Molt recentment, el grup pirinenc dels Crists vestits, ja el més dens de tots, s’ha enriquit de manera fortuïta amb una nova obra. El fet s’esdevingué a Arles l’any 1988, quan es va descobrir una talla de Crist casualment en un lloc de desembaràs a l’interior d’una casa particular veïna de l’església de Sant Salvador. Un envà de guix dissimulava l’estàtua de la vista. El Crist no ha pervingut indemne, manca la creu i ha perdut també els braços. Actualment es conserva en una col·lecció particular.
Porta una llarga túnica, acabada bruscament al damunt dels peus. Aquest vestit de color blau està ajustat al cos com succeix en altres exemples d’aquesta mena pertanyents al departament dels Pirineus Orientals, i de manera notable en el de la Llaguna. Com en aquest darrer cas, la túnica s’enfonsa entre les cames a la part inferior. Els dos extrems del cenyidor, sempre lligats de la manera característica per un nus doble, no cauen verticalment sinó que se separen lleugerament l’un de l’altre.
El cap conserva trets arcaics i una certa rusticitat; desproporcionat en relació amb el cos, de forma allargada, té una estructura poderosa. Les trenes de cabells que cauen sobre les espatlles delimiten el front alt i ample. Té les galtes sortides i el nas vigorós. La barba, acabada en rínxols, i el bigoti enquadren la boca.
Altres exemples comparables fan suposar que el Crist hauria estat amagat quan ja estava mutilat. Es pot imaginar que aquests pobres vestigis van ser intencionalment posats a l’abric pel seu caràcter sagrat. Al dors del Crist, el nínxol d’un reliquiari, avui perdut, indica que l’estàtua —de 80 cm d’alçada aproximadament en l’estat actual— havia estat l’objecte d’una consagració oficial. Per bé que mutilada, va conservar el seu caràcter sagrat, tot i que el seu estat no permetia el culte públic. Tal vegada la mutilació va tenir lloc a l’època de la Revolució Francesa. Una persona piadosa degué aconseguir de salvar-lo i després amagar-lo en un lloc que l’odi antireligiós, per atzar, hauria negligit.
Talla d’un Crist vestit al qual manquen els braços i la creu.
A. Serres
Hom es pregunta on es trobava l’escultura en el moment de la seva realització, datable vers la segona meitat del segle XII. Es poden apuntar dues possibilitats, tot i que cap d’elles sembli absolutament segura. El nom Salvador, que és el titular de l’església veïna, convindria a una imatge de Crist en la creu; però, tanmateix, no s’hauria de rebutjar una altra hipòtesi segons la qual l’escultura hauria estat realitzada per l’abadia en la qual una de les capelles tenia igualment una dedicació a Crist.
Com la major part de les estàtues romàniques de devoció, el Crist vestit d’Arles és obra no del que a hores d’ara s’anomenaria artista, sinó d’un bon artesà format en la tècnica de l’escultura en fusta i avesat a la seva iconografia.
Bibliografia
- Durliat, 1989, núm. 37, pàgs. 69-95