Situació
F. Tur
Castell situat a l’anomenat Barri del Castell, al cim d’un turó allargat, de vessants força pronunciats. Originàriament restava separat del poble i situat a uns 500 m a migjorn de la població. Des del cim del castell s’albira la vall del Fluvià, amb la plana, fins a la mar.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG933703.
A les restes del castell, aprofitades per a construir-hi diverses cases modernes, s’hi arriba per una pista asfaltada que s’enfila pel vessant de ponent del turó i entra a l’interior del recinte pel costat meridional. (JBM-JBH)
Història
La vila de Pontós ja surt documentada l’any 979. Aquesta població era situada a l’extrem oriental del comtat de Besalú. Aquest fet i el procés de feudalització que s’esdevingué en la societat catalana a l’inici del segle XI permeten de creure que segurament en aquesta època hom construí un castell al cim del turó situat a migjorn de la població.
Sembla, segons trobem a Els castells catalans que, l’any 1087, surt esmentat un cavaller anomenat Arnau de Pontós, que combaté al costat del comte de Barcelona.
De fet, quan ja tenim una notícia segura del castell de Pontós és l’any 1209, arran de la venda realitzada per Dalmau de Creixell i la seva muller Anglèsia al bisbe de Girona Arnau —germà de Dalmau—, pel preu de 2 800 sous barcelonins, de tots els drets que aquest matrimoni tenia al terme de Bàscara, pel fet de posseir el castell de Pontós.
Sembla, així doncs, que el castell de Pontós depengué dels senyors de Creixell. Fou senyor de Creixell, Pontós i Borrassà, Guillem de Creixell, que morí l’any 1214 i fou pare d’Arnau i Guillem, esmentats en el document de l’any 1209.
Un altre membre de la família Creixell, Blanca, casada amb Guillem Galceran de Cartellà tenia infeudat l’any 1270 el castell de Pontós a Berenguer de Pontós. La mateixa Blanca de Creixell, l’any 1276, vengué el castell de Pontós i el de Creixell a l’infant Pere.
Durant la invasió francesa de l’any 1285, en època del rei Pere II, fou reforçada l’obra del castell de Pontós. El paper d’aquest castell a l’hora de frenar l’avanç de l’exèrcit francès fou, però, poc important i, fins i tot, sembla que es produí alguna defecció entre els dèfensors de la fortalesa.
Després d’aquesta data, en principi, el castell de Pontós passà a dependre de la corona. Malgrat això, l’any 1288, Dalmau de Creixell i Bruniselda de Cornellà pledejaven amb el rei pels castells de Creixell i de Pontós. D’altra banda, l’any 1315, encara un Cornellà, Ponç, posseïa aquest castell per concessió del rei Jaume II, en qualitat, però, de casa (domo plana). El rei rebia pels drets que hi tenia la quantitat de 300 sous de Barcelona. Així mateix, l’any 1328, el castell serví de garantia en els pactes del matrimoni de la filla del rei.
Durant aquests anys encara surten documentats uns senyors de Pontós, com, per exemple, Bernat de Pontós, que morí l’any 1300 i fou enterrat a l’església parroquial de Sant Martí de Pontós, el qual devia tenir el castell en nom del senyor eminent.
Malgrat el que hem dit amb relació al lligam que existia entre la corona i el castell de Pontós, segons una notícia de Francesc Monsalvatje, l’any 1340, foren incorporats al patrimoni reial els castells de Pontós, Creixell i Borrassà.
L’any 1352, el rei féu cessió del castell de Pontós, amb dret a 500 sous sobre les rendes d’aquest lloc i de Creixell i Borrassà, a Berenguer de Pau. L’any 1356, Bernat de Pau, al seu torn, vengué el castell i d’altres drets a Bernat —segurament de Pontós— pel preu de 14 000 sous. El seguit de vendes i donacions, però, no s’acabà aquí. l’any 1374, el cavaller Benet (o Bernat) de Pontós, fill de Ramon de Pontós, vengué a Francesc Sagarriga, cavaller, el castell de Pontós, “ab la fortalesa, casa y ediffisis en aquell construïts o en avant construïdors y de 50 sous anuals que reb sobre las rendas del lloch de Pontós, Cregell y Borrassà y llurs termes”. L’any 1381, a més a més, l’infant Joan vengué a aquest Francesc Sagarriga el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció i tot allò que el rei tenia al castell de Pontós i al seu terme, pel preu de 150 florins d’Aragó. (JBM)
Castell
El castell o, més aviat, el recinte del castell tenia una planta rectangular, molt allargada, adaptada a la forma del planell superior del puig. Els llenços més llargs de les muralles devien ésser els de llevant i el de ponent. El mur meridional és enderrocat en tota la seva meitat de ponent. Al sector de llevant —que serveix de mur d’una casa moderna— hi ha una espitllera, al costat de diverses obertures modernes. Segons ens han dit, fins fa relativament pocs anys, encara hi havia, al mig d’aquesta façana meridional, per on passa ara el camí, un portal d’entrada acabat en un arc. Aquest portal de la fortificació fou enderrocat per tal d’eixamplar el pas.
L’extrem d’aquest mur de migjorn forma cantonada amb el llenç oriental del recinte que, en aquest sector, té una longitud d’uns 10 m i una alçada d’uns 8 m. A la part inferior hi ha uns carreus mal escairats i nombrosos còdols. A la part superior s’endevinen algunes espitlleres petites. A part aquest llenç, a la resta de la façana de llevant només s’endevinen algunes restes de muralles, que en algun lloc amb prou feines sobresurten del nivell del sòl; en d’altres —quan coincideixen amb cases modernes— arriben a tenir una alçada d’uns 6 m.
F. Tur
Del mur septentrional del clos del castell només s’endevinen arran de terra alguns escassos fragments de paret, molt a prop del marge. En aquest sector meridional hi ha un pou, que segurament és tan vell com el castell, i una cisterna.
Al sector central del mur de ponent hi ha alguna resta de paret, a causa d’haver servit de mur exterior d’alguna de les cases bastides en època moderna dins el recinte emmurallat. El tram més ben conservat té una llargada d’uns 10 m i una alçada d’uns 7 m. El mur, a la part baixa, és atalussat, sense solució de continuïtat amb relació al sector superior. A la part alta hi ha un rest d’espitlleres. A la resta d’aquesta façana occidental, vers migjorn, només sobresurt un fragment de 3 m de llarg i 3 m d’alt, que té un aparell constructiu semblant. A les restes de muralla d’aquest castell, hi ha dos tipus d’aparell constructiu: el de còdols escapçats i carreus mal escairats, algun cop inclinats en un sol sentit, que formen filades seguides, a la part inferior dels llenços de migjorn i de llevant, i el de carreus rectangulars, que hi ha als murs de ponent, de migjorn i de llevant.
Mentre que el primer tipus pot correspondre a una construcció més antiga dels segles XII o XIII, el segon, fet amb carreus escairats, segons aquest mateix autor, sembla més aviat que fou fet als segles XIII o XIV, datació que ha estat apuntada com a hipòtesi de treball (vegeu: J. Badia: ob. cit.).
A la part alta del planell, a l’interior d’aquest clos de muralles, hi romanen pocs rastres de les antigues construccions interiors. En les cases d’època moderna s’endevina algun arc i d’altres restes medievals.
Com ja hem dit, al sector meridional del recinte hi ha un pou, que ha estat utilitzat fins fa pocs anys. Ens han explicat que aquest pou té una profunditat d’uns 40 m i que, al fons de tot, s’acaba en una plaça “on podria girar un carro”. Les parets laterals d’aquest pou són fetes amb carreus treballats. (JBM-JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del condado de Besalú, vol. X, pàg. 226; vol. XII pàgs. 310, 415, 423, 524 i 578; vol. XVII, pàg. 211; vol. XIX, pàg. 258 i vol. XXVI, pàgs. 268.
- Joaquim Miret i Sans: Itinerari del rei en Jaume I, Barcelona 1918, pàg. 532.
- Pere Vayreda i Olivas: El priorat de Lladó i les seves Filials, Barcelona 1930, pàgs. 47, 92-96.
- J. Ernest Martínez Ferrando: Jaime II de Aragón, vol. II, Barcelona 1948, pàg. 343.
- Bernat Desclot: Crònica, edició de Miquel Coll i Alentorn al vol. V, Barcelona 1951, pàg. 27.
- Pere Català i Roca, Miquel Brasó, Miquel Oliva i Armand de Fluvià: Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1969, pàgs. 496-501.
Bibliografia sobre el castell
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 17-18.