Situació
Capçalera de l’església, amb l’absis d’època preromànica i el notable campanar d’espadanya.
ECSA - A. Roura
L’església de Santa Creu és emplaçada al sud-oest de la vila d’Arles, a l’altre costat del Tec, sobre la riba dreta d’aquest riu, en un replà del vessant occidental del puig de Quercorb, de silueta peculiar (483 m d’alt) i que destaca pel cingle tallat a pic de perfil corbat del costat de llevant, que evidentment ha originat el seu topònim.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 26′ 57″ N - Long. 2° 37′ 32″ E.
Per a arribar-hi, el camí més curt s’agafa a l’extrem de ponent del nucli urbà d’Arles, al Barri d’Amunt (a 2 km del centre històric, per la D-115), des d’on puja una pista d’1,3 km de recorregut, que travessa el Tec a gual. Aquesta circumstància motiva que l’accés sovint sigui impracticable, sempre que el nivell del riu és una mica alt. L’itinerari alternatiu, més llarg però sense els problemes esmentats, s’inicia a la dita carretera D-115, 1, 5 km abans d’arribar a Arles des del Voló i Ceret on, just abans de passar el pont sobre el Tec, cal prendre una pista de terra, a l’esquerra, que després de passar vora el mas Batlle i el mas de la Guàrdia i vorejar el puig de Quercorb pel costat nord, entronca amb el camí esmentat anteriorment i porta a l’església i el mas de Santa Creu, en un recorregut de 3, 5 km.
Història
El nom de Quercorb apareix documentat a la primera meitat del segle IX en relació amb un castell que degué existir en època carolíngia: Castro Corbi (832). Sembla que al segle X la fortalesa ja era sense ús, ja que esdevingué una simple referència toponímica: loco quem vocant Castro Corbi, l’any 993; alode Castelli Curvi, el 1011; Chero Curvo, el 1168. Més tard ja es troba en relació amb un mas: mansum de Coll de Quero Curvo, l’any 1194.
A la segona meitat del segle XII hi ha evidències, encara que indirectes, de l’existència de l’església de Quercorb, la qual sens dubte havia estat fundada molt abans. En les actes de consagració de les esglésies de Sant Martí de Cortsaví i de Santa Cecília de Coç, ambdues de l’any 1159, entre els personatges que signen figura el capellà de Quercorb (capellani Chericurvi i Chercurvo, respectivament). En el primer document és anomenat Bernat i en el segon Bertran, sens dubte per un error de transcripció en un dels textos, que coneixem gràcies a Pèire de Marca. El segon d’aquests noms deu ser el correcte, ja que en l’acta de consagració de Sant Pere de Riuferrer, del mateix any 1159, retrobem la signatura de Bertrandi, capellano de Chercurvo, que potser és el Bertranni capellano, que també figura, sense més concreció, en l’acta de consagració de Santa Maria de Costoja del mateix any.
L’any 1197 l’honor de Kerocurvo fou objecte d’un litigi entre l’abat Robert Nebot, d’Arles i els senyors de Cortsaví, Ermessenda i el seu marit Ramon de Termes, amb motiu del llegat del difunt Bernat junior de Cortsaví, capellà de Quercorb, a favor del monestir. Aquest Bernat era fill cabaler de Bernat II de Cortsaví (anomenat senior) i oncle d’Ermessenda. Aquesta renuncià als drets que podia tenir sobre el mansum de Kerocurvo on havia viscut el dit Bernat, alhora que s’establien diferents pactes sobre els altres llegats testamentaris.
En documents dels segles XIII i XIV el topònim és escrit Quer Corp (anys 1278 i 1325). Es interessant la referència del 1531 sobre la “ribera del Celleret o de Santa Creu” (primer esment, molt tardà, de l’advocació del temple). El topònim Celleret creiem que té l’origen en la cellera o sagrera d’aquesta església, la qual cosa confirma la tradició de considerar-la una antiga parròquia. L’any 1570 la dita ribera, que corre vers el Tec per sota i a ponent de l’església, és anomenada “torrent de Santa Creu”. L’any 1571 significativament és esmentat el cementiri, cimeterium ecclesiae Sanctae Crucis. El mateix any s’anomena el “Mas Quercorp, dirruit, a Santa Creu, terme de Fontanills”. L’any 1679 l’església apareix amb el nom que ha perdurat, “Santa Creu de Quercorp” i el 1688 és designada “hermita de Santa Creu d’Arles”.
Com hem vist, Santa Creu pertanyia al terme de Fontanills i és considerada, tradicionalment, l’antiga parròquia d’aquest lloc, que era situat als vessants occidentals del Piló de Bellmaig, el cim més alt de la contrada (1 280 m), uns 1 500 m al sud-est de l’església. L’any 993 s’esmenta la terra de Fontanilis. Al final del segle XVIII el lloc encara era habitat.
Sembla que al segle XVI l’església deixà la funció parroquial i esdevingué sufragània de la parròquia de Sant Esteve d’Arles. Consta que l’any 1685 el rector de Sant Esteve, Jaume Debadia, també era capellà de Santa Cecília de Coç i de Santa Creu de Quercorb. Precisament, a la façana de ponent de la casa afegida a l’església de Santa Creu, hi ha una làpida amb l’inscripció: Doctor/Debadia/Rector/1685.
L’església agrupava els masos escampats per l’entorn, del veïnat de Santa Creu, com els coneguts, avui, per Can Panne, Can Rizan, Can Rigall, el Ventós, el Ripoll.
Des de fa segles —probablement ja des del segle XVI-, la capella de Santa Creu és de propietat privada, de la família Paraire, d’antigues arrels a la comarca. L’any 1984, amb un gest altament generós, els propietaris, el Dr. Bernard Chalancon i la seva germana M. Christine, descendents directes dels Paraire, van vendre l’església a l’Ajuntament d’Arles per un franc simbòlic. La corporació municipal cedí, tot seguit, la gestió de recuperar el monument a la “Confraria de la Sang” d’Arles. Actualment en té cura una associació creada amb aquesta finalitat exclusiva, Els Amics de Santa Creu.
Amb els escassos mitjans de què hom ha disposat, des de l’any 1986 s’hi han realitzat alguns treballs de restauració, amb l’ajut tècnic dels Monuments Històrics de França i la col·laboració de l’Associació de Salvaguarda de l’Art Francès. L’única campanya d’obres enllestida fins al present (1995) ha consistit en l’eliminació de la construcció o planta que havia estat aixecada sobre l’absis, doblant, pràcticament, la seva alçada originària. A continuació s’ha consolidat aquesta capçalera i s’hi ha refet una coberta de lloses, com la que hi devia haver a l’origen. S’ha recuperat, per tant, el volum i la imatge d’aquesta part de l’edifici pre-romànic. Una altra intervenció ha produït també un canvi en la imatge de la capella que havia esdevingut tradicional els darrers segles, ja que ha afectat el campanar d’espadanya situat sobre l’extrem oriental de la nau. Era format per un alt mur opac, coronat per un petit campanar d’un sol arc que havia estat construït l’any 1721. En el dit mur es descobrí l’estructura, cegada, d’una primitiva espadanya, molt alta i de dos ulls, la qual hom ha recuperat i ha refet totalment. El petit campanar del cim ha estat eliminat.
De moment, no s’han realitzat més obres, de manera que la nau del temple i tot el seu interior romanen en el mateix estat, una mica degradat. Cal esperar que aviat sigui possible una nova campanya de restauració.
S’havien perdut les dues festes o aplecs, abans molt populars, del 4 de maig, per la diada de la Santa Creu, i del 18 d’agost, diada de Santa Helena, culte lligat als temples sota l’advocació a la Creu. Han estat recuperats els darrers anys.(*)
Església
Estat actual de la planta de l’església.
R. Mallol
És una església d’una nau amb un absis de planta lleugerament trapezial. Una capella de planta rectanguiar, ben destacada, s’afegeix al costat meridional de la nau, vers l’extrem de llevant. Les capes d’arrebossats que cobreixen bona part dels paraments impossibiliten o dificulten molt la distinció de les diferents etapes constructives o reformes que deuen haver configurat l’estat actual de l’edifici.
L’absis és cobert amb una volta de canó i s’obre vers la nau per un simple plec de mig punt (sense un arc triomfal destacat). La coberta de la nau és una volta que presenta dues tramades de diferent alçada. És una mica més baixa al sector de llevant, on té un perfil més aviat rebaixat i recolza sobre uns regruixos fets als murs en el moment de construir la capella lateral del costat de migdia. La tramada occidental de la mateixa nau té la volta de canó, amb el punt una mica més elevat (uns 20 cm) que l’esmentat tram oriental. La nau en aquest tram de ponent és, lògicament, més ampla, ja que no té els regruixos abans esmentats.
La capella lateral resta coberta, simplement, per un teulat d’un sol vessant, en un nivell força més alt que la volta de la nau.
Aquesta capella s’obre vers la nau per un arc de mig punt, que és bessó del situat just a l’altre costat, al mur nord, el qual no dona áccés a una capella, sinó que és un arc adossat, que crea un espai de poca fondària, just per encabir-hi un altar.
A l’intradós d’aquests arcs, tot i la calç que els cobreix, es detecten les empremtes de les llates de fusta de la cintra emprada en construir-los.
La simetria entre les dues arcades ens inclina a pensar que potser existí —o fou projectada— una altra capella al costat nord de la nau, la qual hauria donat al temple una planta de creu de braços ben destacats. L’existència de la casa veïna, afegida al costat nord de l’església, impedeix comprovar si queda algun vestigi d’aquesta possible capella.
A l’exterior de l’absis, arran de la campanya de restauració del 1986, és visible una bona part de l’estructura originària. Al centre del mur de capçalera (o de llevant) hi ha una llinda monolítica, en forma d’arquet de mig punt. Els muntants són fets amb carreus petits i mal escairats, de granit. Al vessant intern resta coberta de calç.
Aquesta finestra és l’única obertura existent a l’església que manté, amb certesa, la configuració antiga. La porta, situada a la façana meridional de la nau, prop de l’angle sud-oest de l’edifici, és d’un arc de mig punt, de dovelles curtes i força amples, ben tallades i polides, evidentment d’època força tardana. La finestra que s’obre al frontis, ampla i rectangular, ha estat modificada en època recent. Poden mantenir l’estructura antiga, potser, les dues finestres de la capella de migdia —obertes a ponent i a llevant-, a mena d’espitlleres, però són recobertes de calç.
Als murs de migjorn i llevant de l’absis (al nord hi ha afegida la casa, antiga rectoria), les obres esmentades han redescobert part dels aparells, que es caracteritzen pels blocs de pedres i còdols, només trencats i lligats amb morter, els quals tendeixen a sedimentar-se horitzontalment, però sense gens d’uniformitat. En alguns llocs escadussers, es disposen inclinats, i al mur meridional insinuen alguna curta filada d’espiga.
A la resta de l’edifici els paraments únicament s’arriben a veure en espais molt reduïts, on ha caigut l’arrebossat. A les façanes de migdia i de ponent, s’observa una construcció de blocs de pedres grans, escantonats, construcció que també apareix, de manera idèntica o molt semblant, a la capella lateral, on sembla poder-se observar un cert lligam amb el mur de la nau.
Aquestes apreciacions han de ser forçosament incompletes, i susceptibles de revisió total, si mai s’exploren els elements arquitectònics de l’interessant església de Santa Creu. Els aparells esmentats no semblen gaire diferents dels de l’absis, però l’escassetat dels espais visibles no permet tenir-ne una certesa absoluta.
El campanar, sobre l’extrem occidental de la nau, actualment presenta l’antiga estructura, recuperada amb la intervenció del 1986, com ja s’ha indicat més amunt. És una espadanya molt esvelta, fins i tot desproporcionada en relació amb les dimensions de l’església, de tres pilars i dos arcs de mig punt. Segons es va comprovar, havia estat cegada perquè el pilar central era desplaçat i malmès, fet que hom ha atribuït als efectes dels terratrèmols del segle XV. L’estructura actual d’aquesta espadanya és el resultat d’un desmuntatge total i de la seva reconstrucció fidel, emprant les mateixes pedres. També pertany a aquesta campanya d’obres l’actual enllosat de la coberta de l’absis.
Detall de la petita finestra del centre de l’absis preromànic.
ECSA - A. Roura
L’absis, de planta trapezial, té suficients elements de judici —planta, aparell, volta, finestra—, per a determinar que és una construcció pre-romànica que es pot considerar del segle X, sense desestimar la possibilitat d’una datació encara anterior (segle IX). La nau ha estat objecte de reformes diverses, com ja s’ha dit. Pel fet de tenir gairebé totes les estructures sota l’arrebossat, és impossible d’esbrinar quines parts coetànies de l’absis poden subsistir. Només es podrà estudiar el tema de manera fiable quan s’efectuïn exploracions arquitectòniques adequades. En l’estat actual, i com a hipòtesi de treball, creiem que és molt possible que els murs perimetrals d’aquesta nau fossin de l’edifici pre-romànic. Potser hi correspon, també, la volta de la tramada occidental, tot i que les obertures d’aquest sector (porta i finestra) han estat alterades modernament.
Més problemes presenta, encara, la reforma obrada al tram oriental de la dita nau, amb el regruix dels murs, per construir les arcades a cada costat i el tram de volta més baixa. La capella afegida al sud —i potser una de parella desapareguda, o projectada, al nord— poden ser-ne coetànies. L’estat actual d’aquest sector no permet cap aproximació cronològica mínimament rigorosa; pot tractar-se d’una reforma d’època tardana. Però, tanmateix, no som partidaris de rebutjar la hipòtesi d’una datació força antiga d’aquesta reforma. Si la capella lateral existent al sud tenia la seva petita parella al costat nord (o hi havia estat projectada), formant una planta de creu de braços destacats, ens recordaria una altra església pre-romànica amb la mateixa advocació: Santa Creu de Rodes o Santa Helena, a l’Alt Empordà (també dins el terme d’un gran monestir benedictí: Sant Pere de Rodes). L’església empordanesa tenia, a l’origen, una sola nau; les capelles-transsepte, que li donaren la planta de creu simbòlica, s’hi afegiren encara en època pre-romànica. Ens preguntem si aquest mateix procés es donà a Santa Creu de Quercorb. Caldrà esperar que futurs treballs ens ho esclareixin.
És evident, en tot cas, que Santa Creu de Quercorb, un dels temples més arcaics del Vallespir, és un monument pre-romànic d’un interès molt elevat. Cal esperar la seva recuperació definitiva per tal de fer-ne l’estudi definitiu.
El paviment actual de l’església, més alt que el primitiu, és producte de reformes. A l’interior, i al mur de migdia de la capella lateral, es veuen rastres de pintures murals, molt degradades, amb un tema vegetal, de fulles. Daten probablement d’època barroca. Al presbiteri hi ha restes d’un retaule i un altar d’obra, i a l’extrem occidental de la nau hi ha un cor de fusteria. És curiosa la pica beneitera, de marbre blanc i de forma ovoide, només amb una lleu motllura a la vora. La datació ha de restar imprecisa a causa de la senzillesa de la peça.
El cementiri era situat al sud i el sud-est de l’església, segons informacions fiables. Vers migdia hi ha les ruines d’un casalot, on vivia l’ermità.
Les rodalies de Santa Creu tenen un interès molt gran per a les prospeccions arqueològiques. Cal pensar en el castell de Quercorb, documentat a la primera meitat del segle IX i del qual no es coneixen restes. Hom el suposa situat, lògicament, en algun punt de la cresta del puig acinglerat de Quercorb. També hi havia el poblat medieval de Fontanills, més allunyat cap al vessant del Piló de Bellmaig.
Altar
L’altar actual de l’església de Quercorb és una peça d’obra, de forma prismàtica i de notables dimensions; al centre i a la part superior hi ha estat integrada una antiga ara d’altar, de granit. És rectangular; fa 95 X 62 cm i 14 cm de gruix. La superfície és llisa. L’únic detall és el modelatge de la cara frontal, en un dels costats llargs, en secció de pla i cavet.
Malgrat que la peça és encastada a l’altar d’obra actual, sembla clar que les altres superfícies laterals eren llises.
La datació de l’ara és dubtosa a causa de la simplicitat formal. El mateix perfil de la vora motllurada —pla i cavet— es retroba, molt semblant, a la magnífica ara de marbre de Santa Maria d’Arles, considerada del segle XI (Alavedra, 1979, vol. II, pàgs. 237-242). És possible que sigui molt primitiva, dels primers temps d’aquesta església de Santa Creu, o poc posterior.
Bibliografia
- Marca, 1688, cols. 1 325, 1 236, 1 327 i 1 328
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, ap. XXI, pàgs. 395-396 i 1915, vol. 24, ap. V, pàgs. 308-309
- Ponsich, 1980b, pàg. 73
- Cazes, 1990, pàg. 67