Castell i recinte fortificat de Corbera de Castell

És situat a l’antic poble de Corbera del Castell (dit avui Corbera d’Amunt), el qual és deshabitat des de l’inici del nostre segle.

Les primeres mencions del lloc de Corbera (Corbaria, 953; Corbera, 958) es troben en donacions de terres (horts, vinyes, boscos, garrigues) fetes per alguns propietaris alodials a Sant Miquel de Cuixà (mitja dotzena entre el 953 i el 988). Aquestes possessions van ser confirmades al monestir per les butlles pontificals del 968 i el 1011. L’any 1020 s’hi afegí un predi important que comprenia també cases i edificis, llegat per un tal Bernat, germà de Miró, amb condició expressa d’inalienabilitat.

Fou potser un dels seus descendents, el cavaller Bernat Adalbert de Corbera, qui el setembre del 1131 prestà jurament de fidelitat al comte de Rosselló Gausfred II, per manament del vescomte de Castellnou Jaspert II. Bernat Adalbert és el primer representant conegut d’aquesta família senyorial, seguit per Guillem de Corbera (1155).

Com la dinastia d’aquest nom, el castell de Corbera es remunta probablement al segle XII, però no és esmentat en els documents subsistents fins al segle XIII (“castrum i forcia de Corbaria”, 1241, 1284).

L’any 1276, Bernat de Corbera tenia el castell pel vescomte de Castellnou Guillem VI. Margarida de Corbera, filla d’Arnau de Corbera, renebot del precedent, feu passar la senyoria al casal de Perapertusa, pel seu matrimoni amb Pere de Perapertusa (1355), i la seva neta, Margarida de Sagarriga i de Perapertusa, l’aportà en dot al seu espòs Bernat I d’Oms (1420). El casal d’Oms la conservà —llevat de les confiscacions del temps de Lluís XI— fins a la fi del segle XVI, època en què passà al casal de Llupià, pel casament de Maria d’Oms amb Lluís de Llupià. Entre el 1652 i el 1654, Francesc de Sacirera i de Llupià, al qual havia estat confiscada per Lluís XIV, vengué els seus drets a Josep de Vilanova-Caramany (†1672). Al segle XVIII, passà als Boisambert, pel casament de la seva neboda i hereva, Maria Teresa de Sagarriga, amb Xavier Climent Dubois de Boisambert (†1748), als quals succeïren llur fill, Lluís de Boisambert (†1779) i llur neta Maria, esposa de Francesc de Vilar (†1798). El fill d’aquests, Josep de Vilar, espòs de Josepa d’Oms, darrer senyor de Corbera, morí a la vigília de la Revolució Francesa, al maig del 1789.

El castell de Corbera, engrandit i modificat des del segle XIII al XVI, ha estat recentment rehabilitat per l’arquitecte André Thiebaut, que adquirí l’edifici mig arruïnat, abandonat a partir del 1944.

Una part del recinte del poble vell, que envoltava el castell a partir del segle XIII, subsisteix amb alguns vestigis de torres rodones, però solament reclou les ruïnes de les cases de pagès del poble, totalment abandonat des de l’inici del segle XX.