durant l’hivern, però en cap mes les mínimes diàries mitjanes no són inferiors als 0°C. Les precipitacions són de força a molt abundants —és rar que siguin inferiors a 100 mm de pluja mensual— i es reparteixen regularment tot al llarg de l’any. Com mostren els diagrames ombrotèrmics de Seattle (Estats Units) i La Laguna (Tenerife, Canàries), en algunes localitats, però, es pot donar un període de sequera més o menys llarg (en groc). Aquesta sequera, tanmateix, és relativa, ja que queda compensada per les boires permanents que cobreixen ambdues localitats i que proporcionen a la vegetació l’aigua que li cal.

Idem, a partir de fonts diverses

En ambdós hemisferis, entre els 20 i els 35° de latitud, la part oriental dels continents es troba sota la influència de les masses d’aire tropical marítim. Aquestes masses d’aire provenen dels marges occidentals dels nuclis d’altes pressions situats sobre els oceans, a uns 30° de latitud N i S, i que es desplacen cap als centres de baixes pressions que hi ha a l’equador. Aquests desplaçaments originen els anomenats vents alisis. A l’equador, les masses d’aire tropical marítim reemplacen les masses d’aire calent ascendent, que, com a conseqüència del major escalfament de la zona equatorial, pugen cap a les capes altes de l’atmosfera. Els vents alisis, durant el seu desplaçament cap al N i cap al S en direcció a l’equador, són desviats per la força de Coriolis, cap a la dreta a l’hemisferi nord i cap a l’esquerra a l’hemisferi sud, de manera que, finalment, acaben dirigint-se cap al SW a l’hemisferi septentrional i cap al NW al meridional. En el seu camí cap a l’equador, les masses d’aire tropical marítim, originàriament molt seques, entren en contacte amb la superfície dels oceans i es carreguen d’humitat. Així es converteixen en masses d’aire càlid (presenten una temperatura d’uns 24°C) i humit (amb 17 g de vapor d’aigua/kg d’aire). Els vents alisis persisteixen gairebé durant tot l’any, però bufen amb més intensitat a l’estiu, i per això aquesta és l’estació més plujosa.

Durant l’estiu, les pluges convectives són molt abundants a les regions exposades a la influència dels alisis i, ocasionalment, es desfermen tempestes tropicals amb forts aiguats de curta durada. En augmentar la distància a la costa, les masses d’aire es tornen cada vegada més seques i les precipitacions són cada cop més escasses. Per això, el gradient N-S de la vegetació és reemplaçat per un gradient E-W. La influència dels vents sobre les zones orientals dels continents trenca el gradient latitudinal de precipitació, que tendeix a disminuir des de l’equador cap al les zones subtropicals. Per això, en aquestes regions hi creixen selves temperades subtropicals, i no pas una vegetació desèrtica, de sabana o esclerofil·la com la que apareix, a les mateixes latituds, a la part occidental dels continents. Per a comprovar-ho només cal comparar les costes del Sàhara occidental i el SW del Marroc amb les de la Xina i el Japó de les mateixes latituds, o les de la península de Califòrnia amb les de Florida i Geòrgia.

Una situació més atípica és la que es produeix a les illes de la Macaronèsia, situades a la costa occidental del continent africà, entre els 18 i els 38°N, davant del desert del Sàhara. Les condicions que han permès la persistència de la laurisilva en aquestes illes estan determinades pel caràcter muntanyós del seu territori (amb altituds que arriben als 3 718 m, com per exemple en el cas del Teide) i per la predominança dels vents alisis del NE, que topen amb els vessants nord-orientals de les muntanyes. I és precisament allí, en aquests vessants, on es localitzen les laurisilves. Així, a les Canàries (27° 37’ i 29° 23’ N), la laurisilva només creix als vessants NE de les quatre illes més occidentals (El Hierro, La Palma, La Gomera i Tenerife), a altituds que van dels 300-500 m fins als 910-1 200 m sobre el nivell de la mar, segons l’illa i l’indret concrets, mentre que als vessants meridionals i occidentals es desenvolupa una vegetació xerofítica molt diferent. La laurisilva apareix dins el marge altitudinal esmentat perquè es produeix una inversió tèrmica. Quan les masses d’aire càlid i humit topen amb les muntanyes, ascendeixen pels seus vessants i, a mesura que guanyen alçada, es van refredant (segons el gradient adiabàtic sec) i es tornen més denses que les capes d’aire que hi ha per sobre seu, que no es refreden tan de pressa i són, per tant, menys denses i més estables. Les masses d’aire ascendent topen amb aquesta barrera, que no poden superar, i tendeixen a davallar. D’altra banda, la presència d’aquesta barrera d’aire calent fa que la temperatura crítica del punt de rosada se situï a cotes més baixes, i això explica l’acumulació de núvols per sota del nivell d’inversió.Localment, aquest fenomen és conegut com a “mar de nubes”, i els seus límits altitudinals varien al llarg de l’any (a l’hivern se situen a més alçada). Aquesta ‘mar de núvols’ té una gran importància per a la vegetació, ja que proporciona aigua de manera directa (és la pluja horitzontal) en quantitats que superen fins i tot les que aporten les precipitacions estivals, especialment abundants als mesos de juliol i agost. Probablement, si no fos per aquesta aportació hídrica, la laurisilva no es podria desenvolupar, ja que els diagrames climàtics de les Canàries mostren un llarg període de sequera, semblant al de les àrees mediterrànies.

La suavitat de les temperatures i la generositat de les precipitacions

El clima, al bioma de les selves temperades, es caracteritza doncs, en conjunt, per presentar temperatures suaus durant tot l’any i pluges abundants. Tot i la seva distribució disjunta, aquestes selves queden força ben delimitades per unes coordenades definides per determinats valors mitjans anuals de precipitació i temperatura: entre 3 250 i 1 750 mm/any i entre 2,5 i 20°C. Si bé aquestes temperatures mitjanes i el volum total de pluja són importants, la resposta de la vegetació a les condicions climàtiques depèn també de molts altres factors, com ara la distribució de les precipitacions al llarg de l’any (que determina en gran manera la disponibilitat d’aigua i permet que prosperin selves temperades amb pluviositats inferiors), les oscil·lacions de la temperatura de l’aire i del sòl, els patrons estacionals de radiació solar, l’escorrentia i l’evapotranspiració potencial.

Les selves temperades subtropicals de les façanes orientals dels continents, que en ambdós hemisferis van des dels 18 o 20° fins als 30 o 35° de latitud, ocupen, al seu torn, una posició intermèdia entre el tròpic plujós i les zones humides de les latituds mitjanes. Cap al tròpic, limiten amb la selva plujosa tropical i amb els boscos caducifolis tropicals de tipus estacional; el límit el marca la isoterma de 18°C de la temperatura mitjana del mes més fred. Cap a les regions temperades, el límit és la isoterma dels 5°C, a la costa, o la dels 2°C, a les zones continentals. Cap a l’interior dels continents, per altra banda, es produeix una disminució progressiva de les precipitacions, i les selves subtropicals donen pas a una zona de transició, d’uns quants quilòmetres d’amplada, que finalment acaba a les zones àrides de sabana o subdesert.

A l’estiu, tanmateix, en aquestes selves temperades la insolació és molt alta i les temperatures són elevades, condicions comparables a les de les zones tropicals estacionals, per bé que el fet que la humitat sigui elevada durant tot l’any (un 80% de mitjana a la regió de les selves missioneres i un 72% als boscos brasilers d’araucària) recorda el tròpic humit. El clima, per tant, es pot definir com a subtropical humit, amb unes precipitacions anuals d’entre 1 000 i 2 500 mm. A l’hivern també plou copiosament, si bé durant aquesta estació les precipitacions, que de vegades cauen en forma de neu, són fonamentalment originades per tempestes procedents de latituds mitjanes. Això succeeix quan es produeixen invasions d’aire polar continental, més fred i sec, que fa baixar les temperatures. Tot i que de vegades les mínimes absolutes baixen per sota els 0°C, les temperatures mitjanes hivernals no són negatives; normalment es troben per sobre els 5°C.

A la regió de les selves temperades i subtropicals de la regió del riu Paranà, el clima, força homogeni, és càlid i humit, no hi ha estació seca però sí un ritme estacional marcat. La temperatura mitjana anual és, per al conjunt de la regió, d’entre 10 i 18°C, i la diferència que hi ha entre les temperatures mitjanes del mes més fred i les del més càlid és molt petita (uns 8°C a la zona oriental i uns 9,8°C a la occidental), fet que evidencia que la influència marítima és força accentuada. Les temperatures mitjanes dels mesos hivernals no solen ser inferiors als 10°C; només a l’extrem meridional de la regió, a causa de l’entrada de masses d’aire fred des del S, es produeixen baixades per sota dels 0°C (fins a – 4°C o inferiors). Els dies de gelada són, però, poc nombrosos i, generalment, es donen a altituds superiors als 1 000 m.

Al SE de l’Amèrica del Nord es donen unes temperatures mitjanes hivernals semblants, bé que les oscil·lacions anuals són més grans, d’uns 17°C. Això s’explica perquè a l’estiu les temperatures són més elevades, amb una mitjana de 27,8°C al juliol per al conjunt de la regió. La temperatura mitjana del gener oscil·la entre els 6,5 i els 10,9°C. En aquesta àrea, la presència del corrent del Golf i la serralada dels Apalatxes modifiquen els patrons climàtics globals; així, el corrent del Golf transporta escalfor cap al N al llarg de la costa atlàntica, de manera que les temperatures característiques del N de Florida es donen també a tota l’àrea costanera fins al cap Fear, a Carolina del Nord, mentre que, d’altra banda, les masses d’aire àrtic que passen pel centre de l’Amèrica del Nord són desviades de la costa atlàntica per la serralada dels Apalatxes i dirigides cap al golf de Mèxic (ocasionalment, en el seu desplaçament cap al S, poden arribar fins a l’istme de Tehuantepec, al S de Mèxic). És per aquesta raó que tots els pins de distribució meridional (Pinus elliottii, P. glabra, P. palustris, P. taeda), els planifolis de fulla perenne i la major part dels planifolis d’aiguamoll, arriben més al N en la seva distribució al llarg de la costa atlàntica que no en les terres al·luvials del Mississipí.

El règim climàtic del SE d’Àsia està molt influït pels vents monsònics, de manera que a l’estiu les pluges són molt més abundants. El resultat és un clima hiperhumit, amb precipitacions anuals superiors als 2 000 mm. Tanmateix, més cap a l’interior del continent, en zones de l’Himàlaia, la precipitació, principalment la hivernal, és escassa, i fins es donen períodes de sequera. En aquestes àrees, el temps meteorològic hivernal està dominat per les masses d’aire sec procedents de l’Àsia central, que són les responsables d’unes oscil·lacions tèrmiques acusades, de fins a 22°C, bé que les temperatures mitjanes hivernals són superiors als 6°C.

L’efecte de l’aire tebi i humit oriental

Les selves temperades de les latituds mitjanes que es desenvolupen a les regions occidentals del continent americà, a Nova Zelanda, a Tasmània i al SE d’Austràlia gaudeixen d’un clima marítim propi de les costes occidentals. Aquest clima és determinat pels vents de l’W, que porten masses d’aire relativament fred (a una temperatura d’uns 4°C en origen). Les precipitacions ciclòniques tempestuoses són freqüents i s’originen com a resultat del desplaçament del sistema de baixes pressions des del Pacífic (l’Índic en el cas de Tasmània i la costa australiana immediata) cap a les costes. Els vents de l’W arrosseguen masses d’aire que es carreguen d’humitat mentre travessen els oceans (en què la temperatura és més elevada) i que, en arribar a terra, es refreden i tenen un efecte suavitzador de les temperatures; a més, la calor que perden per irradiació, de mar cap a terra, provoca la formació de boires gairebé durant tot l’any.

Totes les zones on es desenvolupen selves temperades estan recorregudes per grans serralades muntanyoses orientades de N a S, que actuen com si fossin grans pantalles i impedeixen el pas a les masses d’aire marítim. Així, a mesura que van ascendint, la condensació de la humitat d’aquestes masses d’aire genera abundants precipitacions orogèniques als vessants muntanyosos occidentals i, al mateix temps, un efecte d’ombra pluviomètrica als vessants orientals. A les zones de més altitud, les precipitacions cauen en forma de neu. A Nova Zelanda, per exemple, les muntanyes constitueixen una barrera per als vents dominants de l’W, que, a les àrees occidentals i a les terres altes, sovint donen precipitacions fortes i prolongades. En aquestes àrees la precipitació anual pot sobrepassar els 10 000 mm per any, i, per sobre dels 1 000 m d’altitud, les fortes nevades originen una coberta de neu de llarga durada. La part oriental del país, en canvi, pateix l’efecte d’ombra pluviomètrica que exerceix la barrera muntanyosa, i que és particularment acusat en algunes conques interiors situades entre les serralades principals i les exteriors. És el cas de la zona centre de la regió de la península d’Otago, al S de l’Illa del Sud, on les condicions són semiàrides i les precipitacions amb prou feines arriben als 300 mm anuals.

Les precipitacions són molt més abundants durant el període hivernal, quan l’aigua dels corrents marins costaners està més calenta que la terra. Per aquesta mateixa raó, les temperatures es mantenen suaus. Es calcula que a Tasmània, Nova Zelanda, la selva valdiviana de Xile i els boscos de coníferes de l’Amèrica del Nord, fins a una latitud per sobre dels 45°N, només hi ha 43 dies de gelada a l’any. A latituds més elevades, les glaçades tampoc sovintegen, bé que les temperatures baixen per sota dels 0°C amb molta més freqüència. En moltes zones de l’Illa del Sud de Nova Zelanda i a l’interior de l’Illa del Nord, per exemple, la temperatura mitjana hivernal pren valors baixos, encara que no negatius, i es produeixen fortes glaçades. Cal remarcar que la variació de les temperatures al llarg de l’any no difereix massa de la que probablement es donà en el període que va des del Cretaci fins a mitjan Terciari. Al S de Xile, entre els paral·lels 43 i 47°S, predomina la influència dels vents de l’W, la distribució de les pluges és més uniforme i les condicions d’humitat elevada prevalen durant tot l’any. Les precipitacions oscil·len entre els 3 000 i els 5 000 mm i, fins i tot durant el mes més sec, no acostumen a ser inferiors a 100 mm.

Per contra, a l’estiu la terra s’escalfa molt més de pressa que els oceans, i les precipitacions són menys abundoses. Així doncs, l’època estival és relativament fresca i seca i, a mesura que s’avança en direcció a l’equador, les pluges són cada vegada més escasses. A partir dels 38°N i S, aproximadament, les selves temperades donen pas a la vegetació esclerofil·la mediterrània. Això es posa particularment de manifest a la regió de Valdivia, al Xile centremeridional, entre els 37-38 i els 43°S, on el clima és marítim temperat, molt plujós i d’influència mediterrània, fet que es reflecteix en el mínim estival de precipitació de gener-març i en el màxim hivernal de juny-agost. A la depressió central, entre la Cordillera de la Costa i els Andes, l’efecte d’ombra pluviomètrica de la primera d’aquestes cadenes muntanyoses produeix un descens de les precipitacions, i les nevades només acostumen a produir-se per sobre dels 800 m. A l’hivern, les tempestes ciclòniques desencadenen forts vents (“galernas”), encara que aquests també són freqüents durant l’estiu, que és l’època en què el nucli d’altes pressions es localitza a la zona meridional de l’Argentina.

A la costa nord-occidental de l’Amèrica del Nord, entre els 38 i els 60°N de latitud, només es donen temperatures inferiors als 0°C durant períodes de com a màxim vuit dies seguits. Arran de mar les temperatures estivals oscil·len entre 4 i 27°C, i les mitjanes mensuals dels mesos d’estiu varien entre 6,5 i 17°C, encara que cap a l’interior poden arribar, pel cap baix, als 26°C. A Alaska i la Colúmbia Britànica el clima és fresc i hi plou durant tot l’any, però al N de Califòrnia, en canvi, només hi plou a l’hivern, que és l’estació en què els vents de l’W arriben a àrees més meridionals. A nivell de la mar, les nevades són habituals a les zones septentrionals d’aquesta part del bioma, però són rares i breus des de l’illa de Vancouver cap al S. Amb l’altitud augmenta també la freqüència de les nevades i, als boscos subalpins, sovint s’acumulen gruixos de neu d’entre 2 i 3 m.

La gradació climàtica latitudinal i les variacions E-W

En definitiva, a mesura que augmenta la latitud, es produeix un augment global de les precipitacions i un descens de les temperatures, i les condicions d’humitat elevada es fan prevalents durant tot l’any. El clima passa de temperat a temperat fred i humit. A la regió magallànica, al Xile meridional, al S del paral·lel 47°S, el clima és temperat fred i perhumit; les temperatures davallen gradualment a mesura que augmenta la latitud i les oscil·lacions diàries i estacionals es fan progressivament menors. Les precipitacions són més uniformes, tot i que en conjunt inferiors a les de la selva valdiviana. Es poden produir nevades al llarg de tot l’any, però a nivell de la mar són escasses.

En aquestes zones, l’estació de creixement s’escurça notablement i les espècies entren en una veritable latència hivernal, excepte a Nova Zelanda, que es troba per sota dels 47°S i se situa ben bé al mig de la zona d’influència dels vents de l’W, tret de la seva part més septentrional, on dominen els vents alisis. Aquí, com a les regions americanes on es desenvolupen les selves temperades, el clima està determinat pel desplaçament successiu de depressions i anticiclons amb els seus fronts associats. Aquest esquema, però, es veu modificat regularment pels fronts càlids oclosos i pels ciclons que s’originen a les zones tropicals del NW. Aquestes masses d’aire afecten, sobretot, la part septentrional de l’arxipèlag, i desfermen pluges torrencials. Com a les selves de l’Amèrica del Sud i del Nord, d’altra banda, es poden produir sequeres atmosfèriques en qualsevol època de l’any, si bé són més severes a l’estiu com a conseqüència de l’alt nivell d’evaporació.

A totes les selves temperades de les latituds mitjanes, el gradient més marcat és el que genera la presència de les muntanyes, que va en sentit W-E. Als vessants occidentals, les pluges són sempre màximes; a la regió de Valdivia, a Xile, per exemple, poden arribar als 4 000 mm anuals, i a Nova Zelanda hi ha localitats on es registren més de 10 000 mm/any. A sotavent, als vessants orientals de les muntanyes, les precipitacions són molt menys abundants a causa de l’efecte d’ombra pluviomètrica. Quan les masses d’aire travessen les muntanyes i davallen per sotavent, ja han perdut quasi tota la humitat i l’aire que porten és sec, incapaç de generar precipitacions. Aquest tipus de situacions solen donar origen als anomenats ‘deserts orogràfics’, que comencen al peu mateix de les muntanyes; l’estepa patagònica i els deserts de la regió occidental de l’Amèrica del Nord en són dos bons exemples.

Als vessants orientals de les muntanyes de l’Amèrica del Sud, els boscos d’araucària creixen en indrets de pluviositats molt diverses, que poden oscil·lar entre els 1 900 mm, als llocs més plujosos, i tan sols 600 mm al llac Aluminé (Argentina), per exemple; la major part d’aquestes precipitacions cauen en forma de neu, i els estius, en canvi, són força secs. A Nova Zelanda, la precipitació mitjana anual a les zones orientals, on les pluges són provocades pels fronts que arriben del S, oscil·la entre els 500 i els 750 mm, tot i que és més escassa a les valls interiors, on només cauen uns 350 mm de pluja per any.

La cara fosca d’uns climes privilegiats

Bé que de manera esporàdica, el panorama paradisíac que sembla deprendre’s de la descripció precedent del clima de les selves temperades es veu alterat per diversos esdeveniments o episodis catastròfics. Els més significatius són els ciclons i les fredorades ocasionals.

Les destrosses recurrents de ciclons i huracans

El 1969 els vents de 320 km/h i les pluges torrencials de l’huracà Camila devastaren una àrea compresa entre el Mississipí i Virgínia. S’aixecaren onades de més de 6 m d’alçada, moriren 292 persones i les pèrdues materials foren de 1 000 milions de dòlars. Fou un dels huracans més devastadors que mai han afectat el SE dels Estats Units. Uns anys abans, el 1960, un altre huracà, el Galveston, també havia causat grans danys forestals, i més recentment, el 1990, el Carla va fer caure un nombre considerable de grans arbres.

Esdeveniments semblants a aquests, d’intensitat variable, es repeteixen amb certa freqüència al SE dels Estats Units i en moltes illes i regions costaneres subtropicals. Sempre es tracta de borrasques tropicals, que reben diferents noms a les diferents regions. A l’Atlàntic occidental se’ls anomena huracans, al SE d’Àsia tifons i a Austràlia “willy-willy”. Són depressions profundes que es desplacen des de les regions tropicals fins a les zones subtropicals i temperades, acompanyades de vents forts i precipitacions intenses. Les depressions més petites reben el nom de tornados i són les més violentes, perquè porten associats vents molt destructors. Bé que poc freqüents, els huracans o ciclons tenen sempre efectes devastadors; destrueixen la vegetació, provoquen grans inundacions i exerceixen una intensa acció erosiva. En molts casos, viatgen centenars de quilòmetres terra endins abans de dissipar-se.

Els ciclons tropicals afecten les zones tropicals i subtropicals costaneres. Els tornados sembla que són típicament americans, bé que a Austràlia també se’n formen amb certa freqüència. Són depressions de petites dimensions, però molt intenses, que es donen més sovint a la primavera i a l’estiu. Es formen a partir de cumulonimbus densos que precedeixen un front fred i en els quals el grau de turbulència és molt elevat. Tenen aspecte de xemeneia, amb una base de fins a 500 m de diàmetre i un color marronós degut a la pols que els vents arrosseguen. La velocitat d’aquests vents és molt superior a la dels propis dels huracans (pot arribar als 400 km/h), característica que els confereix un gran poder destructor. Com en el cas dels huracans, la capacitat devastadora dels tornados és determinada per la velocitat dels vents i el fort gradient de pressió.

Les pertorbacions causades per ciclons solen afectar àrees força extenses, i el seu efecte destructor depèn, entre altres coses, de les dimensions de cada cicló, de la freqüència amb què es donen, de la intensitat dels vents i les pluges i de l’estat de la vegetació. En qualsevol cas, aquest tipus de pertorbacions tenen diverses conseqüències ecològiques sobre les espècies de les zones afectades i sobre el conjunt del paisatge. Després de nombrosos estudis, s’ha arribat a la conclusió que, entre altres, tenen un efecte diversificador sobre la vegetació i el paisatge, ja que creen mosaics amb parcel·les de diferent mida i en diferents estadis successionals. Pel que fa als arbres, lògicament, els més grans cauen més fàcilment que els més joves i petits. No totes les conseqüències dels ciclons, però, són visibles i negatives; part del dany és reparat amb rapidesa. Es pot dir que els ciclons exerceixen una pressió selectiva que obliga els organismes a adaptar-se i evolucionar.

A les regions exposades a l’acció de ciclons i tornados també solen ser freqüents les tempestes amb intensa activitat elèctrica, i sovint s’hi declaren incendis naturals. Aquest és el cas de les pinedes del SE dels Estats Units, on la presència de terpens i resines volàtils, propis de les coníferes, encara atia més el foc; el mateix passa a Austràlia amb els eucaliptus.

Les temibles fredorades ocasionals

Resistència a les gelades d’algunes espècies arbòries de les selves temperades de l’hemisferi austral. Les temperatures suaus que caracteritzen el clima de les selves temperades fan que els arbres d’aquest bioma no siguin especialment resistents a les glaçades. Així, moltes coníferes dels boscos temperats de l’hemisferi sud són tan poc resistents al fred com les seves parentes de climes temperats càlids i tropicals; la majoria no resisteixen temperatures per sota dels –20°C. Les angiospermes de les selves temperades, que conserven la fulla durant tot l’any i els brots de les quals no disposen de cap tipus de protecció —cosa molt típica, per exemple, dels eucaliptus (Eucalyptus)—, encara són menys resistents que les gimnospermes.

Sakai et al., 1981

La supervivència de les espècies típiques de cada formació vegetal va molt lligada a l’evolució anual i els valors extrems de les temperatures. Els límits naturals de la distribució de moltes espècies depenen en gran part del nivell d’estrès que els puguin produir les baixes temperatures; per això, els mecanismes desenvolupats per a resistir-les són comparables, per la seva importància ecològica i evolutiva, als desenvolupats per a fer front a la sequera. Per exemple, les espècies perennifòlies de la família de les lauràcies, molt importants a les selves temperades i subtropicals, són sensibles a les glaçades, i per tant es troben confinades a les àrees on els hiverns són suaus. Així, es pot dir que les temperatures mínimes són probablement el factor que determina el límit latitudinal de distribució de moltes espècies de bambús, i el mateix es pot dir de moltes espècies de plantes llenyoses.

Les selves temperades es desenvolupen en aquelles regions que tenen una temperatura prou favorable durant tot l’any. Al Japó es produeix una situació climàtica molt interessant, que serveix per a il·lustrar alguns dels aspectes comentats. De fet, en el conjunt de l’arxipèlag es donen diferents règims climàtics. Al N el clima és fred i els hiverns crus, mentre que al S és subtropical. Les precipitacions són abundants arreu, però la temperatura no és pas uniforme. En anar de S a N, les temperatures hivernals esdevenen cada vegada més fredes, el nombre i la diversitat d’espècies perennifòlies (excepte al sotabosc) disminueix ràpidament i, alhora, els arbres caducifolis es fan més i més abundants i arriben a fer-se dominants a les latituds mitjanes i altes. Al Japó, el límit de les espècies de laurisilva es troba allà on les temperatures mitjanes del mes més fred són d’1 o 2°C, bé que poden suportar mínimes absolutes de –15 i fins –18°C.

Les fredorades ocasionals són més rares a l’espai austral del bioma, fet que explicaria les elevades latituds (fins a 55ºS) a què arriben les selves temperades a l’extrem meridional d’Amèrica. Tanmateix, les temperatures extremes varien més a les àrees més continentals d’Austràlia o a la regió del Paranà, on la repetició massa freqüent de gelades és un factor limitador per a l’establiment de moltes espècies pròpies de les selves temperades. En aquestes àrees, on les fredorades hivernals no són excepcionals, sovint a causa de l’altitud, apareixen boscos en els quals dominen les coníferes, com ara les araucàries.