Situació
Aspecte general de les seves ruïnes, pràcticament cobertes de vegetació.
ECSA - A. Roura
Les ruïnes d’aquesta església són a uns 2 km de Corbera, a la riba dreta de la riera de Sant Julià, en una vinya.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 39’ 3,6” N - Long. 2° 40’ 9,6” E.
Per a arribar-hi, cal situar-se al nucli principal del terme de Corbera de Castell (Corbera del Mig, antic veïnat dels Cortals) i anar fins al cementiri municipal. Des d’aquest lloc cal agafar el camí de terra que s’endinsa per l’antiga Vallventosa pel costat esquerre de la riera de Sant Julià. En el punt on el camí travessa el torrent, fets uns 2 km, es veuen les ruïnes de l’església completament cobertes d’heura, a poca distància del marge dret de la riera, en unes vinyes abandonades. Actualment és anomenada, popularment, “l’església d’en Braset”, nom ja documentat al segle XIX.” (JBH)
Història
El poblat de villa Ventosa i el lloc de valle Ventosa s’esmenten en un document de l’any 944. L’any 945, segons uns autors, o el 946, segons d’altres, hi ha notícia de la “domus Sancti Iuliani”; l’abat de Cuixà adquirí un altar d’aquesta església amb les seves rendes. L’any 1043 s’anomena l’’altare Sancti Juliani”. Al segle XIV, concretament el 1395, tenia categoria d’església rural (“ecclesia rurali de Valleventosa”). (PP-JBH)
Església
Interior de la porta, amb l’arc de mig punt fet amb lloses d’esquist, a l’igual de l’arc de descàrrega. Aquest aparell es pot datar al final del segle X o al principi de l’XI.
ECSA - A. Roura
De l’església de Sant Julià de Vallventosa resten drets els murs d’una nau d’una certa llargada i molt estreta (14,60 × 3,60 m), la coberta de la qual ha desaparegut. L’extrem de llevant es va fer servir modernament per a barraca agrícola i es va cobrir un curt espai amb embigat. El costat de migdia d’aquesta nau queda integrat en tot un mur de contenció molt alt, de manera que el nivell del terreny d’aquest costat ateny la part superior del mur meridional del temple que queda soterrat. Només sobresurt, en alguns punts, menys de 0,50 m. Les restes de l’edifici són avui completament cobertes per una heura que forma una espessa capa de vegetació, fins al punt que hom hi podria passar a la vora sense advertir l’existència de la construcció. S’hi afegeixen altres plantes, com una figuera de grans dimensions que creix al bell mig i una mata de bardisses que cobreix, sobretot, l’interior de la nau. Aquest estat caòtic de les ruïnes impedeix, com és lògic, l’observació dels elements arquitectònics subsistents. La nostra descripció ha de patir forçosament de tal mancança; val a dir que no hauria estat possible sense la “neteja” prèvia d’alguns fragments puntuals dels paraments.(*)
La recuperació de les restes només seria possible mitjançant una campanya ben planificada. Si mai es portés a terme, sens dubte es descobririen detalls fins ara desconeguts. Les descobertes a priori més interessants es produirien si mai es rebaixés el terreny fins a recuperar la façana meridional del temple. També caldria explorar el sector de llevant a fi d’esclarir com era la capçalera, que és el primer enigma que es planteja en observar, actualment, les ruïnes.
En l’estat actual de l’edifici es podria suposar que l’església tenia una planta rectangular sense un absis destacat. S’ha identificat l’angle nord-est, que podria assenyalar l’extrem oriental de tot l’edifici, o bé només de la nau. Per desgràcia, el mur que clou la construcció al costat de llevant té el parament força cobert de material modern, de l’època de la barraca agrícola. Algun detall, com l’existència d’un forat de bastida, semblaria indicar que aquest parament pot ser antic. Si fos així, es demostraria la hipòtesi d’una planta rectangular, sense capçalera destacada.
Tanmateix, al sector de llevant, cobert per pedres i bardisses, s’hi veuen sobresortir molt poc els vestigis de dos murs que, pel seu traçat, podrien correspondre als laterals d’un absis enderrocat, que seria de planta carrada: rectangular o trapezoidal. Són, però, unes restes poc clares. Només una excavació esclariria els dubtes apuntats.
Caldrà, doncs, cenyir-se als elements arquitectònics que es poden observar actualment. L’entrada és situada al centre del frontis o façana de ponent. És una porta de dimensions força reduïdes (1,10 m de llum), d’un sol arc de mig punt fet amb lloses d’esquist, estretes i llargues, col·locades en ventall. Poc més amunt, integrat a l’aparell, hi ha un arc de descàrrega rebaixat, també de llosetes, el qual en realitat és l’extrem del curt tram de volta que perfora el mur.
Els dos murs laterals de la nau, com també aquesta façana, es mantenen gairebé en la seva alçada original. Malgrat això, a l’interior no es veuen rastres de volta d’obra. Cal suposar que la nau tenia coberta de fusta; l’escàs gruix dels murs (0,70 m) sembla també correspondre a una construcció amb coberta de fusteria.
El mur lateral de tramuntana és completament opac. A l’interior el parament és llis, la qual cosa és una mica sorprenent, ja que a migdia hi ha una sèrie de pilars que no tenen correspondència en aquest costat. Efectivament, en el mur meridional es comprova, per l’interior, l’existència de quatre pilars adossats, de gruix divers i més o menys conservats. El situat més a ponent és just a l’angle sud-oest de la nau. És un pilar de pla complex, que crea dos plecs en degradació, l’únic d’aquestes característiques. En el parament que queda entre aquest pilar i el següent s’aprecien els muntants d’una obertura, segurament una porta lateral, que va ser tapiada fermament amb pedres i morter. Per un esvoranc en aquest paredat, que pot ser força antic, es pot comprovar que l’obertura s’estreny de dins cap enfora per mitjà d’un plec. Ja sabem que exteriorment aquesta façana sud resta completament soterrada.
L’aparell es pot observar en els paraments interiors, però hom ha aconseguit també tenir-ne un coneixement acceptable pel que fa a l’exterior dels murs de ponent i de tramuntana. La construcció és bastida amb lloses de pissarra simplement trencades, en general força allargades i estretes. Aquestes formes han permès col·locaries planes, en una sedimentació horitzontal de certa uniformitat. El morter, molt bast i sorrenc, és visible als amplis espais que hi ha entre les pedres. Aquest aparell es presenta força regular, només amb algunes lloses inclinades, esporàdicament, en els murs nord i oest. En canvi, en el mur de migdia —visible des de l’interior— l’aparell descrit alterna amb dos espais de parament no gaire grans, en els quals les lloses, en general més petites, s’han disposat en filades d’opus spicatum ben marcat.
A tots els murs hi ha forats de bastida, a alçades i espais regulars. A l’interior s’aprecien restes d’antigues capes d’arrebossat. En el pilar situat a l’angle sud-oest de la nau, ja esmentat, es poden veure les característiques incisions formant rectangles fetes en el morter que uneix les pedres. En aquest cas consten de dobles línies paral·leles, poc profundes. No hem vist altres restes d’aquest tipus d’incisions, però cal tenir en compte la dificultat d’observació dels aparells.
En el seu estat actual, Sant Julià de Vallventosa és una ruïna que presenta, com ja s’ha vist, nombroses incògnites referents a l’estructura original de l’edifici. Els treballs arqueològics tindrien un interès indubtable.
La part que avui subsisteix indica certes singularitats difícils d’interpretar. Ja s’ha precisat que els elements de suport, segurament d’una coberta d’encavallades de fusta, és a dir, els pilars del costat de migdia de la nau, no es corresponen amb elements semblants al costat nord. Aquests pilars i la porta lateral tapiada, també a migdia, podrien tenir relació amb estructures arquitectòniques avui colgades i, per tant, desconegudes, sota l’elevat rebliment de terres d’aquest costat meridional.
Hom s’arriba a preguntar si la nau que avui es veu hauria format part d’un edifici més gran i complex, que tindria un sector important avui soterrat, vers migdia.
Pels elements formals, la nau que s’ha conservat és una construcció rural, però potser no tan rústega com es podria pensar a primera vista.
Es pot datar al segle X o bé a les primeres dècades del segle XI. L’aparell de lloses llargues disposades amb certa regularitat a causa de la forma, en convivència amb espais d’opus spicatum i de pedres inclinades, es retroba en nombrosos temples preromànics, anteriors al mil·lenni (per exemple a Sant Joan de Bellcaire, al Baix Empordà; Sant Miquel de Palol Sabaldòria, a l’Alt Empordà; Sant Martí de Fenollar, al Vallespir; Santa Maria de Torreneules, al Rosselló, entre altres). La porta de Vallventosa recorda la de Sant Martí de Baussitges, a l’Alt Empordà, la nau de la qual pot relacionar-se amb una consagració de l’any 946, coetània, per tant, de les primeres notícies sobre Sant Julià de Vallventosa. Ambdues esglésies tenen altres paral·lelismes, com el tipus d’aparell.
La confirmació de l’existència possible d’un absis de planta carrada acabaria de reforçar la idea que aquesta església preromànica de Sant Julià pot haver estat bastida a la primera meitat del segle X, d’acord amb les esmentades notícies històriques. (JBH)
Bibliografia
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 171-172
- Ponsich, 1980b, pàg. 36
- Cazes 1990, pàg. 26.