Situació
Un fragment del pany oriental dels murs del castell, format per còdols arrenglerats, un dels sectors més característics de les seves ruïnes.
ECSA - J.L. Valls
Canet és a la riba dreta del Tet, i havia estat protegida pel castell i envoltada de muralles. Les restes del vell castell de Canet es troben sobre un turó natural a la part nord del poble.
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 42’ 29,4” N - Long. 3° 0’ 37,2” E.
Per a anar-hi, cal prendre, a partir de Perpinyà, la carretera D-617. Canet és a 11 km de Perpinyà i a 2 km de la mar. (PP)
Història
Els senyors del lloc i castell de Canet (villa Kanedo, 1017; Canetum, 1052; Castellum de Caned, 1050-1060; Canned, 1075; Caned, 1118) apareixen documentats des de mitjan segle XI, amb Ramon I, fill de Goldregot, possessor del castell de Canet. El 1070, Pere Ramon, el seu fill, ja l’havia succeït i fou, el 1091, un dels marmessors de Guillem, vescomte de Castellnou i ardiaca d’Elna. Hom segueix la descendència del llinatge de Canet durant sis generacions, fins a Timbor, filla i hereva de Guillem II, senyora de Canet i esposa de Ponç de Guàrdia (del casal de Pinós). Llur fill, Guillem III (†1324) fou creat vescomte de Canet el 1322, per Sanç, rei de Mallorca, un any després de l’extinció del vescomtat de Castellnou. El vescomtat de Canet comprenia des d’aleshores les senyories de Canet, Sant Miquel de Forques, Santa Maria la Mar, Mossellons, Vilarnau d’Amunt i d’Avall, Vilallonga de la Salanca, Alenyà, Salelles, Sant Nazari de Solsà, Tesà, Boaçà i Torrelles. A la mort del seu fill, Ramon IV, segon vescomte de Canet (v. 1350), el vescomtat pervingué a Pere II de Fenollet, fill de sa germana Esclarmunda, hereu d’altra banda del vescomtat d’Illa, creat pel rei Sanç, el 27 de novembre de 1314, a favor del seu pare Pere I (†1315).
Els Canet.
PP/AFE
Pere II de Fenollet, segon vescomte d’Illa i tercer vescomte de Canet, va tenir un paper poc net dins el procés intentat per Pere el Cerimoniós contra Jaume III de Mallorca, en el qual aportà els més greus testimoniatges. A partir del 1321, encara havia adquirit Sant Feliu d’Amunt i d’Avall i els castells de Corbera i de Llupià, desmembrats del vescomtat de Castellnou. Morí el 1353, deixant els seus vescomtats al seu fill Andreu de Fenollet, el qual per motius no aclarits, va assassinar la seva esposa Sibil·la de Narbona —cosa de la qual es penedí més tard, fundant beneficis eclesiàstics—. Testà el 1386. A la mort del seu fill i successor, Pere III de Fenollet (†1423), els vescomtats d’Illa i de Canet pervingueren al seu gendre Pere-Galceran de Castro, vescomte d’Évol, el qual reuní aleshores entre les seves mans les tres principals entitats feudals del Rosselló. Confiscats per Lluís XI al seu fill Guillem Ramon de Castro el 1464, els tres vescomtats foren recuperats el 1493 pel seu net Pere II de Castro (11530). A partir del 1565, el vescomtat de Canet passà a Pere Galceran de Pinós, comte de Vallfogona, parent dels precedents, que el transmeté als seus descendents.
Lluís XIV el confiscà a Juan Francisco Fernández, comte d’Híjar, fill de Francesc de Pinós. El consell d’Estat el restituí, el 1730, a la família d’Híjar, en la persona del duc Isidoro Fernández de Híjar. El seu descendent el posseïa l’any 1789.
Des dels anys 1991-92 es porten a terme importants obres de consolidació de tot el conjunt i condicionament de l’entorn. (PP)
Castell
Per bé que molt arruïnat, el castell presenta encara vestigis importants.
Tenia un recinte irregular, més o menys trapezoidal, llarg interiorment, d’uns 95 m i d’una amplada mitjana d’uns 30 m. Un fort talús i uns contraforts reforçaven sobretot la part nord i l’oest, les més ben conservades del castell; la muralla fa 1 m d’ample, i no tenia cap torre de flanqueig.
A la part sud-oest, subsisteixen els baixos d’una torre rodona (diàmetre exterior: 8,50 m; interior: 4 m), la qual devia servir de talaia, amb una cisterna a la part baixa.
Al llarg de la muralla nord, tocant a l’església de Sant Martí, situada al mig del recinte, hi ha vestigis d’habitació. Hom descobreix les restes d’un pati o petit claustre entre la paret occidental de l’església i la torre rodona. Darrere l’església hi ha un pou de glaç intacte al qual hom accedeix per una galeria subterrània que, segons els documents, devia ser una obra del segle XVII. (PP)
En aquest castell hom pot assenyalar, d’acord amb les característiques de l’aparell constructiu, l’existència de diverses etapes. Així, a la part baixa del llenç occidental del castell i també, segurament, en un fragment de la cortina oriental, es troba sobretot un aparell format per còdols arrenglerats i units per un morter de calç, que cal datar entre el segle XI i el XIII. Per contra, per exemple, la cortina occidental resta acabada al cim per una franja feta de maons i de còdols, en la tradició del segle XIV. A més, també pot ser més tardà, potser del segle XIII, un talús que hi ha a la base d’aquests murs. Aquesta barreja d’aparells constructius de tipus diferent, que corresponen a moments diferents, també es troba en d’altres castells d’aquesta comarca, com el del Masdéu, el de Tatzó d’Avall o el de Sant Hipòlit de la Salanca. (JC)
Bibliografia
- Marca, 1688, ap. 302 i ap. 361
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 751, pàgs. 253-254 i doc. 792, pàgs. 274-277
- Saut, 1976, pàgs. 12-18
- Castellví, 1982-83, pàgs. 204-205
- Ponich, 1992b.