Situació
Vista del castell amb la torre, les restes de les dependències que l’envoltaven i el santuari de la Mare de Déu de la Roca.
ECSA - A. Roura
El castell de la Roca de Nyer, amb el santuari de la Mare de Déu de la Roca al seu costat, és emplaçat sobre un esperó rocós que cau en picat damunt el marge esquerre del riu de Mentet, just abans de la sortida de les gorges de Nyer.
Mapa: IGN-2249. Situació: Lat. 42° 31’ 40” N - Long. 2° 16’ 35” E.
Per la carretera N-116 en direcció a la Cerdanya, un cop passada la vila d’Oleta, s’agafa, a l’esquerra, la D-57, que en 3 km porta fins al poble de Nyer. Poc abans d’arribar-hi surt, a mà esquerra, un camí que primer és asfaltat i després es converteix en una pista de terra, però ben transitable, que porta fins a un replà una mica enlairat sobre el castell (2, 2 km). Des d’aquest punt un corriol de breu recorregut permet l’accés a les ruïnes de la fortalesa i a la capella.
Història
El poble i el terme de Nyer són a la vall de Nyer, que és a la part baixa de la vall del riu de Mentet, tributari de la Tet per la dreta. Tanmateix, el topònim a l’alta edat mitjana sembla que havia designat gairebé tota la conca alta de la Tet: valle Engarra l’any 846; Agnerra el 871.
El monestir de Sant Andreu d’Eixalada, situat en aquesta rodalia, i després Sant Miquel de Cuixà, tingueren alous a Nyer des del segle IX, que van ser confirmats a les butlles del papa Agapit II de l’any 950, del papa Joan XIII de l’any 968 i del papa Sergi IV de l’any 1011.
La majoria del territori era, però, en poder dels comtes de Cerdanya, dels quals passà als reis de la casa de Barcelona.
El castell de la Roca segons alguns autors seria esmentat per primera vegada l’any 1276. Sembla, però, que aquest suposat document del 1276 data en realitat del 1304, quan el rei Jaume II de Mallorca confirmà la infeudació del castell de la Roca i dels llocs de Nyer i Porcinyans al cavaller Guillem Sarroca. Com es pot comprovar, ja existia un llinatge de feudataris que havia adoptat el nom del castell com a propi.
A Ramon Sarroca, fill de Guillem, el rei Pere III li confiscà els feus, a causa de la seva fidelitat al rei de Mallorca, però li van ser retornats l’any 1354. Morí sense fills l’any 1378 i les seves possessions les heretà el seu nebot Dalmau de Banyuls, dels senyors de Banyuls dels Aspres, al Rosselló, i més tard també senyors de Montferrer, al Vallespir. Els Banyuls foren senyors de Nyer fins a la fi de l’antic règim.
Els senyors de Nyer donaren nom a una de les faccions en què es dividí la noblesa catalana, els nyerros, enfrontats als cadells, nom que prové del llinatge Cadell, senyors d’Arsèguel. El moment més conflictiu d’aquestes bandositats se situa al final del segle XVI i durant la primera meitat del segle XVII.
A la fi del segle XVI, el senyor de Nyer era Tomàs de Banyuls i de Llupià, que moriria l’any 1627. Destacà com a cap dels nyerros, i fins donà refugi, a Nyer, al famós bandoler (nyerro) Joan de Serrallonga. S’enfrontà als lloctinents de Catalunya Fernando de Toledo (1571-80) i Francesc de Montcada, comte d’Aitona (1580-81), que arribaren a ocupar Nyer i Sant Miquel de Cuixà, i l’obligaren a refugiar-se a Oleta i la bastida d’Oleta, des d’on, ajudat per hugonots vinguts de França, oferí una gran resistència. El nou lloctinent, duc de Terranova, li concedí una amnistia a la darreria del 1581, amb la condició que marxés a Itàlia a servir l’exèrcit del rei.
Tomàs de Banyuls tenia rendes importants per l’explotació de les fargues (la Farga Vella i la Farga Nova de Nyer i altres diverses de l’alta conca de la Tet).
El succeí el seu nét Tomàs de Banyuls i d’Ordís, que participà en la revolta catalana contra Felip IV de Castella, en la guerra dels Segadors, l’any 1642. Fou nomenat pels francesos procurador i governador del Rosselló i la Cerdanya, però els anys 1653 i 1654 encapçalà una revolta al Conflent contra els francesos, als quals derrotà al Capcir. Per aquest motiu li fou confiscada la senyoria de Nyer l’any 1653 i fou donada a Josep de Margarit, marquès d’Aguilar. Morí l’any 1657 i després de la guerra la senyoria fou retornada al seu fill Carles de Banyuls i Comte, a qui Lluís XIV la tornà a confiscar l’any 1674. Aquest any Carles de Banyuls fou un dels caps de la conspiració de Vilafranca, dels Angelets, i hagué de fugir al Principat. Morí abans del 1687 i posteriorment les seves possessions foren retornades a la seva filla Tomasina d’Ardena. El darrer senyor Nyer, Ramon de Banyuls, marquès de Montferrer, emigrà l’any 1791, en temps de la Revolució Francesa.
Hom creu que el castell de la Roca de Nyer fou abandonat o quedà obsolet durant el segle XV. En aquesta època, els Banyuls feren construir el nou castell palau al poble de Nyer, que encara subsisteix molt ampliat i reformat als segles XIX i XX.
La capella de Santa Maria del castell de la Roca, després de l’abandó de la fortalesa medieval, subsistí com a santuari marià, molt popular a la contrada.
Església
Aspecte d’aquest castell, que es dreça sobre un esperó rocós situat a plom sobre el marge esquerre del riu de Mentet.
ECSA - A. Roura
El castell presenta un emplaçament singular que lidóna una estampa impressionant, al cim d’un penyal vora les estretes i engorjades giragonses que crea el riu de Mentet, entre alts cingles, a la sortida de les gorges de Nyer. La fortalesa, al caire d’estimballs que són les seves defenses naturals pels costats de tramuntana, ponent i migdia, enllaça amb la muntanya per llevant, l’únic punt accessible. Aquest emplaçament estratègic s’explica pel pas natural on es troba, ja que la situació del castell no és gens dominant ni albiradora. Tot al contrari, la seva silueta es confon amb les parets de roca escarpades, que pràcticament l’envolten i s’enlairen molt per damunt del nivell de la fortalesa.
És un castell gairebé ocult, amagat. Amb relació a la seva posició insòlita, la castellòloga A. de Pous retreia la dita “no vist, no pres”.
El castell de la Roca presenta una planta esquemàtica, adaptada a la topografia de l’indret. Una gran torre rectangular, preeminent, es dreça al punt més elevat del penyal i només s’hi afegeix una construcció molt més baixa en un dels costats. Unes cortines defensaven el reduït cimal pels costats mínimament accessibles. La capella —santuari de la Mare de Déu de la Roca— que fou reconstruïda al segle XVIII, és en un esglaó una mica més baix, poc separada vers el nord-oest de la torre.
La torre es dreça, precisament, a llevant del conjunt, sobre la roca natural que ha estat treballada artificialment per crear una alta socolada, a manera de fossat, en aquest punt que comunica amb la serralada i el camí. Aquesta torre mestra fa uns 12 m d’alçada. S’ha conservat gairebé sencera, fins al coronament de merlets de perfil esglaonat que es mantenen del tot al nord i a l’est, mentre que a les altres dues façanes s’han perdut, en part.
El gruix dels murs perimetrals és d’1,30 m. L’espai intern de la torre, a la base, fa 2,40 m de nord a sud i 2,25 m d’est a oest. La planta baixa és coberta amb una volta apuntada d’eix nord-sud, que ha estat construïda amb lloses disposades longitudinalment, com les llates de fusta del cindri, de les quals es veuen perfectament les empremtes. Els dos pisos superiors tenien trespols de fusta.
A la façana de ponent de la torre, que dóna a intramurs, hi ha un esvoranc a la base, que és la resta d’una porta de la qual queda la llinda: una simple llosa d’esquist. A nivell del primer pis hi ha una porta elevada, petita, desplaçada vers el nord. És d’un sol arc de mig punt, de dovelles curtes i ben polides, tallades en granit.
Al centre de la façana de llevant hi ha tres espitlleres força altes, emmarcades amb lloses llargues i estretes, que són disposades simètricament. Els murs de migdia i de tramuntana són completament opacs. Un ferm contrafort en talús fou afegit a la base de l’angle sud-est de la torre, per consolidar-la.
L’aparell dels murs és de blocs principalment d’esquist, de mides mitjana i petita, que només han estat trencats. És disposen irregularment, lligats amb morter abundant i amb una certa tendència a la sedimentació horitzontal. A les cantonades s’han utilitzat lloses molt llargues, de granit, polides i bastament escairades, les quals s’han col·locat al llarg i de través. En diferents punts dels paraments hi ha rastres de capes antigues d’arrebossat.
Al costat nord de la torre s’afegeixen les restes d’un cos d’edificació de planta rectangular, que tenia dos pisos i arribava, aproximadament, fins a la meitat de l’alçada de la dita torre. Es mantenen dempeus, gairebé en tota l’alçada originària, els murs de llevant i de tramuntana, mentre que el mur de ponent ha desaparegut (pel costat sud la construcció quedava adossada a la torre). A la façana oriental hi ha un rengle d’espitlleres, una de les quals va ser modificada per a arma de foc. Aquest detall indicaria que el castell s’utilitzà, d’alguna manera, fins a època força tardana.
Per les unions d’ambdós edificis, es comprova que la construcció esmentada ha d’ésser d’època posterior a la torre, ja que és obrada amb un aparell de pedruscall, molt bast i irregular.
El caire del replà és resseguit vers el nord i nord-oest per les restes d’una cortina o parapet, que es manté en uns 2 m d’alçada màxima. Vers el nord hi ha una porta d’arc rebaixat, que ha estat mig tapada per la construcció de la capella, que és situada a extramurs.
Aquest mur defensiu no tancava un recinte ben estructurat, ja que en els altres costats els alts escarpaments feien innecessari qualsevol element de defensa. Pel seu aparell, la cortina s’assembla més a l’edificació afegida al nord de la torre que a la torre mateixa.
Aquest castell de la Roca es pot comparar, des de molts punts de vista, amb una altra fortalesa del Conflent, no gaire allunyada: el castell de Prats de Balaguer (municipi de Fontpedrosa). Ambdós presenten una gran torre rectangular o quadrada com a element predominant, acompanyada només de parapets defensius als costats mitjanament accessibles. La situació, en un esperó rocós, a l’extrem d’una serra, en un pas natural i damunt d’un engorjat, també és molt semblant, si bé el castell de Prats de Balaguer té un emplaçament destacat i vistent, al contrari que el de Nyer, que és mig amagat.
La torre de la Roca de Nyer, per alguna de les seves característiques —volta apuntada, tipologia de la porta elevada— pot datar de la segona meitat del segle XII o ja del segle XIII. La construcció afegida, i potser la muralla, serien posteriors.
El santuari de la Mare de Déu de la Roca, situat vora el castell, correspon enterament, com acabem de dir, a una reconstrucció del segle XVIII. Segurament substitueix una primitiva capella castellera.
Bibliografia
- Marca, 1688, cols. 782, 865, 935 i 979; Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 85-90; 1954-55, VIII, doc. 73, pàgs. 292-293 i doc. 94, pàgs. 313-315; Pous, 1973, pàgs. 74-76; Ponsich, 1980*, pàg. 114; Pous, 1981A, pàgs. 13-16; Sales, 1985; Buron, 1989, pàg. 132; Junyent, 1992, doc. 45, pàgs. 63-68.