Situació
Vista aèria del cim de la Tossa on s’alça el castell, de planta rectangular i angles arrodonits, i l’església de Santa Maria, primitiva capella de la fortalesa i parròquia del terme.
ECSA - J. Todó
El castell s’aixeca dalt d’un pujol, conegut per la Tossa, prop de Santa Margarida de Montbui.
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG818017.
S’hi pot accedir des d’Igualada per la carretera de Valls. Després d’haver passat per Santa Margarida de Montbui, al cap d’un quilòmetre i mig, aproximadament, a mà dreta, comença la carretera que s’enfila a la Tossa (uns dos quilòmetres). Tant la clau del castell com la de l’església, cal anar-les a cercar en un bar situat prop d’allà.(FJM-AMB)
Història
Tot el sector central de l’Anoia, d’Odena al castell de Queralt, fou aprisiat teòricament per Guifré el Pilós i posseït pels seus successors, però no fou fàcil trobar gent que hi volgués residir i tenir el país fortificat. És en temps del comte Sunyer (911-947) que hi ha els primers indicis de poblament estable, i en temps dels comtes Miró I i Borrell II (947-992) que el país i el seu repoblament s’afermen.
El castell des del sud-oest.
ECSA - J.A. Adell
El castell de Montbui, que comprenia inicialment els castells sufraganis d’Ocelló o del Saió i de Tous, consta organitzat l’any 936, quan el prevere Guisenulf i Odelda van vendre a Granduí una peça de terra del terme de Montbui que termenejava amb terres d’altres possessors, cosa que indica un repoblament inicial molt primicer.
Tanmateix la vida en aquest terreny fronterer del comtat d’Osona-Manresa era difícil, i trobar gent disposada a mantenir els castells i assegurar la tutela de la gent no era fàcil. Per això el comte Borrell II es va servir de magnats de la part llevantina del comtat com els Sala, els Gurb i els bisbes de Vic, i els va infeudar tot el territori de Montbui, de Tous de la Roqueta i de Queralt.
El comte Borrell va cedir el castell de Montbui al bisbe Ató de Vic l’any 970, bé que les especials circumstàncies que va travessar la mitra de Vic, amb l’assassinat d’Ató el 972, no van permetre una acció decidida en aquest sector fronterer fins pels volts del 987, en què el mateix comte Borrell va augmentar la donació amb la meitat del veí castell de Miralles.
L’acció del bisbe Fruià (972-993) consistí a alçar un castell nou al cim de Montbui i una església, però no va poder acabar la seva tasca constructora perquè una forta sequera que es produí a la contrada feu que els seus repobladors emigressin cap a les terres de Tolosa de Llenguadoc, d’on possiblement procedien.
Una generació més tard el bisbe Oliba va voler endegar definitivament l’organització del territori i per això l’any 1023 va infeudar els castells de Montbui i d’Ocelló al levita Guillem d’Oló o de Mediona, el mateix que havia impulsat el sector de Calaf a partir del 1015; també li va confiar el castell veí de Tous, cada vegada més independent de Montbui. Aquest infeudament va anar acompanyat d’una tasca de noves construccions i fortificació del país que va afectar castells i esglésies com la de Santa Maria de Montbui o de la Tossa i la inacabada de Sant Pere de l’Erm.
Conveni de lliurament dels castells de Tous i de Montbui (4 de novembre de 1023)
Conveni pel qual el bisbe Oliba i els seus canonges lliuren els castells de Montbui i de Tous al levita Guillem i reben d’aquest el castell’Aguilar.
"In nomine sancte et individue Trinitatis. Ego Oliba, gratia Dei episcopus, sancte ecclesie Ausonensis apostoli Petri sedis Vici, cum omni congregatione ibi degenti, donatores sumus tibi Guillelmo, levite. Manifestum est enim quia haccidit sterelitas famis et inopia siccitatis huic nostre regioni; propterea plurimi ex cultoribus petierunt Tolosanum, et pro hac necessitate maxima pars terre nostre venit in vastacione heremi, maxime que ipsa Marcha prefate sedis nostre, scilicet chastrum Montebovi et Tous, cum terminis et adiacenciis illorum. In tantum ut chastra funditus everterentur preter quod Fruia, episcopus, incoavit facere in turrim Monteboi. Propterea per hanc seriem precarie scripture, donamus tibi Guillelmo in supra scriptam Marcham cum suis castris, scilicet Monteboi, necne et Ocilione sive Tous, cum omnia que ad illos pertinent ad restaurandum, seu ad edificandum contra gentem paganam, vel perversos christianos ibi male insidiantes, vel contra possessionem ecclesie nostre adversantes, ut ómnibus diebus vite tue teneas et possideas in subiectione nostre matris ecclesie suique episcopi. Et si ego, aut successores mei episcopi, ibi laborationem dominicam voluerimus facere, cum tua volúntate hec faciamus et non per vim. Et quia super edificationem castrorum quod ibi exerces ad salvationem christianorum accipimus de te tuum alodem, id est castrum Agilare, cum omni alode quem ibi habes, sicut resonat in scriptura quod exinde fecisti ad opus nostre matris ecclesie, ideo confirmamus tibi et tuum et nostrum ut omnibus diebus vite tue teneas, et posideas, et perfruaris in subiectione Sancti Petri suiqueepiscopi. Et post tuum discessum similiter teneant predicta omnia ipse clericus aut ipsi successores tui clerici quos tu elegeris, et iam dicta chastra vel eorum pertinencia relinqueris vel destinaveris in servicio Sancti Petri suique episcopi, et persolvant ipsam recognitionem per singulos annos ad festivitatem Omnium Sanctorum quem ad modum stabilitum est in scriptura quod nostre ecclesie fecisti, et non licet ad tibi nec ipsi clerico vel clericis eligere alium successorem post terminum vite ipsorum. Et non liceat aliquid de supra scriptis chastris et eorum pertinenciis tibi nec illis vendere nec commutare, nec alienare vel donare, nisi sub iure nostre matris ecclesie nobis aut successoribus nostris. Post obitum autem illorum, cum omni inmelioratione remaneat solidum et liberum, tuum et nostrum, in potestate iam dicte nostre matri ecclesie suique episcopi. Et sic de nostro iure in tuo tradimus dominio vel potestate, et hoc quod tibi donamus, et de te accepimus, cum exiis et regresiis, et terminos, et affrontationes illorum, ab integrum quem legalis auctoritas ita commendat ut terras que tali modo per precariam conferuntur si chanonem qui constitutus est singulis annis fuerit redditus placitum constitutum qui propter edificationem est stabilitus nullatenus potest irrumpi. Quod si ego Oliba, episcopus, aut ullus ex successoribus meis aut comes, aut aliqua persona hominum, qui hoc inrumpere vel infringere voluerit, hunc pactum ei resistat, et pro temporali vinculo quinqué milia solidos argenti obtimi spanici vobis componat, propter vestrum edificium et vestrum alodem solidum vobis reddat, et sic ista scriptura firma perseveret in secula.
Facta ista carta, pridie nonas novembris, anno XXVIII, regnante Rodberto, rege. Oliba Sancte Ausonensis ecclesie episcopus +. Salomon, sacer et iudex, ss. Guibertus, grammaticus, ss. Arnulfus, levita, ss. Guifredus, levita, qui et iudex sub ss. Riculfus, archilevita, ss. Suniarius, archilevita, ss. Arnaldus, levita, ss. Guillelmus, levita, ss. Adalbertus, levita, ss. Bonefilio, sacriscrinius +. Galindus, sacer ss.
Seniofredus, levita, qui supra scripta conscripsi cum super positis litteris in IIII versu, et in VI et in VIIII sive in X et integrum versiculum super undecimum et in duobus locis super XIImum et rasam partem in penultimum, et ss. die et anno quo supra."
[O]: Perdut.
A: Còpia del 30 de novembre de 1176 a ACV, calaix 9, Episcopologi II, núm. 30.
a: E. Junyent, 1992, doc. 77, pàgs. 121-122.
Traducció
"En nom de la santa i indivisible Trinitat. Jo, Oliba, bisbe de la seu de Vic de l’apòstol Pere de la santa església d’Osona per la gràcia de Déu, juntament amb tota la comunitat que hi viu, et som donadors, a tu, Guillem, levita. És cosa manifesta que s’ha presentat l’eixorquia de la fam i la misèria de la sequera en aquesta nostra regió; per això molts dels treballadors se n’anaren a Tolosa i per aquest estat de necessitat una gran part de la nostra terra ha arribat a la devastació de l’erm, sobretot la de la marca de la nostra seu esmentada, o sigui, els castells de Montbui i de Tous, amb els seus límits o terrenys adjacents. Fins al punt que els castells es veien enderrocats de soca-rel, llevat d’aquell que el bisbe Fruia començà a alçar a la torre de Montbui. Per això, per aquest document d’escriptura precària, et fem donació a tu, Guillem, del domini sobre l’esmentada marca amb els seus castells, o sigui, el de Montbui i igualment del Saió o de Tous amb tot el que els pertany, perquè els restauris o perquè hi edifiquis fortificacions contra els pagans o els cristians perversos que hi fan nefastes maquinacions o contra els qui s’oposen al dret de possessió de la nostra església, perquè els tinguis i posseeixis tots els dies de la teva vida subordinats a la nostra mare església i al seu bisbe. I si jo o els bisbes successors meus hi volem fer algunes obres com a senyors, ho hem de fer amb el teu consentiment i no per la força. I com que en canvi de l’edificació dels castells que hi duu a terme per a la salvació dels cristians hem rebut de tu el teu alou, o sigui, el castell d’Aguilar, amb tot l’alou que hi tens, segons consta en l’escriptura que feres a favor de l’obra de la nostra mare església, per això et confirmen el que és teu i el que és nostre perquè ho tinguis i posseeixis durant tots els dies de la teva vida i en frueixis sota l’obediència a Sant Pere i al seu bisbe. I que després de la teva mort, posseeixin totes les coses esmentades el clergue o els clergues successors teus que tu hagis escollit, i que els castells esmentats i llurs pertinences els deixis i els destinis al servei de Sant Pere i del seu bisbe, i que cada any duguin a terme el reconeixement per la festa de Tots Sants tal com quedà establert en l’escriptura que feres a favor de la nostra església i que ni a tu ni al clergue o clergues us sigui lícit d’escollir un altre successor després del terme de llur vida. I que ni a tu ni a ells us sigui lícit vendre res dels esmentats castells ni de les seves pertinences, ni permutar-ho, ni alienar-ho, ni donar-ho, si no és sota el dret de la nostra mare església, per nosaltres o pels nostres successors. I que després de la mort d’aquells, el que és teu i el que és nostre, amb totes les millores, resti consolidat i lliure sota la potestat de la ja esmentada mare església nostra i del seu bisbe. I així, del nostre dret, lliurem al teu domini i potestat, tant això que et donem com això que rebem de tu, amb les seves entrades i sortides, els termes i les seves afrontacions, tot íntegrament; i l’autoritat legal determina que respecte a les terres que han estat conferides d’aquesta manera, per carta precària, si s’ha pagat cada any el cànon que ha estat fixat, el contracte que ha quedat establert amb motiu d’una edificació no pot ser trencat de cap manera. I si jo, Oliba, bisbe, o algun dels meus successors, o el comte, o alguna autoritat humana volgués trencarho o infringir-ho, que li ho impedeixi aquest pacte, i que com a pena temporal us faci esmena de cinc mil sous d’argent hispànic del millor i que us restitueixi un sou per la vostra construcció i el vostre alou i que així aquesta escriptura resti en ferm per tots els segles.
Aquest document ha estat fet el dia abans de les nones de novembre, l’any vint-i-vuit del regnat del rei Robert.
Oliba, bisbe de la santa església d’Osona. Salom, sacerdot i jutge, ho subscriu. Gibert, mestre de gramàtica, ho subscriu. Arnulf, levita, ho subscriu. Guifré, levita, que és també jutge, ho subscriu. Arnau, levita, ho subscriu. Riculf, arxilevita, ho subscriu. Sunyer, arxilevita, ho subscriu. Arnau, levita, ho subscriu. Guillem, levita, ho subscriu. Adalbert, levita, ho subscriu. Bonfill, sagristà. Gal, sacerdot, ho subscriu.
Seniofred, levita, que he escrit les coses anteriors, amb lletres sobreposades a la línia quarta, a la sisena i a la desena, i amb una línia sencera damunt de l’onzena, i en dos llocs damunt de la dotzena, i amb una part raspada a la darrera, ho subscriu el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
L’any 1034 moria lluitant contra els sarraïns el levita Guillem de Mediona, i d’acord amb els pactes inicials fets amb la mitra de Vic va llegar el castell a un fill seu que fos clergue o canonge de Vic.
Durant la resta del segle XI i l’inici del XII falten notícies directes sobre el senyoriu del castell. Se sap que continuava en poder de la mitra vigatana, la qual hi tenia castlans o guardians. Entre aquests es perfila des del 1139 la família Montbui o els castlans cognominats Montbui, que tindran la guarda i possessió directa del castell a través dels diferents senyors i acabaran essentne els senyors superiors.
Avançat el segle XII els bisbes van infeudar el castell a la família vescomtal de Cardona, segurament en virtut de pactes semblants als fets per la guarda de Calaf i d’altres béns compartits amb l’església de Vic. L’any 1187 el vescomte Guillem de Cardona feia acte de vassallatge o reconeixença de domini al bisbe de Vic per la fortalesa i el terme de Montbui. Així s’establia una jerarquia senyorial que tenia l’església de Vic com a senyora major, els Cardona com a primers feudataris i els Montbui com a castlans o senyors menors residents al terme.
La prepotència dels Cardona fa que sorgeixin al llarg del temps algunes qüestions amb els altres senyors, com succeí el 1202 entre Guillem de Cardona i el bisbe Guillem de Tavertet (1195-1233). La raó fou que els Cardona exigien sobre els homes o habitants de Montbui drets que només competien al bisbe com a senyor alodial i directe. Problemes semblants es repetiren fins el 1246, en què en virtut d’una sentència judicial Ramon de Cardona va haver de reconèixer fidelitat al bisbe Bernat de Mur per tots els béns que tenia per l’església de Vic, concretament pels castells de Montbui, Ocelló i Calaf i va prometre per ells fidelitat al bisbe i a l’església de Vic i defensar-la contra qualsevol persona que l’ataqués, excepte si fos el comte de Barcelona. Aquest mateix acte fou ratificat l’any 1307 pel vescomte, Ramon Folc.
El 1262 acabà una altra qüestió entre Berenguer de Cardona i el castlà Arnau de Montbui; aquesta vegada era el castlà el que, segons el vescomte, usurpava drets i usos dels vassalls de Montbui que no li competien.
Cansats dels problemes que sovint comportava a l’església de Vic aquest domini tan llunyà, i amb l’intent d’arrodonir la possessió d’altres béns més propers del Bages i d’Osona, el 1319 el bisbe de Vic Berenguer de Guàrdia, amb el consentiment del papa, va vendre el domini directe dels castells de Montbui, d’Ocelló, de Tous i de l’Espelt al rei Jaume II contra el pagament d’una renda anual de 3 000 sous, superior als rendiments que en treia fins aleshores l’església de Vic.
En la compra el rei es comprometia a no separar mai de la corona aquest domini, però en contra d’això l’any 1322 el rei venia als Cardona el domini directe dels castells de Montbui, Ocelló, Òdena i Espelt, que formaren el centre del gran domini cardoní de la baronia d’Òdena.
En endavant els Cardona senyorejaren aquest domini i tingueren freqüents qüestions amb la vila reial d’Igualada que pràcticament encerclaven. L’any 1399 en concret el sometent d’Igualada anà a atacar el terme de Montbui, on s’havia refugiat gent que havia delinquit a la vila. En respresàlia el comte de Cardona prohibí que cap dels seus vassalls acudís a Igualada per qüestions de mercat o transaccions.
El terme de Montbui esdevingué una baronia cada vegada més controlada pel llinatge dels Montbui, que acabaren essent-ne senyors i barons per compra feta als Cardona, avançat el segle XV.
La família Montbui es va refondre a mitjan segle XVI amb els Lanuza, creats més endavant comtes de Plasència. Els successors d’aquesta família tingueren el domini del lloc fins a l’extinció dels senyorius a l’inici del segle XIX. L’antiga família senyorial es desvinculà totalment del terme de Montbui l’any 1886, quan va vendre les seves últimes propietats a la família Biosca d’Igualada. (APF-EPF)
Castell
Planta del castell i de l’església de Santa Maria Planta, a escala 1:400.
J.A. Adell
Secció longitudinal del castell i de l’església de Santa Maria.
J.A. Adell
Del castell només es conserva una construcció de pla rectangular, d’uns 12 × 7 m, amb els angles arrodonits. Els paraments externs, configurats per uns murs d’uns 2 m de gruix, han estat obrats en gran part amb un aparell irregular, de petits blocs de pedra, tan sols desbastats, i embeguts amb un morter de calç, amb la interposició d’algunes filades d’opus spicatum, característica que no es dona a la part superior, on apareixen unes filades més regulars, corresponents, sens dubte, a una ampliació efectuada poc després.
Restaurat pel Patronat de la Muntanya de la Tossa, l’interior del recinte acull, actualment, una sala per a diversos actes i exposicions i un petit museu.
Ateses les modificacions introduïdes en les restauracions, interiorment ara s’organitza a partir d’una planta baixa, desdoblada en un rebedor i una sala que és coberta per una volta de pedra de mig punt, amb una obertura situada al centre. El nivell superior immediat, parcialment malmès, ja no conté res més, llevat de les parets que tanquen l’estança.
A desgrat d’aquestes reformes, cal suposar que inicialment aquesta construcció era dividida en diversos compartiments separats per trespols de fusta, tal com ho palesen els forats que resten a les parets per encabir-hi les bigues dels empostissats.
Façana de llevant on destaca la primitiva porta, oberta a mitja alçada, al nivell del primer pis.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
L’accés a l’interior es fa per una porta oberta a terreny pla situada al mur de llevant, que substituí l’original, enlairada al nivell del primer pis, ara desclosa a manera de finestral. A més, al costat de la primera, encara n’hi ha una altra de reduïdes dimensions. Totes són acabades en arcs de mig punt, refets en les restauracions, com també ho són cadascuna de les finestres distribuïdes a cada façana. A ponent, encara hi ha una altra porta que no té res a veure amb les anteriors. Aquesta fortalesa, aixecada per ordre del bisbe Fruià a partir del 987, mostra una segona etapa constructiva, corresponent a les darreres filades, que cal situar al voltant del primer quart del segle XI. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Segura, I, 1907-08, pàgs. 7 i 8
- Monsalvatje, 1889-1915, XIX, pàg. 238
- Miquel i Rosell, I, 1945-47, pàg. 366
- Rius, 1945-47, III, pàg. 223
- Amenós, 1949, pàgs. 133-143
- Junyent, 1975, pàg. 29
- Els castells catalans, V, 1976, pàgs. 409-422
- Pladevall, 1980, pàgs. 26, 30, 34
- Junyent, 1980-87, doc. 175, pàg. 149
- Abadal, 2, 1969-70, 3, pàg. 238
- Pladevall, 1988, la reimp., pàg. 343
- Buron, 1989, pàg. 56
- Álvarez, 1990, pàg. 17, docs. 46, 57, 59
- Torras, 1990, vol.II, pàgs. 42-47