Situació
Un aspecte de la muralla del castell, amb una de les grans torres que la flanquegen.
J. Bolòs
Les restes de l’antic castell del Catllar s’alcen a la part alta de la vila del mateix nom, en un turó d’uns 59 m, a la riba esquerra del Gaià.
Mapa: 34-17(446). Situació: 31TCF596598.
S’arriba al poble del Catllar, des de Tarragona, per la carretera N-340 que uneix aquesta ciutat amb Barcelona; a uns 4,5 km des de Tarragona, cal desviar-se a mà esquerra per la carretera local TP-2039, degudament senyalitzada, que després d’haver fet uns 7 km, arriba al poble del Catllar. (AMaM)
Història
Etimològicament, sembla clar que el topònim “Catllar” fa referència al passat medieval de la vila, ja que derivaria de “castellare”, és a dir, residència de l’encarregat de la guàrdia del castell.
El lloc del Catllar formava part del terme del castell d’Ullastrell, dit després de Montoliu, segons una escriptura datada l’any 1060, per la qual els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis feren donació del puig d’Ullastrell, amb la seva fortalesa, en propi alou, a Bernat Amat de Claramunt i a la seva muller Arsenda. Tot i que aquest document no explicita el nom del lloc del Catllar, per les afrontacions territorials que descriu l’escriptura no hi ha cap mena de dubte que aquest indret quedava dins de l’àmbit detallat. Segons apunta l’historiador E. Morera, pocs anys més tard, el 1066, el terme del Catllar estava integrat dins el territori del lloc de Puigdelfí, cedit aquell mateix any pels mencionats comtes de Barcelona a Ponç de Montoliu, amb la finalitat de bastir-hi una fortalesa per a la defensa de l’indret.
Així doncs, el lloc i castell del Catllar restà en possessió del llinatge dels Montoliu, i després d’un llarg temps de silenci documental, hom sap que un descendent d’aquesta família, anomenat Humbert de Montoliu, va vendre el 10 de juny de 1344 a Pere de Requesens els drets que tenia sobre el castell i la vila del Catllar i també les de Vilallonga i Puigdelfí; altres versions de la introducció del llinatge dels Requesens al Catllar fan referència al matrimoni de Berenguer de Requesens amb Blanca de Montoliu, senyora del Catllar i de Puigdelfí, la qual cosa prova, doncs, l’estreta relació que hi havia entre ambdós llinatges. Tanmateix, pocs anys després, segons el fogatjament del 1358, és Bernat d’Olzinelles, doctor en dret i tresorer de Pere III, qui figura com a senyor del Catllar. Aquest any s’havien acordat a les corts de Girona unes imposicions sobre queviures bàsics per a tots els pobles de la Comuna del Camp, per tal que Pere III pogués continuar la guerra contra Castella. Alguns cavallers, inquiets per aquesta mesura impositiva, es fortificaren al castell del Catllar; la vila fou assetjada per tropes lleials, la revolta fou anorreada, i els cavallers insurrectes foren deportats a Sardenya.
Una descendent de Bernat, Beatriu d’Olzinelles, es casà amb Guerau de Queralt, cognom que posteriorment tindria rellevància en aquesta possessió. Alhora, la filla d’ambdós, Joana de Queralt, senyora del castell del Catllar, esposà Ramon de Castellar i instituïren la seva filla Elionor de Castellar senyora del feu. En aquesta època, el feu era reial i lliure de tota altra jurisdicció; el senyor gaudia del mer i mixt imperi i del domini sobre el terme i la vila.
Cal destacar, aquests anys, esdeveniments importants que marcaren la història del castell. L’esmentada Joana de Queralt, senyora del Catllar, com ja s’ha dit, protagonitzà l’any 1428 junt amb la senyora del castell de l’Argilaga, un enfrontament per afers jurisdiccionals. Més tard, el 22 de setembre de 1463, durant la guerra civil de la Generalitat contra Joan II, per tal de socórrer i armar convenientment la fortalesa, els diputats acordaren nomenar capità de la defensa Roger de Clariana sota la senyoria d’Elionor de Pallars, filla d’Elionor de Castellar i de Roger, comte de Pallars. La vila, contrària, doncs, a Joan II, fou assetjada durant l’agost del 1464 pel comte de Prades; finalment, comandada la defensa pel navarrès Menaut de Beaumont, fou retuda poc temps després del lliurament de Vilafranca del Penedès als joanistes.
Elionor de Pallars morí sense fills i, en compliment del seu testament de l’any 1466, rebé la senyoria Pere (IV) de Queralt, comte de Santa Coloma i germà del ja esmentat Guerau de Queralt. Ja al segle XVI, destacà la defensa del castell que feu Guerau de Queralt senyor del Catllar el 1592; la fortalesa fou combatuda per més de cent homes armats que entraren per la força i causaren danys importants.
Els descendents dels Queralt retingueren la senyoria del Catllar fins a l’extinció de les senyories al segle XIX. (AMaM)
Castell
La fortificació del Catllar és situada al cim d’una elevació del terreny. La muralla del castell s’organitza bàsicament de nord a sud. En cadascun dels extrems hi ha una gran torre. Aquestes dues torres sembla, des de l’exterior del clos murallat, que són els elements constructius més importants que s’han conservat del castell. A la cara est, la muralla que unia les torres té una forma més arrodonida i s’adapta més al relleu, abrupte en aquesta banda; en canvi, al costat oest, és rectilínia, amb només un angle al mig.
Les torres, de planta lleugerament rectangular, tenen els costats d’uns 6 m i una alçada d’uns 12 a 14 m. Hi veiem nombroses espitlleres, finestres i, fins i tot, alguna porta. A la torre més septentrional, a uns 6 m del terra exterior, hi ha una porteta. Cal assenyalar que sobretot el muntant sud d’aquesta porta i l’arc angular superior són protegits per unes lloses prominents. Els murs d’aquestes torres són fets amb pedres poc o molt treballades, col·locades en filades. Els caires són, en canvi, fets amb carreus més treballats. En principi hem de datar aquestes construccions cap al segle XIII.
En el mur que uneix aquestes dues torres, per la banda occidental, hi ha diversos panys de paret, alguns amb un opus spicatum, que ha de correspondre segurament a un moment tardà, coetani al moment en què es feren les torres o fins i tot posterior. (JBM)
Bibliografia
- Morera, s.d., pàgs. 328-329
- Morera, 1897, vol. I, pàg. 342; 1954, vol. III, pàgs. 99-100, 259-260 i 271; 1955, vol. IV, pàgs. 175-176
- Iglésies, 1963, pàg. 29
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 20-25
- Rovira, 1982, vol. VII, pàgs. 100-108
- Buron, 1989, pàg. 256
- Virgili, 1991, pàg. 68.