L’organització territorial i política del territori de la Ribagorça a l’època feudal

Introducció

D’antuvi, la Ribagorça, o “país de les ribes tallades” segons J. Coromines, presentava una orografia força trencada i, per tant, poc propícia per a afaiçonar una unitat poiítica. De l’època visigòtica ha arribat ressò d’una sèrie de terrae de tradició romana, però pel que fa al cor de la comarca només es pot intuir l’existència d’una primitiva entitat a partir de notícies retrospectives. De les primeres dades documentals, es pot extrapolar l’organització del país d’acord amb els antics pagi formats per les valls, com ara els d’Orrit, Suert i Ribagorça, sense relació aparent entre ells. Probablement, l’estat caòtic de la frontera musulmana i el perill franc obligaren els habitants una vegada més a agrupar-se i a reconèixer, a la fi del segle VIII, l’alta autoritat carolíngia representada en aquest cas pels comtes de Tolosa. Així, des d’aquells bastions naturals que modelen els pendents escarpats de les Serres Interiors s’engegà la repoblació de les terres guixenques i argiloses drenades pels rierols. D’aquesta manera, començà una activa tasca de restauració i fortificació del vell limes visigòtic, se suposa, en benefici de la marca tolosana i del bisbat d’Urgell que arribava fins a la capçalera del Cinca (Gistau).

Vers mitjan segle IX els comtes de Tolosa consideraven ja aquestes terres com a comitatui nostro, cosa que es concreta d’una manera inusitada en l’erecció del comtat de Pallars a partir d’un aparell administratiu típicament carolingi, d’uns fidels comtals, de béns fiscals, d’immunitats monàstiques i de lots de terres aprisiades. Un cop cessà el domini tolosenc, aquesta estructura política s’esmicolà al començament del segle X amb la concepció patrimonial de la nova dinastia indígena, de manera que una branca comtal encapçalada pel mític comte Bernat reeixí en el govern independent de la marca ribagorçana.

La Ribagorça, del comtat a la vegueria

Mapa del comtat de Ribagorça, amb els canvis de límits entre els segles XI i XIV.

J. Boix

La creació del nou comtat no fou pas una empresa fàcil ni planera, ja que les declaracions de fidelitat només es registraven a la frontera, als nous territoris que s’anaven repoblant, mentre que a les altes valls sovint regnava l’ambigüitat, i hagueren de transcórrer uns quants anys abans de cristal·litzar. Probablement l’envergadura política del comte Unifred I Bernat, el qual vinculà els principals pagi de la comarca, a més del Sobrarb i de l’Aran, unida a l’erecció del bisbat de Roda per part del seu fill Ramon II el 957, van ser factors decisius perquè la nova entitat política trobés cohesió i una veritable concreció geogràfica, és a dir, comitatus Ripacorcense (961), amb relació al castell i la vall homònima que centraven les possessions comtals.

L’àmbit territorial del comtat, segons els cronistes, comprenia la Ribagorça fins a Caton, amb les valls de Boí i de Sant Pere, i per la banda del Sobrarb fins a Matidero. Dins d’aquesta mateixa entitat, però, hom distingia dues regions separades per la serralada del Turbó: la zona muntanyosa pirinenca anomenada Super Aras o simplement Montanis, des de la carena, i l’àrea tradicional de repoblació als Pre-pirineus, la Marchia fins als futurs territoris de Tamarit i Montsó, i tot això fins al Cinca segons s’esmenta en un document del 1068.

La família comtal regí la Ribagorça en règim de condomini, bé que el primogènit detenia certa preeminència. Segons la llei, el comte era el garant de la pau i, com a tal, assistit pels seus fidels, presidia els tribunals de justícia, coordinava la defensa del territori alhora que dirigia les operacions militars i delegava l’exercici del govern concedint terres i rendes públiques.

En els primers anys del segle XI s’ensorrà el primer comtat de Ribagorça, no sols per una pregona crisi biològica de la família comtal, arran de reiterats matrimonis entre consanguinis, sinó també perquè els nobles aprofitaren la conjuntura per agafar, de fet, el govern del país en cada una de llurs zones, tot apropiant-se els drets de manar i de jutjar; és el que hom ha anomenat “la revolució feudal” a Catalunya, fet que a la comarca de la Ribagorça es va viure amb gran virulència. Els ribagorçans foren incapaços de salvaguardar llur independència i sucumbiren a les influències externes. Després de la crisi el país resta dividit en dues tendències, constant que encara és visible avui. Els nous lligams contractuals afavoriren la progressiva escissió de Ribagorça; a les contrades de ponent s’imposà la dinastia pamplonesa, mentre que la vall de la Noguera restà vinculada als comtes pallaresos. La disgregació, però, no s’aturà pas ací; amb tot, hom seguí respectant i tal vegada reivindicant l’existència del comtat. De fet, els comtes de Pallars se’n consideraren hereus legítims, i així ho feien constar: “castro in comitatu Ribacurcense que vocant Castellone ad Tauri” (1040). Sanç III de Pamplona i els seus successors, per la seva banda, elevaren la Ribagorça a la categoria de regne a fi de buidar de contingut la institució comtal, un ens que tanmateix no caigué en l’oblit.

El regne independent de Ribagorça i Sobrarb, atribuït a l’infant Gonçal I Sanç (1035-45), fou un projecte efímer perquè no tingué ni l’envergadura suficient per fer front al desgovern, ni, segons sembla, el suport de la gent del país. De fet Ramir I d’Aragó, el seu germanastre, tard o d’hora aconseguí atreure’s els barons de la terra i instaurà la seva dinastia al regne de Ribagorça (1047). No obstant això, les fonts donen fe del reconeixement de la personalitat ribagorçana. Hi ha una consciència de pertànyer a una mateixa comunitat política, reflectida tant en els documents particulars que continuen consignant “in comitatu Ripacorça” (1071, 1072, 1098), com en els de caràcter públic. Els sobirans del casal d’Aragó s’intitularen sempre reis de Ribagorça i consolidaren les institucions privatives com ara el segon comtat, el bisbat de Roda i el justícia. L’infant Sanç Ramírez assumí el govern directe del territori amb el títol de comte de Ribagorça, amb el suport d’una mena de cúria formada pels principals de la terra (vicharii comitis). Des de llavors, Benavarri assumí la capitalitat de la Ribagorça, de primer militar, després política, afavorida pel fet que Graus pertanyia a la jurisdicció de Sant Victorià d’Assan. Mentrestant, el rei Sanç Ramírez promogué la separació de Ribagorça de la resta del regne en deixar a la seva segona muller i als seus fills el comtat; el cas és que el germà gran, l’infant Pere Sanç, no permeté que es complís la segregació, intervingué en el seu regiment i aconseguí del seu pare ser associat al tron amb el títol de Pere I de Ribagorça i Sobrarb l’any 1085, usurpant, d’aquesta manera els drets del seu germà Ferran, el qual, de grat o per força, l’any 1086, renuncià els drets que tenia per herència de la seva mare, en canvi de diversos alous fora del territori ribagorçà. En el futur, es perdé la identitat de comtat a favor de les noves divisions administratives, però la formació de la corona catalano-aragonesa facilità, si més no, la reconeixença de la seva personalitat històrica per part dels sobirans del casal de Barcelona, i també la unitat territorial un cop fou annexat el comtat de Pallars Jussà el 1192. D’acord amb aquests precedents, en arribar al segle XIII els comtes reis instituïren la vegueria com a demarcació bàsica en el regiment del país.

D’altra banda, malgrat la pèrdua d’independència, la Ribagorça projectà molt més enllà la seva identitat geogràfica, potser provinent d’arrels llunyanes, fins i tot a les noves terres de frontera. És més, comtes i barons catalans li atorgaren un territori propi amb vista a la futura expansió: fins al Cinca, o bé fins a Montsó. És curiós de trobar-ho reflectit a les mateixes convinences feudals; així Roger de Montanyana jurà l’any 1150 a Arnau de Sanaüja lliurar potestat dels feus sempre que aquest es trobés entre Sarroca (Roqueta primera) i el castell de Munyons. Finalment, en crear el tercer comtat de Ribagorça l’any 1322, Jaume II delimità el territori ribagorçà a partir de divisòries naturals, des de la Noguera fins al Cinca i des dels Pirineus fins a Tamarit i Montsó.

Les dificultats territorials de la diòcesi de Roda

Vista general de la població de Roda d’Isàvena, amb l’antiga catedral, centre de la diòcesi de Ribagorça-Roda fins a mitjan segle XII.

ECSA - J. Todó

La diòcesi de Ribagorça-Roda portà sempre una vida enrevessada, plena de dificultats i d’entrebancs. En principi, hom estima que la comarca va pertànyer al bisbat de Lleida, i com sigui que aquesta ciutat restava en poder musulmà, els “pagi Ripacurcensis atque Gestabiensis” van ser atribuïts per un precepte de Carlemany al bisbat d’Urgell, dins la seu metropolitana de Narbona. Aquesta pertinença va ser reconeguda i confirmada pels successors (835, 860), i així mateix ho assenyala la controvertida acta de consagració de la Seu; bé que hom indica un cert abandonament pastoral de les demarcacions de ponent. De fet, abans d’acabar el segle IX aquests territoris foren segregats d’Urgell i cedits a un bisbe Adolf de Pallars (888-922), cosa que s’esdevingué, segons R. d’Abadal, per iniciativa conjunta del comte Ramon I, fundador del casal pallarès, i del bisbe intrús Esclua, d’Urgell, en intentar aquest de constituir un arquebisbat deslligat de Narbona. Havent fracassat aquest projecte, el bisbe Nantigís d’Urgell aconseguí de recuperar les terres pallareses en el concili provincial de Fontcoberta (911), a la mort o renúncia de l’esmentat Adolf (v. 922). Tot i això, consolidada la dinastia, aquests precedents foren motiu suficient perquè un membre del llinatge comtal, el comte Ató, es titulés “bisbe per la gràcia de Déu” a les contrades que controlava la seva família, és a dir, Pallars, Ribagorça, Sobrarb i l’Aran. La butlla de l’any 951 del papa Agapit II, però, refermà la primitiva jurisdicció urgellitana en aquestes contrades. Mentre la branca pallaresa s’inclinava vers llevant, els comtes de Ribagorça afermaren llur independència político-religiosa erigint en favor d’Odesind (fill del comte Ramon II), una nova seu episcopal a la ciutat de Roda l’any 957. Així, amb el suport de la metròpoli narbonesa, les terres compreses entre Sant Adrià de Pallars i Sant Victorià d’Assan passaren a dependre de la “sancta sedis Ripacurcensis”. Vers l’any 1000 s’ensorraren els fonaments de l’Església ribagorçana, i esdevingué, després del govern del comte Sunyer i de les intervencions pontifícies (1001, 1012), una diòcesi marginal i sufragània d’Urgell. Els bisbes de Ribagorça, en circumstàncies difícils, van haver de reconèixer aquesta subjecció que culminà amb l’elecció i consagració del bisbe Borrell a la catedral d’Urgell (1017), després d’haver prestat jurament de fidelitat al seu cap, Ermengol d’Urgell. L’arribada de la dinastia pamplonesa el 1025 facilità un moment de respir a la mitra ribagorçana, situació que s’aprofità per restaurar la seu de Sant Vicenç i trencar els lligams de dependència proclamant-se “bisbes per la gràcia de Déu de la santa església de Roda”, i consolidar la possessió del Sobrarb. Amb tot, encara la diòcesi havia de viure greus trasbalsos amb l’entronització del casal d’Aragó, cosa que comportà, d’una banda, un llarg període de subordinació a Urgell des que Ramir I d’Aragó reconegué també l’adscripció del territori de Roda tot retent jurament de fidelitat el 1040, i, de l’altra, la pèrdua de les contrades guanyades més enllà del Cinca, després d’un llarg plet amb els bisbes de Jaca (v. 1046).

Sanç Ramírez dugué a terme la definitiva consolidació de la diòcesi ribagorçana a partir d’una política intervencionista que tingué el suport de la seu de Roma. L’any 1068 restaurà la seu i la canònica de Roda aportant els delmes dels alous reials que posseïa des del Cinca a la Noguera Ribagorçana, i des de Benasc fins a Benavarri; aquest dot i aquest àmbit territorial foren successivament ampliats en diversos sínodes (1081, 1085), mentre que el papa Gregori VII atorgà a l’Església de Roda el reconeixement definitiu de la seva existència l’any 1077. En aquest temps d’afirmació de la personalitat ribagorçana, no hi ha dubte que la diòcesi de Roda esdevingué a tots els nivells un dels principals instruments de cohesió del país, així ho afirmen les cròniques i els documents eclesiàstics, mentre que els bisbes de Roda actuaven, de fet, com a representants del país amb àmplies jurisdiccions.

No obstant això, la diòcesi de Roda tenia encara un territori ben migrat i els mitrats hagueren de lluitar de valent per tal d’obrir-se pas cap al migdia superant tota mena d’obstacles i dificultats, especialment pel que fa a les relacions de veïnatge. Per la banda de ponent, la concòrdia de San Juan de la Peña (1080) fixà els límits a la capçalera i vall del Cinca, però aigües avall del seu districte, aquests anaven molt més enllà ja que atribuïa a Roda tota la futura regió Barbutana amb els castells de Nabal, Salinas i Alquèssar, entre d’altres, fins al riu Alcanadre; de fet, la seu de Jaca no acceptà aquest arbitratge i esperà ocasions més favorables. Conquerit Montsó, Roda amplià a la darreria del segle XI la seva jurisdicció per la Llitera, la Sosa i el Baix Cinca fins a la ciutat de Fraga, incloent a més, esglésies a l’altra banda del Cinca. Per la banda de sol ixent, constatant l’expansió de Roda pel vescomtat d’Àger, s’enregistrà una nova embranzida de les pretensions urgellitanes a requesta del bisbe Ot, que obtingué un privilegi confirmatori d’Urbà II l’any 1098. Quant a aquest punt, la reacció de la diplomàcia rodenca fou fulminant; certament les relacions amb el Vaticà eren llavors molt estretes i ràpidament s’expediren sengles mandats des de la cúria pontifícia ordenant al bisbe d’Urgell que deixés tranquil el bisbe de Roda, el qual a més a més obtingué Almenar i consolidà la nova canònica de Santa Maria de Lavaix. El trasllat de la seu a Barbastre l’any 1101 proporcionà a la vella diòcesi ribagorçana una empenta considerable, de manera que el bisbe d’Urgell va haver d’acontentar-se amb un judici celebrat el mateix any davant la cúria de Pere I, sense resultats, i el bisbe Esteve d’Osca-Jaca va ser comminat a pelegrinar a Terra Santa el 1103.

De fet, els bisbes de Roda-Barbastre tenien els ulls posats sobre la ciutat de Lleida, diòcesi de la qual es consideraven successors i en pretenien la restauració, amb els antics límits territorials, afer que encara atià més el llarg i enutjós conflicte. El bisbe Ot d’Urgell féu valer tota mena de recursos per atreure’s les esglésies dependents del comtat de Pallars Jussà i dels seus barons, considerà inacceptables les pretensions de Roda sobre el sector de Balaguer i subjectà el monestir de Lavaix l’any 1112. L’estada dels bisbes de Roda a Barbastre fou sempre molt accidentada per tal com el bisbe Esteve d’Osca, un personatge enèrgic, no sols incità a la rebel·lió dels nobles el 1115, sinó que ell mateix al davant d’un exèrcit foragità d’aquesta seu el bisbe de Roda, Ramon Guillem, l’any següent. Obligat a tornar a la seu de Roda, no aconseguí res en les seves nombroses gestions davant Roma (1117, 1125) i la cúria reial (1119, 1121), ja que el bisbe d’Osca comptà sempre amb la complicitat del rei Alfons I el Bataller. En aquestes circumstàncies resultà decisiva la intervenció de l’arquebisbe Oleguer de Tarragona, el qual desplegà les seves habilitats diplomàtiques per restablir el prestigi de la seu de Roma. El nomenament d’un rodenc a la càtedra d’Osca facilità la celebració d’una sèrie de judicis l’any 1130, de manera que el rei Alfons I d’Aragó no tingué més remei que confirmar la restitució de la seu de Barbastre el 1133. Durant l’episcopat de Ramir II el Monjo (1134-36) la diòcesi de Roda-Barbastre va viure una etapa florent, sense discussions, tot i que des d’Osca van impugnar l’any 1136 la consagració del seu successor, Gaufred, a Barbastre. Aquest, potser a causa de la seva ineficàcia en la defensa de la ciutat, hagué de patir la mateixa sort que el seu predecessor i en fou expulsat violentament el 1139. A partir d’aleshores, resultaren inútils les reclamacions rodenques ja que, essent imminent el trasllat definitiu a Lleida, terres fora del seu abast feudal, la cúria romana acceptà el punt de vista d’Osca i declarà apòcrifs els privilegis que ho contradeien.

En aquesta conjuntura, el bisbe Gaufred de Roda va haver d’admetre, l’any 1140, la pèrdua de bona part de la vall de la Noguera, amb les esglésies de les valls de Senyiu i de Boí, d’Areny, Montanyana, Sant Esteve de la Sarga i Girbeta, en canvi d’una pau duradora amb la mitra d’Urgell, que explícitament reconeixia el traspàs a Lleida. De fet, aquesta convinença tenia el suport dels senyors feudals i resultà amb el temps quasi definitiva; només es va veure ampliada a favor d’Urgell en el sector de la vall de Senyiu. Els bisbes d’Urgell, però, no consideraren la separació de la resta de territoris ribagorçans com un fet consumat, sinó que continuaren reclamant la subjecció dels antics pagi (1155, 1165), qüestió que el bisbe Arnau de Preixens posà en mans de l’arquebisbe de Tarragona, i fins i tot sol·licità l’arbitratge papal: “Rotensis quoque ecclesia et eclesiis de tota Ripacurcia” (v. 1174). D’altra banda, no s’ha d’oblidar que els comtes d’Urgell atribuïren a la seva diòcesi les terres conquerides a la Baixa Ribagorça, bé que l’abadia d’Àger aconseguí salvaguardar la seva independència malgrat totes les pressions i cops de força urgellitans, i al cap i a la fi, s’integrà a la diòcesi de Lleida. Quant a les esglésies del comtat de Barcelona, restaren en situació indecisa.

Mentrestant continuava l’anomenat magnum bellum o gran plet amb els bisbes d’Osca que, a més de Barbastre, cobejaven la possessió d’altres esglésies de la zona. No obstant els judicis de Narni i les comminacions del papa Eugeni III (1145, 1146, 1148), el nou bisbe Guillem Pere comptà amb el suport del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i en principi retingué Alquèssar, Bielsa i Gistaín. L’any 1148, el noble príncep fent gala de bon polític traspassà la canònica d’Alquèssar amb els priorats de la Lecina i Matidero a la nova diòcesi de Tortosa. En realitat interessos més alts reclamaven una bona entesa amb Roma, i el bisbe de Roda hagué de transigir també en la qüestió dels Templers, els quals en l’entrevista de Gardeny aconseguiren exempció diocesana a Sant Joan de Montsó i altres pobles de l’entorn (1149). Poc després l’Església de Roda aconseguia el seu objectiu més anhelat, el trasllat definitiu a la nova seu de Lleida.

Els bisbes de Lleida-Roda perseveraren en la defensa de llurs drets, tot i que els papes Adrià IV (1159), Alexandre III (1165, 1179) i Climent III (1188) persistiren a voler negar les evidències històriques. La tenacitat de Gombau de Camporrells va ser providencial perquè Celestí III revisés els registres pontificis i apareguessin d’una manera miraculosa els originals que donaven la raó a Roda. Finalment, Innocenci III en la seva butlla Non lites adoptà una postura salomònica deixant la situació tal com estava. D’altra banda, es registren també contínues disputes amb l’orde del Temple, objecte de tota mena de convenis (1173, 1192, 1242, etc.).

La mutilació més notable d’aquests límits tradicionals es produí amb motiu de crear el nou bisbat de Barbastre el 1571, al qual es van unir 74 parròquies de la Ribagorça occidental, amb la vall de Benasc, a més d’altres esglésies del sector de llengua catalana provinents de Sant Victorià d’Assan. Al final del segle XIX la diòcesi de Lleida obtingué ple domini sobre les anomenades jurisdiccions especials (Alaó, Lavaix, Àger, Roda i Sant Victorià d’Assan). Un gran canvi es produí el 1957 amb la desafortunada idea de fer concordar els bisbats amb les províncies, de manera que la diòcesi urgel·litana prescindí per estranyes raons de les parròquies de Castanesa, a favor de Barbastre, i de l’arxiprestat d’Areny i d’altres enclavaments a la Baixa Ribagorça, a favor de Lleida. Actualment s’ha produït una última i definitiva desmembració de l’antiga diòcesi de Roda-Lleida, amb la decretada unió a diòcesis aragoneses de tot el sector català de la Ribagorça i altres parròquies de les comarques de la Llitera i del Baix Cinca.

Episcopologi de Ribagorça-Roda

Adolf	888-922
Ató	924-955
Odesind	955-976
Eimeric	976-1017
Borrell	1017-1027
Arnulf	1028-1064
Salomó	1064-1075
Arnulf	1076-1077 (segona vegada)
Ramon Dalmau	1077-1094
Llop Fortunyons de Biscarra	1095-1096
Ponç	1097-1104
Ramon Guillem	1104-1126
Esteve	1126-1127
Pere Guillem	1127-1134
Ramir d’Aragó	1134-1135
Gaufred	1136-1143
Guillem Pere de Cornudella i de Ravidats	1143-1176

(JBP)

Vegeu també les notes biogràfiques Els bisbes de Ribagorça-Roda

Les valls

Atès el caràcter trencat i amb comunicacions difícils de la Ribagorça, és lògic que les valls formessin la principal i més antiga subdivisió de la comarca i fornissin l’estructura natural ben definida damunt la qual es van anar sobreposant les diverses administracions, militar i parroquial. Així, aquestes unitats de relleu ben definides afavoriren la creació de les primeres cèl·lules orgàniques, basades no tan sols en comunitats que mantenien forts lligams de sang entre si, sinó també en una forta dependència interna quant a relacions sòcio-econòmiques, religioses i polítiques. Amb tot, les escadusseres notícies que en tenim fan quasi impossible d’entrar en aquests petits mons, closos en ells mateixos. S’infereix que, en arribar l’alta edat mitjana, cada vall defensava l’accés principal a partir d’un antic castellum (Castelló de Tor, Castilló de Sos, Casterner), estratègicament emplaçat, i mantenia un centre neuràlgic de confluència i de domini a partir de la consolidació d’un nou castrum comtal (Tor, Sos, Senyiu, Viuet), d’una església parroquial o monestir (Sant Andreu de Barravés) i d’un petit firal vora el pont o el gual, on es podien bescanviar alguns productes bàsics.

Els eixos ribagorçans, però, sovint no tenen continuïtat ni, per tant, una gran entitat a causa de l’empenta de les serralades transversals, de manera que amb prou feines rius i rierols aconsegueixen afaiçonar el paisatge i obrir-se pas entre els rocams. Això fa que cada clotada, fondalada o canal, per petita que sigui, rebi en aquest temps un qualificatiu determinat generalment en funció del centre polític (Orrit, Suert, Llastarri). I, per consegüent, al llarg dels segles IX i X les esquifides valls fluvials esdevenen el suport material de reduïts pagi administratius (Miralles, Viu, Cornudella), de manera que ambdós termes tendeixen a confondre’s, si més no, en l’ús locatiu. Certament, amb l’erecció dels pagi hom cercava una estructura intermèdia i molt més operativa entre la vall, massa petita, i el comtat. No obstant això, a muntanya la vall esdevé una circumscripció insubstituible per tal com, i els documents ens ho recorden davant les pretensions dels feudals, proporcionen unes fites ben definides. Quan la comtessa Toda traspassa diversos alous comtals el 1004, no hi ha dubte que tots els vilars són a la vall Ribagorçana i que llurs fites són les mateixes: des del Coll de les Ares fins al Grau de Sant Cristòfol, i des de l’Isàvena fins al castell de Ribagorça. Justament, d’aquesta “valle Ripacurcense” esmentada el 905, en realitat una mediocre conca drenada per la Ribera de Vilacarle, això sí, situada en un lloc central, al peu del magnífic Turbó, surt l’entitat que articularà tot aquest complex i moltes vegades imprecís microcosmos ribagorçà.

En principi tot fa pensar que dins les valls predominaven els béns comunals, les muntanyes, els pasturatges i els boscos utilitzats per comunitats més o menys lliures. Arreu prevalia la ramaderia extensiva complementada pel conreu, per la recol·lecció i per les artigues. La cohesió interna depenia en gran part de l’existència de veïns poderosos, com és el cas de la vall de Boí amb relació als Erill i als Bellera, antics fidels comtals que a mitjà termini s’apropiaren rendes i terres fiscals, i esdevingueren els senyors del territori. La població va conservar envers aquesta aristocràcia unes relacions de dependència de tipus gentilici que amb l’obertura progressiva van adoptar, potser per mimetisme, formes de tipus vassallàtic (juraments col·lectius). D’ençà de la implantació del feudalisme i el desenvolupament de la transhumància, però, tant els sobirans com l’Església s’aliaren amb les comunitats, i molt probablement això fou un fet decisiu que explica la pervivència en aquestes encaixades contrades d’un grau important de llibertat, cosa que es tradueix en les clàssiques pràctiques i institucions comunitàries.

En bona lògica l’estatut de cada vall no fou pas homogeni i anà variant segons circumstàncies moltes vegades particulars. Així, mentre que algunes perderen fins i tot el nom (Espina, Bellasia, Mall), o se n’esborrà la memòria (Barruera, Vallabriga), d’altres mantingueren llur personalitat bé que sota un regiment senyorial (Vall de Lierp, Bardaixí, Senyiu), i d’altres, força cohesionades, resistiren més o menys bé les envestides dels senyors feudals.

La vall de Boí

Vista aèria de la vall de Boí, amb el nucli de Barruera a primer terme i al fons els pobles de Boí i Taüll.

ECSA - J. Todó

Aquesta vall, que des del 1965 forma una sola unitat administrativa, es troba a la zona axial i forma part del batòlit granític de la Maladeta.

La seva via més notable de comunicació ha estat sempre seguint el curs de la Noguera de Tor i només per difícils camins de muntanya es relacionava amb la Vall d’Aran, l’alta Vall Pallaresa, la Vall Fosca i el batlliu de Sas.

Segons la toponimia, plena d’arrels bascoides, hi residí inicialment un poblament autòcton de tipus basc. Entra a la historia a mitjan segle X, quan el “cronicó II de Ribagorça” diu que governava el comte Ramon II a la valle Boinam. En l’aspecte diocesà no és tan clar, ja que fins al segle XII no sabem que s’inclinava vers el bisbat de Ribagorça-Pallars. Sembla evident que tant políticament com eclesiàsticament els homes lliures de la vall de Boí gaudien des d’antic d’una tradició de govern.

A la mort del comte Sunyer de Pallars, al qual la Crònica d’Alaó renovada acusa d’haver sostret les parròquies de la vall, s’iniciaren les lluites internes entre les dues branques comtals pallareses (1011) per a dominar la vall. La vall de Boí, amb “ipsa villa de Durro et ipsa villa de Taul et ipsa villa de Cardet et ipsa villa de Bogin et ipsa villa de Esil et ipsa vila de Bolonera” surt esmentada en molts convenis comtals signats entre els anys 1064 i 1094. En tots acabà essent reconeguda a la branca comtal de Pallars Jussà, no sense l’oposició de la de Pallars Sobirà.

Al Llibre dels Feus consta la notícia de dos sagramentals o juraments col·lectius de fidelitat fets, el primer, per tots els homes de la vall de Boí, i el segon, pels del poble de Barruera als comtes de Pallars Jussà.

Al costat d’aquesta institució comunitària de la gent de la vall se sobreposà la senyoria infeudada pels comtes a famílies nobles; així, Miró Guerreta controlava l’entrada a la vall a partir del Grau de Castelló i la vila de Saraís, i els Erill en principi eren presents a Taüll i Barruera, i sembla que també a Cardet.

És a partir d’aquest moment que es feren les grans construccions romàniques que encara caracteritzen i han fet famosa la vall.

El seu aïllament li va proporcionar unes característiques especials socials i político-religioses que van perdurar fins a temps molt tardans. En aquest sentit, en el pas del segle XI al XII es dóna clarament una aliança d’interessos entre les comunitats de les valls i l’Església, la qual cosa contribuí a fomentar la introducció del cristianisme en indrets on les pràctiques paganes encara eren vives.

Després de temps de tibantors i indefinició entre les diòcesis de Roda i d’Urgell, de les quals no eren aliens els senyors d’Erill i de Bellera, l’any 1140 se signà concòrdia entre els bisbes Pere Berenguer d’Urgell i Gaufred de Roda sobre els límits jurisdiccionals dels respectius bisbats, sota l’autoritat de l’arquebisbe d’Arles i delegat apostòlic, amb el consell dels comtes Arnau Mir I de Pallars Jussà i Artau III de Pallars Sobirà, de Ramon Pere II d’Erill, dels abats de Tavèrnoles i Lavaix, i en presència de sengles ardiaques, per la qual la vall de Boí fou vinculada definitivament a la diòcesi d’Urgell. En el futur el límit tradicional entre ambdues diòcesis passarà per les viles de Llesp i Cóll. Així mateix, la vall de Boí pròpiament dita formarà part integrant de la baronia i després comtat d’Erill.

Les parròquies de la vall, a més de la seva unitat jurisdiccional, gaudien també des de molt antic d’una especial administració eclesiàstica, que es basava en la institució dels “co-rectors” i porcioners d’arrels ancestrals, que s’exposa en parlar de la vida religiosa i de les parròquies.

"Bernardus, comes Rippacurcie, habuit coniugem nomine Totam, filiam Galindonis, comitis Aragonis, ex qua genuit III filios: Regimundum et Borrellum et Mironem. In tempore huius Rippacurtia et Paliars serviebat mauris; et fertur esse ex progenie Karoli, cuius virtute prephatus comes cum francos expulat ex supradictis locis et de Superarbio, quam terram acceperat cum prephata uxore sua, mauros usque ad Calasanz. Franci vero qui venerunt sibi in adiutorium ex Francia, adhuc in his terris retinent pristinun nomen et ipsi et terre eorum. Fuit autem comitis cuiusdam Raimundi filius, qui eciam munere virtutis miliciam Machabeus, et quia cepit marcham, marchio, dictus est. Edificavit unum monasterium nomine Ovarra, in quo ipse et uxor eius sepulti sunt. Iste tenuit comitatum de Lacermas usque in Madireio. Qui moriens divisim comitatum suum tribus filiis suis: Regimundo, Rippacurtiam; Borrello, Paliares; Mironi, de Nocharola flumine usque in Nochariam.

Mirone mortuo absque liberis diviserunt terram fratres illius.

Regimundus tenuit Rippacurciam usque in Codon, et valíem Boynam et Sanctum Petrum de Nubibus, et Superarbium usque in Madireio. Reliquam autem terram de Palliars habuit Borrellus. Regimundo prephato comiti Rippacurcie fuit uxor Garsendis nomine de Galliis, et Ava, filia Regimundi, fuit uxor comitis Sancii de Castella. Unifredus, Arnaldus et Isarnus et Odisendus, episcopus, fuerunt fratres, filii Regimundi predicti comitis.

Borrellus, Paliarensis comes, habuit filium nomine Lupum. Lupus vero genuit Suniarium, et Suniarius Raimundum Suniarii et Guillelmum Suniarii. Raimundus Suniarii genuit Raimundum. Raimundus vero habuit III filios, Petrum scilicet et Bernardum et Arnaldum. Petrus itaque tenens comitatum patris sui, mortus est sine liberis. Post hunc Bernardus, frater illius, comitatum tenuit, qui mortus propria morte in hoste de Malacha dum reverteretur, unam tantum filiam habuisse dicitur nomine Dolzam. Post cuius obitum comitatum nepos illius, filius fratris sui Arnaldi Raimundi adeptus est, nomen eius Arnaldus Mironis, cuius tempore hec memoria renovata est. Et sunt anni a nativitate Domini MCLIIII.

Unifredus, filius prefati Regimundi, come Rippacurcie, habuit uxorem nomine Sanciam, qui mortus est sine filiis. Iste vero quia non habebat liberos multa bone dedit ecclesiis, et precipue Alaonis monasterio in quo ipse et uxor eius post mortem tumulati sunt. A Lodovici enim filii Karoli tempore fuit mos regum et comitum ut unusquisque monasterium constraeret in quam post mortem tumulatus esset.

Post mortem eorum Ysarnus, frater Unifredi, tenuit Rippacurcensem comitatum, quem occiderunt mauri in Monte Sion. Tota, soror Unifredi, post mortem Isarni fratris sui, habuit maritum Suniarium nepotem suum. Post mortem Suniarii et fratrum suorum, quia vidua et sine filiis remansit, missit ad Castellam per nepotem suum nomine Guillemum Isarni, quem genuerat Isarnus prephatus ex concubina, qui erat in curia regis Sancii avunculi sui. Illo vero veniente cum magno exercitu dati sibi a rege prephato, mauri qui occupaverant comitatum (Pampilone) [Rippacurtie] totum, fugerunt victi ab eo. Quem occiderunt homines in Aran, eo quod terram illam vendicabat, quam pater et avus eius, et precipue Atho, episcopus, frater Bernardi comites, possederant, et per eo quod iure hereditario eam terram expetebat. Dixerunt intra se: hic est heres, venite, occidamus eum et habebimus hereditatem eius. Qui adhuc, heu pro dolor, sunt sine domino.

Post mortem eius rex Sancius tenuit comitatum Rippacurcie, qui ei accidebat iure propinquitatis tali modo: Maior comitissa, soror comitis Sancii de Castella, fuit uxor comites Paliarensis Raimundi Suniarii; quam demissam consanguinetates causa, cogitavit eam eicere a Rippacurcia; quod cum non posset, timore suo stetit in terra sua Rippacacia, sedens in valle Sositana; que cum inde expulsa esset ab iniquis Rippacurcie, rediit in terram Castelle. Rex Sancius Pampilonensis habuit uxorem filiam predicti comitis Sancii de Castella, nomine Maiorem, ex qua genuit Garsiam, Fredelandum et Gonzaldum; que habuit postea maritam Poncium Tolose. Et inde venit in Rippacurciam et edificavit ibi multa Castella, et mauros inde expulit, et filium suum Gonzaldum comitem in ibi constituit, qui occisus est apud Alascorre.

Isto vero mortuo, prephatus rex Sancius filium suum nomine Ranimirum comitem loco eius constituit. Qui cum nobiliter regeret terram, occisus est a mauris in bello apud Gradus.

Post cuius obitum dominus rex Sancius, filius eius, vir religiosus, tenuit comitatum.

Illo defuncto anno MCIIII in obsidione Osche [ob] vulnere sagite, dominus Petrus, filius eius, tenet comitatum, qui anno incarnacionis Domini MCII cepit Calasanz; et iste habuit magnum bellum in obsidione Osche cum mauris, et adiuvante Deo illos superavit campumque obtinuit, et civitas iam dicta illi reddita est anno MXCVII.

Quo etiam propria migracione mortuo in Aran, Ildefonsus, frater eius, tenuit comitatum, qui omnibus diebus vite sue expugnavit mauros et multociens debellavit eos ac superavit, et nunquam cum eis pacem habuit nisi cum subiectis sibi, civitatemque Cesaraugustanam longa obsidione cepit anno MCXVIII.

Post mortem cuius, quia non habuit filium, Ranimirus frater eius monachus tenuit comitatum. Qui videns obise fratres suos sine filiis, consilio magnatorum suorum uxorem accepit ex Francia, habuitque ex ea filiam quam quidem marito tradidit cum universo regno suo, videlicet Raimundo Berengario, comiti Barchinonensi; ipse vero christianum monasticum ordinem serviturus Deo recuperavit.

Prephatus vero comes Barchinonensis tenens regnum, nec non et comitatum predictum, navigavit cum magna hoste et obsedit Almariam, quam debellando cepit anno incarnacionis Domini MCXLVII. Deinde veniens, Tortosam similiter cepit anno MCXLVIII. Post hoc obsedit Ilerdam et cepit. Tunc reddita est ei Fraga, et omnia Castella et municiones que illi subiecte erant reddiderunt se prephato comiti anno MCXL VIIII, exceptis Miraved et Siurana, quos postea obsidendo et debellando cepit.

Hucusque de comitibus. Ex hinc de episcopis.

In temporibus Bernardi suprascripti comitis, Atho, frater eius, tenuit episcopatum Rippacurcensem et Paliarensem et Superarbensem et Aran. Quod modo dicitur Superarbium olim vocabatur territorium Berbitanum; cum autem homines Superarbi Barbastrum perdidissent, a quodam monte qui dicitur Arbi, eo quid super eum starent christiani et de subtus mauri, vocaverunt se superarbenses, id est super illum montem stantes; modo vero vocare convenit eos barbastreios, qui iam Dei gracia capta Barbastra et a christianis possessa, dignum est ut nuncupentur sicut antiquitus, quia desierant esse episcopi in Hylerda.

Post eum Horiolfus, sicut antecessor eius, tenuit similiter.

Isto vero mortuo, Odisendus, frater Unifredi comitis, tenuit in supradictis locis episcopatum similiter.

Post cuius obitum Aimericus fuit episcopus in supradictis locis. Qui etiam captus est a mauris in castro quod dicitur Rota. Ipsius tempore divisus est episcopatus a Suniario, Paliariensi comite, quia desierant esse in Rippacurcia proprii comites; cum prephatus episcopus in captivitatem iaceret, non enim potuit episcopus resistere sibi vim inferentibus.

Isto sepulto electus est ab abbatibus Rippacurcie Borrellus, et consecratus apud Urgellum: cuius eleccio adhuc est scripta in Urgello.

Post cuius obitum Arnulfus electus est et consecratus apud Burdegalem. Et post istum Salomon, Rivipollensis monachus, episcopus fuit, qui quantum potuit melioravit episcopatum cum Ranimiro venerabili rege; cui prefatus rex Rotam dedit per hereditatem iure perpetuo.

Quo eleccio ab episcopatu accusacione suorum, electus est probus Raimundus Dalmacii, qui astucia et sanguine et precibus a religioso domno Sancio rege, effecit ex paupere episcopatu mediocrem, et posuit sedem suam in Rota, et vocatus est primus Rotensis episcopus; [ante eum vero] episcopi Rippacurcenses vocabantur.

Post cuius obitum Lopus fuit sed dimisit episcopatum, nec diu tenere voluit.

Post quem electus est dominus Poncius, qui Barbastrensis episcopus dictus est ideo quam in diebus eius capta sit Barbastro, et ipse hoc impetravit a duobus apostolicis Urbano et Paschasio et domino Petro, rege Aragonensi.

Huic successit bone memorie et vite venerabilis sanctus Raimundus, post gloriosam mortem cuius Stephanus electus est. Cui nolenti suscipere episcopalem consecracionem, finita tamen eleccione, successit Petrus Guillelmi, monachus Sancti Victoriani, qui mortus est gladio in obsi[di]ne de Fraga cum inumerabili multitudine christianorum pereuncium in bello.

Adhuc de episcopis.

Post mortem Petri Guillelmi episcopi electus est in episcopatu Ranimirus, Tomerensis monacus, frater Ildefonsi, regis Aragonensis. In illis diebus mortuus est prephatus rex. Cui successit in regno predictus Ranimirus frater eius causa videlicet necessitatis, eo quid non esset ei consanguineus qui regnum adipisci mereretur.

Tunc Gaufridus, Tomerensis monachus, factus est episcopus.

Post cuius obitum omni clero et universo popolo acclamante electus est episcopus dominus Guillelmus Petri, qui totis viribus suis mauros expugnans, multa Castella illis abstulit, alia obsidendo atque alia debelando capiens, titulo Christi subsignavit. In tempore cuius Hilerda civitas obsessa et Dei nutu cum omnibus finibus suis est capta, et predictus episcopus sedem suam Hilerdam Dei gratia obtinuit, qui diu captiva sub iussione infidelium paganorum fuerat, ac deincebs vocatus est Hylerdensis episcopus.

Post cuius obitum successit in episcopatu Ilerdensi Berengarius, frater regis Ildefonsi, qui postea fuit Narbonensis archiepiscopus, et in loco eius fuit consecratus dompnus Gombaldus episcopus, post cuius mortem successit in Ilerdensi episcopatu domnus Berengarius, XXX et III annos; post mortem vero eius fuit consecratus ibi magister Petrus de Albalath, et post annum et medium fuit factus Tarrachonensis archiepiscopus.

Anno incarnacionis Domini DCCCXIII obiit Karolus Magnus. Anno DCCCCLXXXV capta est Barchinona. Anno MX obiit Ermengaudus, filius Borrelli, apud Cordubam. Anno MXXXVII obiit Ermengaudus peregrinus. Anno MXL dedicacio Sancte Marie sedis Urgellensis, et obiit Eribaldus episcopus. Anno MXC obiit Ermengaudus in Barbastro. Anno MLXXV obiit Guillelmus Guifredi, episcopus Urgellensis. Anno MXCII obiit Ermengaudus de Girb et Bernardus Guillelmi, episcopus Urgelensis. Anno MXCVIII obiit Raimundus Raimundi, comes Paliarensis. Anno MXCVIII Ierusalem capta est. Anno MCII obiit Ermengaudus de Molgeruza. Anno MCIIII obiit Petrus Sancii, rex Aragonis. Anno MCVIIII obiit Adefonsus, rex Castelle. Anno MCIIII Maliorgas capta est. Anno MCXXII obiit sanctus Odo, episcopus Urgellensis. Anno MCXXVI obiit Kalixtus, papa, et sanctus Raimundus, Barbastrensis episcopus, et Bernardus, comes Paliarensis. Anno MCXXXI obiit Raimundi Berengarii, comes Barchinonensis.

Fuit in loco eius frater Raimundus episcopus, qui erat abas Populeti. Post mortem istius successit in episcopatum Ilerdensi frater Guillielmus, et mortuo isto fuerunt duo elecciones facte: una de Berengario de Peralta, et altera de Guillelmo de Monte Catano, canonicis Ilerde; post magnam altercacionem eleccio dicti dopni Berengari de Peralta a domno papa fuit finaliter confirmata, et die qua confirmacionem recepit, mortus fuit, per quem Dominus multa mirabilia operatus fuit; postea dictus Guillelmus de Monte Catano sublimatus est iterum episcopus Ilerdensis, et post obitum vero istius, Guillelmus de Fluviano, archidiaconus Rippacurcie, concorditer fuit sublimatus episcopus."

[O]: perdut.

A: Còpia del segle XIII: RAH, Cartoral d’Alaó, folis 103v-104, ex O.

[B]: Arxiu del monestir de San Juan de la Peña, perduda, segurament ex O.

C: Còpia del segle XVIII: BC, Reserva, ms. 729, Pasqual: Sacrae antiquitatis Calaloniae monumenta, vol. X, pàgs. 619 i ss, ex A.

D: Còpia del segle XIX: BC, Reserva, ms. 426, Llobet: Colección diplomática de Gerri, apèndix I, doc. 5, ex A.

a: La Canal: España sagrada, vol. XLVI, Madrid 1836, ap. XXXVI, pàgs. 323-329, ex A.

b: Serrano: Noticias y documentos históricos del condado de Ribagorza hasta la muerte de Sancho Garcés, Madrid 1912, pàg. 56, ex A.

c: Abadal: Catalunya carolíngia, vol. III (I), Els comtats de Pallars i Ribagorça, Barcelona 1955, pàgs. 24-26, ex A.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"El comte Bernat [Unifred I] de Ribagorça va tenir per cònjuge una filla del comte Galí [II Asnar] d’Aragó, anomenada Toda, de la qual va engendrar tres fills: Ramon [II], Borrell i Miró. En el seu temps la Ribagorça i el Pallars eren sotmesos als moros; l’esmentat comte lluitant valerosament amb l’ajuda dels francs, es diu que era de la nissaga carolíngia, va expulsar els moros dels llocs mencionats i del Sobrarb, terra que havia rebut juntament amb la dita esposa, fins a Calassanç. I els francs que vingueren en el seu ajut des de França, encara conserven en aquestes terres la seva reputació, no sols ells sinó també les heretats. Fou fill d’un aital comte Ramon [I] i fou apel·lat marquès perquè va conquerir una marca, també Macabeu per consideració al seu valor militar. Va aixecar un monestir dit Ovarra, on foren sebollits ell mateix i la seva esposa. Aquest va tenir el comtat des de Lacermas fins a Matidero. Quan va morir repartí el seu comtat entre els seus tres fills: a Ramon la Ribagorça, a Borrell el Pallars, i a Miró des del riu Noguerola fins a la Noguera.

Mort Miró sense fills, els seus germans van dividir la seva terra. Ramon [II] va tenir la Ribagorça fins al Codó, i la vall de Boí i Sant Pere dels Núvols, i el Sobrarb fins a Matidero. I Borrell aconseguí la resta de la terra del Pallars. L’esmentat comte Ramon de Ribagorça tingué una muller de nom Garsenda, de les Gàl·lies; i Ava [II], filla de Ramon, fou esposa del comte Sanç de Castella; Unifred [Bernat I], Arnau, Isarn i el bisbe Odesind foren germans, fills del susdit comte Ramon.

El comte Borrell de Pallars va tenir un fill anomenat Llop. I Llop engendrà Sunyer, i Sunyer engendrà Ramon [III] Sunyer i Guillem [II] Sunyer. Ramon Sunyer va engendrar Ramon [IV del Pallars Jussà]. I Ramon va tenir tres fills: Pere, Bernat i Arnau. I així, Pere, en possessió del comtat del seu pare, va morir sense fills. Després d’aquest tingué el comtat el seu germà Bernat, el qual traspassat per mort natural mentre tornava de la host de Màlaga, es diu que només va concebre una filla, de nom Dolça. Després del seu traspàs aconseguí el comtat el nebot d’ell, fill del seu germà Arnau Ramon, anomenat Arnau Mir; en el seu temps fou renovada aquesta crònica. I són els anys de la nativitat del Senyor 1154.

Unifred [II], fill de l’esmentat comte Ramon [II] de Ribagorça, tingué una esposa anomenada Sança i va morir sense fills. I aquest, com que no va tenir fills, va lliurar molts béns a les esglésies i sobretot al monestir d’Alaó on ell mateix i la seva esposa foren enterrats després de la seva mort, ja que, des del temps de Lluís, fill de Carlemany, fou costum dels reis i dels comtes que cadascú bastís un monestir per a ser-hi soterrat després del seu traspàs.

Després de la mort d’ells Isarn [I], germà d’Unifred, tingué el comtat de Ribagorça; el van matar els moros a Montsó. Toda [I], germana d’Unifred, després de la mort d’Isarn, el seu germà, tingué Sunyer, el seu nebot, per marit. Després de la mort de Sunyer i dels seus germans, com que restà vídua i sense fills, va fer cercar el seu nebot a Castella, anomenat Guillem Isarn, el qual havia engendrat l’esmentat Isarn d’una concubina i era a la cort del rei Sanç, el seu oncle. I en venir ell amb un gran exèrcit, lliurat pel dit rei, els moros que havien ocupat tot el comtat de (Pamplona) [Ribagorça], fugiren vençuts per ell. A aquest el van matar uns homes a l’Aran perquè reivindicava aquella terra que el seu pare i el seu avi i sobretot el bisbe Ató, germà del comte Bernat, havien posseït i perquè reclamava aquesta terra per dret d’herència. Van rumiar ells: aquest és l’hereu, veniu, assassinem-lo i tindrem la seva heretat. Aquests, encara, oh per dolor!, estan sense senyor.

Després de la seva mort, el rei Sanç [III Garcés de Pamplona] va tenir el comtat de Ribagorça per tal com l’assistia el dret de parentiu de la manera següent: la comtessa Major [I], germana del comte Sanç de Castella, fou esposa del comte Ramon [III] Sunyer de Pallars; repudiada aquesta a causa de la consanguinitat, va pensar foragitar-la de Ribagorça; com que no ho va aconseguir, temorosa ella, es va refugiar a la seva terra de Ribagorça i s’establí a la vall Sositana; i havent estat expulsada d’allí pels malvats de Ribagorça, va tornar a la terra de Castella. El rei Sanç de Pamplona va tenir per esposa la filla de l’esmentat comte Sanç de Castella, anomenada Major [II], de la qual engendrà Garcia, Ferran i Gonçal; després va maridar-se amb Ponç [III] de Tolosa. I llavors va venir a Ribagorça, hi va edificar molts castells, va expulsar d’allí els moros i hi va instituir el seu fill Gonçal [I], comte, que fou mort vora Lasquarri.

Mort aquest, l’esmentat rei Sanç va establir en el seu lloc el seu fill, el comte Ramir [I], el qual havent governat noblement la terra, fou mort pels moros a la batalla de Graus.

Després del seu òbit, el senyor rei Sanç [Ramírez], fill seu, home religiós, tingué el comtat.

Mort l’any [1094], al setge d’Osca per ferida de sageta, el seu fill, el senyor Pere [I], té el comtat, el qual l’any de l’encarnació del Senyor 1102 conquerí Calassanç; tingué gran batalla al setge d’Osca amb els moros, i amb l’ajuda de Déu els va vèncer, obtingué la plana, i la ciutat esmentada li fou retornada l’any 1097.

Mort aquest també a l’Aran, de viatge, el seu germà Alfons [I] tingué el comtat, el qual va combatre amb els moros tots els dies de la seva vida i els vencé i derrotà moltes vegades i mai va fer la pau amb ells si no se li havien sotmès, i conquerí la ciutat de Saragossa després d’un llarg setge, l’any 1118.

Després de la seva mort, com que no va tenir fills, tingué el comtat el seu germà, el monjo Ramir [II]. Aquest, en veure que els seus germans havien mort sense fills, per consell dels magnats va prendre esposa de França i tingué d’ella una filla que entregà amb tot el seu regne al marit, és a dir, al comte Ramon Berenguer [IV] de Barcelona; i ell mateix va recobrar l’orde monàstic cristià per servir a Déu.

I l’esmentat comte de Barcelona va tenir el regne i l’esmentat comtat, va navegar amb gran host i assetjà Almeria; guerrejant la va conquerir l’any de l’encarnació del Senyor 1147. Després, de tornada, conquerí igualment Tortosa, l’any 1148. Després d’això assetjà Lleida i la va conquerir, llavors fou reconquerida Fraga, i tots els castells i les fortificacions del seu districte es van retre a l’esmentat comte l’any 1149, llevat de Miravet i Siurana que conquerí després mitjançant setge i guerra.

Fins ací sobre els comtes. Des d’ací sobre els bisbes.

En temps del susdit comte Bernat, el seu germà Ató va tenir el bisbat de Ribagorça, de Pallars, de Sobrarb i l’Aran perquè havien deixat d’haver-hi bisbes a Lleida.

La zona que des de fa poc es diu Sobrarb antigament s’anomenava territori Barbità; ja que els homes del Sobrarb, havent perdut Barbastre degut a certa muntanya coneguda pel nom d’Arb, per tal com al damunt hi havia els cristians i a sota els moros, s’apel·laren sobrarbesos, és a dir, els que es trobaven sobre d’aquesta muntanya; però ara, conquerida ja Barbastre per la gràcia de Déu i posseïda pels cristians, convé apel·lar-los barbastrencs; és digne que siguin esmentats com antigament.

Després d’ell Oriolf, tal com el seu antecessor, ho tingué semblantment.

Mort aquest, Odesind, germà del comte Unifred, tingué el bisbat als susdits llocs semblantment.

Després del seu òbit Eimeric fou bisbe en els susdits llocs. Fou capturat pels moros al castell de Roda. Llavors fou dividit el bisbat per Sunyer, comte de Pallars, perquè havien deixat d’haver-hi comtes propis a Ribagorça; com l’esmentat bisbe jagués en captivitat no pogué resistirse als qui l’atacaven.

Sebollit aquest, fou elegit Borrell pels abats de Ribagorça i consagrat a Urgell: la seva elecció encara és escrita a la seu d’Urgell.

Després del seu òbit, fou elegit Arnulf i consagrat a Burdeus.

I després d’aquest fou bisbe Salomó, monjo de Ripoll, que millorà el bisbat tot el que pogué, amb el venerable rei Ramir; aquest rei li va donar Roda en heretat, en propietat ferma.

Expulsat aquest de l’episcopat per l’acusació dels seus, fou elegit el probe Ramon Dalmau, que amb astúcia, amb sang i amb precs envers el religiós senyor el rei Sanç va convertir un bisbat pobre en mediocre; va posar la seva seu a Roda i fou el primer anomenat bisbe de Roda; abans d’ell s’anomenaven bisbes de Ribagorça.

Després del seu òbit hi estigué Llop, però va abandonar l’episcopat i no volgué tenir-lo més temps.

Després d’ell fou elegit el senyor Ponç, el qual fou apel·lat bisbe de Barbastre perquè en els seus dies fou conquerida Barbastre i ell mateix ho va demanar a dos papes, Urbà [II] i Pasqual [II], i al senyor Pere, rei d’Aragó.

El va succeir sant Ramon, de bona memòria i vida venerable. Després de la seva gloriosa mort fou elegit Esteve. Aquest, com que no volgué rebre la consagració episcopal, un cop acabada l’elecció, va ser succeït per Pere Guillem, monjo de Sant Victorià, el qual va morir lluitant al setge de Fraga juntament amb una innombrable multitud de cristians que periren en la batalla.

Àdhuc sobre els bisbes.

Després de la mort del bisbe Pere Guillem fou elegit en l’episcopat Ramir, monjo de Tomeres, germà del rei Alfons d’Aragó. En aquells dies va morir l’esmentat rei. Va succeir-lo en el regne el susdit germà seu Ramir, per necessitat, perquè no tenia cap consanguini que meresqués aconseguir el regne.

Llavors Guifré, monjo de Tomeres, fou fet bisbe.

Després del seu òbit, fou elegit bisbe el senyor Guillem Pere per l’aclamació de tot el clergat i de la totalitat del poble, el qual, combatent amb totes les seves forces els moros, els va arrabassar molts castells, uns conquerint-los amb setge i els altres amb lluita, i els va posar sota l’honor de Crist. En el seu temps fou assetjada la ciutat de Lleida i per voluntat de Déu fou conquerida amb tots els seus territoris i aquest bisbe obtingué, per la gràcia de Déu, la seva seu de Lleida que havia estat llarg temps captiva en poder dels infidels pagans i des de llavors fou anomenat bisbe de Lleida.

Després del seu òbit, va ser succeït en l’episcopat de Lleida per Berenguer, germà del rei Alfons [el Cast], que després fou arquebisbe de Narbona, i en el seu lloc fou consagrat bisbe el senyor Gombau.

Després de la seva mort, va ser succeït en l’episcopat de Lleida pel senyor Berenguer, trenta-tres anys; i després de la seva mort hi fou consagrat el mestre Pere d’Albalat i després d’any i mig fou fet arquebisbe de Tarragona.

En lloc seu fou bisbe el frare Ramon, que era abat de Poblet. Després de la seva mort, va ser succeït en l’episcopat de Lleida pel germà Guillem, i mort aquest, foren fetes dues eleccions: una de Berenguer de Peralta i l’altra de Guillem de Montcada, canonge de Lleida; després d’una gran altercació, l’elecció del dit senyor Berenguer de Peralta fou finalment confirmada pel senyor papa i el mateix dia en què va rebre la confirmació, va morir; per la seva intercessió el Senyor obrà molts miracles. Després, l’esmentat Guillem de Montcada fou sublimat de nou bisbe de Lleida, i després del seu òbit Guillem de Fluvià, ardiaca de Ribagorça, fou exaltat bisbe de comú acord1.

L’any de l’encarnació del Senyor 81[4], va morir Carlemany. L’any 985, fou conquerida Barcelona. L’any 1010, va morir Ermengol, fill de Borrell, a Còrdova. L’any 103[8], va morir Ermengol el Pelegrí. L’any 1040, es va dedicar la seu d’Urgell a Santa Maria i va morir el bisbe Eribau. L’any 10[65], va morir Ermengol a Barbastre. L’any 1075, va morir Guillem Guifré, bisbe d’Urgell. L’any 1092, van morir Ermengol de Gerb i Bernat Guillem, bisbe d’Urgell. L’any 1098, va morir Ramon [IV] Ramon, comte de Pallars. L’any 1098, fou conquerida Jerusalem. L’any 1102, va morir Ermengol de Mollerusa. L’any 1104, va morir Pere Sanç, rei d’Aragó. L’any 1109, va morir Alfons, rei de Castella. L’any 11[1]4, fou conquerida Mallorca. L’any 1122, va morir sant Ot, bisbe d’Urgell. L’any 112[4]/6, van morir el papa Calixt [II] i sant Ramon, bisbe de Barbastre, i Bernat, comte de Pallars. L’any 1131, va morir Ramon Berenguer [III], comte de Barcelona."

(Traducció: Melchor Alonso i González-JBP)

1En el text en llatí aquest paràgraf es troba després dels anomenats Annals d’Alaó que hem optat per traduir a continuació, invertint així l’ordre original.

Guillem, arquebisbe d’Arle i legat apostòlic, amb el vist-i-plau dels bisbes Pere d’Urgell i Gaufred de Roda, fixa els límits de les corresponents diòcesis, i atribueix a Urgell les valls de Senyiu i de Boí, l’església de Sant Martí d’Areny i les altres esglésies que es troben als comtats de Pallars i d’Urgell, a més de Sant Esteve de la Sarga.

"In nomine domini nostri Ihesu Christi. Notum sit omnibus hominibus quod ego Wilelmus, Arelatensis archiepiscopus et apostolice sedis legatus, cum consilio comitum palearensium Arnaldi scilicet et Artaldi et cum consilio Raimundi Petri de Heril et abbatum Benedictí videlicet Sancti Saturnini et Berengarii, Lavicensis ecclesie, et in presencia archidiaconorum Urgellensium Giraldi scilicet et Petri Wilelmi et prioris Rotensis ecclesie Wilelmi Bonifilii et Wilelmi Petri, Rotensis archidiaconi, et in conspectu multorum aliorum tam clericorum quam laicorum, talem concordiam feci inter episcopos Petrum scilicet Urgellensem et Gaufredum Rotensem de ecclesiis que site sunt in Palariensi et Urgellensi comitatu quas predictus Gaufredus Rotensis possidebat et Petrus Urgellensis ab eo requirebat, quod eadem medietatem Petrus Urgellensis recuperet et quiete habeat et possideat in vita sua, aliam vero meditatem Gaufredus Rotensis quiete similiter habeat et possideat in vita sua, factis inter eos competentibus divisionibus sine utriusque partís deceptione. Hec autem concordia taliter facta est quod Petrus Urgellensis deinceps quamdiu vixerit Gaufredo, Rotensi episcopo, neque alicui succcssori suo super illis eclesiis aliquam litem moveat. Similiter Gaufredus, Rotensis episcopus, Petro Urgellensi neque alicui succesori suo deinceps quamdiu vixerit super illis ecclesiis aliquam litem moveat. Post obitum vero illorum utriusque successoribus libera sit potestas huic concordia stare, vel denuo in presencia domini pape vel legati eius litem suscitare. Hec est pars divisionis huius contingens Urgellensi episcopo ecclesie, videlicet omnes que site sunt vel erunt in valle que dicitur Sennid et in valle de Bovino et ecclesia Sancti Martini de Aren cum suis pertinenciis et omnes alie ecclesie Palearensis et Urgellensis comitatus que sunt vel erunt ultra flumen de Nogerola, et de ista parte ipsius fluminis ecclesia Sancti Stephani de Sarga cum suis pertinenciis.

Facta est hec conveniencia anno ab incarnatione Domini MCXL, sexto nonas madii.

Ego Guilemus, Arelatensis ecclesie archiepiscopus et apostolice sedis legatus, confirmo. Sig+num Arnaldi, comitis Paliarensis. Sig+num Artaldi, comitis Paliarensis. Ego Petrus, Urgellensis episcopus, hoc signo + confirmo. Ego Gaufridus, Barbastrensis ecclesie presul et exul, confirmo. Sig+num Wilelmi Petri, archidiaconus Barbastrensis. Sig+num Raimundi Petri de Heril. Sig+num Petri Wilelmi, archidiaconi Urgellensis, confirmo. Sig+num Geralli, archidiaconi.

Nicolaus, canonicus Sancti Rufi, hanc cartam scripsit et hoc sig+no roboravit."

[O]: ACU, perg. 928.

a: Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, vol. XI, Madrid 1851, ap. IX, pàgs. 199-200.

b: Baraut: Els documents, dels anys 1101-1150, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia” (la Seu d’Urgell), vol. IX (1988-89), doc. 1469, pàgs. 273-274.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"En nom de nostre senyor Jesucrist. Sigui conegut de tots els homes que jo, Guillem, arquebisbe d’Arle i legat de la seu apostòlica, amb el consentiment dels comtes de Pallars, és a dir, d’Arnau i d’Artau i amb el consell de Ramon Pere d’Erill i dels abats Benet, de Sant Sadurní, i Berenguer, de l’església de Lavaix, en presència dels ardiaques d’Urgell, Guerau i Pere Guillem, de Guillem Bonfill, prior de l’església de Roda, i de Guillem Pere, ardiaca de Roda, i en presència de molts altres, tant clergues com laics, vaig fer la present concòrdia entre els bisbes Pere d’Urgell i Gaufred de Roda, sobre les esglésies que es troben en els comtats de Pallars i d’Urgell, les quals posseïa Gaufred, bisbe de Roda, i li reclamava Pere, bisbe d’Urgell; vaig decidir que en recuperés la meitat el bisbe d’Urgell Pere i que les posseeixi tranquil·lament tota la seva vida, i l’altra meitat la tingui Gaufred de Roda, també pacíficament durant tota la seva vida, després de fetes entre ells les pertinents divisions, sense decepció per cap part. La concòrdia es va fer amb el pacte que Pere, bisbe d’Urgell, mentre visqués el bisbe de Roda Gaufred o algun successor seu no posaria cap altre plet sobre dites esglésies. Semblantment Gaufred, bisbe de Roda, va prometre que no posaria cap plet sobre dites esglésies mentre visqués Pere, bisbe d’Urgell, o algun altre successor seu. Després de la mort d’ambdós els seus successors tindran lliure potestat d’acceptar aquesta concòrdia o de continuar de nou el litigi davant del papa o del seu legat. Aquesta és la part de la divisió que va correspondre al bisbe d’Urgell, és a dir, totes les esglésies que hi ha o hi haurà a la vall de Senyiu i a la vall de Boí i l’església de Sant Martí d’Areny amb tot el que li pertany i totes les altres esglésies tant del comtat de Pallars com del comtat d’Urgell que es troben a l’altra part del riu Noguera, i d’aquesta part del riu Noguera l’església de Sant Esteve de la Sarga amb tot el que li pertany.

Es va fer aquesta convinença l’any mil cent quaranta de l’encarnació del Senyor, a sis dies de les nones de maig.

Jo, Guillem, arquebisbe de l’església d’Arle i legat de la seu apostòlica, ho confirmo. Signatura d’Arnau, comte de Pallars. Signatura d’Artau, comte de Pallars. Jo, Pere, bisbe d’Urgell, ho confirmo amb aquest signe. Jo, Gaufred, bisbe de l’església de Barbastre i exiliat, ho confirmo. Signatura de Guillem Pere, ardiaca de Barbastre. Signatura de Ramon Pere d’Erill. Signatura de Pere Guillem, ardiaca d’Urgell, que ho confirmo. Signatura de Guerau, ardiaca.

Nicolau, canonge de Sant Ruf, ha escrit aquest document i l’ha corroborat amb la seva signatura."

(Traducció: Antoni Pladevall i Font)

La vall de Barravés

Aquest és el nom que rep l’alta conca de la Noguera Ribagorçana, a partir de l’estret que formen els tossals de Miravet i Roi, més amunt de Pont de Suert, a l’alçada de Castelló de Tor.

L’antic monestir de Sant Andreu de Barravés, de situació molt de temps ignorada, tot i la seva vida efímera, va esdevenir a l’època romànica el centre i l’element aglutinant de la vall.

Durant els segles XII i XIII la vall de Barravés era la peça clau en la integració de l’Aran al domini de la corona catalano-aragonesa, i per això aquesta es va mostrar sempre molt interessada en el seu domini i en la seva evolució política.

La seva població més important o capital tradicional és Vilaller; dintre el seu municipi s’inclou tot el sector de la vall d’administració catalana on hi ha el poble de Senet i els despoblats de Cierco i l’Artiga; la part d’administració aragonesa pertany a l’actual municipi de Montanui, que cavalca entre les valls de Barravés i de Castanesa, el qual el 1966 es va annexar l’antic municipi de Bono, que comprenia a més del poble de Bono els agregats de Forcat, Estet i Aneto, tots de la vall de Barravés.

Abats i priors de Sant Andreu de Barravés

ABATS
Sanila	1016-1017
PRIORS
Iquila	1092-1093
Arnau	1098
Bernat Adelm, abat d’Alaó i ardiaca	1100-1111
Enard de Montoliu, almoiner de Roda	1135-1143
Arnau de Barravés	1145
Ramon de Benavent, ardiaca de Ribagorça	1152-1161
Bernat Guillem, ardiaca de Ribagorça	1176-1196
Bernat	1202-1206
Bertran de Cornudella, cellerer de Roda	1223-1229
Guillem d’Erdao	1260
Bertran d’Areny	1281-1283

(JBP)

La vall de Castanesa

Aquesta vall ha estat afaiçonada i modelada al llarg dels segles per la Valira de Castanesa, afluent per la dreta de la Noguera Ribagorçana. El total de la vall té una extensió d’uns 130 km2, i pel seu escàs poblament i la seva disposició, actualment hom no hi reconeix cap entitat ni jurídica ni històrica especial, però certament gaudí de personalitat propia a l’època romànica.

A la primeria del segle X el domini de la vall era del comte Miró de Ribagorça, però al segle XI passà a poder dels comtes pallaresos Sunyer i, després, del seu primogènit Ramon III de Pallars Jussà, ambdós casats amb comtesses ribagorçanes, que segurament l’aportaren com a dot als béns conjugals; en el futur, tot i pertànyer al Pallars Jussà, els diplomes consignen “ipsa valle Singicitana in comitatum Ribacorza”.

També els principals monestirs ribargorçans tingueren força interès a ésser presents a la vall, ja que les estives del circ del Baciver proporcionaven les millors pastures d’estiu als ramats transhumants.

Al segle XII, després del conveni amb Roda sobre els límits diocesans, la major part de les parròquies de la vall restaren en mans dels bisbes d’Urgell, dins el deganat de Tremp, i en tingueren la jurisdicció fins el 1957.

Pertanyen a aquesta vall molts poblats integrats al municipi de Montanui, que ha absorbit l’antic terme de Noals, el qual comprenia la part baixa i central de la vall, és a dir, Noals, Casterner de Noals, Escané, Senyiu, Benifonts i Herbera. El municipi de Castanesa, annexat el 1966, era a la capçalera, amb l’antic cap, Ardanui, Fontjanina, la Ribera dels Molins i Siscarri. També formen part de la vall de Castanesa els llocs del sector de ponent, Ardoné, Denui i les Llagunes de l’antic municipi de Nerill, avui agregat a les Paüls.

La vall de Benasc

Vista aèria de la vall de Benasc, amb l’embassament i poble de Grist o Erist i, al fons, la vila de Benasc.

ECSA - J. Todó

És una de les valls més característiques i definides dels Pirineus. La major part de la vall aboca les aigües a l’Éssera, del qual forma la capçalera. El capdamunt de la vall es troba en els cims més alts dels Pirineus axials, del port de Gistaín al port de la Picada, on s’integren els massissos de Posets i de la Maladeta.

Comprèn una superfície de 530 km2 i la integren els municipis de Benasc, Saünc, Bissaürri, Castillo de Sos, Gia, Sessué i Vilanova d’Éssera.

La seva constant unió sòcio-econòmica a l’Alta Ribagorça d’expressió catalana, la seva història sempre vinculada als comtats de Ribagorça i a la seu de Roda, el seu parlar, el benasquès, i fins i tot la cultura, o les mateixes característiques arquitectòniques dels monuments romànics, fan considerar-la territori propi de la Catalunya Romànica.

La història certa d’aquesta vall comença als volts de l’any 1000, quan era part integrant del comtat de Ribagorça, les vicissituds del qual seguí al llarg dels segles XI i XII fins a la unió a la corona d’Aragó i Catalunya.

Una de les fonts de riquesa de la vall eren les mines de plata conegudes en època romana i documentades des dels anys 1084 i 1170, les quals possibilitarien l’encunyació dels sous grossos ribagorçans. Una segona font econòmica de particular interès per als grans ramats transhumants foren les estives de la vall de Benasc. Ja el 1172 Alfons I de Catalunya-Aragó concedí a l’orde de l’Hospital el dret de pasturar els seus ramats d’ovelles, vaques, eugues i altres animals en els herbatges reials del port de Benasc, que llavors tenien per ell els comtes de Pallars, Arnau de Benasc i altres senyors i veïns.

Al llarg del segle XIII la vall de Benasc estigué sota el govern del veguer i justícia de Ribagorça, que hi utilitzava els dos drets, català i aragonès, fins que el 1285 a les corts d’Osca i Zuera es va decretar que tots els litigis es pronunciessin segons els furs d’Aragó.

La seva capital, Benasc, fou a més de centre polític un centre religiós; l’ardiaconat de Benasc comprenia les valls de Bielsa i de Gistau. Inicialment era adscrit al bisbat d’Urgell i després al de Roda, fins que el 1571 passà de la diòcesi de Lleida, successora de la de Roda, a la de nova creació de Barbastre.

Les ciutats

A la primerenca edat mitjana va culminar la crisi de la ciutat clàssica. Hom interpreta que és per això que llavors, en el context d’un hàbitat disseminat, es gosava utilitzar aquest epítet per designar qualsevol població que reunís encara que fos mínimament algunes de les característiques de l’antic món urbà. A la Ribagorça, com en altres contrades catalanes, s’esdevé el cas de dues civitates, Roda i Fontova, esmentades en el trànsit del mil·lenni, les quals també van perdent la titularitat en el decurs del segle XI. Per tant, l’expressió correspon a una realitat històrica molt concreta, i d’acord amb les dades instrumentals, obeeix als paràmetres següents: l’existència en un estratègic oppidum d’un bon recinte emmurallat amb tota mena d’estructures defensives i de comandament, amb un agrupament de cases i solars a l’interior, més o menys notable, que la fan centre d’un extens terme a la frontera musulmana, i que reuneix un bon grapat de vilatges al seu territori. És versemblant que, dins el procés anomenat incastellamento, el poder comtal afavorís d’alguna manera la repoblació o reorganització d’aquests termes, i que el seu status anés lligat amb llibertats i exempcions, bé que no se sap res d’aquest extrem. De fet, la vida de les civitates resultà breu perquè aviat la frontera s’allunyà, caigueren sota el control senyorial o s’imposà la racionalitat en les distàncies, de manera que llurs territoris foren reduïts o bé segregats. Ambdues recuperaren, doncs, el caràcter de castra, i tot això malgrat continuar amb la condició de seu episcopal (Roda) i de centre militar (Fontova).

Els castells

Mapa dels castells i altres edificacions militars de la Baixa Ribagorça anteriors al 1300.

J.E. Zamora i J. Boix

Mapa dels castells i altres edificacions militars de l’Alta Ribagorça anteriors al 1300.

J.E. Zamora i J. Boix

D’antuvi, d’acord amb el projecte carolingi, es constata una notable densitat de castra a la zona fronterera, mentre que a l’interior del país només són documentats alguns llocs fortificats que molt probablement des de l’antigor servien com a refugis d’un extens territori. Tot indica, doncs, que la primerenca organització basada en els castells tingué per objecte consolidar les noves terres guanyades més enllà de la muralla natural que formen les serres interiors, mentre que a muntanya persistí l’estructura primitiva basada en vells oppida i castella, simples punts fortificats dels habitants de les valls (Mur de Roda, Puigcercós, Puig-rodó). És així com als confins de la marca ribagorçana es va consolidant una xarxa de castells cada vegada més consistent, fins a remuntar les més altes terres d’interfluvi. Llur situació als confins de la marca és atestada per la toponímia (Orrit, Aulet), com també la seva funció de guaita (Miralles, Llastarri, Espills). La jurisdicció territorial d’aquests primers castra sembla limitada a un espai molt més concret que no pas en el cas dels pagi i les valls.

Fou a l’inici del segle X quan calgué refer l’organització de la marca, arran d’haver-se demostrat aquesta barrera força vulnerable a l’empenta sarraïna (Roda, Pedrós, Castissent). En aquestes circumstàncies la nova dinastia ribagorçana va dur a terme una intensa política de fortificació i d’enquadrament territorial, els resultats de la qual són ja visibles vers mitjan segle X. Els comtes tingueren cura no sols d’afermar la vella estructura defensiva sinó també d’aixecar nous castra tant als punts dominants de les valls (Senyiu, Sos) com especialment als cims d’aquells turons més meridionals (Llastarri, Fontova). Fins i tot, en el cas de Sopeira és remarcable com la mateixa aristocràcia indígena aprofità el buit de les immunitats monàstiques per tal de suplantar l’autoritat pública i bastir-hi un castell propi. D’aquesta manera, antigues i noves fortaleses es converteixen en centre d’una demarcació territorial ben definida, assenyalada amb els corresponents mollons i estructurada a partir d’una nova trama radial de camins. Els documents de l’època es caracteritzen per una manca de rigor que fins i tot afecta la toponímia (Castro Galef, Castello Galef); amb tot, si hem de fer cas a precisions tals com “unum castellum cum monte in quo situm est castrum” (1093), convindrem que cal relacionar el nou ús del mot castellum amb el naixement del castell termenat (Orrit, 883), una jurisdicció que integrava tots els homes i llurs béns dins unes fites conegudes i acceptades per tothom. Així, aquest nou marc de govern basat en l’administració militar sembla ben implantat arreu de la Terreta cap a l’any 970; aleshores hom no dubta pas a situar l’abadia d’Alaó “in comitatum nominato id est Ripacorcense, infra predicta chastella hoc est Orritense kastra et Arinio”. Altrament, la cessió del castell de Sopeira (968), en tant que els castellans gosen declarar “manem que els habitants del castell no puguin ésser inquietats per ningú”, posa de manifest la pràctica del patrocini mitjançant encomanaments personals amb lliurament de patrimoni. Tanmateix, tot fa pensar que la casa ribagorçana va reeixir a imposar la seva autoritat arreu del país, bé per la via de confiscacions i de la reforma monàstica, bé per l’encomanament de feus i parròquies a llurs fidels o vicaris comtals, persones que en nom del sobirà tenien el govern, la defensa i la jurisdicció del castell, amb l’obligació de defensar-lo. D’aquest temps, almenys, devia datar l’obligació pública de participar tothom no sols en la fortificació dels pobles sinó també en la construcció de castells a la frontera, fins i tot els vilatans de les altes valls (Benasc).

Torre del castell de Lluçars, una de les fortaleses més espectaculars de la Ribagorça.

ECSA - F. Tur

En el pas del primer mil·lenni al segon, però, la crisi de la dinastia comtal i la renovada pressió musulmana afavoriren la construcció de tot tipus de fortaleses, convenientment dotades amb llur districte. És colpidor l’exemple de Gironella; aquest penyal de Malpàs, lliurat pel comte Ramon II de Ribagorça al monestir de Lavaix el 959, s’havia erigit en castell ja abans de l’any 1002, moment en què havia estat defraudat al monestir per part del senyor Ató, i aquest amb els seus homes l’havia confiat al miles Quint, amb la meitat de la vila. De fet, els comtes van haver d’acceptar, d’una banda, que llinatges amb prestigi bastissin i regentessin els seus propis castells, i, de l’altra, van recórrer a vendre’ls per tal que la nova situació no els fugis de les mans. Així es registra la venda de Castelló de Tor (1040), amb els seus feus, les seves parròquies i pertinences, a condició que el comte hi conservi l’alta potestat i els seus alous amb franqueses i plets. Per tant, a mesura que triomfa el feudalisme, es generalitzen les rivalitats internes i avança la frontera sud, el castell termenat esdevé l’estructura dominant en l’organització territorial del país.

De fet, els sobirans van haver de cedir àmplies facultats als senyors dels castells, és a dir, manar, impartir justícia i cobrar tributs (“seniorivum et mandamentum et districtum”, 1084), a fi d’assegurar-se’n la fidelitat, mentre que la petita aristocràcia guerrera aprofità les periòdiques crisis d’autoritat per construir tota mena de fortificacions en llurs dominis, que a la fi acabaren per considerar alodials (torres), símbols màxims del seu poder i de la seva independència. D’altra banda, és en aquest moment quan neixen els veritables castells, fortificacions que combinen en una mateixa construcció les necessitats de defensa i les de residència. S’inicià així un procés de fragmentació i de mobilitat de castellanies, bé perquè se’n crearen de noves al rerepaís (Grau de Castelló, Castellet, Sapeira, v. 1050) i, sobretot, a la marca (la Millera, 1049; Lomberres, 1077; Casterlenes, 1078), bé perquè no coincidien llurs fites amb els poders jurisdiccionals locals, o simplement per desaparició del seu status originari, per divisió del patrimoni familiar, per traspàs a una altra senyoria, etc. Contràriament, això planteja també l’existència de grups de castells vinculats a un mateix llinatge (Areny i Orrit, Cornudella i Sant Esteve del Mall), amb línies divisòries imprecises (Freixenet), o també la de castells satèl·lits que, malgrat tenir una llarga tradició, no eren atermenats (Castissent).

En aquesta situació, els castells esdevingueren l’objecte central de les relacions feudo-vassallàtiques. D’ençà que Radulf Oriolf, vers el 1030, va retre jurament de fidelitat al comte Ramon III de Pallars Jussà pels castells d’Areny i d’Orrit, es registren tota mena de juraments de fidelitat i de convinences feudals. Certament, magnats i barons van mirar d’enfortir els vincles per mitjà de l’homenatge ligi i van prohibir la cessió o venda a cap altre patró, desautorització que podia comportar fins i tot l’enderroc del castell (Aguilar, 1090); alhora, es van reservar els drets eminents, és a dir, el lliurament de la potestat amb els drets d’entrada i de sortida, de poder declarar la guerra i d’exigir esmenes en el termini de trenta dies, i també els serveis de seguiment en les seves cavalcades i hosts, tant dels castlans amb llurs respectius cavallers com dels habitants del districte, a més de l’admiramentum o receptum de pa, carn i civada. En realitat l’autoritat no va fer res per aturar aquest continu procés d’esquarterament del territori, i va permetre l’aparició de tota mena de cases senyorívoles als puigs o turons de les castellanies, fins i tot amb termes segregats (Castelló de Graus, 1085; Giró, 1112). L’anomenada “època de les castellanies independents” s’aturaria vers mitjan segle XII; llavors els comtes reis tingueren cura d’imposar una legislació adaptada a la nova societat feudal, els Usatges i Costums de Barcelona, cosa que els va permetre moltes vegades destriar la complicada trama de relacions privades que determinaven diversos graus de possessió (alodial, batllia, feu honorat, feu) i de domini (jurisdicció, drets, censos, parròquies, heretats, etc.). Des d’aleshores, es registra una sistemàtica recuperació de la xarxa de fortaleses per part de l’autoritat reial, la qual, com s’ha vist, registra diverses modalitats i alternatives. De fet, el dret de construir fortificacions sempre havia estat considerat una regalia, però és a partir d’ara quan hom necessita l’expressa aprovació del monarca, el qual fins i tot pot dictaminar la seva il·legalitat i, per tant, prohibir-la (puig de Cinoles, 1206).

Així, doncs, en entrar a la baixa edat mitjana els castells esdevenen molt més nombrosos i, amb l’anuència règia, es transformen en possessions cada vegada més comunes, a l’abast dels llinatges principals i de llurs branques. No obstant això, a la fi la lògica s’imposà i gairebé tota la comarca restà, amb el transcurs del temps, més repartida entre uns quants senyors dominants que posseïen la major part de les fortaleses. El resultat d’aquest ampli moviment de fortificació fou ben bé espectacular, i des de llavors, les moles dels castells dominaren el paisatge ribagorçà.

Vegeu també: Castells i edificacions militars de l’Alta Ribagorça Oriental anteriors al 1300; Castells i edificacions militars de l’Alta Ribagorça Occidental anteriors al 1300; Castells i edificacions militars de la Baixa Ribagorça Oriental anteriors al 1300; Castells i edificacions militars de la Baixa Ribagorça Occidental anteriors al 1300;

Les quadres

Dins el terme dels castells concorrien uns quants districtes autònoms que guardarien relació amb llur situació estratègica en sectors marginals. L’herència del passat és visible en el cas dels palaus, potser antigues villae romanes, l’estructura de les quals va ser fins a cert punt respectada en la nova organització territorial feudal, ja que de fet podien reunir dos ingredients bàsics: un casal fortificat i una església. La primigènia titularitat pública és evident en el cas del palau de Sant Miquel (Güel), bé que des del segle XI serà conegut com Palaz de Episcopo. No hi ha dubte tampoc que en la primerenca edat mitjana el nucli del Palau de Fontova comprenia almenys una església amb el seu camí i unes quantes terres encerclades per una muralla exempta, fet que li valgué l’apel·latiu de Parietes Altas (1015); també eren consignades diverses partides en el seu territori (Sant Cugat, les Llagunes, la Font). Possiblement, en arribar al segle XIII, aquest i altres palaus van perdent la seva primitiva entitat, per tal com esdevenen símbols d’estructures arcaiques i són víctimes propiciatòries del malestar social. Els homes pertanyents a un palau de Txaro (Mur de Roda), dirigits per Guillem de Claravalls i Bernat Per de Foradada, s’alçaren contra l’abat de Sant Victorià d’Assan i enderrocaren aquesta fortificació, la qual ja no seria mai més reparada (v. 1210). No obstant això, el cor emmurallat dels palaus oferia un espai ideal per al desenvolupament de l’hàbitat concentrat, de manera que topònims i antropònims en conservaren la memòria.

Probablement devien gaudir d’una categoria semblant les anomenades almúnies, explotacions de tradició musulmana que almenys en principi conservaren bona part de llurs trets distintius; al començament del segle XIII hom troba encara esment de l’almúnia de don Arrufat (Graus). En aquest sentit es constata com conserven un districte propi amb antics mollons, enclavat en una contrada de dimensions variables, però que lògicament ha estat adscrit al territori d’un castell (Castelló, 1093; Castro, 1110; Estopanyà, 1120) o a voltes a més d’un, com és el cas del Puig Sivarano, on hi havia una almúnia “que est infra terminos de Chastro et de Capella et de Gradibus” (1117). D’igual manera que les quadres, les almúnies tenien béns propis, com ara “casis, terris, vineis, arboribus, lineares et canemares”, però també participaven dels drets comunals del castell i fins i tot de les salines. En el futur, tanmateix, foren dividides en diverses tinences i restaren només com uns termes fossilitzats.

Dins el districte dels castra, cal registrar també la presència d’altres fortificacions similars, subordinades a la principal però dotades de certa personalitat i independència. Així ho consignen els instruments: “intra terminos de predictis kastris donat ei unum kastellum” (1090); “ipsum castrum de Ziuriana cum ipso castello de Pennella” (1094). Aquests “castellons” o castellets que completarien les estructures defensives del terme, probablement devien ser anteriors a l’organització romànica i, per tant, aquells que no centraren cap castellania van haver de ser integrats a les noves cèl·lules administratives. Ermengol IV d’Urgell encomanà a Ramon IV de Pallars Jussà “kastrum illud de Calasantio … excepto kastello illo de Nercha cum suis terminis et pertinentiis” (1090); de Nerca, se’n perd la memòria. Tard o d’hora, doncs, la major part d’aquests van haver d’assolir la categoria de castells termenats (Castellet) o desaparèixer com a tals (Secastella). L’abat de Sant Victorià d’Assan, com a senyor de Graus, lliurà en alou al seu castlà Vita Garcés de Cavallera “illo castello qui est exiente de valle Magna”, i tot seguit l’atermenà (1085). Es tracta d’una situació conjuntural que es dóna tant en el marc de les altes valls (Castelló de Tor) com especialment a la marca ribagorçana (Fet); en allunyar-se la frontera molts d’ells no havien de tenir continuïtat. Tanmateix, hi ha una frontera que perdurarà sempre, els Pirineus, i ací es consignen, bé que d’una manera esporàdica, algunes fortificacions notables com ara Castell Ferran (Benasc) o l’Estrada (Senet).

L’origen de les quadres és divers, bé que en principi aquestes desmembracions semblen obeir a la recerca d’una major eficàcia en la consolidació i repoblació de la frontera. Així ho jutjaren els comtes de Barcelona en concedir al cavaller Miró Isarn un puig als límits finals de la marca per tal que el fortifiqués, de nom Miravet, i tot seguit establiren les fites del nou territori reservant la meitat dels delmes a favor del castell d’Estopanyà com també l’ús mancomunat de pastius i boscs (1066). Semblantment féu el comdor d’Àger pel que fa a Vallsegura d’Estall i a Entença (1063), i encara més al N, es registren la de Castre, edificada pel bisbe i termenada pel rei (1085), i l’antiga quadra de Lasquarri (1087). Per tant, convé destacar que almenys aquestes primeres entitats documentades tenen un marcat caràcter militar i senyorial, potser com a successores d’antigues guàrdies. Es podria dir, fins i tot, que de bon començament l’aixecament d’una torre mestra va ser el seu signe distintiu. No obstant això, les quadres havien de proliferar per tota la comarca arran de la concurrència de dues o més senyories en el marc d’una mateixa demarcació que conservaria la seva primigènia unitat (Lluçars) o bé es perdria amb el pas del temps (Casserres). Aquesta seria llur provinença més normal i planera, sovint una existència reconeguda de fet que no trobaria la seva expressió jurídica fins a èpoques més acostades a la nostra. A voltes, però, s’infereix que llur existència també té relació amb comunitats aïllades que van reeixir a defensar llurs drets comunals (Puiassons, Bordes de Sant Miquel). A la fi del període romànic la llista fóra llarga, ja que els diversos tipus de jurisdiccions especials preexistents tard o d’hora són assimilats a la categoria de quadres, i, per tant, rar era el castell que no en tenia més d’una (Calbera).

Les guàrdies

Amb el nom genèric de fortitudines et munitiones es designen, finalment, un seguit de torricons o fortaleses secundàries que des de les seves posicions estratègiques suplien les mancances del castell principal, sobretot pel que fa al control de cruïlles de comunicacions i a la connexió visual entre tots els sectors de l’escarpat territori. La guàrdia de Castelló de Vallmanya era encimbellada en un puig que dominava el mateix castell (1085). Certament, aquests tipus d’edificacions figuren molt rarament en els documents; tanmateix, es pot pensar que devien progressar en moments de gran perill i, després, arran de llur situació moltes vegades inhòspita, devien ser abandonades i van desaparèixer gairebé del tot. Així, amb el nom específic de Guàrdia hom troba esment d’una torre de guaita al districte de Güel (996); les escadusseres notícies posteriors fan difícil seguir-ne la pista. La divisió política del país sembla que afavorí la seva instal·lació ben al N (Guàrdia d’Estivella, 1079), i referències com ara “podium de ipso castello” (Bellasia, 964) fan pensar que des d’antic una sèrie de puigs (Puimolar, Puifel) i de roques o “peires” (Rocaspana, Sapeira) tenien assignada aquesta funció de vigilància encara que només fos d’una manera circumstancial.

En principi devien tenir aquesta mateixa categoria o missió les torres que coronaven els cims o llocs alts de Ribagorça. El topònim Torre és molt característic del nostre país, ja que de bon principi es troba estès per tota la comarca, cosa que ha fet pensar a més d’un estudiós en antigues arrels del poblament (Torreciudad, l’Espluga de la Torre). Amb tot, en arribar a l’època romànica, ja havien perdut en molts casos la seva fesomia originària i hom l’aplicava a diferents tipus d’estructures com ara castells (Torre de Tamúrcia), viles (Torres), quadres (Torre de Buira), explotacions agràries (pujol de la Torreta) i llocs de residència senyorial (Torre de Ricard), o simples punts de vigilància (Torreta), per tal com no constituïen cap entitat especial. Les dades documentals indiquen almenys llur caràcter fortificat; així, una casa de la Torre de Montanyana afrontava amb el mur que tancava la vila (1088). Segurament, d’acord amb un poblament disseminat, aquests habitatges closos proliferaren en aquells nuclis més allunyats del terme.

Les vil·les

En principi, la villa amb la seva demarcació va ser la cèl·lula territorial més bàsica en un context d’hàbitat dispers. Al llarg de l’època que s’estudia s’enregistra, però, un intens procés de degradació i de transformació en benefici dels llocs fortificats i de la subsegüent aparició de nuclis importants de població. De fet, la villa continua essent l’estructura bàsica d’aquelles contrades on no s’avenia l’establiment del castell termenat, com les altes valls, i, si més no, punt de referència quasi obligat a l’hora de situar qualsevol edificació de la comarca. Així, doncs, el mot villa és un terme força ambivalent —no cal confondre’l pas amb l’actual vila o població gran—, i té relació amb realitats diverses. En aquest sentit, hom ha interpretat que la seva ambivalència tradueix els diversos graus de romanització. De fet, a la Ribagorça carolíngia no es pot parlar pas de sistema dominical clàssic, sinó que el sentit més freqüent de villa és el de llogaret o veïnat amb un territori ben delimitat format per habitatges i altres edificacions, entre les quals destacava l’església, diverses clarianes amb camps, terres de conreu i arbres fruiters, i zones de bosc i de pastures. Aquestes villae podien assolir dimensions variables, des d’una dotzena d’hectàrees fins a superar-ne el miler. A la marca de la Terreta predominava més aviat la noció de vil·la petita subordinada a la jurisdicció d’una castellania i, fins i tot, enclavada en un lloc o partida del terme (“ipsa villa Calvarola qui est in loco Onestui”, 892). En els casos més coneguts, es comprova una extensió propera al mig centenar d’hectàrees (Olb), repartides en un elevat nombre de parcel·les independents que, majoritàriament, eren propietat de camperols aloers, bé que també n’hi havia d’un sol amo (Teudili). Considerades com a unitats fiscals, que era el que en mantenia la cohesió, moltes van esdevenint simples loca i vilars annexos a mesura que entren sota una dependència superior, bé sigui un monestir (Torogó, 884), bé sigui la mateixa casa comtal (Santa Càndida, 918). No es pot oblidar, però, que alhora s’assisteix a la creació de noves vil·les arran d’un ampli moviment de colonització; a manera d’exemple, el monestir de Santa Maria de Lavaix va ser precedit pel de Vilanova, topònim que es repeteix a diverses contrades (Benasc, Esdolomada, Merli).

No obstant això, al cor mateix de la Ribagorça, abans de l’any mil la vil·la ja era entesa com un gran domini comtal, repartit entre la reserva (coromines) i unes quantes tinences (capmasos), i sotmesa, per tant, a unes coercions col·lectives. No cal dir que aquest model d’administració, amb alternatives diverses, trobarà plena difusió a mesura que el país es feudalitza, i tard o d’hora la presència del castell o l’església parroquial afavoriran la concentració de l’hàbitat. Així, la vil·la de Senet era formada per diversos capmasos subjectes a censos, usos i delmes de tota mena, segons un document del 1118. La fragmentació de les vil·les en aquestes explotacions comportava un evident risc de desintegració pel que fa a les més petites, algunes de les quals quedarien llavors repartides entre diversos masos (Elabi, Vilva); però cal cridar l’atenció sobre un procés de concentració (la Cera, Palomera i Terrats, 1006), tal vegada impulsat per l’autoritat. Els comtes sempre tingueren gran cura de mantenir el status quo vigent, ordenant “que no sigui destruït cap capmàs del terme”. És així com en determinats casos (Benasc) la vil·la esdevé una estructura estable que ha perdurat al llarg del temps i ha donat lloc als actuals municipis; en altres, la seva imatge es va degradant progressivament (Oliberà) i esdevé sinònim de mas.

Les cases fortes

Des d’antic ja hi devia haver més d’una casa forta amb relació als propietaris dels fundi romans. El mateix nom de Ribagorça pot tenir té relació amb la curtis senyorial d’una gran explotació rural, tot i que hom utilitzava sovint aquest terme per anomenar un espai clos d’ús ramader (Cerllé, 1020). D’altra banda, llogarets com Aulet i Aulàs potser conserven memòria d’un primitiu edifici d’aquest tipus. En realitat, a l’època romànica hom troba un ampli ventall de mots que foren sinònims de cases fortificades, alguns dels quals ja han estat esmentats, com ara torres o palaus. El caserum de la Millera era centre d’un districte fronterer (1049). Unes “mansiones cum ipsa besturre” són esmentades “intus murum” del castell d’Alcet (1096). La sala de Berenguer Gombau regia un districte propi (1101), i ha donat el nom a l’actual caseriu de la Vall de Lierp. Finalment, tal com encara és evident, en ocasions s’apinyaven un conjunt de cases per formar un recinte tancat (Parietes de Casa, 1103).

El moment de l’esplet de les domus o cases feudals es viurà en arribar la baixa edat mitjana. Llavors, producte de la disgregació del dret banal, simples cavallers comencen a erigir torres i fossats al voltant de les seves residències, a fer de la seva llar, bressol del seu llinatge, una gran casa senyorívola, és a dir, la rèplica reduïda de les grans mansions; era per a ells una qüestió de prestigi, a més de les tradicionals raons de protecció. Vinculades al senyor del castell, aquestes famílies tenien uns drets de protecció sobre el territori on s’aixecava el seu casal. La relació d’aquests tipus d’edificacions és molt àmplia; per exemple, “domibus quod dicitur Lo Soler de Calvera” (1222), una heretat vinculada des d’antic als castlans de Calbera, però enclavada al castell de Fontova. Pràcticament totes les cases fortificades van ser enderrocades per ordre de Felip II, quan les seves tropes ocuparen el comtat de Ribagorça (1592), i, amb la pèrdua dels drets feudals, es convertiren en masos de certa importància.