Situació
Magnífic edifici d’una sola nau capçada per un absis semicircular, el mateix que fou consagrat l’any 1159.
ECSA - A. Roura
Aquesta església és 2 km al nord-oest d’Arles, a la riba dreta del Riuferrer, un afluent del Tec.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 27′ 53″ N - Long. 2° 37′ 19″ E.
Hom hi arriba per una carretera que arrenca a mà dreta, a la sortida d’Arles, de la carretera que des d’aquest poble va a Cortsaví (D-43). (PP)
Història
Aquesta església fou fundada per Castellà I, primer abat del monestir d’Arles, que ell mateix fundà al seti dels Banys d’Arles. La seva denominació primitiva era “Sant Pere d’Arles” (ecclesia Sancti Petri in Arulas, 820; cella in locum quem vocant Arolas, 820) i era contigua a una residència o palau edificat pel mateix abat Castellà (ipso palaciolo a Castellano quondam aedificato, 832). Més tard, la seva situació a la vora del Riuferrer provocà un canvi de nom, des del segle IX (villare super Rivum Ferrarii, 869, 878; palaciolus in rivulo Rivoferrario subteriore, 875; villare quem nuncupant Rivulo Ferrario subteriore, 875; i encara ad ipsum Palatiolum, 878, 881; Palazolo, 881). Al segle XI hom parla fins i tot de la villa Paladolo, l’any 1011.
La seva possessió fou confirmada a Santa Maria de Vallespir (o d’Arles) el 820 pel privilegi de l’emperador Lluís el Piadós, atorgat a l’abat Castellà I mateix. De nou fou confirmada en un judici del tribunal comtal, el 832, presidit pel comte Berenguer de Tolosa i de Rosselló i pel bisbe d’Elna Salomó, a favor de l’abat Babilà. En l’acta d’aquest judici es precisà que “la cel·la del lloc anomenat Arles, edificada pel difunt abat Castellà” era una dependència “del monestir anomenat dels Banys, que havia edificat l’abat Castellà”, com ho era també “el palol edificat pel difunt Castellà”, a prop del Riuferrer. El 869 un privilegi de Carles el Calb atorgat a l’abat Hilperic esmenta “sobre el Riuferrer, el vilar que els monjos compraren a Raganteu”. L’any 875, una sentència judicial obligà un tal Domènec a evacuar el predi “de Palol sobre el Riuferrer inferior… on és edificada l’església de Sant Pere, amb totes les terres… castanyers i noguers i altres diversos arbres” i reconeixia que l’abat Castellà havia adquirit el predi per aprisió, amb els seus monjos, els difunts Honon, prevere, Eldesind, Amell, Teudesind i Bassulí, i que l’abat Castellà ho havia transmès als seus successors, els quals ho havien posseït els darrers cinquanta anys, per tant des de l’any 825, data probable de la mort de l’abat fundador, Castellà I. Segons s’explica en aquest document Domènec s’havia apoderat del palau i de l’església de Sant Pere de Riuferrer “durant els darrers vuit anys”, és a dir, des del 867. Nombrosos testimonis van atestar la legitimitat de la possessió del monestir “durant cinquanta anys i més”.
L’any 878, el precepte de Lluís el Tartamut atorgat a l’abat Castellà II esmenta entre els béns confirmats “sobre el Riuferrer, el vilar que els monjos havien comprat a Raganteu, el qual és anomenat Palol, amb el seu territori”. Els mateixos termes es fan servir el 881 en el precepte de Carloman a l’abadia d’Arles. La butlla del papa Sergi IV (1011) esmenta, després de la “Vall del Riuferrer… superior i inferior” la “cel·la de Sant Pere”.
Al segle XII l’antiga cel·la de Sant Pere de Riuferrer, ja esdevinguda parròquia, fou enterament reconstruïda per iniciativa de l’abat Ramon I, gran renovador de les esglésies que depenien del monestir, i consagrada el 15 de novembre de 1159 per Artau, bisbe d’Elna. L’acta de consagració precisa que havia estat reedificada per l’abat i el sagristà Pere, i també amb el concurs dels habitants de la vall de Riuferrer i altres prohoms de la terra. És signada, després de l’abat, pels dignataris claustrals i els monjos: Arnau, prior; Guillem, sagristà; Pere, sagristà; Bernat de Vila-roja, cambrer; Ponç de Paçà; Arnau de Cameles; Udalgar; Deodat; Guillem Gros; Guillem d’Orri; Bernat de Fonts; i Ademar, domer de l’església de Sant Pere de Riuferrer.
Sant Pere de Riuferrer va restar subjecta al monestir d’Arles fins a la Revolució Francesa. Després fou venuda a particulars. Avui dia es manté en bon estat de conservació gràcies a les diferents obres de restauració endegades pels seus propietaris. (PP)
Acta de consagració de Sant Pere de Riuferrer (15 de novembre de 1159)
Artau, bisbe d’Elna, consagra l’església de Sant Pere a la vila Riuferrer, que ha estat reedificada per l’abat Ramon d’Arles, el sagristà Pere, juntament amb tota la comunitat monàstica, Ademar, hebdomadari de l’església, i els veïns del lloc.
"Anno sub die incarnationis Domini nostri Iesu Christi MCLVIIII, aera MCXCVIII, indictione VIII, veniens venerabilis vir Artallus, Dei gratia Helenensis episcopus, cum clero suae sedis in villam quae vocatur Rivus Ferrarii, precibus domni Raimundi, Arulensis abbatis, ad consecrandam ibi ecclesiam in honore sancti Petri apostoli, quam reaedificaverunt abbas praedictus et Petrus, sacrista, cum conventu ipsius Arulensis coenobii, et Ademaras, eiusdem ecclesiae Sancti Petri ebdomadarius, cum incolis ipsius praenominatae vallis Riviferrarii et alii probi homines terrae pro Dei amore et redemptione animarum suarum; qui vero dederunt praefatae ecclesiae pro parrochia tres mansos et unam bordam cum omnibus suis pertinentiis et primitiis et oblationibus vivorum et defunctorum, videlicet mansum de Ledone et mansum Fabri, et in villa ipsius ecclesiae Sancti Petri, mansum quem vocant Sancti Petri et unam bordam et omnia cellaria ipsius praefatae villae. Praecepit etiam domnus Artallus, Helenensis episcopus, hanc ecclesiam Sancti Petri subditam esse Arulensi ecclesiae, salva reverentia Helenensis ecclesiae. Ego, Artallus praefatus, Helenensis episcopus, laudo et auctorizo et confirmo huic ecclesiae Sancti Petri cimiterium in circuitu ecclesiae triginta passum et omnes suas decimas, primitias, taschas, oblationes, cunctosque suos redditus, et omnia alodia quae nunc habet et in posterum habebit, ut sit ipsa ecclesia semper domicilium incolumitatis et pacis, et sit alodium ipsius ecclesiae sicut semper fuit ab alveo Rivi Ferrarii usque in cacumen montis qui est supra ipsam ecclesiam. Praecipio etiam ut dedicatio ipsius eclesiae annuatim dominica post sanctum Martinum ita sicuti modo dedicatur celebretur, omnesque ibidem convenientes de quacumque poenitentia sibi iniuncta ex parte Dei omnipotentis et beatae Mariae virginis et sanctorum apostolorum Petri et Pauli et omnium sanctorum et nostra remissionem quadraginta dierunt habeant. Qui hoc decretum disrumpere voluerit, nequeat, sed haec omnia in duplo componat, et inantea firmum et stabile cum sua melioratione permaneat omni tempore.
Factum est hoc XVII kalendas decembris, regnante Lodovico, rege in Francia.
Signum Raimundi, Arulensis abbatis. Signum Arnalli, prioris. Signum Guillelmi, sacristae. Signum Petri, sacristae. Signum Bernardi de Villa Rubea, camerarii. Signum Poncii de Paciano. Signum Arnalli de Cameles. Signum Udalgarii. Signum Deusde. Signum Guillelmi Grossi. Signum Guillelmi de Orri. Signum Bernardi de Fontibus. Signum Ademari, praefatae ecclesiae ebdomadarii. Signum Guillelmi de Castaneta. Signum Bernardi, filii eius. Signum Berengarii de Ledone. Signum Petri, camerarii. Signum Guillelmi, filii eius. Signum Berengarii Fabri. Signum Bernardi, filii eius. Signum Guillelmi Sancti Petri. Signum Petri Ferrarii, filii eius. Signum Bernardi, militis de Curte Savini. Signum Guillelmi, fratris eius. Signum Petri de Mataplana, archidiaconi. Signum Bertrandi, capellani de Chercurvo. Signum Guillelmi Iordanis. Signum Raimundi de Anils, presbiteri et custodis altaris Sanctae Eulaliae. Signum Artalli, Helenensis episcopi.
Petrus, praecentor, hoc scripsit, rogatus, die et anno quo supra."
[O]: Perdut. Antigament potser era a l’arxiu del monestir de Santa Maria d’Arles.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. CCCCXXXIII, cols. 1 327-1 328.
b: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 7, Olot 1895, ap. XXIX, pàgs. 79-80, ex a.
c: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 23, Olot 1914, ap. XXXV, pàgs. 430-431, ex a.
Traducció
"L’any de l’encarnació de nostre Senyor Jesucrist mil cent cinquanta-nou, de l’era mil cent noranta-vuit, l’any vuitè de la indicció, va venir el venerable baró Artau, per la gràcia de Déu bisbe d’Elna, amb el seu clergat, a la vila que s’anomena Riuferrer, a precs de Ramon, abat d’Arles, a consagrar l’església a honor de l’apòstol sant Pere, que havien reedificat l’esmentat abat i el sagristà Pere, amb el conjunt del cenobi d’Arles, i Ademar, domer de la mateixa església de Sant Pere, amb els habitants de l’anomenada vall de Riuferrer i altres bons homes de la terra, per amor a Déu i per la redempció de les seves ànimes; tots aquests varen donar a aquesta església, com a parròquia seva, tres masos i una borda amb totes les seves pertinences i les primícies i les oblacions dels vius i dels difunts, és a dir, el mas de Lledó, el mas Fabre i, a la vila de l’esmentada església de Sant Pere, el mas que s’anomena de Sant Pere, i una borda i tots els cellers de la mateixa vila. Va manar també el senyor Artau, bisbe d’Elna, que aquesta església de Sant Pere estigués subjecta a l’església d’Arles, fent excepció de la reverència deguda a l’església d’Elna. Jo. Artau, bisbe d’Elna, lloo, autoritzo i confirmo a l’església de Sant Pere un cementiri de trenta passes a l’entorn de l’església i tots els seus delmes, primícies, tasques, oblacions i tots els seus rèdits, i tots els alous que ara té i en l’esdevenidor tindrà, a fi que la dita església sigui sempre un lloc on resideixi la seguretat i la pau, i que sigui alou de la dita església, com sempre ha estat, el terreny situat entre el Riuferrer i el cimal de la muntanya que hi ha sobre de l’església. Mano també que la festa de la dedicació de l’església se celebri cada any el diumenge després de la festa de sant Martí, que ara és quan la dediquem, i que tots els que aquí hi acudiran tinguin un perdó de quaranta dies de qualsevol penitència que els hagi estat imposada, i això de part de Déu omnipotent, de la santa verge Maria, dels sants apòstols Pere i Pau, de tots els sants i també de part nostra. Si algú volgués trencar aquest decret, que no ho pugui fer, sinó que ho hagi d’esmenar el doble, i en endavant que resti ferm i estable sempre més amb tots els seus milloraments.
Això es va fer el disset de les calendes de desembre, regnant Lluís, rei a França.
Signatura de Ramon, abat d’Arles. Signatura d’Arnau, prior. Signatura de Guillem, sagristà. Signatura de Pere, sagristà. Signatura de Guillem de Vila-roja, cambrer. Signatura de Ponç de Paçà. Signatura d’Arnau de Cameles. Signatura d’Udalgar. Signatura de Deodat. Signatura de Guillem Gros. Signatura de Guillem d’Orri. Signatura de Bernat de Fonts. Signatura d’Ademar, domer de l’esmentada església. Signatura de Guillem de Castanyeda. Signatura de Bernat, fill seu. Signatura de Berenguer de Lledó. Signatura de Pere, cambrer. Signatura de Guillem, fill seu. Signatura de Berenguer Fabre. Signatura de Bernat, fill seu. Signatura de Guillem de Sant Pere. Signatura de Pere Ferrer, fill seu. Signatura de Bernat, cavaller de Cortsaví. Signatura de Guillem, germà seu. Signatura de Pere de Mataplana, ardiaca. Signatura de Bertran, capellà de Quercorb. Signatura de Guillem Jordà. Signatura de Ramon de Niïs, prevere i custodi de l’altar de Santa Eulàlia. Signatura d’Artau, bisbe d’Elna.
Pere, precentor, que, pregat, això ha escrit, el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
Església
Planta de l’església, que s’ha mantingut lliure d’afegitons al llarg dels segles.
R. Mallol
És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat i acabada a llevant amb un absis semicircular precedit d’un estret arc presbiteral. La porta s’obre a la façana nord i és resolta amb llinda i timpà, emfasitzat per tres arquivoltes extradossades per un fris escacat, la més interior de les quals és suportada per dues columnes. A la façana sud s’obren tres finestres de doble esqueixada, una altra a la façana oest, i una cinquena al centre de l’absis, amb llinda retallada en arc. Sobre la nau es dreça un campanar d’espadanya de dos ulls, que és situat en una posició molt poc comuna.
A part l’ornamentació de la portada, la façana sud té un fris amb mènsules ornamentades per sota del ràfec, i l’absis té una decoració molt singular formada per un fris en dent de serra, acompanyat d’un bossell sota el ràfec, i una motllura de cavet, situada just a l’ampit de la finestra, que segueix tot el perímetre absidal.
La construcció és molt acurada, amb un aparell molt uniforme format per carreus de granit perfectament tallats, disposats molt ordenadament en filades regulars i desiguals, que posen en evidència les formes característiques de la construcció del segle XII avançat. L’església correspon segurament a la consagrada el 1159, com ja s’ha dit a la història .
Al costat de la porta d’entrada, a l’interior, es conserven dues piques, l’una baptismal i l’altra beneïtera, que no presenten decoració escultòrica destacable. (JAA)
Portada
Portalada de la façana nord, amb una decoració de gran simplicitat.
ECSA - A. Roura
La decoració escultòrica de la portada, d’una gran simplicitat —com ja s’esdevé en altres façanes d’església del Vallespir— es limita a l’escacat que perfila el guardapols i que es repeteix, tot i que malmès, a l’arquivolta inferior recorreguda per un tor soguejat. La porta és flanquejada a banda i banda per dues columnes amb capitells que semblen tenir uns motius geomètrics. Finalment, cal esmentar unes mènsules situades a la part superior de la porta, que tenen esbossat barroerament un cap humà amb uns trets molt esquemàtics, i que segons M. Durliat devien ser el suport d’un porxo actualment desaparegut. (MaCC)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Abadal, 1926-50, vol. II(I), pàgs. 20-39
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 297-298
- Cazes, 1979, pàg. 36
Bibliografia sobre la portada
- Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàg. 11
- Cazes, 1979, pàg. 36