Situació
L’església parroquial de Sant Aciscle presideix el poble de Trullars, situat a la dreta de la Canta-rana.
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 36’ 47,4” N - Long. 2° 48’ 31,2” E.
Aquesta localitat dels Baixos Aspres és 19 km al sud-oest de Perpinyà. S’hi arriba per la carretera N-9 i la D-612, la qual cal agafar a la cruïlla del mas Sabole. (PP)
Història
Trullars (Truliars) figura entre els dominis que Rotruda, filla de Berà I —comte de Rasès i de Barcelona— i vídua d’Alaric —comte d’Empúries—, cedí, el 9 de novembre del 844, al seu fill Auriol. Segons aquest document la villa era cedida amb tots els vilars de la seva dependència, en nombre de quatre (Lintexetum, Tarracarias, Ceceranum i Lanetellum). Sigui perquè Auriol morí sense descendència, o per alguna altra raó, Trullars retornà més tard a la seva germana Anna (esposa del pròcer Esteve).
Aquesta donà, amb altres dominis importants, el 27 d’abril del 876, al comte Radulf (germà de Miró I el Vell) i a la seva esposa Rilinda, la “villa Truliares cum omnes suos vilares, cum ipsa ecclesia in honore G. Asiscli”. Després, cal esperar setanta anys per trobar una nova menció de Trullars. Concretament en una venda que feu, el 29 de novembre del 946, una dona, Emetructes, a Amalric, arxiprest d’Elna, de béns diversos, situats, entre d’altres, “in adjacencia de Truliares vel de Ciserano”, els quals tenia de Landric, de la seva esposa Bella i de llur fill Balderic levita, tots difunts. En fi, el 20 de juliol del 972, la comtessa Ava de Rosselló (esposa de Gausfred I) i el seu fill Sunyer I, bisbe d’Elna, donaren en alou a Santa Eulàlia d’Elna la vila de Trullars (Truliars) amb les seves villas i villares i l’església de Sant Aciscle. La comtessa es reservava, però, la fruïció vitalícia d’aquests béns.
Al segle XI, molt probablement, els vescomtes de Castellnou s’havien apropiat els rèdits de Trullars, als quals hom veu renunciar l’ardiaca Guillem Gausbert i el seu nebot, el vescomte Guillem Udalgar, a favor del bisbe Artau mitjançant unes fortes compensacions (24 de març de 1091). I encara, el 1139, el bisbe Udalgar de Castellnou donà l’església mateixa de Sant Aciscle de Trullars al capítol d’Elna, el qual conservà la total senyoria fins a la fi de l’antic règim. (PP)
Església
L’actual església de Sant Aciscle de Trullars és un edifici de dimensions més aviat grans, d’una sola nau i un absis semicircular. La nau té volta apuntada i l’absis és cobert amb una volta de forma ametllada que acaba en un simple plec apuntat. L’interior ha estat arrebossat, com també la majoria dels paraments exteriors.
L’església s’ha vist molt transformada en èpoques tardanes. Tots els murs han estat sobrealçats per una obra de fortificació; el temple quedava dins del recinte emmurallat de la població. S’hi han afegit dues capelles laterals que sobresurten a l’extrem de llevant de la nau, una a cada costat. La del nord té gravat l’any 1716 en un carreu. Dos altars més són encastats en el gruix dels murs laterals. Sobre el frontis hi ha una espadanya moderna. A l’exterior, unes cases resten adossades a l’absis.
L’entrada és a la façana de ponent. En aquest mateix mur hi ha una finestra de doble esqueixada que ha estat modificada. La porta és d’un sol arc de mig punt. A la clau figura l’any 1776. Les dovelles són grans, amples i poc llargues, ben tallades i polides, de pedra calcària. Per la seva factura és possible que hagin estat reutilitzades d’una porta romànica tardana, dels segles XII o XIII, potser una de les característiques portades d’arcs en degradació. Vers l’extrem de ponent del mur lateral del costat sud de la nau, a la fortificació del damunt hi ha una mènsula i unes pedres sobresortints que podrien correspondre a un matacà desaparegut. Hauria estat situat, probablement, sobre la primitiva entrada, de la qual, en qualsevol cas, no se’n veuen rastres actualment.
L’aparell només és visible al parament extern del frontis. És fet a base de blocs de pedra i còdols lligats amb molt morter que ha estat consolidat amb ciment.
La construcció romànica és d’un moment ja molt avançat, segurament de final del segle XII, o ja del segle XIII. (JBH)
Bibliografia
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàg. 8
- Cazes, 1990, pàg. 17.