Herder comença les seves “Ideen” tractant de l’ordre còsmic en el qual s’insereix la història humana. En la il·lusió de la llibertat, les nacions realitzen un projecte que els humans ignoren. La intel·ligència de Déu “pensa i actua” en ells, que per separat no són res però junts són ‘el tot’. Els mons poden desaparèixer, però les lleis de la natura són eternes. Els partidaris d’un ecologisme biocèntric es podrien reconèixer en aquest pensament si no fos que Herder, home religiós, afirma la certesa d’un acompliment de la natura i dels humans en un ordre superior i transcendent, llunyà precedent, des de la teologia luterana, del ‘medi diví’ que Teilhard de Chardin proposaria segle i mig més tard des de la perspectiva de la teologia catòlica.
“Quasi sempre ens acontentem considerant la Terra com un gra de pols que flota en aquell gran abisme, en els espais dilatats del cel, on els planetes perfan les seves òrbites entorn del Sol, i aquest i milers d’altres sols perfan les seves òrbites entorn del seu centre, com també ho fan potser altres sistemes solars semblants, fins que, al capdavall, tant la imaginació com la raó es perden en aquesta mar d’immensitat i d’eterna grandesa sense trobar-hi sortida ni final.
[...]. El gra de sorra és tan valuós per a la natura, satisfeta completament i arreu en ella mateixa, com un tot immens. Fou ella qui determinà els punts de l’espai i de l’existència on s’havien de formar els mons i, en cada un d’aquests punts, la seva presència és tan completa, en la inseparable plenitud del seu poder, de la seva saviesa i de la seva bondat, que és com si no existissin altres punts de formació ni altres àtoms del món... Una sola força creà el Sol brillant, i aquesta mateixa força és la que manté el meu gra de sorra unit a aquest Sol; una única força, que fa moure entorn de Sírius una Via Làctia de sols, potser, i que actua sobre el meu cos terrestre segons les lleis de la gravetat. La naturalesa de la força que en mi pensa i actua és tan eterna com la de la força que manté units els sols i les estrelles: el seu instrument pot gastar-se, l’esfera de la seva acció pot canviar, de la mateixa manera que les esferes es gasten i els planetes canvien de posició; però les lleis segons les quals existeix i reapareix prenent noves formes no canvien mai.”
“Ideen zur Philosophie der Geschichte der Menschheit” (‘Idees sobre la filosofia de la història de la humanitat’,1784). Reproduït a partir d’“Idées pour la philosophie de l’histoire de l’humanité”, edició bilingüe, Éditions Aubier-Montaigne, París (1962)
Traducció: Marta Escribà