L’església parroquial del poble del Catllar es troba al bell mig de la vila. El lloc del Catllar formava part del terme d’Ullastrell, dit després de Montoliu, segons una escriptura datada l’any 1060, per la qual els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis feren donació del puig d’Ullastrell, amb la seva fortalesa, en propi alou, a Bernat Amat de Claramunt i la seva muller Arsenda. Posteriorment, el terme i castell del Catllar era integrat dins el territori cedit per Ramon Berenguer I a Ponç de Montoliu l’any 1066. Els Montoliu senyorejaren el Catllar fins a mitjan segle XIV.
Malgrat tenir notícies sobre el terme del Catllar des del segle XI, la seva església parroquial no és esmentada en la documentació fins a la darreria de la següent centúria. Cal dir, tanmateix, que aquesta parròquia, juntament amb la d’Altafulla, fou una de les primeres que es formaren dins l’àrea que engloba el Baix Gaià, exceptuant la de Tamarit, que és anterior. Una de les primeres mencions documentals del temple parroquial del Catllar data de l’any 1186, quan Bernat de Viver i llurs fills, i el seu germà Arnau de Viver també amb llurs fills, conjuntament amb Bertran i Ponç de Montoliu, feren donació dels delmes i altres béns que els pertanyien de l’església de Sant Joan Baptista del Catllar al capítol catedralici de Tarragona i a l’arquebisbe, Berenguer de Vilademuls. Poc temps després, el 1194, en la butlla que el papa Celestí III atorgà a l’església de Tarragona tot confirmant-li els privilegis i possessions, s’esmenta com a propietat l’“ecclesiam de Clastlar quae ad praecentoriam pertinet”.
Ja al segle XIII, l’any 1225, hom té notícia, segons el testament de Ramon de Guàrdia, casat amb Saurina de Claramunt, que aquest llegà 10 sous a l’església Sancti lohanni de Castlar, i a la darreria d’aquesta centúria, en les relacions de parròquies que contribuïren amb la dècima els anys 1279 i 1280, figura el rector de l’església de Catlario el qual pagà per aquest concepte 60 sous i 1 diner.
L’església parroquial del Catllar, fins al final del segle XV, era de col·lació del precentor; tingué com a sufragànies l’església de Peralta fins l’any 1572, mentre que la de l’Argilaga ho fou fins a mitjan segle XIX.
Al segle XVIII, el 25 de febrer de 1776, els regidors del Catllar i l’arquitecte Josep Carafí signaren un conveni per a edificar l’actual església parroquial del Catllar, dedicada a la Degollació de Sant Joan Baptista. El nou temple fou beneït el 28 d’agost de 1790 pel rector Joan Guardiola. És un temple de gran capacitat, del qual destaca el campanar, i a la façana hom pot veure els escuts de la vila i les armes del comte de Santa Coloma. Segons l’inventari del 1935, l’altar de sant Nicasi fou bastit el 1799 i l’altar major, construït l’any 1862 i daurat el 1866; anteriorment a aquest, el 1803, s’havia construït l’altar de sant Pelegrí i el 1806 el de sant Sebastià. L’altar de la Candelera fou obrat entre 1800 i 1806, el de sant Josep el 1868, el de sant Magí el 1886 i el de sant Isidre el 1888. La capella del Santíssim Sagrament començà a bastir-se l’any 1850 i fou beneïda l’11 de desembre de 1851; l’altar de la Mare de Déu del Roser fou construït i daurat el 1857. L’església va ésser malmesa arran de la Guerra Civil Espanyola i tots els altres foren cremats.
Entre els anys 1985 i 1987, la parròquia de Sant Joan Baptista del Catllar fou restaurada pel Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. Les obres es centraren bàsicament en l’interior del temple, el qual fou pintat de bell nou i s’instal·là un nou altar. (MMFG)
Als murs exteriors de l’església de Sant Joan Baptista hi ha encastats un total de set peces arquitectòniques i epigràfiques, procedents de construccions anteriors i de l’antic fossar. A banda d’una estela del segle XVII i tres motllures, hi ha tres peces de marcat caràcter funerari.
La primera d’aquestes peces és una làpida de forma rectangular de 30 cm d’alçada per 28 cm d’amplada, situada al mur exterior dret del temple. És cisellada amb pedra sorrenca groga i es mostra escapçada a la part inferior; és decorada amb una creu llatina incisa dins una motllura semicircular que emmarca la peça. La segona també és cisellada amb pedra sorrenca groga i està escapçada i retallada a la part inferior i superior; les mides són 47 cm d’amplada per 32 d’alçada. La seva decoració consta d’una creu potençada incisa. La tercera és una làpida de pedra calcària groguenca, probablement escapçada a la part inferior; fa unes mides de 38 cm d’alçada per 44 cm d’amplada. La seva forma és rectangular amb un capçal superior triangular, i és decorada amb una creu incisa i una motllura que emmarca la peça.
Malauradament les característiques d’aquestes tres peces no permeten una atribució cronològica segura. El seu reaprofitament pot donar una datació anterior al segle XVIII —moment en què es va refer l’església—, de manera que no seria del tot desenraonat pensar en una datació d’època medieval, tot i que no es pugui afirmar amb seguretat. (JJMB)