Situació
Vista aèria de la ciutat, amb el nucli històric a primer terme i la vall de l’Ondara al fons.
ECSA-J. Todó
La ciutat de Cervera, capital de la comarca de la Segarra, és situada a 548 m d’altitud, sobre la carena d’un tossal proper a la riba dreta del riu d’Ondara. Com a cap comarcal, a Cervera s’hi concentra un important nombre de serveis, tot i que l’activitat més dinàmica i diversificada és la indústria.
Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG563148.
Cervera disposa d’una bona xarxa de comunicacions. La principal via la constitueix la carretera N-II de Barcelona a Madrid, la qual travessa la ciutat mitjançant un túnel que forada el tossal on s’assenta el nucli. El 1993 fou inaugurat el tram d’autovia que uneix Tàrrega amb Cervera. De la resta de la xarxa de comunicacions s’ha de destacar la carretera N-141 de Cervera a Calaf, i carreteres locals que parteixen de la mateixa ciutat com la L-311, que mena a Guissona; la L-303, que es dirigeix a Agramunt, i la L-214, que porta a Rocafort de Queralt, passant pels municipis més meridionals de la comarca. (MLIR)
Història
Plànol del nucli històric de Cervera, amb indicació de l’organització urbanística medieval.
J. Bolòs, M. Turull i P. Verdés
Tot i les restes d’ocupació anterior, de fet, la població de Cervera es desenvolupà a partir del seu castell, situat al cim d’un puig anomenat Montserè, que s’emplaça al sud-oest de l’actual nucli urbà. Aquesta fortalesa és documentada per primera vegada el 1026, any en què la comtessa Ermessenda de Barcelona, conjuntament amb el seu fill, el comte Berenguer Ramon I, i la seva esposa Sança, feren donació, a tres famílies, d’una terra situada al comtat osonenc, amb el puig i el castellar dit Cervera. Els comtes de Barcelona posseïren sempre l’alta jurisdicció del castell, el qual era regit per castlans feudataris dels esmentats comtes.
Al llarg del segle XI la documentació parla sempre del castell i el terme de Cervera, però ja des de l’inici del segle XII s’aprecia una diferència substancial en ser esmentada la “vila” de Cervera. En aquest sentit es pot citar, per exemple, una escriptura datada vers l’any 1126, per la qual Ponç Hug de Cervera, la seva muller Beatriu i llurs fills cedeixen a Guillem Arnau i a la seva esposa Ermessenda una casa i uns tancats que tenien infra villa Cervera iuxta murum. A banda d’aquest document, força interessant pel fet que ja es fa menció de les seves antigues muralles, moltes altres escriptures d’aquesta centúria fan referència a la vila o la seva església parroquial, la qual cosa prova que en aquests moments el nucli habitat i construït era força considerable.
La incipient estructura municipal de la població es formà a partir del privilegi atorgat per Alfons I l’any 1182, el qual concedia als moradors de Cervera el permís de formar “confraria” i nomenar cònsols que els representessin; d’altra banda, els donava la facultat de fer hosts i cavalcades contra cristians i sarraïns. La vila fou eximida dels mals usos l’any 1197 per un privilegi concedit pel castlà Ramon de Cervera, el qual fou confirmat per Pere I l’any 1208. Tanmateix, aquest règim municipal embrionari no prengué forma definitiva, com tants d’altres, fins al govern de Jaume I el Conqueridor. Aquest monarca l’any 1275 concedí als cerverins un important privilegi, el qual, com que no permetia que la vila passés a la senyoria dels Cardona, féu que Cervera fos ja per sempre població reial. Aquesta condició de vila reial va fer que moltes poblacions pròximes s’acollissin al dret de carreratge des de la catorzena centúria.
Des del segle XIII els cònsols foren anomenats paers, els quals, amb els consellers que els assessoraven, havien de tenir un lloc per a celebrar les juntes i les reunions; tot i que en aquesta època no se sap l’indret on feien aquestes reunions, el Llibre de Consells del 1332, el més antic que es conserva de la municipalitat de Cervera, indica que les juntes es feien a la “sala de la paeria”.
La vila de Cervera devia ser emmurallada des d’antic; però sembla que aquest sistema defensiu no era suficient a la darreria del segle XIII, ja que l’any 1285 Pere II, davant el perill de la croada contra Catalunya, ordenà als paers i prohoms de Cervera que fortifiquessin la vila, tot construint-hi murs, excavant-hi valls i bastint altres obres de defensa; també autoritzà els paers a obligar els veïns a treballar-hi i a imposar multes als que desobeïssin. Tot i això, la construcció d’un important i potent recinte de muralles que convertiren la ciutat en una veritable fortalesa es realitzà en temps de Pere III el Cerimoniós, a mitjan segle XIV, davant la imminència d’un conflicte bèl·lic amb Castella; aquest monarca manà, cap al 1368, a més de la construcció de muralles, que s’adobessin els portals d’entrada i es posessin portes allà on en mancaven. També en aquesta mateixa centúria s’inicià la construcció de la magnífica església de Santa Maria.
El call jueu cerverí tingué una gran florida; tenia una escola i alguna notable biblioteca. Com molts altres calls jueus de ciutats catalanes, el de Cervera sofrí l’assalt del 1391, tot i que perdurà fins el 1492 amb l’expulsió dels jueus.
Cervera acollí la cort general del 1359, la qual es reuní a l’església de Sant Bernat de la casa delmera de Santes Creus; en aquesta cort s’aprovaren vint-i-set constitucions o lleis generals.
Durant la guerra civil contra Joan II, Cervera es convertí en una important plaça de la resistència al monarca. L’any 1462 resistí amb fermesa les escomeses enemigues i, fins i tot, pogué recobrar castells i llocs veïns que les tropes reialistes havien ocupat. Tanmateix, el 1465, aïllada i sense vitualles, capitulà i restà a l’arbitri del capità Bernat de Saportella. Poc després, el 1469, hi tingué lloc el parlament en el qual l’infant Ferran acceptà les condicions del seu matrimoni amb Isabel de Castella.
Cervera patí greus calamitats al segle XVII, durant la guerra dels Segadors; tant fou així que per posar remei a l’extrema necessitat en què es trobava la vila, fou autoritzada l’any 1641 a batre moneda d’argent i de coure, com de fet ho va fer, encara que per poc temps.
A l’inici del segle XVIII, l’any 1701, el rei Felip V, de la dinastia dels Borbó, passà per Cervera i hi jurà els privilegis de la vila; l’any següent, la vila aconseguí el títol de ciutat en la cort celebrada per aquest monarca a Barcelona. La immediata guerra de Successió posà en evidència que les gràcies concedides per Felip V havien aconseguit formar dins la vila un nucli filipista, i un cop finalitzat el conflicte, la ciutat de Cervera aconseguí un conjunt de privilegis, entre els quals destaca l’obtenció de la concessió d’una universitat literària que substituí totes les altres de Catalunya. (MLIR-PVP-MTR)
Nucli urbà
Vista aèria de la ciutat, amb el nucli antic a primer terme centrat per la ratlla inconfusible del Carrer Major.
arxiu ECSA
Bàsicament, s’ha de considerar l’organització urbanística de Cervera, a l’edat mitjana, fruit de quatre moments diferents. El primer, al segle XI, el menys evident ara, va representar la creació d’un primer grup de cases al voltant del castell original. El segon, sobretot al segle XII, suposà la creació de la vila closa al llarg del Carrer Major. El tercer, a partir del segle XIII, va comportar la constitució de les diverses vilanoves o ravals. Finalment, encara es pot fer esment d’un quart moment, ja fora del marc cronològic d’aquesta obra, al segle XIV, amb la construcció de les muralles que suposaren la unificació, consolidació i ampliació dels diversos llocs de poblament creats anteriorment.
Al segle XI, es degué construir una torre i un castell en el mateix indret on, probablement, hi havia un “castellar”, una fortificació o oppidum d’època anterior, musulmana o més antiga. Al voltant del castell es creà una població castral. S’ha proposat que les primeres cases fossin bastides al llarg del camí que passava al nord del castell i que menava cap a Barcelona, a l’est, i cap al nord-oest. Però sembla més lògic de pensar que calgui cercar el nucli original en l’espai molt reduït comprès entre el castell i el lloc on es construí l’església, especialment a la banda nord d’aquests dos edificis. Lògicament, cal pensar que aquest sector devia restar clos per un primer recinte de muralles, que podia ésser format per les mateixes parets de les cases, fet que suposa que havia de tenir una forma poc o molt apinyada. No sabem si l’esment d’un vall (o fossat) i del carrer del Vall de Buida-sacs, cal relacionar-lo amb un límit d’aquest primer nucli (o bé només amb el de la futura Vilanova de Sant Domènec), que més endavant va correspondre al futur quarter de Montserè.
Aquest sector de Montserè, arrecerat sobretot al nord-est de la fortificació i situat al voltant del que més endavant s’anomenà Plaça Vella, després es va alterar molt arran de la construcció del convent de Sant Domènec. La plaça del Mercadal o Major, en aquest moment inicial, degué restar fora d’aquest nucli primerenc.
L’element constructiu més característic de la vila medieval és el Carrer Major, en el tram més meridional, situat entre la plaça del Mercadal i la capella de Sant Bernat. Els habitatges es construïren a banda i banda del carrer, ordenadament, com en tantes altres viles closes d’aquesta comarca. Probablement, cal relacionar l’aparició d’aquesta vila carrer amb l’esment d’una villa nova, l’any 1183, i amb la concessió de diverses cartes de franquesa durant aquesta segona meitat del segle XII.
Les cases d’aquest Carrer Major, orientat de sud a nord, tenen una façana molt estreta (en algun cas de poc més de 2,5 m). Les parcel·les d’aquests habitatges, llargues i estretes, resten limitades, a la banda est pel carrer de les Bruixes i a la banda oest pel carrer de Sabater. El parcel·Iari d’aquest sector del Carrer Major és molt unitari i sembla fet en un moment força reculat i d’acord amb una ordenació prèvia.
Com en moltes altres viles o ciutats, els grans canvis s’esdevingueren al segle XIII i inici del XIV. En aquest moment s’amplià el Carrer Major cap al nord, fins a doblar-ne l’extensió. El límit de l’espai urbanitzat es traslladà de l’antic Portalet o Portal Mitjà, situat al costat de la capella de Sant Bernat, fins a l’anomenat portal de Santa Maria.
A més a més, es creà un raval a llevant del castell i de l’església parroquial, anomenat “vilanova de Sant Francesc o de Framenors”. Els habitatges s’alçaren principalment al llarg del camí que menava al convent de Sant Francesc. Encara actualment hom veu les parcel·les de les cases força regulars, amb una façana que fa, per exemple, 3,8 m o 4,5 m d’ample. Sembla que degueren ésser delimitades en un moment posterior al moment en què hom parcel·là la vila closa del Carrer Major.
A la banda oposada, a ponent de l’església i del castell, al llarg del camí que menava cap al nord-oest (carrer de Sant Magí), i sobretot al costat del nou convent de Sant Domènec, es bastí la “Vilanova de Sant Domènec”. Tal com s’ha dit, probablement aquest espai era en part l’ocupat per la primitiva vila castral, que perdé importància en crear-se la vila closa del Carrer Major.
Un darrer raval fou el Cap Corral, que es creà a partir del creixement espontani de la població més enllà del portal de Santa Maria, al llarg del camí que anava cap a les Oluges (i a l’hospital de Sant Antoni) i del camí que menava cap a Agramunt. A llevant i poc abans del lloc on confluïen aquests dos camins es construí el call jueu.
Segons es desprèn de documents del segle XIV, en aquesta banda nord de la població hi devia haver un vall, més enllà del portal de Santa Maria, vall que havia d’ésser superat per un pont. Durant aquest mateix segle, la construcció de les muralles va suposar la urbanització de l’espai comprès entre aquest recinte emmurallat i, per exemple, el carrer de les Bruixes, a l’est, o el carrer de Sant Joan o de Sabater, a l’oest. (JBM-PVP-MTR)
Bibliografia
- Dalmases, 1890; Font i Rius, 1969-83, vol. II (I), pàgs. 692-694; Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàssim; Duran, 1977, pàssim; Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 572-596; Llobet, 1992; Altisent, 1993, vol. I, doc. 69, pàgs. 73-74; Salat-Cuñé, 1993.