Castell i vila d’Òpol o Salvaterra (Òpol i Perellós)

Situació

Vista aèria de l’imposant altiplà acinglerat on es drecen les restes del castell i la vila reial d’Òpol.

ECSA - Jamin

L’antic castell d’Òpol, dit més endavant Salvaterra, era a tocar de la frontera amb el Regne de França. Les seves imposants ruïnes, juntament amb la població que l’envoltava, coronen una plataforma calcària i mancada de vegetació, que domina la serra que s’aixeca sobre la població.

Mapa: IGN-2547. Situació: Lat. 42° 52’ 40,8” N - Long. 2° 51’ 43,2” E.

Òpol és a l’extrem nord del Rosselló, més enllà de Salses. Hom hi arriba a partir de Perpinyà per la N-9 (que va de Perpinyà a Narbona). Cal desviar-se a mà esquerra, a l’entrada de Salses.Òpol és a 10,5 km per la D-5. Des de l’actual nucli del poble d’Òpol o bé directament des de la carretera D-9 d’Òpol a Vingrau es pot agafar la carretera local, molt estreta, que porta a Perellós. Fets només uns dos quilòmetres voreja els vessants sud i est de la muntanya, en forma d’altiplà acinglerat, on hi ha les restes del castell i de la vila reial d’Òpol o Salvaterra. Des d’aquest punt cal pujar-hi a peu pel corriol que guanya el desnivell de llevant i arriba fins a l’entrada del recinte fortificat de la població i al cim del pla que ateny 400 m sobre el nivell del mar. (PP-JBH)

Història

El lloc d’Òpol (Oped, 1100; Opidum, 1199; Opet, 1184; Opou, 1323; Opol, 1346) deu segurament el seu nom a una antiga fortalesa (oppidum) localitzada sobre el planell esquerp que domina el poble al nord-oest. Segons una hipòtesi molt plausible formulada per Alart, el planell d’Oped seria la Clausura Sordonia que fou ocupada l’any 673 pel rei Vamba (Sordonia, Opidum Sordonum) en el curs de l’expedició contra Pau, segons relata Julià de Toledo. Cal, però, esperar unes necessàries excavacions per tal d’aclarir definitivament aquest interrogant.

A la fi del segle XI, Arnau Guillem, senyor de Salses, hi posseïa un alou important, el qual llegava, l’any 1100, amb la totalitat dels seus feus i el castell de Salses, al seu fill Oliba. Fou sobre aquell planell espectacular i pròxim a la frontera, aleshores desert, que Jaume el Conqueridor decidí d’establir una població. Amb aquesta finalitat, atorgà el 15 de maig de 1246 una important carta de privilegis a tots els habitants d’Òpol i del poblet veí de Perellós, els quals s’establiren a la zona, sota la promesa que mai no tindrien un altre senyor que el “comte de Rosselló” (és a dir, d’ara endavant, el rei) i que fruirien del costum més liberal, el de Perpinyà. En aquest document es precisava que “la fortalesa del puig, suara anomenada Caslart d’Oped s’anomenaria, d’ara endavant, Salva terra”. Des de la seva vinguda al Rosselló, l’infant Jaume, futur rei da Mallorca i comte de Rosselló, en virtut del testament patern, no oblidà de confirmar aquesta carta (20 de setembre de 1262).Òpol quedà com a vila reial fins a la fi de l’antic règim. Ara bé, sembla que, des del segle XVI, i fins i tot des de molt abans, els habitants de Salvaterra, desertant del planell sec i ventós, haurien baixat al poble actual. L’any 1383 els cònsols de la vila d’Òpol eren advertits, pel procurador reial del Rosselló, que els homes de la universitat havien de tenir residència continuada en el lloc si volien mantenir els privilegis concedits. (PP)

Castell

Basament de la torre cilíndrica, situada al’angle nord-oest del castell, amb un potent talús sobre el fossat.

ECSA - A. Roura

El castell és situat a l’angle sud-est del gran planell on hi ha les ruïnes de la població, abans envoltada per un recinte murat que resseguia el contorn dels cingles. El castell enllaçava amb aquest recinte. Els seus murs externs de migdia i llevant també són dreçats exactament al caire del penya-segat calcari.

És una edificació compacta, de planta concentrada i amb irregularitats, a causa de la seva adaptació al terreny.

Els murs perimetrals del sud i l’est són els més vistents (uns 7 m d’alçada màxima). Creen diferents inflexions seguint l’esglaó dela penya. Pels altres costats, nord i oest, la fortalesa és defensada per un fossat o valls amples i pregons, tallats a la roca, que la separen de la resta del planell i de la població. Hi ha nombroses restes del mur de contravall. A la part baixa té sectors amb aparell d’opus spicatum, vestigis probables de fortificacions més antigues.

A l’angle nord-oest del castell hi ha una torre cilíndrica amb un talús alt i molt potent, sobre el fossat. Té un sector del mur encara força alt, amb espitlleres.

Un conjunt d’estances de diverses dimensions, generalment reduïdes, estaven disposades en sentit paral·lel o bé perpendicular als murs est i sud. S’organitzen en dos nivells i mantenen més o menys les estructures originals segons els sectors. A la part baixa, a llevant, n’hi ha dues que han conservat la coberta: una sala rectangular amb volta de canó i una petita habitació amb volta de quart de cercle.

Al nord-est hi ha una sala coberta amb volta força alta, lleugerament apuntada i ara gairebé del tot enfonsada. Alguns autors consideren que era la capella o església de Sant Llorenç.

S’identifica l’espai del petit pati central on hi ha la trapa d’una cisterna que es conserva sencera. Es pot observar la volta de canó i I’enllúít intern.

A la muralla perimetral i al llenç encarat a llevant resten espitlleres situades en dos nivells diferents. Vora l’angle sud-est hi ha oberta una bononera, un curiós element d’evacuació d’estructura complexa, força ben conservada.

Els murs del castell han estat construïts amb blocs de pedra calcària del mateix indret, més aviat grans, treballats sense donarlos un perfecte escaire. Són lligats amb abundant morter i es disposen en sedimentació horitzontal. En alguns llenços apareixen trossos de terrissa amb funció de rebles. Solen ésser fragments de llambordes quadrangulars, de paviments. Alguns testimonis d’aquests paviments han quedat a l’interior del castell. Això pot indicar l’existència de refeccions o reconstruccions dins el conjunt de la fortalesa. Als paraments externs, damunt del cingle, s’hi observa un canvi d’aparell que té relació amb una cantonada. Sembla evidenciar-s’hi dues etapes constructives, més antiga, probablement, la que correspondria a les edificacions situades a llevant i nord.

Entenem, tanmateix, que el castell, en conjunt, respon a una obra datable al segle XIII, d’acord amb la fundació reial de Jaume I.

Com ja ha estat indicat, el castell enllaçava amb el recinte fortificat, que defensava la població i circuïa el promontori resseguint el caire dels cingles que el delimiten. El castell era situat, doncs, a l’angle sud-est del recinte, el qual tenia un perímetre molt extens ateses les dimensions del planell de la muntanya.

La planta de la muralla era irregular, amb nombroses inflexions, seguint el contorn aproximadament ovalat del planell, gairebé sense altres elements que el mur. Excepcionalment, al costat de tramuntana s’ha conservat el basament d’una petita torre baluard semicircular. Avui aquesta muralla sobresurt molt poc del nivell superior del promontori, gairebé pertot. Des de l’exterior es poden veure fragments més o menys apreciables del parament, segons la configuració de la penya que li fa de basament.

Un esment a part mereix el sector edificat de llevant, on hi ha un llarg tram de muralla, prop del castell, que es manté en una alçada compresa entre els 6 i els 8 m d’alçada. En aquest costat hi havia l’única entrada del recinte. Correspon al vessant menys abrupte del turó. El camí d’accés al poble i el castell seguia uns relleixos agençats artificialment. Al peu de la muralla, en un replà una mica més ampli, s’hi construí un petit recinte avançat, a mena de barbacana de protecció de l’entrada. Els murs són força alts, però molt amagats per la vegetació i els enderrocs. Resta clara la situació de les portes d’aquest recinte baix i de la muralla, amb restes de possibles torres rectangulars i habitacles o dependències a tot l’entorn. (JBH)

Recinte murallat

La vila reial de Salvaterra avui és un extens camp de ruïnes que ocupa enterament el gran planell rocós circuit de muralla i on destaquen les romanalles del castell. Els munts enormes d’enderrocs i la vegetació arbustiva amaguen, sens dubte, molts elements del conjunt.

En l’estat actual, s’hi poden observar un nombre molt elevat de restes d’habitacles i dependències, escampades al llarg dels camins tallats a la roca, amb trams empedrats. La impressió que, ara com ara, se’n pot treure és que el nucli de població era format per un gran nombre de cases o grups de cases compactes, separats per alguns espais lliures, segurament destinats a eres i corrals. Els edificis, probablement de planta baixa, eren generalment de distribució complexa, compartimentats per habitacions rectangulars de dimensions força diverses. La construcció és gairebé sempre de pedres del lloc, trencades i lligades amb abundant morter, si bé es veuen també algunes parets de pedra seca.

El conjunt edificat encara més vistent es troba cap al centre del promontori, uns 250 m al nord-oest del castell. Es devia tractar d’un edifici de certa importància o bé d’un grup compacte d’habitacles. S’hi identifiquen 7 compartiments i altres restes soterrats;hi ha parets que sobresurten més de 2 m. Per les diferències de gruix dels murs i dels seus aparells es pot deduir que, com a mínim, hi ha parts constructives pertanyents a dues etapes distintes.

A uns 100 m d’aquesta edificació, al nord-est, hi ha els vestigis d’un altre agrupament gran d’habitacles o d’algun edifici complex, de característiques semblants, si bé més enrunat i colgat. També hi ha nombroses restes, més destruïdes o amagades, que, com s’ha pogut comprovar, pertanyien a edificacions més reduïdes o bé aïllades.

Per tot l’àmbit del poblat s’escampen trossos de teula corba i nombroses llambordes de terracuita de paviments com els que hi ha al castell. També s’hi han conservat restes d’arrebossats o de paviments fets amb morter allisat o amb morter i picadís ceràmic, i fragments de ceràmica de cuina grisa i rogenca.

Les construccions visibles a l’antiga vila d’Òpol o Salvaterra deuen haver estat aixecades, en la seva majoria, a partir de la concessió de la carta-pobla reial, l’any 1246. El lloc no solament téinterès arqueològic per determinar si conté les restes d’un oppidum protohistòric i per poder-lo estudiar; es tracta d’un dels pobles medievals deserts més grans de les terres catalanes, excepcional, per tant, també com a jaciment arqueològic medieval. (JBH)

Dipòsits, pous

Vista parcial de les cisternes que abastaven d’aigua el poblat.

ECSA - A. Roura

Al sector de ponent de la vila medieval, prop de la muralla i el cingle, hi ha un conjunt de tres grans cisternes. Les cisternes públiques eren necessàries, sens dubte, per subsistir en aquest altiplà sec i rocallós.

Les tres cisternes són juntes i paral·leles, amb l’eix més llarg de nord a sud. La fondària s’esglaona de llevant —la més fonda— vers ponent. Estan intercomunicades per mitjà d’orificis a mena de sobreeixidors, de manera que s’omplien en conjunt pel principi dels vasos comunicants.

La cisterna de ponent i la del centre són de pla rectangular (12 × 4 m, aproximadament) i una mica més grans que la de llevant. Aquesta, a causa de la configuració de la roca natural, té un extrem de forma corbada o arrodonida. Han conservat l’enlluït interior. Totes eren cobertes amb voltes de canó en els quals queden les empremtes de l’encanyissat que s’emprà en construir-les. La volta de la cisterna de llevant roman sencera, amb la trapa al centre, mentre que les altres dues tenen sectors destruïts. (JBH)

Bibliografia

  • Alart, 1868, pàg. 58
  • Font, 1969-83, vol. I, doc. 286, pàgs. 415-416, pàg. 632 i vol. II, pàg. 419
  • Pous, 1981
  • Castellví, 1982-83, pàgs. 177-180
  • Ponsich, 1990a.