Situació
Conjunt de les restes del castell, edificat sobre una penya allargada en un vessant de la muntanya de Montagut.
ECSA - EECG
Restes d’un castell, anomenat popularment el Castellot, construïdes sobre una penya allargada que s’alça, al sud de Querol, al vessant de la muntanya de Montagut. Des del castell s’albira la part mitjana de la vall del riu Gaià.
Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF656854.
Del quilòmetre 33 de la carretera local T-213 que va del Pont d’Armentera a Querol, poc abans d’arribar a aquesta població, ens enfilarem fins a una casa abandonada que hi ha damunt de la carretera, del darrere de la qual surt un camí carreter que ens portarà fins a la roca de Pinyana, passant per la banda posterior de la penya on es bastí el castell. Actualment, hi ha molts trossos de camí molt perduts i plens d’esbarzers. (JBM)
Història
Com molts altres castells d’aquesta zona, el castell de Pinyana fou inicialment una possessió dels Cervelló. Més tard, al segle XIII, passà al monestir de Santes Creus.
La primera referència d’aquest castell és de l’any 990, quan Sendred de Gurb donà al monestir de Sant Cugat del Vallès tots els alous que tenia dins dels termes dels castells de Montagut, Querol i Pinyana. El 996, el mateix Sendred de Gurb, juntament amb la seva esposa Matresinda, vengué els castells de Pinyana, Querol i Montagut al seu germà Hug. Hug fou el primer membre del llinatge dels Cervelló. L’any 1018 Hug de Cervelló cedí el castell de Pinyana al seu fill, Bonfill. L’any 1112 el comte Ramon Berenguer III cedí a Guerau Alemany III de Cervelló els castells de Querol i Pinyana.
Malgrat el domini immediat dels Cervelló sobre el castell durant els segles XI i XII, és evident que els comtes de Barcelona hi exerciren un domini superior i que els Cervelló el tenien com a feudataris. Prova d’aquesta situació és el fet que l’any 1023 la comtessa Ermessenda de Barcelona donés com a garantia de pau al seu fill, Berenguer Ramon I, entre altres castells, els de Querol, Montagut i Pinyana. Els Cervelló retran homenatge de fidelitat als comtes de Barcelona per aquest castell en moltes ocasions al llarg dels segles XI i XII.
Al segle XIII el castell de Pinyana passà al monestir de Santes Creus. Gràcies, en primer lloc, a la compra feta pel monjo Hug de Cervelló l’any 1269 de totes les castlanies; i en segon lloc, a la cessió en usdefruit que li’n feu Berenguer Alemany de Cervelló a l’abat Gener, l’any 1274, la qual fou confirmada l’any 1280. Prèviament, el mateix Berenguer Alemany havia comprat el 1277 dues castlanies de l’esmentat castell de Pinyana: una a Ramon de Queralt i l’altra a Pere de Montagut. Finalment, l’any 1284, en el seu testament Berenguer Alemany llegà Pinyana a l’esmentat monestir. Aquesta donació fou contestada pel seu nebot Alemany de Cervelló, senyor de Querol i Montagut, que l’any 1286 promogué un plet contra Gener, abat de Santes Creus, sobre el llegat que Berenguer Alemany havia deixat al cenobi. Aquesta controvèrsia es resolgué amb una nova revisió dels límits jurisdiccionals dels termes de Pinyana i Querol (a mans dels Cervelló).
El 1360 el rei Pere III prometé al monestir de Santes Creus que mai no alienaria les jurisdiccions reials del terme de Pinyana. El 1480 els Cervelló van cedir els darrers delmes que encara percebien en aquest indret a l’esmentat cenobi. (EPF)
Castell
Planta del castell, a escala 1:400, amb la situació de la torre i els murs que formaven el seu recinte bastit a frec del penyal.
EECG
Les construccions del castell s’estenen al llarg d’una penya que fa uns 70 m de llarg, de nord a sud, i d’ample un màxim de poc més de 20 m. L’entrada devia ser a l’extrem meridional. A tot el voltant hi havia la fortificació natural de l’espadat, a la qual s’afegia la defensa d’una muralla que cloïa tot el recinte. A la banda oriental, per tal de superar una esquerda, un tallat vertical de la roca, la muralla es fa arribar fins al nivell inferior de l’espadat, amb una alçada de 7,5 m.
Al llarg de tota la superfície superior de la penya, hi ha restes de construccions.
Torre de planta circular amb la porta d’arc de mig punt a la part meridional.
ECSA - J. Bolòs
La més antiga segurament és una torre de planta circular que hi ha quasi al mig d’aquest espai superior. La torre té un diàmetre intern de 2,8 m, i el gruix dels murs és de 195 cm. A l’interior, a 2,2 m del terra, hi ha un arc rebaixat fet amb carreus grossos, posterior a la resta de la torre. A uns 6 m del terra, hi havia el primer pis. L’alçada actual és d’uns 9 m.
A peu pla, oberta a la banda meridional, hi ha una porta, amb una amplada de 72 cm i una alçada de 160 cm, acabada amb un arc de mig punt, format per 7 dovelles grosses. Al primer pis hi havia una altra porta, aquesta orientada cap al nord; de les vuit dovelles que devien formar el seu arc de mig punt només n’han restat quatre. L’aparell constructiu dels murs és força irregular, bé que les pedres són arrenglerades. Els carreus són més aviat petits; hi ha algunes filades, sota la porta del primer pis, formades per pedres col·locades verticalment.
Més al nord de la torre, hi ha un edifici que devia haver estat l’església, que es descriu en la monografia següent.
Seguint cap al nord, al llarg de 14 m més, trobem restes de les muralles perimetrals, amb un gruix de 77 cm. En la zona més propera a la possible església, el mur és més alt i assoleix una alçada de 3 m; s’hi endevinen diverses espitlleres.
Al sud de la torre, a uns 12,5 m cap al sud-oest, hi ha les restes d’una cisterna o aljub, coberta amb una volta rebaixada. Al costat oriental, trobem arran del cingle, a uns 22 m de la torre, un tram de la muralla força ben conservat, amb una longitud d’uns 7 m. Té un gruix de 65 cm i és feta amb unes pedres encara més irregulars que les de la torre, de mides diverses, bé que poc o molt col·locades en filades.
En aquest sector meridional de la penya és on l’amplada era una mica més gran. A terra hom troba diverses restes de murs que han de correspondre a construccions internes de la fortificació; segurament moltes són tardanes. A l’extrem meridional, on hi devia haver la porta d’accés, també s’endevinen algunes restes del mur perimetral i alguns forats fets a la roca.
Tot i que és un castell força característic, format per una torre de planta circular i un recinte, la datació d’aquestes construccions no és fàcil. Sabem que hi havia un castell cap a l’any 986. Les restes de la torre semblen més aviat de després de l’any 1000, potser de cap al segle XI; cal tenir present, però, que sofrí transformacions en un moment tardà. Així mateix, algunes de les muralles i parets que hi ha al cim de l’altiplà poden ésser dels darrers segles medievals. (JBM)
Bibliografia
- Morera, 1897, vol. I, pàgs. 330-334, ap. 4, pàg. III
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 223, pàgs. 232-233, doc. 288, pàgs. 312-313, doc. 289, pàgs. 313-315, doc. 290, pàgs. 315-316, doc. 291, pàgs. 316-317 i doc. 292, pàgs. 317-318
- Rius, 1945-47, vol. I, doc. 246, pàgs. 207-208
- Udina, 1947, doc. 7, pàgs. 7-8 i doc. 29, pàgs. 34-35
- Iglésies, 1963b, pàgs. 18-19
- Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 536-554
- Fort i Cogul, 1972, pàgs. 31, 71, 76-86 i 120
- Buron, 1989, pàg. 19.