Santa Maria de Cervera

Situació

Porta oberta al mur meridional de l’església, aixoplugada per un pòrtic d’època gòtica, que constitueix l’únic vestigi del temple romànic primitiu dedicat a sant Martí.

ECSA-F.J. de Rueda

L’església parroquial de Santa Maria, situada darrere la Plaça Major, és l’edifici religiós més important de la ciutat. (MLIR)

Mapa: 34-15 (390). Situació: 31TCG562143.

Història

L’església de Santa Maria de Cervera consta en una relació de parròquies del bisbat de Vic datada entre el 1025 i el 1050, en el moment inicial de la repoblació del terme de Cervera. En un principi, el titular de l’església era sant Martí, però al segle XII adquirí l’advocació actual. Fou donada al monestir de Ripoll coincidint amb la fundació, el 1081, del priorat de Sant Pere Gros, del qual depengué. El testament sacramental de Guillem Dalmau de Cervera de l’any 1133 fou jurat sobre l’altar de Sant Martí, que era a l’església de Santa Maria de Cervera, a l’obreria de la qual llegà 10 morabatins per a un calze d’argent. El 1147 hom dóna testimoni del canvi d’advocació en especificar que mig segle abans Urbà II havia confirmat per a Ripoll “in castro Cervariae parrochiam Sancti Martini que nunc est Mariae”.

La combinació dels drets del monestir de Ripoll amb la funció parroquial de l’església d’una vila pròspera provocà diferències i enfrontaments entre el cenobi i el bisbe de Vic per raó de la jurisdicció espiritual a Cervera i les rendes que se’n derivaven, fins al pronunciament de diferents sentències al segle XIII (1248 i 1260) que garantiren la jurisdicció episcopal i el dret abacial de presentar el rector. L’any 1238, Bernat, probablement rector de l’església de Cervera, amb el consell i l’acord dels prohoms de la vila, donà a Sant Pere Gros i al seu prior i als monjos la quarta part de les oblacions fetes a l’església de Santa Maria. Al llarg dels segles posteriors s’anaren renovant les disputes fins a la concòrdia del 1777 entre l’abat de Ripoll i el bisbe de Solsona.

La parròquia de Santa Maria de Cervera contribuí a les dècimes papals del 1279 i el 1280. El rector pagà, el 1279, 72 sous i 2 diners i els dos domers 34 sous i 8 diners.

L’actual església de Santa Maria de Cervera és un temple gòtic fruit de la puixant Cervera baixmedieval. La construcció es començà a partir de l’absis al segle XIII, i fou conclosa al XV. Ja el 1235 algunes deixes van adreçades a les “operi Sancte Mariae Cervariae”. Les transformacions gòtiques han reduït els vestigis conservats de la primitiva construcció romànica als elements del portal del migdia. (FSC-CPO)

Portada

Al mur meridional de l’església parroquial de Santa Maria de Cervera, aixoplugada per un pòrtic d’època gòtica, s’obre la portada romànica que constitueix, com ja s’ha dit, l’únic vestigi del temple romànic primitiu. Per la seva ubicació, es coneix com la porta d’accés al fossar i, per la temàtica del timpà, rep sovint el nom de porta de Sant Martí.

Estructuralment la porta consta de dues arquivoltes concèntriques en degradació, la més externa acabada en una arcada a la manera de guardapols, que ressegueixen el timpà i la llinda. Mentre que aquesta recolza damunt les antes, l’arquivolta més interna descansa sobre dues columnes, una per banda, i la més externa carrega el seu pes en dues pilastres, una a cada costat. Les bases de les columnes consten d’un bossellet, un tor i un plint, recolzant damunt d’un sòcol de poca alçada.

Relleus esculpits de tipus geometricovegetal que ornen les impostes i els capitells dels dos brancals de la portada meridional.

ECSA-F.J. de Rueda

Cadascuna de les arquivoltes està integrada per un parell de motllures abossellades, sense cap mena de decoració escultòrica. El guardapols, en canvi, està ornamentat amb una línia trencada amb les puntes superiors acabades en sengles rombes, motiu que també decora les línies d’impostes de tots dos costats. Els dos capitells dels brancals, que tenen forma de frust de con invertit, estan ocupats pel mateix tema vegetal, a base de dos registres de tres fulles cadascun d’ells, les quals vinclen llurs puntes formant una mena de voluta. Tan sols les fulles disposades a la zona central dels capitells s’han representat completament —amb tot un seguit de petites estries resseguint-ne la forma i amb indicació del nervi longitudinal en les ubicades al reng inferior—, de manera que les dels extrems només es veuen parcialment. En els espais residuals entre les tres fulles del registre superior de tots dos capitells hom troba un element sortint estriat que es pot qualificar com de punta de diamant. Els collarins —molt malmès el del capitell esquerre des del punt de vista de l’espectador— són llisos. La part superior de les pilastres i la de les antes de totes dues bandes són decorades mitjançant una línia de rombes drets o verticals tangents. Cadascun d’ells conté un motiu consistent en dues formes arrodonides disposades a la part central, que és la de més amplada, de les quals sorgeixen dues formes allargassades, una de dirigida vers l’extrem superior i l’altra, cap a l’inferior, que deuen representar un parell de fulles lanceolades. Aquesta decoració escultòrica dels brancals té restes de policromia de tonalitats vermelloses i blavoses.

Detall de la decoració figurada que ocupa el timpà de la portada meridional, on es representa sant Martí partint la seva capa per donar-ne la meitat a un pobre.

ECSA-F.J. de Rueda

L’escultura figurativa només apareix al timpà —recolza damunt d’una gran llinda sense decorar—, que conté un únic motiu, de caràcter hagiogràfic, bastant erosionat, disposat sobre un fons llis: la caritat de sant Martí. Aquest, vestit amb una túnica curta de mànigues llargues, cenyida a la cintura, de la qual penja la beina, apareix muntat en un cavall dirigit cap a la dreta. Hom ha representat amb un cert detall els guarniments o arreus de l’èquid. Hom distingeix la brida, que constitueix el fre o mos del cavall, amb les regnes i totes les altres corretges que serveixen per a subjectar-lo al cap de l’animal. Així mateix, s’ha representat el pitral, ornat amb tot un seguit de cercles realitzats de manera incisa, la cingla, decorada amb un reticulat gravat, i la sella. Mentre amb la mà esquerra Martí sosté un dels extrems de la capa, estesa davant seu, amb l’altra subjecta l’espasa, representant l’instant en què està partint amb l’arma aquella peça de roba amb la finalitat de donar-ne la meitat al pobre, el qual apareix més enllà. Aquest personatge s’ha figurat dempeus, descalç, amb el cap cofat per un barret de forma troncocònica i seminú, ja que només vesteix un pany que li cobreix des dels malucs fins als genolls. Tanmateix, la capa que parteix el sant passa per darrere del pobre i li cobreix les espatlles i l’esquena. Amb la mà esquerra l’indigent se sosté damunt d’un bastó, i amb l’altra, aixecada, subjecta la capa que sant Martí està partint. La representació d’aquest tema es deu a l’anterior advocació a sant Martí que tenia l’església.

Martí de Tours va ser un sant taumaturg que va gaudir d’una àmplia difusió durant l’edat mitjana, tant en l’àmbit literari com artístic. Visqué durant el segle IV dC i, ja abans de la seva mort, ocorreguda l’any 397, Sulpici Sever començà a escriure’n la història en Vita beati Martini, que constitueix la font bàsica per a les vides que sobre el mateix sant es van escriure després (Vita sancti Martini, de Paulí de Périgueux; De vita sancti Martini, de Venanci Fortunat de Poitiers; Historia Francorum i De miraculis sancti Martini, de Gregori de Tours, etc.). L’episodi figurat al timpà de la portada de migdia de Santa Maria de Cervera és, sens dubte, el més popular i el que va tenir una major representació artística, fins al punt que, quan en una obra és només una escena la que es dedica a sant Martí, precisament la preferida és la de la caritat. D’acord amb el que diu Sulpici Sever, Martí, essent un jove soldat, es va trobar en una de les portes de la ciutat d’Amiens amb un pobre que patia molt de fred. Per aquest motiu va partir la seva capa en dues parts, amb la finalitat de donar-ne una a l’indigent per poder protegir-se. Aquella mateixa nit, mentre dormia, en un somni se li va aparèixer Crist, envoltat d’àngels i vestit amb la meitat de la capa que el pobre (en realitat era el Senyor) havia rebut. Així, doncs, el que constitueix un acte humanitari de caritat, com és compartir la capa amb el pobre, requereix la visió per a conferirli caràcter miraculós(*). De totes maneres, l’associació d’ambdues escenes no és gaire habitual durant el romànic.

La versió iconogràfica seguida a Cervera, on Martí apareix muntat a cavall, és la més usual durant l’època medieval. Tot i que els textos no esmenten la presència del cavall durant aquest episodi, la seva representació té tot el seu sentit si hom té en compte que Martí va pertànyer a l’exèrcit romà com a cavaller(*). Les altres dues versions (Martí dempeus acompanyat del cavall i Martí dret sense la presència d’aquest animal) són força menys freqüents. L’indigent al qual Martí cedeix la meitat de la seva capa, juntament amb Job i Llàtzer, es convertirà durant l’edat mitjana en un dels models iconogràfics més importants per a representar la pobresa i la marginalitat(*). A Cervera presenta la peculiaritat que la part superior del seu cos ja es troba mig coberta per la capa del sant, com si aquest la hi hagués llançat, com s’esdevé també a la decoració pictòrica romànica de l’eglésia de Saint-Hilaire de Poitiers(*).

Dins l’escultura romànica catalana el tema de la caritat de sant Martí va ser molt poc representat. Només conec l’exemple que proporciona el capitell destre —des del punt de vista de l’espectador— de la portada de Sant Martí de Mura (vegeu el volum XI d’aquesta mateixa obra, pàg. 325). En canvi, en pintura romànica catalana va tenir força ressò. Es troba representat a la decoració mural procedent de l’església de Sant Martí Sescorts, avui dia al Museu Episcopal de Vic (vegeu el volum III, pàg. 573, i el volum XXII, pàg. 128, d’aquesta obra), potser en un dels quadres de les pintures del registre superior del mur sud de Santa Maria de Taüll, actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya (vegeu el volum I, pàgs. 333 i 334, i el volum XVI, pàgs. 229 i 230, d’aquesta mateixa obra), en diversos frontals d’altar (Sant Martí d’Ix —Museu Nacional d’Art de Catalunya—, Sant Martí de Puigbò —Museu Episcopal de Vic—, etc.) i també cal pensar que aquesta escena —a hores d’ara només en resta una inscripció que diu “SANCTUS MARTINUS"— fos possiblement representada a les pintures de Sant Joan de Boi, bona part de les quals es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

La decoració escultòrica de la portada cerverina és d’un nivell de qualitat acceptable. El relleu és bastant pla i l’artífex evita donar idea de profunditat. Els motius geomètrics i vegetals són molt senzills, han estat tractats d’una manera repetitiva i ofereixen molt pocs problemes compositius. En l’ornamentació del pitral i de la cingla es percep un cert gust pel detallisme. Tant les figures de sant Martí i del pobre com la del cavall són força convincents. Els plecs de la túnica i la capa de sant Martí i també els que recorren la peça de roba que vesteix l’indigent són nombrosos i cauen amb bastant naturalitat.

Cronològicament aquesta portada s’ha situat al segle XI(*) o al XII(*), sovint concretant que es tracta de la primera meitat(*). Penso que, a causa de les característiques estilístiques que presenta la decoració escultòrica, cal datar-la més endavant, potser cap a l’inici del segle XIII. D’altra banda, el tipus de llinda emprada, molt voluminosa, i la forma del timpà, de molt poca alçada, fan sospitar que en un moment indeterminat es degué produir una remodelació de la portada. (FJRR)

Bibliografia

Bibliografia general

• Dalmases, 1890; Duran, 1922, XXXII, pàgs. 293-317; Razquín, 1932; Rius, 1946, vol. I, pàgs. 227 i 239; Vigué i altres, 1975, pàg. 86-88; Biosca, 1976; Duran, 1977; Benet, 1988a, 3, pàgs. 290-291; Altisent, 1993, vol. I, doc. 82, pàgs. 84-86 i doc. 317, pàg. 245; Salat-Cuñé, 1993.

Bibliografia sobre la portada

• Rocafort, s.d., pàgs. 354 i 355; Trobada amb la ciència. La comarca. La Segarra, s.d., s.p.; Villanueva, 1821, vol. IX, carta LXIX, pàg. 15; Piferrer, 1839, pàg. 342; Pleyán De Porta-Renyé I Altres, 1880, pàg. 54; Piferrer-Pi Margall, 1884, vol. II, pàgs. 291 i 292; Dalmases, 1890, pàg. 116; Franquesa, 1892, pàg. 10; Duran, 1926, pàg. 11; Àlbum Meravella. Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya, 1931, vol. IV, pàg. 284; Razquín, 1932a, pàg. 6; 1932b, pàgs. 11 i 28; Piferrer, 1934, pàgs. 103 i 104; Razquín, 1935, pàg. 21; Biosca, 1976, pàgs. 7 i 25, i làm. sense numerar; Buron, 1980, pàg. 299 i fig. pàg. 298; Vidal-Vilaseca, 1981, pàgs. 38, 152, 154, 160 i 248; Patrimoni Arquitectònic Català. Comarques de Lleida. Campanya de divulagació 1979/1982, 1983, s. p.; Gavín, 1987, vol. 20, pàg. 28; Pladevall-Pagès, 1987, pàg. 152; Anònim, 1989, pàg. 14; Catàleg de monuments i conjunts històrico-artístics de Catalunya, 1990, pàg. 155; Salat-Cuñé, 1993, pàgs. 30 i 31, i planta pàg. 33; Balasch, 1995, pàgs. 58 i 59.