El lloc de Vila-seca (Villa sicca) fou infeudat a perpetuïtat entre el 1162 i 1168 pels tres senyors del Camp de Tarragona, és a dir, pel rei Alfons I de Catalunya-Aragó, per l’arquebisbe Bernat Tort i per Guillem d’Aguiló, fill de Robert Bordet, al cavaller Ramon d’Olzina. Encara que no es menciona cap castell, ni en aquest document ni en una escriptura de confirmació de l’instrument anterior feta pel rei Pere I l’any 1208 als fills de l’esmentat Ramon d’Olzina, anomenats Joan, Berenguer, Arnau i Bernat, cal suposar, tanmateix, que el primer donatari degué bastir-hi un castell. Encara el 1213 Pere I feu una nova confirmació de l’indret, aquesta vegada a Berenguer d’Olzina.
A la darreria del segle XIII, Vila-seca apareix dividida en dues jurisdiccions; l’una amb el nom de Vila-seca del Comú, que pertanyia al cambrer de la catedral de Tarragona, senyor de Reus, i que ocupava el cor de la vila, i l’altra, dita Vila-seca de Solcina, nucli poblacional veí que depenia de la nissaga dels Olzina. A mitjan segle XIV, vers el 1340, ambdues senyories mantingueren unes fortes lluites, encapçalades, per part de Vila-seca del Comú, pel cavaller Bernat d’Olzinelles, després castlà de Reus, i per part de Vila-seca de Solzina per Bernat d’Olzina. L’any 1378 consta que “Vila Secha dels Ulzina” i “Vila Secha de Comú”, entre d’altres indrets, eren de feu eclesiàstic i eren considerats com una de “les faldes” de Tarragona. Pel mes de desembre del 1390, el rei Joan I vengué a l’arquebisbe Ènnec de Vallterra els seus drets damunt els esmentats llocs.
Els Olzina s’emparentaren al llarg del segle XIV amb els Olzinelles, els quals van anar adquirint progressivament drets sobre la senyoria de Vilaseca de Solcina. A la darreria del segle XIV, restà extingida la castlania de Reus, que havien exercit els Olzinelles, i els béns del darrer castlà, dit Joan d’Olzinelles, foren posats a subhasta i comprats pel cambrer Pere de Luna (Benet XIII); tanmateix, l’any 1417, continuava essent baró de Vila-seca de Solcina, ja que en un document datat aquell mateix any es fa menció de Joannes de Ulsinelles miles dominus castri Villaesiccae de Solcina.
Posteriorment, l’any 1437 era senyor de Vilaseca de Solcina Bernat de Saportella, que durant la guerra civil del segle XV a Catalunya estigué del costat de Joan II i s’autoproclamà diputat únic del General. L’any 1520 encara conservaven la jurisdicció del lloc els Saportella, en concret una representant d’aquesta nissaga dita Caterina, vídua de Gaspar de Saportella. Cinc anys més tard, el 1525, l’arquebisbe Pere de Cardona, senyor de Vila-seca del Comú, comprà a Tadeu de Saportella el domini jurisdiccional de Vila-seca de Solcina amb el seu castell i terme pel preu de 9 050 lliures; així mateix, aquest prelat ordenà que fossin units els termes de les dues Vila-seques i que només prevalgués el nom de Vila-seca de Solcina. Algun cop trobem la seva universitat demanant ajuda econòmica a la ciutat de Tarragona per a la construcció de muralles pròpies, petició que sempre els fou denegada; al segle XVI, a causa dels continus atacs de corsaris barbarescos, la vila fou fortificada.
El castell de Vila-seca de Solcina és un edifici singular, que té poc a veure amb el que devia ser l’antic castell d’època romànica. A partir de la unió de les dues Vila-seques, els senyors abandonaren la fortalesa per tal de construir un habitatge quasi palau, aixecat al marge de la torre-castell d’origen. Al començament del segle XVIII, el castell fou comprat a l’arquebisbe pel cònsol holandès Joan Kies Helmont, la família del qual el va vendre el 1899 a Isidre de Sicart i Torrents, que transformà el casal en un edifici d’aspecte neomedieval.