Situació
Escasses filades de la seva obra romànica, conservades rere un pedró modern.
Arxiu Gavín
Les ruïnes de l’església són situades als afores de Boí, sobre la carretera que enllaça Boí amb la carretera de Caldes, a l’indret que hom anomena Sant Pere.
Mapa: 33-9 (181). Situació: 31TCH224105.
S’hi va per un camí, vorer a la carretera, que s’inicia al començament del poble. (FJM-AMB)
Història
No hi ha referències històriques sobre aquesta església, que fou una capella de la parròquia de Sant Joan de Boí. (CPO)
Església
De l’antiga capella de Sant Pere només resten unes poques filades, corresponents al cos de la nau, molt refetes, però que permeten veure que es tractava d’un edifici d’una sola nau, probablement coberta amb embigat i capçada a llevant per un absis semicircular, del qual no queda cap vestigi. Tampoc no resten elements de les obertures de la nau o de l’absis.
Els paraments que es conserven són construïts amb un aparell de carreus petits ben escairats, disposats, tot i les refaccions, molt ordenadament en filades irregulars, on alternen carreus i còdols.
Atesa la migradesa i les transformacions de les restes, es fa difícil precisar una cronologia per a l’edifici, que, tenint en compte el treball de l’aparell, hauria de situar-se cap al segle XII. (JAA)
Frontal
Taula frontal d’altar amb escenes pintades que fan al·lusió a la vida i martiri de sant Pere.
ECSA - Rambol
El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva un frontal d’altar dedicat a la vida de sant Pere que consta procedent de Boí, d’una església dedicada a sant Pere i situada als afores de la vila, que evidentment ha de tractar-se de l’església de Sant Pere de Boí. Presenta diverses escenes organitzades en tres compartiments verticals, dels quals els dels extrems se subdivideixen en altres dos de superposats. El fons és decorat amb una mena de reticulat perlejat que inscriu motius vegetals, fet amb la tècnica del pastillatge o estucat com es veu als frontals de Betesa, Cardet, Gia o Sant Climent de Taüll, tots ells estudiats en aquest volum. Cal suposar que el marc de la taula també devia anar decorat amb relleus d’estuc, si bé no s’han conservat.
Al centre de la taula, com és habitual, hi ha la imatge del sant titular, tot seguint un esquema idèntic al del frontal de Sant Martí de Gia. Pere seu sobre un tron suposadament de tipus cofre —no es pot veure l’estructura— encoixinat, i reposa els peus sobre un escambell; duu mitra i bàcul, que subjecta amb la mà esquerra mentre que amb la dreta beneeix i sosté la corda que lliga les claus del regne; va vestit amb alba, dalmàtica i casulla (per ordre de dins cap a fora) i duu —a diferència del sant Martí de Gia— maniple, una mena de mocador que penja del braç esquerre; és aixoplugat per un baldaquí sostingut amb columnetes ben fines amb capitells i bases esculpits.
Les escenes dels extrems fan referència, com ja he dit, a la vida del sant titular i de sant Pau, que apareix en tres de les històries. A dalt i a l’esquerra trobem la figura de Neró, coronat i assegut sobre un tron decorat amb elements arquitectònics —recorda de lluny el banc sobre el qual s’asseuen Crist i la Verge en un dels laterals de Lluçà, conservat al Museu Episcopal de Vic—; davant l’emperador hi ha sant Pere, conversant animadament amb el primer, Pau, que l’acompanya en tot moment, i un soldat. Aquesta escena, juntament amb l’oposada (superior dreta), deu fer referència —com ja han indicat diversos historiadors— a l’enfrontament entre Pere i Simó el mag per tal que quedi demostrat si Simó és, com ell diu, el fill de Déu. En l’escena contrària, Simó apareix davant les portes d’una ciutat(*) conversant amb Pere, acompanyat per Pau.
A baix, els episodis representats són més concrets. A l’esquerra, Pere, que ha estat empresonat per ordre de Neró, és vigilat per dos soldats vestits amb cota de malles i portant escut —l’un circular i l’altre triangular— i espasa, mentre que un àngel l’allibera. A la dreta, Pere i Pau són en actitud de pregar, mentre que Simó intenta volar per demostrar la seva divinitat (part de l’escena s’ha perdut); els dimonis alats que els subjecten en l’aire l’han deixat caure per ordre de Pere, mentre la mà de Déu emergeix d’entre un núvol. En aquesta escena apareix, un cop més, un conjunt de construccions que figuren la ciutat de Roma.
Hom ha posat en estreta relació aquesta taula amb les de Gia i Sant Climent de Taüll. És ben clar que els tres conjunts són dins una mateixa línia estilística, però així com en els trets iconogràfics el frontal de Boí s’acosta més al de Taüll —per una major comunicació i interpretació dels fets en els personatges—, en l’aspecte formal segueix les pautes del de Gia, tot i que al meu entendre aquest darrer és millor. La datació més apropiada a la taula de Boí és la mateixa dels altres dos conjunts, la darreria del segle XIII. (LCV)
Bibliografia
- Cook, 1928, pàgs. 178-183
- Gudiol i Cunill, 1928, pàg. 7, i 1929, pàgs. 256-257
- Post, 1930, pàgs. 30-33
- Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 61
- Frontales románicos, 1944, pàg. 20
- Ainaud, 1957, pàg. 26
- Cook, 1960, pàgs. 25 i 43
- Junyent, 1960-61, II, pàg. 210
- El arte románico, 1961, pàg. 133
- Marette, 1961, núm. 892
- Ainaud, 1962, pàg. 58, 1965, pàg. 9, 1973. pàg. 196, i 1980, pàgs. 100-101
- Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 160
- Sureda, 1981, pàg. 340
- Kyrios, 1995, pàg. 18