Situació
Vestigis d’aquesta fortalesa medieval, la més septentrional de les terres catalanes, al costat de l’església de Sant Miquel.
ECSA - A. Roura
Les ruïnes d’aquest castell destaquen en el poblet deshabitat de Perellós, escrit Perillós almenys des del segle XVIII (i antigament Perellons). És al cim d’un serrat de les Corberes (serra de Perellós), als contraforts del Montoliu de Perellós i la serra de la Gran Cremada, extrem de tramuntana del terme d’Òpol. És el castell medieval situat més al nord de les terres catalanes.
Mapa: IGN-2547. Situació: Lat. 42° 53’ 55,2” N - Long. 2° 50’ 49,2” E.
Des del poble d’Òpol una carretera molt estreta porta a Perellós després de vorejar el faldar del turó on hi ha les restes del castell i del poble medieval d’Òpol o Salvaterra. (JBH)
Història
Els Perellós.
AFE/PP
Perellós fou el centre d’una senyoria que el 1100 era encapçalada per Ramon Seguer de Perelons. Els seus descendents tingueren un paper molt important a partir del segle XIV. Francesc de Perellós fou nomenat vescomte de Rueda i Épila (Aragó) el 1366, per Pere el Cerimoniós, en reconeixement dels seus serveis militars i diplomàtics, i el 1368 esdevingué almirall del rei de França, Carles V, aliat del seu sobirà contra el rei de Castella Pere el Cruel. Fou el pare de Miquel de Perellós, arquebisbe d’Embrun (1378-1427), i Ramon de Perellós, el qual afegí, gràcies al favor del rei Joan I, el 1391, el títol de vescomte de Perellós al de vescomte de Rueda. (PP)
Castell
El castell era situat en el petit replà del punt més enlairat de l’indret. Era un castell de planta esquemàtica i concentrada: una torre envoltada per un recinte murat de petites dimensions.
La torre era de planta quadrada: 5,60 m de costat, mides exteriors. Resta dreta una part dels murs de llevant i tramuntana en una alçada màxima d’uns 8 m a l’angle nord-est. Els de migdia i ponent són del tot assolats; només s’aprecien rastres dels fonaments. El gruix dels murs és considerable a la base (1,45 m) i s’aprima a la part alta per mitjà d’una banqueta interior que recolzava el trespol de fusta d’un pis. A la façana de llevant resta un muntant d’una porta elevada, a nivell del pis superior esmentat. Al parament extern del mur nord es pot observar l’arrencada d’un arc que devia pertànyer a una estança desapareguda, situada entre la part baixa de la torre i la muralla d’aquest costat.
El recinte murat era de planta aproximadament rectangular i molt apropat a la torre (entre 4 i 5 m de distància). El llenç de migdia és el menys destruït. Té una alçada màxima de 2 m i es dreça sobre un aflorament de roca treballada. El gruix del mur és d’1,20 m. Altres restes de la muralla s’aprecien, sobretot, a l’est i, molt menys, al nord i a l’oest. El recinte fou ampliat vers llevant amb una construcció, llarga i estreta, afegida a la muralla.
Intramurs, i aprofitant l’angle nord-oest del recinte de muralla, s’hi construí, en època tardana, una sala rectangular de la qual queden els murs perimetrals en una alçada d’uns 3 m, i al seu interior un arc de diafragma de mig punt. La coberta és enfonsada.
L’aparell de la torre i del recinte murat són fets a base de blocs de pedra calcària, més aviat grans i només desbastats, lligats amb morter, que tendeixen a disposar-se en filades regulars. A les cantonades s’empraren carreus escairats.
Les construccions afegides que ja s’han esmentat (a l’interior i a llevant) presenten uns aparells més irregulars i descurats fets amb pedres de mides diverses, i amb pedruscall i fragments de terrissa com a rebles.
El castell sembla que pot datar dels segles XII o XIII. (JBH)
Bibliografia
- Ponsich, 1980b, pàg. 46.