L’aprofitament dels recursos animals de les selves temperades

La caça i la cria d’animals autòctons

Tot i que, en general, les selves temperades no posseeixen tanta diversitat com les tropicals, ofereixen una gran varietat de riqueses cinegètiques. Tant els caçadors com els recol·lectors n’han fet la seva llar i n’han explotat no tan sols la fauna terrestre sinó també l’aquàtica, en especial els crustacis i molluscs d’aigua dolça que viuen en els nombrosos torrents i rius existents al bioma. En el passat, l’aprofitament dels recursos animals d’aquestes regions devia ser majoritàriament sostenible, perquè es destinava sobretot al consum local i perquè la densitat de les poblacions no acostumava a ser gaire alta. D’altra banda, les tècniques autòctones de caça no tenien un nivell d’eficàcia suficient per a fer minvar perillosament l’estoc faunístic. Ha estat als darrers segles, amb la introducció de les armes de foc, que la fauna cobejada ha quedat exposada a les pitjors malvestats; cal no oblidar, però, que hi ha hagut algunes excepcions a aquesta tendència, una d’elles, excepcionalment colpidora, és la de l’important paper que tingueren els caçadors polinesis en l’extermini dels moes de Nova Zelanda.

L’extinta cacera tradicional de subsistència

En algunes de les àrees del domini de les selves temperades, la cacera i la recol·lecció han estat la base econòmica dels pobladors fins a dates relativament recents. Aquest seria el cas, en particular, dels aborígens australians i dels habitants autòctons de les selves valdivianes de l’extrem meridional del continent americà.

Abans de l’arribada dels europeus, la regió de la selva valdiviana del S de Xile i el SW de l’Argentina acollia una gran varietat de pobles indígenes. Encara que tots aquests grups humans explotessin la fauna del bosc, les proves de què es disposa indiquen que els espais forestals no eren tan importants per a ells com el litoral veí o les regions de subdesert fred de la Patagònia i la Terra del Foc. Això es devia, gairebé amb tota certesa, al fet que, al bosc, la diversitat i la densitat de peces de caça eren relativament baixes en comparació amb els abundants recursos marins de la mateixa regió —peixos, crustacis, mol·luscs, pinnípedes, la llúdria marina austral (Lutra felina) i fins i tot cadàvers de cetacis encallats a la costa— i també amb l’elevada densitat d’espècies com el guanac (Lama guanicoe) existents als espais oberts de terra ferma.

Tot i això, els boscos acollien, i acullen, diferents espècies molt apreciades per la seva carn o la seva pell. Són notables dos cérvols endèmics de la regió, el huemul meridional (Hippocamelus bisulcus), que apareix a l’escut nacional xilè i actualment es considera amenaçat, i el menut pudu xilè (Pudu puda), un dels cérvols més petits del món, que els primers exploradors consideraven una mena de cabra. També el depredador més gran de la regió, el puma (Felis concolor), ha estat i és encara objecte de caça, però altres espècies com la guineu grisa petita (Pseudalopex [=Dusicyon] griseus) i la guineu roja, “zorro colorado” o “culpeo” (P.culpaeus) han estat tradicionalment més valorades, i són molt més comunes i esteses. Cal no oblidar petits felins, sobretot la güinya (Felis guigna), que, junt amb una considerable varietat d’ocells, han gaudit d’una gran importància cinegètica a la selva valdiviana. Pel que fa a les preses més habituals, hi havia unes quantes espècies de rosegadors, entre els quals els “tucotucos” (Ctenomys). Aquests rosegadors, semblants al conill porquí, constituïen sovint una part essencial de la dieta humana, de manera anàloga a com ho era als contraforts andins més septentrionals, i ho és encara, l’autèntic conill porquí (Cavia porcellus). A diferència d’aquest, però, el “tucotuco” mai no s’ha domesticat del tot.

L’al·ligàtor americà: de la cacera a la cria en captivitat

Els aiguamolls i pantans de taxodi del SE dels Estats Units constitueixen l’hàbitat d’un dels animals més apreciats i que ha sofert una explotació més intensa en estat salvatge: l’al·ligàtor americà (Alligator mississippiensis). Els indis ja el caçaven per la seva carn i la seva pell abans que els europeus s’establissin a la regió, però no hi ha cap indici que aquesta explotació per part dels indígenes fos especialment intensa. És evident, però, que a la primeria del segle XIX la seva explotació comercial ja es practicava amb intensitat. Els al·ligàtors es capturaven principalment amb xarxes i després eren arrossegats fins a la riba, on se’ls matava amb uns quants cops de destral al cap. La seva pell s’aprofitava per a fer botes, sabates, selles i altres articles de cuir, però la demanda disminuí aviat quan es descobrí que la pell d’al·ligàtor, contràriament al que es pensava, no era prou impermeable. Tot i haver-se explotat durant un període relativament breu, la intensitat de la cacera fou tan gran que els efectius de moltes de les poblacions més accessibles davallaren fins a límits perillosos.

Un altre producte apreciat que s’obtenia a partir de l’al·ligàtor en aquella època era el greix, amb el qual es feia un oli que s’utilitzava com a lubricant per a les màquines de les locomotores i les desgranadores de cotó. La demanda d’aquest oli, però, no era prou gran com per a mantenir un nivell elevat d’explotació, de manera que quan el consum de pells d’al·ligàtor davallà, els exemplars supervivents de l’espècie deixaren de ser molestats, i durant molts anys les úniques morts foren les causades pels ramaders, que els consideraven animals nocius. Cap al 1855, sembla que les pells d’al·ligàtor es tornaren a posar de moda, sobretot per ferne sabates i botes, però això durà poc temps. Fins a la guerra de Secessió americana, entre el 1860 i el 1865, no es reprengué l’explotació intensiva, aquesta vegada destinada a obtenir pell per a fer sabates per als habitants del Sud, que estava assetjat i no podia recórrer a les seves fonts habituals de subministrament. Després d’una curta treva, els anys immediatament posteriors a la guerra, la pell d’al·ligàtor tornà a popularitzar-se, i pels volts del 1870 ja se la tornava a considerar la més elegant. Aquesta nova revifalla d’interès marcà l’inici d’un període prolongat d’explotació intensa, que no minvà fins que l’espècie donà indicis d’estar en greu perill d’extinció, ja al segle XX.

Actualment, la producció de pells d’al·ligàtor disposa de tres fonts de subministrament: cacera d’animals en estat salvatge, cria intensiva en captivitat en granges i cria extensiva en ranxos, que consisteix a recol·lectar ous o capturar al·ligàtors acabats de néixer en el seu hàbitat i criar-los en captivitat fins que assoleixen una mida apta per a la comercialització. És un procés que acostuma a durar entre dos i tres anys. La indústria local de cuir d’alligàtor, que antigament ocupava milers de persones al SE dels Estats Units, ha anat perdent importància al llarg del segle XX, i es pot dir que pràcticament desaparegué al començament de la dècada del 1960. Des d’aleshores, gairebé totes les pells que s’obtenen (unes 80 000 l’any) s’exporten a França i Itàlia per a ser tractades en adoberies especialitzades en pells de rèptil, tot i que, recentment, se n’han tornat a obrir algunes als Estats Units; més o menys la meitat de les pells exportades torna als Estats Units per a ser comercialitzada al mercat interior.

Els primers anys de la dècada del 1990, però, han estat difícils per a la indústria pelletera d’al·ligàtor. El ràpid creixement experimentat durant les dècades del 1970 i el 1980 comportà un excés de producció, i a partir del 1990 la recessió global provocà un descens de la demanda i, conseqüentment, una caiguda en picat dels preus. El valor de la pell d’al·ligàtor passà d’uns 200 dòlars/m el 1990 a uns 110 dòlars/m el 1991, de manera que els beneficis dels productors es reduïren pràcticament a la meitat en només un any. En resposta a aquesta tendència, els caçadors i criadors d’alligàtors han provat de diversificar-se, i s’han dedicat a promoure el turisme i la comercialització d’altres productes derivats de l’explotació d’aquesta espècie, com per exemple l’al·ligàtor en conserva o bistecs congelats d’al·ligàtor. Malgrat que aquestes iniciatives han obtingut un cert èxit, tot sembla indicar que els productors passaran moments difícils durant els últims anys del segle XX.

La medicina xinesa no prova als óssos

Juntament amb el tigre (Panthera tigris), que es troba en greu perill d’extinció, els óssos són els depredadors més grans dels boscos temperats humits. Tres de les vuit espècies d’ós que hi ha a tot el món viuen en aquest hàbitat: l’ós bru (Ursus arctos), l’ós negre americà (U. americanus) i l’ós tibetà (U. thibetanus). L’ós bru és el que està més estès i, de fet, també és un dels grans mamífers amb una àrea de distribució més àmplia, tot i que aquesta ha quedat molt fragmentada als últims segles. Es troba tant en zones septentrionals com occidentals de l’Amèrica del Nord, i en gran part de la regió paleàrtica, des de la Península Ibèrica, a l’extrem occidental d’Europa, fins a Hokkaidō, al N del Japó. L’ós negre americà també es distribueix àmpliament per àrees septentrionals i occidentals de l’A-mèrica del Nord i, a més a més, sobreviu en zones disperses de l’E i el SE. L’ós negre asiàtic es troba des de l’Afganistan, a l’W, fins al Japó, a l’E, i cap al S arriba fins a les regions septentrionals de Laos i Vietnam.

En tot l’àmbit de les seves àrees de distribució respectives, aquestes espècies han estat sempre les peces de caça més perseguides, i sovint també les més temudes. Se n’aprofiten o se n’aprofitaven pràcticament totes les parts del cos: la carn com a aliment, la pell per a fer vestits i el parament de la llar, les urpes per a fer joies i objectes decoratius i diferents parts amb finalitats medicinals —sobretot els ossos i la bufeta de la fel—. L’ós era tan apreciat i respectat que fins i tot se li consagrà un lloc especial en les religions de moltes societats tradicionals. Atès que les tècniques tradicionals de caça eren complicades, i sovint perilloses, i que els pobles que les practicaven no disposaven d’efectius gaire nombrosos, la captura d’óssos per al consum local no acostumava a constituir una amenaça per a l’espècie. El tràfic comercial, però, és una altra història.

A la Xina, l’ós, i en particular les seves urpes, han estat considerats des de fa temps un aliment de luxe. Durant la dinastia Qing (1644-1911/12), als banquets tradicionals, els comerciants i aristòcrates xinesos servien invariablement urpa d’ós als seus convidats més distingits. Encara avui és un requisit molt apreciat a gran part de l’Àsia oriental i pot arribar a assolir preus molts elevats (alguns restaurants del Japó i de Corea n’arriben a cobrar l’equivalent de 700 dòlars americans per plat). Es diu que la carn de l’urpa esquerra davantera és la més exquisida i la més tendra de tot l’animal perquè, segons el mite, és la que l’ós fa servir per a extreure la mel dels ruscos de les abelles.

El profit comercial més important que s’obté dels óssos, però, i que actualment constitueix una amenaça greu per a la seva supervivència, prové de la bufeta del fel, que es fa servir en la medicina tradicional xinesa. La utilització medicinal a la Xina de diferents parts de l’ós es remunta a l’any 3500 aC, però la recepta més antiga publicada que inclou entre els seus ingredients la bufeta del fel d’aquest animal apareix en una farmacopea (“Yao Xing Ben-cao”) que data del segle VII. En la medicina tradicional xinesa, la bilis de l’ós extreta de la bufeta del fel es considera una medicina ‘freda’ molt apropiada per a eliminar la ‘calor’ i deslliurar el cos de diferents formes de ‘foc’, que en la medicina occidental corresponen a inflamacions i infeccions bacterianes. En general, és un dels elements més apreciats de la farmacopea xinesa, al mateix nivell que la banya de rinoceront, el ginseng i el mesc. Es recepta sobretot per a malalties cròniques del fetge, de la bufeta del fel, de la melsa i de l’estómac, com la cirrosi, el càncer i la diabetis. Té, però, moltes altres aplicacions, com a calmant contra les cremades, desinflamatori de fractures i hemorroides i en el tractament de la conjuntivitis, l’asma i la sinusitis. La utilització de la bufeta de la fel d’ós s’ha estès més enllà de la Xina. Arribà al Japó, passant per Corea, al segle XVII, i actualment està ben implantada a gairebé tots els països de l’Àsia oriental, i a tot arreu on hi ha comunitats prou nombroses de xinesos.

En un intent de satisfer aquesta demanda puixant, a la Xina han aparegut un gran nombre de granges d’óssos, on es ‘munyen’ els animals, mitjançant uns tubs implantats quirúrgicament a la bufeta, per tal d’extreure’ls la bilis. Es creu que en aquestes granges hi ha més de 10 000 óssos, la majoria óssos tibetans (Ursus thibetanus), més de la meitat dels quals s’utilitzen per a produir bilis; la producció total és d’uns 10 000 kg/any i, tot i que aquestes granges han fet augmentar l’oferta d’aquest producte a la Xina, no sembla gaire clar que hagin aconseguit limitar l’extermini de les poblacions en estat salvatge. Alguns dels óssos de granja han estat criats en captivitat, però un percentatge considerable es continua capturant al bosc, de manera que, en contra del que podria semblar, aquest sistema també fa minvar les poblacions naturals.

El mesc: perfum i remei

Els mesquers (Moschus) són un petit grup d’ungulats de la família dels cèrvids, actualment considerats una família a part, la dels mòsquids. Se’n reconeixen tres o quatre espècies, totes pròpies dels boscos temperats i subtropicals d’algunes parts muntanyoses de l’Àsia. El mesquer comú (M. moschiferus) es troba a Sibèria, el N de Mongòlia, la província xinesa de Heilongjiang, Corea i l’illa de Sakhalin, a l’extrem orient rus. El mesquer de Berezovski (M. berezovskii) està confinat al S de la Xina i el N del Vietnam. El mesquer alpí (M. chrysogaster) —que alguns especialistes escindeixen en dues espècies diferents, M. chrysogaster i M. fuscus— es localitza a l’W de la Xina, l’altiplà exterior del Tibet i a tot l’Himàlaia, des de l’Afganistan, a l’W, fins a Myanmar. El mesquer de ventre blanc (M. leucogaster) del Nepal, Sikkim, Bhutan i regions adjacents del Tibet, és considerat per molts autors una subespècie del mesquer alpí o bé del mesquer de Berezovski.

El mesc, secreció de la glàndula prepucial dels mesquers adults, és especialment apreciat en perfumeria, a causa de la seva flaire exquisida i de les seves qualitats com a fixador dels aromes dels perfums. A la Xina i a l’Índia s’ha utilitzat des de l’antiguitat i ja era objecte de comerç amb els àrabs, que el consideraven superior a tots els altres perfums. A la Xina, el mesc es posà molt de moda durant la dinastia Tang (618-907), i el fet que, a la primera meitat del segle VIII, el primer ministre de l’emperador Xuanzong el fes servir per a perfumar les parets de guix del seu pavelló dóna proves de com n’era, de valorat. Al segle XX, la dificultat d’obtenir mesc sense adulterar i el descobriment de succedanis sintètics han comportat una disminució considerable de la seva utilització en perfumeria, si més no al món occidental.

A banda d’utilitzar-se per a fer perfums, el mesc ha estat molt apreciat durant segles com a medecina. El metge bizantí Aeci ja hi feia referència en el seu “Tetrabiblion”, escrit cap a l’any 520, i també apareix a les farmacopees xineses d’aquella època. Encara actualment s’utilitza en la medicina tradicional de la Xina, el Japó i l’Índia, país on és molt receptat dintre dels sistemes yajurvèdic hindú i unani musulmà de la pràctica mèdica tradicional. El mesc es considera un estimulant cardíac, circulatori, respiratori i sexual. S’utilitza com a sedant per al tractament de l’asma, l’epilèpsia, la histèria i altres desordres nerviosos, i com a estimulant per a guarir la bronquitis, la impotència, la pneumònia, la febre tifoide, el tifus i altres malalties.

L’obtenció de mesc a partir del mesquer en estat salvatge comporta necessàriament la mort de l’animal, i un cop és mort, la glàndula o càpsula del mesc es talla i s’asseca. Les glàndules, que tenen un pes mitjà de 25 g cada una, s’emmagatzemen en contenidors hermèticament tancats per assegurar la conservació de l’olor. Abans, el mesc s’exportava des de la Xina en capses recobertes de plom o en pots de te embolicats amb roba de seda, que sovint anaven acompanyats de documents segellats que avalaven l’autenticitat del contingut. La necessitat d’aquests documents es justificava per la pràctica gairebé general, que avui dia continua, d’adulterar el mesc. L’incentiu de l’adulteració és, senzillament, que fa baixar el preu del producte, el qual, al començament de la dècada del 1980, al Japó arribà a valors de 30 000 o 40 000 dòlars/kg.

A la Xina, la cria de mesquer es practica des del 1958, i s’inicià per tal d’intentar satisfer la demanda i evitar que es continuessin capturant unes espècies animals que freguen el risc d’extinció. De cada mascle de mesquer se n’obtenen uns 5 g/any, i els mascles són productius aproximadament entre els 3 i els 12 anys. Actualment, a la Xina hi ha moltes granges de mesquer, sobretot a la província de Sichuan, algunes especialitzades en la producció de mesc i altres en la cria i la selecció d’animals. Com en el cas de la cria d’óssos per a l’obtenció de la bufeta del fel, no queda clar fins a quin punt el mesc provinent de les granges pot satisfer la demanda, sobretot a la Xina, on la capacitat adquisitiva dels consumidors està augmentant molt de pressa. En aquest i altres països, com és el cas del Japó, es continua considerant superior la qualitat del mesc d’un animal salvatge que la de l’obtingut a les granges i, per tant, és fàcil suposar que la pressió sobre les poblacions salvatges de mesquer continuarà.

La pesca i la piscicultura

Els rius, els torrents i els llacs del domini de les selves temperades abunden en recursos piscícoles, que sovint han estat igual d’importants, si no més, que les espècies de vida aèria. Entre aquests recursos hi ha moltes espècies de peixos, però també crustacis i mol·luscs d’aigua dolça.

L’explotació dels salmònids del Pacífic

Un dels recursos piscícoles més importants del conjunt del bioma de les selves temperades i actualment un dels més amenaçats és la població de salmons pacífics que viu al llarg de la costa occidental de l’Amèrica del Nord. Els salmons i algunes espècies de truita són peixos anàdroms, és a dir, passen una bona part de la seva vida adulta a la mar però tornen als rius per fresar. Hi ha cinc espècies de salmó pacífic que segueixen aquesta estratègia vital: el salmó reial o “chinook” (Oncorhynchus tschawytscha), el salmó platejat o “coho” (O. kisutch), el salmó vermell o “sockeye” (O. nerka), que és el més apreciat, el salmó d’ullals o “chum” (O. keta) i el salmó rosat (O. gorbuscha). Hi ha dos salmònids més, la truita de Clark (O. clarkii) i la truita arc iris (Salmo gairdneri [=Oncorhynchus mykiss]), que també constitueixen un important recurs piscícola dels rius de la regió.

La situació crítica de la conca del Colúmbia i el Snake

Es calcula que, en un passat no gaire remot, a la costa occidental de l’Amèrica del Nord, la població adulta de salmons i truites mareses en edat de fresar, des d’Alaska cap al S, era d’uns 30 milions d’individus, repartits en centenars de subpoblacions diferents. El gruix d’aquesta població es trobava al sistema fluvial dels rius Colúmbia i Snake, la major part del qual està situat dintre dels estats de Washington, Oregon i Idaho. És en aquest sistema on hi havia la ruta més llarga del salmó fora d’Alaska, i segurament la més extensa del món. Però tot això ha canviat. Tant el salmó com la truita maresa han desaparegut d’una quarta part de la seva antiga àrea de distribució i es considera que estan en perill de fer-ho en una altra meitat. Sense un programa de repoblacions massives, la situació encara seria pitjor.

Fins al segle XX, aquests peixos, que fàcilment podien arribar a pesar 25 kg (encara que les peces més habituals pesaven entre 2 i 10 kg), constituïren una enorme font de riquesa. Es creu que, abans de l’arribada dels colonitzadors blancs, hi havia una població de 50 000 americans nadius que pescaven cada any entre 4,5 i 5,5 milions de salmons pacífics (Oncorhynchus) i truites arc iris (Salmo gairdneri [=Oncorhynchus mykiss]) mareses, només a la conca del riu Colúmbia. Segurament, una gran part d’aquesta pesca devia correspondre als exemplars de salmó reial (Oncorhynchus tschawytscha) que migraven riu amunt a la tardor, època en què les condicions de l’aigua eren ideals per a pescar. La major part dels salmons s’assecaven o es fumaven per conservar-los i utilitzar-los com a font bàsica de proteïnes durant els mesos d’hivern. No ha de sorprendre, doncs, que el salmó tingués una enorme importància cultural per a les tribus autòctones; precisament, una de les cerimònies més importants de l’any, a banda dels “potlaches”, era la que celebrava l’inici de la temporada de pesca. El privilegi d’agafar els primers peixos es reservava als membres de més edat de la tribu, que eren els oficiants de la cerimònia.

El segle XIX també veié l’inici de la pesca comercial a gran escala, protagonitzada pels colonitzadors blancs que arribaven atrets per la riquesa de recursos naturals de la regió. La pesca simultània per part de les tribus i dels europeus arribà al seu màxim durant la dècada del 1880, en què la producció fou de més de 20 milions de kg anuals, la major part de salmó reial o “chinook” (Oncorhynchus tschawytscha). Els primers símptomes de problemes aparegueren cap al 1890, moment en què el nombre d’exemplars d’aquest salmó en les migracions de primavera i d’estiu caigué en picat. A partir d’aquest esdeveniment, la pesca es concentrà en l’època de la migració de tardor, tal com sembla que es feia originàriament. Les captures es mantingueren més o menys estables fins a la dècada del 1940, encara que sembla que això s’aconseguí a base de capturar cada vegada una proporció més gran dels estocs restants (el nivell d’explotació a partir del 1926 superà el 80% i fins el 90%).

A partir de la dècada del 1940, la crisi de les poblacions de salmó i truita, i de la indústria pesquera que en depèn, ha anat en augment. Tant el salmó com la truita són especialment sensibles a la calor, l’enterboliment de l’aigua, l’acumulació de sediments i la contaminació, sobretot en els punts de fresa. La tala i l’aclarida de l’hàbitat forestal de les capçaleres dels rius per a l’establiment de conreus ha provocat l’erosió del terreny i el rebliment dels punts de fresa amb sediment i, alhora, el dragatge del llit dels rius causat per les explotacions auríferes destrueix els ous i enterboleix l’aigua. S’han desviat els cursos fluvials per regar i en molts llocs el cabal ha disminuït, però potser més definitiva ha estat la construcció de preses, la majoria destinades a generar energia elèctrica. Actualment, només al sistema fluvial dels rius Colúmbia i Snake hi ha més de vint preses; les primeres es construïren sense tenir en compte la migració dels peixos, que havien d’enfrontar-se a les turbines dels generadors, i per tant, no és estrany que la gran majoria morissin. D’altra banda, l’aigua represada era força més calenta que l’aigua corrent dels rius i facilitava que els peixos adults es veiessin afectats per infeccions fúngiques sovint mortals.

Per mitigar aquests efectes s’estan fent molts esforços. Cada any es crien en vivers milions d’alevins que, posteriorment, seran alliberats als rius. S’han construït ‘escales de salmons’ (saltants d’aigua artificials amb un esglaonament assequible per als salmons) al llarg de les vores dels embassaments per tal de permetre les migracions riu amunt i riu avall, i es capturen exemplars joves als trams superiors dels corrents fluvials per baixar-los amb barcasses. Aquestes activitats han tingut fins ara un èxit relatiu, i tot i que la davallada d’algunes poblacions sembla haver-se aturat, n’hi ha d’altres que continuen minvant cada any que passa sense que hi hagi indicis que sigui possible la recuperació del nombre inicial.

Un experiment esperançador a la Colúmbia Britànica

Paradoxalment, en aquests temps en què gairebé totes les aigües continentals del món estan contaminades i cal fer esforços per reduir l’excés de nutrients que reben, ha estat necessari fertilitzar els llacs ultraoligotròfics i oligotròfics de la regió canadenca del bioma, a la Colúmbia Britànica. La producció primària natural d’aquests llacs és tan baixa (aproximadament d’uns 60 mg C/m2 i dia) que, indirectament, en comportar la presència d’un nombre inferior de consumidors zooplanctònics, minven igualment els efectius de les poblacions de salmó. Si no hi ha disponibilitat d’aliment, les larves i els juvenils de salmó que viuen a les aigües dolces creixen molt lentament i triguen més temps a assolir la mida adequada per a poder emigrar cap a la mar. L’aportació natural de nutrients als llacs on hi ha salmons prové de la descomposició dels cadàvers d’aquests animals, que moren després de fresar; d’aquesta manera, les aigües lacustres incorporen fòsfor i nitrogen procedents dels oceans. L’aportació de nutrients es tradueix, doncs, en un augment de la quantitat de plàncton disponible per a les cries dels peixos. S’ha estimat que, de mitjana, entre un 12 i un 25% (rarament més del 50%) del total de fòsfor que arribava abans als llacs d’aquesta regió provenia de la descomposició dels cadàvers de salmó vermell o “sockeye” (Oncorhynchus nerka), però l’explotació comercial d’aquesta espècie determinà una disminució important del nombre d’exemplars que remuntaven els rius d’aquesta àrea, i això, al seu torn, féu disminuir la productivitat dels llacs, com també la taxa de creixement i de supervivència dels salmons joves.

Amb l’objectiu de recuperar les poblacions de salmó vermell (Oncorhynchus nerka) de la costa i les illes pacífiques del Canadà, s’ha procedit durant dues dècades a la fertilització d’una vintena de llacs. Aquest programa s’inicià després d’haver-se dut a terme un experiment preliminar semblant en un llac de l’illa de Vancouver, concretament al Great Central Lake. Al cap de sis anys de fertilitzar-ne les aigües (entre el 1969 i el 1976), la població de salmons adults que arribava al llac s’havia multiplicat per set. La quantitat de fertilitzants incorporats a les aigües era la mínima necessària per a augmentar lleugerament la producció sense canviar l’estat d’oligotròfia ni alterar-ne la qualitat. Així, la quantitat de fòsfor afegit (durant un període d’entre 16 i 22 setmanes) només doblava la concentració natural (de 0,2 a 0,7 µg de P/l), i permetia mantenir la relació N/P en una proporció de 20:22. El manteniment d’aquesta relació evitava el desenvolupament de proliferacions d’algues o de cianobacteris fixadors de nitrogen, que deterioren la qualitat de l’aigua i són poc apreciats pels crustacis herbívors del zooplàncton, al seu torn l’aliment preferit dels salmons joves.

Aquest programa, ara ja finalitzat, ha donat uns resultats molt satisfactoris. Els salmons que retornen al lloc on van néixer s’han incrementat en un nombre d’entre 700 000 i 1 500 000, cosa que representa un augment del benefici econòmic d’entre 10 i 15 milions de dòlars canadencs anuals. Així, els dar-rers 20 anys, i gràcies als salmons, s’han obtingut uns beneficis econòmics d’uns 300 milions de dòlars. Cal dir, però, que el cost de la investigació i la fertilització dels llacs fou de 17 milions de dòlars, cosa que representa gairebé el 6% dels beneficis.

La cria del carpí vermell

El carpí vermell (Carassius auratus) és originari de la Xina, però actualment viu en estat natural en els rius i els llacs rics en plantes aquàtiques de la Xina i el N del Vietnam. Té el cos brillant i allargat, amb el dors terrós o d’un verd oliva, els costats daurats o argentats i el ventre argentat. Alguns especialistes el consideren una simple varietat del carpí ver (C. carassius), una espècie molt comuna que es distribueix per una àrea que va des de les illes Britàniques a la costa asiàtica del Pacífic, dintre de la regió paleàrtica.

Hi ha documents que indiquen que, a la Xina, la cria del carpí vermell, més comunament anomenat peix vermell, té una història molt antiga; ja durant la dinastia Tang (618-907), i probablement fins i tot abans, els aristòcrates els tenien en estanys artificials. Tot i això, es tractava de peixos vermells salvatges en captivitat, i no hi ha indicis que en aquella època haguessin estat domesticats. Més tard, durant la dinastia Song (960-1279), es desenvoluparen les tècniques de cria del carpí vermell i aparegué el veritable peix vermell domèstic, d’evolucions lentes i cos arrodonit, que no trigà a posar-se de moda. Els especialistes es dedicaren a fer-ne creuaments selectius, i així, a la Xina, ja es fa esment de l’existència de varietats ‘de fantasia’ l’any 1089. En aquella època se’ls tenia en estanys ornamentals, i pràcticament només en posseïen aristòcrates i comerciants rics. Ja durant la dinastia Ming (1368-1644) es descobrí que també sobrevivien i se’ls podia tenir sense problemes en petits recipients i tancs.

A partir d’aleshores esdevingueren més assequibles, i el costum de tenir-los en peixeres s’escampà ràpidament. El carpí vermell fou introduït al Japó entre els segles XVI i XVII, i pot ser que arribés a Europa, de la mà dels portuguesos, cap al 1611. A mitjan segle XVIII ja era conegut a tot Anglaterra i altres països d’Europa i, probablement, arribà també a l’Amèrica del Nord durant el segle XIX. Actualment són molt comuns com a peixos captius de peixera, i en moltes àrees també s’han assilvestrat.

El cas de l’aprofitament pesquer dels estanys de la vall de Pokharā

Aquests estanys nepalesos no tan sols posseeixen una bellesa natural excepcional, sinó també recursos naturals d’usos múltiples (irrigació, producció d’energia elèctrica, abastiment d’aigua potable, activitats recreatives), entre els quals va prenent importància els darrers anys l’explotació pesquera. Aquesta indústria és recent al Nepal i es concentra a les regions de muntanya mitjana, com la vall de Pokharā, on l’aqüicultura començà a la primeria de la dècada del 1980. Dels estanys d’aquesta vall, se’n fa un aprofitament piscícola: s’hi crien peixos en gàbies, en vivers tancats i en vivers oberts. Entre els tres estanys (el Phewa, el Begnas i el Rupa) hi ha uns 10 000 m3 de gàbies al sector privat i 6 700 m3 al sector públic.

Es tracta d’una piscicultura extensiva protagonitzada sobretot per espècies de peixos planctòfags, especialment la carpa argentada (Hypophthalmichthys molitrix) i la carpa de cap gros (Aristichthys nobilis), en què el desenvolupament del peix depèn totalment de l’aliment natural disponible. En el cas dels vivers —oberts i tancats—, les espècies de peix que s’hi crien són la catla (Catla catla), el mirgal (Cirrhina mirgala), el “rohu” (Labeo rohita), la carpa xinesa (Ctenopharyngodon idella) i la carpa comuna (Cyprinus carpio). La producció mitjana de peix a les gàbies és d’entre 2 i 4 kg/m3, i als vivers tancats, d’entre 1 i 2 t/ha. La producció de peix dels estanys Phewa, Begnas i Rupa és de 30-59 kg/ha, 43-122 kg/ha i 223-445 kg/ha respectivament, i les activitats piscícoles que s’hi desenvolupen ocupen uns 300 pescadors que, a més a més, han creat una associació de pescadors dels estanys de Pokharā.

La ramaderia i la cria d’aviram

Les regions eurasiàtiques del bioma tenen una tradició ramadera quasi tan antiga com l’agrària. Ovins i caprins es crien a totes les regions de muntanya, mentre que a les planes es crien bovins, primordialment per al treball i no per la llet, ja que gran part de la població pateix intolerància a la lactosa. Més importància que les anteriors té la cria de porcs i aviram, tant pollastres i gallines com ànecs, els quals són molt característics de la regió, i sembla que potser en són originaris.

El bestiar oví, caprí i boví

Els europeus introduïren tota mena de bestiar, amb resultats molt diversos, a totes les regions colonitzades a partir del segle XV. En àrees accidentades, com les illes Canàries o Nova Zelanda, el bestiar que millor s’adaptà fou el caprí (a les Canàries) i l’oví (a Nova Zelanda). L’oví també ha tingut força èxit a Austràlia, però no tant al domini precisament de les selves temperades, sinó a les regions més àrides de l’interior del continent. Així i tot, al SE del continent australià, on no endebades es concentra la major part de la població del país, es practica la cria intensiva d’ovins destinada a la producció de carn (al contrari de la ramaderia ovina extensiva de l’interior àrid, dedicada de manera pràcticament exclusiva a la producció de llana); es fa en explotacions agropecuàries mixtes en les quals els ovins pasturen poc o molt però s’alimenten també de cereals o farratge produïts a la pròpia explotació, o amb pinso. Una pràctica semblant es dóna amb el boví; entorn d’un 10% dels caps de bestiar boví es dediquen a la producció lletera, en la qual Tasmània té un paper destacat.

Proporcionalment, la importància del bestiar oví a Nova Zelanda és més gran que a Austràlia: hi ha prop de 70 milions de caps, dels quals un terç es dediquen a la producció de llana (unes 300 000 t anuals) i dos terços a la de carn, que es destina en gran part (unes 600 000 t) a l’exportació. Cal remarcar que la major part de les pastures explotades són prats artificials o pastures subespontànies on predominen herbes introduïdes, sobretot des d’Europa i l’Amèrica del Nord. Al bestiar oví, omnipresent a l’Illa del Sud, cal afegir-hi uns 9 milions de caps de boví, principalment dedicats a la producció de llet, que fan de Nova Zelanda el primer exportador mundial de mantega i el tercer de formatges, superat únicament per Dinamarca i els Països Baixos.

Un cas singular: els ànecs xinesos

Al llarg dels segles, els xinesos han anat perfeccionant una insòlita manera de criar ànecs com a bestiar transhumant o nòmada. Es creu que l’ànec domèstic prové, gairebé amb tota certesa, de l’ànec collverd (Anas platyrhynchos), un ocell que té una àrea de distribució molt àmplia a tot l’hemisferi boreal. Hi ha molt poca informació sobre la situació de l’ànec domèstic a Europa i l’Orient Mitjà a partir de la prehistòria, fet que suggereix que devia tenir poca o nul·la importància econòmica. Els antics egipcis, els grecs i els romans tenien ànecs salvatges en captivitat per engreixar-los i menjar-se’ls, però sembla que no provaren mai de domesticar-los. A Europa no hi ha cap referència a ànecs realment domèstics fins al segle XII, però en canvi, sembla que a la Xina n’hi ha des de fa ben bé 3 000 anys i potser més i tot; al centre de la Xina, en un jaciment de la província de Hubei que data aproximadament del 2500 aC, s’han trobat figures d’ànecs i oques de ceràmica al costat d’altres figures d’animals que ja eren sens dubte domèstics en aquella època, fet que suggereix una domesticació anterior a aquesta data. Sigui com vulgui, el nombre de varietats d’ànec que hi ha actualment a l’Àsia oriental i la seva importància econòmica assenyalen aquesta part del món com el seu centre probable de domesticació.

Tant a la Xina com a la resta de l’Extrem Orient els ànecs es crien principalment per la carn i els ous, tot i que el plomissol també és un producte secundari apreciat. Aquests animals presenten un elevat contingut de greix, que pot arribar al 30 o 35% del pes corporal un cop tretes les vísceres. Això, que seria valorat negativament per molts consumidors occidentals, es considera un factor molt positiu a la Xina, perquè aquest greix és un element important de la dieta.

A gran part de la Xina, sobretot allà on es cultiva arròs, els ànecs es crien sota un règim molt tradicional de pastoreig transhumant que es practica des de fa segles i potser mil·lenis. Normalment, als exemplars acabats de néixer, els primers dies se’ls dóna arròs cuit i una mica de segó d’arròs. Així que són capaços d’alimentar-se per ells mateixos, se’ls deixa que furguin per les basses i els arrossars fins que tenen cap a dos mesos, i se’ls proveeix ocasionalment d’un suplement alimentari. A partir d’aquest moment, una mena de pastors professionals els apleguen i engreixen mentre els menen a algun mercat important. Aquests viatges de pastura poden ser de centenars de quilòmetres i tenir una durada de mig any o més. Els estols tenen dimensions variables, i el nombre d’ànecs que els formen oscil·la entre uns quants centenars de caps i uns tres mil. Durant el trajecte, les femelles acostumen a pondre ous que es mengen o venen, o que fins i tot es fan eclosionar fent servir tècniques d’incubació artificial. També es dóna el cas que els pastors compren ous pel camí per tal de fer-los eclosionar i ampliar o renovar el seu estol.

En tots aquests segles de pasturatge transhumant d’estols d’ànecs, ha aparegut una raça especial adaptada a aquest inusual estil de vida nòmada. Els ànecs d’aquesta raça es caracteritzen per no preocupar-se gaire del lloc on ponen els ous, i per sentir poca afecció a covar-los un cop els han post. També han perdut pràcticament del tot la capacitat de volar, però en canvi poden córrer molt de pressa i es mouen de manera molt diferent a com ho fan els ànecs domèstics europeus: han desenvolupat una postura més erecta, amb el coll estirat, que pot semblar còmica als ulls occidentals, però que és ideal per a poder cobrir grans distàncies caminant.

Els animals de companyia

A banda de la presència generalitzada de gossos i gats i del paper peculiar del ja esmentat carpí vermell (Carassius auratus), els ocells de gàbia destaquen especialment com a animals de companyia. El gust per tenir ocells en captivitat com a element decoratiu o com a entreteniment és una tradició antiga. A Egipte, cap a l’any 1500 aC, se sap que la reina Hatsepsut posseïa una reputada col·lecció d’animals entre els quals hi havia diversos ocells. D’altra banda, una gàbia d’ocell xinesa de bronze que data del segle III o IV aC demostra l’antiguitat d’aquesta tradició a l’Extrem Orient.

Els ocells de gàbia a l’Àsia oriental

Tot i que tenir ocells de gàbia és avui dia una afició gairebé universal, probablement està especialment estesa a l’Àsia oriental i sud-oriental, on pràcticament no hi ha llar que no tingui un ocell engabiat, normalment d’alguna espècie canora. Encara que n’hi ha alguns, com l’omnipresent canari (Serinus canaria) o la tórtora zebrada (Geopelia striata), que s’acostumen a criar en captivitat, una important proporció del tràfic d’altres espècies consisteix en ocells capturats en estat salvatge. A l’Àsia oriental, molts d’aquests ocells procedeixen precisament de les selves temperades i subtropicals.

La tradició xinesa de tenir ocells engabiats, que es remunta a segles o potser mil·lennis, fou interrompuda per la revolució cultural, durant la qual es prohibiren totes les activitats que s’hi relacionaven. Al llarg de la dècada del 1970, tan bon punt els excessos de la revolució cultural començaren a minvar, aquesta pràctica es reprengué. Des d’aleshores no tan sols hi ha hagut una gran revifada del costum de tenir ocells de gàbia, sobretot entre la gent gran, sinó que els esforços xinesos per incrementar els beneficis obtinguts de les exportacions d’aquests ocells n’han fet aparèixer grans quantitats als mercats, destinats a la venda al SE d’Àsia, el Japó i Hong Kong. Resulta impossible obtenir-ne la xifra exacta, però es creu que el volum d’aquestes exportacions arriba pel cap baix al milió d’ocells cada any, i molt possiblement multiplica aquesta xifra unes quantes vegades. Tot i que no hi ha una informació clara sobre quants ocells hi ha en captivitat a la Xina, sembla evident que també deu ser una xifra molt alta.

El tràfic comprèn una gran varietat d’ocells, però la majoria d’exportacions se centren en un petit nombre d’espècies. Entre els més populars hi ha els tords garruladors, que en realitat no pertanyen, com els tords veritables, a la família dels túrdids, sinó a la dels sílvids, i concretament a la subfamília dels garrulacins, com els tallarols. En general, els tords garruladors són ocells robustos que viuen dintre el bosc i que posseeixen un cant agradable i atractiu. Les principals espècies són el tord garrulador gorjanegre (Garrulax chinensis), el tord garrulador de cap blanc (G. leucolophus), el “huamei” o tord garrulador comú (G. canorus), el tord garrulador mascarat (G. perspicillatus) i el tord garrulador de cara vermella (Liocichla phoenicea). Gran part d’aquest comerç va dirigit a Indonèsia, sobretot a Java i a Bali, on també és un costum extremadament estès tenir ocells de gàbia a casa. A la Xina mateix, el “huamei” i la calàndria mongola (Melanocorypha mongolica) són ocells de gàbia molt comuns, i també s’acostumen a tenir en captivitat pinsans i sits. Al Japó, el papamosques blanc i blau (Cyanoptila cyanomelana) és especialment buscat, perquè combina un plomatge de colors vius amb un cant molt atractiu.

El cas del canari

Les laurisilves macaronèsiques, a banda d’un gran nombre d’endemismes vegetals, acullen unes quantes espècies animals, especialment ocells, igualment endèmiques i d’un gran interès. Entre aquestes espècies n’hi ha una, un fringíl·lid petit i relativament rar, el canari salvatge (Serinus canaria), del qual prové el que probablement és l’ocell de gàbia més popular a tot el món: el canari. El canari salvatge té un color predominantment gris verdós amb ratlles més fosques, molt diferent del groc viu que posseeixen la majoria de canaris de gàbia, i el seu cant consisteix en una sèrie de refilets ràpids i força aguts acompanyats de sons metàl·lics. Viu més aviat en terrenys oberts alternants amb petits claps de bosc i bardissars; nia en arbres i arbustos, a vegades a les vinyes, i sovint forma petits estols que es desplacen amb un vol ondulant característic.

El canari fou introduït per primera vegada a Europa al segle XV pels portuguesos, probablement procedent de Madeira. Ja a partir de la darreria del mateix segle, esdevingué un ocell de gàbia cada vegada més apreciat, atès que tolerava bé la captivitat i era relativament fàcil de criar. Un cop s’adaptà a la privació de llibertat, se’n començà a fer una cria selectiva. Al principi, els criadors de canaris seleccionaven en funció de la qualitat del cant, no del plomatge, de manera que al llarg del segle XVI l’espècie canvià poc d’aspecte. Així, no fou fins al segle XVII que els creuaments aconseguiren el color groc clar que actualment, en ser tan característic de l’espècie, s’ha acabat anomenant ‘groc canari’. És molt més probable que el color groc aparegués com a conseqüència d’una mutació en algun creuament, i que més tard fos seleccionat positivament.

Durant el segle XVII, els criadors de canaris es dividiren en dos grups principals. L’un es dedicà a criar ocells que tinguessin l’aparença més bonica possible, tant pel que fa a les proporcions com al plomatge, mentre que els altres es consagraren a l’obtenció d’exemplars amb un cant bell. Tant la cria com els concursos de canaris de les dues menes es convertiren ben aviat en una activitat molt competida, i encara ho són avui dia. El grup que criava ocells de cant l’encapçalaven els miners del Harz, a Alemanya. Els canaris d’aquestes muntanyes eren, i continuen sent, d’una coloració predominantment verda, com els seus avantpassats salvatges. Tot i això, posseeixen un cant variat i melodiós que s’assembla ben poc al cant del canari en estat natural. Tenen anomenada sobretot per la seva capacitat de mantenir i fer vibrar una sola nota durant el cant, i és per aquesta raó que són coneguts amb el nom de ‘rollers’. El centre de la cria de canaris del Harz és la població de Sankt Andreasberg, que ja tenia fama per la seva artesania en fusta molt abans que hi arrelés el culte als canaris. Quan aquests ocells arribaren a aquesta localitat, totes dues activitats es combinaren perfectament i començà la producció d’unes gàbies de fusta per a canaris molt treballades que avui dia són enormement apreciades.

El costum de tenir canaris d’‘exposició’ arribà a Anglaterra al segle XVII, juntament amb els refugiats protestants procedents dels Països Baixos, que s’establiren majoritàriament a East Anglia; fou precisament aquí on l’afició arrelà més profundament, i és per això que una de les varietats de canari més conegudes pren el seu nom de la població més important de la regió, Norwich. La cria selectiva es continua practicant actualment, i la innovació més important del segle XX ha estat la introducció de la coloració vermella en el plomatge. Això ha estat possible perquè el canari pot, ocasionalment, creuar-se amb èxit amb el lluer vermell sud-americà o “cardenalillo” (Carduelis cucullata) i donar descendència fèrtil. Aquesta capacitat, desgraciadament, ha tingut greus conseqüències per al lluer vermell: la demanda d’aquesta espècie ha estat tan elevada que, al seu hàbitat, a les regions muntanyoses de Veneçuela, Colòmbia i Trinidad, els paranyers l’han sotmès durant molt temps a una enorme pressió cinegètica.