Els orígens d’aquesta fortificació es remunten al final del segle XII. Consta documentalment que l’any 1198 Ramon I de Canet, senyor del lloc, obtingué de Pere el Catòlic l’autorització per tal de construir una força (forcia) dins la parròquia de Santa Maria de Pabirans (la Mar) o dins la parròquia de Sant Andreu de Bigaranes.
Posteriorment, Santa Maria la Mar s’incorporà al vescomtat de Canet, creat el 1322, i seguí les seves mateixes vicissituds. Cap al 1350 passà als Fenollet, vescomtes d’Illa, i d’aquests als Pinós (1423) i als Castro (1441). Després passaria una altra vegada als Pinós (1505) i a mitjan segle XVII als Híxar. Lluís XIV confiscà el vescomtat als Híxar, però els fou restituït el 1730. Els Híxar foren senyors de Santa Maria la Mar fins a la Revolució Francesa. (PP)
S’han conservat algunes restes d’aquest recinte fortificat que, en principi, hom pot datar al segle XII. En part és possible reconstruir la planta a partir d’allò que s’ha conservat i en part a partir de l’organització urbanística actual. Sembla, d’acord amb el pla publicat per Bayrou i Castellví (1987: pàg. 217), que la vila closa devia tenir una planta bàsicament rectangular, amb una longitud màxima —de sud a nord— d’uns 120 m i amb una amplada, molt aproximada, de 70 m. Tot i que sigui molt difícil d’assegurar, cal suposar que hi havia dos carrers que anaven de sud a nord, tallats per tres o quatre carrers transversals. A l’angle nord-oest hi ha les ruïnes d’una torre angular de planta circular i d’alguns trams de muralla. Els murs són fets amb còdols, tal com és normal en aquesta comarca. Una mica més al sud hi havia segurament un antic portal, ara, però, molt restaurat. Encara més cap a migjorn hi ha, a la cara exterior de la muralla, l’església, l’absis de la qual, fortificat, devia tenir també una funció en la defensa d’aquesta localitat. (JBM)