Una vista de conjunt de l’església, des del costat sud-oriental. Tal com hom pot apreciar, es tracta d’un edifici que ha vist força reformada la seva estructura original.
F. Tur
L’església de Sant Medir de Romanyà pertany a un poblat de masies escampades per terres properes a la riba esquerra del riu Fluvià, que és el límit meridional del terme municipal de Pontós.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG915697.
A la carretera N-II s’agafa una pista de terra que és senyalitzada. En direcció a Figueres i a la frontera es troba cosa d’1 km després d’haver passat la vila de Bàscara i el pont sobre el Fluvià. Aquest camí en un recorregut d’uns 2,5 km porta a l’església, que és enlairada en un replà sobre el curs del riu. (JBH)
Història
La “villa Romaniano”, del comtat de Besalú, és esmentada en un document de l’any 876. Es tracta de la donació d’aquest i d’altres alous feta per Anna, filla del difunt comte Alaric d’Empúries i de Rotruda (filla del comte Berà I de Barcelona), als esposos Radulf i Ridlina. Pel que sembla, Ridlinda era una germana de la mateixa Anna, mentre que Radulf era el fill del comte Sunifred d’Urgell-Cerdanya, que després fou comte de Besalú.
L’església apareix documentada, una mica més tard, en un precepte del rei Carles el Simple datat el 14 de juny de l’any 899: “…villa quae dicitur Romagnano cum suis finibus et adjacentiis, et ecclesia ibidem sita in honore sancti Amaterii”.
El rei, amb la intervenció de la seva mare, Adelaida, i a precs de l’arquebisbe Arnust de Narbona, concedia als seus fidels, els esposos Esteve i Anna, la plena possessió de diferents alous i béns als comtats de Narbona, Rosselló, Besalú, Peralada i Empúries. En el cas de Romanyà es tractava, doncs, d’una confirmació d’una possessió familiar de la mateixa Anna.
S’ha conservat una còpia, en mal estat, d’un diploma del rei Radulf I, l’únic diploma que es coneix amb relació als comtats catalans, ja que aquest sobirà no hi fou generalment reconegut. La data del document no és llegible i, per tant, cal considerar que fou expedit entre el 929 i el 935. El rei concedeix al fidel Oliba possessions als comtats de Rosselló i Besalú. Entre les possessions d’aquest darrer comtat hi ha el lloc de Romanyà. Hom ha identificat el receptor, Oliba, com a fill del comte Radulf i de Ridlinda, els quals l’any 876 havien rebut l’alou de Romanyà de mans d’Anna, de la qual probablement Oliba era nebot.
L’any 914, en l’acta de restitució del vilar i l’església de Sant Esteve de Canelles al monestir de Santa Maria de la Grassa, són anomenats els termes de Romanyà com uns dels límits de l’esmentada possessió.
Al primer quart del segle XI la “villa de Romaniano”, amb el seu alou i la seva església, havia passat al domini dels monjos de Sant Pere de Camprodon. Així resta confirmat l’any 1017 en una butlla del papa Benet VIII a favor d’aquest monestir.
L’església de Sancti Emeterii figura entre les possessions del monestir en l’acta de consagració de la nova basílica de Sant Pere de Camprodon de l’any 1169.
De l’any 1183 és l’establiment fet per l’abat de Camprodon, com a senyor de Romanyà, del mas Montgras d’aquesta parròquia a Ermessenda i el seu fill Berenguer.
L’any 1193 el rei Alfons atorgà a l’abat Guiu el privilegi de fortificar i tenir “forcias et munitiones”, a les seves possesions del mateix territori de Camprodon, a la vila de Pi del Conflent i a Romanyà.
L’any 1218 el rei Jaume confirmà al monestir de Camprodon la donació que havia fet el seu pare de drets i honors de diferents llocs, entre els quals figura el de Romanyà. Del segle XIII es coneixen una diversitat de notícies sobre establiments, vendes, capbreus, etc. amb relació a Romanyà sota el domini directe dels abats de l’esmentat monestir.
Aquest domini havia d’augmentar encara amb la compra que féu l’abat Ramon de Guixar, el 29 de març de l’any 1342, de tot el que percebia el rei dels habitants de Romanyà i d’altres béns del mateix lloc per 2 300 sous barcelonesos. A més de diferents censos, un monar al Fluvià i altres béns, el monestir adquiria “tot lo dret en lo bosch y terra en Pontós, cerca Fluvià, devant Bàscara…”. La compra fou confirmada pel rei Pere el Cerimoniós l’any 1343.
L’església de Romanyà figura en el cens de l’any 1280 per a recaptar la dècima, entre les parròquies i capelles amb beneficis propis (Rationes decimarum). Figura com a parròquia en el fogatjament de l’any 1358 i en les relacions diocesanes del 1362 i del final del segle XIV, així com en les publicades al segle XVII (anys 1606 i 1691), sempre dins l’ardiaconat de Besalú. Ha mantingut la funció parroquial, si bé actualment la celebració del culte més aviat hi és esporàdica.
En una època indeterminada s’anà associant al primitiu culte a sant Medir el de Sant Celdoni o Celoni. L’església ha estat anomenada popularment de “Sant Medir i Sant Celdoni”. A tots dos sants són dedicats els goigs que hom cantava a Romanyà per la seva diada. Hom considera que Emeteri, popularment Ermenter o Medir, i Celdoni patiren martiri sota Dioclecià, segons que sembla a Calahorra. En parla Prudenci, el qual afirma que eren germans i legionaris, però reconeix que les actes del martiri s’havien perdut. Per tant la historicitat d’aquests sants és dubtosa. Hi hau una passió llegendària que data del segle VIII. Segons una creença tardana, sant Medir fou un pagès català.
Són aquests, i no uns altres els patrons de Romanyà d’Empordà. És incorrecte, doncs, esmentar la seva església com “Sant Mer de Romanyà” com s’ha fet en algunes obres. Segurament, a més de la semblança entre els noms, Emeteri-Medir i Emeri-Mer, la confusió prové també de la fama de sant Mer —fundador llegendari del monestir de Banyoles— i del seu santuari a les comarques gironines.
Fins a la darrera guerra, l’església de Romanyà conservà un retaule major, l’època del qual no podem precisar, dedicat als màrtirs Medir i Celdoni. Francesc Monsalvatje escrivia, al principi del segle XX, que el més notable de l’església era “el retablo del altar mayor, dividido en seis compartimentos, con pasajes de la vida de estos santos mártires”.
L’estiu del 1987 l’església de Sant Medir de Romanyà era en plena campanya de l’obra de restauració realitzada pels serveis de la diputació de Girona.
Avui el poble és normalment conegut com Romanyà d’Empordà, però havia estat anomenat abans “Romanyà de Besalú” pel fet de trobar-se dins el comtat històric de Besalú, vora el límit d’aquest amb el d’Empúries. (JBH)
Església
L’església és d’una sola nau rectangular capçada al cantó de llevant per un absis de planta semicircular que gairebé és tan alt i ample com la nau. Per les seves característiques formals i d’estil pot ésser datada al final del segle XII o ja dins el segle XIII.
La construcció és feta enterament amb carreus grossos, tallats en pedra sorrenca, ben escairats i polits, que han estat aparellats en filades uniformes. Cal destacar el gruix extraordinari dels murs, malgrat les mides modestes de l’edifici. Així, el mur lateral de tramuntana de la nau ateny una amplada d’1,68 m.
L’absis ha estat cobert amb una volta ametllada, la qual s’obre a la nau per mitjà d’un doble plec apuntat. La nau tenia una volta apuntada, ara completament malmesa. Només en resten tres filades de carreus a les arrencades de cada costat. Una cornisa de secció incurvada corona els murs laterals de la nau i també el de l’absis, on ressegueix l’arc intern de la finestra que s’hi obre al fons, i dóna lloc a una arquivolta. Aquesta finestra, de doble esqueixada, presenta dos arcs de mig punt en gradació, adovellats, en ambdós vessants.
Al mur meridional hi ha dues finestres més de doble biaix. La que és situada més a llevant té els muntants aixamfranats a l’exterior, decorats amb petites boles o semisferes en relleu. En un dels costats han desaparegut a causa de l’erosió. L’altra finestra d’aquest mur presenta irregularitats en el vessant extern, com a fruit, potser, d’alguna reforma. A l’exterior es conserva la cornisa incurvada a l’absis i a la major part del mur de migdia. Sobre aquest llenç es dreça una espadanya de dos arcs que sembla conservar les pilastres originals. El mateix mur fou apuntalat amb un gran contrafort en talús i té mostres de reparacions en diferents sectors.
El frontis o façana de ponent, amb la porta actual rectangular i amb llinda, pertany íntegrament a una reconstrucció d’època tardana, probablement del segle XVII. A l’angle sud-oest de l’edifici fou adossada una torreta comunidor que té a la part alta tres petites obertures quadrangulars en les quals han estat reutilitzats fragments de cornisa romànica.
Durant les obres de restauració actualment en curs, en enderrocar una capella lateral que havia estat afegida al nord del temple, s’ha evidenciat l’existència d’una petita porta romànica secundària que abans romania del tot amagada. L’hem vista encara a mig descobrir pel costat intern. És situada a la meitat de ponent d’aquest mur de tramuntana, força enlairada respecte al nivell actual del terreny exterior. És d’un sol arc de mig punt, adovellat. La perforació d’un mur tan ample origina un petit passadís amb volta de canó, feta de carreus. S’han conservat els encaixos per a la barralleba i una polleguera de pedra. La minúscula entrada només fa 59 cm d’amplada i té una alçada de 153 cm.
Per les seves dimensions, és indubtable que es tracta d’una segona entrada d’aquesta església, que devia tenir, com avui, la primitiva porta principal a ponent. És difícil d’imaginar la funció de la minúscula porta de tramuntana. Per les seves característiques i l’emplaçament, recorda clarament el conjunt de portes secundàries, en general obertes també a tramuntana, que hi ha a l’Empordà en un bon nombre d’esglésies pre-romàniques i romàniques anteriors a l’adopció de les formes llombardes.
Resta el dubte si la porta de Romanyà pot indicar una perduració de certes particularitats litúrgiques en aquesta zona fins a un moment molt posterior al del grup d’esglésies abans esmentades; aquestes suposades particularitats explicarien l’existència de les petites entrades secundàries. La presència d’una porta d’aquest tipus en una església romànica molt tardana com la de Romanyà és, en tot cas, un fet excepcional. Podria tractar-se ací simplement d’una porta de cementiri? Només una excavació podria, però, esclarir si el cementiri medieval estigué situat al costat de tramuntana de l’església i no al costat de migdia on avui es troba.
Porta al costat de tramuntana.
J. Badia
Segons Francesc Monsalvatje, una part del temple, amb la porta, s’enrunà a causa de l’abandó i fou aleshores que fou construïda l’actual façana de ponent i s’escurçà la nau primitiva. No precisa la data d’aquests fets ni esmenta cap font documental que els doni suport. Sembla que la irregularitat dels acabaments dels aparells romànics en l’extrem de ponent d’ambdós murs laterals confirma aquesta versió. En ensulsiar-se la façana romànica —i un sector de la nau, segurament reduït— devia caure també la volta de la nau. A més del nou frontis, hom aixecà també el comunidor.
En la restauració que avui és en curs ha estat enderrocada una capella lateral tardana, com ja hem indicat, i ha estat refeta la coberta de la nau. A l’interior ha estat eliminat un cor i uns altres elements afegits i s’han començat a repicar els paraments, que encara hem vist, però, en una bona part encalcinats.
La darrera intervenció originà la descoberta, encara molt parcial, d’uns vestigis de pintures murals a la nau, sota les capes de calç. Els motius ornamentals són d’una extrema simplicitat. Per aquest motiu la datació és impossible mentre no apareguin nous testimonis de pintura, si és que n’existeixen. En l’estat actual de les obres, hom hi pot veure una franja de color groc que ressegueix una de les finestres del costat de migdia i al mur de tramuntana una part d’una decoració a base d’amples franges vinoses i vermelloses. (JBH)
Escultura
Un relleu, procedent probablement de la porta de l’església, i actualment encastat a l’angle sud-est de l’edifici, a la part del frontis que correspon a la base de la torreta comunidor.
F. Tur
L’església de Sant Medir de Romanyà d’Empordà conserva un carreu romànic esculpit incurvat, incorporat a una de les cantonades exteriors.
Aquest carreu presenta un doble animal monstruós, el cap del qual és compartit a la cantonada del carreu. Ambdós animals tenen el cos de mamífer, les potes en forma d’urpes i van alats, de manera que les puntes de les ales són aguantades pel bec del cap comú. Aquest cap és d’ocell i ha estat representat amb plomes a tot el coll amb un baix relleu molt senzill.
Seguint l’eix central del cap, els dos cossos devien ésser originàriament simètrics, tot i que actualment el de mà esquerra es troba en més mal estat de conservació. A la meitat inferior, el cos de l’animal de mà esquerra és malmès a la part de les potes del darrera, mentre que conserva la part inferior del carreu en forma de peana que ha desaparegut a la part inferior de l’animal de la dreta.
Tant als ulls com al principi de cadascuna de les urpes ha estat utilitzat el trepant en forma de simples orificis rodons, possiblement en un intent de donar agressivitat al monstre.
A la part superior de la Peça es conserva una motllura incurvada a manera d’àbac, o part superior d’un capitell, on descansa el pes de l’arquitrau o la volta, cosa que fa creure que aquesta Peça fou pensada com a capitell cantoner i posteriorment fou reaprofitada(*).
Aquest carreu descontextualitzat és de difícil catalogació, tot i que cal considerar-lo, juntament amb altres peces conservades a l’església de Sant Medir de Romanyà d’Empordà, procedent de l’antiga portada romànica del segle XII. (GYCP)
Capitells
Abans de les obres, l’església conservava un capitell. Francesc Monsalvatje al començament del segle XX en veié un altre “en el huerto del Sr. Cura párroco”; actualment, hom en té cap notícia, d’aquest darrer.
Un dels capitells procedents de l’església, probablement de la porta, avui desapareguda.
F. Tur
Un dels capitells procedents de l’església, probablement de la porta, avui desapareguda.
F. Tur
Cal suposar que aquests dos capitells pertanyien a la porta romànica desapareguda, igualment que el relleu que avui es troba a la cantonada sud-oest de l’edifici, la qual devia ésser força notable.
Al mur de migdia de la mateixa torreta fou utilitzada com a material de construcció una pedra que té un petit fragment de decoració. Hi resta l’extrem d’un fris o solc en forma de mitja canya.
El capitell es podia veure fins fa poc a l’interior de l’església. Havia estat col·locat sobre una pilastra de sosteniment del cor, a l’extrem de ponent de la nau. Aquest cor ha estat enderrocat amb un criteri una mica discutible. No era un afegitó gaire aparent ni amagava cap estructura important de l’edifici romànic.
El capitell és ben conservat. Té un registre inferior amb dos pisos superposats de fulles, inspirades remotament en el model corinti. Les fulles tenen una atapeïda nervadura feta amb filets verticals i paral·lels. Les del pis inferior centren les cares frontals, mentre que les superiors ocupen els angles; totes presenten una curvatura ben marcada.
A la part alta, al centre de cada cara, entre les fulles, apareix el cap d’un personatge, alternativament masculí o femení. Els trets són esquemàtics, els ulls, enfonsats i tractats amb trepà; les barbes són representades amb solcs fins i paral·lels. Als angles superiors sobresurten quatre caps de llop esculpits amb detall i amb expressió desafiant, la boca, oberta, mostra una enorme dentadura.
Aquest capitell és una obra d’execució força apreciable, com el relleu descrit abans. Ambdues mostres d’escultura encaixen amb la datació apuntada per a l’església.
És d’esperar que, un cop acabada la restauració, el capitell serà reintegrat a l’interior de l’església i col·locat “com ho era abans” en un lloc segur i alhora de fàcil contemplació. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia general
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XII (Colección diplomática del condado de Besalú), Olot 1902, pàgs. 25, 26, 43, 93, 174, 265, 273, 357, 367, 413, 422-423, 426-427, 524 i 542; vol. XVII (Nomenclátor histórico de las iglesias parroquiales y rurales, santuarios y capillas de la provincia y diócesis de Gerona), Olot 1909, pàgs. 97-98.
- Ramon d’Abadal i de Vinvals: Catalunya carolíngia. Els diplomes carolingis a Catalunya, vol. II, segona part, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1952, pàgs. 371-374 i 385-386.
- Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, XVII, 1964-1965, Girona 1965.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 19 - íd., Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 576-577.
- Antoni Pladevall i Font: Sant Pere de Camprodon, dins Catalunya Romànica, vol. X, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1987, pàgs. 90-91 i 94. (JBH)
Bibliografia sobre els capitells
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, (Colección diplomática del condado de Besalú), vol. XII, Olot 1902, pàgs. 25-26.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 75.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 19-20 - íd. 2a. edició, 1985, pàgs. 576-577. (JBH)