Situació
Vista aèria del conjunt de la comanda templera, molt malmesa arran de la Segona Guerra Mundial, amb l’església de Santa Maria del Masdéu a l’esquerra de la fotografia.
ECSA - Jamin
L’antiga comanda del Masdéu és a llevant del poble de Trullars, a l’interfluvi entre la Canta-rana i el Rard, al bell mig d’un bosc que en dificulta la visió.
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 36’ 33,6” N - Long. 2° 50’ 7,2” E.
Venint de Perpinyà per la carretera N-9, cal prendre a l’altura del mas Sabole la carretera D-612 en direcció a Trullars. Uns 2 km abans d’arribar al poble, a mà esquerra, cal agafar un trencall que mena al Masdéu. (PP)
Història
La preceptoria i més tard comanda del Masdéu fou el centre administratiu i religiós més important de l’orde dels templers al Rosselló. El lloc, que pertanyia inicialment a la jurisdicció de Vilamulaca, fou donat l’any 1133 per la dona Adelaida a l’orde templer. Cinc anys més tard (1138), Guillem de Vilamulaca cedí al Temple el delme que cobrava sobre el mas i terres que allà havien edificat els frares templers i que ells anomenaven mansio Dei. Inicialment tenia la categoria de preceptoria. El primer comanador conegut és Arnau de Sant Cebrià, el 1149. La comanda amplià ràpidament els seus béns i entre aquests adquirí els forns de pa de la vila de Perpinyà, ciutat en què fundà un priorat de l’orde. També adquirí la jurisdicció de Terrats, Niïs, Santa Coloma de Tuïr, Palau del Vidre i Sant Hipòlit de la Salanca; també va rebre l’any 1190 el lloc de Cotlliure. L’orde desplegà una forta activitat econòmica i n’és característic per exemple el dessecament que feren d’estanys i terres baixes, especialment a la regió situada entre Elna i Tuïr; per a aquest fi el 1170 compraren la propietat d’un estany situat entre Nils i Vilamulaca i el 1182 els drets sobre l’estany de Bajoles; també el 1201 compraren el dret de conduir aigua de l’estany de Sabadell per regar les seves terres. Quan s’extingí l’orde el 1310 tenia una comunitat de 25 membres. Els seus béns foren units a l’orde de l’Hospital, que mantingué l’organització dels templers, posant-hi al capdavant un comanador hospitaler, bé que unint la casa al Gran Priorat de Catalunya. El 1390 les seves rendes eren de 3 000 lliures. La casa s’extingí amb la Revolució Francesa.
L’any 1944 l’exèrcit alemany feu volar en bona part el recinte de l’antiga comanda, que havia estat convertit en dipòsit de municions. Des d’aquell moment el Masdéu es troba en ruïnes i en procés de degradació constant. (APF)
Vegeu a continuació la llista dels preceptors i comanadors del Masdéu, segons informació de J. Miret i Sans (Les cases dels templers y hospitalers en Catalunya, pàgs. 519 i 528-529) i F. Monsalvatje (El Obispado de Elna, 1915, vol. 24, pàgs. 262-264). P. Ponsich fa esment d’alguns comanadors del Masdéu, de l’inici del segle XIII, que en realitat eren mestres del Temple de Provenga i d’Hispània.
Preceptors i comanadors del Masdéu
| TEMPLERS | |
| Arnau de Sant Cebrià | 1149 |
| Gausbert de Serra | 1195-1197 |
| Guillem Amell | 12001 |
| Pere Malon | 1237 |
| Joan de Pelencà | 1245 |
| Guillem Tort | 1252 |
| Guillem de Londres | 1255 |
| Guillem de Montgrí | 1260-1264 |
| Ramon de Bac | 1278 |
| Guillem de Benages | 1287 |
| Guillem d’Abellars | 1295-1297 |
| Jaume Ollers | 1296 |
| Ramon Saguàrdia | 1304-1307 |
| HOSPITALERS | |
| Pere Arnau de Parestortes | 1343-1346 |
| Arnau Guitart | 1364-1372 |
| Francesc Xammar | 1385-1397 |
| Roderic de Luna | 1414 |
| Joan Desgarrigues | 1419-1424 |
| Berenguer de Fontcoberta | 1436-1439 |
| Joan de Cardona | 1451-1477 |
| Joan d’Argençola | 1491 |
| Ramon Maignès | 1511 |
| Francesc Ferrer | 1540 |
| Miquel d’Homedes | 1553-1562 |
| Francesc de Remolins | 1574-1576 |
| Miquel d’Alentorn | 1593 |
| Felip de Sabater | 1640 |
| Nicolau Cotoner | 1711 |
| Jordi Serra | 1792 |
Recinte fortificat
Llenç del mur sud del recinte fortificat de la comanda, amb la torre de l’angle sud-est a la dreta. A la banda inferior de la muralla és visible l’aparell de còdols, tan característic en aquesta comarca.
ECSA - J. Ponsich
Aquesta comanda, al començament del segle XX, tenia un recinte gairebé rectangular, bé que amb l’extrem sud-est una mica més ample que no pas el nord-oest. S’estenia per una superfície de prop de 4 000 m2. Actualment, només es conserven les façanes nord-oest, nord-est i sud-est; el mur del sud-oest i les habitacions del castell foren destruïts l’any 1944. Als angles nord i oest hi havia sengles torres de planta quadrada; a l’angle est, en canvi, hi havia una torre de planta circular, potser afegida posteriorment. La torre del nord, encara conservada, té una alçada d’uns 15 m. Cal pensar que a tota la cara interior del mur hi devia haver construccions adossades. L’entrada al pati central era a la façana sud-est.
El mur del recinte és format per filades de còdols de riu, units amb morter de calç. En alguns indrets hi ha un talús a la base, resultat d’obres posteriors. Al costat de la façana nord-est s’endevina l’existència d’un vall, actualment reomplert. Pocs metres més enllà, sembla que hi havia encara un segon recinte o un altre vall.
Aquest recinte fortificat ha estat datat al segle XII; a causa de les seves característiques més aviat cal pensar, però, en una fortificació del segle XIII, que ha sofert diverses transformacions, fins al segle actual. (JC-PP-JBM)
Sarcòfag
Dos fragments d’una tapa de sarcòfag amb inscripcions àrabs localitzada a la comanda.
cedides per P. Ponsich
Recentment, en unes obres fetes a la comanda del Masdéu, es van localitzar dues peces de marbre blanc amb unes inscripcions àrabs que formaven part de la coberta d’un sarcòfag. Aquestes peces —de característiques semblants a la que es va trobar a Sant Andreu de Sureda, estudiada monogràficament en aquest volum— corresponen a un tipus de cobriment de tomba propi dels països islàmics (encara que n’hi ha d’altres amb tota la varietat possible de formes) que reben el nom d’“estela prismàtica” i més correntment el terme dialectal marroquí de mqàbrïya.. Consisteix en una barra estreta i allargada, en forma de prisma, la qual va col·locada damunt un repeu; ambdós elements reposen sobre una placa o pis del mateix material. La decoració normalment és constituïda per la mateixa inscripció funerària i els dissenys vegetals, els anells o les perles que omplen els buits.
La disposició d’aquestes peces es feia cobrint l’enterrament amb la llosa o placa, damunt la qual es posava la pedra de secció piramidal; també podien afegir-se a cadascun dels dos extrems de la pedra una o dues làpides verticals enfrontades, totes o algunes d’elles amb inscripcions de contingut religiós, relatiu a la mort i la vida futura, i també el nom del mort i la data de l’òbit. Aquest tipus de cobriment ha estat utilitzat a bastament per tot el nord d’Àfrica i la Península Ibèrica, a més a més dels països orientals, al llarg de l’edat mitjana.
Els fragments analitzats conserven l’inici i el final de textos religiosos. Cal suposar que el nom del difunt i la data de la mort, que no es troben, figurarien a les plaques sobre les quals descansaven les mqàbrïya. Ambdues tenen dos graons abans del prisma i porten com a decoració una successió d’anells o botons juxtaposats que voregen les quatre cares del prisma i la vorera del segon graó.
Aquests dos fragments del Masdéu corresponen a una única mqābrīya; falta, però, la part central de la peça originària. El text àrab cobreix tres de les cares del prisma. El camp epigràfic va omplir-se amb ornaments florals molt menys abundosos que a la pedra de Sant Andreu. Ací denominem A, B, C les cares del fragment primer on s’inicia la inscripció, i Al, B, Cl cadascuna de les tres cares del prisma de l’altre fragment, que eren només quatre i no sis quan la peça encara era sencera. Allò que avui es conserva, amb moltes mutilacions i pèrdues, és el següent:
cara A)
que continua per la cara A1 del segon fragment Alcorà CXII, 2-4:
L’última paraula va ésser escrita al petit triangle o cara B. Començant a llegir per la cara C1 de la segona peça diu:
i continua per la C del fragment primer Alcorà CXIII, 1-5
A la vorera inferior, avui molt maltractada, pot llegir-se, tot començant pel costat A i continuant després per A1, B, C1, C i D, Alcorà II, 255-256 (s’assenyala la separació mitjançant /):
La traducció és la següent: A) “En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós [La benedicció de Déu sigui sobre Mahoma]”. B) “[Digues: Ell és Déu, Un, Déu, l’Etern]. No ha engendrat, ni ha estat engendrat. No té / par”. “Digues! Em refugio en el Senyor de l’alba del mal que fan les seves criatures, [del mal de la foscor quan s’estén, del mal dels que bufen als] / núvols, del mal de l’envejós quan enveja”. A la vorera de sota: “[Déu! No hi ha més] divinitat que Ell!, el Vivent, el Subsistent. Ni la [somnolència] ni la dormida s’apoderen d’Ell. [A Ell pertany el que hi ha als cels i el que hi ha a la terra] / [Qui podrà intercedir davant Ell sinó és amb el seu permís? Coneix el que hi ha] davant d’ells i el seu futur. Ells, però, no abasten res de la Seva ciència exceptuat allò que Ell [vol.] / [El Seu tron s’estén sobre els cels i sobre la te]rra i la seva conservació no li resulta feixuga. Ell és l’Altíssim, el Grandiós! No hi ha coa[cció en religió. La bona direcció es distingeix clarament del desencaminament. Qui és des]cregut amb els taguts i creu en Déu, s’agafa a l’agafall més ferm, que no hi ha trencament / per a ell. Déu tot ho sent, tot ho sap”.
Les peces trobades al Masdéu són gairebé idèntiques a la trobada a Sant Andreu de Sureda, tant pel que fa als textos de la cara superior del prisma com a la decoració de botons o anells. Només un examen detingut de la lletra, que en totes les pedres és cúfica en relleu, permet dir que són fragments d’enterraments diferents, encara que van ésser fets probablement en un mateix taller. La datació d’aquestes inscripcions del Rosselló pot fer-se de manera aproximativa mitjançant el tipus de lletra i dels fragments alcorànics: final del segle XI i començament del XII de la nostra era. Res no se sap sobre la procedència d’aquestes pedres. El fet d’haver-ne inclòs els capítols CXII i CXIII de l’Alcorà i també el II, 255-256 (conegut també com “capítol del tron”), res no diu sobre el lloc on van realitzar-se, ja que el caràcter genèric d’aquests passatges alcorànics és molt emprat a tot arreu del món islàmic de totes les èpoques. Aquests fragments del Masdéu (probablement importats de Tunísia), per la similitud que guarden amb el de Sant Andreu de Sureda, fa pensar que tingueren un mateix origen. No és possible aventurar-se a dir com van arribar aquests blocs de marbre al Rosselló: importació com a botí de guerra?, caprici d’un antiquari o d’un col·leccionista?... Potser la resposta es pot trobar als arxius de la zona. (CBT)
Bibliografia
- Miret, 1910, pàssim
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 262-264
- Castellví, 1982-83, pàgs. 232-241.