Aquest castell era situat damunt el poble de Durro, al tossal del Castell, que encara recorda el seu emplaçament. Els drets de lleuda i de vacatge consignats al capbreu-llevador de la baronia d’Erill del 1393 demostren la funció primordial d’aquesta fortalesa, la vigilància dels colls de la serra del Corronco de Durro que donaven accés a la vall de Boí des d’altres llocs de la baronia. En les diferents convinences entre els comtes del Pallars Jussà i del Pallars Sobirà de la segona meitat del segle XI, Durro sempre és documentat com una villa de la vall de Boí. A mitjan segle XII ja devia ser bastit i termenat el castell de Durro, puix que apareix en els testaments del comte Arnau Mir (1154 i 1171). La senyoria passaria als Bellera i finalment als Erill, mitjançant el matrimoni, al principi del segle XIII, entre Guillem II de Bellera i Arsenda d’Erill. Fins al segle XIX Durro consta integrat en la baronia, després comtat, d’Erill. Tradicionalment Durro era el primer lloc en importància de la vall de Boí (gairebé el 30% de la població). Els primers fogatjaments li donen només 12 focs (1378, 1381), però, ja el del 1393 hi consigna 56 focs o cases habitades (1553, 44 focs).