L’aprofitament dels recursos animals de les boscanes decídues

Els humans paleolítics vivien de la cacera i de la recol·lecció, i la caça romangué un element clau de supervivència molt després de l’adveniment de l’agricultura i la vida sedentària. L’estudi dels artefactes i de les pintures rupestres que ha pervingut dels temps paleolítics, juntament amb investigacions sobre els costums d’algunes comunitats tribals de caçadors i recol·lectors actuals, ha permès reconstruir un retrat sorprenentment detallat de com es caçava. La caça era òbviament un element clau de la vida d’aquestes societats paleolítiques i, segurament, aleshores ja tenia una funció simbòlica a més a més de pràctica. És un dels temes més comuns de les pintures rupestres trobades en coves i abrics del que avui és l’àmbit europeu del bioma, que en aquell temps tenia un clima més fred. Les descobertes a Val Camònica, a la Llombardia, al N d’Itàlia, mostren escenes de caça amb caçadors encalçant mamuts, rinoceronts pilosos i óssos de les cavernes. En una primera etapa, quan encara no hi havia armament prou eficaç per a abatre animals grans, moltes caceres degueren consistir a conduir els animals fins a un parany o un penya-segat i fer-los estimbar. Els materials que podien obtenir-se dels arbres començaren a fer-se servir molt aviat en la cacera, tant en paranys com en armes. Les branques de teix europeu (Taxus baccata) s’utilitzaven a Europa per a fer llances i la punta s’enduria per mitjà del foc. S’idearen els propulsors per a tirar les llances més lluny i a més velocitat que amb la simple força del braç. Més endavant, les llances foren substituïdes per l’arc i les fletxes amb puntes de sílex. A l’Amèrica del Nord algunes tribus autòctones s’especialitzaren en l’ús de l’arc i les fletxes i sembla que un arquer experimentat podia tirar 20 fletxes/minut. Un altre sistema, el de les pedrades amb fona, servia per a abatre ocells.

Sembla que la caça a l’aguait i la caça amb reclam també eren importants. Les màscares amb banyes de cérvol podrien haver servit per a caçar a l’aguait, com en el cas d’alguns pobles autòctons americans que els donaven aquest ús fins a dates relativament recents, o bé servien senzillament per a propòsits rituals o religiosos. Fins fa poc hi havia camperols capaços d’atraure ocells imitant el seu cant; aquesta tècnica podria haver servit en altre temps per a atraure les preses fins a una distància convenient. Més tard començaren a aparèixer trampes més sofisticades com els llaços, amb els quals es capturava l’animal per mitjà d’una baga feta amb fibres vegetals o tires de pell, les trampes de peu, les gàbies i, amb el descobriment dels metalls, els ceps. Trampes molt ben construïdes, que es remunten a l’edat de bronze s’han descobert, per exemple, a Dinamarca. En algunes torberes d’Irlanda i d’Europa oriental s’han trobat, força ben conservades, trampes de petja per caçar el cérvol que consistien en tanques de grans troncs amb una obertura que es tancava quan l’animal trepitjava una palanca amagada. Encara al segle XV els caçadors de Lituània caçaven el bisó europeu conduint-lo fins a una fondalada voltada d’estaques.

A l’Amèrica del Nord, els pobles autòctons també feien servir trampes, tant per a aconseguir animals per menjar com per a obtenir-ne les pells. Entre els seus mètodes de caça amb trampa hi havia el que consistia en un tronc que s’aguantava a sobre d’un altre que tenia un dispositiu amb un esquer; quan s’accionava el dispositiu, el tronc de dalt queia a plom sobre l’animal i el matava amb el cop. També utilitzaven trampes de llaç i xarxes on, com a l’Europa central, els animals eren conduïts i morts. Els menominis, un poble algonquí que vivia a la península que separa el llac Superior del Michigan i l’Huron i que actualment viu en una reserva de l’estat d’Illinois, perseguien els cérvols al llarg d’una mena de passadís delimitat amb troncs tallats fins a conduir-los a un gual d’un riu, on els atrapaven i els mataven amb llances. A l’Àsia es practicava una combinació de mètodes semblant a aquesta.

La caça d’ocells és molt antiga; en temps de les primeres dinasties de la Xina imperial, cap al 200 aC, els ocells ja es caçaven amb arc i fletxes. La caça amb paranys o amb armes de foc ha estat un component important en l’explotació de les boscanes. Les peces més significatives són els faisans i els moixons.

El faisà comú (Phasianus colchicus) és originari de les boscanes decídues asiàtiques; hi ha diferents subspècies a la Xina, a Corea i al voltant de la mar Càspia, i el faisà comú només és una de les 47 espècies de faisà que hi ha a tot el món. La concentració més gran es troba a la Xina, a l’Himàlaia i en algunes zones del SE asiàtic. Almenys tres espècies, provinents de la Xina, s’han naturalitzat a Europa: el faisà daurat (Chrysolophus pictus), el de Lady Amherst (C. amherstiae) i el de Reeves (Syrmaticus reevesii).

El faisà comú és el més popular. La mida, l’acoloriment, el gust excel·lent de la seva carn i la relativa facilitat amb què es pot capturar contribuïren que aquest ocell esdevingués molt apreciat, tant com a trofeu de cacera com a taula. Per això fou introduït a la resta de regions de bosc temperat decidu, tant d’Europa com de l’Amèrica del Nord. La referència més antiga de la introducció apareix en el mite grec dels argonautes, en el qual Jàson i els seus companys porten el faisà des de les riberes del riu Fasis, l’actual Rioni, que rega la regió georgiana de la Còlquida; el mite es reflecteix en el nom genèric (Phasianus, derivat del nom del riu Fasis) i l’epítet específic (colchicus, de la Còlquida) atorgats a l’ocell. Sigui quin sigui el seu origen, se sap que els faisans foren introduïts a occident, durant l’imperi Romà, com a ocells de corral i per la seva carn. El seu èxit com a ocell de caça vingué més tard; els normands l’introduïren a Anglaterra durant el segle XI i, a finals del segle XV, Enric VIII decretà que agafar-ne els ous fos considerat delicte i castigat amb un any de presó. Tot i que probablement hi continua havent poblacions de faisans salvatges a tot el bioma, en moltes regions el seu nombre ha augmentat artificialment gràcies a la cria i l’alliberament d’exemplars i a una gestió activa dels boscos. Avui, a la major part del bioma la caça d’ocells es limita a espècies grans com els fasianiformes i els ocells aquàtics, però no sempre ha estat aquest el cas. En temps passats pràcticament qualsevol ocell es menjava, i en grans banquets fins i tot es farcien ocells grans amb altres de més petits, començant per moixons i acabant per un faisà, una oca o un cigne. Alguns dels més reputats dels famosos pastissos de carn anglesos (“pies”) es feien amb ocells, tal com recorda una famosa cançó infantil anglesa (“four and twenty blackbirds, baked in a pie”, és a dir ‘vint-i-quatre merles pastades en un pastís’). Per a fer un bon “pie” de colomí, molt popular a diferents regions, per exemple, calen uns quants ocells.

Els primers colons de l’Amèrica del Nord cercaven béns amb els quals comerciar, i en aquells temps es trobaven molt endarrerits respecte a les colònies espanyoles de l’Amèrica central i meridional pel que fa a riquesa i recursos. Però trobaren ben aviat en el comerç de pells una bona font d’ingressos. Caçar per obtenir pells havia estat una característica de l’explotació forestal a Europa i, quan la demanda havia començat a exhaurir les poblacions d’animals de pell valuosa al continent europeu, l’explotació s’havia estès cap a la Sibèria i les noves colònies del Nou Món. Des del moment en què les pells es convertiren en un senyal de prestigi a l’Europa medieval, la caça amb parany es practicà a totes les regions boreals del continent, incloent-hi Escandinàvia, Rússia i el N d’Escòcia. Amb la colonització de l’Amèrica del Nord, però, els nous pobladors aviat dominaren el comerç internacional d’aquest sector.

Al principi, els comerciants francesos i holandesos intercanviaven granets de vidre i altres ornaments de poc valor a canvi de munts de pells d’animals caçats pels pobladors autòctons. Amb el temps, a mesura que els nadius es feien més conscients del valor que tenia per als colons allò que els subministraven, i a mesura que hi hagué més blancs pobres atrets per la llibertat de la vida als boscos, aparegué una generació de caçadors de pells o paranyers europeus i mestissos. Els paranyers es convertiren durant la colonització nord-americana en un collectiu característic i llegendari, vestits gairebé només amb les pells dels animals que caçaven, duent el mosquet i el corn de la pólvora i vivint a i de la natura. Durant un temps, el castor americà (Castor canadensis) fou l’animal més buscat, tant a les boscanes com als boscos boreals de coníferes; els paranyers el capturaven amb ceps col·locats dins dels rius. La població de castors quedà ràpidament delmada, i si l’espècie se salvà de l’extinció a l’Amèrica del Nord, fou segurament perquè els canvis en la moda acabaren convertint les seves pells en un article menys valorat. Per posar un exemple, el 1610 els castors eren comuns al riu Hudson, però l’any 1640 ja s’havien extingit. Més tard hi hagué altres espècies que també es feren populars, com ara la rata mesquera (Ondatra zibethicus), el visó americà (Mustela vison), la llúdria canadenca (Lutra canadensis), el “pekan” o marta de Pennant (Martes pennanti), la marta americana (M. americana) i la guineu comuna (Vulpes vulpes). Els caçadors podien estar vinculats a una empresa o bé ser independents, però per raons de seguretat i companyia acostumaven a compartir amb altres el campament des d’on sortien a caçar. Un caçador solia seguir a peu un circuit de 80 km o més per inspeccionar les trampes que hi tenia parades.

Paral·lelament als plantejaments utilitaris de la caça ja citats, al llarg dels segles han aparegut activitats venatòries molt més sofisticades i complexes per a gaudi de reis, emperadors, senyors i altres poderosos, com també dels seus respectius seguicis. Alguns rituals d’aquesta mena es remunten a temps anteriors a la història escrita: ja a l’epopeia de Gilgame^s, rei mític d’Uruk, a Mesopotàmia, proba-blement l’obra literària més antiga conservada en versió escrita, hi ha referències a la caça com a entreteniment. A l’Anglaterra dels Tudor era proverbial la frase que deia: “he cannot be a gentleman that loveth not hunting and hawking” (‘no hi pot haver cavaller a qui no agradin la munteria i la falconeria’), bona mostra de l’obsessió per la caça entre l’aristocràcia anglesa, que sobreviu intacta a la fi del segle XX. El protocol de la cacera varia d’un país a l’altre i d’un temps a un altre: al segle XVIII, els hostes del rei de Nàpols que tenien ocasió d’acompanyar-lo de cacera se sorprenien de veure que el porc senglar que caçaven no era salvatge, sinó que, de fet, acudia quan feia sonar un xiulet i se’l podia llaçar tranquil·lament. Una part de la mística de la caça es manté encara avui gràcies a un esforç deliberat.

A la Gran Bretanya, la cacera de la guineu a cavall, en què els genets segueixen una canilla de gossos que són els que de debò encalcen i maten la guineu, adoptà aproximadament la seva forma moderna al final del segle XVII, després de la restauració de la monarquia anglesa el 1660. La vestimenta i la ritualització, però, no quedaren establertes tal com es coneixen avui fins al començament del segle XIX. La cacera de la guineu, inicialment considerada un animal inferior, d’escàs interès com a peça de caça major, començà a prendre volada a causa de l’escassetat de cérvols a la major part del país. L’entusiasme que desvetllà féu que ben aviat les canilles de gossos caçadors, en comptes de limitar-se a perseguir la guineu dins de la propietat de l’organitzador de la cacera, comencessin a recórrer el país del dret i del través. Això comportà greus perjudicis per a l’agricultura, fins al punt que el Parlament anglès es veié obligat a aprovar una llei limitant l’època de caça per evitar que les collites es malmetessin. Encara que típicament britànica, la cacera de la guineu a cavall no està restringida a la Gran Bretanya, sinó que s’introduí precoçment a les colònies de l’Amèrica del Nord (la primera que hi ha documentada és del 1766), on encara es manté la tradició d’aquesta cacera esportiva.

Sigui com sigui, avui dia la caça continua essent una pràctica molt important a les boscanes decídues. No és en absolut una part poc significativa de l’explotació del bosc: en alguns països els ingressos relacionats amb la caça als boscos, comptant el valor de la carn, el cost de les llicències i els beneficis indirectes d’hotels i altres negocis, s’acosten al valor de l’explotació fustera. La carn de caça constitueix una part important de la dieta de moltes persones, fins i tot als països rics. Es calcula, per exemple, que als Estats Units la caça esportiva proporciona 150 000 t de carn anuals, i que a Suècia la caça d’ant (Alces alces) proporcionà entre 3 i 3,4 kg de carn per habitant el 1983 (encara que en cap d’aquests dos casos la totalitat de la caça provingui de les boscanes decídues). A la dècada dels vuitanta es caçaren gairebé 20 000 cérvols (Cervus) per any entre Polònia i Hongria, i es calcula que la productivitat cinegètica dels boscos polonesos és de vora 500 kg/ha i any.

La caça és encara un esport important a molts llocs del món: durant la dècada dels vuitanta, per exemple, als Estats Units es concediren cada any uns 15 milions de llicències de caça, de les quals una proporció important correspon als estats del NE, densament poblats. Al Japó, se n’emeten unes 300 000 cada any. Durant la dècada dels seixanta, els caçadors nord-americans abateren a l’àmbit de les boscanes decídues prop d’un milió de cérvols de Virgínia (Odocoileus virginianus) cada any. A l’Europa central i oriental durant el període de domini comunista s’havien mantingut grans extensions de boscos com a vedats de caça per a una minoria, encara que aleshores els caçadors eren alts funcionaris del partit. El col·lapse del bloc soviètic ha provocat la revifada de la caça furtiva a Rússia, Romania, Bulgària, etc., països on encara es cacen l’ós bru (Ursus arctos) i el llop (Canis lupus). A Corea del Sud, les agències de turisme anuncien viatges per anar a caçar porcs senglars, ants, conills, faisans, tórtores, becades i ànecs a l’illa de Cheju i a altres indrets.

Tot i que molts països han aprovat lleis estrictes per mirar de mantenir la caça a uns nivells que permetin la conservació de les poblacions salvatges, els animals rars es continuen caçant com a trofeu i com a aliment. Tot i els baixos efectius de les poblacions d’ós a la major part d’Europa, per exemple, la seva carn encara es pot comprar en algunes zones com ara a Eslovàquia, i també se’n troba en alguns restaurants russos de Hèlsinki, a Finlàndia. Es continua caçant el llop a l’Europa central i en algunes àrees de l’Amèrica del Nord, on els esforços per conservar l’espècie topen sovint amb una gran animadversió per part de la població.

En temps prehistòrics, quan el bosc cobria la major part del paisatge, els poblaments humans prosperaven al llarg dels marges de rius, torrents i llacs, i la pesca i la caça es complementaven. Hi ha moltes restes, com hams fets d’os, banya i sílex, que demostren que la pesca ja es practicava a Europa durant el Paleolític. A Tybrind Vig, a la costa occidental de l’illa de Fyn, a Dinamarca, s’ha trobat l’emplaçament d’un poblat de pescadors de fa uns 6 500 anys (vegeu també vol. 10, pàg. 241) que explotava els recursos pesquers tant de la mar com de les aigües continentals. Sembla que s’hi practicaven alhora l’explotació forestal i la pesca, perquè s’hi han trobat centenars de vares de salzes i d’avellaner que segurament es devien utilitzar per a entreteixir paranys.

Les espècies més apreciades eran la perca (Perca fluviatilis), la tenca (Tinca tinca) i el luci (Esox lucius), que, juntament amb la truita (Salmo trutta) i el salmó (Salmo salar), són les més corrents als rius europeus del domini de les boscanes. En aquests temps més remots també s’utilitzaven fitores i arcs i fletxes per a atrapar peixos. Al llarg dels segles següents, els mètodes per a capturar peixos de riu s’anaren sofisticant de mica en mica. L’anguila (Anguilla anguilla), per exemple, es pescava en grans quantitats a moltes regions d’Europa, tant per menjar-la com per aprofitar-ne la pell, que es podia utilitzar per a fer diferents objectes. Es capturava mitjançant linyes amb hams que els pescadors lligaven a vares de salze, de manera que la flexibilitat del salze no donés cap oportunitat a l’anguila de trencar el cordill amb la seva força. Alguns pescadors d’anguiles feien servir fitores o nanses fetes de vímets o de xarxa.

Durant l’època romana, el peix de llacs i rius es considerava de propietat pública. Amb l’arribada del feudalisme medieval, però, els senyors eclesiàstics i laics s’atribuïren progressivament els drets de pesca, i la prohibició de pescar o l’obligació de pagar per fer-ho es convertí en norma. Durant aquest període la pesca de riu tenia molta més importància de la que té avui; no hi havia tanta població, en general els rius no estaven contaminats i era impossible transportar el peix fresc de mar a gaire distància de la costa sense que es fes malbé. Les estacades (conjunts de xarxes fixades al fons amb estaques) destinades a capturar l’anguila o el salmó passaren a estar sota el control dels poderosos. La construcció de molins hidràulics per tot el continent europeu creà nous hàbitats i els propietaris dels molins sovint complementaven els seus ingressos amb la pesca.

Com en el cas dels animals de bosc, tots aquests fets propiciaren la pesca furtiva. Els pescadors furtius acostumaven a fer servir filats, però també hi havia altres tècniques i altres ormeigs. Com en totes les formes de caça furtiva, els estris i els paranys havien de ser fàcils de portar i d’amagar, i ràpids d’aplicar en el moment que l’oportunitat es presentés. La truita es podia pescar ‘fent-li pessigolles’: el pescador furtiu s’estirava a la riba en direcció a l’aigua, s’acostava a una truita pel darrere i li tocava el ventre. La truita s’espantava i es desplaçava enrere, cosa que permetia al caçador agafar-la per les ganyes i llançar-la fora de l’aigua. Per a capturar els salmons, s’aprofitava el moment en què estaven exhaustos al peu d’un seguit de ràpids, a l’època de remuntar el riu per pondre-hi els ous. Es feia servir sovint una mena de garfi que consistia en un gran ham barbat que es fixava a l’extrem d’un pal; els caçadors el solien tenir amagat, i quan arribaven a un bon lloc i no hi veien cap guarda buscaven un pal apropiat i capturaven els salmons. El luci es pescava amb un llaç que s’acostava lentament al peix quan aquest s’estava quiet a l’aigua i llavors s’estrenyia, o bé simplement se li clavava una fitora.

Totes aquestes pràctiques han perdut significació, però segurament la importància de la pesca esportiva és més gran ara que mai. Es considera que a la Gran Bretanya la pesca és l’esport més popular, amb quatre milions de practicants. Als Estats Units també hi ha molts aficionats, com ho demostra el fet que durant la dècada dels setanta s’emeteren uns 14 milions de llicències de pesca cada any.

En la pesca esportiva, si només es practica per competir i passar-ho bé, normalment no s’utilitzen ni filats ni paranys. La pesca amb canya es pot dividir bàsicament en dos tipus diferents: pesca ordinària i pesca de destresa. Encara que les definicions varien segons el lloc, la pesca de destresa és aquella modalitat en què el pescador pot lluir-se capturant bons exemplars d’espècies apreciades; a Europa solen ser espècies de salmònids. La pesca ordinària és pràcticament qualsevol altre tipus de modalitat. A la pràctica, la pesca esportiva domina sobre la de consum i la major part del peix d’aigua dolça que es captura es retorna a l’aigua.

Tot i que la major part del peix que es consumeix avui dia prové de la mar, la indústria pesquera d’aigua dolça encara és important en molts països. Les aigües dolces proporcionen, a nivell global, prop de l’11% de les captures comercials de peix, percentatge que en xifres representà, entre el 1989 i el 1991, més de 14 milions de tones a tot el món, la gran majoria de l’Àsia.

Més concretament, al bioma de les boscanes decídues hi ha una important indústria pesquera d’aigua dolça, principalment a la Xina i a Rússia; la Xina és el primer productor de peix d’aigua dolça del món, i està especialitzada en carpes i tilàpies. Les captures xineses anuals són de més de 5 milions de t, però altres productors importants són el Japó (més de 200 000 t), Corea (més de 130 000 t entre els dos estats coreans), els Estats Units (272 000 t) i el Canadà (50 000 t). Els Grans Llacs dels Estats Units i el Canadà són zones de gran riquesa pesquera; les principals captures són “alewines” (Alosa pseudoharengus), “rainbow smelts” o esperlans nord-americans (Osmerus mordax), “whitefishes” (Coregonus clupeaformis) i carpes (Cyprinus). L’antiga Unió Soviètica captura gairebé un milió de tones de peix d’aigua dolça, sobretot als grans rius que desemboquen a la mar Càspia i a la mar Negra, alguns trams dels quals travessen o voregen el bioma de les boscanes decídues, on es pesquen brema (Abramis brama), carpes i esturions (Acipenser, Huso) en quantitats importants. Pel que fa a la indústria pesquera d’aigua dolça europea, captura gairebé mig milió de tones anuals de peix i marisc; els principals productors del bioma són Itàlia, Romania, Polònia, França, Alemanya, Hongria i Dinamarca.

Algunes espècies de peixos són comuns a quasi tot el bioma de les boscanes decídues. Hi ha espècies de salmó, de truita i de carpa que es troben àmpliament distribuïdes, i el luci (Esox lucius), per exemple, es troba tant a Euràsia com a l’Amèrica del Nord. El luci és el peix més gran d’aigua dolça que es coneix i segurament el més voraç. A l’Europa continental alguns exemplars poden arribar a fer 1,5 m de llargària i mengen pràcticament de tot, des de larves d’isòpodes del gènere Asellus fins a peixos que fan la meitat de la seva pròpia mida. Ocasionalment poden arribar a ser caníbals; alguna vegada s’han trobat dos exemplars morts a l’aigua amb el més petit encaixat entre les mandíbules del més gran. Altres peixos d’àmplia distribució són la perca (Perca fluviatilis), que viu en hàbitats tan diversos com estanys, llacs, rius i fins i tot en aigües salabroses, i la lota (Lota lota), que es troba a tot el bioma excepte al Japó. La perca es considera un peix de taula excel·lent, i cuinada en filets és un plat molt apreciat a l’Europa central. De fet, els vivers de perca havien estat una important indústria local als llacs de Suïssa. La lota també es menja i en algunes zones de Rússia se n’adoba la pell.

Altres peixos europeus notables són l’esturió comú (Acipenser sturio) i el seu parent l’esterlet (A. ruthenus), tots dos importants perquè els ous es poden aprofitar com a caviar (vegeu també vol. 10, pàg. 460-461). El nombre d’esturions ha disminuït espectacularment els últims 200 anys i, actualment només se’n capturen quantitats significatives amb fins comercials a la regió de la mar Negra. D’esturions esterlet se’n troben a les conques dels rius Volga, Dvina i Don, i les captures d’aquesta espècie van augmentant. Entre les espècies de la família de la carpa destaquen la madrilleta vera (Rutilus rutilus), el gardí (Scardinius erythrophtalmus), la tenca (Tinca tinca), el barb (Barbus barbus) i la brema (Abramis brama). Moltes carpes s’alimenten dels sediments del fons del riu i tenen més bon gust si se les deixa en aigua neta uns quants dies abans de menjar-les, perquè els bacteris que donen gust fangós a la carn puguin ser excretats. Per la seva banda, el salmó (Salmo salar) i la truita (S. trutta) estan distribuïts per tot Europa.

A l’Amèrica del Nord, les espècies més importants des del punt de vista pesquer són la truita de rierol (Salvelinus fontinalis), també introduïda a molts rius europeus, diferents espècies de salmó, principalment el salmó comú, i tota una varietat de perques com la perca americana de boca grossa (Micropterus salmoides), la perca de boca petita (M. dolomieu), la perca pigallada (M. punctulatus) i la perca blanca (Roccus chrysops). La perca comuna (Perca fluviatilis) també és un peix apreciat en la pesca esportiva, igual que el “bluegill” (Lepomis machrochirus). Els pescadors de canya japonesos, però, prefereixen la truita arc iris (Salmo gairdneri [=Oncorhynchus mykiss]), la truita de rierol, els salmons del Pacífic (Oncorhynchus) i les carpes (Cyprinus).

Juntament amb la pesca, l’aqüicultura, fins i tot la d’aigua dolça, té un paper cada vegada més important en la producció d’aliments. La cria de carpes, però, no és un fenomen nou; de fet, ja es començà a desenvolupar a la Xina, on es publicà el primer manual conegut de piscicultura al segle V aC i després s’estengué al Japó. Encara més antics són uns frisos d’un temple egipci de més de 3 000 anys d’antiguitat que mostren el que semblen activitats de cria de peixos. Els coneixements sobre cria de peixos d’aigua dolça en basses arribaren a Europa en temps de Ciceró (106-43 aC), però s’escamparen a poc a poc i durant l’edat mitjana quedaren circumscrits als monestirs, que criaven peixos per a poder complir amb els preceptes d’abstinència de carn. Aquesta cria no arribà a la Gran Bretanya fins al segle XV, i sembla que no s’introduí a Sant Petersburg fins el 1729. Avui dia es produeixen a tot el món gairebé 7 milions de tones anuals de peix en estanys d’aigua dolça i en vivers, el 60% de les quals corresponen a la Xina. Altres productors importants són el Japó (més de 20 000 t/any), els Estats Units (187 000 t/any) i Europa (148 000 t/any). A França, per exemple, hi ha unes 150 000 ha d’estanys de cria de carpes.

Els peixos preferits en piscicultura són la carpa comuna (Cyprinus carpio) i la truita comuna (Salmo trutta), perquè ponen ous grans i resistents i es reprodueixen amb facilitat en estanys i basses. També es crien altres espècies de carpa, sobretot a la Xina; destaquen la carpa xinesa (Ctenopharyngodon idella), la carpa argentada (Hypophthalmichthys molitrix) i la carpa cargolera (Mylopharyngodon piceus). Encara n’hi ha altres que tenen acceptació entre els piscicultors, com el peix gat americà (Ictalurus [=Ameiurus] nebulosus) a Amèrica i també a Europa, els salmons (Salmo salar i Oncorhynchus) a moltes regions pels alts preus a què es paguen, i les llísseres (Mugil). També és molt comuna la cria de peixos ornamentals (i no ornamentals, vegeu també vol. 9, pàg. 425) que es practica de molt antic a la Xina i al Japó. Alguns dels peixos més difosos als estanys i als aquaris de tot el món són d’aquesta procedència. En destaquen el carpí vermell (Carassius auratus) i la carpa koi japonesa (Leuciscus idus), però el nombre d’espècies i de varietats és molt gran.

Tot el bestiar boví del món procedeix de dues espècies salvatges: l’ur (Bos taurus primigenius) dels boscos europeus i el zebú (B. t. indicus). Els bovins de les regions temperades tenen pràcticament la mateixa informació genètica que l’ur, encara que el darrer ur salvatge fou mort a Polònia el 1627. La domesticació del bestiar boví a partir del seu antecessor tingué lloc probablement a diferents zones de la seva àrea de distribució, que s’estenia per gran part de les latituds mitjanes d’Euràsia, incloent tot el bioma de les boscanes decídues. Els testimonis segurs més antics que es coneixen de la domesticació dels bovins s’han trobat a l’assentament neolític de Çatal Hüyük, a la plana de Konya, al centre d’Anatòlia, en un nivell que ha estat datat entorn del 6200 aC. És segur, però, que la domesticació començà força abans d’aquesta data i potser a més d’un lloc, encara que la majoria d’autors semblen decantar-se per alguna regió del SE d’Europa. En tot cas, encara que posterior a la de les ovelles i cabres, la domesticació dels bovins esdevingué més i més important en moltes societats neolítiques i en algunes fins i tot arribaren a ser objecte de culte. En aquest sentit s’ha especulat amb la possibilitat que, inicialment, aquests animals fossin atrets cap als poblats per convertir-los en objecte de veneració i que només secundàriament s’hagués començat a aprofitar la seva força per a treballar la terra o transportar càrregues pesants.

Els bovins, en efecte, han estat la primera força de treball a més de la pròpia de què han disposat els humans, i encara avui s’utilitza en moltes regions agrícoles poc o gens mecanitzades. Aquesta era tradicionalment la seva principal utilitat, però més tard ha crescut en importància la producció de carn, de llet o de cuir, amb varietats específicament seleccionades per a cada tipus de producció, segons les condicions ambientals i les formes de cria. I és que actualment es troben bovins a totes les latituds de tots els continents habitats, excepte en les regions més fredes i més àrides d’Euràsia i de l’Amèrica del Nord, les regions africanes més seques i les més afectades per la tripanosomiasi. Es crien extensivament per a la producció de carn en molts països, tant en prats extensos i mediocrement productius, com en àrees desforestades d’alguns països tropicals (vegeu també vol. 3, pàg. 377-381). De vegades aquesta cria extensiva només es fa amb les femelles reproductores i els vedells de menys de dos anys, fins al moment en què els vedells destinats a la producció de carn passen a ser engreixats en condicions més intensives. Excepte a la Xina i a moltes regions rurals de Corea, el sistema d’explotació més corrent al bioma de les boscanes decídues és la cria intensiva destinada primàriament a la producció de llet i de carn.

A les regions més humides de l’Europa atlàntica i també en algunes regions de muntanya de l’Europa central, més humides que la terra baixa, es practica una ramaderia bovina basada en la pastura en prats naturals millorats o en prats artificials. És el cas de Normandia, dels Països Baixos, del N d’Alemanya o d’Irlanda i també d’algunes regions prestigioses per la qualitat del seu bestiar com el Charolais, a la Borgonya, que de fet practiquen un règim mixt en què les mares i els vedells joves pasturen extensivament a la muntanya i els vedells a partir de dos anys o dos anys i mig són engreixats intensivament a la plana, en prats artificials. Els bous de raça “charolaise” destinats a la producció de carn es crien així, però la majoria de les varietats originàries d’aquesta regió criades en prats artificials es coneixen sobretot per la producció de llet. La més prestigiosa de les varietats lleteres és sens dubte la frisona, amb la qual als prats dels Països Baixos s’arriben a superar els 7 500 l/ha i any, amb una càrrega mitjana d’1,5 vaques/ha.

Als Estats Units, a la zona dels Grans Llacs, és més corrent la fórmula mixta de ramaderia basada en la producció agrícola de la mateixa explotació. És l’anomenat “Dairy Belt” (‘cinturó làctic’) al voltant dels Grans Llacs, que en realitat consta de dues grans regions productores, una a l’E (Nova Anglaterra, l’estat de Nova York, el de Nova Jersey i el SE de Pennsilvània) i l’altra a l’W (Minnesota, Wisconsin, el NE d’Iowa i el d’Illinois). Gran part d’aquesta regió té un clima amb estius frescos i plujosos i hiverns freds i llargs, amb innivació abundant que li dóna més aptituds per a la producció de prats artificials que per a cap altre conreu i obliga els productors a preveure una reserva d’aliment per a l’hivern. L’alimentació del bestiar depèn, per una banda, dels prats de pastura durant l’estiu, i del fenc, el blat de moro i els pinsos (sovint a base de civada i ordi collits a la mateixa explotació) durant l’hivern. La majoria d’explotacions són relativament petites, amb una trentena o una quarantena de vaques i unes quantes vedelles que depenen de la producció d’unes 50 o 60 ha, de les quals la meitat són dedicades a prats i l’altra meitat a blat de moro, ordi, civada i alfals a parts iguals. Encara avui, aquesta regió produeix les dues terceres parts de tota la llet dels Estats Units, percentatge important però inferior al del començament del segle XX, en què la seva producció representava gairebé el 90% del total.

L’exemple europeu més remarcable d’aquesta fórmula d’explotació és el de Dinamarca. Tres quartes parts de la superfície agrícola del país es dediquen a alimentar el bestiar, principalment boví, encara que també n’hi ha força de porcí. Les explotacions solen ser petites (un 60% tenen menys de 15 ha i 10 vaques) amb un terç de la superfície ocupat per prats artificials, un 20% dedicat a arrels i tubercles (col-i-rave, bleda-rave, patata) per als porcs i la resta als cereals, principalment ordi i civada. Els animals pertanyen tots a tres úniques varietats seleccionades (Jersey, danesa negra clapada i danesa roja) i pasturen de maig a octubre en tancats successius dels prats, una petita proporció dels quals es dalla per guardar fenc per a l’hivern. Durant els mesos hivernals el bestiar és estabulat i s’alimenta amb cereals, pinsos, fenc i farratge sec. Una gran part de la producció de llet es dedica a la fabricació de mantega i de formatges, en bona part destinats a l’exportació (més de 100 000 t de mantega, els dos terços de la producció total, i unes 80 000 de formatges). Sense arribar a assolir el grau d’especialització de Dinamarca, als altres països de l’Europa occidental hi predominen també les explotacions agro-pecuàries mixtes on el boví conviu amb altres tipus de bestiar, principalment el porcí. En general, els països de l’Europa oriental tenen una ramaderia bovina més endarrerida però també vinculada a la producció agrària dins de la mateixa explotació.

Una darrera forma d’explotació menys corrent amb el bestiar boví que amb el porcí o amb l’aviram és la ramaderia de tipus industrial o explotació exclusivament ramadera sense terres. El bestiar, sempre pertanyent a varietats seleccionades, es cria en bateria, s’alimenta amb pinsos artificials i es muny (quan es tracta de vaques lleteres) mecànicament, tot en una instal·lació altament tecnificada. Originàries dels Estats Units, actualment aquestes instal·lacions es troben també a Europa i al Japó i s’han començat a estendre a altres països menys desenvolupats que necessiten incrementar ràpidament la seva producció d’aliments per a poder fer front al creixement demogràfic. El cas del Japó mereix una particular atenció perquè abans de la fi de la Segona Guerra Mundial en aquest país els bovins només s’utilitzaven com a animals de treball, i actualment es crien uns 5 milions de caps, principalment vaques lleteres, la majoria en explotacions sense terres associades a grans corporacions industrials que transformen la llet en productes lactis adients als gustos locals.

Una situació semblant es dóna al voltant de les grans aglomeracions urbanes de Corea (la cabanya bovina es duplicà al llarg dels anys vuitanta i superà els 4 milions de caps entre tots dos estats coreans), però a les àrees rurals d’aquest país, com a les del N de la Xina, els bovins encara són exclusivament animals de treball. Cal tenir present que, en general, els xinesos senten una forta repugnància per la llet, sovint associada amb la intolerància congènita a la lactosa, i que la carn de boví és menys apreciada que la de porc o aviram, que són els elements carnis fonamentals de l’alimentació xinesa.

El bestiar oví té un paper més aviat secundari en el conjunt del bioma de les boscanes decídues. Només té una certa importància a la Gran Bretanya, en algunes regions de landes de les ribes meridionals de la mar Bàltica, a les regions muntanyoses de l’Europa oriental i de la regió euxínico-caucàsico-hircaniana i als confins de Manxúria amb la Mongòlia interior. Al Japó, Corea i el NE dels Estats Units l’absència d’ovins és gairebé total.

A les illes Britàniques, en particular a la Gran Bretanya, en canvi, la ramaderia ovina té una gran tradició i els seus efectius (uns 28 milions de caps a la Gran Bretanya i uns 6 milions més a Irlanda) superen els de molts països mediterranis. El bestiar oví es cria per aprofitar-ne tant la llana com la carn. Des de la fi de l’edat mitjana els teixidors flamencs s’abastien de llana anglesa i l’objectiu de les primeres “enclosures” del segle XVI era precisament el de constituir, en terrenys fins llavors oberts a l’aprofitament comunal, grans superfícies closes destinades a la pastura del bestiar oví. La llana de les ovelles dels turons Cheviot, fronterers entre Anglaterra i Escòcia, esdevingué la base de la gran indústria llanera de tots dos països, i la selecció de varietats de bestiar oví (i també d’altres), especialitzades les unes en la producció de carn i les altres en la de llana, complementà la revolució agrícola que havia de precedir la revolució industrial del segle XVIII.

Actualment la cabanya ovina de la Gran Bretanya és, de llarg, la primera d’Europa (excloent la Rússia europea, on el bestiar oví ocupa fonamentalment altres biomes). Encara que França, Itàlia i Espanya tenen importants cabanyes ovines, aquestes es concentren sobretot a les regions mediterrànies d’aquests països o, a tot estirar, aprofiten a l’estiu les pastures de muntanya. A l’E d’Europa, els països amb més bestiar oví són Romania, amb 13 milions de caps, i Bulgària, amb 6,5. La Xina té 111 milions de caps de bestiar oví però només una petita part pastura per Manxúria i la Xina septentrional, en els confins de les àrees estepàries o subdesèrtiques de la Mongòlia interior.

Entre els animals domèstics, el bestiar porcí constitueix un cas singular, ja que l’espècie salvatge de la qual procedeix, el porc senglar (Sus scrofa), encara és un animal abundant en moltes regions on es crien varietats domèstiques, bé que sovint s’hi troba representat per poblacions controlades amb finalitats cinegètiques. Cap al S, l’àrea de distribució del porc senglar desborda àmpliament l’àmbit de les boscanes decídues i, llevat de les regions més fredes del N del continent i de l’alta muntanya, abasta pràcticament Euràsia sencera, juntament amb l’Àfrica mediterrània. Amb una àrea tan extensa i variada, no és sorprenent que se n’hagin descrit un gran nombre de subspècies i de varietats.

Actualment, les zones on es crien porcs excedeixen molt la seva àrea de distribució original, però en totes se’n fa el mateix aprofitament: la carn i, secundàriament, el cuir. A gran part d’Europa, a Xina i a Corea, el porc ha estat durant molts segles l’animal domèstic més important i la font bàsica d’aliment carni de les poblacions rurals. A partir dels anys setanta la seva importància com a font de proteïnes i greixos ha estat creixent arreu del món, excepte en països o col·lectius que mantenen una interdicció social o religiosa respecte al seu consum. Al si del bioma el consum més elevat es dóna a Europa per una banda i a Xina i Corea per una altra; a l’Amèrica del Nord encara es consumeix més carn de boví, si bé el fet que la carn porcina sigui més barata afavoreix que les diferències en el nivell de consum es vagin escurçant.

Gairebé una quarta part (prop de 200 milions) dels porcs del món es crien a la part xinesa del bioma. Tant allí com a Corea (prop de 9 milions de caps de bestiar porcí) es dóna simultànialment una cria que es podria anomenar extensiva, lligada a l’agricultura de subsistència, en la qual els porcs destinats al consum familiar o local vagaregen al voltant de les cases i s’alimenten de les deixalles que troben, i una cria intensiva, fins i tot industrial, al voltant de les grans aglomeracions urbanes, destinada al consum a gran escala. El bestiar porcí representa més de la meitat de la cabanya ramadera xinesa i coreana, i la carn de porc, juntament amb la d’aviram, és de llarg la més consumida i la més representativa de la cuina d’ambdós països. Al Japó el consum de carn de porc ha crescut molt els darrers anys per influència nord-americana, però de fet la cria del porc té poca tradició i pràcticament només es dóna una cria industrial en bateria. Tot i això supera els 10 milions de caps.

A la part europea del bioma es pot dir que la cria extensiva, on els porcs s’alimentaven de fages i aglans principalment, ha desaparegut, i el mateix passa a l’àrea nord-americana. Es donen bàsicament dos tipus de cria intensiva, fins i tot quan es tracta només d’engreixar un porc o dos per al consum familiar. En aquest cas, o en el d’explotacions agro-pecuàries mixtes, el porc es cria estabulat aprofitant la producció pròpia de productes vegetals o, de vegades, quan la granja també produeix llet i derivats, la de subproductes làctics com per exemple la llet descremada que resulta de l’elaboració de la mantega. Tot plegat sense excloure el reforç d’alguna mena de pinsos o de complements (minerals i vitamines principalment). L’alternativa és la cria industrial en granges sense terres, alimentant els porcs fonamentalment, si no exclusivament, amb pinsos artificials. Els països europeus amb una cabanya porcina més nombrosa són Rússia amb més de 35 milions de caps (encara que en bona part fora del bioma de les boscanes), Alemanya amb uns 26 milions i Polònia amb uns 22. A Europa, el consum de carn de porc és força important però presenta notables variacions segons els països: els del N, del centre i de l’E d’Europa consumeixen més porc que els més occidentals, els quals mostren una marcada preferència pels bovins. Als Estats Units i al Canadà la cria de porcs es concentra al “Corn Belt” (i secundàriament al “Dairy Belt”), generalment en explotacions mixtes, i sol anar associada a explotacions de blat de moro i soia. Hi ha dos tipus de granges de porcs: la reproductora, amb un o dos verros i de 10 a 20 truges per verro, que només destina de 10 a 15 porcells per any i ventrada (n’hi ha dues l’any) a l’engreix i guarda la resta per a la reproducció; i la d’engreix, en què tots els porcells, entre 200 o 300 porcs en cada ventrada, són per a engreixar. Generalment, a la mateixa granja es preparen pinsos triturant i barrejant la pròpia producció de blat de moro i soia (en proporcions d’un 80% del primer i un 20% de la segona) i afegint a la barreja minerals i vitamines. La cria de bestiar porcí és en retrocés als Estats Units, on davallà entre el 1981 i el 1992 d’uns 65 000 caps a menys de 58 000, mentre que al Canadà roman estacionària al voltant dels 10 000 caps.

Probablement, els primers ocells domesticats al bioma de les boscanes decídues foren diferents espècies d’ànecs. A la Xina, en concret, la domesticació ocorregué en una data incerta però sens dubte molt antiga, tant la de l’ànec collverd (Anas platyrhynchos), com la de l’oca cigne (Anser cygnoides). L’ànec collverd i tal vegada l’oca comuna (A. anser), animals que probablement ja formaven part del complex de la fauna domèstica introduïda a Europa pels primers colonitzadors neolítics, també degueren domesticar-se al Creixent Fèrtil o a Anatòlia en temps força remots. No es pot descartar, però, que aquestes espècies fossin domesticades independentment en algun altre punt de la seva àrea, ateses les seves òptimes condicions per a la domesticació: talla mitjana, facilitat d’alimentació i d’engreix, prolificitat, gregarisme dels polls (que reconeixen com a ‘mare’ i segueixen contínuament el primer ésser animat que es comunica prou amb ells després de sortir de l’ou), etc. L’ànec mut (Cairina moschata) fou domesticat a l’Amèrica tropical i no fou introduït a Europa fins al segle XVII.

Els anecs collverds domèstics es crien tant per la carn com pels ous, segons les varietats. La Khaki Campbell i la Indian Runner s’exploten principalment perquè són bones ponedores (fins a 300 ous l’any per femella), mentre que l’Aylesbury és preferida per a l’obtenció de carn. Algunes varietats es crien només com a ornamentals o bé per fer-les servir de reclam per a la cacera de collverds salvatges. Gairebé totes les varietats d’ànecs muts tenen una doble via d’explotació: per a la producció d’ous i per a la de carn, ja que en general les femelles són bones ponedores i els mascles guanyen pes amb facilitat si se’ls alimenta adequadament.

Les oques s’han aprofitat i s’aprofiten de formes molt variades, principalment com a productores de carn, però també se n’utilitzen les plomes més fines, sobretot les del pit, per a omplir coixins i cobrellits; antigament s’utilitzaven també les rèmiges per a escriure i millorar les qualitats aerodinàmiques de fletxes i dards. També s’ha aprofitat la seva agressivitat natural contra tothom qui no coneixen per a fer-ne excel·lents animals guardians. El producte que les ha fet més apreciades, però, ja des de temps antics, és el fetge gras o “foie gras”.

Els galls i les gallines (Gallus gallus) són originaris de l’Àsia meridional i probablement foren domesticats primer de tot al SE del continent. Tanmateix, els testimonis més antics (uns 4 400 anys enrere) de galls o gallines domèstics procedeixen de localitats xineses septentrionals. No es coneix gairebé res de la seva ulterior difusió, però al final del segle VIII aC feren la seva aparició en la iconografia grega com a animals reconegudament exòtics (ocells perses). Ben aviat començaren a ser criats com a ocells de corral i associats al culte de Demèter i Persèfone i més tard al d’Hèlios. Els gals, els germànics i els bàltics també els conegueren, però per a ells tingueren un caràcter més marcadament sagrat, allunyador dels mals esperits i propiciador dels bons, i sembla que alguns d’aquests pobles, encara que en criaven i en consumien els ous, no se’n menjaven la carn. Fins a la colonització romana, doncs, al bioma de les boscanes europees l’aprofitament de l’aviram era relativament limitat, al contrari que a la Mediterrània, on ja s’explotava almenys des d’uns segles abans. Aquesta explotació es concentrava principalment en la producció d’ous, ja que la carn de pollastre ha estat un luxe reservat a dates assenyalades fins a mitjan segle XX, quan la selecció genètica i la cria en bateries n’ha abaratit la producció i el preu per al consum.

Excepte algunes varietats tradicionals que són alimentades expressament amb productes naturals per obtenir animals de carn de primera qualitat, destinats a un consum de luxe o de temporada, avui, la major part de la cria d’aviram es fa en explotacions industrials amb pinsos artificials. Aquests tipus d’indústries són totalment independents de cap explotació agrícola i estan integrades en una cadena de producció dependent d’alguna empresa agroalimentària, que primer ven els pollets i els pinsos als productors i després compra els pollastres engreixats o els ous de les gallines ponedores a preus prefixats. Al Japó, algunes d’aquestes veritables fàbriques de pollastres poden acollir un milió d’animals; als Estats Units, que és on es començà a implantar la cria industrial d’aviram ja des dels anys quaranta, sovintegen les instal·lacions de desenes de milers d’ocells. Les bateries de gallines ponedores són veritables màquines de produir ous: les gallines romanen pràcticament immobilitzades en gàbies, alimentades intensivament amb pinsos artificials, constantment tractades contra les malalties infeccioses (temibles a causa de l’amuntegament dels animals) i contra les neurosis (que poden resultar de la seva reclusió en un espai tan reduït i sense altra activitat que la de pondre ous de manera continuada i regular). Uns mesos d’aquest treball forçat esgoten les gallines, que són retirades per a ser destinades majoritàriament a la transformació en brou concentrat i substituïdes per un nou equip.

A partir dels anys quaranta, la producció d’aviram per a carn s’havia centrat principalment als Estats Units, que és on es desenvolupà primer la producció de pollastres en bateria, però a partir dels anys vuitanta les tècniques de cria intensiva amb pinsos compostos s’introduïren amb èxit a la Xina, que ha esdevingut a partir del 1992 el primer productor mundial, amb més de 2 000 milions de caps, més de dos terços dels quals es crien a la part xinesa del bioma de les boscanes. Els Estats Units han quedat relegats al segon lloc, amb una producció pròxima als 1 500 milions de pollastres, i Rússia al tercer lloc, amb poc més de 600 milions. La banalització de les tècniques de cria en bateria, que ha convertit nombrosos països del Tercer Món en grans productors, i l’exigència creixent de qualitat als països rics han modificat en part les condicions de cria d’aviram a Europa, on ha augmentat molt la proporció d’animals criats de manera menys forçada durant la darrera dècada, i s’ha produït un cert alentiment del creixement de la producció. Pel que fa als ous, el primer productor mundial, amb més de 7 milions de tones és també la Xina, que durant la dècada dels vuitanta ha instal·lat milers de bateries de gallines ponedores que li han permès triplicar la producció i superar els Estats Units. De les explotacions avícoles dels estats del NE dels Estats Units (en particular Delaware), i només secundàriament dels del SE (Califòrnia i altres punts), procedeixen la major part dels 4 milions de tones que es produeixen en aquest país, que ha quedat en segon lloc després de més de mig segle de supremacia. El tercer lloc l’ocupa el Japó, amb una producció de més de 2 milions i mig de tones.

Al NE dels Estats Units i en alguns països europeus també gaudeix d’una certa importància un altre ocell de corral: el gall dindi salvatge o indiot salvatge (Meleagris gallopavo). Els amerindis mesoamericans, o potser els del SW del que avui són els Estats Units, sembla que el domesticaren cap a l’any 1000 aC, encara que ja feia molts segles que el caçaven amb gran dedicació. Això queda demostrat pel fet que a molts jaciments arqueològics americans apareix com la segona peça més caçada després del cérvol de Virgínia (Odocoileus virginianus). El 1519 fou portat per primera vegada a Europa i en molt pocs anys (el 1530 a Castella i el 1541 a Anglaterra, per exemple) la seva cria esdevingué relativament comuna. Avui dia es crien cada any uns 230 milions de galls dindi per a menjar a tot el món, especialment per a certes festivitats com el Thanksgiving Day (‘dia d’acció de gràcies’) als Estats Units o les festes de Nadal a diferents països europeus, però també com a carn indicada per a qui vol evitar les carns grasses o les tolera malament.

Als països desenvolupats del bioma, en particular alguns països europeus i els Estats Units, està molt estès el costum de tenir animals de companyia. El 1983 s’estimava que als 10 països que llavors integraven la Comunitat Econòmica Europea (Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos i Regne Unit) hi havia 26 milions de gossos, 23 milions de gats i no menys de 42 milions d’altres animals de companyia, des d’ocells de gàbia fins a peixos d’aquari o rèptils. Les xifres per als Estats Units (referides, això sí, al conjunt del país) eren encara més espectaculars, ja que el nombre de gossos superava els 48 milions, el de gats els 27, el d’ocells els 25, els peixos els 250 i encara hi havia 125 milions d’altres animalons casolans, incloses serps i grans felins. Només a la Gran Bretanya les despeses associades a l’alimentació, accessoris i atencions sanitàries de gossos i gats superen els 850 milions de lliures esterlines l’any (més de 150 000 milions de pessetes).

L’interès dels europeus (i molt particularment dels britànics) pels animals de companyia, tanmateix, no és pas nou, només ho és la magnitud que ha assolit aquest fenomen social. La selecció de varietats de gossos, gats, ocells de gàbia, peixos d’aquari i altres animals de companyia que accentuessin una o altra qualitat apreciada ha estat una activitat molt antiga a Europa i encara més a Xina. És precisament en aquests dos àmbits geogràfics on s’han seleccionat la majoria de les races o varietats canines difoses avui arreu del món. Probablement, les més antigues són algunes varietats xineses que es remunten a temps pre-confucians: “chow-chow” (un gos seleccionat inicialment a Xina com a productor de carn però que a Europa és un gos de companyia), “pug” i, sobretot, pequinès. Pel que fa a la part europea del bioma, sembla que fou al final de l’edat mitjana que se seleccionaren la majoria de varietats destinades a la cacera, la conducció de ramats i la vigilància, les quals han pervingut fins al present. Se sap, però, que a l’Àsia occidental i a la conca mediterrània hi havia hagut selecció de varietats de gossos en temps encara més remots (vegeu també vol. 5, pàg. 322-324).

Així, molts dels gossos domèstics (Canis familiaris) més petits apreciats com a animals de companyia (els anomenats terriers, com el “cairn terrier”, el “Schnauzer”, el terrier escocès, el terrier sedós, el terrier de West Highland, el terrier de Yorkshire) també són bons desencauadors de rates i ratolins. Tots els terriers pròpiament dits són d’origen britànic tret del “Schnauzer”, d’origen alemany, i no tots són tan petits com els esmentats anteriorment; per exemple, són més grans el “fox terrier”, seleccionat originàriament com a caçador de guineus, o l’“airedale”, el més gran dels terriers. Altres gossos de companyia més grans havien estat seleccionats en altres èpoques com a gossos caçadors o d’atura encara que avui hagin esdevingut principalment animals de companyia. Aquest seria el cas dels “spaniels”, “pointers” o “setters” entre els caçadors i dels “collies” i els pastors (alemanys, belgues o d’altres orígens) entre els d’atura.

Pel que fa als gats domèstics (Felis catus), el fet que el seu comportament sigui més independent no ha facilitat la selecció d’un nombre tan gran de varietats com en el cas dels gossos, però sí que és cert que una gran majoria han estat seleccionades als països del bioma, molt particularment a Gran Bretanya a partir del segle XIX. Bàsicament se’n distingeixen dos grans grups: de pèl llarg (gats perses) i de pèl curt (tots els altres). De fet, però, els gats ‘de raça’ són poc nombrosos i gairebé tots es troben en mans de col·leccionistes, mentre que la majoria de gats, sobretot a les àrees urbanes, formen poblacions semidomèstiques força estables a raó d’aproximadament un gat per cada 10 habitants humans. Curiosament, les poblacions de gats de ciutats diferents s’assemblen més o menys en funció del temps que fa que la ciutat ha assolit el llindar dels 30 000 habitants (vegeu també vol. 5, pàg. 324-325), que coincideix amb el moment en què la població de gats esdevé refractària a la introducció de nous canvis gènics. Així, per exemple, les poblacions de gats de Londres i París s’assemblen més entre elles que cada una d’elles amb les de l’entorn rural respectiu o amb les de ciutats més petites d’aquest mateix entorn. A les ciutats, per exemple britàniques, neerlandeses, belgues i d’una gran part de França, el tipus jaspiat és molt més abundant que el tigrat, més proper a la forma salvatge i força nombrós encara en moltes ciutats mediterrànies. L’al·lel jaspiat sembla haver-se originat efectivament a les illes Britàniques abans de la colonització americana, ja que també es troba en proporcions elevades a les poblacions de gats de Nova Anglaterra, Canadà i també en altres antigues colònies britàniques, mentre que és força més rar a les poblacions de l’Europa oriental.

El cavall (Equus caballus) tingué durant segles un paper fonamental en l’agricultura com a força de tracció per a llaurar i per al transport, abans que s’inventés el motor de combustió interna (la força del qual es mesura encara en ‘cavalls’). Aquest és encara el seu “status” en molts indrets del N de Xina i de Manxúria, però a Europa i al NE dels Estats Units ha quedat com un animal, si no exactament de companyia, sí més apreciat com a company d’esport o de passeig que en cap altra aplicació. Les curses de cavalls són un esport molt popular i que mou molts diners, i els propietaris de quadres posen una gran cura en la cria d’exemplars seleccionats amb aquest objecte. S’utilitzen sovint animals menys selectes en passejades d’acostament a algunes àrees naturals a les quals no es permet l’accés en vehicles de motor. El consum de carn de cavall, encara que molt menys estès que el d’altres carns, es manté en gairebé tots els països d’Europa, però envoltat d’un cert tabú, tal vegada lligat a antigues prohibicions de les esglésies cristianes primitives, que hi veien lligams amb ritus pagans.