La varietat fisiognòmica de les selves temperades
A diferència de les boscanes decídues o de la taigà, boscos en els quals sempre hi sol haver una o poques espècies d’arbres dominants, les selves temperades solen estar integrades per un elevat nombre d’espècies arbòries diferents, amb un grau de diversitat només superat per les selves tropicals. Cal matisar, però, que en algunes zones, sobretot a les latituds més elevades i sota règims tèrmics freds, també es desenvolupen selves temperades constituïdes per poques espècies arbòries i de diversitat baixa. Comparades, en el seu conjunt, amb les selves plujoses tropicals, les selves temperades tenen una diversitat menor, són menys denses i tant els arbres com les seves fulles són més petits de mida. En tot cas, la gran fragmentació i dispersió entre les respectives àrees de distribució geogràfiques és causa d’una gran variabilitat de fisiognomies entre les diferents selves temperades. Així, mentre que en unes predominen els planifolis de fulla perenne, lleugerament coriàcia i lluent (laurisilves), en altres predominen les coníferes de fulles aciculars, és a dir, en forma d’agulla, i en altres, en fi, es combinen les unes i les altres en diferents proporcions, i fins i tot hi apareixen espècies caducifòlies.
Les selves temperades de planoperennifolis: laurisilves
Les laurisilves pròpiament dites, les més típiques de les selves temperades, es caracteritzen pel predomini dels arbres planifolis de fulla perenne, gran, coriàcia i de color verd brillant, del tipus de les fulles de magnòlia (Magnolia) o de llorer (Laurus). Al Japó, aquest tipus de bosc és anomenat “shōyōju-rin”, (‘bosc lluent’), perquè les superfícies llises de les cutícules foliars reflecteixen la llum del sol i això les fa brillar. Aquests boscos es mantenen verds durant tot l’any, encara que a la primavera, a mesura que les fulles de nova brotada van substituint les velles, esdevenen un xic més acolorits. Les fulles d’algunes espècies de lauràcies, per exemple, es tornen roges, i els rebrots i fulles noves que les reemplacen són també vermells. D’altra banda, les fulles amples i planes disposen d’una superfície fotosintetitzadora més gran, però també transpiren més. Per evitar i retardar les pèrdues excessives d’aigua durant els curts períodes d’estrès, aquestes fulles s’han recobert de cutícules força gruixudes, i algunes espècies fins presenten un cert grau d’esclerofil·lisme. Aquest tipus de fulles també són força termòfiles, i per això les espècies que les presenten han de créixer en ambients de clima suau, ja que no resistirien baixades fortes de temperatura.
Encara que el nom de laurisilva fou aplicat inicialment a les selves temperades de les illes Canàries pel botànic anglès Philip Barker Webb (1793-1854), ben aviat s’estengué aquesta denominació a les selves anàlogues de les altres illes macaronèsiques i més tard a les del S del Japó i altres regions asiàtiques, en les quals aquest tipus de selva perennifòlia es troba extensament distribuït. Actualment s’aplica a totes les selves temperades amb clar predomini dels planifolis de fulla perenne, tant de l’hemisferi boreal, en el qual se’n troben des de les Canàries fins al Japó i des les costes orientals de la mar Negra fins al S de la Xina, com de l’austral, on apareixen a l’Amèrica del Sud, a Tasmània i el SE d’Austràlia i a Nova Zelanda.
En efecte, les selves temperades on predominen les espècies planifòlies es troben en diferents àrees d’ambdós hemisferis. Pel que fa a l’hemisferi septentrional, són especialment importants a la Xina central i al S del Japó, però apareixen també a les costes orientals de la mar Negra i en determinats estatges altitudinals de l’Himàlaia. A l’hemisferi meridional, abans de la colonització europea cobrien bona part de Nova Zelanda i de Tasmània i el S d’Austràlia, i encara ara hi ocupen força territori, bé que en molts indrets d’aquesta àrea predominen espècies d’eucaliptus més resistents a les secades. També apareixen laurisilves en diferents punts de l’Amèrica del Sud (selva missionera) i de l’Àfrica austral, no tractades en aquest volum per la seva similitud amb els boscos nebulosos. En moltes laurisilves, sobretot a les subtropicals, es troben també, en proporció variable, espècies caducifòlies d’hivern, cosa que indica una certa estacionalitat del clima.
Les selves temperades de coníferes
També hi ha selves temperades dominades per les coníferes, encara que això pugui resultar sorprenent per als qui solen associar-les a boscos més o menys esclarissats i a zones amb una coberta vegetal més aviat escassa. Certament, les fulles estretes de les coníferes són més resistents a la dessecació pel fred o per les temperatures elevades que les dels planifolis, i és per això que les selves temperades de coníferes prosperen en ambients amb condicions extremes (gelades freqüents, major incidència de les sequeres, etc.) durant algun període de l’any. En tot cas, a les selves temperades de coníferes, la densitat foliar és molt alta, i els índexs foliars (m2 de fulles/m2 de sòl) solen ser dels més elevats, entre 8 i 18.
Les coníferes de les selves temperades presenten una gran diversitat de tipus foliars. Algunes espècies tenen acícules linears i aplanades, com els teixos (Taxus), les tsugues i hemlocks (Tsuga), els avets xinesos (Cunninghamia), els avets típics (Abies) o els pins parasol japonesos (Sciadopitys verticillata); altres tenen fulles planes, però en forma d’escata, com les tuies (Thuja) i els falsos xiprers (Chamaecyparis), o petites i falciformes com el sugi o cedre roig japonès (Cryptomeria japonica), o bé compostes, amb folíols aplanats, com les sequoies (Sequoia sempervirens, Sequoiadendron giganteum). Encara més planes són les fulles de les araucàries (Araucaria).
Les selves temperades dominades per espècies aciculoperennifòlies se situen principalment al continent americà, i es donen tant a l’àmbit temperat (boscos vancouverians i boscos xilenoargentins d’araucàries), com subtropical (boscos de pins i “encinos” de les muntanyes de Mèxic i l’Amèrica Central al N de la depressió de Nicaragua, i boscos d’araucàries de la regió del Paranà).
Les selves temperades mixtes
No totes les selves temperades s’ajusten al model de laurisilva o de bosc de coníferes. En moltes àrees del món ambdues tipologies es barregen i, en alguns casos, fins i tot s’hi afegeixen caducifolis característics de les boscanes decídues. És el cas del SE de l’Amèrica del Nord, de les muntanyes mesoamericanes, de l’extrem meridional de l’Amèrica del Sud i de bona part d’Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda. Tanmateix, de vegades, més que barrejar-se, el que fan pinedes i laurisilva és distribuir-se en mosaic pel territori en funció de les variacions locals de les condicions ambientals.
Les selves temperades de façana occidental i formacions connexes
Les selves temperades de les façanes continentals occidentals són les selves temperades per excellència. Se situen a les latituds mitjanes de les façanes pacífiques de l’Amèrica del Nord i de l’Amèrica del Sud, al S del continent australià, inclosa l’illa de Tasmània, i Nova Zelanda. Les coníferes hi tenen un paper destacat, si no predominant, i la seva composició és diversa, com també ho és la seva distribució geogràfica. S’hi relacionen els boscos d’araucària xilenoargentins, no perquè es tracti de selves temperades excessivament plujoses —en realitat ocupen les localitzacions relativament més seques de l’àmbit a l’Amèrica del Sud—, sinó per la seva situació geogràfica connexa amb les altres selves temperades de l’extrem meridional del continent americà. Estrictament parlant, seria anàloga la situació de les selves australianes i neozelandeses més seques, que també es tracten en tant que associades amb les de l’àrea geogràfica respectiva.
Les selves temperades vancouverianes i afins
Les selves temperades del NW de l’Amèrica del Nord s’estenen per una franja llarga i estreta al llarg de la costa pacífica d’aquest subcontinent, des del golf d’Alaska fins al NW de Califòrnia. Per l’W arriben ben bé al nivell de la mar, mentre que el seu límit oriental el determina la cresta de les Coast Mountains i les Coast Ranges o de la serralada de les Cascades. El clima d’aquesta regió, humit i molt influït per les condicions marítimes, es caracteritza per tenir hiverns suaus i plujosos i estius relativament secs. Tanmateix, el fet que les selves d’aquesta regió abastin una franja latitudinal d’uns 20° i que ocupin una àrea muntanyosa propera a la costa introdueix variacions climàtiques locals associades a la latitud i a l’altitud. Les selves temperades del NW de l’Amèrica del Nord, les més septentrionals del món, consisteixen en extensos boscos de coníferes on no predomina una sola espècie arbòria sinó diverses. Només en hàbitats marginals creixen algunes angiospermes arbòries, i encara mai en gran nombre.
Idem a partir de fonts diverses
Al llarg de la costa nord-americana del Pacífic, en una franja contínua d’entre 60 i 120 km d’amplada, des de la latitud 38° 20’ N, al N de Califòrnia, fins a la latitud 60°N, al S d’Alaska, es troben els boscos de més alçada de tota la Terra. Es tracta de boscos únics al món per la rica varietat d’espècies que posseeixen, la seva densitat, l’alçada dels arbres (que assoleix, de mitjana, entre 50 i 75 m), la massa de fusta que acumulen (4.525 t/ha als boscos de sequoia) i la seva longevitat (500 anys). A diferència d’altres boscos de latituds mitjanes, el tret més característic dels boscos de la costa del Pacífic és la dominància gairebé absoluta de les coníferes, amb una riquesa florística que decreix de S cap a N fins a la completa desaparició de la formació al N i a l’W de la península de Seward i l’illa de Kodiak, a Alaska. Algunes d’aquestes coníferes, com l’avet de Douglas (Pseudotsuga menziesii), produeixen algunes de les fustes més apreciades del món.
L’alçada i la quantitat de biomassa que assoleixen aquestes selves són tan considerables que es poden atribuir en gran part a la dominància d’un règim climàtic perhumit, que resulta de l’acció dels forts vents de l’W provinents de l’oceà Pacífic. Aquests vents transporten aire fred procedent d’Àsia i, en travessar per damunt d’una mar relativament més càlida, n’agafen humitat abans d’arribar al subcontinent nord-americà. L’avançament d’aquests vents és obstaculitzat per la serralada que discorre paral·lela a la costa pacífica. La precipitació mitjana anual oscil·la entre 1.000 i més de 5.000 mm (com és el cas dels 5.730 mm de Little Port Walter, a Alaska). Terra endins, el límit d’aquests boscos de coníferes coincideix amb la isolínia corresponent als 120 dies anuals sense glaçades. Allà on les pautes de precipitació ho permeten, entre la Colúmbia Britànica i Oregon, algunes espècies pròpies d’aquesta franja litoral formen boscos més cap a l’interior, fins a les Muntanyes Rocalloses. Aquest fenomen es deu a l’existència de vents de l’W que, a través de tres passos principals, transporten núvols carregats de pluja fins a l’altra banda de la serralada costanera. D’aquests passos, un dels dos més amplis es troba entre les latituds 40 i 50°N, que és on els vents de l’W són més forts, i l’altre a l’espai que formen les conques dels rius Colúmbia i Snake i la depressió de Wyoming.
Aquests boscos de grans coníferes queden, doncs, pràcticament confinats a dues serralades muntanyoses paral·leles a la costa. D’una banda, la part més septentrional de les Coast Ranges, que es prolonga pel N amb les muntanyes Olímpici l’Insular Belt de la Colúmbia Britànica i l’Alaska meridional; i de l’altra, la serralada de les Cascades i la seva prolongació en el Coastal Beltde la Colúmbia Britànica i l’Alaska meridional. Tot i que són generalment més seques que les de la resta de les Coast Ranges, les muntanyes Klamath d’Oregon també contenen boscos alts amb algunes coníferes endèmiques. Al N de les Muntanyes Rocalloses, a Idaho i a l’W de Montana, en una sèrie de serralades que van des de les muntanyes Selkirk i Purcell, al N, fins a lesPalouse, Bitterroot iClearwater, al S, també hi ha selves temperades de coníferes altes. A Oregon i Washington, a la regió de les Blue Mountains,es fan selves anàlogues a les de la costa, en una cadena de muntanyes relativament baixes que enllacen la serralada de les Cascadesamb les Muntanyes Rocalloses. A la frontera entre Washington i la Colúmbia Britànica se situen les terres altes d’Okanogan, solcades per innombrables valls fluvials. A les altituds baixes i mitjanes d’aquestes muntanyes, a l’àrea del llac Quesnel i a les valls dels rius Kootenay, Fraser i el curs superior del Thompson, hi ha rodals extensos (que reben el nom de ‘boscos columbians’) de selves temperades de coníferes anàlogues a les de la costa. Terra endins també es troben rodals de boscos de coníferes a l’àrea de transició entre les conques dels rius Skeena i Nass, al NW de la Colúmbia Britànica.
Les selves mixtes valdivianes, nord-patagòniques i magallàniques
A l’Amèrica del Sud, les selves temperades es concentren en una franja llarga i més aviat estreta tocant a la costa pacífica meridional. En aquesta regió es diferencien quatre tipus de selves temperades: les selves valdivianes (aproximadament entre els 37 i els 43° de latitud S), les laurisilves patagòniques (entre els 43 i els 48°S), les laurisilves magallàniques (al S dels 47°S) i els boscos d’araucàries (Araucaria) xilenoargentins (a l’E de les selves valdivianes, aproximadament entre els 37 i els 40°S). Els límits entre aquestes formacions de vegades no estan gaire ben definits, car es forma una zona de transició d’un tipus de bosc a l’altre. Per exemple, les espècies pròpies de les selves valdivianes es van extingint gradualment a la part més meridional de la seva àrea de distribució fins a desaparèixer, de manera que amb freqüència aquesta formació vegetal s’entrellaça amb les laurisilves patagòniques.
Idem, a partir de fonts diverses
Aquestes selves temperades s’estenen per les àrees sud-occidentals de l’Amèrica del Sud, entre la costa del Pacífic meridional i els Andes, i es coneixen com la regió dels boscos de faigs australs (Nothofagus). Les diferents espècies d’aquest gènere, juntament amb altres angiospermes perennifòlies i caducifòlies i amb diferents coníferes, formen unes selves mixtes impressionants que des de fa molt de temps han cridat l’atenció de naturalistes i geògrafs per les seves característiques biogeogràfiques úniques. Aquestes selves pertanyen al regne florístic antàrtic, com els boscos de faigs australs de Nova Zelanda, Austràlia i Tasmània, amb els quals tenen afinitats florístiques i geològiques molt importants. En la seva composició, però, també hi ha molts elements neotropicals àmpliament distribuïts per altres regions de l’Amèrica del Sud.
La selva valdiviana que creix al N de la regió constitueix la màxima expressió de les selves temperades de l’Amèrica del Sud. Representa, de fet, un bosc tropical en una zona no tropical. La seva fisiognomia, la seva elevada diversitat i les adaptacions altament especialitzades de moltes de les seves espècies reflecteixen una història llarga i ininterrompuda sota unes condicions climàtiques molt favorables. En direcció S la temperatura baixa gradualment i la diversitat es fa menor, però la bellesa d’aquestes selves sempre verdes continua sent esplendorosa. S’estenen pel S de Xile, des del paral·lel 37° 45’ S fins al 55°S, amb algunes incursions a l’Argentina. Pel N limiten amb la regió mediterrània xilena i els boscos caducifolis de “roble pellín” (Nothofagus obliqua) i raulí (N. procera), i pel S arriben fins a la Terra del Foc i les innombrables illes de l’arxipèlag magallànic xilè. Les característiques geogràfiques més significatives de la regió són la seva gran extensió de N a S i la presència dels Andes, que actuen a tall de paravent i frenen el pas dels núvols cap a l’E.
Les selves plujoses s’estenen pel vessant occidental de la serralada, on les precipitacions són més abundants, al llarg de 2.200 km. A la part septentrional de la seva àrea de distribució, des del paral·lel 37° 45’ S fins al 43°S, s’aixeca la Cordillera de la Costa xilena, que gairebé arriba als 1.000 m d’altitud; entre aquesta serralada i els Andes s’estén la plana central, una depressió estructural, amb una altitud màxima de 300 m, que desapareix als 41° 30’ S; a partir d’aquí, la Cordillera de la Costaes converteix en una cadena d’illes, i els Andes s’enlairen gairebé des del nivell mateix de la mar, formant una costa escarpada, retallada per nombrosos fiords i vorejada per gran quantitat d’illes.
De N a S, en resposta al descens de la temperatura, es reconeixen tres variants fitogeogràfiques: la selva valdiviana pròpiament dita, entre els paral·lels 37° 45’ S i 43° 20’ S, els boscos plujosos nordpatagònics, entre els paral·lels 43° 20’ S i 47° 30’ S, i els boscos magallànics perennifolis, entre els paral·lels 47° 30’ S i 55° S.
El bosc d’araucària xilenoargentí
Als Andes meridionals, a les latituds corresponents als boscos valdivians, apareixen els boscos d’araucària xilena o “pehuén” (Araucaria araucana), que rep també els noms de “pino de Neuquén”, “pino chileno” o “piñonero”, una espècie d’araucariàcia de gran bellesa estètica i molt valorada culturalment i econòmicament. Es tracta d’un arbre que sovint assoleix dimensions considerables (alguns exemplars arriben a mesurar fins a 45 o 50 m d’alt i 2 m de diàmetre) i edats mil·lenàries (són freqüents els exemplars d’edats properes als 1.500 anys). Forma boscos purs i també mixtos, en els quals els exemplars d’araucària xilena destaquen per la forma d’umbrel·la de la seva capçada, uns i altres d’excepcional bellesa gràcies al marc insuperable dels Andes, amb els seus volcans nevats i grans llacs glacials.
Els boscos de “pehuén” (Araucaria araucana) tenen una àrea de distribució molt àmplia però disjunta que, a Xile, s’estén des dels 37° 20’ S fins als 39° 30’ S i, a l’Argentina, entre els 37° 30’ S i els 40° 20’ S. Han quedat enclavats als Andes com a representants moderns dels antics boscos de diferents espècies d’Araucaria, que estaven àmpliament distribuïts durant el Terciari i actualment es reparteixen només en tres zones: una de principal al llarg de la divisòria de la serralada dels Andes entre Xile i l’Argentina, i les altres dues, de menor extensió, a la serralada de Nahuelbuta (Xile). Als Andes, la distribució en altitud varia des dels 600 m, a la part argentina, fins al límit altitudinal del bosc (cap als 1.800 m al N d’aquesta part de la seva àrea de distribució i cap als 1.500 m al S). A les poblacions de les muntanyes costaneres, els boscos d’araucària xilena creixen entre els 1.000 i els 1.400 m a la part septentrional i a partir dels 600 a les meridionals, distribució que probablement sigui deguda a l’explotació de l’araucària xilena d’ençà de l’arribada dels primers europeus el segle XVI. També cal remarcar, però, que aquesta distribució coincideix amb la de molts dels volcans que s’han mostrat actius fins a dates recents en aquesta regió dels Andes.
Les selves temperades australianes i tasmanianes
Distribució de les selves temperades d’Oceania. Les més extenses són les que ocupen la part sud-oriental d’Austràlia. Es distribueixen tot al llarg de la costa, però també penetren força quilòmetres terra endins. Els arbres que hi predominen són els faigs australs (Nothofagus), a diferència del que succeeix a les selves temperades, molt menys extenses, que creixen a l’extrem sud-occidental del continent, dominades per espècies d’eucaliptus (Eucalyptus). Pel que fa a Nova Zelanda, els boscos temperats són la formació vegetal més abundant. Almenys originàriament s’estenien per tota l’Illa del Nord i per la part occidental de l’Illa del Sud, bé que en moltes regions han estat romputs. Els arbres que hi dominen són els faigs australs, igual que passa a les selves temperades de Tasmània, que també ocupen bona part de l’illa.
Idem, a partir de fonts diverses
A Austràlia, les selves temperades també responen a una variada tipologia que es relaciona amb la distribució geogràfica i amb el relleu. El regne botànic australià, particularment ben definit pels límits del mateix continent, Tasmània i el d’algunes de les illes adjacents, pot subdividir-se en dos subregnes principals: el central o erèmic de l’Austràlia àrida, i el dels eucaliptus (Eucalyptus), que inclou les parts perifèriques, més mèsiques, del continent i les illes immediates. Aquest segon grup reflecteix una de les característiques botàniques més remarcables d’Austràlia: el predomini, sense parió en cap altra flora, d’un únic gènere, el dels eucaliptus.
Òbviament, les selves temperades, com també les tropicals, els boscos monsònics, les sabanes o les mediterrànies australianes, se situen en aquest segon subregne. Les selves temperades, en concret, es localitzen a l’extrem sud-oriental i al sud-occidental d’Austràlia i a Tasmània. Les sud-orientals s’estenen terra endins, si fa no fa fins la isohieta dels 500 mm i, de manera fragmentària, en microhàbitats adients com les riberes, fins i tot en regions amb pluviositats que amb prou feines ultrapassen els 300 mm. Es caracteritzen pel domini de diferents espècies de faig austral (Nothofagus) o d’associacions d’espècies en les quals aquest gènere té un paper rellevant. Les selves plujoses temperades sud-occidentals d’Austràlia, al seu torn, tenen una distribució molt limitada, i només es troben a la part més humida de l’extrem SW d’Austràlia Occidental, en contacte amb les mediterrànies d’aquella regió, que corresponen a àrees amb una precipitació anual de més de 1.200 mm. Aquests boscos estan essencialment dominats per eucaliptus i tenen un sotabosc molt similar al de les selves temperades orientals, amb l’excepció de les falgueres arborescents, que en són totalment absents.
Les selves temperades neozelandeses
Aproximadament el 60% del territori de Nova Zelanda manté avui una coberta vegetal que és, en essència, la mateixa que existia primitivament a l’arxipèlag, o que conté elements substancialment autòctons. La proporció restant es troba molt modificada i s’explota sobretot amb l’agricultura intensiva, el pasturatge, la silvicultura forana o amb propòsits urbans.
Abans de l’arribada dels primers humans, s’estima que entre un 70 i un 80% d’aquest territori era cobert de selves temperades, però el 1990 els espais forestals ja n’ocupaven menys del 40% i només quedaven 6 milions d’ha de bosc autòcton. La resta (1,3 milions d’ha aproximadament) eren ocupades per plantacions fetes amb espècies foranes. Així i tot, es troben selves temperades des del nivell de la mar fins al límit superior de la vegetació forestal. En moltes zones no mantenen una continuïtat territorial, però, si més no a la regió occidental de l’Illa del Sud, la més plujosa i també molt accidentada, les selves plujoses encara s’estenen ininterrompudament des de la costa fins a l’estatge subalpí. A les illes principals, aquestes selves les integren unes 48 espècies arbòries grans i mitjanes i una setantena més que normalment no ultrapassen els 10 m.
La distribució dels boscos de Nova Zelanda no segueix una pauta regular d’acord amb uns paràmetres ambientals determinats. A grans trets es pot parlar de dos tipus de boscos que, sense excloure’s mútuament, mostren certes preferències per determinades condicions ambientals. A les terres baixes i als estrats inferiors de la muntanya mitjana, principalment a la part occidental de l’Illa del Sud i també a la del Nord —encara que a la segona han estat roturats en gran part— s’hi fan boscos mixtos amb un cobricel alt de gimnospermes, principalment podocarpàcies, i un estrat arbori més baix de planifolis. A grans trets, es pot dir que aquests boscos ocupen les àrees situades a cotes baixes, amb més pluges i millors sòls, encara que les excepcions són nombroses. Els boscos dominants, des del nivell de la mar fins al límit superior del bosc, són, però, els de faigs australs (Nothofagus), tots ells perennifolis, fins i tot el faig austral muntanyenc neozelandès (N. solanderi var. cliffortioides), que ocupa tot l’estatge subalpí que conforma el límit superior de la vegetació forestal a l’alta muntanya de Nova Zelanda. A grans trets, aquests faigs ocupen les àrees més alteroses, de pluges més escasses, i els sòls més pobres; però, com en el cas dels boscos mixtos, les excepcions són nombroses.
Les laurisilves i les pinedes macaronèsiques
Situació geogràfica de la Macaronèsia i distribució de les laurisilves en aquestes illes. Els arxipèlags macaronèsics s’estenen per una àmplia zona de la meitat NE de l’oceà Atlàntic, entre els 27 i els 40° de latitud N i entre els 13 i els 31° de longitud W. No totes les illes d’aquesta vasta regió tenen laurisilves; només en presenten, als seus vessants NE, les Açores, Madeira i les Canàries occidentals (La Palma, El Hierro, La Gomera, Tenerife i Gran Canària).
Idem, a partir de fonts diverses
Per latitud no són ben bé subtropicals, ni tampoc no estan situades en cap façana marítima oriental d’un continent: les illes macaronèsiques configuren un cas atípic de selves temperades, el d’unes laurisilves localitzades als vessants orientats cara al vent d’unes illes sotmeses a un règim d’alisis, el qual, a desgrat d’unes precipitacions no sempre suficients, els aporta la humitat necessària. Per això, de tots els arxipèlags comunament inclosos a la Macaronèsia, les laurisilves temperades només es troben a les Açores, a les Canàries occidentals i a l’illa de Madeira, mentre que a les illes de Cap Verd, actualment molt més seques, només s’hi conserven algunes de les espècies més termòfiles pròpies d’aquests boscos, com la sapotàcia Sideroxylon marmulano. Tampoc no hi ha laurisilves a les Canàries orientals, ni a les Selvagens, ni a l’illa de Porto Santo (arxipèlag de Madeira).
Actualment, les laurisilves es troben a les zones més humides de cada un d’aquests arxipèlags, que enregistren pluviometries decreixents de N a S (de més de 3.000 mm anuals a les Açores i fins a poc més de 1.000 mm a les localitats més favorables de les Canàries), però, a més a més, estan directament sotmeses a la influència dels vents alisis, humits, que bufen en direcció NW, N i NE i aporten volums d’humitat força significatius. Aquesta es diposita per condensació horitzontal en quantitats variables, segons les localitats i la topografia (entre 300 i 2.500 mm), i aquest fenomen és especialment important a les Canàries, tant pel que fa al manteniment del mateix bosc com a la recàrrega dels aqüífers.
A les illes Açores, el 95% del territori es troba per sota de la cota dels 1.300 m, cosa que equival a dir que la major part d’aquest arxipèlag, gràcies a una climatologia sense grans canvis climàtics i poc o molt favorable durant tot l’any, havia estat ocupat per laurisilva. Actualment la laurisilva o “monteverde” està molt degradada i limitada a petites àrees en algunes de les illes, i presenta una distribució altitudinal que a les Açores ocupa tots dos vessants (septentrional i meridional), des del nivell de la mar fins a cotes superiors als 1.000 m. Aquesta distribució és possible gràcies a les elevades precipitacions, sovint superiors als 2.000 mm.
En el cas de l’arxipèlag de Madeira, que inclou els conjunts insulars de Madeira, Porto Santo i les Desertas, la laurisilva potencial ocupava aproximadament un 60 o 70% del territori, i només era present en els dos primers. A la resta d’illes tan sols han pogut sobreviure de manera puntual unes quantes espècies pròpies de laurisilva seca, com l’“aderno” (Heberdenia excelsa), que és una mirsinàcia. Als vessants meridionals de Madeira la pluviositat és menor i impedeix que aquest tipus de vegetació es desenvolupi a les cotes baixes (per sota dels 300 o 400 m), mentre que als vessants septentrionals arriba fins al nivell de la mar. La distribució actual d’aquesta vegetació es limita, en aquest arxipèlag, a l’illa de Madeira, que encara conserva mostres magnífiques de bosc poc alterat en aproximadament el 30% de la seva superfície. Les petites i deshabitades illes Selvagens, entre les Canàries i Madeira, no posseeixen, a causa de la seva poca altitud, cap mena de vegetació relacionada amb aquestes formacions vegetals selvàtiques.
A les Canàries, el clima no és tan favorable al desenvolupament de la laurisilva i en redueix la potencialitat a un 30% aproximadament. Les limitacions, tant pel que fa a quantitat com a distribució anual de les precipitacions, només permeten l’existència d’una laurisilva més termòfila a cotes pròximes al nivell de la mar, en alguns punts dels vessants septentrionals de les illes pluviomètricament més afavorides (La Palma, Tenerife i LaGomera). Als vessants meridionals, en canvi, no s’hi desenvolupa, i aquests són ocupats per pinedes de Pinus canariensis i boscos esclerofil·les, excepte en casos puntuals afavorits per una orientació especial o per la poca altitud del sistema muntanyós veí (el cas de la vall de Güimar a Tenerife,de Cumbre Nuevaa La Palma, etc.). La laurisilva havia estat present, encara que de manera puntual, a les illes orientals de Lanzarote i Fuerteventura, on ara tan sols en queden alguns elements florístics aïllats. També havia ocupat una gran extensió a Gran Canària, on la sobreexplotació gairebé l’eliminà i la reduí a manifestacions molt puntuals o a claps secundaris de “fayal-brezal”, una mena de landa amb dominància de la “faya” (Myrica faya) i el bruc boal (Erica arborea), o a brolles de bruc boal sol, l’anomenat “brezal”. Les masses actuals de laurisilva canària es reparteixen en el conjunt de les illes occidentals (Tenerife, La Gomera, El Hierro i LaPalma) i encara hi ocupen una àrea considerable, més o menys alterada, on abunden els boscos secundaris i les mostres climàciques significatives.
Les laurisilves euxíniques i hircanianes
Distribució de les selves temperades euxíniques i hircanianes. A la part occidental del Caucas, tocant a les costes orientals de la mar Negra, i a les costes meridionals de la mar Càspia també es desenvolupen selves temperades. Les primeres reben el nom de laurisilves euxíniques i les segones el de laurisilves hircanianes. Totes dues ocupaven abans àrees força extenses, però actualment han quedat confinades a les valls dels rius i a algunes planes.
Idem, a partir de fonts diverses
A l’altre extrem de la conca mediterrània, l’oposat al que ocupen les laurisilves macaronèsiques, es troben unes altres selves de característiques paral·leles: les laurisilves euxíniques i les hircanianes. Les laurisilves euxíniques (denominació que prové de Pontos Euxinos, que significa ‘mar hospitalària’, nom clàssic de la mar Negra) són d’un interès excepcional, tant des del punt de vista històric, com florístic i fitocenològic. Es troben a la regió del Caucas, tocant a la costa oriental de la mar Negra. Força semblant a aquestes són les laurisilves hircanianes que ocupen un sector de les costes sud-occidentals de la mar Càspia, al N de l’Iran i al SE de l’Azerbaidjan (Māzandarān, Gīlān, vessants marítims de les muntanyes Talı¸s i planes de Lǝnkǝran i del’Araxes i el Kura).
Actualment, les laurisilves euxíniques només es conserven als congostos i valls d’alguns rius dels vessants meridionals de la gran serralada del Caucas que desemboquen a la mar Negra, més concretament, als districtes que van des de la ciutat de Tuapse, a la Rússia meridional, passant per les repúbliques d’Abkhàzia,Geòrgia i Adjària, fins a Batumi, que és la capital d’aquesta darrera i se situa pràcticament a la frontera de Geòrgia amb Turquia. A Turquia apareixen també laurisilves euxíniques a les muntanyes anatòliques properes a la costa de la mar Negra que és adjacent a Geòrgia. A les zones muntanyoses, es poden trobar entre els 200 i els 1.000 o 1.200 m sobre el nivell de la mar, tot i que a la Còlquida meridional davallen pràcticament fins al nivell de la mar.
Malgrat les condicions climàtiques generals de la Còlquida,que sónforça humides, només algunes gorges i valls, on de vegades la coberta vegetal s’ha mantingut pràcticament invariable des del període preglacial (fa més de 30 milions d’anys), ofereixen un refugi apropiat per a aquestes laurisilves i la seva flora excepcional. Això és així, en primer lloc, pel fet que el clima d’aquestes gorges i valls fluvials es distingeix per presentar una humitat atmosfèrica regular i força alta durant tot l’any, fins i tot durant els períodes relativament secs, característica que es deriva de les particularitats del relleu; la disposició de les valls relativament curtes que davallen de la immediata serralada del Caucas o de les muntanyes d’Adjària, que ésgairebé perpendicular a la línia de costa, facilita la penetració de l’aire marí humit i dels núvols. La segona raó, igualment essencial, és l’abundosa circulació d’aigües superficials i subterrànies que, en evaporar-se, augmenten considerablement la humitat atmosfèrica, especialment a les parts més baixes d’aquestes valls. Finalment, les condicions climàtiques, fresques i humides, dels escarpaments dels fons dels engorjats, on el sol només incideix durant algunes hores al dia i, segons com, no arriba en absolut, ofereixen un ambient extraordinàriament favorable per a conservar els elements de la flora higròfila del Terciari.
Les laurisilves hircanianes també sobreviuen només en claps dispersos, sobretot a les planes, majoritàriament conreades. Les condicions climàtiques també hi són generalment tèbies i humides, amb temperatures mitjanes anuals d’entre 14 i 16°C i precipitacions, preferentment hivernals, d’entre 900 i 1.400 mm anuals, amb només un o dos mesos de sequera relativa a l’estiu.
Les laurisilves i formacions mixtes subtropicals de façana oriental i formacions assimilables
Les laurisilves més típiques són les de les regions subtropicals de l’orient asiàtic. Els seus límits septentrionals estan al voltant dels 39°N a l’illa japonesa de Honshū. En canvi, a la Xina, aquest límit és molt més meridional i es troba al voltant dels 30°N, perquè el clima, terra endins, es torna més sec i més fred. És el mateix que passa a la regió del Paranà, que tot i ser més subtropical per la seva latitud, per la seva situació relativament alterosa cap a l’interior del continent presenta condicions climàtiques relativament més fresques que les de l’estricta façana marítima del SE del Brasil, regió en la qual es fa la “mata” atlàntica, una veritable selva plujosa tropical. En moltes d’aquestes regions apareixen també, associades amb les laurisilves, formacions on predominen les coníferes, que ocupen situacions ecològicament diferenciades de les prevalents als espais efectivament ocupats per les laurisilves. És el cas de les pinedes canàries o dels boscos d’araucària de la regió del Paranà. En altres casos, planifolis i coníferes apareixen associats en formacions mixtes, com passa al SE dels Estats Units o a les àrees montanes mesoamericanes.
Les laurisilves i les pinedes nord-americanes sud-orientals
Al SE de l’Amèrica del Nord, les selves temperades ocupen les planes de la costa atlàntica meridional i del golf de Mèxic (exclosa la meitat meridional de Florida) i les planes al·luvials del Mississipí. De fet, la composició d’aquestes selves combina planifolis perennifolis, caducifolis i coníferes, si bé els primers predominen cap al S i a les cotes més baixes i els segons cap al N, a les cotes mitjanes dels Apalatxes i els costers del Mississipí, on les pinedes amb caducifolis formen una mena de zona de transició amb l’àmbit de les boscanes decídues.
Idem, a partir de fonts diverses
A les planes costaneres del SE dels Estats Units, i a la part septentrional de Florida, hi ha una zona natural amb boscos constituïts per tres tipus fisiognòmics diferents: dicotiledònies arbòries de fulla decídua, dicotiledònies arbòries de fulla perenne i coníferes (la majoria perennifòlies). A partir de les inicials D (“Decidous dicotiledoneous”), E (“Evergreen dicotiledoneous”) i C (“Coniferous”), els botànics nord-americans han creat la denominació DEC, amb què sovint s’anomena aquesta regió; el naturalista nord-americà Clinton Hart Merriam (1855-1942) la qualificava de ‘zona biogeogràfica austroripària’, i altres autors, com l’ecòleg alemany Heinrich Walter (1898-1989), la consideraven un ecotò entre el bioma de les boscanes decídues i el de les selves temperades planoperennifòlies.
Els tres tipus fisiognòmics estan representats, no tan sols a l’estrat arbori superior, sinó també a l’estrat arbori inferior, a l’arbustiu i a l’herbaci. Al sotabosc, a més, es troben monocotiledònies arbustives de fulla perenne (palmes). Les coníferes de fulla perenne són dominants en els indrets sorrencs secs i enlairats, i els arbres decidus, en cas que no hi hagi incendis, adquireixen progressivament més importància als millors sòls. En els indrets humits, ben drenats i rics en nutrients, dominen els planifolis de fulla perenne, sobretot cap al límit meridional de la zona. Els aiguamolls al·luvials es caracteritzen per la presència d’una conífera de fulla caduca, el taxodi de Virgínia o “bald cypress” (Taxodium distichum), tot i que els planifolis, caducifolis i laurifolis també són importants en extenses àrees on les condicions climàtiques i ecològiques ho permeten.
Sigui com vulgui que es classifiqui l’àrea DEC del SE dels Estats Units, a grans trets es representa tradicionalment al mapa com una àrea amb forma de lletra U, que ocupa les planes de la costa de l’Atlàntic i del golf de Mèxic i s’estén cap al N seguint la vall del Mississipí fins a Indiana. Si se centra la descripció en l’àrea de distribució del bosc planifoli mixt meridional, lleugerament redefinida per tal de donar cabuda als tres tipus fisiognòmics de l’estrat arbori superior, el límit septentrional d’aquesta comunitat s’identifica amb l’extrem sud-oriental de Virgínia, aproximadament a 37°N, encara que alguns autors la prolonguen al llarg de la costa fins a incloure les Pinelands de la costa de Nova Jersey. Des d’allà, la seva àrea de distribució s’estén cap al S seguint la costa i la barrera d’illes fins al cap Hatteras, i continua per terra ferma en direcció S fins a la Florida septentrional, aproximadament a 30° 30’ N, i després cap a l’W per la meitat septentrional de la península fins a aproximadament els 95°W, a l’E de Texas. Des del golf de Mèxic cap a l’interior, a la banda occidental de la Plana Costanera del Golf, aquesta comunitat amb prou feines arriba, en direcció N, als 31°N. Cap a la banda oriental d’aquesta plana puja gradualment més cap al N, cap a l’àrea centremeridional de Geòrgia, on arriba aproximadament als 32°N abans de tombar de manera brusca en direcció N, paral·lelament a la costa atlàntica. A la Plana Costanera Atlàntica, aquesta comunitat arriba, aproximadament a 160 km terra endins del territori de Geòrgia i a 140 km en territori de Carolina del Sud i el S de Carolina del Nord; després tomba cap a l’E fins a situar-se a 60 km de la costa, a la frontera amb Virgínia, i continua cap al NE fins a arribar arran mateix de la costa de Virgínia, amb ramificacions cap al N al voltant de la badia de Chesapeake.
Als indrets on els aiguamolls amb taxodi de Virgínia (Taxodium distichum) i els boscos de pi de fulla llarga o “southern pine” (Pinus palustris) arriben més al N d’aquesta regió, tant a la vall del Mississipí com al llarg de la costa atlàntica, es considera que representen pedobiomes diferenciats. Penetren al zonobioma de bosc caducifoli gràcies a la seva capacitat de competir amb arbres caducifolis en un microclima ‘marítim’ favorable. També penetren en el de les estepes i praderies a la zona de les praderies costaneres del S de Texas, on s’intercalen diferents tipus de boscos oberts que tenen tant espècies de planifolis de fulla perenne com decídua. Més cap a l’W, a les parets verticals dels congostos i cingles de la falla de Balcones, a l’E i el S de l’altiplà d’Edwards, i en els congostos de les muntanyes de Guadalupe, hi ha una sèrie de boscos oberts i boscos mixtos constituïts per representants dels tres tipus fisiognòmics DEC.
Els boscos de coníferes i fagàcies mesoamericans
Distribució de les selves temperades mesoamericanes. A l’Amèrica central les selves temperades creixen a altituds entre 1.000 i 4.000 m a Sierra Madre i per la major part de regions muntanyoses. Aquestes selves estan dominades per coníferes diverses i per fagàcies. Entre les primeres cal destacar sobretot els pins (Pinus), bé que també hi ha representats molts altres gèneres (Abies, Picea,Pseudotsuga, etc.), i les fagàcies més abundants són diverses espècies de roures, anomenats “encinos” a la regió (Quercus). La riquesa vegetal de les selves mesoamericanes, de fisiognomia semblant a les del SE de l’Amèrica del Nord, és molt gran, i no hi manquen els endemismes.
Idem, a partir de fonts diverses
Més cap al S, entre el N de Mèxic i la depressió de Nicaragua, queda delimitat un extens territori muntanyenc amb una vegetació dominada principalment per boscos de pins (Pinus) i d’“encinos” (Quercus marcescents o fins i tot francament caducifolis) i, en menor proporció, d’altres coníferes d’afinitats septentrionals, com l’“oyamel” (Abies religiosa), xiprers (Cupressus), ginebres i savines (Juniperus) i “pinabetes” (Picea, Pseudotsuga). Es calcula que, només a Mèxic, el conjunt d’aquests boscos ocupa o, més ben dit, ocupava abans de la intensa intervenció humana, aproximadament una cinquena part del territori del país, és a dir, al voltant de 400.000 km2, i es concentra en àrees d’altituds compreses entre els 1.500 i 4.000 m (encara que localment poden davallar fins als 1.000 m), i de precipitació mitjana anual de l’ordre de 600 a 1.200 mm.
Al llarg dels seus 4.500 km de longitud, els eixos de les principals muntanyes mesoamericanes es dirigeixen de NW a SE, i presenten dues grans discontinuïtats en les quals la seva altitud davalla gairebé fins al nivell de la mar. Per motius encara no gaire coneguts, però que indubtablement es vinculen a la història geològica de la zona, una d’aquestes discontinuïtats, l’istme de Tehuantepec, al S de Mèxic, no constitueix de fet un límit biogeogràfic per a les plantes. En canvi l’altra, la depressió de Nicaragua, defineix una important frontera per a un gran nombre de vegetals andins, que només arriben fins a les parts altes de Costa Rica, i per a un contingent important de llinatges boreals que no es distribueixen més enllà de les serralades d’Hondures i del N de Nicaragua.
Es tracta d’un orobioma proper per flora i fisiognomia a l’espai DEC del SE dels Estats Units, definit de vegades com a bosc holàrtic mexicà. L’estrat arbori superior d’aquestes selves temperades sol situar el cobricel al voltant d’uns 20 m (encara que també pot arribar als 40 m) d’alçària, i està dominat per una barreja de planifolis de fulla caduca i de fulla perenne i coníferes. A l’estrat arbori inferior hi ha diferents arbres de menor port i pertanyents a famílies molt variades, entre ells falgueres arborescents. Els epífits vasculars són comuns, com ho són els arbustos, les lianes i altres plantes enfiladisses, i l’estrat herbaci (en el qual es troben moltes falgueres, licopodis i selaginel·les) posseeix també una riquesa considerable. El clima és entre suau i càlid, molt temperat i humit; l’estació de creixement dura entre 205 i 260 dies aproximadament, i hi ha menys d’un 0,1% anual d’hores en què s’enregistren temperatures per sota del punt de congelació.
Les laurisilves sinojaponeses i himalaianes
Les selves temperades sinojaponeses i himalaianes abasten una gran extensió de l’Àsia oriental, tant continental com insular, que es prolonga força cap a l’W al llarg dels vessants meridionals de l’Himàlaia, a cotes més baixes com més a l’W. Gran part de la Xina meridional, la meitat meridional del Japó i una part de l’illa de Formosa pertanyen també a aquest sector del bioma, juntament amb una franja de la costa meridional de Corea.
Idem, a partir de Masahiko Ohsawa, 1993
A l’Àsia, hom pot trobar laurisilves des del vessant meridional de l’Himàlaia (al Nepal i als estats de Sikkim i Bhutan) fins a les zones de clima temperat del SW del Japó (Japó, Corea del Sud, Xina centreoriental) i les regions de clima subtropical del Japó, de Taiwan i del S de la Xina. Tot el SW del Japó i la façana costanera meridional de Corea s’inclouen dins l’àrea de distribució d’aquestes laurisilves, que, cap al N de l’arxipèlag japonès, va quedant limitada a les terres més baixes fins que, cap als 39°N de latitud, a les costes de l’oceà Pacífic i a latituds una mica inferiors a la mar del Japó, de clima més fred, assoleix el seu límit septentrional al nivell de la mar. Aquesta àrea considerablement extensa posseeix un règim climàtic de pluges estivals en el qual es desenvolupen naturalment els boscos perennifolis, de fulla ampla, que constituirien una zona ben definida de vegetació, si no fos que ha estat reemplaçada, de mica en mica, per conreus i plantacions forestals d’espècies d’interès econòmic.
Als vessants de la serralada de l’Himàlaia, que s’estén més de 2.000 km en direcció NW-SE entre Euràsia i el subcontinent indi, entren en contacte els regnes florístics d’un i altre extrem del continent eurasiàtic: l’occidental sec i l’oriental humit. Al llarg de la serralada es dóna un gradient de pluviositat que va des de valors de més de 2.500 mm a Assam, a la regió oriental de l’Himàlaia, fins a menys de 600 mm al Panjāb, a la part occidental. Un altre gradient important per a la vegetació és el gradient tèrmic, que, al vessant meridional, varia amb l’altitud; l’existència d’un desnivell de més de 8.000 m crea un gradient de temperatures de més de 50°C des dels peus de la muntanya, on la vegetació és tropical i subtropical, fins als cims glaçats. La zona forestada, per sota dels 4.000 m, es pot dividir, com a mínim, en quatre o cinc estatges.
A l’extrem oriental de la serralada, els boscos perennifolis humits, en concret, formen un estatge al voltant dels 1.500 m (entre els 1.000 i els 2.500 m), que cap a l’W es va estrenyent. El bosc perennifoli humit de l’E de l’Himàlaia s’assembla molt al bosc tropical montà de les altes muntanyes equatorials del SE d’Àsia. Cap al NE de la serralada, el bosc montà perennifoli tropical va perdent gradualment espècies acompanyants i la seva composició florística es va empobrint, mentre que els seus límits altitudinals van davallant a poc a poc fins a assolir el nivell de la mar a la vall del riu Iang-Tsé, a la Xina. Anant d’E a W al llarg dels vessants meridionals de l’Himàlaia, aquests boscos humits deixen pas a boscos esclerofil·les sotmesos a condicions de sequera estival. La regió nord-occidental de l’Himàlaia és seca, i presenta una vegetació de tipus subdesèrtic, amb més afinitats amb la de l’Àsia central que no amb la tropical. La vegetació arbòria es troba limitada al cinturó nebulós de les altituds mitjanes, on predominen els boscos de coníferes, i a les àrees humides amb precipitacions locals o torrents, on poden aparèixer rodals de caducifolis. El bosc temperat de coníferes constitueix igualment, a l’Himàlaia oriental, l’estatge de vegetació immediatament per sobre de les laurisilves.
La selva subtropical missionera
A la part oriental del continent sud-americà es troben selves temperades al SE del Brasil i a la part adjacent de l’Argentina i el Paraguai (aproximadament entre els 20 i els 30° de latitud S i entre els 42 i els 57° de longitud W). En aquesta àrea creixen dos tipus de selves temperades, la selva subtropical missionera i els boscos de “kuri’y” o “pino Paraná” (Araucaria angustifolia). La primera ocupa les parts baixes, fins als 700 o 800 m d’altitud, mentre que la segona es troba per damunt d’aquesta cota. Les condicions climàtiques que caracteritzen la selva subtropical missionera són unes precipitacions força elevades que, tanmateix, en poques àrees superen els 1.400 mm anuals, i uns canvis estacionals poc marcats, amb hiverns molt suaus i estius càlids. Als boscos d’araucària, per contra, les pluges solen excedir els 1.400 mm anuals i els hiverns poden ser freds.
Idem, a partir de fonts diverses
La selva subtropical plujosa de l’Amèrica del Sud forma part de la província fitogeogràfica paranaense, al SE del Brasil, l’E del Paraguai i el NE de l’Argentina. Al Brasil es coneix com a “selva higrófila” per diferenciar-la de les selves subtropicals seques i decídues; popularment també és coneguda com a “mata branca”, per diferenciar-la de la “mata preta”, que són els boscos d’araucària de la regió, on el “pinho”, “pinheiro do Paraná” o “kuri’y” (Araucaria angustifolia) domina com a arbre emergent. Entre altres sinònims, també és coneguda, sobretot a l’Argentina, com a “selva misionera”. La qualificació de laurisilva li escau pel fet que hi dominen les lauràcies i altres arbres laurifolis, tot i que també s’hi troben arbres caducifolis en proporcions variables.
En tot cas, és una selva subtropical, no pas temperada, d’aspecte prou semblant a una selva plujosa equatorial, de la qual es distingeix, de tota manera, per la composició florística i faunística; el fet que a l’hivern hi faci fred impedeix la vida de la biota pròpiament intertropical. La seva àrea de distribució s’estén des dels vessants occidentals de la Serra do Mar fins al centre de Rio Grande do Sul, l’extrem nord-oriental de l’Argentina i l’E del Paraguai, des dels 40°W fins als 58°W de latitud. De N a S s’estén des del paral·lel 18°S, a la vora de la zona tropical, fins als 30°S, o els 34°S si s’hi inclouen les formacions en galeria que baixen pels rius Paranà i Uruguai. La selva missionera ha desaparegut en grans extensions i ha estat substituïda per pastures de gramínies (“campos”). Com a conseqüència, fins i tot en els retalls subsistents de selva que es conserven en més bon estat, resulta difícil descriure l’estructura i la composició florística originals, sobre el coneixement dels quals hi ha grans llacunes.
El bosc d’araucària brasiler
LaSerra do Mar s’estén paral·lelament a la costa i assoleix altituds de 1.922 m. En el vessant oriental és abrupta i delimita una franja costanera d’unes poques desenes de quilòmetres d’amplada, que és on es desenvolupa la “mata” atlàntica. Cap a l’W, el relleu és configurat per un esglaonament de tres altiplans o “planaltos”, que davallen suaument en altitud fins a arribar a uns 200 m a les ribes del riu Paranà. La selva subtropical, sense araucària, rarament ocupa cotes superiors als 800 m, i forma la matriu que envolta el bosc de “kuri’y” (Araucaria angustifolia), d’una composició florística diferent i caracteritzat per la dominància d’aquesta conífera, una espècie perennifòlia impressionant i majestuosa.
El “kuri’y” (Araucaria angustifolia) forma o havia format els més importants dels boscos dominats per una única conífera a l’Amèrica del Sud. La presència dels boscos d’araucària a la regió subtropical del Paranà contrasta amb la vegetació de la resta de la zona, i és que parlar del “kuri’y”, o “pinho”, o “pino Paraná” és parlar d’un relicte en totes les accepcions del terme. En primer lloc, pertany a un grup arcaic de coníferes, de més de 200 milions d’anys d’antiguitat, que havia arribat a tenir una distribució molt àmplia. D’altra banda, la presència dels boscos d’aquesta espècie al SE del Brasil es deu a les migracions que hi hagué des del S dels Andes en direcció a les àrees meridionals del Brasil, i no a l’inrevés. Les relacions florístiques entre la regió andinopatagònica i la dels boscos d’araucària al Brasil, per exemple, són molt estretes; en totes dues regions, les coníferes (poc freqüents generalment a l’Amèrica del Sud) són elements importants de determinats boscos. En el cas del bosc de “kuri’y”, a banda l’arbre dominant, hi són comuns els podocarps (Podocarpus) i arbustos com els “canelos” (Drimys), els coralets o “michayes” (Berberis) i les fúcsies (Fuchsia).
Els boscos de “kuri’y” s’estenen per gran part del “planalto” del S del Brasil (el ja esmentat esglaonament d’altiplans que davalla suaument cap a l’W, des de la Serra do Mar fins al riu Paranà), en altituds superiors als 500 m, entre els paral·lels 18 i 30°S i els meridians 44 i 54°W. Ni tan sols els rodals aïllats s’acosten a distàncies inferiors als 20-40 km de la mar. Al Brasil, l’àrea de distribució comprèn quatre estats: Rio Grande do Sul, Santa Catarina, Paraná i São Paulo; penetra a la província argentina de Misiones i a l’E del Paraguai. Hi ha també boscos aïllats al S de l’estat de Rio de Janeiro i al de Minas Gerais. El desenvolupament dels boscos d’araucària del Paranà està íntimament relacionat amb l’altitud, i així, a les localitats del S, el límit inferior es troba cap als 500 m i el superior cap als 1.100 m, mentre que a la zona septentrional els límits altitudinals varien entre els 800 i els 1.200 m com a límit inferior i els 1.800 i els 2.300 m com a límit superior. La forma extremament retallada de la seva àrea de distribució es deu al fet que el “kuri’y” té preferència per terrenys poc inclinats, de relleu suau, fet que explica que aquesta espècie ocupi les vores dels “planaltos” i les de tots els congostos profunds dels rius que neixen a les terres altes.