La fauna i el poblament animal de les selves temperades

Els elements faunístics compartits i els endemismes sectorials

Des del punt de vista zoològic es fa difícil trobar trets comuns entre el poblament animal dels diferents tipus de selves temperades escampades pel món, especialment entre els de l’hemisferi septentrional i els de l’hemisferi austral. I això no es deu tant a l’existència de diferències climàtiques o florístiques significatives, que tanmateix existeixen, com a causes de tipus històric. La pròpia conformació de les masses continentals i la seva disposició amb relació als oceans fan que les afinitats faunístiques entre els diferents continents siguin màximes a les latituds més elevades de l’hemisferi boreal —corresponents a la franja ocupada per la tundra i la taigà—, les quals tenen una llarga història de connexions territorials o, com a mínim, d’estret veïnatge geogràfic, i mostren una homogeneïtat de situacions ambientals considerable. En canvi, a mesura que es davalla en latitud cap a l’equador, el poblament animal es va diversificant progressivament. Enllà de l’equador, remuntant novament en latitud, les divergències continuen augmentant com a conseqüència d’un aïllament que data d’èpoques geològiques molt remotes. D’altra banda, les afinitats entre les faunes de les regions temperades i fredes d’un i altre hemisferis són menystenibles fins i tot en el cas del continent americà, on, bé que limitada a l’istme panameny, hi ha una manifesta continuïtat geogràfica des de les regions àrtiques més extremes fins a les proximitats del continent antàrtic. Si en el passat l’Amèrica Central constituí sovint un passadís per a les espècies animals que migraven des de l’Amèrica del Nord cap a l’Amèrica del Sud i viceversa, també és veritat que aquest flux migratori ha estat, bàsicament, de fauna subtropical, aliena als hàbitats del bioma de les selves temperades.

Un cas parcialment paral·lel (encara que aquí han estat causes tectòniques i no climàtiques les que han provocat el tancament i l’obertura alternativament de les barreres geogràfiques) és el de la fauna de les laurisilves de l’Àsia oriental temperada, en la qual es barregen elements característics de les boscanes decídues —com pot ser l’ós tibetà (Ursus thibetanus)—, per una banda, i de les selves plujoses tropicals —com ara el langur daurat (Trachypithecusgeei) i altres simis, o bé els calaus (Ocyceros, Anthracoceros, Aceros)—, per l’altra; tampoc no hi falten animals com el faisà orellut blau (Crossoptilon auritum), el faisà de lady Amherst (Chrysolophus amherstiae) i el faisà d’Elliot (Syrmaticus ellioti), que, encara que no en són endèmics, estan força lligats als ecosistemes de laurisilves i boscos mixtos de l’Àsia oriental.

La mixtura faunística dels boscos de pins i roures mesoamericans

En el cas dels boscos de pins i roures o “encinos” mesoamericans es dóna un interessant exemple de fauna primordialment meridional, és a dir, neotropical, que es presenta associada a una flora i una vegetació més pròpies de l’Amèrica del Nord temperada. Una situació que posa de manifest els intercanvis faunístics reiterats dels darrers milions d’anys entre l’Amèrica del Nord i la del Sud, intercanvis que s’han repetit cada vegada que, a l’actual regió de Panamà, les dues masses continentals s’han trobat unides per un pont de terra ferma.

Els diferents estrats de vegetació d’aquestes selves temperades ofereixen microambients no menys diversos, que són utilitzats per una notable varietat d’animals. A Mèxic, per exemple, aquests boscos són els únics que encara estan habitats pel llop comú (Canis lupus). De les dues subespècies que n’existien en aquest país, però, només una, C. lupus baileyi, ha sobreviscut en algunes zones de la Sierra Madre Occidental, mentre que l’altra, C. lupus monstrabilis, s’extingí cap a mitjan segle XX. El coiot (C. latrans), en canvi, s’ha beneficiat de la disminució de les poblacions de llops i de l’artigada excessiva, que li ha proporcionat hàbitats adequats. L’ós negre americà (Ursus americanus) és l’altre gran carnívor d’aquests ecosistemes, víctima, també, de les alteracions de l’hàbitat i de la caça.

Hi ha altres carnívors que, sense ser exclusius d’aquests boscos, hi són molt comuns. És el cas de la guineu grisa o guineu argentada (Urocyon cinereoargenteus), que a més de carn consumeix també una gran diversitat de fruits. Entre els prociònids, els més corrents són l’ós rentador (Procyon lotor), que habita les zones riberenques i s’alimenta de peixos i altres animals aquàtics, i el coati o nàsua (Nasua nasua), un habitant del bosc molt peculiar, ja que té costums diürns, viu en grups de 4 a 25 individus i quan camina manté la seva cua anellada en posició vertical. El “cacomixtle” (Bassariscus astutus) és un altre prociònid de cua anellada que habita les àrees rocalloses del bosc i s’alimenta principalment d’insectes i rosegadors. Els mustèlids, animals generalment solitaris, estan representats als boscos temperats per la mostela americana de cua llarga (Mustela frenata) i per diverses espècies de mofetes o “zorrillos”, com la mofeta ratllada (Mephitis macroura), la mofeta de morro de porc (Conepatus mesoleucus) i la mofeta tacada (Spilogale putorius). De tots aquests mustèlids només la mostela de cua llarga manté un règim bàsicament carnívor, i s’alimenta de rosegadors, conills i ocells. Les mofetes, en canvi, tenen una dieta més variada que inclou artròpodes, sargantanes i rosegadors, i són eficaços controladors de les plagues que afecten els cultius.

Una altra gran família de carnívors és la dels fèlids, que a les zones boscoses temperades estan representats pel linx roig (Felis [=Lynx] rufus) i el puma (Felis concolor). Tots dos s’alimenten de conills i rosegadors, però només el puma ataca preses més grans, com els cérvols de cua blanca o de Virgínia (Odocoileus virginianus). Aquest cérvol, l’únic que viu en els boscos de pins i roures, constitueix una de les preses principals de llops i pumes, de manera que la protecció i el control de les seves poblacions ha de permetre en el futur la recuperació de la subespècie mexicana de llop, avui en greu perill d’extinció. Actualment, la caça furtiva, la ramaderia, la tala excessiva, l’agricultura i altres activitats humanes amenacen no sols les poblacions de grans carnívors sinó també les d’aquest cérvol, que és l’únic gran herbívor d’aquests hàbitats tret del pècari de collar (Tayassu [=Dicotyles] tajacu), un súid, bàsicament omnívor, que s’alimenta sobretot de glans, arrels, ous d’ocell, sargantanes, colobres, ratolins i granotes.

Altres mamífers de mida més petita que es troben en aquest hàbitat són armadillos, sarigues, conills, rosegadors i musaranyes. La presència del tatú ver (Dasypus novemcinctus) i de l’opòssum comú o “tlacuache” (Didelphis virginiana) es restringia originàriament a les regions tropicals, ja que pertanyen a la fauna neotropical, però en temps recents, potser afavorits per les activitats agrícoles, han estès la seva àrea de distribució en latitud i altitud, mostrant així una gran tolerància i adaptabilitat a condicions ecològiques noves. Els armadillos s’alimenten de cucs de terra, larves, colobres petites i alguns fruits, mentre que els opòssums són carronyers, bé que la seva dieta també inclou fruits i gran diversitat de preses petites, des d’insectes a petits mamífers.

Els conills són habitants típics d’aquests boscos temperats i constitueixen un aliment bàsic per a molts depredadors. Són animals molt prolífics, cosa que, juntament amb la seva gran plasticitat biològica, els ha permès de resistir la cacera de què són objecte. A Mèxic, l’espècie més comuna és el conill de Florida (Sylvilagus floridanus). També és digne de menció l’anomenat “zacatuche” (Romerolagus diazi), més petit i d’orelles i cua més curtes. Entre els rosegadors es troben esquirols, “tuzas” i ratolins. Dels primers n’hi ha bàsicament de terrestres, com els dels gèneres Spermophilus, Ammospermophilus, Tamias i Eutamias, que viuen en caus i s’alimenten bàsicament de llavors. Els esquirols de terra hibernen o estiven, segons els casos, per adaptar-se als canvis climàtics que afecten el bosc; també n’hi ha algun d’arbori, com per exemple l’esquirol gris de Sierra Madre (Sciurus aberti), l’alimentació del qual depèn tan estretament de les llavors de pi groc (Pinus ponderosa) que les poblacions fluctuen d’acord amb els cicles de producció de pinyes d’aquests arbres. Les “tuzas” o rates talperes americanes (Thomomys, Geomys i Pappogeomys) són rosegadors de costums subterranis, com mostren els seus trets corporals: cos robust i cilíndric, i orelles i ulls molt petits. Viuen en galeries subterrànies, que es detecten pels pilonets de terra que deixen a la superfície quan les excaven, i s’alimenten d’arrels. Els ratolins més àmpliament distribuïts i abundants als boscos temperats mexicans són els de la família dels cricètids; els més comuns són els ratolins espiguers (Reithrodontomys), els ratolins de pota blanca (Peromyscus) i les rates de cotó (Sigmodon). Com que s’alimenten exclusivament de gra, poden representar un problema a les àrees conreades properes al bosc.

Als boscos temperats mesoamericans hi ha lloc per a una gran diversitat d’ocells. Els més notables són els d’interès cinegètic, com el gall dindi salvatge (Meleagris gallopavo), que a la nit es retira a dormir als pins grans i alts i al matí baixa als estrats arbustius dominats per la “manzanita” mexicana (Arctostaphylos pungens), les fulles i els fruits de la qual representen el seu aliment bàsic durant tot l’any. La guatlla de Moctezuma (Cyrtonyx montezumae), el colom cuabarrat (Columba fasciata) i el colom endolat (Zenaida macroura) són altres de les espècies més cobejades pels caçadors.

Als boscos de pins i roures habiten també un gran nombre de rapinyaires, entre els quals l’àliga daurada o reial (Aquila chrysaetos), un dels ocells més grans d’aquests hàbitats i molt conegut a Mèxic perquè forma part de l’emblema nacional. Malauradament, es troba en perill d’extinció en el territori d’aquest país. L’aligot cua-roig (Buteo jamaicensis), en canvi, és un ocell de presa molt comú que s’alimenta principalment de petits mamífers. L’aligot cuabarrat (B. albonotatus) i l’esparver de Cooper (Accipiter cooperi) basen també la seva alimentació en petits rosegadors, mentre que el xoriguer americà (Falco sparverius) té una dieta més diversificada, constituïda per petits mamífers, rèptils i insectes. Un ocell difícil de veure i d’alimentació peculiar és l’aligot negre mexicà (Buteogallus anthracinus), que menja bàsicament peix. Entre els rapinyaires nocturns hi ha el el duc de Virgínia o “ñacurutú” (Bubo virginianus), la mida del qual, força gran, no el deixa passar fàcilment desapercebut, i també l’òliba (Tyto alba) i el xot americà comú (Otus asio). Altres rapinyaires importants que intervenen en el cicle de nutrients de qualsevol ecosistema són els ocells carronyers, que en aquests boscos estan representats per dues espècies, el “zopilote” o voltor negre americà (Coragyps atratus), de cap i coll nus de color gris, i l’aura o voltor de cap roig (Cathartes aura).

Els ocells que s’alimenten d’insectes, petits fruits i nèctar tenen tanta importància com els precedents. En són exemples l’“aguilejo maicero” (Guiraca caerulea), el pardal mexicà (Carpodacus mexicanus), diferents espècies de colibrí (Cynanthus latirostris i altres congèneres) i la coa de muntanya o curucú (Trogon mexicanus). Els picots garsers (Dendrocopos) també s’alimenten bàsicament dels insectes que obtenen perforant l’escorça dels arbres. D’altra banda, els llacs i estanys d’aigua dolça que es troben en aquests boscos tenen gran importància per als ocells aquàtics migradors, entre els quals el bernat blau (Ardea herodias), l’oca canadenca (Branta canadensis) i un gran nombre d’ànecs (Anas).

Pel que fa als rèptils, es troben nombroses sargantanes de diferents espècies, com Sceloporus grammicus, S. scalaris i el llangardaix banyut, conegut allí impròpiament com a “camaleón”, Phrynosoma orbiculare. Tots aquests rèptils s’alimenten bàsicament d’artròpodes, i constitueixen el principal aliment de molts rapinyaires. També hi són importants les colobres (colúbrids), en cap cas verinoses, que es passen tota la vida o una part important dins l’aigua, i els cròtals o serps de cascavell (Crotalus), aquestes sí, perilloses per als humans i alhora importants en el control de les poblacions de rosegadors. Les masses d’aigua dolça ofereixen també un hàbitat adequat a les tortugues de fang (Kinosternon) i a diferents amfibis com granotes (Rana) i gripaus (Bufo).

La fauna valdiviana i magallànica

La selva valdiviana té una fauna molt diversa. Són nombroses les espècies d’insectes, ocells i petits mamífers, inclosos els marsupials. Cap al S, però, disminueix la diversitat faunística, i als boscos magallànics no hi ha espècies pròpies. En comparació amb la fauna de latituds similars de l’hemisferi nord, aquesta és una fauna pobra i amb pocs mamífers, amfibis i rèptils. D’aquests boscos es diu que són dels ‘més nets del món’, perquè no hi ha carnívors grans, tret del puma; tampoc no hi ha espècies verinoses d’ofidis, ni d’aranyes, ni d’escorpins (aquests últims hi falten totalment), ni animals transmissors de malalties dels humans. En canvi, algunes de les espècies introduïdes pels humans han esdevingut autèntics flagells precisament per l’absència de depredadors naturals.

A banda d’alguns elements més originals que seran tractats més endavant, gran part de la fauna valdiviana i magallànica és compartida amb les regions andines i patagòniques veïnes. Seria el cas del guanac (Lama guanicoe), que arriba fins a les zones forestals de la Terra del Foc, on se’l pot veure pasturant per damunt del límit del bosc. Els grans depredadors, que com ja s’ha dit escassegen, també són compartits amb les regions veïnes; en destaquen el puma (Felis concolor) i la guineu grisa petita o “chilla” (Pseudalopex [=Dusicyon] griseus). Entre els depredadors petits sobresurten el grisó petit o “hurón mediano” (Galictis cuja) i la llúdria magallànica (Lutra provocax). Altres mamífers que hi viuen són les rates pinyades brunes orelludes (Histiotus), ratolins boscans com Akodon olivaceus, A. longipilis i Oryzomys longicaudatus —que s’alimenten de llavors de les espècies arbòries—, i molts altres petits rosegadors, com la rata de roca (Aconaemys fuscus) o la rata xilena (Irenomys tarsalis) —que s’alimenten també dels rizomes i les gemmes subterrànies dels bambús del gènere Chusquea, o bé dels brots—. També hi ha el petit marsupial anomenat “monito del monte” (Dromiciops australis), nom curiós si es considera que el seu aspecte és més aviat el d’un petit opòssum; és l’únic representant de la família dels microbiotèrids, i utilitza les fulles del bambú per a fer-se el niu.

Les espècies d’ocells són nombroses: les oques salvatges del gènere Chloephaga, anomenades a la regió “cauquenes”, els tirànids dels gèneres Agriornis i Xolmis, localment anomenats “monjitas”, el picot gegant magallànic (Campephilus magellanicus) i el picot clapat austral (Colaptes pitius), cotorres com la “cachaña” o cotorra austral (Enicognathus ferrugineus), esparvers dels gèneres Circus i Accipiter, l’àguila blanca o mora (Geranoaetus melanoleucus), colibrís com la corona de foc o “picaflor rubí” (Sephanoides sephaniodes) o carronyaires com el còndor dels Andes (Vultur gryphus). Entre els rèptils, els més comuns a les selves valdivianes i magallàniques potser siguin els iguànids del gènere Urostrophus i entre els batracis la granota marsupial (Rhinoderma darwini), que és endèmica, i espècies dels gèneres Hylorina i Bufo, entre altres. A la Terra del Foc només hi ha una espècie de rèptil, la petita sargantana Liolaemus magellanicus, que viu principalment en espais oberts, més que no pas al bosc. No hi ha cargols, probablement com a conseqüència de l’absència de calci a la roca mare.

Més al N, als boscos d’araucària xilena, la fauna també és, en general, relativament pobra comparada amb les d’altres regions. Hi predominen les famílies d’origen austral, tot i que també hi ha molts elements neotropicals procedents del N. A banda dels insectes, que són molt abundants, hi ha un ampli ventall d’animals que estan associats al bosc d’araucària, ja que depenen dels pinyons per a alimentar-se, i alhora ajuden a la seva dispersió. Entre els ocells destaquen pel seu paper en la disseminació dels pinyons la cotorra austral o “cachaña” (Enicognathus ferrugineus), i la cotorreta de bec estret (E. leptorhynchus); entre els rosegadors es pot esmentar el “pericote” o ratolí orellut de Darwin (Phyllotis darwini).

La fauna missionera i paranaense

La fauna de les selves subtropicals i els boscos d’araucària de la regió del Paranà és molt diversa, principalment subtropical amb alguns elements andinopatagònics. Algunes espècies animals són comunes amb les zones limítrofes del Chaco, els “cerrados” i la “mata” atlàntica.

Entre els mamífers més comuns es troben marsupials com els opòssums o sarigues de cua curta (Monodelphis), els opòssums de quatre ulls (Philander) i els opòssums grans (Didelphis), primats com el “caí” (Cebus apella), el “carayá” (Alouatta caraya), o la mona udoladora roja o “carayá-pihtá” (A. fusca), una espècie amenaçada d’extinció als boscos d’araucària de la regió. Entre els carnívors hi ha diferents guineus del gènere Pseudalopex [=Dusicyon] i l’“aguara-guazú” o llop de crinera (Chrysocyon brachiurus), felins com el “jaguarundí” (Felis yagouaroundi), l’ocelot (F. pardalis) i el “yaguaraté” o jaguar (Panthera onca), el coati (Nasua nasua), la taira (Eira barbara) i els grisons (Galictis), el “lobito de río” o llúdria americana de cua llarga (Lutra longicaudis); el “lobito gigante” o llúdria gegant (Pteronura brasiliensis), una altra de les espècies presents, es troba en perill d’extinció. També habiten la selva missionera i paranaense nombroses espècies de rosegadors, com la capibara o “carpincho” (Hydrochaeris hydrochaeris), el coipú (Myocastor coypus) i els agutís (Dasyprocta), a més d’esquirols, ratolins i rates. Cal esmentar especialment l’ós formiguer (Myrmecophaga tridactyla), l’“oso melero” o tamàndua (Tamandua tetradactyla), els “armadillos” de diferents gèneres, els pècaris (Tayassu) i el tapir comú (Tapirus terrestris).

També aquí, les espècies d’ocells són molt nombroses. Hi ha tucans (Ramphastos), i passeriformes com els tirànids anomenats anambés (Pachyramphus), el “yacutoro” (Pyroderus scutatus) i molts d’altres. Entre els rapinyaires destaquen l’harpia (Harpia harpyja), l’aligot urubitinga (Buteogallus urubitinga), l’àguila vídua (Spizastur melanoleucus), l’àguila crestuda reial (Spizaetus ornatus) i l’àguila crestuda negra (S. tyrannus). També hi ha nombroses espècies de coloms, com els dels gèneres Geotrygon o Leptotila, i de lloros i guacamais com el “charao” (Amazona pretrei), els “chiripepés” (Pirrhura) o el guacamai vermell d’ales verdes (Ara chloropterus). La quasi desaparició dels boscos d’araucària de la regió ha abocat a l’extinció molts ocells que en depenien, com el “coludito de los pinos” (Leptasthenura setaria), un furnàrid que viu al capdamunt de les capçades de les araucàries, el piprites de cap negre o “bailarín castaño” (Piprites pileatus) i el mateix gaig blau americà o “urraca azul” (Cyanocorax caeruleus), molt important en la disseminació dels pinyons, la “yacutinga” (Pipile [=Aburria] jacutinga) o el ja esmentat “charao”.

Aquestes selves de la regió del Paranà tenen una fauna herpetològica particularment rica, sobretot pel que fa a les serps. Se’n poden trobar algunes de tan verinoses com les “yarará” (Bothrops) o els cròtals o serps de cascavell (Crotalus i altres gèneres) i les serps corall (Micrurus), com també altres que no ho són en absolut (Cyclagras, Ophis, Helicops, Eunectes). També hi ha tortugues, iguanes (Tupinambis), llangardaixos (Mabuya, Prototetrus), el “yacaré” o caiman de morro ample (Caiman latirostris), que està esdevenint més i més rar a les aigües de la regió, i batracis com la granota gegant Leptodactylus pentadactylus i diferents gripaus (Bufo).

Els mol·luscs i els insectes estan representats per un gran nombre d’espècies. Les formigues talladores de fulles o podadores dels gèneres Atta i Acromymex són molt nombroses, i també hi ha altres espècies de formigues que viuen associades amb els arbres. La fauna dels boscos de “pino Paraná” (Araucaria angustifolia) està estretament lligada a la producció de pinyons, fins i tot abans que aquests arribin a terra; així, les larves de l’arna Cydia araucariae, per exemple, en consumeixen amb gran voracitat. De les fulles d’aquest arbre, d’altra banda, s’alimenten dos insectes defoliadors, el tisanòpter Phrasterothrips conducens i les erugues del satúrnid Dirphia araucariae; hi ha dues espècies de coleòpters barrinadors, Araucarius ruehmi i A. brasiliensis, que en perforen l’escorça.

L’espai faunístic de les selves temperades nord-americanes

Moltes de les espècies de mamífers i ocells que freqüenten les selves temperades plujoses de la costa nord-occidental de l’Amèrica del Nord estan disperses per una àrea més gran que la pertanyent pròpiament al continent nord-americà, sobretot en sentit latitudinal. Algunes es troben fins i tot a les regions boreals d’Euràsia, en poblacions més o menys diferenciades de les americanes. Entre aquestes cal citar el “wapiti” o cérvol comú americà (Cervus elaphus canadensis), el “grizzly” (Ursus arctos horribilis), que és una subespècie de l’ós gris, i la guineu comuna (Vulpes vulpes). Entre els ocells hi ha el raspinell pirinenc (Certhia familiaris), el pinsà dels pins (Pinicola enucleator), l’ocell sedós comú (Bombycilla garrulus), el trencapinyes comú (Loxia curvirostra) i el trencapinyes d’ala blanca (L. leucoptera).

El mateix passa amb la fauna de les planes sud-orientals dels Estats Units, on es fa més perceptible la influència neotropical. Així, l’únic animal gran que és pràcticament exclusiu de l’àrea —encara que la desborda una mica pel N al llarg del Mississipí i pel S a la península de Florida— seria l’al·ligàtor americà (Alligator mississippiensis). Entre els rèptils més petits hi ha dues serps de cascavell, el cròtal diamantí oriental (Crotalus adamanteus) i el cròtal nan de Barbour (Sistrurus miliarius barbouri), i un altre crotalí, aquest de vida aquàtica, la temible “cottonmouth” (Agkistrodon piscivorus), tots ells propis de les planes costaneres de l’Atlàntic i el golf de Mèxic, encara que estenen igualment la seva àrea de distribució per tota la península de Florida. En canvi, una altra espècie del mateix gènere, la “copperhead” (A. contortrix), penetra cap al N a les boscanes decídues, mentre que la serp corall oriental (Micrurus fulvius) s’introdueix cap al SW al llarg dels aiguamolls de la costa del golf de Mèxic. Petits rèptils com l’anolis verd (Anolis carolinensis) de la família dels iguànids, que està àmpliament difós, i l’escinc talp (Eumeces egregius), que pertany a la dels escíncids, de potes curtes i vida predominantment subterrània, també abunden en aquesta àrea del bioma.

Altres espècies típicament americanes, però estretament emparentades amb espècies eurasiàtiques, són freqüents, en canvi, a les selves temperades del NW nord-americà i no a les de les planes costaneres de l’Atlàntic i el golf de Mèxic. Entre aquestes cal esmentar la marta americana (Martes americana), la marta de Pennant (M. pennanti), l’ós negre americà (Ursus americanus), el colom cuabarrat (Columba fasciata), el gamarús pigallat (Strix occidentalis), el mussol menut nord-americà de muntanya (Glaucidium gnoma), el gaig gris canadenc (Perisoreus canadensis), el gaig de Steller (Cyanocitta stelleri), el pica-soques canadenc (Sitta canadensis) i el pinsà purpuri (Carpodacus purpureus).

El mussol menut nord-americà de muntanya (Glaucidium gnoma) és, aproximadament, de la mida d’un pardal, però és un ocell molt valent que sovint ataca fins i tot ocells més grans. Els moixons d’aquestes selves coneixen prou bé la seva agressivitat, com ho demostra el fet que reaccionen collectivament a la seva presència de la mateixa manera que ho fan enfront dels grans rapinyaires: emprenen el vol en formació compacta, se li tiren a sobre, cridant, i desapareixen en una ràpida fuga. Una altra característica singular d’aquest petit rapinyaire nocturn és el fet que sovint és actiu durant el dia, i fins i tot caça. Nia generalment en nius abandonats d’algun picot, en algun forat d’un arbre vell, i hi fa una posta de tres a sis ous. Els costums del gamarús pigallat (Strix occidentalis), en canvi, ja s’assemblen més als dels rapinyaires nocturns típics. La seva activitat mai no comença abans que es faci de nit, i la seva dieta està constituïda, quasi exclusivament, per rosegadors. Es tracta d’una espècie de dimensions mitjanes (entre 42 i 48 cm de llargada), que en les darreres dècades ha patit un sensible declivi demogràfic. El seu lloc en aquest ecosistema el va ocupant gradualment el duc de Virgínia (Bubo virginianus), un ocell molt més adaptable. No s’ha d’excloure, però, que l’increment d’aquest rapinyaire nocturn, tot i estar afavorit per les alteracions ambientals derivades de l’acció humana, no sigui resultat, en part, d’agressions directes del duc de Virgínia al gamarús pigallat. Aquest darrer fa el niu al forat d’un arbre o en una esquerda entre les roques, o bé es limita, simplement, a utilitzar el niu abandonat d’un rapinyaire diürn.

Altres espècies de la fauna de la costa NW, finalment, són típicament americanes, com passa, per exemple, amb l’oreneta verda i violeta (Tachycineta thalassina), un petit hirundínid insectívor de 13 o 14 cm. És una espècie gregària que viu en colònies nombroses, però si bé això no representa un problema des del punt de vista alimentari (quan n’hi ha, d’insectes en vol, n’hi ha per a tota la colònia), sí que representa un avantatge en termes defensius. Un individu solitari estaria indefens enfront de l’atac d’un rapinyaire, mentre que en grup és més fàcil que qualsevol amenaça potencial sigui descoberta a temps per algun dels membres, que pot desfermar així una reacció col·lectiva que faci fugir l’agressor. L’oreneta verda i violeta nidifica al bosc, en alguna cavitat natural del tronc d’un arbre o en un forat practicat per un picot, el qual folra amb herba i plomes abans de fer-hi una posta de quatre o cinc ous blancs.

Els tallarols boscans americans (Dendroica), uns petits fringíl·lids del grup, exclusivament americà, dels parulinis, estan representats principalment a les selves plujoses de la costa NW pel tallarol boscà ermità (D. occidentalis), un petit ocellet d’11 cm de llargada gens fàcil d’observar, perquè freqüenta les capçades de les coníferes més altes. Acostuma a niar en una de les branques superiors d’una conífera, i sempre es tracta d’un niu en forma de copa poc fonda fet de petites arrels, trossos d’escorça i agulles de pi. La femella hi pon entre tres i cinc ous de color blanc crema amb taques brunes. De vegades aquesta espècie s’hibrida amb el tallarol boscà de Townsend (D. townsendi), que té una àrea de distribució semblant. A les pinedes del SE, viuen el tallarol boscà dels pins (D. pinus), més comú a les boscanes més septentrionals, i el tallarol boscà gorjagroc (D. dominica), que també habita boscos mixtos amb planifolis i a l’hivern emigra cap al S, fins a les Petites Antilles i Costa Rica.

El talp musaranya americà (Neurotrichus gibbsii) és el més petit dels set tàlpids que viuen a l’Amèrica del Nord. Amb prou feines arriba als 10 o 12 cm de llargada, sense comptar els 3 o 4 cm de cua, i pesa aproximadamenrt uns 10 g. Habita els boscos de coníferes, des del SW de la Colúmbia Britànica fins al centre de Califòrnia, allí on el sòl, profund i tou, li permet excavar caus subterranis amb les seves dèbils extremitats anteriors, poc modificades per a acomplir aquesta funció. A diferència dels altres talps, no passa tota la seva existència a terra sinó que sovint s’enfila a les mates més baixes cercant els insectes que constitueixen el seu aliment. La seva dieta, d’altra banda, inclou cucs de terra i, fet insòlit en una espècie que pertany a l’ordre dels insectívors, també menja certs aliments vegetals.

Els esquirols de terra o “chipmunks” (Eutamias, Tamias) són un grup de rosegadors que, a l’Amèrica Nord, ha tingut un notable èxit en la seva radiació adaptativa. A les selves plujoses de la costa NW de l’Amèrica del Nord, des del SW de la Colúmbia Britànica fins a Oregon, hi viu el “chipmunk” de Townsend (Eutamias townsendii), que fa més de 30 cm de llargada sense comptar els 15 cm de cua. Tenint en compte la regla general segons la qual els mamífers que freqüenten ambients humits tenen una lliurea més fosca que els seus parents d’ambients més secs, el “chipmunk” de Townsend es pot considerar una de les espècies més fosques del seu gènere. Entre els seus enemics habituals hi ha la mostela americana de cua llarga (Mustela frenata) i el visó americà (M. vison). Un altre “chipmunk”, el “chipmunk” oriental (Tamias striatus) té preferència per les boscanes decídues, encara que també se’l troba als boscos mixtos de la vall del Mississipí, de Virgínia i de Carolina del Sud.

El cérvol mul (Odocoileus hemionus) és una de les espècies de cérvol més difoses pel continent americà. S’assembla al cérvol de cua blanca o cérvol de Virgínia (O. virginianus), amb el qual s’hibrida de manera natural. En canvi, aquestes dues espècies americanes del gènere Odocoileus difereixen de les del gènere Cervus perquè els manquen els canins superiors. Tanmateix, el seu aspecte és molt semblant al de qualsevol altre representant de la família dels cèrvids. Els cervatells neixen amb la típica lliurea tacada, que perdran al cap d’uns quants mesos, i els mascles presenten un parell de banyes que assoleixen el seu complet desenvolupament als quatre o cinc anys d’edat. Els mascles adults, excepte en l’època de l’aparellament, porten una vida solitària o bé s’ajunten en petits grups. Les femelles són més socials, i entre els seus nuclis familiars estableixen lligams més o menys estrets. Cada unitat familiar consta d’una femella adulta, la filla de l’any anterior i els cervatells nascuts durant l’última estació. El cérvol mul és actiu, sobretot, al vespre. Es nodreix tant d’herbes, fongs i líquens com de branquetes i baies, i en general no realitza desplaçaments llargs. Algunes poblacions es traslladen a cotes inferiors quan s’acosta l’estació freda, però en cap cas no s’allunyen més d’una cinquantena de quilòmetres de l’àrea que ocupen normalment.

Pot semblar estrany que una espècie que s’estén septentrionalment fins a Alaska i Terranova tingui un origen sud-americà, però aquest és el cas del porc espí nord-americà (Erethizon dorsatum), el membre de la família dels eretizòntids que es troba més cap al N. Es coneixen deu espècies d’eretizòntids, els anomenats porcs espins americans, que són força diferents dels del Vell Món. A l’Amèrica del Sud, on viuen la majoria dels seus representants, aquesta família hi és present des del final de l’Oligocè. Al N de l’istme de Panamà, en canvi, que creuaren per primera vegada fa pocs milions d’anys, al final del Pliocè, els eretizòntids només estan representats per dues espècies, el porc espí nord-americà i una altra espècie, Sphigurus mexicanus, que no s’estén més enllà del Mèxic central. El porc espí nord-americà fa uns 70 cm de llargada, sense comptar els 15-30 cm de cua, i té el dors completament recobert de punxes (unes 30 000) de prop de 2 mm de diàmetre i de fins a 8 cm de llargada. Aquestes punxes són una bona protecció per a un animal pacífic com el porc espí, però davant de certs depredadors, que saben com cal agafar-lo, no són gaire eficaces. Cada punxa porta un floc de fines bàrbules a l’extrem, les quals, un cop despreses, es dilaten per efecte de la calor corporal de la víctima. El porc espí nord-americà és un animal vegetarià de costums principalment nocturns que passa la major part de l’hivern reposant, tot i que no es pot dir pròpiament que hiberni. Després d’una gestació de set mesos (llarguíssima per a un animal de la seva mida), la femella pareix una sola cria, que ja neix amb el cos recobert de punxes encara toves, però que al cap de mitja hora ja han adquirit la seva consistència definitiva.

Un camí semblant al del porc espí, de S cap a N a través de l’istme de Panamà, és el que seguiren alguns colibrís. Una altra presència aparentment singular la d’aquests minúsculs ocells mosca, que normalment s’associen amb les selves tropicals i hom no s’esperaria trobar a latituds tan elevades, però el fet és que, de les 320 espècies conegudes (la majoria de les quals certament viuen a les regions més càlides de l’Amèrica Central i del Sud) n’hi ha 51 que es troben a Mèxic, 13 que s’estenen també fins als Estats Units, quatre fins al Canadà, i una que arriba fins i tot a Alaska.

A les selves plujoses de coníferes que s’estenen al llarg de la costa pacífica del NW dels Estats Units i de la Colúmbia Britànica es troba una espècie característica de colibrí, el colibrí cuallarg rogenc (Selasphorus rufus), relativament gran ja que fa uns 10 cm des del bec a la punta de la cua i pesa entre 3 i 4 g. La perfecta adaptació del colibrí cuallarg rogenc a la vida en aquests boscos es posa de manifest en la nidificació. En la zona més meridional de la seva àrea de distribució, aquest colibrí fa dues postes l’any, i per a cadascuna prepara un niu diferent. El primer el construeix a l’abril en una branca baixa d’alguna conífera; així queda prou protegit del fred de les nits de primavera i dels cops de vent imprevistos. Tot i que el niu està ben entreteixit, és una estructura delicada, amb l’interior folrat d’una capa tova de líquens i molses sobre la qual la femella dipositarà dos ous de color blanc. La segona posta, també de dos ous, es fa una mica més tard, durant el mes de juny, en un niu diferent construït sobre una branca elevada d’algun caducifoli. Aquest trasllat de casa es deu al canvi de les condicions metereològiques. En aquesta estació, l’aire sol estar calmat, i durant el dia la temperatura tendeix a elevar-se considerablement. Per això el colibrí cuallarg rogenc fa el niu en un indret alt, allà on l’aigua que s’evapora o és transpirada a través de l’àmplia superfície laminar de les fulles refreda l’aire circumdant.

L’espai faunístic de les selves temperades del Vell Món

Les laurisilves euxíniques i càspiques, tot i la seva modesta extensió territorial, tenen una fauna força rica, encara que no es diferencia pràcticament en res de la de les boscanes decídues veïnes. S’hi fan ungulats com el cabirol (Capreolus capreolus), el cérvol comú (Cervus elaphus) o el porc senglar (Sus scrofa), carnívors com el xacal comú (Canis aureus), la guineu comuna (Vulpes vulpes), el teixó (Meles meles), la marta europea (Martes martes) o el gat salvatge (Felis silvestris), i també hi circulen l’ós bru (Ursus arctos) i el llop comú (Canis lupus). L’esquirol roig o comú (Sciurus vulgaris) i l’esquirol persa (S. anomalus) són molt corrents a les selves temperades euxíniques i càspiques respectivament, com ho és també —en ambdues— el liró gris (Glis glis). Als rius és freqüent la llúdria comuna (Lutra lutra).

L’ornitofauna també és diversa, especialment durant els períodes de nidificació. S’hi troben la merla (Turdus merula) i el tord comú (T. philomelos), el picot garser gros (Dendrocopos major), el mastegatatxes (Ficedula hypoleuca), el pinsà comú (Fringilla coelebs), la mallerenga carbonera (Parus major), el pica-soques blau (Sitta europaea), el gaig comú (Garrulus glandarius), el corb (Corvus corax), i altres. Entre els rapinyaires, viuen aquí l’esparver vulgar (Accipiter nisus), el falcó cama-roig (Falco vespertinus) i diferents espècies de rapinyaires nocturns. Entre els rèptils de les laurisilves euxíniques es troben dos saures àpodes, el vidriol o serp de vidre (Anguis fragilis) i la serp de vidre oriental (Ophisaurus apodus), com també nombroses serps: la colobra tessel·lada (Natrix tessellata), la colobra de collar europea (N. natrix), la colobra de cap groc (Coluber jugularis), la colobra de Dahl (C. najadum), la serp d’Esculapi (Elaphe longissima), la colobra llisa europea (Coronella austriaca) o el verinós escurçó del Caucas (Vipera kaznakowii).

A la fauna de les laurisilves himalaianes i sinojaponeses, tal com ja ha estat esmentat, s’hi barregen elements holàrtics i indomalais, cosa que la fa particularment rica. A les àrees muntanyenques, els grans herbívors com els tars (Hemitragus), els “takins” (Budorcas), els “serows” (Capricornis), els gorals (Nemorhaedus) o els mesquers (Moschus) constitueixen el principal recurs alimentari per als grans felins com el tigre (Panthera tigris), el lleopard (P. pardus) i, sobretot, la pantera o lleopard de les neus (P. uncia). Tots ells, predadors i preses, estan força amenaçats per la destrucció que experimenten els seus hàbitats i per la persecució dels caçadors.

Un altre grup de mamífers força interessant d’aquestes selves temperades, encara que compartit amb les formacions forestals tropicals de l’Àsia més meridional, el constitueixen els grans esquirols planadors del gènere Petaurista, que es distribueixen per totes les laurisilves himalaianes i sinojaponeses, des de Caixmir fins al Japó. El petaurista comú o esquirol planador gegant comú (P. petaurista) viu a les laurisilves himalaianes, xineses meridionals i taiwaneses, però la seva àrea de distribució es dilata cap al S fins a Sri Lanka i les illes de la Sonda. El petaurista japonès (P. leucogenys), l’espècie de distribució més septentrional del gènere, viu al Japó i a la Xina i es troba també en boscanes decídues i boscos mixtos.

L’ornitofauna també és espectacularment rica. Entre els més vistososos dels ocells de la regió es troben la garsa blava (Urocissa erythrorhyncha), el tord xiulador blau (Myiophonus caeruleus) i, sobretot, els mascles vivament acolorits de les diferents espècies de faisans, com els tragopans (Tragopan) i els monals (Lophophorus) de l’Himàlaia i del S i centre de la Xina, o el el faisà verd (Phasianus versicolor) i el faisà de Soemmerring (Syrmaticus soemmerringii) del S del Japó, de plomatges bellament tornassolats i iridiscents. A la Xina central també s’hi fan, tant al bioma de les selves temperades com al de les boscanes decídues, el faisà daurat (Chrysolophus pictus), el faisà de lady Amherst (C. amherstiae) i el faisà orellut blanc (Crossoptilon crossoptilon). A les regions muntanyoses del SW de la Xina abunden igualment les cotorres del gènere Psittacula, les mallerengues xerraires (Timalia, Chrysomma) i els pinsans carminats (Carpodacus), tant el pinsà carminat comú (C. erythrinus) com el pinsà carminat cuallarg (C. rubescens).

Entre els rapinyaires, a l’Himàlaia destaquen les importants poblacions de trencalòs (Gypaetus barbatus), que hi tenen l’extrem sud-oriental de la seva àrea de distribució, i de voltor de l’Himàlaia (Gyps himalayensis), que estén la seva cap a la Xina central. L’esparver besra (Accipiter virgatus) es distribueix àmpliament pel SE d’Àsia i arriba pel N fins a l’Himàlaia i el centre de Xina, mentre que l’esparver vulgar (A. nisus), que viu a totes les regions temperades del Vell Món, és, a les laurisilves de la Xina central i meridional, un hivernant que a l’estiu migra cap al N; al Japó sovint és sedentari, com a la major part d’Europa. El mateix comportament segueix l’aligot comú (Buteo buteo).

Entre els rèptils destaca sobretot l’al·ligàtor xinès (Alligator sinensis), més petit i molt més rar que el seu homònim nord-americà. La seva àrea de distribució es limita a un cert nombre de localitats de la conca baixa i mitjana del riu Iang-Tsé, a les províncies xineses d’Anhui, Zhejiang i Jiangsu.

L’espai faunístic de les selves temperades australianes

L’especifitat de la fauna australiana, que constitueix en ella mateixa un regne faunístic particular, es manifesta en tot el continent, però presenta nombroses peculiaritats en les selves temperades, sobretot en les sud-orientals. Aquí, el nombre d’espècies no és tan elevat com a les selves tropicals del N del continent australià, com per exemple les de la península del cap York, però no hi manquen ocells i mamífers remarcables, com els ocells lira (Menura), el coala (Phascolarctos cinereus), el diable de Tasmània (Sarcophilus harrisii), el uombat (Vombatus ursinus) i els equidnes (Tachyglossus).

Encara més notable és la presència d’algunes serps, molt menys freqüents a les altres àrees australs del bioma —tret de la regió del Paranà—. Cal mencionar, sobretot, tres espècies perilloses fins i tot per als humans, totes tres de la família dels elàpids. La primera és la serp bruna oriental (Pseudonaja textilis), que pot arribar als 150 cm de llargada; es tracta d’un animal diürn, de moviments força ràpids, que s’alimenta de rèptils i petits mamífers. És ovípara, a diferència de les altres dues, la serp tigre oriental (Notechis scutatus) i la serp d’ulls petits (Cryptophis nigrescens), que són vivípares. Aquesta última espècie, de costums nocturns, s’alimenta normalment de sargantanes, i és freqüent, sobretot, a les cavitats que queden sota els troncs caiguts, les esquerdes del terreny i la fullaraca del sotabosc. La serp tigre oriental, en canvi, és nocturna i crepuscular, almenys durant l’estació freda, i s’alimenta bàsicament de granotes. Fa fins a 120 cm de llargada i només ataca si se la provoca. Per ser un animal vivípar, és realment prolífic, ja que pot parir de 17 a 19 cries d’un cop.

Força menys vistosa, però gens menystenible, és la presència a les selves temperades plujoses de l’Austràlia sud-oriental i de Tasmània d’altres vertebrats terrestres de menors dimensions, com les granotes i les sargantanes. Entre aquestes darreres abunden els escíncids del gènere Leiolopisma, freqüents entre la fullaraca i sota els arbres caiguts, on cacen insectes i altres invertebrats.

Les faunes endèmiques de les laurisilves insulars

La insularitat és una condició geogràfica que afavoreix l’aïllament de les poblacions animals i, per tant, l’especiació, és a dir, la diferenciació en el temps, a partir d’una sola espècie, d’un determinat nombre d’espècies distintes, geogràficament circumscrites a una àrea determinada. Com a conseqüència d’aquest procés, les espècies resultants poden quedar confinades en una sola illa d’un arxipèlag o, fins i tot, en zones boscoses diferents d’una mateixa illa. Per això, a les selves temperades insulars hi ha un gran nombre d’endemismes, limitats tots ells al mateix arxipèlag i pertanyents al mateix grup zoològic, fet que constitueix un fenomen interessantíssim de radiació adaptativa.

El cas de l’espai faunístic macaronèsic

L’illa de Madeira, per exemple, és escenari d’una radiació adaptativa que afecta tant mol·luscs terrestres com milpeus (miriàpodes). Particularment ben estudiat és un cas d’especiació relacionat amb l’avifauna de les laurisilves de les illes Canàries. En aquest arxipèlag conviuen dues espècies de pinsans, una de les quals, el pinsà del Teide o pinsà blau (Fringilla teydea), és endèmica, mentre que l’altra, el pinsà comú (F. coelebs), és un ocell amb una àrea de distribució molt àmplia, comú a tot Europa. Les dues espècies conviuen a les illes de Tenerife i Gran Canària, on cadascuna ocupa una zona diferent del bosc. El pinsà del Teide habita els boscos de pi canari (Pinus canariensis), mentre que el pinsà comú nidifica a les laurisilves pròpiament dites. És fàcil imaginar que aquest repartiment de l’hàbitat és el resultat d’una estreta competència que ha afavorit la divergència de les preferències d’ambdues espècies, i la prova d’això és que a l’illa de La Palma no es troba el pinsà de les Canàries, i el pinsà comú, en canvi, lliure de competidors, s’hi distribueix per tots els tipus de boscos.

La diversitat faunística pròpia de les laurisilves macaronèsiques és força elevada, en particular pel que fa a insectes i altres grups d’invertebrats; en conjunt presenta afinitats europees o més aviat mediterrànies. Els grans mamífers són absents de tots els arxipèlags, tret dels animals domèstics introduïts pels humans. De fet, els mamífers veritablement autòctons es limiten a un petit grup de ratpenats que inclou alguns endemismes insulars, si més no macaronèsics, la majoria dels quals es troben distribuïts per més d’un arxipèlag. En general, les afinitats que presenta la fauna de les Açores, força pobra, amb la fauna europea atlàntica són més grans que les que hi té la fauna de Madeira o la de les Canàries. Aquests dos darrers arxipèlags, que posseeixen una riquesa notable —singularment la de les Canàries—, comparteixen uns quants endemismes de rang divers, i les seves faunes respectives presenten unes connexions més aviat de caràcter mediterrani.

Hi ha uns quants endemismes que són molt significatius per la seva vinculació, gairebé estricta, a les laurisilves. Entre els ocells, tan sols el gafarró (Serinus serinus) es troba als tres arxipèlags considerats. En canvi, entre els coloms, la “paloma rabiche” (Columba junoniae) i la “paloma turqué” (C. bollii) són endèmics de les Canàries més occidentals, el tudó de Madeira (C. trocaz) és exclusiu d’aquesta illa, i el tudó de les Açores (C. palumbus azorica) d’aquest arxipèlag —l’ocell més remarcable del qual sigui probablement el pinsà borroner de les Açores (Pyrrhula pyrrhula murina), un rar endemisme que actualment es troba limitat a l’illa de São Miguel—. També s’han descrit, en diferents illes, subespècies o varietats endèmiques insulars d’ocells, com l’aligot canari (Buteo buteo insularis), el xoriguer canari (Falco tinnunculus canariensis), el mussol banyut (Asio otus), el ja esmentat pinsà comú (Fringilla coelebs), i la mallerenga blava (Parus caeruleus) o el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), per indicar-ne alguns dels més destacats i freqüents en els ambients forestals.

L’herpetofauna és relativament pobra, encara que hi ha endemismes remarcables com els llangardaixos del gènere Gallotia, en particular el llangardaix gegant d’El Hierro o llangardaix de Salmor (G. simonyi simonyi) o la subspècie d’aquest mateix llangardaix descoberta recentment en una localitat de Tenerife. El seu hàbitat, però, acostuma a situar-se fora de l’àmbit de les laurisilves.

El cas de l’espai faunístic neozelandès

El de Nova Zelanda és un cas extrem d’aïllament, ja que es troba a gran distància dels continents més pròxims i, a més, l’arxipèlag quedà separat de qualsevol altra massa continental fa entre 60 i 80 milions d’anys. La fauna, tanmateix rica, és alhora considerablement disharmònica, és a dir, mancada dels grups zoològics comuns presents a tots els continents, fins i tot a Austràlia. Així, abans de l’arribada dels primers humans, els mamífers terrestres eren completament absents d’aquest espai —tret d’una família molt atípica de ratpenats—. Fins i tot entre els ocells, un grup amb una gran capacitat de desplaçament, manquen representants de moltíssimes famílies, incloses algunes de les més nombroses i ben representades a Austràlia. Una cosa semblant passa amb els rèptils, els amfibis i diversos grups d’invertebrats.

Per contra, molts grups que són presents en aquestes illes des d’èpoques remotes han experimentat una notable radiació adaptativa i s’han diversificat espectacularment. És el cas dels cargols terrestres, dels quals n’hi ha un miler d’espècies, moltes més que en tota l’Amèrica del Nord. A més a més, en cap altre lloc no poden conviure tantes espècies de cargols en parcel·les de selva tan petites; en algunes zones de l’Illa del Sud se n’han comptat fins a 70 de diferents en una àrea de dimensions escasses, un nombre que duplica els valors més alts de diversitat enregistrats en qualsevol altra part del món. L’absència de mamífers, per altra banda, ha atorgat un paper cabdal als ocells en la fauna dels ecosistemes forestals neozelandesos. Des dels petits moixons com ara els acantisítids (alguns d’ells ja extingits), anomenats genèricament “bush wrens”, és a dir, ‘cargolets de bosquina’, passant pels psitàcids, entre els quals es compten algunes espècies de periquitos i el “kākāpō” (Strigops habroptilus), un gran lloro no volador de costums nocturns que es troba pràcticament extingit, fins als moes (Dinornis), ratítids corredors extingits en temps històrics pels pobladors maoris.

En tot cas, a banda dels kiwis (Apteryx), dels quals es parla més endavant, és sobretot entre els passeriformes que es troben algunes de les espècies endèmiques més interessants dels boscos neozelandesos. El “titipounamu” o ocell fusell (Acanthisitta chloris) ha pogut sobreviure gràcies a la seva capacitat d’adaptar-se als ambients més alterats, sempre que hi hagi prou arbres. El seu estil de vida és semblant al d’un raspinell: s’alimenta exclusivament d’insectes i aranyes que caça entre les fissures de l’escorça dels arbres, i enmig de la densa coberta de molses i líquens que recobreix els troncs a les zones més humides del bosc. El “titipounamu” fa el niu als forats dels arbres i en esquerdes de l’escorça (si són prou grans), i el folra acuradament amb plomissol. Cada femella sol fer dues postes l’any, de quatre o cinc ous cadascuna, i ambdós progenitors col·laboren a l’hora de covar els ous i alimentar els pollets, fet curiós si es té en compte que aquests ocells són habitualment polígams. El “titipounamu” és un ocellet minúscul (fa 7 o 8 cm des de la punta del bec fins a l’extrem de la cua) i de coloració poc vistosa. Tanmateix, la seva presència es descobreix fàcilment pels crits sonors i aguts que emet i que ressonen entre les branques. A més a més, les vigoroses espolsades d’ales que fa amb freqüència mentre està arraulit dalt d’una branca constitueixen un comportament insòlit que indubtablement el fa més visible.

A la mateixa família que el “titipounamu”, la dels acantisítids, pertany el cargolet de bosquina neozelandès (Xenicus longipes), poc més gran que el seu parent, però de cant més discret i de costums molt més reservats. Només habita les zones més remotes del bosc i, encara que, en general, té els mateixos hàbits alimentaris que el “titpounamu”, busca insectes també al sòl. Un altre parent, el cargolet de l’illa de Stephen (X. lyalli), s’extingí poc després de ser descrit l’any 1894. Localitzat en una petitíssima illa de l’estret de Cook, entre les dues illes majors de Nova Zelanda, aquest ocellet, que es mostrava actiu sobretot al crepuscle, no podia volar i corria per terra igual que un ratolí. Els pocs coneixements que se’n tenen provenen de les observacions ocasionals del guarda del far de l’illa de Stephen, el gat del qual fou responsable directe de l’extinció…

A la família dels muscicàpids, com els papamosques, pertanyen dos altres ocellets emparentats dels boscos neozelandesos, el “tomtit” o mallerenga neozelandesa (Petroica macrocephala) i el pit-roig neozelandès (P. australis), una espècie insectívora molt territorial i gens tímida, sempre disposada a investigar el que passa al seu voltant. A la família dels sílvids pertanyen el “pīpipi” (Mohoua novaeseelandiae), el “popokatea” o “whitehead” (M. albicilla) i el “mohua” o “yellowhead” (M. ochrocephala).

El “hihi” (Notiomystis cincta) pertany a la família dels melifàgids, un grup amb molts representants al continent australià, bé que present també a Indonèsia i a les illes del Pacífic fins a Hawaii. Aquests ocellons tenen una llengua en forma de pinzell plomós adaptada a recollir el nèctar de les flors, que és un component fonamental de la seva dieta. Tal com fan altres ocells de petites dimensions que freqüenten les flors, el “hihi” s’alimenta també d’insectes i ocasionalment de fruita. Els pollets, en canvi, sembla que ingereixen exclusivament nèctar durant tot el període en què són peixats pels pares. Un altre representant neozelandès dels melifàgids és el “korimako” o ocell campana (Anthornis melanura). Amb els seus 20 cm de llargada és una mica més gros que l’espècie precedent, però el que el fa més perceptible als boscos neozelandesos no són les seves dimensions sinó les seves vocalitzacions, que consisteixen en una sèrie de notes líquides articulades en frases que varien d’una població a l’altra i segons l’època de l’any. Només de molt a prop, però, és possible distingir la seqüència completa de notes; de lluny tan sols se senten les més sonores, que recorden el ressò d’una campana. La seva dieta inclou nèctar i insectes, que cerca insistentment entre les esquerdes de l’escorça, a les branques i fins i tot a terra. Un tercer melifàgid neozelandès, el “tūī” (Prosthemadera novaeseelandiae), és capaç d’imitar els sons més diversos i pot emetre notes tan agudes que l’oïda humana no les pot percebre. La dieta d’aquest ocell, com la dels dos melifàgids precedents, també és mixta. En la seva alimentació, però, els fruits tenen més importància que els insectes o el nèctar, cosa fàcil de comprendre si es té en compte les dimensions del “tūī” (fins a 30 cm de llargada), sensiblement superiors a les del “korimako” (Anthornis melanura) i el “hihi” (Notiomystis cincta). En un animal petit, la superfície del cos per unitat de volum és relativament superior a la d’un animal de mida més gran, i per tant, per a mantenir la temperatura corporal prou elevada, el petit ha de menjar contínuament i utilitzar aliments molt nutritius. L’aliment més adequat és el nèctar, però també ho són els insectes i les llavors, especialment si són olioses. La fruita, en canvi, és sucosa i fibrosa però poc apropiada per a l’alimentació d’aquests petits ocells.

Les afinitats de la fauna neozelandesa amb la de les regions tropicals més properes es posa de manifest per la presència de lloros endèmics del gènere Nestor i alguns altres psitàcids de mida menor. També en aquest grup hi ha espècies de costums estranys i especialitzats, com el “kākā” (N. meridionalis) i el “kea” (N. notabilis), al costat d’altres d’aspecte i costums menys singulars, com el periquito neozelandès comú o de cap vermell (Cyanoramphus novaezelandiae) i el periquito neozelandès de front groc (C. auriceps). El “kea” és un robust ocell de muntanya, de 48 cm de llargada, que habita, principalment, els boscos de faig austral (Nothofagus). A la primavera i a la tardor, però, es desplaça cap a les pastures de les zones més elevades, subalpines i alpines, per cercar fruits. Busca l’aliment tant entre les branques dels arbres com a terra, i durant l’estiu, sovint roman actiu també durant la nit. El “kākā” és una mica més petit que el “kea” i està estretament vinculat als ambients forestals. Es mostra actiu sobretot a les primeres hores del matí i al vespre, i de dia reposa generalment entre les branques més altes dels arbres. La seva dieta és constituïda bàsicament per fruites, llavors i brots, però també flors, nèctar, insectes i larves. Un dels fruits que més li agraden és el del “miro” (Prumnopitys ferruginea [=Podocarpus] ferrugineus]), una espècie de la família de les podocarpàcies dels boscos mixtos de baixa altitud.

Una altra família d’ocells endèmics dels boscos de Nova Zelanda és la dels cal·leàtids. Aquesta família, més o menys emparentada amb la dels còrvids, inclou tres espècies d’aspecte força diferent: el “tīeke” (Creadion [=Philesturnus] carunculatus), el “huia” (Heterolocha acutirostris) i el “kōkako” (Callaeas cinerea). El “tīeke” o “saddleback” assoleix prop de 25 cm i té una lliurea inconfusible: l’esquena presenta el dibuix d’una sella de muntar de color castany viu, que ressalta clarament sobre el negre brillant de la resta del plomatge. El “huia” era un ocell de mida superior, feia entre 45 i 50 cm de llargada i probablement s’extingí al començament del segle XX, ja que no ha estat observada des de l’any 1907. El “kōkako” té un plomatge fosc, de color gris blavós amb uns espectaculars reflexos metàl·lics, sobre el qual ressalta el groc de dues amples barballeres. Fa un gran niu a l’enforcadura d’una branca o a la part més densa de la capçada d’un arbre. Les primeres observacions sobre el que ocorre dins d’aquest niu no es dugueren a terme fins el 1950, aproximadament. Actualment se sap que la femella cova tota sola els pocs ous que pon, normalment tres, i més tard el mascle l’ajuda en l’alimentació del pollets amb fruita i fulles estovades.

Als boscos de Nova Zelanda resulten també remarcables tota una colla d’invertebrats. La mida dels insectes varia des de formes microscòpiques fins als gegantins wetas (Deinacrida), uns ortòpters grans i primitius que poden arribar a superar els 8 cm de llarg i els 70 g de pes. En canvi són escassos els lepidòpters i, abans de l’arribada dels humans no hi havia abelles, raó per la qual pocs arbres de Nova Zelanda han desenvolupat especialitzacions o mutualismes obligats pel que fa a la pol·linització i a la dispersió. Un dels pocs mutualismes obligats existents, que s’ha documentat recentment, és la pol·linització de la balanoforàcia paràsita Dactylanthus taylorii per part de la rata pinyada autòctona Mystacina tuberculata.

Els animals migradors i els sedentaris

La humitat atmosfèrica elevada i constant fa que a les selves temperades els canvis estacionals no siguin tan marcats com en altres biomes de les mateixes latituds. Aquest fet es reflecteix en uns ritmes estacionals de la vida animal que pràcticament només es manifesten en el cicle reproductiu. Els animals migradors són una minoria; la majoria són sedentaris, però molts resulten difícils d’observar tot i que, de vegades, es tracta d’exemplars d’una gran vistositat. Algunes espècies, sobretot determinats ocells, tampoc no passen desapercebuts però no pel seu aspecte, sinó per les característiques del seu cant. Finalment, molts rèptils, ocells i mamífers s’oculten a les mirades indiscretes o temibles en el més profund de les espessors del bosc.

Els comptats migradors

Entre els comptats migradors de les selves temperades figuren principalment alguns ocells de la costa NW de l’Amèrica del Nord i de Nova Zelanda. El comportament migratori no sempre implica totes les poblacions d’una espècie; així, en el cas del pinsà purpuri (Carpodacus purpureus), per exemple, només les poblacions més septentrionals migren estacionalment, mentre que les meridionals són sedentàries. Aquesta espècie viu, preferentment, als marges de les selves plujoses de coníferes de la costa NW de l’Amèrica del Nord. Fa el niu, de forma convexa, a les branques més altes, el folra amb herba i pèls de mamífer i, posteriorment, la femella hi pon quatre o cinc ous de color blau pàl·lid amb taques brunes i negres.

Un cas molt remarcable és el de la població neozelandesa del zosteròpsid localment anomenat “tauhōu” (Zosterops lateralis). Aquest petit ocell, que no supera els 12 cm, és originari de les regions boscoses de l’Austràlia oriental i sud-oriental, inclosa Tasmània, i sembla que, encara que no sigui deguda als humans, la seva presència a Nova Zelanda tot just es remunta a l’època de l’establiment dels primers europeus. La primera vegada (1832) que el “tauhōu” fou observat a Nova Zelanda, concretament a la badia de Milford, a l’Illa del Sud, es tractava d’un exemplar aïllat, però al juny del 1856 foren vistos prop de Waikanae, no lluny de Wellington, a la costa occidental de l’Illa del Nord, grans estols d’aquest ocell procedents d’Austràlia, dels quals és més que probable que es derivi la major part de la població neozelandesa actual.

Tot i la remota situació geogràfica de Nova Zelanda, tampoc no hi falten els ocells migradors que hi viuen només durant una part de l’any, en particular els cucuts. Les dues espècies més freqüents de cucuts neozelandesos, anomenats “koel”, el “koel” cuallarg (Eudynamys taitensis) i el cucut daurat (Chrysococcyx lucidus), hi nidifiquen a l’estiu, però a la tardor emprenen migracions espectaculars cap als seus quarters d’hivern. El “koel” cuallarg pot arribar a les illes Marqueses, a les Marshall, a les Carolines i a Nova Guinea, mentre que el cucut daurat hiverna a les illes Salomon o a l’arxipèlag de les Bismark. Aquests dos ocells no s’assemblen pas gaire entre ells, ni tampoc al cucut europeu (Cuculus canorus), però les tres espècies tenen en comú un inconfusible comportament parasitari. La femella pon l’ou, només un cada vegada, en el niu d’un altre ocell, de manera que els pares adoptius coven l’ou i alimenten el pollet, que aviat es fa més gran que ells, a costa de perdre les seves pròpies cries. Les víctimes dels dos cucuts neozelandesos acostumen a ser petits passeriformes de la família dels sílvids. En el cas del “koel” cuallarg s’acostuma a tractar del “popokatea” o “whitehead” (Mohoua albicilla), el “mohua” o “yellowhead” (M. ochrocephala) i del raspinell comú (Certhia brachydactyla), mentre que el cucut daurat parasita sobretot el gerigó gris neozelandès (Gerygone igata). Les espècies europees introduïdes, però, no escapen tampoc al parasitisme d’aquests dos cucuts, que ataquen, per exemple, els nius del tord comú (Turdus philomelos) i del verdum (Carduelis chloris).

Entre els migradors de les selves plujoses de coníferes de la costa NW de l’Amèrica del Nord cal citar el falciot de Vaux (Chaetura vauxi), un petit ocell de tan sols 10 o 11 cm de llargada, que durant les migracions resulta especialment silenciós, però que en realitat està dotat d’una veu tan aguda que s’ha comparat amb els xisclets de les rates pinyades, al límit perceptiu de l’oïda humana. El falciot de Vaux nidifica en els indrets més intrincats de la selva. Fa el niu a la volta d’una cavitat d’un vell tronc, amb branquetes seques recobertes amb abundant saliva, com és habitual en els falciots, i la femella hi pon de tres o cinc ous de color blanc. Durant les seves batudes de caça s’allunya força del bosc, especialment si l’estació és poc favorable; aleshores se’l pot veure mentre vola amunt i avall a poca alçada sobre els cursos d’aigua, amb el seu bec curt ben obert i a punt de cloure’s sobre qualsevol insecte.

Altres ocells d’aquestes selves, sense ser pròpiament migradors, tampoc no són plenament sedentaris sinó que mantenen un comportament erràtic, si més no en anyades difícils. És el cas, per exemple, dels ocells sedosos. Es pot trobar, a part de l’ocell sedós comú (Bombycilla garrulus), l’ocell sedós dels cedres (B. cedrorum), que es desplaça a través del bosc en estols sorollosos de desenes d’individus buscant baies. Un comportament equivalent es pot observar en el periquito neozelandès comú o de cap vermell (Cyanoramphus novaezelandiae), un ocell de dimensions modestes (27 cm de llargada) que era molt freqüent a les selves temperades neozelandeses quan començaren a ser colonitzades pels europeus, i que ha sabut adaptar-se a les noves condicions del seu hàbitat. Aquesta espècie, encara que actualment només abunda en algunes de les illes més petites de l’arxipèlag —després d’un accentuat declivi iniciat cap al 1880, època en què encara era possible veure’n grans estols prop dels primers assentaments dels colonitzadors britànics—, no ha quedat confinada als trossos de bosc encara verges que constituïen el seu hàbitat natural, a diferència del que ha succeït amb altres espècies de l’avifauna neozelandesa, sinó que s’ha adaptat a viure a les plantacions d’eucaliptus (Eucalyptus), i fins i tot visita els jardins de les cases on pot trobar arbres fruiters. Abans que les modificacions ambientals introduïdes pels humans donessin noves oportunitats a aquest ocell, la seva capacitat d’adaptació ja era evident. A les dues illes majors i, en general, als espais forestals, el periquito de cap vermell passa el dia entre les capçades dels arbres o entre les branques externes de les bosquines, on es nodreix de fruits, i també baixa sovint a terra per cercar llavors. A les illes més petites, amb unes condicions ambientals que impedeixen el desenvolupament del bosc, aquest ocell habita les bosquines. A l’illa de Macquaire, on no hi ha ni un sol arbre, s’ha tornat terrestre i s’alimenta i nidifica entre les herbes altes de les ribes dels rius.

Els ocells i els mamífers sedentaris

La majoria dels animals sedentaris són petits i de costums elusius, de manera que resulten molt difícils d’observar. En alguns casos, com els de determinats ocells, resulten més perceptibles per a la oïda que per a la vista. Els animals més grans, com alguns bòvids o determinats felins, sempre es distribueixen àmpliament, i o bé exploten diferents ambients o bé busquen els espais poc o molt esclarissats.

El discret exhibicionisme de l’ornitofauna

Sense ser tan abundants com en altres espais forestals, els ocells boscans constitueixen un component important de la fauna de les selves temperades. Són especialment remarcables les exhibicions que fan els mascles d’algunes espècies, principalment els gal·liformes, en les seves parades nupcials.

Pocs ocells són alhora tan particulars i tan discrets com els kiwis (Apteryx) de les selves plujoses de Nova Zelanda. Se’n coneixen tres espècies, el kiwi bru o comú (A. australis), el kiwi tacat petit (A. owenii) i el kiwi tacat gros (A. haastii), totes elles neozelandeses. Més gros que un gall (el mascle pesa 2 kg i la femella, més voluminosa, en pesa 3), el kiwi comú és, com els seus congèneres, un dels pocs ocells que no poden volar; les seves ales estan reduïdes a munyons, bé que encara s’hi reconeixen les plomes rèmiges, en nombre de 13. Les barbes, però, no tenen ganxos, i per tant no poden unir-se les unes amb les altres per formar una superfície contínua, de manera que el revestiment del cos s’assembla més, si més no superficialment, a un pelatge aspre de mamífer que al plomatge normal d’un ocell. Els kiwis estan emparentats, bé que de lluny, amb els altres ocells no voladors (estruços, nyandús, casuaris i emús), i més de prop amb els extingits moes. Totes aquestes formes constitueixen el grup dels ratites que, segons molts ornitòlegs, són precisament els ocells vivents més antics.

Els kiwis tenen costums principalment nocturns. Durant el dia romanen amagats entre els arbustos o en les cavitats ombrívoles, i només són actius en caure la nit. El seu règim alimentari és bàsicament insectívor, i les seves petites preses estan constituïdes, sobretot, per insectes, aranyes i altres invertebrats de la virosta. Per descobrir-les, furguen entre la capa superficial de l’humus amb el seu llarg bec. És precisament a través del bec, segurament, que poden captar les vibracions produïdes pel moviment de les petites preses, i així localitzar-les amb facilitat i capturar-les. Sembla, però, que a més a més els kiwis posseeixen un olfacte força millor que el de la majoria d’ocells. La posició dels narius és també insòlita: s’obren gairebé a la punta del bec, mentre que en els altres ocells se situen a la base. Durant l’estació seca, la dieta dels kiwis comprèn baies i fruits, que només poden recollir quan cauen a terra perquè són incapaços d’enfilar-se per les branques dels arbres i arbustos.

Els kiwis són monògams. El niu, obra del mascle, el fan a terra i és molt simple. La femella hi pon un sol ou molt gros (rarament dos o tres), que pot representar fins al 14% del pes de la mare. En termes de divisió del treball es pot entendre fàcilment perquè la femella, després de pondre un ou tan gran, deixa per al mascle la feina de covar-lo. La incubació dura gairebé tres mesos i durant tot aquest temps el mascle es concedeix tan sols algun curt desplaçament nocturn per buscar aliment, ja que la femella li porta menjar de tant en tant. Els polls arriben a la maduresa als quatre anys d’edat.

Ben al contrari que els kiwis, totes les espècies de faisans de les selves temperades asiàtiques, bé que animals discrets i difícils d’observar en el seu hàbitat, es caracteritzen per la brillantor dels plomatges i l’espectacularitat de les parades nupcials dels mascles, els quals, d’altra banda, combaten sovint entre ells pel control dels respectius territoris.

No menys espectaculars són el plomatge i les exhibicions dels mascles dels ocells lira de les selves temperades australianes: l’ocell lira comú (Menura novaehollandiae [=M. superba]) i l’ocell lira d’Albert (M. alberti), ambdues distribuïdes per les regions forestals de l’E del continent australià. El seu aspecte és tan insòlit que els naturalistes del final del segle XVIII, època en què aquests ocells foren descrits per primera vegada, mantingueren acalorades discussions sobre les seves afinitats i acabaren situant-los en l’ordre dels gal·liformes, quan en realitat la seva posició sistemàtica correcta és a l’ordre dels passeriformes, del qual constitueixen, juntament amb altres espècies d’Austràlia i Nova Zelanda, una de les famílies més antigues. La lliurea d’aquests ocells, de cos rodanxó cobert per un plomatge marró, seria en realitat poc vistosa si no fos per la seva cua extraordinària, a la qual deuen el nom. Està formada per 16 plomes, totes molt llargues però molt diferents entre si. Dues són més aviat amples, en forma de cinta i de color fosc, i estan corbades de manera que semblen els braços d’una lira. Les cordes estan representades per les altres 14 plomes, totes blanques, dretes i finíssimes, quasi fil·liformes, dues de les quals, anomenades ‘antenes’, no tenen barbes laterals. Aquesta llarga cua és especialment vistosa durant la parada nupcial, quan el mascle l’exhibeix. Fins i tot en aquest comportament —que, tanmateix, es retroba igualment en altres passeriformes com per exemple els ptilonorínquids i els ocells del paradís— l’ocell lira s’assembla curiosament als gal·liformes, però a diferència d’aquests, el seu cant és extraordinàriament melodiós per a l’oïda humana. Les exhibicions de la parada nupcial es realitzen en un dels diversos jaços (fins a deu) que el mascle prepara durant l’estació reproductora, netejant amb cura un espai descobert d’1 m de diàmetre aproximadament. Ocupat en aquest tragí, el mascle no participa, en canvi, en la construcció del niu, molt voluminós, ni cova els ous. La femella en pon, normalment, un de sol per posta i, per tal d’aïllar-lo tèrmicament, el recobreix de plomissol que s’arrenca del pit. La incubació requereix un temps singularment llarg (prop de sis setmanes), bé que s’ha de tenir en compte que la mare s’allunya sovint del niu i deixa l’ou sense vigilància. Tot i aquestes pauses, després de la incubació la cua de la femella sol acabar ben asimètrica. L’ocell lira es nodreix d’insectes, mol·luscs i altres invertebrats.

El més remarcable dels moixons de les selves temperades plujoses del NW de l’Amèrica del Nord és probablement el mascle d’un fringíl·lid, la piranga occidental (Piranga ludoviciana), una mena de pinsà de lliurea espectacular, amb el cap de color vermell brillant i el cos d’un groc viu, amb el dors, les ales i la cua negres. La lliurea de la femella, més discreta però elegant, és d’una tonalitat groc verdosa. La piranga occidental nia en els indrets més amagats del bosc, sobre alguna branca baixa horitzontal de qualsevol conífera, i construeix uns nius de forma de copa eixamplada, a base d’un fràgil entreteiximent d’arreletes trenades, tires d’escorça i brins d’herba. La femella hi pon entre tres i cinc ous de color verd blavós. La dieta d’aquest ocell, com la de molts d’altres dels boscos temperats, varia amb les estacions. Al final de primavera i començament d’estiu freqüenta la capçada dels arbres on captura insectes, a la manera d’un papamosques. A la tardor, en canvi, es passeja prop del terra i per les branques més baixes, i el seu aliment principal el constitueixen les baies.

Aquestes selves plujoses, i les pastures pedregoses que a cotes més elevades les succeeixen, ofereixen durant tot l’any al gall de les Rocalloses (Dendragapus obscurus) l’aliment que necessita; a l’hivern, simplement agulles de pi; a l’estiu, una dieta més variada a base de baies, llavors i insectes, apta, fins i tot, per als pollets. Aquests creixen de pressa, un cop han sortit del ous que, en nombre de cinc a deu, la femella pon a terra a resguard d’un tronc o d’una roca, en una simple depressió del terreny recoberta d’herba i d’agulles de conífera. El gall de les Rocalloses recorda, en molts aspectes, el gall fer comú o gall salvatge (Tetrao urogallus) dels Pirineus, els Alps i les regions subàrtiques, amb el qual, d’altra banda, està emparentat. El recorda, sobretot, pel marcat dimorfisme sexual que presenta. El mascle està acolorit amb uns tons molt més vistosos que els de la femella, que té una lliurea tacada, semblant a la dels joves, molt mimètica. Semblantment al gall fer, a la primavera el mascle del gall de les Rocalloses fa exhibicions públiques molt espectaculars davant un estol de femelles més o menys ‘convençudes’. Per fer la parada nupcial, escull un lloc elevat (per exemple una soca vella o un tronc caigut) des d’on articula sonores notes que són amplificades per dos sacs que té a cada costat del coll i que actuen com a caixa de ressonància.

L’evanescència de la mastofauna

Els mamífers més genuïnament selvàtics es caracteritzen també per ser animals més aviat petits i de costums elusius, que els fan tan difícils d’observar com els ocells.

Als boscos xilenoargentins de l’extrem austral del continent americà, per exemple, hi viu un singular representant de la família dels cèrvids, el pudu xilè (Pudu puda). El pudu xilè s’assembla al seu congènere dels Andes, el pudu andí (P. mephistophiles), i és el representant més petit de la família dels cèrvids. Amb prou feines supera els 40 cm d’alçada a la creu, i pesa tan sols entre 6 i 13 kg. El mascle té les banyes curtes i no ramificades. És un animal de costums elusius que es mostra actiu, principalment, durant les primeres hores del matí i les darreres de la tarda. Excepte a l’època d’aparellament, porta una vida solitària. Força més gran (de 80 a 90 cm d’alçada a la creu i de 45 a 65 kg de pes) és l’altre cèrvid característic d’aquestes selves, el huemul meridional (Hippocamelus bisulcus), que també té unes banyes curtes, encara que no tant com el pudu, i de ramificació única. Un altre mamífer que habita aquesta zona, encara que es troba igualment en algunes altres àrees de vegetació més oberta de les regions meridionals de Xile i l’Argentina, és la mostela patagona (Lyncodon patagonicus), un carnívor que no es deixa veure fàcilment i que encara és poc conegut.

Pel que fa als petits mamífers de les selves plujoses de coníferes de les costes del NW de l’Amèrica del Nord, ja s’ha fet esment del “chipmunk” de Townsend (Eutamias townsendii. A l’extrem més septentrional de la seva àrea de distribució, aquest esquirol de terra passa tot l’hivern amagat al niu, vivint de les reserves de greix subcutani que ha acumulat durant l’estació favorable. Les poblacions més meridionals, en canvi, tenen reserves més modestes, o de vegades simplement no en tenen, i és per això que es deixen veure durant bona part de l’hivern a l’exterior del seu cau, on busquen aliment (fongs subterranis i, en cas de necessitat, algun insecte). A l’estiu, el “chipmunk” de Townsend s’alimenta de baies, però al final de la tardor prefereix centrar la seva atenció en aliments més rics en calories, com per exemple els pinyons. Se sap d’un “chipmunk” que pogué ser observat en el seu ambient natural durant set anys, edat que no està gens malament en un rosegador de la seva mida.

L’esquirol de Douglas (Tamiasciurus douglasii) és un petit esquirol arborícola que pertany, com l’espècie precedent, a la família dels esciúrids. Té, però, costums ben diferents. És un simpàtic rosegador de pelatge rogenc que manté una gran activitat al llarg de tot l’any. Només una forta tempesta el pot convèncer de quedar-se dins el seu niu. De nius, en realitat, se’n fa més d’un. El d’estiu està construït amb branquetes, trossets d’escorça, molses i líquens, si és que no es tracta, simplement, del niu abandonat d’un ocell. A l’hivern, en canvi, es refugia en algun forat d’un arbre vell. Els components més importants de la seva dieta són els brots tendres de conífera, tot i que també consumeix aglans, bolets, baies i fulles. A la tardor mostra preferència per les pinyes, de les quals extreu meticulosament els pinyons que tant aprecia. Per dur a terme aquesta operació, s’enfila sempre en una mateixa branca, sota la qual es va formant, a poc a poc, un munt de ‘deixalles domèstiques’. Animal industriós, es proveeix de reserves d’aliment que utilitzarà quan els recursos alimentaris escassegin. Concretament se l’ha observat guardant bolets a l’enforcadura d’una branca i emmagatzemant pinyes encara no madures en algun lloc humit per tal que no s’assequin. Així, els humans poden esdevenir uns veritables paràsits d’aquest petit esquirol si recullen els seus pilonets de pinyes, un sistema molt pràctic d’obtenir llavors per sembrar.

Un altre mamífer ben singular d’aquestes selves plujoses és el “sewellel” o castor de muntanya (Aplodontia rufa) al qual, de fet, no escau gens el nom de castor de muntanya ja que, ni té cap parentiu amb els veritables castors (Castor), amb els quals comparteix només certs caràcters etològics, com el costum de mastegar escorces i, sobretot, la capacitat de desviar certs cursos d’aigua, ni viu a cotes elevades sinó més aviat en els boscos propers a la costa, certament molt accidentada, del NW dels Estats Units i de la Colúmbia Britànica. En realitat és una espècie que no es pot emparentar de prop amb cap altre mamífer actual, de manera que els zoòlegs han hagut de crear una família per a ell sol, la dels aplodòntids, que en temps geològics passats (entre l’Oligocè i el Miocè) es distribuïen també per Àsia i Europa. Els aplodòntids són els rosegadors vivents més antics.

En l’aspecte extern, el castor de muntanya s’assembla a la rata mesquera (Ondatra zibethicus), bé que no té la seva cua, i com ella és un bon nedador. Les orelles i els ulls són petits, ja que és un animal excavador. Excava caus subterranis d’uns quants metres de llargada amb diverses entrades i sortides ben visibles, ja que s’obren sobre un pujol de terra que l’animal ha transportat. Una de les galeries s’allarga per formar la veritable cambra d’habitació, revestida d’herba seca, mentre que en altres galeries sense sortida l’animal acumula els excrements i les restes de menjar no consumit, i encara en té d’altres que fan la funció de rebost. A banda dels pilons de terra, també es troben a l’exterior les anomenades ‘pilotes de beisbol’ del castor de muntanya, pedres arrodonides o pilotes d’argila compactada procedents de l’excavació. El castor de muntanya és un animal vegetarià, amb una particular predilecció per les frondes de falguera, un aliment que, en general, és poc aprofitat pels herbívors. A l’estació freda no hiberna; quan el terreny està recobert per la neu s’enfila a les branques baixes dels arbres i arbustos i se’n menja les fulles.

Però cap mamífer no pot guanyar en singularitat els monotremes, que es caracteritzen per posar ous en comptes de parir les cries, i dins dels monotremes l’equidna comú (Tachyglossus aculeatus) i l’equidna de Tasmània (T. setosus). Es tracta d’uns animals d’aspecte semblant al d’un eriçó que fan de 40 a 50 cm de llarg sense comptar la cua, rudimentària. Tenen el pelatge aspre, i entre els pèls s’intercalen unes pues rígides, també com les d’un eriçó. L’equidna no posseeix dents sinó que el seu musell és en realitat un bec estret i allargat. La seva dieta és insectívora i la llengua, llarga i recoberta d’una saliva viscosa, l’ajuda a capturar les petites preses. Les potes robustes li permeten excavar el sòl, però en la recerca d’aliment es limita, en general, a capturar les petites preses que es mouen sobre la superfície del terreny. A més a més, la llengua va proveïda d’uns denticles cornis que s’oposen a unes estructures en relleu, també còrnies, del paladar, i així pot reduir a trossets les seves petites i fràgils preses. La femella de l’equidna reté el seu únic ou (rarament són dos o tres) en una mena de marsupi. La cria, que en sortir de l’ou amb prou feines fa 12 mm de llargada, roman al marsupi fins que no assoleix els 10 cm, nodrint-se de la llet materna. L’equidna té una temperatura corporal variable i força baixa per ser un mamífer, entre 28 i 35°C.

Entre els representants dels marsupials, l’ordre de mamífers més important al continent australià, a les selves temperades d’Austràlia i Tasmània es poden esmentar una forma arborícola vegetariana, el coala (Phascolarctos cinereus), i dues formes terrestres, una carnívora, el diable de Tasmània (Sarcophilus harrisii), i l’altra herbívora, el uombat (Vombatus ursinus). La imatge del coala, amb el seu singular aspecte d’osset de peluix, ha esdevingut universalment coneguda. Més difícil és veure’l a la natura, ja que porta una vida quasi exclusivament arborícola, i només baixa a terra si li és imprescindible per passar d’un arbre a un altre. Malgrat la forma rodanxona i la grandària gens menystenible (fa entre 60 i 80 cm de llargada, sense comptar la cua), el coala, amb les seves extremitats prènsils, es mou amb desimboltura entre les branques dels arbres.

En diverses llengües aborígens d’Austràlia “koala” significa ‘el que no beu’. I és que, efectivament, és força difícil observar un coala bevent; en realitat obté aigua en abundància de les fulles d’eucaliptus que constitueixen el seu aliment. Tanmateix, dels centenars d’espècies d’eucaliptus que es fan als boscos on viu aquest marsupial no n’utilitza més d’una vintena, i d’aquestes encara no totes són utilitzables al llarg de tot l’any, a causa dels compostos químics tòxics que van acumulant. Això obliga el coala, que és un gran devorador de fulles, a utilitzar eucaliptus d’espècies diferents segons l’època. D’altra banda, les fulles d’eucaliptus són força coriàcies, gens fàcils de digerir. El coala, però, ha trobat una solució eficaç, i força insòlita, a aquest problema: el seu intestí té un llarg apèndix cec que fa entre 180 i 250 cm de longitud i hostatja grans colònies de bacteris, que transformen les fulles mastegades i ingerides en una mena de farinetes que l’animal defeca i ha d’ingerir novament per aprofitar-ne tot els elements nutritius. El coala practica, per tant, una digestió doble semblant a la que practiquen, bé que amb mecanismes diferents, altres mamífers: els remugants, que regurgiten l’aliment, ja parcialment digerit, emmagatzemat temporalment al rumen, ple de bacteris i protozous simbionts, i els conills, que en el primer tram de l’intestí fabriquen unes pilotes fecals paral·leles a les farinetes del coala i que, com aquestes, són novament ingerides per a aprofitar-ne els elements nutritius essencials.

Ben lluny d’aquestes sofisticades especialitzacions alimentàries es troba el uombat (Vombatus ursinus), un marsupial excavador, gros i robust, que per l’aspecte recorda un rosegador gairebé sense cua; les femelles, fet insòlit entre els mamífers, amb els seus 105 cm de llarg, són més voluminoses que no pas els mascles. Les cries, en néixer, tal com passa als altres marsupials, són minúscules, no superen els 2 cm de llargada, i amb prou feines pesen 2 g. D’altra banda, la seva vida activa no comença fins al cap de vuit o nou mesos, quan abandonen la seguretat del marsupi matern. El uombat freqüenta els boscos amb sòls tous en els quals pot excavar les seves extenses llodrigueres (de vegades, fins a 30 m de galeria abans d’arribar a la veritable cambra d’habitació).

Finalment, cal esmentar el diable de Tasmània (Sarcophilus harrisii), el més gran dels marsupials carnívors vivents, un animal fort i combatiu, dotat d’una formidable dentadura amb canins i molars molt robustos. Encara que actualment, tal com indica el seu nom, només sobreviu a Tasmània, durant la darrera glaciació es distribuïa, també, pel continent australià. Se’l pot trobar al sotabosc, sobretot en llocs on hi ha aigua en abundància. A més de córrer molt ràpid, és també un bon nedador, i això li permet complementar la seva dieta, constituïda per rèptils i sobretot per cangurs de mida mitjana i petita, amb algun peix i alguna granota. El mascle i la femella col·laboren en la construcció del niu, on la mare alletarà i criarà els seus quatre cadells durant cinc mesos.