El voraç i insòlit tèrmit Mastotermes darwiniensis viu en nius subterranis que poden arribar a tenir més d’un milió d’individus. Mengen qualsevol cosa que contingui polímers de carboni, de manera que destrossen arbres i fusta, però també material ceratinós, pneumàtics i fins i tot el recobriment dels cables elèctrics. En altres èpoques geològiques n’hi havia per tot el planeta, però actualment resten acantonats a l’Austràlia septentrional, a la regió de Darwin, tanmateix fora del domini de la sabana. Es creu que aquests tèrmits i els seus avantpassats han menjat fusta vella i morta des de fa com a mínim 400 milions d’anys. Això vol dir des del Devonià, quan licopodis arboris i falgueres gegantines configuraven els boscos de la Terra. I el cas és que ni ells, ni cap dels altres tèrmits més restrictius a l’hora de triar les seves fonts alimentàries, no són capaços de digerir la fusta. Com s’ho fan, doncs?
Si no fos pels tèrmits, la fusta morta, que és força resistent a la degradació produïda per la intempèrie i l’aigua, s’acumularia en grans quantitats a les sabanes i als boscos. És molt probable que els primers tèrmits sorgits del procés evolutiu ja s’alimentessin de fusta. Sembla que aquests artròpodes de l’ordre dels isòpters estan relacionats amb certs insectes socials, les paneroles menjadores de fusta, que són blàtids. Tot i que en l’actualitat només queden unes quantes espècies de paneroles xilòfagues (per exemple Cyptocercus punctatus, a la regió d’Allegheny, a la part meridional de la serralada dels Apalatxes), aproximadament dos milers d’espècies pertanyents a uns 210 gèneres de tèrmits que s’alimenten de cel·lulosa viuen a les sabanes, boscos tropicals, praderies i deserts. Aquestes espècies que s’alimenten exclusivament de cel·lulosa, amb l’excepció de Mastotermes, són anomenades ‘tèrmits inferiors’, perquè són els primers tèrmits que van evolucionar a partir de les paneroles. Tots són,o bé subterranis (família dels rinotermítids), o bé aeris que s’alimenten de fusta humida (família dels hodotermítids) o de fusta seca (família dels calotermítids).
Els tèrmits ingereixen fusta i excreten boletes fecals d’aspecte sorrenc. Però cap animal no pot hidrolitzar la cel·lulosa. Qui l’ha digerida, realment? La resposta és que tots els tèrmits i paneroles que s’alimenten de fusta tenen a la seva voluminosa panxa unes comunitats microbianes increïblement complexes capaces de portar a terme aquest procés. Protists i bacteris de moviment molt actiu omplen unes expansions de la part posterior de l’aparell digestiu dels tèrmits, en efecte. Aquestes panxes s’han anomenat de diferents maneres: estómacs, intestins, budells posteriors, etc. De fet, són uns intestins immensament inflats, i les seves característiques influeixen en la mida, la forma i el color de totes les ‘formigues blanques’, que és la denominació amb què popularment són coneguts sovint els tèrmits, malgrat que no pertanyen al grup de les formigues.
A les superfícies internes de les parets musculars d’aquest intestí hi ha cèl·lules epitelials connectades les unes amb les altres. L’intestí inflat, recobert de quitina, forma un tub actiu i dinàmic que allotja centenars d’espècies diferents de zoomastigins anaeròbics mòbils. Cada espècie de tèrmit té la seva pròpia panòplia de protists i són ells, certament, els que digereixen la fusta. Els protists avancen cap endavant flexionant els seus undulipodis sensorials i, com si fossin camions d’escombraries, arrosseguen d’aquesta manera els trossets de fusta que van trobant. Alguns d’aquests protists generen enzims que degraden la cel·lulosa de la fusta convertint-la en sucres, com la cel·lobiosa, o fins i tot en compostos de carboni de molècula més petita, com l’acetat. Se sap perquè, pel cap baix, quatre simbionts de tèrmits pertanyents als gèneres Trichonympha, que és un hipermastigot, Coronympha, que és un calonímfid, i Tricercomitus i Tricercomitopsis, que són tricomònids, poden viure en cultius purs sobre fibres de cel·lulosa.
Els bacteris són també molt abundants a l’aparell digestiu posterior dels tèrmits xilòfags, però no se n’ha aïllat cap capaç de digerir la cel·lulosa: no hi ha dubte que tenen altres funcions. Així, s’han aïllat algunes soques de bacteris metanogènics i de fixadors de nitrogen de l’intestí dels tèrmits, de manera que l’extracció d’hidrogen i diòxid de carboni que posteriorment esdevindria metà i el subministrament abundant de nitrogen fixat i utilitzable, podrien ser algunes de les seves tasques.
Qualsevol individu saludable d’una colònia de tèrmits, un alat, un soldat o un treballador, presenta els components típics de la comunitat de bacteris i protists en el seu intestí poc després de sortir de l’ou. Simbionts microbians que, en les extensions rellents, anòxiques, de l’enorme intestí humit ple de menjar, més semblant a un fermentador industrial que no pas a un òrgan animal, ingereixen, digereixen, es reprodueixen, moren i alguns fins i tot s’acoblen, en la seva fosca celebració de la vida. Veure’ls és prou senzill: només cal treure la part posterior del budell per l’anus del tèrmit, ficar-la en una solució isotònica preparada a partir d’hemolimfa d’insecte (o en saliva, si es té molta pressa), i observar-la amb un simple microscopi òptic. Tot un fantàstic univers atrafegat apareix sota la vista.
Les proporcions relatives dels diversos grups d’aquests protists (parabasalians, pirsonímfids, calonímfids) i bacteris (artromítids formadors d’espores, espiroquetes, etc.) canvien segons l’època de l’any, la salut de l’individu, la localització geogràfica i altres factors. Roman, però, el fet fonamental: sense ells, els tèrmits no digeririen la fusta.