La marca tolosana
El naixement de nuclis de resistència en aquestes valls, en principi sense una línia d’evolució unitària, sembla produir-se cap a la fi del segle VIII a recer d’una ocupació musulmana més aviat simbòlica, d’unes estructures sòcio-econòmiques primitives i cada vegada més desconnectades de la terra plana, i de l’entrada en acció dels carolingis, fet que donà prioritat a les ancestrals relacions aquitanes, mentre la vall de l’Ebre era l’escenari de contínues lluites per l’hegemonia entre els governants muladís i els emirs cordovesos. Per bé que no hem de creure en migracions en massa, en aquest context ancorat en el passat devia actuar com a revulsiu l’arribada al país de gents de tota mena, procedència i condició que atretes per les noves autoritats aprisiaren terres considerades ermes, organitzaren el territori i crearen noves esglésies i monestirs. Entre aquests trobem els anomenats hispani que venien fugint del domini musulmà; occitans i vascons de l’altra banda de la carena que seguien rutes naturals d’emigració; clergues i monjos amb la seva empremta cristianitzadora, encisats per la política de fundacions i de restauració eclesiàstica. Amb tot, la influència carolíngia fou efímera i no anà més enllà de les primeres dècades del segle IX. Llavors, a redós d’un relleu poderós, ambdós grans estats hagueren d’assegurar i de consolidar llurs dominis fronterers, raó per la qual aquests territoris marginals i aïllats esdevingueren en el futur immediat d’importància estratègica.
Set preceptes tolosans d’alt valor diplomàtic, a més dels pròpiament reials, informen de l’evolució política del país. Les atribucions quasi sobiranes dels comtes de Tolosa, cas insòlit, han estat explicades per R. d’Abadal com una situació jurídica excepcional derivada del particular procés d’alliberament del domini musulmà. Segons aquest autor, foren els comtes de Tolosa els qui, com una iniciativa particular, dominaren els pagi de Pallars i Ribagorça d’ençà que el comte Bigó de Tolosa vers el 806 s’entengué directament amb els fidels de les diverses contrades per a regir-los i protegir-los personalment. Va ser una empresa restringida, de caràcter local, saltant directament els colls de muntanya, la qual determinà l’emparança de la regió sota els comtes tolosans; altrament, s’havien annexionat aquest territori amb independència de tota submissió als emperadors i reis francs. O. Engels, en canvi, veu només en aquests preceptes anàlegs als dels reis francs una continuació de les declaracions de garantia visigòtiques, i atès el caràcter canviant de la immunitat monàstica, arriba a la conclusió que no són més que privilegis de protecció en la mesura de la competència efectiva dels comtes. S’entén que aquestes auctoritas responen a amenaces molt concretes per a la bona marxa dels primers monestirs, d’una banda les aprisions dels hispani, de l’altra, les ingerències dels bisbes d’Urgell, seu a la qual foren adscrites les valls de Pallars, d’Àneu, de Cardós, de Tírvia, de Ribagorça i de Gistau, segons sembla, pel mateix Carlemany. Sigui com vulgui, al nostre parer, no hi ha dubte que aquestes terres formaren part integrant de l’imperi Carolingi per bé que la seva situació especial determinés l’atribució en principi de grans prerrogatives al funcionari encarregat per la cort aquitana d’organitzar la frontera pirinenca, l’anomenat custos. De fet, cal veure aquest regiment sui generis dels comtes de Tolosa no com un cas excepcional sinó com un dels tants precedents que menaren a la llarga però progressiva desintegració de l’Imperi (capitular de Quercy, 877).
Restes del poblat d’Orrit, coronat pels vestigis del seu vell castell, ara pertanyent al municipi de Tremp (Pallars Jussà), que fou centre d’un pagus i nucli administratiu del primitiu territori ribagorçà.
ECSA - J. Todó
Per tant, convé distingir una primera etapa en què els pagi, com el d’Orrit, foren confiats al custos de la frontera aquitana. Sembla que Guillem I de Tolosa, cosí de Carlemany, fou el primer a intervenir-hi tot establint contactes amb els caps indígenes l’any 802, poc després de la conquesta de Barcelona. Això no obstant, el primer dels quals es té notícia és el “vir inluster” Bigó, personatge d’alta prosàpia que s’adreçà als seus fidels orritencs per tal de garantir la restauració d’Alaó bo i recordant l’emperador Carlemany i el rei Lluís d’Aquitània (806-814). Un segon precepte alaonès va ésser recaptat de Berenguer de Gòtia (816-823), un home de gran ascendència en els assumptes aquitans, fill de comte de Tours i cunyat del futur emperador Lotari. La sèrie tolosana s’interromp amb l’arribada del comte Galí (826-834), identificat per R. d’Abadal amb Galí I Asnar, el qual hi hauria estat només de pas, entre Urgell (v. 829) i l’Aragó (v. 833), i hauria rebut el comtat com a fidel a l’emperador Lluís i a la seva prole, és a dir, Carles el Calb. Poc després, les lluites entre Lluís i els seus fills sacsejaren els fonaments de l’Imperi (833), moment en què Galí I fou foragitat pels anomenats imperialistes o partidaris del primogènit Lotari, el qual atorgà un precepte a Oveix l’any 834. La decisiva actuació de Berenguer de Gòtia en la solució del conflicte dinàstic fa pensar en un restabliment dels drets tolosans, malgrat que no n’hagi quedat constància; ara per ara, les notícies que proporciona el monestir de Lavaix dels comtes Asnar i Eldefred són difícils d’encaixar.
Vers mitjan segle IX, davant la feblesa del regne d’Aquitània, tot indica que els nous comtes tolosans consideraren la regió de Pallars com a frontera pròpia, cosa que els hi conferia atribucions especials. L’autoritat reial encara és evident en els preceptes d’immunitat atorgats per Carles el Calb al monestir de Senterada (844) i al d’Alaó (855), però cada vegada més es troba mediatitzada per l’ascensió de la dinastia Roergueta que regirà els destins de Tolosa. És així com Frèdol I (849-852), imitant els privilegis reials de protecció, s’adreça als fidels comitatui nostro per tal de garantir les llibertats monàstiques de Lavaix (v. 848) i de Gerri (849). El seu successor i germà Ramon I de Tolosa (852-864), home de confiança de Carles el Calb i cap de la noblesa legitimista, féu el pas definitiu en adjudicar a la regió una concreció geogràfica inusitada fins molt més tard: “in comitatu nostro Paliarense” consigna, la “mani firmata” a Burgal (859), cosa que confirma la plena personalitat de l’antic apèndix de Tolosa. El succeí en el govern un fill seu, Bernat II el Vedell (855-872), qui com a delegat del rei i per la seva pròpia autoritat confirmà la immunitat del monestir de Santa Maria d’Alaó el 871. Amb la debilitació de l’autoritat directa que s’havien anat atribuint, i l’assassinat de Bernat II el Vedell, hom infereix que cessa el singular domini dels comtes de Tolosa i s’avança en més d’un segle la independència del país sobre la dels altres comtats catalans.
Precepte del comte Bigó a Santa Maria d’Alaó (806-814)
El comte Bigó de Tolosa concedeix al prevere Crisògon la cel·la d’Alaó situada en un erm per tal que l’exploti; li atorga la immunitat i li dóna llicència per a reprendre els béns que pertanyien al monestir en temps passats.
"In Christi nomine. Bigo, vir inluster, comis. Cognoscant omnes fideles nostri qui in pago Oritense comanent quia ad isto presbítero nomine Crisogonio cella nostra que dicitur in honore Sancte Marie et sancti Petri, erimo posita, ei ad condirigendum vel laborandum diebus vite sue ei perdonavimus, ita ut nullus eum contangere nec ipsum nec suos homines ibi commanentes inquietare non presumant, sed ipso presbitero Crisogonio liceat in ipso monasterio Alaon pro domno imperatore, eiusque filio Holodogo rege, vel pro me, Dominum exorare. Propterea nobis placuit ut manu propria subtus firmaremus ut ipsi fideles nostri firmiter hoc sciant et intellegant. Et quicquid ad ipsum monasterium annis preteritis, tam terris [quam] vineis, ad ipsa loca pertinent, licenciam ipse Grisogonius abbas habeat perquirendi vel possidendi.
Sign+um Bigoni, comiti."
[O]: perdut.
A: Còpia del segle XII: RAH, Cartoral d’Alaó, foli 47, ex O.
a: Serrano: Noticias y documentos históricos del condado de Ribagorza hasta la muerte de Sancho Garcés, Madrid 1912, pàg. 112, ex A.
b: Valls i Taberner: Els orígens dels comtats de Pallars i Ribagorça, “Estudis Universitaris Catalans” (Barcelona), vol. IX (1915-16), núm. 1, pàg. 3, ex a.
c: Calmette: Comtes de Toulouse inconnus, “Études Médiévales” (Tolosa de Llenguadoc), (1946), pàg. 76, ex b.
d: Abadal: Documents catalans del temps de Carlemany, “Miscel·lània Puig i Cadafalch”, Barcelona, vol. I (1947-51), pàg. 163, ex A.
e: Abadal: Catalunya carolíngia, vol. III (II), Els comtats de Pallars i Ribagorça, Barcelona 1955, doc. 2, pàg. 281.
_______________________________________________________________________________________________________________
Traducció
"En nom de Crist. Bigó, baró il·lustre i comte. Sàpiguen tots els nostres fidels que viuen en el territori d’Orrit, que hem donat al prevere Crisògon per a tots els dies de la seva vida la nostra cel·la erigida a honor de Santa Maria i de sant Pere, situada en lloc erm, perquè la regeixi i conreï, de tal manera que ningú no el molesti ni intenti inquietar-lo a ell i als seus homes, ans bé dit prevere Crisògon pugui viure en el monestir d’Alaó i des d’allà pregar a Déu pel senyor emperador, pel seu fill el rei Lluís i per mi. Per això ens plau, tal com signarem amb la nostra pròpia mà, que tots els nostres fidels sàpiguen i entenguin això. I que l’abat Crisògon tingui facultat per a retenir i posseir tot el que li pertany des de fa anys, tant terres com vinyes.
Signatura de Bigó, comte."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
El comtat independent
Mapa del primer comtat de Ribagorça, al segle X, amb les línies de la seva futura expansió.
J. Boix
R. d’Abadal interpreta que el buit de poder deixat per la casa de Tolosa fou ràpidament ocupat per un fadristern de la casa de Bigorra anomenat Ramon Llop, el qual per línia materna recollí els drets d’aquells i aconseguí el domini en una operació política sense violència, tot representant la rebel·lió contra el comte usurpador Bernat III Plantapelosa i la pregona influència vascona. De fet, aquest Ramon de Pallars surt, a les Genealogies de Roda com a cap i primer de la sèrie de la dinastia que ell regí amb total llibertat, bé que els comtes independents no gosaren lliurar mai nous preceptes i sembla que respectaren almenys el caràcter mític del poder reial. En realitat, descartada la seva actuació en la conquesta fallida de Saragossa el 884, no se sap ben bé què va passar durant la vintena d’anys en els quals els instruments triguen a registrar Ramon I com a sobirà de Pallars (893); si hem de fer cas d’una interpolació gerrenca fou el seu pare Llop I qui s’hi instal·là primer. Sigui com vulgui, les importants aspiracions que el comte Ramon Llop desplegà en la seva acció de govern (893-929), al capdavall, semblen ensorrar-se davant els migrats recursos del país.
Els nous comtes, després d’obtenir la independència política, també en volgueren obtenir la religiosa amb la creació, l’any 888, d’una nova diòcesi pallaresa que implicava trencar la dependència de la seu d’Urgell. La vinculació als assumptes ponentins portà Ramon Llop a un cert protagonisme en intervenir en l’entronització del seu nebot Sanç I Garcés de Pamplona el 905, però de retruc es va veure immers en l’embolic de les aliances muladís que li valgueren greus trasbalsos i raids contra el sector ribagorçà (904, 908). Aleshores, sense suports ni prestigi, hagué d’acceptar la subjecció del bisbat pallarès a la seu d’Urgell i, per tant, la pèrdua de la integritat eclesiàstica (909), bé que mort el bisbe Adolf, Ató, fill del comte Ramon Llop, continuà amb la diòcesi en les terres més allunyades (923). Una concepció purament patrimonial del càrrec el portà a associar els seus cinc fills al regiment del país de manera que, superats els moments de perill, a les terres frontereres de ponent sorgí un nucli ribagorçà que va anar creixent en importància a mesura que afermava la seva personalitat i aconseguia vincular altres entitats menors, bé directament (la Terreta), bé indirectament (Barravés). La política matrimonial, de gran transcendència per a la subsistència d’aquells petits estats, reflecteix també la dicotomia d’interessos que preparava la futura escissió. Finalment, les cròniques aràbigues registren com Ramon I de Pallars acollí, i més tard occí, el seu cunyat Muhammad ibn Llop, el darrer representant dels Banū Qasī (929).
Així doncs, mentre que Isarn (910) i Llop (923) actuaven als territoris pallaresos, llurs germans Miró (916) i Unifred I (916) governaven als pagi d’Orrit i Ribagorça, respectivament. Aquest comte Unifred, de sobrenom Bernat, s’ha de considerar com el veritable creador de la dinastia ribagorçana. Unifred Bernat I recuperà les terres conquerides pels sarraïns al s VIII; va arribar fins a Calassanç i, en les seves expedicions, l’any 919 fins a Montsó; aquestes accions bèl·liques foren considerades com a brillants gestes. El seu matrimoni amb Toda Galindona (919), de la casa d’Aragó i néta dels comtes de Gascunya, tingué una doble transcendència política perquè facilità l’adjunció del títol comtal el 930 i l’engrandiment dels dominis per la banda del Sobrarb, que segons sembla deslliurà dels sarraïns i repoblà. El 950 subjectà la vall de Soperuny (actual municipi d’Areny de Noguera), n’afermà el govern i n’afavorí la repoblació. El prestigi aconseguit i l’entesa amb el bisbe Ató de Pallars-Ribagorça possibilitaren l’expansió de la seva senyoria per la vall de la Noguera (Lavaix, 939), tot procurant una certa supeditació del comte Miró I (916-954) i del seu fill Guillem I (947-976), i fins i tot, per raó de les minoritats dels nebots (948), cal pensar que a la fi dels seus dies aquells germans vetllaren, a més a més, pels assumptes pallaresos. Soterrat al monestir de Santa Maria d’Ovarra, cenobi que havia restaurat cap al 920, les accions del comte Unifred Bernat passaren a la posteritat magnificades per una cançó de gesta; les fonts narratives tardanes en fan un descendent de Carlemany que hauria estat enviat pel sobirà carolingi amb la missió d’alliberar el país dels àrabs. És la llegenda de Bernat de Ribagorça, emparentada segles més tard amb la de Bernardo del Carpio.
Unifred Bernat tingué almenys tres fills: Ramon, Galí i Ava. Les aliances matrimonials intentaren mantenir l’equilibri entre les tres influències possibles, bé que cal emfasitzar el matrimoni del primogènit Ramon II amb Garsenda de Fesenzac, néta alhora dels comtes de Tolosa i dels de Gascunya, i per tant cosina germana de la seva mare Toda Galindona. No hi ha dubte que l’endogàmia respon a la necessitat de donar un suport legítim a l’afermament polític; les dones tenien el paper de transmissores d’antics drets gentilicis, i de fet, igual que la seva sogra Toda I, la comtessa Garsenda gaudí de prerrogatives excepcionals en el regiment del país. Val a dir que Ramon II de Ribagorça (954-961) recollí els fruits sembrats pel seu pare, Unifred I Bernat. Mort el seu oncle, el bisbe Ató, s’entengué directament amb el metropolità de Narbona, recaptà la successió per al seu fill Odesind, i, en consagrar la seu de Roda l’any 957, aconseguí crear una autèntica diòcesi ribagorçana, en endavant fonament ideològic i principal òrgan de cohesió de la institució comtal. Certament, s’ha d’esperar fins als volts del 961 per trobar formulada expressament l’adhesió d’un territori al “comitatus Ripacurcensis”. Ramon II es considera ja tot un sobirà en assumir les tasques judicials el 955, en erigir l’any 957 una nova seu episcopal, en disposar dels béns pertanyents al seu oncle Miró I el 957, i en no tenir cap escrúpol de signar com a “comes et marchio” una auctoritas en favor del monestir de Lavaix l’any 959. Era considerat marquès, potser perquè hagué de fer front a una incursió musulmana el 960 que remuntà el curs de l’Éssera fins almenys la vall de Bardaixí. Hom jutja que morí relativament jove, i probablement la seva fallida guarda connexió amb la revolta nobiliària del 965.
En aquestes difícils circumstàncies tota la família comtal assumí conjuntament la direcció del país. La comtessa Garsenda amb cinc dels seus sis fills (Unifred, Arnau, Isarn, Ava i Toda) i el comte Guillem I Mir, mort sense fills, es repartiren les tasques de govern, per bé que Garsenda conservà sempre importants atribucions en usdefruit, i Unifred II manifestà una jerarquia superior com a primogènit. Abans del 972 Ava de Ribagorça se n’allunyà en casar-se amb el comte Garcia I de Castella (970-995), però no se’n desentengué, car a mitjà termini, i mancat de descendents Unifred II, la seva successió seria la que recolliria l’herència comtal. Unifred II demostrà una afecció especial pel monestir de Santa Maria d’Alaó, on va ser sepultat amb la seva muller Sança; aquest cenobi havia estat encomanat per ell al seu fidel, l’abat Oriolf; el restaurà i el dotà àmpliament, i en confirmà el privilegi d’immunitat l’any 975.
Les proves documentals no permeten donar pas una datació exacta de la crisi biològica que caracteritza la successió comtal. Dels estudis de R. d’Abadal, basats en la interpretació dels primers cronistes, queda clar que el seu germà, el comte Arnau I, succeí Unifred II al capdavant del llinatge, però seguí la mateixa sort poc després. En aquest temps és registrada també per última vegada al monestir d’Ovarra la comtessa mare Garsenda, en companyia dels seus fills, Isarn i Toda. Cap a l’any 1000 aquest comte Isarn de Ribagorça emprengué accions ofensives més enllà de les fronteres i va ser mort a Montsó. Un fill natural seu, de nom Guillem Isarn, hagué de refugiar-se a la cort de Castella on trobà emparança en la seva tia, la ja esmentada comtessa Ava de Ribagorça.
Sense descendents masculins legítims, potser amb el suport de pallaresos i castellans, la comtessa Toda I de Ribagorça, com a darrera representant directa del llinatge, sembla que en un primer moment reeixí en el comandament del país l’any 1004. No obstant això, davant la situació de crisi institucional i de gran inseguretat que vivia llavors el comtat, la vella comtessa Toda hagué de cercar la protecció d’un marit, el comte Sunyer de Pallars (1005). El matrimoni de la neboda amb l’oncle vidu, ja amb fills grans, té clarament en aquest cas un caràcter d’empara que, versemblantment, no hauria estat acceptada almenys per una part dels súbdits. En aquest sentit, és difícil contrastar les dades instrumentals amb la valoració d’un cronista, que declara el seu govern com una pretensió injusta: “quia desierant esse in Ripacurcia proprii comites”. L’any 1006, sota el govern de Toda I i Sunyer, el capitost cordovès ‘Abd al-Malik devastà la plana de Ribagorça, prengué la seu de Roda i féu presoner allí mateix el bisbe Eimeric; en aquestes circumstàncies el comte Sunyer hauria acceptat la jurisdicció d’un altre diocesà en el sector fronterer, per tal com el bisbe mossàrab Joan de Saragossa consagrà Sant Esteve del Mall l’any 1007. D’això, es pot inferir que Sunyer de Pallars no va respectar el cogovern a la conca alta de la Ribagorçana, de manera que va incorporar part del comtat ribagorçà al seu patrimoni familiar; així consta en l’herència transmesa als seus fills. D’altra banda, la reacció de la branca castellana no es va fer esperar i almenys des del 1008 compareix la comtessa Major I Garcia instal·lada a la vall de Benasc. A la fi, la comtessa Toda I, trobant-se vídua i desemparada, l’any 1011 traspassà els drets que li quedaven al seu nebot Guillem II Isarn.
Així doncs, la divisió del vell comtat era ja un fet a la segona dècada del segle XI. Almenys tres opcions se’n disputaven l’hegemonia. No hi ha dubte que Ramon i Guillem Sunyer heretaren els dominis familiars, a més dels annexionats pel seu pare a Ribagorça. Guillem II Isarn, per la seva banda, vingué amb un gran exèrcit castellà que féu fugir els invasors musulmans (Sant Esteve del Mall, 1012), amb la qual cosa pogué reorganitzar tota la zona fronterera i, alhora, fer-se reconèixer fins i tot a la Terreta l’any 1014. Per tant, Guillem II Isarn semblava encarnar la solució ideal als greus problemes successoris plantejats, i això malgrat un nou matrimoni endogàmic d’alt contingut polític, el de la comtessa Major I de Ribagorça amb el primogènit Ramon IV Sunyer de Pallars Jussà el 1012, que òbviament qüestionava la seva il·legitimitat. L’acta d’elecció del nou bisbe Borrell l’any 1017, com també la seva estada al monestir de Lavaix l’any següent, confirmen la cohesió de les principals institucions ribagorçanes a l’entorn d’aquell nou cabdill. Hi havia, però, una tercera opció en discòrdia representada pel poderós rei Sanç III de Pamplona, casat amb una néta d’Ava I de Ribagorça, Múnia de Castella, la qual s’anomenà Major II per demostrar la seva prelació en la doble successió. De fet, al mateix moment que establí una mena de protectorat a Castella, començà l’agressiva intervenció del rei navarrès en els afers ribagorçans, tot consignant ja la seva senyoria a Perarrua l’any 1017. El cronista d’Alaó data la mort de Guillem II Isarn l’any 1018 lluitant contra els aranesos, els quals no acceptaven el seu domini.
Nucli de Montanyana, presidit per la seva església parroquial, important població medieval que fou recuperada i restaurada a partir del 1020.
ECSA - M. Catalán
Entre el 1018 i el 1025 es pot parlar d’una situació indecisa amb diverses alternatives. Segons la Crònica d’Alaó, Ramon IV de Pallars Jussà repudià Major I argumentant causa de consanguinitat amb intenció d’expulsar-la de la Ribagorça; aquesta es refugià a la vall de Sos, d’on finalment també fou desposseïda en una revolta atiada ara, segons sembla, per Sanç III, el qual s’apoderà de tots aquells territoris el 1025. De fet, el monarca de Pamplona resolgué l’afer, amb un hàbil joc polític que el portà a atreure’s tots els possibles interessats com ara els comtes Guillem Sunyer (1023) i Berenguer Ramon de Barcelona (1024), el qual era casat amb Sança de Castella. Aparentment, hi hagué una reconciliació entre ambdós comtes per instigació de Sanç III l’any 1026, cosa que afavorí la restauració de Montanyana i el domini del pallarès a la Terreta.
Estroncada la línia castellana el 1027, encara hi havia en actiu una hereva amb millors drets que la muller de Sanç III el Gran. Era aquesta una altra filla d’Ava de Ribagorça, que seguint la tradició s’anomenava Toda, tot i que adoptà també el sobrenom de Major; sembla que arribà a una entesa amb el rei navarrès, ja que aquesta comtessa a partir del 1030 esdevingué un personatge d’alta consideració en la cort navarresa. L’acta de consagració de l’església de Sant Vicenç de Roda del 1035 consigna el cogovern de Sanç III de Pamplona, de la seva esposa Major II de Ribagorça i de la dona dita Toda Major; amb tot, aquest esquema no tingué continuïtat.
Reis, comtes i magnats
Els comtes de Ribagorça.
AFE-JBP
Per tant, la fi de la dinastia ribagorçana representa no sols la pèrdua de la sobirania sinó també el triomf d’influències foranes que a poc a poc van anar esquarterant el país. La seva posició central, com també la generalització dels lligams feudals, fan que tard o d’hora hi sigui present gairebé tot el món pirinenc. D’altra banda, a mesura que es van concretant les diferents personalitats polítiques, queda clar que la Ribagorça esdevé zona de contacte i de transició entre dos nous estats que acabaran formant la confederació catalano-aragonesa.
Les valls de Gistaín, de l’Éssera i de l’Isàvena, fins a la serra del Castell de Llaguarres, integrades al regne pamplonés cap al 1025 formaran en el futur el regne de Ribagorça. Mentrestant, hom estima que Sanç III el Gran no reconegué la personalitat ribagorçana, bé que hi designà comtes i a més adjudicà el govern d’aquests territoris amb els de la vall del Cinca, fins a Matidero, al seu fill menor Gonçal vers l’any 1031. Així doncs, a la mort de Sanç III de Pamplona el 1036, restà format en profit de Gonçal I de Ribagorça un reialme efímer amb terres que un segle abans ja havien estat regentades pel mític comte Unifred I Bernat. La seva acció de govern, però, en tot moment es veié mediatitzada per l’ascendència del seu germanastre, el rei Ramir I d’Aragó, el qual havia estat adoptat per la reina Major II de Ribagorça com a fill i hereu en les seves terres, en un acte judicial i d’afillament. La preeminència de Ramir I es va consolidar gràcies al matrimoni amb Gerberga de Bigorra, la qual aportaria en dot l’Aran i altres valls transpirinenques i alhora l’ascendència sobre la població gascona del país. No és casual, doncs, que Gonçal I de Ribagorça cerqués, primerament, la protecció del primogènit Garcia Sanç III de Pamplona el 1037 i quan finalment gosés venir al seu regne, segons consignen les cròniques, fos mort pel cavaller Ramon At de Gascunya en el pont de Lasquarri l’any 1039. El fet lliga prou bé amb altres revoltes nobiliàries del moment.
En aquest context la incorporació de Sobrarb i Ribagorça al naixent regne d’Aragó no fou pas gens fàcil. Davant l’estat de disgregació i de desunió política i d’un pregon nacionalisme de l’Església ribagorçana, Ramir I hagué de desplegar tots els seus recursos per tal d’anul·lar les forces locals i ser reconegut pels novells súbdits. És destacable l’aliança amb els bisbes d’Urgell que, en canvi de reconèixer la subjecció del bisbat de Roda (1040) i de retre jurament ligi a Guillem de Cerdanya (v. 1041), li va donar el suport ideològic que necessitava, li va permetre consolidar les posicions frontereres amb l’ajuda de barons com Arnau Mir de Tost o el comte Bernat de Pallars, i establí les bases d’una bona col·laboració amb els comtes d’Urgell, reforçada per les unions familiars. D’altra banda, Garcia Sanç III, primogènit del casal navarrès, finalment hagué d’admetre l’any 1046 Ramir I com a legítim successor del rei Gonçal a Sobrarb i Ribagorça. Mort aquest a la batalla de Graus, el succeí al capdavant del regne Sanç Ramírez (1063-94). En el seu temps, la lluita entre el legalisme franc i les noves formes importades de ponent s’acabà sobtadament amb la implantació de la nova cultura gregoriana i cluniacenca reformadora, però, sobretot, uniformadora. La restitució dels béns i els delmes usurpats pels seus avantpassats permeté la restauració de la seu de Roda l’any 1068, en tant que els mitrats eren imposats o deposats pel rei amb l’anuència papal (1064, 1076). Els monestirs, fogars del nacionalisme, perderen tota independència i protagonisme en ésser annexats a la canònica catedralicia (Alaó, Cavallera, Barravés), o bé al veí monestir de Sant Victorià d’Assan (Ovarra, Taverna, Urmella). En el futur aquesta casa forana havia de constituir un valuós instrument de control per tal com, sota la protecció reial, esdevingué una abadia exempta d’àmplia influència al país (1091). Tanmateix, pel que fa a Ribagorça, la nova dinastia aragonesa hagué d’acceptar l’engranatge feudal que d’alguna manera retallava les seves atribucions, com també un cert grau d’autonomia administrativa. De fet el rei Sanç Ramírez dotà la segona esposa, Felicia de Roucy, amb les terres de Ribagorça (1070) mentre que, incorporat el regne de Pamplona, el govern directe del comtat fou confiat al seu germanastre, també dit Sanç Ramírez (1076-98), el qual d’aquesta manera originà una segona nissaga comtal radicada en aquest cas als castells de Fontova i Benavarri. El protagonisme ribagorçà es va fer palès des que fou associat al govern Pere I de Ribagorça i Sobrarb (1085), primogènit del casal d’Aragó, tot i que en recuperar aquest l’aixovar de la seva madrastra (1086) i en esdevenir rei d’Aragó (1094-1104) finí la temptativa que hauria pogut portar a les terres ribagorçanes la recuperació de la sobirania perduda. Conquerits els baluards de Munyons (1079) i de Graus (1083), Pere I amb l’ajuda de ribagorçans i de pallaresos portà les fronteres més enllà de Montsó (1089).
En l’intermedi s’havia anat efectuant la conquesta de la Baixa Ribagorça a partir de la serra del Castell de Llaguarres l’any 1040. Arnau Mir de Tost, un comdor urgellès, esdevingué l’àrbitre de la frontera lleidatana mentre que els comtes de la rodalia s’entretenien a solucionar llurs crisis internes. Conquestes alodials (Bellmunt, 1045; Fet i Finestres, 1056; Casserres, 1057), prepotència econòmica a partir del cobrament de paries musulmanes, i independència eclesiàstica amb la fundació d’una abadia nullius a Sant Pere d’Àger (1063), configuren d’aquesta manera el naixement d’un domini quasi sobirà que en el futur rep el nom de vescomtat d’Àger (1092). No sempre les circumstàncies li van permetre obrar amb llibertat, per la qual cosa hagué de reconèixer lligams vassallàtics, tot i que va ser ell qui s’encarregà d’organitzar i repoblar les noves terres: Llaguarres, Capella i Lasquarri, en tinença pel rei d’Aragó, que transmeté als comtes de Pallars Jussà (1071); Falç, Viacamp i Lluçars, en feu pel rei d’Aragó, que passaren als vescomtes d’Àger (1071); Pilzà, Purroi i Cercet, en feu honorat pels comtes d’Urgell, que heretaren també els vescomtes d’Àger (1071). No s’ha d’oblidar que la notable baronia d’Entença s’originà en cedir Arnau Mir de Tost la quadra homònima a Mir Gombau l’any 1063. En fi, Arnau Mir de Tost posà les bases humanes i jurídiques perquè els successors i els feudataris continuessin regentant bona part de les senyories ribagorçanes.
Torre del castell de Pilzà, un dels castells organitzats per Arnau Mir de Tost com a feudatari dels comtes d’Urgell.
ECSA - J. Bolòs
Lògicament, la fortuna d’Arnau Mir de Tost anava unida a la presència dels comtes d’Urgell, al capdavall, els seus senyors naturals. Ermengol III d’Urgell controlà directament el passadís de Montfalcó i Calladrons, que li assegurà les comunicacions i li permeté d’emprendre un avanç més ambiciós; i alhora, essent llur feudatari, va atreure l’interès dels comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Almodis. Tots tres, a la fi de l’estiu del 1058, decidiren de reprendre la guerra contra al-Muqtādir de Saragossa i es dividiren els castells de Purroi i Pilzà. No es coneixen detalls de la campanya per terres ribagorçanes, però aquesta fou certament un èxit ja que, a més de la prorrata esmentada, Estopanyà, Miravet, Canelles i Soriana formaren part integrant del comtat de Barcelona. Com a prova de la seva importància, l’any 1063 aquests comtes registraren una llarga convinença amb l’objecte de compartir les paries d’Hispània que cobraven al comtat de Ribagorça. Els dominis del casal de Barcelona foren completats, l’any 1067, amb dues compres molt importants: la comtessa vídua Sança vengué els drets urgellesos a Pilzà i Purroi, i Arnau Mir de Tost el castell de Casserres. No es tractava pas, com s’ha dit, de mantenir un curiós enclavament, sinó que per part dels comtes de Barcelona hi havia una ferma voluntat de controlar les fronteres catalanes per tal d’aconseguir l’hegemonia feudal, com així fou. La desfeta de la croada de Barbastre, l’any 1065, consolidà el comte de Barcelona Ramon Berenguer I com a àrbitre de la situació. En el futur, el casal de Barcelona ja no demostrarà més interessos expansionistes per les terres ribagorçanes, una vegada aconseguit l’objectiu inicial de preeminència en l’estructuració feudal; de manera que deixarà aquesta zona en mans dels urgellesos. Així doncs, la casa comtal de Barcelona va posseir sempre més l’alt domini d’aquests castells, com es pot comprovar pel testament de Ramon Berenguer III de l’any 1131, en què els llegà al seu fill Ramon Berenguer IV, el futur príncep del regne d’Aragó (1137); aquest fet va fer revertir al comtat de Ribagorça aquest sector del país lligat al casal de Barcelona.
D’altra banda, la conca de la Noguera Ribagorçana es mantenia en poder dels comtes pallaresos, bé que repartida entre les dues branques que s’originaren a la mort del comte Sunyer. Llevat dels sectors més llevantins com Viu de Llevata o Perves, pertanyents al comte de Pallars Sobirà, majoritàriament va ésser reconeguda al cap i a la fi la línia primogènita anomenada de Pallars Jussà (1064). Així, Ramon III Sunyer, després de consolidar Montanyana el 1026, portà la frontera fins a la carena del Montsec (Girbeta), indret que ja no superaria mai davant la crisi interna i l’empenta dels veïns. El seu fill, Ramon IV de Pallars Jussà, hagué de cercar el suport d’Arnau Mir de Tost i dels comtes reis de Ribagorça. Com a successor del primer (1071), reféu la seva autoritat a la Terreta, vinculà a la dinastia una sèrie de castells ribagorçans i fins i tot protagonitzà intents d’expansió cap al migdia que successivament foren desbaratats pels comtes d’Urgell. L’aliança amb els comtes reis va permetre als pallaresos superar les rivalitats internes l’any 1094. En aquesta conjuntura, els Montanyana, els Erill i altres barons satèl·lits, exerciren de mitjancers i reeixiren a fundar sengles importants baronies.
Tot plegat, l’avanç fronterer de mitjan segle XI reprodueix més o menys bé en terres del migdia la vella línia divisòria hidrogràfica, i, malgrat les desviacions polítiques, podem observar com encara és vigent en el domini lingüístic del català. En morir Pere I d’Aragó i Ribagorça el 1104, el país restava dividit políticament, amb zones de transició (rodalia de Benavarri), entre els comtats catalans i el regne d’Aragó segons la partió d’aigües de la Noguera Ribagorçana i l’Éssera-Cinca, respectivament; tanmateix, a l’antic comtat el passat carolingi no s’esborrà pas, ans sofrí una evolució pròpia, alhora que al migdia fronterer s’estaven posant les bases per a la futura unió dels dos grans estats emergents.
A l’inici del segle XII, el nou rei Alfons I el Bataller (1104-34) s’erigí en el cabdill cristià contra el perill almoràvit; prosseguí l’expansió vers la vall de l’Ebre que culminà amb la conquesta de Saragossa l’any 1118, però fracassà en l’ambiciós projecte d’arribar pel curs del riu fins a la Mediterrània. De fet, Ramon Berenguer III, mitjançant una hàbil política de pactes i d’aliances, assegurà la ulterior expansió cap a la Catalunya Nova: “scilicet de ipso Pilzano usque ad castrum Stupanianum et de Stupanianum usque ad civitatem Fraga et de ipsa Fraga et de Lerida et de ipsa regera que pertinet de Lerida et de Fraga usque ad Tortuosam”; una pregona formulació, de l’any 1123, de les futures fronteres del Principat. L’oposició entre Alfons I d’Aragó i els comtes de Barcelona per la possessió de Lleida acabà amb el desastre de Fraga (1134), on moriren molts nobles ribagorçans com ara Orset d’Aler, el bisbe de Roda i l’abat de Sant Victorià d’Assan. La mort d’Alfons I el Bataller sense successió directa i amb un testament inaplicable, per tal com deixava el regne als ordes militars, deixà el país en una situació veritablement complicada. Se sap que els ribagorçans tingueren en aquests difícils moments un paper decisiu, defensant la problemàtica candidatura de Ramir II el Monjo (1134-37), llavors bisbe de Roda, que al cap i a la fi trobà solució i continuïtat amb la feliç unió dinàstica catalano-aragonesa. Només cal donar una ullada al contracte d’esposalles entre la filla de Ramir II, Peronella, i Ramon Berenguer IV de Barcelona (1137) per localitzar un bon grapat dels nobles ribagorçans; prestaren homenatge i jurament al nou príncep: el comte de Pallars, els Erill, els Estada, els Benavent, els Capella, els Llaguarres, els Entença, etc.
La suma de forces, amb la col·laboració dels urgellesos, va permetre no sols aturar el greu perill almoràvit i recuperar Montsó i bona part de la Llitera (1142) sinó que, a més, facilità la conquesta definitiva de Tamarit, Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), territoris integrats a la nova diòcesi de Lleida-Roda. L’empresa era de gran envergadura i exigí la col·laboració de tothom. Tractant-se de l’àrea d’expansió natural, lògicament, la Ribagorça no tingué cap inconvenient a aportar-hi els millors recursos. Bona part dels fons catedralicis i monàstics, atresorats al llarg del temps, foren esmerçats en aquesta campanya que hauria d’allunyar per sempre més els perills fronterers. Tant en la conquesta com en l’organització d’aquests nous territoris participaren activament les principals forces ribagorçanes: el bisbe i les dignitats de Roda, que es traslladaren i organitzaren la seu de Lleida, comunitats religioses com Alaó i Lavaix, els ordes militars, els principals senyors laics com ara els Erill, els Entença, els Benavent, els Estopanyà, els Peralta, els Calassanç, etc.; això sense oblidar tota la gent anònima que atreta per les noves terres i la llibertat promesa en portà el pes fonamental.
No cal dir que des de mitjan segle XII, conquerida la terra plana, les valls pirinenques ribagorçanes perderen bona part del protagonisme inicial i l’empenta que les caracteritzà en un primer període, i a poc a poc es va anar aturant el temps i recuperaren la primitiva fesomia d’aïllament i de marginalitat. Tard o d’hora, nobles o eclesiàstics gairebé abandonaran aquells encimbellats nius d’àguiles o aquelles feréstegues clotades que foren antigament bressol del món romànic.
Convinença entre els comtes Ramon Berenguer I i Al-modis de Barcelona i el comte Ermengol III d’Urgell sobre la guerra contra Al-Muqtādir de Saragossa (5 de setembre de 1058)
Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, la comtessa Almodis i Ermengol III, comte d’Urgell, convenen lluitar contra al-Muqtādir de Saragossa [Alhagib] i pacten sobre la roca o fortificació que volien construir davant de Purroi, i sobre el castell de Purroi i de Pilzà.
"In nomine Domini. Hec est conveniencia que est facta inter domnum Raimundum Barchinonemsem et domna Almodis comitissa et domnum Ermengaudum, comitem Urgellensem. Convenit Ermengaudo, comite predicto, ad suprascriptum comitem Raimundum et Adalmodem comitissam ut de ista hora in antea non habeat cum Alhabid nec pacem nec trevam nec ullam societatem qui pacem similet nec treuvam nec ille nec homo per eum, nec per ullum nuncium non dirigat ei sine consilio et absolvimento de supradicto comite Raimundo et de supradicta Almodi comitissa. Et iterum, convenit comite Ermengaudo iam dicto quod adiuvet sine engan ad supradicto comite Raimundo et ad prefacta Adalmodi comitissa cum ipsis et sine ipsis de ipsa guerra quod modo habent cum Alhagib, duce Cesarauguste, et in illud adiutorium mittat prefatus comes Ermengaudus in hostes et cavalcadas quas supradicto comite Raimundo et prefata comitissa Adalmodis fecerunt de homines de eorum terras super Alhagib et super suas terras terciam partem, et hoc exceptus donum de avere et donum de ingeniatores et dispensa de sagittas; et hoc faciat iam dicto comite sine engan de predicto comite et de supradicta comitissa. Et si ad supradicto comite Ermengaudo aut ad suos homines dederit Deus de ista hora in antea de Alhagib de Saragoza castras aut terras, habeant in eos et eas iam dicto comite Raimundo et prescripta Almodis comitissa duas partes et comite Ermengaudo suam terciam partem. Et ipsos castros mittat Ermengaudus comes terciam partem de opera et de loger et de guarda que in eis erit necesse. Et si comite Ermengaudo voluerit (h)edificare ipsa rocha que est ante castro Podio Rubeo edificent eam insimul prefati comites et iam dicta comitissa per medietatem et mutent in ea cunctos homines de castro Podio Rubeo et de castro Pilzano, et habeant ibi comite Raimundo et comitissa Adalmodis, sive in terminis et pertinenciis de iam dictos castros, ipsam medietatem, et altera medietas sit de predicto comite Ermengaudo cum medietate de terminis et pertinenciis supradictis castris. Et de castellanos de ipso castro quod ibi edificaverint, aut concordent de eos insimul, sine engan, aut comite Raimundo aut comitissa Adalmodis mittant castellanos in eorum medietatem et comite Ermengaudo in suam medietatem de ipso castro. Et si ipsa rocha non edificaverint, habeant comite Raimundo et comitissa Adalmodis duas partes in castro Podio Rubeo cum duas partes de suis terminis et pertinenciis, et comite Ermengaudo habeat castrum Pilzano cum suis terminis et pertinenciis, et habeat in castrum Podio Rubeo terciam partem cum suis terminis et pertinenciis. Et quando fecerint pacem supradictos comites et iam dicta comitissa cum Alhagib, de illud avere mobile qui exierit eis per pacem cum Alhagib, sine eorum parias, habeant duas partes comite Raimundo et comitissa Adalmodis et terciam partem Ermengaudo comite. Et, si adcrescerint eis parias de Alhagib, quomodo adcrescerint ad comitem Raimundo et ad comitissa Adalmodis, secundum quod de eo solent accipere parias, ita faciant quod eo modo adscrescat paria de Alhagib. Conveniunt eciam Raimundo comite supradicto, et Almodis, comitissa predicta, ad supradicto comite Ermengaudo ut de ista hora in antea non habeant cum Alhagib nec pacem, nec treuvam, nec ullam societatem qui pacem nec treuvam similet, nec illos nec homo per eos, nec ullum nuncium non dirigant ei sine consilio et absolvimento de supradicto comite Ermengaudo. Et iterum, convenit predicto comite Raimundo et comitissa Adalmodis prescripta quod adiuvent sine engan ad supradicto comite Ermengaudo cum ipso et sine ipso de ipsa guerra quod modo habet cum Alhagib, ducem Cesaraugusta, et in illud adiutorium mittant predicto comite Raimundo et supradicta comitissa Adalmodis in hostes et cavalcadas, quas fecerint super Alhagib, duas partes de eorum homines, et hoc exceptus donum de avere et donum de ingeniatores et dispensa de sagittas; et hoc faciant iam dicto comite Raimundo et predicta comitissa Adalmodis sine engan de suprascripto comite Ermengaudo. Et si ad supradicto comite Raimundo aut ad prefata Adalmodis comitissa aut ad eorum homines dederit Deus de ista hora in antea de Alhagib de Saragoza castros aut terras, habeat in eos et eas iam dicto comite Raimundo et comitissa Adalmodis duas partes et in ipsos castros mittant comite Raimundo et comitissa Adalmodis duas partes de ipsa opera et de loger et de guarda que in eis fuerit necesse et terciam partem Ermengaudo comite. Conveniunt iam dicto comite Raimundo et prescripta Adalmodis comitissa et Ermengaudo, comite supradicto, ut ex utrasque partes teneant ista conveniencia suprascripta usque dum cum Alhagib, ducem Cesaraugusta, faciant pacem, et hoc eciam faciant sibi engan, exceptus quantum unus ad alium de illis ex utrasque partes sibi absolverint per gratum sine forcia.
Actum est hoc nonis septembris anno XXVIII, regis Henrici.
Reimundus comes, Almodis, comitissa; sig+num Ermengaudo, comite, qui hanc convenienciam fecimus et firmavimus et testibus firmare rogavimus. Guislibertus, gracia Dei episcopus. Guillelmus, gracia Dei Ausonensis ecclesie episcopus. Sig+num Arnallo Mironis de Tost. Sig+num Amati Eldrici. Sig+num Bernardi Amati. Sig+num Richardi Altemiri. Sig+num Brocardi Guillelmi. Sig+num Gerberti Mironi. Sig+num Petrus Mironi. Guillermus, gracia Dei Urgellensis episcopus.
+ Vitalis, sacerdos, qui hanc convenienciam rogatus scripsit cum litteris rasis subtus versu XXXXVI et intromissis in versu LXVII ubi dicit ex utrasque partes, per gratum et in supradicto die et anno."
O: ACA: Pergamins de Ramon Berenguer I, núm. 230.
A: Còpia del segle XII: ACA, Cancelleria, reg. 1, Liber feudorum maior, foli 142.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. CCXLVII, cols. 1111-1112.
b: Miquel: Liber feudorum maior, Barcelona 1945-47, vol. I, doc. 148, pàgs. 144-146.
_______________________________________________________________________________________________________________
Traducció
"En nom de Déu. Aquesta és la convinença que es va fer entre el senyor Ramon de Barcelona i la senyora Almodis, comtessa, i el senyor Ermengol, comte d’Urgell. Pacta Ermengol, el comte esmentat, amb el comte Ramon i la comtessa Almodis que d’ara en endavant no tindrà ni pau ni treva, ni cap pacte que s’assembli a la pau o treva amb Alhagib, ni cap altra persona per ell, ni li enviarà cap missatge sense consell i permís de l’esmentat comte Ramon i de la comtessa Almodis. I també pacta el comte Ermengol que ajudarà sense engany l’esmentat comte Ramon i l’esmentada Almodis, amb la presència d’ells o sense ella, en la guerra que ara tenen amb Alhagib, duc de Saragossa, i en el seu auxili l’esmentat comte Ermengol posarà una tercera part de les hosts i cavalcades que els esmentats comtes Ramon i Almodis fan sobre els homes de les seves terres contra Alhagib i les seves terres, exceptuant-ne el do del botí, el do dels enginyers i la dispesa de les sagetes; i tot això l’esmentat comte ho farà sense cap engany envers dits comte i comtessa. I si d’ara en endavant Déu donés al dit comte Ermengol o els seus homes els castells d’Aihagib de Saragossa o les seves terres, que d’elles dit comte Ramon i la comtessa Almodis treguin dues parts i el comte Ermengol la seva tercera part. I sobre dits castells el comte Ermengol hi posi una tercera part de les obres, lloguer i guarda que hi siguin necessaris. I si el comte Ermengol volgués edificar la roca que hi ha davant del castell de Purroi, que l’edifiquin conjuntament els esmentats comtes i la comtessa a mitges i hi traslladin els homes del castell de Purroi i del castell de Pilzà, i el comte Ramon i la comtessa Almodis tinguin en dits castells i els seus termes la meitat, i l’altra meitat de dits castells i termes siguin del comte Ermengol. I els castlans del castell que allà edificaran els posin conjuntament i sense engany, o bé els comtes Ramon i Almodis posin castlans en la seva meitat i el comte Ermengol en posi altres en la seva meitat. I si no edifiquen aquella roca, que el comte Ramon i la comtessa Almodis tinguin dues parts del castell de Purroi amb dues parts dels seus termes i pertinences, i el comte Ermengol tingui el castell de Pilzà amb els seus termes i pertinences, i també tingui el castell de Purroi una tercera part amb els seus termes i pertinences. I quan els dits comtes i comtessa pactin la pau amb Alhagib, els comtes Ramon i Almodis tinguin dues parts dels béns mòbils que els pervinguin de la pau amb Alhagib, sense les seves paries, i el comte Ermengol en tingui una tercera part. I si augmentessin per ells les paries que reben d’Aihagib, tal com augmenten pel comte Ramon i la comtessa Almodis, de la manera que d’ell solen rebre les paries, facin també que d’igual manera creixi la paria d’Aihagib. Pacten igualment el comte Ramon i la comtessa Almodis amb el comte Ermengol que d’ara en endavant no tindran amb Alhagib ni pau ni treva, ni cap tracte que s’assembli a la treva, ni ells ni cap home per ells, ni li enviaran cap missatger sense consell ni assentiment de l’esmentat comte Ermengol. I de nou pacta el comte Ramon amb la comtessa Almodis que ajudaran sense cap engany el comte Ermengol, tant si ell hi és com si no hi és, en la guerra que ara té amb Alhagib, duc de Saragossa, i en ajuda seva dits comte Ramon i comtessa Almodis li donaran en les hosts i cavalcades que faci contra Alhagib dues parts dels seus homes, i això exceptuant-ne el do del botí, el do dels enginyers i la despesa de les sagetes; i això ho faran dits comte Ramon i comtessa Almodis sense cap engany envers el comte Ermengol. I si en endavant Déu donés a dit comte Ramon o a la comtessa Almodis o als seus homes castells i terres d’Aihagib de Saragossa, que d’ells el comte Ramon i la comtessa Almodis en tinguessin dues parts i que en dits castells el comte Ramon i la comtessa Almodis hi inverteixin dues parts en les obres, lloguer i guarda que hi siguin necessaris i l’altra tercera part el comte Ermengol. Pacten, finalment, el comte Ramon i la comtessa Almodis i el comte Ermengol que ambdues parts mantindran aquesta convinença fins que Alhagib, duc de Saragossa, firmi la pau, i això ho faran sense cap engany, excepte quan de les dues parts una n’alliberi l’altra per grat i sense coacció.
Es va fer això el dia de les nones de setembre de l’any vint-i-vuit del rei Enric.
Ramon, comte, Almodis, comtessa; signatura d’Ermengol, comte, que hem fet aquesta convinença, l’hem signada i hem pregat els testimonis que la signessin. Guislabert, per la gràcia de Déu, bisbe. Guillem, per la gràcia de Déu, bisbe de l’església d’Osona. Signatura d’Arnau Mir de Tost. Signatura d’Amat Elderic. Signatura de Bernat Amat. Signatura de Ricard Altemir. Signatura de Brocard Guillem. Signatura de Gerbert Miró. Signatura de Pere Miró. Guillem, per la gràcia de Déu, bisbe d’Urgell.
+ Vidal sacerdot, que pregat, ha escrit aquesta convinença amb lletres esborrades sota la ratlla trenta-sis i afegides en la ratlla seixanta-set, on diu: “i de dues parts, de grat”, i ho féu el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
L’organització de la Ribagorça a l’època feudal
Després de la fase de disgregació territorial, que havia durat gairebé tres segles, començava una nova etapa de progressiva concentració del poder. Des de la meitat del segle XI els comtes reis amb prou feines van aconseguir d’articular la nova societat feudal, bé que gradualment van enfortir els vincles de fidelitat i de dependència per mitjà d’actes de vassallatge i d’homenatge, particulars i col·lectius; així mateix, van promulgar una legislació adaptada a una societat feudal, van imposar també la pau interior amb l’ajut de l’Església per mitjà de les assemblees de Pau i Treva i van obrir noves perspectives de guanys a llurs vassalls amb guerres de reconquesta i expansió per la Mediterrània.
Per tant, les terres ribagorçanes foren organitzades segons els principis del feudalisme més característics del món medieval i, en diversos aspectes, del món modern fins al segle XVIII. Aquest règim social es basava en la confiscació, sovint brutal, dels beneficis o excedents del treball camperol, els quals eren repartits entre les classes dominants (la noblesa i l’Església) mitjançant un sistema més o menys complex de xarxes particulars de dependència (vassallatge) i de gratificacions (feus).
A la Ribagorça nasqueren i es desenvoluparen un seguit de dominis territorials importants: les baronies, els dominis dels ordes militars i els dominis eclesiàstics.
Les baronies
Els comtes del Pallars Jussà, a més de sobirans de bona part de la conca de la Noguerola (valls de Boí, Senyiu i Suert, Areny, Montanyana, etc.), ben aviat esdevingueren feudataris del rei d’Aragó i Ribagorça pels castells de Capella, Llaguarres i Lasquarri, rebuts en herència d’Arnau Mir de Tost l’any 1072. En les sovintejades lluites contra els comtes d’Urgell, Ramon IV de Pallars adquirí alguns drets a Casserres i Fet (1077) que no tingueren continuïtat, i per tant, el comtat quedà definitivament reclòs als territoris pirinencs. Amb aquesta situació, els descendents de Ramon IV només pogueren participar com a feudataris dels sobirans fronterers en l’expansió peninsular i reberen diverses senyories com a gratificació pels serveis prestats. Així, en el trànsit del segle XI al XII es vincularen al casal d’Aragó, de manera que esdevingueren també senyors de la vall de Benasc, Castre, Castigaleu i del castell de Fontova, antic centre militar del país, cosa que fa pensar que succeïren en el regiment del comtat ribagorçà l’efímer llinatge que originà el rei Sanç Ramírez. L’afirmació no és exacta del tot, ja que el comte Arnau Mir I de Pallars Jussà (1124-74) comparegué sovint com a cap de la noblesa ribagorçana, tot i que només en una ocasió és registrat en el càrrec (1174). Sigui com vulgui, certament el comte Arnau Mir arrodoní el patrimoni pallarès amb la incorporació de Lluçars, tot i haver perdut Capella i Llaguarres. Gran col·laborador dels primers comtes reis, en la cort dels quals se’l veu figurar sovint, Arnau Mir participà en la conquesta de Lleida i en altres empreses destacades, i guanyà en recompensa diverses places importants (Fraga i el nucli de la baronia d’Alcolea). Seguint l’exemple d’Alfons I el Bataller, Arnau Mir de Pallars deixà el comtat a la senyoria directa de l’orde de l’Hospital (1157, 1171), però els seus familiars no feren cas d’aquestes voluntats. El seu fill i successor, Ramon V de Pallars Jussà (1174-77), morí prematurament i deixà sota la tutela d’Alfons I de Catalunya-Aragó una filla, Valença I, morta poc després sense successió. El comtat passà aleshores a Arnau de Pallars (1185) i finalment a Dolça I de So, la qual, cap al 1190, posà fi a la independència del Pallars Jussà cedint-lo a la corona catalano-aragonesa. No obstant això, com assenyala I. Puig, sembla que poc després part d’aquests dominis foren encomanats a la segona branca comtal, cognomenada de Pallars Sobirà.
La baronia d’Erill
Els Erill. De dalt a baix, 1a, 2a i 3a famílies.
JBP-AFE
Els barons d’Erill tenen llur origen en l’encimbellat llogaret d’Erillcastell (el Pont de Suert). Ramon I d’Erill (1077) i els seus successors foren els principals beneficiaris de la “revolució” feudal. Des d’aquest inhòspit niu de falcons, com a súbdits dels comtes pallaresos i feudataris dels reis d’Aragó i Ribagorça, ràpidament estengueren llurs dominis per les veïnes valls de Boí, Barravés, la Llevata i el Sas, i s’erigiren en protectors del bisbat de Roda i, per tant, en patrons dels veïns monestirs de Santa Maria de Lavaix i Sant Andreu de Barravés; diversos membres seguiren la carrera eclesiàstica, entre els quals destaca Berenguer d’Erill, bisbe de Lleida (1205-36), que reformà la vella canònica de Lavaix en favor dels cistercencs. D’altra banda, participaren activament en la reconquesta de les terres de ponent, repoblant nous dominis des de Saidí (1092) i Almenar (1102) fins a la comarca del Matarranya (1181), passant pel Segrià (1150). Una gran vitalitat els va permetre establir fortes relacions de parentiu amb molts llinatges de la contrada, com ara els comtes pallaresos, els Benavent, els Capella, els Beranui, els Estopanyà, etc., i adquirir alhora noves senyories, bé per dot, bé per herència.
Els membres d’aquest llinatge, però, també sobresortiren en les violències feudals aprofitant qualsevol ocasió propícia, pràctica que exerciren sense miraments contra tothom, fins i tot en períodes de treva, com quan el comte Arnau Mir de Pallars Jussà, pres a Navarra, deixà en batllia la seva honor i els seus homes a Ramon III d’Erill (1157). A la mort de Ramon III d’Erill (1153-73) es va trencar la línia troncal del llinatge, de manera que la seva filla Berenguera, casada amb Alfons d’Estada, acordà dividir-se el patrimoni familiar amb el seu oncle Arnau I d’Erill (1187). Aquest fou l’origen de l’anomenada branca de Perarrua-Fraga, centrada en principi al castell ribagorçà fins que Berenguer III d’Erill, un dels principals nobles del país que participà a la conquesta de València, traspassà el 1253 als seus nebots Sibil·la d’Erill i el seu marit Ramon de Montcada, barons de Fraga, les senyories de Perarrua, Monesma, Capella, Fontova i altres. Tornant a la branca principal, la línia transmissora del cognom Erill no es va perdre mai i el nucli de la baronia va romandre més o menys ferm malgrat haver tingut alternativament dues hereves i, per tant, unes successions complicades: els Erill-Estada i els Erill-Bellera. A la segona meitat del segle XIII Guillem V d’Erill consolidà una baronia que havia estès ja el seu radi d’acció fins a la Terreta (Orrit i Areny); aquest fou un dels nobles rebels que lluitaren contra el rei a Balaguer l’any 1280, mentre que la vall de Boí era assetjada pels aranesos. Els seus fills, contràriament, es mostraren fidels a la monarquia; sense successió directa, la baronia passà als Erill-Castellvell el 1302. Així, doncs, segons els càlculs fets, la baronia d’Erill controlava llavors uns trenta-vuit nuclis de l’alta conca ribagorçana, entre valls (Boí, Sant Pere), castells (Viu, Monesma), viles (Barruera, Bonansa) i llogarets (Vilancòs); a l’edat moderna esdevingué comtat d’Erill.
El vescomtat de Vilamur
La tardana presència dels vescomtes de Vilamur, originaris del Pallars Sobirà, té relació amb lligams matrimonials i amb l’expansió per les terres pirinenques de la dinastia Comenge. Emparentats al final del segle XII amb els Erill i els Miralles, probablement protagonitzaren els darrers anys de la canònica de Santa Maria de Lavaix i la seva reforma (1223). El vescomte Pere V de Vilamur (1255-75) gaudí de la vall de Betesa amb Casterner i d’altres feus ribagorçans, i intervingué alhora en els assumptes alaonesos. A la seva mort, l’any 1275, deixà el castell de Grostan i altres dominis al seu fill Ponç, que en el futur seria ardiaca de Benasc i bisbe de Lleida (1322-24), i manà restituir els mals que havia fet als homes de diversos llocs (Graus, Alaó, Lasquarri, Siscar, etc.). L’hereu del vescomtat, Ramon I de Vilamur, continuà la política bel·licosa fins que com els Erill i altres barons catalans fou derrotat a Balaguer el 1280 i hagué de lliurar a Pere II de Catalunya-Aragó la seva honor. Poc després, la situació es complicà amb la invasió de l’Aran i la successió del comtat pallarès, situació que aprofità Ramon I de Vilamur per reintegrarse en la gràcia reial, ampliar els drets a la Ribagorça (Besians) i esdevenir l’any 1298 veguer de Ribagorça.
El vescomtat d’Àger
Pel que fa als vescomtes d’Àger, cal recordar que la conquesta de la Baixa Ribagorça havia estat una empresa del comdor Arnau Mir de Tost, vertader creador d’un vescomtat i d’una abadia nullius, amb centre a la vila d’Àger, cosa que va permetre tant a ell com als successors d’obrar amb certa independència dels comtes urgellesos. Així, els seus dominis, a través de la seva filla Letgarda, passaren majoritàriament als vescomtes de Girona o de Cabrera. El seu nét, Guerau Ponç I, és titulat ja vescomte d’Àger el 1094 i s’annexionà poc després la senyoria de Benavarri. Al començament del segle XIII disputaren i aconseguiren l’herència del comtat d’Urgell amb els nous castells que formaven part integrant de l’anomenada honor de Ribagorça (1209), la qual acabà en poder dels barons de Peralta (1267). Finalment, les possessions comtals i vescomtals pervingueren a la corona catalano-aragonesa, ja que la darrera hereva dels Cabrera, Teresa d’Entença, maridà amb el futur Alfons III el Benigne l’any 1314. En el seguici vescomtal cal situar els Entença, els Estopanyà, els Casserres i els Peralta.
La baronia d’Entença
Els Entença.
Un extret de J. Caresmar permet radicar amb tota seguretat l’origen del llinatge en la llavors quadra d’Entença, que el cavaller Mir Gombau adquirí en alou l’any 1063. Des d’aquesta posició relativament humil però independent, l’ascensió social dels Entença fou pràcticament vertiginosa, fins al punt d’esdevenir un dels més notables llinatges de la corona catalano-aragonesa. La seva empenta guerrera certament fou notable; des dels feus ribagorçans (Siscar, Falç, Benavarri, Viacamp) protagonitzaren conquestes a la vall de l’Ebre i al regne de València, mentre que per la ruta de les Illes navegaren fins al mateix cor de l’imperi bizantí. D’altra banda, llur força biològica unida amb una hàbil política matrimonial els portà a relacionar-se amb les famílies més sobresortints, com ara els comtes de Pallars i d’Empúries, els vescomtes d’Àger, els Montcada, els Antillón, etc. Ja a mitjan segle XII apareixen les dues branques principals dels Entença: una de femenina, d’implantació a la ribera del Cinca, que formà la baronia d’Alcolea; mentre que la troncal, amb dilatats dominis al Baix Aragó, des de Saragossa fins a Alfajarín, passant per Terol, acreixeria la baronia d’Entença amb l’herència dels Castellvell a Ribera d’Ebre, i des d’ací participà activament en l’expansió peninsular i mediterrània de la corona catalano-aragonesa. La primera reuní, a més, el comtat d’Urgell, el vescomtat d’Àger, la baronia d’Antillón i diverses honors a València i a Navarra, territoris i llocs que foren aportats en dot per Teresa d’Entença, “la rica fembra”, a Alfons III el Benigne l’any 1314.
La baronia de Peralta
Els barons de Peralta, arrelats a la vila homònima (avui, comarca de la Llitera), provenien del tronc dels senyors de Cornudella i, històricament, són plenament ribagorçans. Al final del segle XI, el cavaller Rotlan Ramon, a les ordres del comte d’Urgell, protagonitzà la conquesta de la vall de la Sosa i fundà la casa del Vilet. Els descendents portaren el nom dels castells que governaven, Purroi i Gavasa, però ja a mitjan segle XII es titularen “de Peralta”, per tal com llavors els comtes urgellesos recuperaren el castell que dominava la vila (Montmagastre). Ben relacionats amb l’Església i els ordes militars, emparentats amb els Cabrera i fidels col·laboradors de la monarquia, a l’inici del segle XIII Ramon II de Peralta actuà de mitjancer en les greus desavinences que enfrontaven els vescomtes d’Àger i la monarquia, i fou un dels principals beneficiaris de l’honor urgellesa a Ribagorça. Aquests feus reials foren l’embrió d’una baronia que havia de gaudir d’una llarga continuïtat. Pel que fa a la comarca de la Ribagorça, en formaren part integrant els feus de Purroi, Pilzà i Casserres. A la fi del segle XIII, el 1292, el noble italià Felip de Saluzzo es casà amb l’hereva Sibil·la de Peralta, la qual aportà en dot Llaguarres, Lasquarri, Lluçars, Jusseu i Estopanyà. Finalment, els Peralta s’establiren a Sicília, com a comtes de Caltabellota, mentre que per línia femenina la baronia ribagorçana passà als Castre.
La baronia de Castre
Els barons de Castre tenen llur origen en l’infant Ferran Sanxis, un fill natural de Jaume I i la noble Blanca d’Antillón, a qui el rei assignà l’any 1262 un territori al SW de la Ribagorça amb centre al castell de Castre, és a dir, els pobles compresos entre el Cinca i l’Éssera fins a la seva confluència (Bolturina, Artassona, Olvena, Estadella i Pomar). Aquest primer titular tingué greus diferències amb el seu germanastre l’infant Pere; la comarca fou escenari d’una guerra fins que el primogènit l’ofegà amb les seves pròpies mans a les aigües del Cinca el 1275. La baronia, confiscada, restà momentàniament en poder de l’esmentat Felip de Saluzzo. Anys després, el 1286, revertí a Felip I Ferrandis per gràcia del rei Alfons II el Franc. Des de llavors, els Castre entronquen successivament amb importants llinatges nobiliaris com els Peralta, els Pinós, els Guimerà, els Évol i fins i tot amb la casa de Trastàmara. Al principi del segle XIV, la baronia de Castre-Peralta comprenia un total de trenta-tres pobles de la Ribagorça sense comptar alguns feus i castlanies.
Els dominis dels ordes militars
Des del segle XII arrelen també a la comarca de la Ribagorça els ordes religioso-militars. L’orde del Temple aconseguí l’any 1143 els castells de Montsó i de Montgai, topònim, aquest, difícil de destriar d’altres d’homònims. La comanda de Montsó gaudí d’alous esparsos al llarg de la cabanera del Montsec (Estopanyà, Purroi, Vallsegura, etc.). El comte Artau IV de Pallars Sobirà els concedí, l’any 1167, el privilegi de lliure pastura per tota la seva terra i sota la seva protecció de bous, moltons, cavalls i altres animals. D’altra banda, afavorí el poblament de la Llitera amb gent del país (1229, Binèfar).
Excepcionalment hi ha constància d’un orde del país, anomenat del Sant Redemptor i fundat pel rei Alfons I de Catalunya-Aragó a Terol l’any 1188, amb la finalitat de rescatar captius. A través d’un capmàs a Benavarri sabem que la seva vida fou molt efímera, passà al Temple el 1196 i a l’orde de l’Hospital el 1312.
L’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem estigué molt més present, i constituí a la Ribagorça una unitat administrativa pròpia amb centre a Santa Maria de Siscar, que depenia del castellà d’Amposta. Així doncs, sota l’emparança dels bisbes de Roda-Lleida, que lliuraren l’església exempta (v. 1140) i dels senyors de la contrada, que successivament aportaren la castlania (1167) i el castell en alou (1176), i malgrat l’oposició de l’abat d’Àger (1165), s’acabà fundant la comanda hospitalera de Siscar vers l’any 1180. No es pot passar per alt en tot aquest afer la influència decisiva de les senyores d’Entença, és a dir, Òria de Pallars i la seva germana Jussiana d’Empúries. Els Erill foren també protectors i mecenes de la comanda a l’Alta Ribagorça (1135-1204), i la dotaren amb l’Almúnia de Sant Llorenç. És remarcable el privilegi d’Alfons I de Catalunya-Aragó perquè concedí el 1172 a tots els ramats dels hospitalers la llibertat de pasturar a les preuades estives del port de Benasc; d’altra banda, Guillem de Sas atorgà l’any 1187 estives i emprius a Cabdella fins a tres mil ovelles i quaranta vaques. Altres gràcies reials parlen de salvaguardes (1177) i d’exempcions (1286). Molts altres senyors i particulars donaren i vengueren a Santa Maria de Siscar tota mena de béns.
El patrimoni de la casa de Siscar a poc a poc s’estengué com una taca d’oli per tota la comarca. Un primer inventari del segle XII relaciona trenta-tres masos i altres drets en diversos llocs. Un segon període s’engegaria amb la professió del castlà Ramon de Siscar (1214), futur abat de Poblet i bisbe de Lleida (1238-47). L’establiment més important va ser emplaçat a Sant Joan de Montanyana i rodalia, amb el castell de Giró, els vilatges de la Mora i la Torre, i altres heretats disperses. El domini territorial de la comanda estava estructurat en tres nuclis: el central entorn de la vall del Queixigar, un segon a la Terreta amb el priorat de Montanyana i el tercer a la Llitera, on tal vegada s’ha de localitzar l’efímera comanda de Castelló de Siscar, esmentada el 1204. Montanyana proporciona tot un bon exemple de nucli hospitaler; allí, no s’integraren pas dins la vila senyorial sinó que bastiren a part tot un raval amb castell propi i església al peu del rierol.
Els dominis eclesiàstics
Els bisbes de Roda, en principi, restaren sota la tutela comtal per tal de poder sobreviure amb unes bases materials mínimes. De l’escassa documentació carolíngia s’infereix que bona part de les rendes diocesanes eren en mans dels grans monestirs i de patrons particulars. De fet, l’exempció sempre parteix del poder civil, mentre que sovint les rendes parroquials van unides a la propietat de l’alou. En aquesta situació, els bisbes reclamaren llurs drets segons era prescrit als sagrats cànons. La incursió sarraïna el 1006, l’arribada de la dinastia pamplonesa l’any 1018 i les reclamacions urgellitanes el 1040 agreujaren encara més l’estat patrimonial de la seu rodenca. Tot indica que l’Església de Roda no va veure reconeguda la seva prelatura ni gaudí d’un bon patrimoni fins a l’arribada de les noves idees reformadores que postulaven més autonomia i fermesa envers la rapacitat dels feudals. És per això que el privilegi del 1068 parla de restaurar una seu que “solament conservava el nom”, de manera que el rei Sanç Ramírez dotà la càtedra episcopal amb l’alta senyoria de la mateixa ciutat de Roda; d’altra banda, uní a la canònica les abadies d’Alaó, Barravés i Cavallera amb l’església de Santa Liestra, confirmà els antics delmes territorials i onze excusats, i afegí els delmes parroquials dels alous reials a tot el país fins al Cinca, llevat dels pertanyents als monestirs, i un nombre igual de capmasos. Des d’aleshores, la seu de Roda va rebre nombrosos privilegis jurisdiccionals entre els quals destaca la protecció directa de la seu romana (1077) i una notable ampliació de rendes i d’hisendes (1085) que serví per a reformar el seu status i segregar la mensa episcopal de la canonical (1092). En aquests anys i sota el regiment del prelat Ramon Dalmau, com diu una crònica, una diòcesi “pobra” esdevingué “mediocre”. Les línies mestres de l’expansió meridional menaven cap a Lleida, passant interinament per Barbastre (1101). Fixades a partir de la incorporació d’una sèrie de béns que abraçaven des dels rius Alcanadre (Alquèssar, 1080) i Cinca (Santa Maria de Montsó, 1089) fins a la Noguerola (Castellonroi, 1093), foren seguides en el futur no sense greus entrebancs. Aquest període de formació d’una autèntica senyoria episcopal va culminar en temps del bisbe rei Ramir II el Monjo (1134-37), el qual no sols adjuntà castells (Fonts), viles (Mur de Roda), quadres (Cavallera), llocs (Palo) i abadies (Besians), sinó que, a més, confirmà la unió de la seu de Barbastre i de Santa Maria d’Alquèssar. Després del trasllat a Lleida (1149), successivament, els bisbes van anar traspassant part de llur patrimoni a la canònica de Sant Vicenç (Roda, priorat de Montsó), i també als ardiaconats (abadia de Benavarri), mentre que formaven dominis compactes en els principals punts d’interès (Aguilaniu, Fonts i l’Almúnia de Sant Joan) i especialment a l’alta vall de la Noguera Ribagorçana, on gaudien de l’anomenada honor de Castelló de Tor (des de Llesp fins a Senet) que arrodoniren al principi del segle XIV, després d’un canvi amb Roda. Així doncs, en diverses ocasions la monarquia els reconegué la jurisdicció directa a la vall de Barravés i a altres llocs, territoris que sempre van governar al marge de les corts aragoneses.
La canònica de Roda
Des que el bisbe Ramon Dalmau dotà la canònica de Roda amb béns propis l’any 1092, el patrimoni de Sant Vicenç de Roda s’engrandí fins a mitjan segle XII. Segons la butlla d’exempció d’Innocenci IV del 1247, aleshores comprenia bàsicament els priorats de Santa Maria de Montsó, Sant Andreu de Barravés i Sant Martí de Cavallera, els castells de Roda, Esplucs, Troncet, Mur, l’Avellana, Esdolomada, Pui de Cinca i Canalets, la vila de Mont-roi amb la meitat dels delmes, i dominis senyorials a Fonts, Aguilaniu, Llaguarres i Lasquarri, a més de les parròquies de Castillo de Sos, Terrantona i Àries, i d’un bon conjunt de masos repartits entre una dotzena de llocs. Fins a la fi del segle XIII, cal afegir el castell de Palasol (1250) i les viles de Besians (1272) i de Vilacarle (1297). Llavors, hom constata la creació d’una senyoria compacta a partir de bescanvis amb Sant Victorià d’Assan (1279, 1295), i amb el bisbe de Lleida (1309). Certament, la canònica de Roda posseïa el patrimoni eclesiàstic més important de la comarca; d’acord amb això, la dècima papal dels anys 1279 i 1280 per al manteniment de les croades a Terra Santa que es col·lectà a la diòcesi sumà la quantitat de 1 286 sous.
Santa Maria d’Alaó
El monestir d’Alaó des de mitjan segle XII constituí també una senyoria territorial organitzada a partir d’un domini compacte en l’àrea d’influència més propera, i amb dos priorats (Xalamera i el Vilet) als territoris de la plana on pasturaven els seus ramats transhumants. Pel que fa al nucli del monestir, ben aviat aquest s’estructurà en l’Abadia de Dalt (vall de Senyiu) i l’Abadia de Baix (Sopeira i valls properes). Bé que amb una història molt dilatada i plena de transgressions feudals, al marge d’alguns castells (Sopeira, Llastarri) i feus (Castanesa, Betesa, Soperuny), el patrimoni d’Alaó aplegava un bon nombre de llogarets (Torogó, el Sas), quadres (Pla de Tor, els Molins, Freixanet), masos (Barreda, Olari, la Sarga) i, molt especialment, unes vint-i-cinc esglésies amb les corresponents rendes parroquials. En el pas del segle XII al XIII tant els comtes reis com els papes li van anar confirmant immunitats i exempcions, cosa que li va permetre deslligar-se de la certa subjecció que mantenia amb la canònica de Roda. Entre els bisbats de Roda-Lleida i Urgell, entre el comtat de Ribagorça i la sots-vegueria de Pallars, el monestir de Santa Maria d’Alaó no va perdre mai el seu caràcter bipolar. Segons la relació de la dècima papal recaptada a la diòcesi els anys 1279 i 1280, l’esmentat cenobi contribuí amb 602 sous, quantitat que el situa com un dels monestirs de condició mitjana.
Santa Maria de Lavaix
L’antic monestir de Lavaix (el Pont de Suert), transformat en canònica augustiniana el 1093 i després reformat en monestir cistercenc dependent de l’abadia occitana de Bonafont (1223), aconseguí afaiçonar un notable domini als voltants del cenobi sota el patrocini comtal (segles X-XI) i dels barons d’Erill (segle XII), que amb l’ingrés dels monjos blancs va fruir de tota mena de privilegis; és per això que Lavaix no apareix a les Rationes decimarum i, per tant, és difícil avaluar la seva importància en les acaballes de l’època romànica. Tot indica, però, que aquesta comunitat restà al marge de l’expansió fronterera i només superà tímidament el primitiu radi d’influència a partir de fets molt puntuals, com ara l’adjunció del veí priorat de Sant Genís de Bellera (segle XII), la creació al Baix Cinca de la nova casa de Fontclara (segle XIII), o la incorporació d’Arassant (Bissaürri) i d’algunes heretats a l’Aran (1265, 1300). Tot plegat, Santa Maria de Lavaix només controlava un territori central format per una vintena de vilatges (Suert, Erta, Abella d’Adons) repartits entre el comtat, la sots-vegueria i la baronia d’Erill, i altres tantes parròquies que basculaven entre Roda-Lleida i Urgell, però, sense cap nucli important.
Sant Victorià d’Assan
Aspecte general de les ruïnes, fa poc temps consolidades, del gran monestir de Sant Victorià, al Sobrarb, impulsor de la vida monàstica i senyor de nombrosos dominis a la Ribagorça.
ECSA - F. Parra
Un esment especial mereix la trajectòria del monestir de Sant Victorià d’Assan, en principi una petita domus de tradició carolíngia, enclavada a mitjan segle X en la capçalera del Cinca (castell de Sant Martí), contrada llavors ribagorçana, la qual sota el mecenatge de la casa d’Aragó (1040) i el patrocini dels papes (1071, 1096, 1108) esdevingué l’abadia més important del país. Els primers instruments fundacionals, considerats apòcrifs, parlen d’adquisicions frontereres a la serra del Castell de Llaguarres (1045). Se sap que, malgrat les resistències, successivament li foren annexats, el 1076, els vells monestirs ribagorçans d’Urmella, Taverna i Ovarra amb llurs patrimonis a les valls de Sos, Sant Pere i Ribagorçana. A partir d’aquí la seva zona d’expansió natural fou la vall de l’Éssera, que gairebé arribà a monopolitzar. L’any 1084 el rei Sanç Ramírez concedí a Sant Victorià d’Assan el castell i la vila de Graus, fet de gran transcendència per tractar-se d’un dels centres comarcals. Pel que fa a aquest punt, s’ha conservat un notable fons instrumental, estudiat pel professor Martín Duque, que demostra la instauració a Graus i la seva rodalia d’una senyoria basada en relacions feudo-vassallàtiques. Fóra llarg enumerar els enfrontaments que, de tant en tant, protagonitzaren l’abat i els senyors de Graus (provinents de Serradui).
Malgrat la voracitat dels senyors feudals i les llargues disputes amb les bisbes de Roda-Lleida, la vida de Sant Victorià d’Assan fou pròspera i florent, car sempre gaudí d’empara i d’alta estima reial; i això no canvià pas amb els comtes reis, que en ocasions hi sojornaren. Alfons I de Catalunya-Aragó demostrà una especial predilecció per aquesta abadia, i l’any 1174 confirmà la jurisdicció alodial de Graus malgrat que el Consell Ribagorçà hagués dictaminat en contra. En la visita que hi féu l’any 1184, després de ratificar els antics privilegis i essent conscient que molts milites terre retenien injustament el patrimoni de Sant Victorià, reuní en la sala capitular una magna assemblea que ordenà entre altres coses que els senyors Bernat de Beranui, Berenguer de la Millera i Berenguer Roi havien de restituir a l’abat les honors i els béns que tenien pel monestir. L’any 1189, essent a les corts de Montsó, Alfons I confirmà a l’abat Martí la immunitat jurisdiccional com també l’exempció de lleuda i d’altres impostos. El rei Pere I de Catalunya-Aragó fundà i afavorí la fira de Graus (1201, 1203) i l’any 1206 féu valer els drets del monestir en les pretensions de Ramon de Casserres de bastir el puig de Cinollet. Posteriorment, l’any 1250, Jaume I concedí a Sant Victorià la senyoria sobre els castells i les viles de Foradada i Panillo, segons els Costums de Barcelona; uns anys després l’abat Bernat comprava el feu de Foradada (1289). De la mà del rei Jaume I, el monestir participà també en la repoblació de València tot fundant en aquest regne el priorat de Sant Vicenç. Amb tot, com sigui que els efectius humans de l’abadia s’havien anat exhaurint (població de Viu, 1279), finalment el rei Alfons II atorgà el priorat valencià al monestir de Poblet per 6 000 morabatins, i compensà Sant Victorià amb béns i heretats, com ara la vila de Ciresa, les valls de Bardaixí i de Relaspe i dues cases clavàries de Beranui, com també amb l’exempció de tota mena de drets reials, cosa que refermà Jaume II l’any 1295.
A més de l’alta consideració que li proporcionà l’estatut de capella reial i d’abadia nullius, per tal de defensar el seu dilatat patrimoni, Sant Victorià va tenir el suport militar i social dels principals barons de la comarca, en especial dels Estada-Erill.
Malgrat les pèrdues i manipulacions instrumentals, tot fa pensar que el patrimoni de Sant Victorià no era pas important fins que li foren annexats els dominis ribagorçans d’Ovarra, de Taverna i d’Urmella cap al 1076, i adquirí Graus l’any 1084. Val a dir que la incorporació d’aquests monestirs no fou pas una empresa fàcil, sinó que es registrà una llarga etapa de progressiu desgast, de resistències i de segregacions fins a la seva anul·lació, gairebé absoluta, al final del segle XIII. D’altra banda, mantingué freqüents disputes territorials amb el capítol de Roda, especialment a les zones de contacte com ara Terrantona (1092, 1279) o la vall de Benasc; la permuta del 1295 serví per a concentrar ambdós patrimonis i millorar les relacions. Bàsicament, les rendes de l’abadia de Sant Victorià eren repartides entre les clàssiques dignitats monàstiques, i depenien d’aquesta els priorats d’Ovarra, Taverna, Urmella, Graus, Santa Justa i Sant Lorien, als quals s’afegí Santa Maria de Nocelles (1212-95). Les Rationes decimarum de 1279-80 confirmen la situació privilegiada de Sant Victorià, amb una taxació de 938 sous i 6 diners.
L’esquarterament i la complicada trama feudal afavoriren la compareixença a la comarca d’un bon grapat de cases catalanes. Consta com els comtes pallaresos dotaren els canonges de Mur i de Tremp amb diversos alous per la Terreta (Soliva, 1108) i la comarca. Així mateix, afavoriren cases tan llunyanes com Sant Miquel de Cuixà (1147) i Sant Pere de Rodes (1171); aquest monestir empordanès creà una pabordia a Tercui i adquirí algunes propietats, com l’església de la Millera l’any 1098. Sant Serni de Tavèrnoles fou un dels primers a instal·lar-s’hi ja que Sanç III el Gran li concedí les esglésies de Lasquarri el 1023. El gran monestir de Santa Maria de Ripoll, tot i la seva pregona influència, no reeixí a consolidar-hi cap patrimoni important. L’abadia de Sant Pere d’Àger gaudia des de la seva fundació d’una àmplia presència en les terres del vescomtat homònim, entre les quals destacava la propietat alodial del castell d’Estanya i l’Espluga de Fet. En els territoris de govern urgellès cal destacar, a més, la implantació de la canònica de Solsona, amb centre a la vall de la Sosa, que tenia diversos capmasos a Pilzà, Casserres i Purroi segons un document del 1130, mentre que els dominis de la canònica catedralicia d’Urgell eren poc significatius. Segons un document del 1078, la comunitat de Meià tingué béns esparsos a Penavera i, més tard el 1137 es documenten béns a Siscar, Entença, Casserres i Estopanyà.
Restitució del domini de l’església d’Urgell sobre la Ribagorça i Gistau (17 de setembre de 1040)
El rei Ramir I d’Aragó reconeix que els territoris de Ribagorça i Gistau i el lloc de Roda havien estat sostrets del domini de l’església d’Urgell injustament pel seu pare el rei Sanç, i ordena que li siguin retornats.
"Notum sit omnibus omnibus qualiter venit Eribaldus, Urgellensis episcopus, ante domnum Ranimirum regem in locum kastrum que vocatur Laquers et ibi querellabit se prefatus episcopus ante iam dictum regem de episcopatum Ripecurzense, eo quod iniuste abstulerat pater eius Sancius rex predictum episcopatum Ripacurzensem adque Gestabiensem de iure et dominationem adque diozesi ecclesie Sancte Marie sedis Urgellensis. Et ostensum est tibi ad prelibato episcopo, per scribturam dotis que facta est sub Ludobico imperatore, quod predictus episcopatus Ripacurzensys adque Gestabiensis predicte sedis Sancte Marie omnimodis esse deberet. Qua propter, in Dei eterni nomine, ego Ranimirus rex cognoscens uius regi (sic) veritatem et aprobans omnia vera esse que ostensa sunt a predicto episcopo uiusmodi assertione et aliorum auctoritate, restauro adque recupero prefatum episcopatum Ripacurzensem adque Gestabiensem in ius et potestatem iam dicte sedis Sancte Marie adque in perpetuum valiturum hoc esse modis omnibus confirmo. Preterea ego Ranimirus rex dono adque concedo et trado in ius et diozesim predicte sedis ecclesie perpetue virginis Marie terram illam que a paganis diu fuit detenta, postea Deo iuvante a christianis est in diebus patris mei domni Sancii regis recuperata, illam scilicet terram que dicitur Rota cum omnibus sibi pertinentibus que nunc habet et deinceps abitura est. Denique sub iugo et trado predicto episcopo adque successoribus suis in sepe iam dicte sedis Sancte Marie matris ecclesie degentibus et iuri eorum in perpetuum accipio atque trado, [ut] pleniter ordinent adque dis[ponant] et cum Dei adiutorium sit illis detinendum et possidendum et Dei cum timore dispensandum adque regendum sine cuiuspiam inquietatione aut contradictione. Ita ut nec ego nec ullus successor meorum adque nullus princeps, nullus comes, nullus iudex neque ulla magna parbaque persona aliqua vim aut invasionem facere audeat aut umquam in eodem episcopio facere presumat. Hec omnia predicta ego Ranimirus rex restituo et confirmo in potestate iam dicte sedis propter amorem Dei omnipotentis eiusque genitrizis gloriose hac perpetue virginis Marie, ut simul ego cum patre meo rege Sancio absolbi mereamur a peccatorum vinculo. Quod si ego Ranimirus rex aut aliquis successorum meorum aut ulla magna parbaque persona venerim vel venerit contra hec scribtura vel contra ea qui inibi sunt, non hoc valeam aut valeat bendicare sed componam [aut componat] ipsa omnia in duplum et insuper canonical[i sen]tentia feriatur.
Facta [est a]utem hec scribtura restaurationis adque confirmationis XV kalendas octobris, era millesima LXXVIII, anno ab incamati[one D]omini post millesimo quadragesimo.
(Creu) Ranimirus rex, qui hec scribtura confirmo et testibus trado ad roborandum. Signum + Suniero de Castello Galef. Signum + Garcia de Gudili. Signum + Sanz Apo. Signum + Gigelmi Apo. Signum + Lope. Signum + Sancio Fortuniones. Signum + Arnal de Foratata. Signum + Bernard Galindo. Signum + Belenger Burrelli. Signum + Bernard Reimon. Signum + Arnal Trasbere. Signum + Arnal Miri de Tuste. Signum + Reimon Daco. Signum + Baldubin Guadal. Signum Bernard Gigelmi, comite +. Borrelus, scolasticus (s. man..). Remon Loretio (s. man..). Wifred Sala suscripsit. Ermemirus, sacer, suscripsit. Signum + Galindoni, monachi.
Et ego Eximinus, scribtor, qui hanc cartam scribsi per iussionem domni mei Ranimiri regis et de manu mea hoc signum (s. man.) feci."
O: ACU, perg. 331.
A: Còpia del segle XIII: ACU, perg. 332.
B: Còpia del segle XIII: ACU, Liber dotaliorum ecclesiae Urgellensis, vol. I, doc. 574, folis 183-183v.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. CCXIX, cols. 1068-1069.
b: Pujol: De paleografia visigòtica a Catalunya: el Còdex de l’Apocalipsi, de Beat, de la catedral d’Urgell, “Butlletí de la Biblioteca de Catalunya” (Barcelona), núm. 4 (1917), pàgs.
c: Baraut: Els documents, dels anys 1036-1050, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia” (la Seu d’Urgell), vol. V (1982), doc. 525, pàgs. 62-63.
_______________________________________________________________________________________________________________
Traducció
"Sigui conegut de tots els homes que el senyor Eribau, bisbe d’Urgell, es presentà davant el senyor Ramir, rei, al lloc del castell anomenat Llaguarres i allà l’esmentat bisbe es querellà amb el susdit rei sobre el bisbat de Ribagorça, perquè el seu pare, el rei Sanç, havia sostret l’esmentat bisbat de Ribagorça i de Gistau del dret, el domini i la diòcesi de l’església de Santa Maria de la seu d’Urgell. Allà, l’esmentat bisbe demostrà, per l’escriptura de dotació feta per l’emperador Lluís, que l’esmentat bisbat de Ribagorça i de Gistau havia d’ésser de totes totes de la seu de Santa Maria. Per això, en nom de Déu etern, jo, Ramir, rei, reconeixent la veritat d’aquest fet i havent comprovat que són veres totes les coses que ha exposat l’esmentat bisbe, per aquesta afirmació i per l’autoritat d’altres, retorno i restitueixo l’esmentat bisbat de Ribagorça i de Gistau al dret i la potestat de la susdita seu de Santa Maria i ho confirmo perquè això resti en peu per sempre i d’una manera omnímoda. A més, jo, Ramir, rei, dono, concedeixo i lliuro a la jurisdicció i la diòcesi de l’esmentada seu de la sempre verge Maria aquella terra que durant molt de temps estigué en poder dels pagans, que després, amb l’ajuda de Déu, fou recuperada pels cristians en temps del meu pare, el senyor rei Sanç, o sigui, aquella terra anomenada Roda, amb totes les seves pertinences que ara té i les que tindrà en el futur. Definitivament la sotmeto i la lliuro al bisbe esmentat i als seus successors a la citada mare església de la seu de Santa Maria; la lliuro i traspasso per sempre a la seva jurisdicció perquè l’administrin i la governin i amb l’ajuda de Déu la tinguin i la posseeixin, i la regeixin i l’ordenin en el temor de Déu sense contradicció ni pertorbació per part de ningú. I això de manera que ni jo, ni cap dels meus successors, ni cap príncep, cap comte, cap jutge, ni cap persona d’elevada o baixa categoria no gosi mai cometre en res cap mena de violència ni d’invasió contra aquest bisbat i ni tan sols ho intenti. Totes aquestes coses esmentades, jo, Ramir, rei, les restitueixo i les confirmo a la potestat de l’esmentada seu, per amor de Déu omnipotent i de la seva gloriosa mare i sempre verge Maria per tal que jo i alhora el meu pare, el rei Sanç, meresquem d’ésser absolts del lligam dels nostres pecats. I si jo, Ramir, rei, o algun dels meus successors o alguna altra persona d’elevada o baixa categoria gosava anar contra aquesta escriptura o contra allò que en ella hi ha contingut, que jo no pugui ni ells puguin reclamar-ho, sinó que compongui o componguin totes les coses en el doble i, a més, que sigui colpit per la sentència canònica.
Aquesta escriptura de restitució i confirmació ha estat feta el dia quinzè de les calendes d’octubre, l’any mil setanta-vuit de l’era, mil quaranta de l’encarnació del Senyor.
Ramir, rei, que confirmo aquesta escriptura i la lliuro als testimonis perquè la corroborin. Signatura de Sunyer de Castigaleu. Signatura de Garcia de Gudili. Signatura de Sanç Apó. Signatura de Guillem Apó. Signatura de Llop. Signatura de Sanç Fortuny. Signatura d’Arnau de Foradada. Signatura de Bernat Galí. Signatura de Berenguer Borrell. Signatura de Bernat Ramon. Signatura d’Arnau Trasver. Signatura d’Arnau Mir de Tost. Signatura de Ramon Dacó. Signatura de Baldoví Guadall. Signatura de Bernat Guillem, comte. Borrell, escolàstic. Ramon Lloret. Guifré Sala ho subscriu. Ermemir, sacerdot, ho subscriu. Signatura de Galindó, monjo.
I jo, Eiximí, escrivà, que he escrit aquesta carta per ordre del meu senyor Ramir, rei, hi poso de la meva mà aquesta signatura."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
La Ribagorça sota la monarquia catalano-aragonesa
Peculiaritats de la seva situació fronterera
La unió dinàstica de Catalunya i Aragó el 1137 en una confederació d’estats va ocasionar en alguns moments problemes de delimitació entre el territori català i l’aragonès, amb els seus comtats de Ribagorça i Sobrarb. J.M. Lacarra remarca la situació indecisa en què va quedar la Franja de Ponent mentre es consolidava la unitat política i s’avançava cap al migdia. Llavors sorgiren els primers conflictes puntuals quant a l’aplicació d’un tipus de dret o d’un altre; també hi hagué forta competència per l’afer de la moneda jaquesa. Aquest és un tema polèmic i per això mateix sovint ha estat tractat des de punts de vista contraposats. Al nostre entendre, l’aplicació de criteris moderns, definidors i separadors, és gairebé inoperant per a explicar la rica realitat medieval que, com és sabut, es basava en una intricada trama de lligams individuals i de relacions feudals. Tot i això, és inqüestionable el pes específic de la tradició carolíngia i de la diòcesi de Roda, que formaren una comunitat de cultura catalana a tots els nivells i, entre ells, a més de la llengua, convé destacar les mateixes realitzacions romàniques. Al capdavall, la comarca històrica que arribava llavors fins a Tamarit i Montsó rebrà el tractament d’un petit país autònom per tal com el rei Jaume II creà el tercer comtat de Ribagorça l’any 1322, una circumscripció que amb les seves institucions d’autogovern perdurà fins a l’arribada del centralisme borbònic.
Recuperant el fil de la qüestió, com es veurà més endavant, les relacions sòcio-econòmiques comarcals eren clarament orientades vers la ciutat de Lleida, seu del principal mercat que regia les diferents tendències que s’observen en l’adopció d’un tipus de moneda i d’altres estris comercials. En aquestes circumstàncies, una monarquia cada vegada més forta sembla que necessàriament havia de tenir-hi un paper determinant. En la realitat, però, hom s’adona que sovint els comtes reis van veure reduït el seu paper a mers àrbitres entre les classes dominants i, per tant, el seu criteri no fou sempre ferm sinó que més aviat anava canviant d’acord amb la conjuntura del moment.
A la Baixa Ribagorça, la unitat política topava amb els comtes d’Urgell i amb els vescomtes d’Àger, els quals des de l’època de la conquesta hi mantenien, a més de feus, possessions alodials. El comte Ermengol IV d’Urgell aprofità la crisi de govern per a consolidar, l’any 1080, la seva posició als castells de Pilzà, Purroi i Casserres; tanmateix, no hem d’oblidar que des d’antic els comtes urgellesos s’encomanaren als barcelonins. La senyoria efectiva de la zona fronterera, però, restà sempre en poder dels vescomtes gironins, bé com a feudataris de Barcelona (1067, 1087, 1106) i d’Aragó-Ribagorça (1072), bé com a sobirans d’antigues iniciatives pròpies (Fet, Bellmunt, Finestres, Estanya). Al segle XII els vescomtes d’Àger i de Cabrera consolidaren llur situació privilegiada que, en bona part, derivava de la multiplicitat de lligams. Quan Ermengol VII plantejà conflicte sobre la potestat de Casserres i d’altres castells el 1156, Ponç II de Cabrera va poder sortir airós davant la cúria de Balaguer, i finalment, el tribunal presidit per Ramon V de Pallars Jussà li donà la raó en dictaminar que almenys en aquests castells no era feudatari. Amb tot, a mesura que anava sorgint un poder central fort, van haver de fer front a més entrebancs per tal de mantenir llur independència. Així, Ponç III de Cabrera hagué d’enfrontar-se a una poderosa lliga formada pels Anglesola, Ermengol VIII i el mateix monarca el 1190, de manera que es va veure obligat a signar les paus i a retre els corresponents homenatges (1194, 1196). Guerau III de Cabrera, igual que el seu pare, hagué de sotmetre’s a l’autoritat reial tot jurant fidelitat al rei Pere I el 1199 com a home soliu pels “castella et feuda Catalonie”, que eren: Estopanyà, Falç, Viacamp, Benavarri, etc.; tanmateix la pau interior va durar ben poc, i les seves pretensions de succeir al comtat d’Urgell el 1209 toparen amb l’oposició del monarca, el qual finalment l’empresonà l’any següent. No obstant això, aprofitant la minoritat del rei Jaume I, el vescomte Guerau reeixí a governar el comtat d’Urgell (1217) tot concedint privilegis a la comarca (1224) i repartint els dominis familiars. El 1231 s’engegà una nova guerra fins que, en l’avinença de Tàrrega de l’any 1236, el rei convingué cedir el comtat d’Urgell al vescomte Ponç IV de Cabrera (I d’Urgell), amb una sèrie de castells en franc alou (Casserres, Pilzà), i amb l’honor ribagorçana en feu “ad bonam Consuetudinem Barchinone”, però, això sí, respectant els drets de Ramon de Peralta. Noves circumstàncies que afavoriren l’ascensió dels Peralta i d’altres llinatges com ara els Casserres o els Espés, fidels servidors d’una monarquia que a poc a poc aconseguí fer-se respectar per tothom. Després d’un nou conflicte amb Àlvar I el 1259, Jaume I intervingué en els problemes successoris segrestant el comtat alhora que intentava sense èxit vincular el vescomtat en canvi d’alguns castells ribagorçans (1273-77). Encara havien de passar uns quants anys perquè la corona catalano-aragonesa pogués heretar aquestes terres.
Mentrestant, en l’àmbit privat i en especial pel que fa als contractes, hom parlava sovint de consuetudinem terre (1119), de forum terre (1283), i els homes de Ribagorça van veure confirmat en més d’una ocasió llur usum particular o compendi de privilegis per part de la monarquia (1164, 1228, 1284); però, lògicament, a mesura que es desenvolupaven les relacions públiques, aquestes lleis i també altres furs locals (Castelló de Tor) necessitaren el concurs d’altres drets més evolucionats. És així com, d’una manera progressiva, s’hi van anar sobreposant tant els Usatges i Costums de Barcelona com el fueiro de Aragone. A la Franja, el novell príncep Ramon Berenguer IV de Barcelona, per tal de potenciar l’activitat de les viles, es decantà pels furs aragonesos i l’any 1158 concedí als habitants de Lasquarri les mateixes franqueses i llibertats que recollia el fur de Jaca. Contràriament, el seu fill, el rei Alfons I de Catalunya-Aragó i els seus successors van fer tota mena d’establiments a la ratlla del Cinca, des de vora Montsó (1179) fins a Bielsa (1191), “ad consuetudinem et forum Barchinone”. En termes semblants s’expressa l’acta d’infeudació del 1212 en favor d’Ermessenda de Capella, que comprenia Jusseu, Merli, Lierp amb tota la vall, Vallabriga, Capella i Castre. Tot i la famosa compilació dels furs d’Aragó el 1247, en aquesta àrea la penetració del dret barceloní era cada vegada més important, essent fins i tot esmentat en els contractes d’esposalles amb caràcter supletori (Girbeta, 1283). Quan arribà l’hora de la definició fronterera, mentre les corts de Tarasona manifestaven ésser comtat poblat segons el fur d’Aragó (1283), les viles del migjorn afirmaven amb raó haver estat poblades “ad Consuetudinem Cataloniae non ad forum Aragoniae”, segons un document de l’any 1300.
Pel que fa a aquesta qüestió, val a dir que una de les primeres institucions remarcables foren les anomenades Constitucions de Pau i Treva. La cronologia de la seva aplicació es remunta als primers temps, bé que la dinastia pamplonesa no hi demostrà cap interès. Així, d’ençà mitjan segle XI els bisbes de Roda participaren en les assemblees de Girona i de Besalú. L’observança de la treva de Déu era general a la Noguerola segons es comprova als retrets fets contra el comte Artau I de Pallars Sobirà d’haver-la trencada i d’haver-hi destruït sagreres. Certament, aquestes illes protegides per la pau de Déu no són registrades a tota la comarca, però l’esment d’una sagrera a l’alt Cinca (Montclús, 1080) fa pensar que n’hi havia unes quantes pertot arreu. Un instrument referent al castell d’Aguilar de Sas de l’any 1090 permet afirmar que les lluites senyorials eren ja limitades als tres primers dies de la setmana. En el pas del segle XI al XII sobresurt la figura del bisbe Ot d’Urgell com a gran impulsor del seu acatament, de manera que es consignen diverses cartes entre les quals convé mencionar un jurament col·lectiu dels barons ribagorçans al comte Pere Ramon I de Pallars Jussà. Anys després, Ramon III d’Erill era culpat d’haver trencat la treva per tot el país. Tant el comte Ermengol VIII d’Urgell com el vescomte Ponç III de Cabrera la van fer efectiva en ambdós territoris el 1187. Les diverses assemblees del segle XIII van delimitar clarament l’àmbit de la seva aplicació a tot el territori del Principat, és a dir, del Cinca fins a Salses (1214, 1225, 1228), o altrament, del Cinca fins a la mar (1244).
D’altra banda, si bé s’havien anat generalitzant les relacions feudals segons els Usatges i els Costums de Barcelona, l’administració del patrimoni reial continuava indecisa quant al model a adoptar, és a dir, l’aragonès basat en el règim de sobrejunters, merinos, justícies i jurats, o bé llurs equivalents en el català, anomenats veguers, batlles, paers i consellers. En principi, el patró imposat per la dinastia pamplonesa només tenia una repercussió molt limitada en tots els aspectes (Perarrua, 1110), bé que segons un document del 1136 hi ha una primera generalització: des de Sobrarb i Ribagorça fins al Pallars. D’altra banda, els primers comtes reis continuaren amb la tradició de nomenar merinos i justícies en alguns llocs ponentins (Fontova, 1198), com també mantingueren el càrrec de “merino de Ribagorça” (1162, 1174, 1198), però cal subratllar que llavors l’administració del país restava en poder dels principals barons que formaven part d’una cúria o consell reial. En arribar el segle XIII, alhora que la monarquia afavorí el desenvolupament de les universitats a partir de consells municipals integrats per prohoms, paers i cònsols (Benavarri, Estopanyà, Montanyana, etc.), es creà la vegueria de Ribagorça i Pallars i es difongué l’esmentada administració catalana; aquest fet és confirmat pel cronista J. Zurita com un fet consumat des del 1260. Aquests primers municipis ribagorçans foren els principals suports amb què comptà la monarquia, com per exemple en la llarga qüestió de l’Aran (1265) o en la revolta nobiliària de Balaguer (1280), i de la seva associació en Junta sorgeix llavors l’embrió dels principals òrgans d’autogovern, concretats en el Consell General de Ribagorça i el Justícia de Ribagorça, amb seu a Benavarri.
En aquest sentit, cal valorar els testaments i altres disposicions del rei Jaume I, no sols perquè confirmaven el tradicional caràcter fronterer del Cinca entre el Principat i el regne d’Aragó, sinó també perquè amb això el Conqueridor implícitament corroborava la personalitat del país ribagorçà (1242, 1247, 1251, 1270, 1276). També el seu fill, el rei Pere II, mostrà un tarannà semblant quan planejà llegar Ribagorça i Pallars a l’infant Jaume l’any 1278. El fet de no haver-se dut a terme cap d’aquests projectes va deixar en litigi la delimitació entre Catalunya i Aragó, en un moment en què ambdós estats estaven assumint una clara consciència diferenciadora. En realitat, fou a causa del progressiu enfrontament de la noblesa amb els monarques, de l’assistència a corts o “naturalització” dels representants, i de la submissió dels territoris als repartiments de subsidis i d’altres càrregues per ells establerts, que es plantejà la qüestió dels límits territorials definitius. S’infereix, doncs, que en aquestes circumstàncies de concreció geogràfica, de recopilació jurídica, de creació d’institucions privatives, els importants interessos que alguns barons ribagorçans mantenien a la vall de l’Ebre i al Baix Aragó, com també la influència de l’abadia sobrarbesa de Sant Victorià d’Assan i la creació de la baronia de Castre, el 1262, a favor de Ferran Sanxis, capitost de la revolta feudal, determinaren tot plegat una sèrie d’avantatges que els van empènyer a prendre una activa presència a les corts aragoneses. Així, des de la famosa assemblea de Daroca el 1244, hi compareixen cada vegada més llinatges principals de la zona ponentina, com ara els Cornel, els Benavent, els Espes, els Mauleon, etc.; i una vegada més ressorgiren les dues tradicionals tendències al país que, si més no, havia de conservar en aquesta ocasió la seva unitat per tal com la noblesa catalana restà clarament derrotada al setge de Balaguer (1280), mentre que l’agressiva política dels oficials reials, probablement, serví d’aglutinant a la resta de les forces ribagorçanes que tenien com a exemple la poderosa Unió aragonesa (1283), la qual en les seves reivindicacions considerà la Ribagorça com un estat irredempt.
Castell de Panillo (Graus), implicat en la revolta de la Unió contra la monarquia catalano-aragonesa al segle XIII.
ECSA - J. Bolos
De fet, els principals motius que impulsaren la noblesa a enfrontar-se cada vegada més a la monarquia eren les diferències comparatives que comportava l’aplicació del dret aragonès (tinences no hereditàries) respecte del català (feus). En aquesta situació, no és casual de trobar entre els partidaris de la Unió nobles com Gombau V de Benavent, el qual en un primer moment havia estat foragitat del castell de Panillo (1272), i finalment va veure reconegudes les senyories alodials i va recuperar antics feus sostrets pels veguers de Ribagorça el 1291. Semblantment, van ésser restituïts en llurs dominis els Mauleon, els Espés, els Benasc, etc. Els Entença, instal·lats a Benavarri, com a barons d’Alcolea i senyors valencians esdevingueren dirigents de la Unió (1287), i a més obtingueren el regiment del país (1289), bé que Berenguer d’Entença continuà lluitant contra el rei (1295). Les amargues queixes del prior de Santa Maria d’Ovarra hom creu que són representatives del malestar regnant a l’estament eclesiàstic, per tal com els seus drets de justícia sobre els vassalls eren conculcats pels lloctinents del veguer. Per la seva banda, els municipis aprofitaren la conjuntura per deslligar-se del Principat en la qüestió del bovatge i per arrencar al rei la confirmació de privilegis amb la promesa de no alienar més llocs en favor dels senyors (1284, 1298), alhora que participaven activament en la defensa de l’Aran (1285-1312); amb tot, la monarquia continuà transferint territoris, i l’any 1299, el rei Jaume II féu extensiva l’exempció d’aquell impost als municipis i nobles de Catalunya.
Finalment, la conjuntura política determinà la voluntat reial, de manera que Jaume II, malgrat haver confirmat la vigència dels Usatges i Costums de Catalunya el 1291, va declarar en la cort de Saragossa de l’any 1300 que la Ribagorça i altres contrades de la Franja “sunt in regno Aragonum et populata ad forum Aragonum, feudis exceptis, et habeant monetam Aragonum” (fur Quod Ripacurtia ); hom subratlla, tanmateix, l’exclusió no pas menyspreable dels feus. En bona lògica aquesta decisió reial havia d’ésser protestada, com així fou, tant pels municipis de la zona ribagorçana com per la cort de Barcelona del 1305: els primers insistiren en el dret català mentre que la segona reiterà que des d’antic el Cinca havia estat el límit entre Catalunya i Aragó. Circumstancialment, sembla que Jaume II només va considerar el parer del Justícia d’Aragó, i l’antiga vegueria va esdevenir sobrejunteria de Ribagorça; però fou aquest mateix monarca, dit precisament el Just, que l’any 1322 va recrear de nou el comtat de Ribagorça a favor del seu fill l’infant Pere. Amb aquesta acció donà en certa manera una satisfacció a les reivindicacions d’un país que des d’aleshores tindria florents institucions d’autogovern.