Santa Eulàlia d’Erill-la-vall (la Vall de Boí)

Situació

Església recentment restaurada on destaca l’esvelt campanar, un dels més bonics de la vall.

ECSA - F. Bedmar

Porxo adossat a la façana nord, entre el campanar I el mur de ponent, que protegeix el portal d’entrada.

ECSA - F. Bedmar

La parròquia de Santa Eulàlia es troba al centre del poble d’Erill-la-vall, situat a la dreta de la Noguera de Tor, davant de Boí, a 1 255 m d’altitud i al peu del pic d’Erill.

Mapa: 33-9 (181). Situació: 31TCH215105.

El poble d’Erill-la-vall és al costat de la carretera de la vall de Boí. Venint de Barruera, un trencall a mà esquerra hi condueix. Erill-la-vall conserva un portal antic de la seva muralla, que dóna accés a l’església de Santa Eulàlia. (JBP-JAA)

Història

Les notícies documentals d’Erill-la-vall concorden en general amb les de la resta de la vall de Boí. L’any 1064, “ipsa illa de Eril” va ésser venuda i bescanviada pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva dona Llúcia, als comtes de Pallars Jussà, Ramon IV i la seva dona Valença, junt amb el castell d’Erill i altres possessions. Poc després, el 1067, figura també entre les viles de la vall de Boí definides per Artau I com a part integrant de l’honor comtal. D’aquest temps ens ha arribat la notícia d’un jurament col·lectiu prestat al comte Ramon IV de Pallars Jussà pels “homines de Bo ino et homines d’Eril”, entre els quals trobem esment dels “de ipso Villare” que cal identificar amb Erill-la-vall. Un conveni comtal del 1072 documenta que en aquest moment el feu d’Erill-la-vall pertanyia al llinatge de Miró Guerreta, relacionat amb els barons de Sas i de Bellera. Així, doncs, no està clar, com s’ha dit i s’ha escrit sovint, que els senyors d’Erill fossin els mecenes del famós taller d’Erill-la-vall, que començà les seves activitats al final del segle XI, assolí la màxima esplendor a mitjan segle XII i continuà molt decadent ja al segle XIII. Erill-la-vall no va pertànyer als Erill fins molt més tard. El 20 de desembre de 1208 Guillem de Glorieta, amb el consell dels seus fills Arnau, Bernat i Ramon, va vendre “ipsa illa de Eryll, et est ipsa illa in alle de Boy, cum suis terminis” a Guillem II de Bellera i la seva muller Sança pel preu de mil tres-cents diners. Els Glorieta provenien de la Vallferrera, al Pallars Sobirà, i foren representants o vassalls dels Bellera en aquesta vall, la qual cosa ens fa suposar-los hereus dels Guerreta. Després sabem que un fill d’aquell Guillem II de Bellera, o potser ell mateix, es va casar amb Arsenda d’Erill, que es titulà senyora d’Erill i d’Orrit († 1266). Tal vegada fóra ella mateixa o algun dels seus descendents, cognomenats també d’Erill i continuadors de la baronia, qui donà Erillla-vall al monestir cistercenc de Santa Maria de Lavaix; el cartoral d’aquest monestir així ho indica. Des d’aleshores i fins a la desamortització dels béns monàstics al segle XIX, Erill-la-vall va ésser patrimoni de Lavaix.

Tot i ser una parròquia monàstica, dins l’abadiat exempt de Lavaix, l’església parroquial de Santa Eulàlia gaudí també del règim especial que tenien les esglésies de la vall de Boí dins el bisbat d’Urgell, al qual pertanyia des de la concòrdia del 1140. La primera notícia històrica directa sobre l’església, la proporciona la visita pastoral de l’any 1373, en què Arnau de Perarnau i Joan de Cóll, vicaris de Taüll, Arnau Llop, vicari de Boí, i Pere de Perves, abat de Caldes, van reconèixer que les seves esglésies, juntament amb la d’Erill-la-vall, havien pagat vint-i-cinc sous com a dret de mitja visita en temps del papa Urbà V (1362-70). El 1556 la parròquia d’Erill-la-vall tenia quatre co-rectors.

Santa Eulàlia d’Erill-la-vall va ser declarada monument històrico-artístic l’any 1962 i poc després l’empresa ENHER en restaurà el campanar. A partir de la tardor del 1994 s’hi han practicat excavacions arqueològiques i ha estat restaurada pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, sota la direcció de l’arquitecte J.A. Adell. (JBP-APF)

Església

Plantes de les quatre fases d’evolució d’aquest interessant edifici, segons els estudis arqueològics i arquitectònics portats a terme amb motiu de la seva restauració.

J.A. Adell

L’església de Santa Eulàlia d’Erill-la-vall és l’únic edifici religiós de la vall de Boí que fins al moment present ha estat objecte d’un procés d’excavació arqueològica i d’exploració arquitectònica exhaustives com a pas previ a la seva restauració. Aquest fet ha permès comprovar les condicions de la seva arquitectura original i les vicissituds del seu procés constructiu, tant d’època alt-medieval com de períodes posteriors.

La seva estructura és la d’una església d’una sola nau, molt llarga, coberta amb una estructura d’embigat, refeta i reparada diverses vegades (i amagada sota un cel ras), que substitueix una volta de canó de perfil semicircular, de la qual es conserva només l’arrencada al mur sud. Aquesta volta de canó era reforçada per cinc arcs torals, dels quals es conserven només, en major o menor alçada, els pilars adossats als murs que els suportaven, que són de perfil semicircular llevat dels de l’extrem de llevant, que són rectangulars.

La nau és capçada a llevant per una capçalera trevolada, formada per tres absis semicirculars precedits d’arcs presbiterals, dels quals el central fou substituït entre el 1907 i el 1911 per una sagristia rectangular, que ha estat enderrocada en les recents obres de restauració. Aquestes obres han recuperat el volum de l’absis primitiu, del qual s’han trobat unes minses traces, especialment al seu angle sud-est, on ha aparegut una lesena raconera que palesa que almenys aquest absis disposava de decoració de tipus llombard a la façana.

L’absis que es va enderrocar al principi de segle no era tampoc el primitiu, atès que el seu arc presbiteral, dotat d’una imposta bisellada, altera profundament els arcs presbiterals de les absidioles, de les quals la del costat sud també fou reformada i dotada d’un arc presbiteral i una volta de perfil acusadament apuntat.

La porta, d’arc de mig punt de dovelles extradossades i amb vestigis de pintura mural a l’intradós, s’obre a la façana nord. És aixoplugada per un porxo que té quatre arcs oberts al nord, suportats per tres pilars circulars i amb finestres en dos dels carcanyols dels arcs, l’una circular i l’altra amb una arquivolta esculpida.

En aquesta mateixa façana nord es conserven dues finestres de doble esqueixada, corresponents a la primera fase de la construcció de l’església, una d’oberta al porxo i l’altra aparedada pel campanar. A la façana de ponent hi ha una altra finestra, contemporània de l’obra, de doble esqueixada, amb llinda i llindar recte. A la façana sud es conserven tres finestres, dues d’elles amb elements antics reaprofitats i la tercera totalment coetània del mur. A l’absis nord hi ha tres finestres de doble esqueixada, aparedades, una d’elles per l’obra del campanar. A l’absis sud hi ha una altra finestra, també de doble esqueixada, coetània de la reforma de l’absis. No sabem les finestres que hi devia haver a l’absis central, però, per semblança amb l’absis nord, cal suposar que n’hi devia haver tres. Sobre el seu arc presbiteral s’ha identificat un ull de bou circular.

Al costat nord de l’església s’hi va afegir, encara en època altmedieval, un esvelt campanar de torre, format per un sòcol cec i sis nivells de finestres. El nivell inferior només té una finestra, d’esqueixada exterior recta, a la seva cara nord, i els altres nivells tenen una finestra geminada, molt esvelta, a cada façana, amb el doble arc suportat per una columna de fust prismàtica, format per un únic bloc de pedra llosenca i un capitell mensuliforme de perfil lobulat, executat en pedra tosca. Els diferents pisos del campanar són separats per frisos d’arcuacions emmarcats per amples lesenes angulars i completats per frisos en dent de serra. Cal assenyalar que les arcuacions de la part baixa del campanar són construïdes amb gran cura, amb timpanells monolítics, mènsules en cavet i dovelles retallades en l’arcuació, mentre que, a mesura que la construcció va pujant, es va fent més descurada, fins al nivell superior, on les arcuacions amb els seus timpanells i els frisos en dent de serra són executats de manera barroera, esculpint carreus de tosca, sense cap mena d’uniformitat ni en l’execució dels elements ni en la seva col·locació. La resta del parament del campanar és construïda amb carreuons de granet, tallats molt acuradament, i es fa menys acusada la disparitat entre la part baixa i la part alta, que s’ha comentat en parlar dels elements ornamentals.

La unió del campanar amb la coberta de l’església forma un aiguafons resolt amb una canal de pedra que llença les aigües sobre la coberta de l’absidiola.

El campanar de Santa Eulàlia d’Erill segueix el tipus ja definit a les esglésies de Taüll, però la seva execució és molt més acurada tecnològicament i hi manquen totalment els arrebossats i la decoració pictòrica dels campanars de Taüll. Les seves proporcions més esveltes i l’execució de les columnes i els elements ornamentals permeten de considerar-lo, perfectament, com una obra tardana, amb un cert amanerament amb relació a l’arquitectura dels seus models, dels quals és clarament posterior.

Les fases arquitectòniques de l’edifici

Els treballs d’exploració arquitectònica i de restauració que es van endegar a l’església de Santa Eulàlia d’Erill-la-vall a partir de la tardor del 1994 han permès aclarir el seu complex procés constructiu i l’arquitectura de les seves diverses fases, a partir d’una església inicial construïda al segle XI.

Interior de l’església, amb la nau coberta per una estructura d’embigat que substituí una volta de canó anterior.

ECSA - F. Bedmar

La primera església era un edifici d’una sola nau, coberta amb estructura d’embigat, si s’ha de jutjar pel gruix de les parets, acabada a llevant per una capçalera trevolada, amb tres absis semicirculars precedits de sengles arcs presbiterals. L’absis central disposava de decoració llombarda d’arcuacions sota el ràfec. La porta s’obria al desaparegut mur de ponent, la situació del qual s’evidencia per un acusat canvi d’aparell en els paraments del mur sud. D’aquesta església inicial només es conserva a l’edifici actual el sector de llevant del mur nord, fins al canvi d’aparell esmentat, i l’absidiola nord. En aquest mur nord es conserven dues finestres de doble esqueixada, construïdes exteriorment amb un arc extradossat amb lloses planes i interiorment amb llinda plana una d’elles. A l’absidiola hi ha tres finestres, també de doble esqueixada, aparedades exteriorment en el curs d’una reforma profunda efectuada a la façana d’aquest absis.

Als paraments del mur nord es conserven traces de l’acabat original del mur, format per un rejuntat ample, de morter de color gris, pintat amb ratlles blanques que imiten un carreuat. Aquest acabat es manté de manera molt fragmentària al parament exterior, i a l’interior es conserva als sectors de mur que després foren coberts pels pilars semicirculars i en un gran fragment a la part central del mur, on el carreuat fictici de color blanc s’estén sobre una capa d’arrebossat que cobreix el parament. Aquest acabat que, pel seu context arqueològic, és contemporani de la primera fase de la construcció de l’església, el retrobem també a les parts més antigues de les properes esglésies de Sant Joan de Boí, per sota de l’arrebossat de la façana nord, i de Sant Climent de Taüll, al fragment de parament de la façana sud que correspon a l’obra del segle XI.

Aquesta primera església, probablement al mateix segle XI, fou allargada cap a ponent, motiu pel qual s’enderrocà el mur d’aquest sector. En aquest mateix moment també es degué substituir en la seva integritat el mur sud, potser a causa d’alguna ensulsiada. Al mur nord del tram allargat s’obre la porta, que és l’actual, resolta en arc de mig punt, extradossat amb una filada de lloses planes.

Els paraments d’aquesta ampliació són construïts amb carreuons quadrats, escairats, disposats molt més regularment que l’aparell de la part primitiva. El rejuntat dels carreuons, format per juntes amples, marcades al ferro, dibuixa un carreuat molt acostat al real i s’allunya totalment del recurs pictòric que caracteritza l’acabat dels paraments de la primera fase.

En aquesta segona fase es va construir una pica baptismal davant de la porta, de forma troncocònica, formada per carreus de pedra tosca, amb els paraments totalment arrebossats.

La tercera fase que s’ha pogut identificar a l’església consisteix en la construcció d’una volta de canó, de perfil semicircular, a la nau, que va substituir la primitiva coberta d’embigat. Aquesta volta fou reforçada per cinc arcs torals, suportats per pilars adossats als murs perimetrals, de forma semicircular, llevat del situat més a llevant, que presenta pilars rectangulars. Hi ha alguns pilars que tenen una base rectangular sobre la qual es dreça el semicilindre, de forma idèntica al que succeeix en algun pilar de l’església de Santa Maria de Taüll.

Els pilars són construïts amb carreuó granític, ben tallat i molt ordenat, similar a la forma de construcció dels pilars circulars de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. A l’únic pilar que es conserva fins a una certa alçada (la resta foren arranats) és visible el rejuntat original dels carreuons, format per morter de calç, amb juntes pintades de color vermell. Potser en aquest moment es va realitzar la decoració pictòrica de la qual es conserven traces a l’intradós de l’arc de la porta.

Les semblances tecnològiques entre els pilars de l’església d’Erill-la-vall i els de les esglésies de Taüll permeten de situar un àmbit cronològic per a aquesta fase de construcció a l’entorn de l’any 1123, moment en què es devia produir una notable activitat constructiva de renovació d’edificis construïts al segle anterior, dels quals es conserven algunes parts, tant en aquesta església com a les dues de Taüll.

En una fase constructiva immediatament posterior, o potser sense solució de continuïtat, es va construir el campanar, adossat a la façana nord i que cega una de les finestres de l’absidiola nord, i es va substituir l’absidiola sud per un altre absis de les mateixes característiques, però amb els arcs de perfil apuntat.

Després de la construcció del campanar, que cal situar dins la segona meitat del segle XII, i potser en un procés sense interrupció es va construir el porxo de la façana nord i es va substituir l’absis central per un altre de semicircular, precedit d’un arc presbiteral, els brancals del qual alteren els arcs presbiterals de les absidioles. La volta d’aquest absis arrenca d’una imposta bisellada, que segurament seguia el seu perímetre.

Posteriorment es va construir el cor adossat al mur de ponent i es va redecorar l’església amb diversos retaules. No sabem en quin moment es va substituir la pràctica totalitat del mur sud, que es devia enderrocar amb la volta i es va reconstruir quan es féu la coberta d’embigat actual.

En diversos llocs dels paraments exteriors es conserven carreus amb gravats de tipus geomètric que es relacionen amb temes semblants que retrobem a la Vall d’Aran. (JAA)

Intervenció arqueològica

Planta actual de l’església, un cop enllestits els treballs de restauració.

J.A. Adell

La intervenció arqueològica a l’església de Santa Eulàlia d’Erill-la-vall va consistir en l’excavació de tot l’interior de l’església i la zona coberta pel porxo. Les característiques orogràfiques del subsòl sobre el qual es va assentar l’església van determinar l’estat final del dipòsit arqueològic excavat. L’església s’assenta sobre un aflorament rocós amb un pendent E-W. Des de l’absis fins a la meitat de la nau el desnivell és d’uns 50 cm, mentre que des d’aquesta zona fins al mur de ponent és d’aproximadament 2 m. Per aquesta raó, la zona de ponent de l’església va conservar una acumulació correlativa d’estrats, producte del fet que cada cop que es va dur a terme una refacció de l’edifici —com per exemple la construcció d’un nou paviment— el que es va fer va ser construir sobre els elements anteriors i per tant es va tendir a elevar el nivell d’aquesta zona de l’església. A la meitat de llevant de la nau, l’efecte de les refaccions sofertes per l’església va ser el contrari, és a dir, la tendència va ser destruir les restes de construccions anteriors amb la finalitat de no elevar el desnivell existent. En conseqüència, a mesura que es va anar extraient el dipòsit arqueològic l’excavació es va anar reduint a la meitat de ponent de l’església, únic lloc on es va poder recuperar una seqüència estratigràfica completa com a reflex de l’evolució històrica de l’edifici.

Malgrat que al llarg del temps l’església va patir múltiples refaccions i petites obres, s’hi han determinat quatre moments de gran activitat.

El primer moment és el de la construcció de l’església. La recerca arqueològica fa evident que tots els estrats excavats a l’interior de l’església són posteriors a la construcció dels seus murs, excepte a la zona de l’absis principal, on es va poder constatar que aquest s’assentava sobre un estrat arqueològic que revestia una petita falla del terreny natural i que contenia fragments de ceràmica i dues monedes d’època romana. Aquestes monedes, estudiades per Teresa Marot, del Gabinet Numismàtic de Catalunya del MNAC, han resultat ser un as de la seca de Tàrraco (amb algunes reserves per part de la investigadora sobre la seca d’origen) amb una cronologia de l’any 69 dC, i un as de la seca de Roma, amb una cronologia compresa entre els anys 98-117 dC. La presència d’aquest estrat amb materials dels segles I i II dC informa de l’existència d’un poblament a Erill-la-vall des d’època romana. D’això es desprèn que, malgrat que l’església fou bastida de nova planta al segle XI, potser la seva advocació és més antiga i ja donà nom, possibilitat gens estranya, a un edifici de culte anterior, per ara desconegut.

L’estratigrafia arqueològica no ha permès contrastar adequadament la hipòtesi que, poc després de la seva construcció, l’església fou ampliada vers ponent, cosa que explicaria el canvi d’aparell entre la meitat de llevant i la meitat de ponent del temple. Justament on es produeix el canvi de parament és la zona d’inflexió entre el pendent suau de la meitat de llevant de la nau i el fort pendent de la meitat de ponent. La conseqüència ha estat que no s’ha trobat cap rastre de l’hipotètic mur de ponent en aflorar a escassa profunditat el terreny natural.

Els estrats més antics a partir de la construcció de l’església són els que reomplen la zona de ponent, adossant-se a la banqueta de fonamentació. Aquest reompliment presenta un conjunt de restes de material ceràmic d’època romana, barrejat amb un conjunt de materials medievals que podrien anar des del segle VIII fins al segle XI a molt estirar. En conseqüència, es pot dir que la construcció de l’església i la seva hipotètica ampliació cap a ponent són del segle XI.

En un primer moment, el paviment de l’església devia ésser la mateixa roca natural a la meitat de llevant de la nau, mentre que la meitat sud era de terra, igual que la zona de l’absis, on probablement hi devia haver un esglaó que justificaria el seu reompliment per tal de destacar el cor de la nau.

Aspecte de l’interior de l’església durant les excavacions, amb la pica baptismal que es localitzà, a primer terme.

Pròleg DPCSL

A la zona de ponent de la nau, i dins d’aquesta primera fase, és a dir, poc temps després de la construcció de l’església, es produí la primera refacció. Es construí una pica baptismal de forma troncocònica amb blocs de pedra tosca revestits amb un enlluït d’argamassa de calç. Aquesta pica és posterior a l’obra original perquè s’assenta sobre un nou paviment, que de fet no és més que un nou reompliment que amortitza els enterraments en caixa de lloses realitzats en el paviment de terra anterior i que serien els més antics de l’església. Pel contingut d’aquest reompliment se sap que les obres van tenir un abast més ampli sobre l’edifici, ja que s’hi han trobat restes d’arrebossat amb línies pintades de color clar. La presència d’aquestes restes d’arrebossat és rellevant perquè es corresponen amb el tipus de revestiment del tram de llevant del mur nord de l’església que va quedar amagat sota els pilars de la fase constructiva següent; es tractaria del revestiment original de l’església. Si això fos cert, el fet que n’apareguin restes en aquest estrat significa que es va produir alguna refacció que, en qualsevol cas, hauria estat posterior a la hipotètica ampliació de l’església vers ponent.

El segon moment, i potser el més rellevant, es caracteritza per una gran activitat constructiva que va afectar tot l’edifici, tant l’interior com l’exterior, i que li va conferir la imatge arquitectònica que ha conservat fins a l’actualitat. Seguint l’ordre cronològic de les obres que ens defineix l’estratigrafia arqueològica, en primer lloc es va dotar l’edifici d’un nou paviment. A la zona de ponent de la nau, que és la que quedava més enfonsada, es va disposar un encoixinat de blocs de granit que pujaren el seu nivell uns 50 cm. Sobre aquest encoixinat es va disposar un llit de formigó de calç i grava i al damunt es va aplicar un paviment de calç allisat. Aquest paviment arribava en un sol pla fins a mitja nau i allí, amb un esglaó, s’iniciava un nou pla fins a la capçalera. D’aquest pla del paviment tan sols s’han conservat algunes pedres de l’esglaó i algunes restes del paviment a mitja nau, mentre que a la capçalera de l’església no s’hi van documentar restes. Tanmateix, és probable que es construís en aquest moment un esglaó sota l’arc triomfal per realçar l’absis central. Un esglaó que hem pogut documentar i que amortitza clarament un enterrament de lloses de la fase anterior.

A aquest paviment se li van practicar uns forats de fonamentació sobre els quals es van bastir uns pilars de planta semicircular que s’adossen als murs nord i sud, que devien suportar els arcs torals de la volta de l’església, de la qual es conserven restes del seu arrencament al mur sud. Aquesta volta podria ser original, és a dir, de la primera fase de la construcció de l’església, i els pilars podrien ser un element purament ornamental. També podria ser, però, que els pilars indiquessin el moment de construcció de la volta, si els considerem elements arquitectònics imprescindibles per al seu suport. Arqueològicament, tan sols es pot dir que els murs de l’església estan ben assentats directament sobre la roca natural, igual que la majoria de pilars, excepte els dos de ponent —amb una fonamentació més precària de 40 cm— que s’assenten sobre els estrats de reompliment.

A part d’aquesta afectació, el paviment que s’ha conservat no presenta cap altra mena d’alteració, excepte el retall d’un parell d’enterraments, fet que ha permès datar adequadament les tombes de lloses com a inhumacions de la primera fase del segle XI.

Arqueològicament no es pot precisar amb exactitud la cronologia de les obres que marquen l’inici d’aquest segon moment constructiu, encara que sabem que és anterior al segle XIII. Potser caldria datar-les al segle XII, si es té en compte la construcció del campanar i del porxat, que sembla que es van fer en aquest moment, juntament amb els pilars interiors. Tipològicament se situen en aquest horitzó cronològic de l’arquitectura del romànic de la vall de Boí.

L’edifici es va mantenir amb aquest aspecte fins al segle XVII, en què patí noves modificacions, en el que seria un tercer moment de la seva vida. Altre cop les restes arqueològiques d’una nova pavimentació aporten una informació important respecte a l’evolució de l’edifici. L’església va ser reomplerta novament amb un estrat de runa sobre el qual s’estengué un llit d’argamassa de calç on s’encastaren les lloses de granit d’un nou paviment. Aquest nou paviment va amortitzar definitivament el baptisteri, que, tot i tenir el seu origen en la primera fase de l’església, va seguir la seva funció durant la segona època. A l’interior del baptisteri es trobà en l’excavació una interessant col·lecció de plats de l’ànima (bols d’orelleta amb un dels apèndixs trencat, utilitzats per a realitzar libacions sobre els difunts i que després eren dipositats a la tomba o bé, com en aquest cas, al baptisteri). El nou paviment amortitzà també el pilar de ponent del mur sud, la qual cosa podria indicar que fou llavors que la volta d’obra fou substituïda per la coberta de fusta i lloses que ha arribat fins als nostres dies. També es procedí a construir, a la zona de la capçalera, un esglaó que envaeix part de la nau i que podria respondre a la construcció d’un retaule que cegava l’absis central i obligava a guanyar lloc a la nau per tal d’ampliar el cor, que és cobert amb un paviment de lloses de pedra.

L’edifici va sofrir noves modificacions, de menys rellevància, com ara l’edificació d’una estructura rectangular a l’angle sud-oest, que devia ser un graner, el qual alhora també va patir alguna refacció fins que fou amortitzat juntament amb el paviment del segle XVII per un nou reompliment de terra sobre el qual es disposà un nou llosat. Aquesta nova pavimentació, del final del segle XIX, marcaria l’inici de la quarta i última fase de l’edifici, en la qual s’ha d’emmarcar també durant el present segle la destrucció de l’absis central original per a construir-hi una sagristia rectangular i la substitució de part del llosat de la nau per un paviment de fusta.

L’excavació de la zona del porxo, amb un relleu idèntic al de l’interior de l’església, va resultar estèril a la meitat de llevant, on la roca natural aflorava a escassos centímetres. A la meitat de ponent, en canvi, hom s’adonà que el mur de fonamentació de les columnes del porxo va ser reomplert i pavimentat amb un llosat potser ja d’origen medieval. A l’extrem oest es van poder excavar dos forns per a fondre dues campanes. L’un, tallat per l’altre, conservava tan sols la cubeta i la base d’argila del motlle interior. L’altre, el més modern, conservava tota l’estructura, des de la boca de foc del forn fins a la cubeta i part de la base del motlle interior. Estratigràficament, aquests forns que retallen el paviment de lloses caldria situar-los en la tercera fase de l’evolució de l’església. (JBG)

Frontal

L’Arxiu Mas conserva una fotografia (clixé C-99495), sense data assenyalada, d’un frontal d’altar que inclou dotze figures tallades en fusta i adossades. El revers de la fotografia que reproduïm especifica tan sols aquest número de clixé i les dades que transcrivim: “París. En comercio (Pardo). Frontal”.

En el catàleg de l’exposició “Kyrios” (el Pont de Suert, abril del 1995, pàg. 12) consta com a procedent probablement de l’església de Santa Eulàlia d’Erill-la-vall, com també que la seva última localització eren els Estats Units.

Es tracta d’un frontal compartimentat en cinc registres, quatre de laterals i el central més gran, on es va disposar la imatge de la Maiestas Domini. Els compartiments laterals estan ocupats per onze figures, de les quals deu semblen respondre a la representació de diferents apòstols. Tots porten a la mà un llibre, de manera que la seva identificació resulta inviable. Als dos compartiments de l’esquerra (segons l’espectador) se n’hi representen sis. Al compartiment superior dret se’n representaven tres més i a l’inferior un apòstol i la figura d’un personatge assegut en un tron de tipus seient-cofre que porta corona i assenyala amb el dit de la mà esquerra cap a aquesta zona. La identificació d’aquest personatge coronat i en aquesta actitud remet a la figura d’Herodes i no pas a la de l’apòstol Judes, com s’ha dit (Kyrios, 1995, pàg. 12). Resulta una mica impensable la imatge coronada de l’apòstol en aquest context; per tant, devia pertànyer a un altre conjunt, però amb barems estilístics molt semblants, si cal jutjar pels trets observables en la fotografia, sobretot pel tractament de la barba (en rínxols ondulants) a la suposada imatge d’Herodes i a la resta de les figures barbades, inclosa la de la Maiestas Domini.

Tots els apòstols porten com a indumentària túnica i mantell i una mena de còfia semblant a la que porten les imatges de les marededéus dels davallaments d’aquesta mateixa comarca. Pel que podem entreveure en la fotografia, alguns d’ells porten barba.

Totes les figures resten emmarcades en arcuacions de mig punt; la imatge de la Maiestas Domini, al compartiment central, queda inscrita a la màndorla ornada amb imitacions de caboixons de pedreria. Vesteix túnica i mantell creuat pel davant i porta els peus descalços que reposen sobre una peanya que li fa de marxapeu.

A falta d’altres dades que ens facilitin la seva procedència i estat actual, no creiem desencertada la idea d’afiliar aquest frontal amb altres peces provinents de la Ribagorça. El tipus de còfia que porten els apòstols ens mou a pensar en la possibilitat d’un taller amb una línia estilística semblant a la de les talles dels davallaments que R. Bastardes considera afiliades al taller d’Erill.

D’altra banda, trets com la forma de les mans i la seva posició a l’hora de sostenir els llibres que porten els apòstols fan pensar en les petites talles procedents de Bibils (Alta Ribagorça).

El tipus de rínxols de la barba ens apropa a imatges diverses datades ja al segle XIII. Així, caldria esmentar la imatge d’un possible rei de l’Epifania a l’edicle procedent de Santa Maria de Sant Martí Sarroca, o la mateixa imatge de sant Pau al frontal de Sant Pau i Santa Tecla de la catedral de Santa Maria de Tarragona.

El tipus de seient (cofre) representat ens apropa igualment a una datació del segle XIII, encara que la seqüència específica dins d’aquest segle resta per confirmar en espera de la visió conjunta de les diverses talles que conformen els possibles tallers ribagorçans. (CLIU)

Talla

Grup d’un davallament que es conserva repartit entre el Museu Episcopal de Vic i el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

ECSA - Rambol

L’anomenat “Davallament d’Erill”, procedent d’aquesta església, és compost per un total de set figures que corresponen a les representacions de Crist, Josep d’Arimatea i Nicodem, els dos lladres (Gestes i Dimes), la Verge i sant Joan evangelista. Aquestes dues darreres imatges es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya i porten el número d’inventari MNAC/MAC 3 917 i 3 918, respectivament. La resta de les imatges van ser dipositades l’any 1911 al Museu Episcopal de Vic, on encara continuen exposades amb el número d’inventari conjunt MEV 4 229a-d.

El conjunt de les set imatges del davallament juntament amb altres peces d’art va ser trobat a l’església d’Erill-la-vall l’any 1907. Les dues peces conservades al MNAC van incorporar-se inicialment a la col·lecció Plandiura i l’any 1932 van ser adquirides juntament amb altres peces de la col·lecció per la Junta de Museus de Barcelona.

Les altres peces del conjunt van ingressar al Museu Episcopal de Vic l’any 1911.

Les figures esmentades van ser tallades amb fusta d’àlber i alguna encara conserva restes de la policromia original (braç esquerre de Crist i túnica i mantell de sant Joan). Les mides de les talles són les que figuren en la nota annexa número 1 del present treball(*).

La indumentària de les figures és l’habitual en aquesta mena de representacions. En la figura de Crist es redueix al perizoni; Maria i sant Joan porten túnica fins als peus i mantell a sobre. En el cas de la Mare de Déu, que porta al cap una còfia, el mantell consisteix en una mena de casulla amb una ampla bocamàniga al costat dret. Sant Joan porta el mantell creuat i cobrint-li el costat esquerre; recolza el cap sobre la mà dreta i subjecta entre el braç esquerre i el pit un llibre tancat. Els dos lladres porten calces curtes i arrapades al cos i duen els ulls tapats; el lladre situat a la dreta de Crist treu burlonament la llengua (sobre aquest aspecte consulteu Delcor, 1992, pàg. 184). Josep d’Arimatea i Nicodem vesteixen faldilles fins als genolls i ajustades a la cintura mitjançant un cenyidor. Porten una mena de barret molt ajustat al cap i duen barba.

A l’àmbit català s’han conservat, segons R. Bastardes (1980), un total de deu peces corresponents a grups escultòrics de davallaments. El professor Bernd Schàlicke n’ha catalogats uns quaranta exemplars, la majoria procedents dels Pirineus i d’una zona situada al nord de Lleó i de Castella(*). La datació de les peces catalogades per aquest darrer autor esmentat oscil·la entre els segles XII i XIV i, igual que l’obra que tractem, són realitzades en fusta.

Segons va assenyalar M. Delcor (1992, pàgs. 196-197), la primera representació figurada del tema del davallament és la que apareix a l’E angeliari d’Angers, que data del segle IX o X i que deriva d’un tipus iconogràfic siríac; no obstant això, la figuració en els davallaments catalans no derivaria d’aquests tipus, en els quals no apareixen les figures de Maria i Joan, sinó d’un tipus bizantí, del qual la representació més antiga es remunta al manuscrit pintat de les Homilies de Gregori Nazianzè, escrit per Basileus I entre els anys 867 i 886 (Delcor, 1992, pàg. 197).

Els trets formals de la Mare de Déu d’Erill coincideixen en bona part amb la provinent de l’església de la Nativitat de la Mare de Déu de Durro, però la qualitat tècnica, malgrat el pitjor estat de conservació de la Mare de Déu d’Erill, és sens dubte molt superior. Aquest fet és notori en el tractament dels plecs de la túnica i el mantell; la Mare de Déu de Durro en aquest aspecte és una versió molt més simplificada i reduïda que la d’Erill (Bastardes, 1980b, pàg. 115).

Respecte a la comparació amb altres talles ribagorçanes amb aquest motiu de la Mare de Déu del Davallament (cinc en total), tot i que hi ha certes similituds formals —en la indumentària (túnica, mantell o còfia) i el posat—, no es pot adduir gaire cosa més que sigui expressament significativa quant a l’analogia entre les unes i les altres: totes exhibeixen, certament, un aire semblant, per bé que aquest pot resultar enganyós a l’hora de datar les imatges. Cal recordar que R. Bastardes (1980b, pàgs. 70-73) n’ha fet un estudi sistemàtic.

D’imatges de sant Joan provinents de grups de davallaments, no se n’han conservat gaires; cal assenyalar la imatge del grup de Sant Joan de les Abadesses, posterior cronològicament, i la provinent de l’antiga catedral de Sant Vicenç de Roda d’Isàvena. Malgrat tot, no hi ha connexions entre elles ni tampoc entre d’altres que s’han conservat fora d’aquest àmbit.

La imatge de sant Joan coincideix pels seus trets estilístics amb la de la Mare de Déu del mateix grup escultòric, i també amb la talla de la Mare de Déu provinent de Durro.

D’altra banda, l’estrenyiment de la túnica a l’alçada dels peus de la figura de sant Joan constitueix una fórmula o manera de fer constant en certes peces provinents de la Ribagorça, pertanyents tant a grups escultòrics de davallaments —marededéu de Taüll, la marededéu de Taüll del Museu Fogg de Harvard (Massachusetts), i la marededéu provinent igualment de Taüll i avui desapareguda—, com a altres talles pertanyents a un frontal d’altar procedent de Bibils (MNAC/MAC 49 690 a 49 695 i 35 718), o a una altra talla conservada al MNAC amb el número d’inventari MNAC/MAC 35 720 corresponent a un sant Joan que degué pertànyer a un calvari. Això implicaria una mena de fórmula estereotipada que es va mantenir a la zona al llarg d’un temps més o menys dilatat, o potser va ser l’estereotípia d’un sol autor o taller.

Quant a les figures dels dos lladres, només són comparables amb la del grup escultòric procedent de Santa Maria de Taüll (MNAC/MAC 3 915), i constatem que totes tres, salvant diferències específiques, corresponen a uns mateixos formulismes.

La figura de Josep d’Arimatea, comparada amb l’homònima del davallament de Taüll, està en aquest últim conjunt resolta d’una manera menys encarcarada pel que fa als trets de la indumentària i del rostre; tanmateix, continuen estant presents en totes dues figures, igual que en la de Nicodem del frontal d’Erill, les mateixes ressonàncies d’un estil potser prolongat en el temps.

La figura de Crist, molt malmesa, vesteix perizoni, porta barba i bigoti, i al costat esquerre hi ha una mà treballada que devia correspondre, seguint la interpretació bíblica, a la de Josep d’Arimatea.

Ha estat comparat amb les imatges del Crist de Salardú (Vall d’Aran), el de Llimiana (Pallars Jussà) i el del Mig Aran, pertanyent aquest últim també a un grup de davallaments desaparegut. Aquestes peces esmentades posseeixen certs trets comuns que R. Bastardes (1978, pàg. 56) ha diferenciat com a pròpies del taller d’Erill. La mateixa comparació va establir J. Ainaud, que a més va afegir a la llista de les talles esmentades el Crist desaparegut de Santa Maria de Mur, igualment procedent del Pallars (Millenum, 1989, pàg. 158).

Sobre la sempre problemàtica datació de les peces dels davallaments catalans, A.K. Porter (1932, pàg. 136) es va pronunciar assignant al segle XII gairebé totes les peces pertanyents als grups dels davallaments trobats l’any 1907, exceptuant el santcrist del davallament de Taüll, al qual assignava una datació posterior. Adduint la semblança trobada entre la representació de la Verge de l’absis de Santa Maria de Taüll amb les dels diferents davallaments, A.K. Porter assignava una datació per a les peces pels volts de l’any 1123.

A partir d’aquest estudi primerenc d’A.K. Porter, gairebé tols els estudis sobre les peces referents al davallament d’Erill i a d’altres davallaments les assignaven al segle XII. Un altre estudi, també primerenc, assignava, però, per a les peces dels davallaments catalans una datació no anterior al segle XIII(*), i més recentment, J. Yarza assigna el conjunt d’Erill al segle XIII (Catàleg d’escultura i pintura medie als, 1991, pàg. 226), tot argumentant qüestions d’índole iconogràfica.

L’últim estudi fet sobre el davallament d’Erill (Millenum, 1989, pàg. 158) torna a la datació primerenca donada per A.K. Porter, encara que el mateix autor (J.Ainaud) manifestava en un altre article posterior (Pulchra, 1993, pàg. 61) certes reserves en parlar del Crist de Perves (Alta Ribagorça) i de les seves implicacions amb el d’Erill.

Tanmateix M.S. Gros (1991, pàg. 72), en referència a les peces del davallament d’Erill conservades al MEV, les considera realitzades vers els anys 1120-50.

Fent-nos ressò de les propostes articulades per J. Yarza, no podem descartar la possibilitat de centrar la composició en una època més tardana, entre el final del segle XII i el començament del XIII. (CLIU)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Puig i Cadafalch, 1907
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàgs. 109-111 i vol. III (II), pàg. 531
• Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 46, pàgs. 60-61, doc. 49, pàgs. 63-64 i doc. 132, pàg. 133
• Boix, 1982, docs. 271, 280’, 298’, 337 i 428
• Moliné, 1983, vol. VI, pàgs. 401-452
• Puig, 1984, doc. 71, pàgs. 112-113

Bibliografia sobre el frontal

• Kyrios, 1995, pàg. 12

Bibliografia sobre la talla

• Adquisicions del Museu Episcopal de Vic, 1911-12
• Gudiol i Cunill, 1912, pàgs. 13-14
• Puig i Cadafalch, 1921-26, pàgs. 207-208
• Folch i Torres. 1926, pàgs. 102-104
• Gudiol i Cunill, 1928, pàgs. 5-6, fig. pàg. 5
• Porter, 1928, pàgs. 16-17, figs. 66 i 68-70. i 1931. pàg. 246
• Duran i Canyameres, 1932, pàgs. 193-200
• Porter. 1932, pàg. 136
• Duran i Canyameres, 1933a, pàg. 271
• Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 322 i 327, figs. 338, 339, 341 i 342
• Ainaud, 1957, pàg. 34 i fig. pàg. 36
• Junyent, 1957, pàg. 203, làm. 180, i 1960-61, II, pàg. 270, figs. pàgs. 229 i 231
• El arte románico, 1961, pàg. 178
• Olivar, 1964, pàg. 31
• Durliat, 1967, pàg. 163
• Ainaud, 1973, pàg. 120, figs. pàg. 121
• Carbonell, 1974-75, vol. I, pàgs. 26 i 77, figs. 283-284
• Gudiol, Reglà, Vilà, 1974, pàgs. 197-200
• Schälicke, 1975, pàgs. 15-18
• Bastardes. 1977. pàg. 49, 1978, pàgs. 53-58, 1980b, pàgs. 94-110, figs. pàgs. 1,19, 74, 75, 95. 97, 99, 103 i 106-107, i 1980a. pàgs. 42-48
• Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàgs. 296-302, fig. 372
• Junyent, [1960-61] 1980, pàg. 316, figs. 85-88
• Yarza, 1980, pàg. 244; [1979] 1985, pàgs. 309 i 363
• Millenum, 1989, pàg. 158 i fig. pàg. 159
• Catàleg d’escultura i pintura medievals, 1991, pàg. 226
• Gros, 1991, pàg. 72 i fig. pàg. 73
• Delcor, 1992, pàgs. 182-184
• Durliat, 1992, pàg. 435 i fig. 378