Introducció
A la Ribagorça, un territori marginal, la cura d’ànimes restà majoritàriament en mans de les comunitats religioses i de la iniciativa particular. En aquest context, prosperaren tant les immunitats monàstiques com els patrons laics d’esglésies, encapçalats pels mateixos comtes, mentre que l’estructura episcopal va haver d’obrir-se pas amb grans dificultats i, en realitat, només va poder reeixir a partir de la implantació de la reforma gregoriana que delimità i destrià la jurisdicció eclesiàstica. Així doncs, el pes de la tradició explica en bona part la importància de monestirs i canòniques, la integració de les esglésies en el marc de les castellanies i, en definitiva, la creació d’estructures particulars com les abadies parroquials.
Vegeu també: Esglésies de l’Alta Ribagorça Oriental anteriors al 1300; Esglésies de l’Alta Ribagorça Occidental anteriors al 1300; Esglésies de la Baixa Ribagorça Oriental anteriors al 1300; Esglésies de la Baixa Ribagorça Occidental anteriors al 1300
El bisbat de Roda
Mapa de la diòcesi de Ribagorça-Roda i les seves variacions entre els segles X i XII, amb indicació dels ardiaconats, els monestirs i altres esglésies sotmeses a la catedral de Roda.
J. Boix
Abans s’ha tractat de la diòcesi de Roda en el seu sentit d’organització territorial i en relació, i sovint oposició, amb les diòcesis veïnes, en especial amb la d’Urgell; aquí es considera únicament en el seu aspecte d’entitat que va configurar i regir la vida religiosa a la comarca.
En principi, el bisbat de Ribagorça va néixer de la voluntat dels seus comtes d’obtenir per als territoris que governaven una independència religiosa que fes de suport a la política. Els orígens concorden amb la instauració de la dinastia pallaresa, amb l’antic bisbat de Pallars (888), que malgrat les pressions de l’antiga seu urgellesa, trobà continuïtat en la persona del comte bisbe Ató I (923-955). A la seva mort, la branca ponentina va afermar ja la seva pròpia autonomia; així, Odesind esdevingué bisbe privatiu, alhora que el seu pare, el comte Ramon II de Ribagorça, erigí l’any 957 la primera seu catedralicia, en honor de sant Vicenç màrtir, a la ciutat de Roda, fora, doncs, de l’abast urgellès.
Per tant, reflex d’antigues disposicions conciliars, la diòcesi de Roda nasqué i cresqué a partir de greus mancances jurídiques que qüestionaren la seva legalitat, especialment, davant els retrets dels bisbes d’Urgell. Tanmateix, els seus patrons aprofitaren la situació marginal del bisbat, fronterera, i les conjuntures favorables, per tal d’obtenir la indispensable consagració episcopal de mans diverses, de bisbes gascons (Ató, Arnulf i potser Salomó), del metropolità de la Narbonesa (Odesind, Eimeric) o dels mitrats urgellesos (Adolf, Borrell). No es pot oblidar els diversos intents polítics i religiosos per a reconstruir la metròpoli tarraconense, que en bona lògica tingueren sempre l’oposició de Narbona. De fet, els prelats d’Urgell no acceptaren mai el moviment cismàtic que originà la segregació d’aquestes terres i continuaren considerant Roda com una diòcesi sufragània. L’arquebisbe Eimeric de Narbona, per la seva banda, s’assegurà la fidelitat d’aquesta zona en esdevenir un dels principals promotors de la seu rodenca, la qual fins i tot vinculà a un membre homònim de la seva família. El trànsit del mil·lenni posà en evidència les greus mancances del bisbat; s’enregistrà la intromissió de bisbes mossàrabs, la pèrdua del suport comtal i, fins i tot, la mateixa seu fou arrasada per un escamot musulmà. Les actes d’elecció i de consagració el 1017 del bisbe Borrell, conservades a la seu, com també el pontifical de Roda, que és contemporani, n’han proporcionat valuosos documents històrics. Cal destacar que l’elecció i l’aclamació del nou prelat corresponia llavors al comte, el qual donava el seu consentiment, i als representants de l’Església, és a dir, abats de monestirs, clergues de Roda i optimats del país. Des d’aleshores, les relacions amb els poders laics s’estrenyeren encara més, fins al punt que el rei Sanç Ramírez no tingué cap inconvenient a deposar Arnulf (1065) i Salomó (1075). Amb tot, aquests greus trasbalsos precedeixen la implantació de l’anomenada reforma gregoriana, de manera que en el futur els bisbes de Roda gaudiran d’independència sota la protecció directa de Roma (1077). No és casual que l’enèrgic i influent Ramon Dalmau, després que Sanç Ramírez hagués encomanat el regne a la Santa Seu (1068), fos en realitat el candidat del legat pontifici, ni que aquest prelat, mentre consolidava el bisbat i reformava les seves institucions, aconseguís del rei la promesa de respectar les futures eleccions episcopals per part dels canonges de Roda (1085), cosa que confirmà el representant pontifici (1092). L’exercici d’aquesta pràctica portà algunes complicacions: Llop Fortunyons renuncià el càrrec (1096), Esteve no volgué ésser consagrat (1126); però la ferma intervenció romana contra la simonia assegurà la seva continuïtat i dotà Roda dels prelats més brillants (Ponç, Ramon Guillem, Pere Guillem), tots ells consagrats pel pontífex.
L’ordenació de Ramir II el Monjo (1134) féu trontollar seriosament les relacions amb la cúria pontifícia i posà en perill aquesta autonomia electiva. Els bons oficis de l’arquebisbe de Tarragona, Oleguer, permeteren salvaguardar aquest sistema i, alhora, vincular definitivament el bisbat de Roda a la restaurada arxidiòcesi de Tarragona. Així, l’any 1136, el clergat i el poble de Roda, canonges, abats i nobles, s’adreçaren a l’arquebisbe notificant l’elecció de Gaufred com a prelat d’aquesta seu i suplicant la seva consagració. Val a dir que l’engranatge electoral es basava en les virtuts que adornaven la persona del candidat, l’elecció del qual en principi s’havia de fer per consens i unanimitat. La qüestió es complicà molt amb el trasllat a Lleida (1149), l’Ordinatio Eclesia Ilerdensis (1168) i les successives constitucions que restringiren cada vegada més el nombre d’electors amb veu i vot (1232). De fet, els canonges de Roda s’atrinxeraren en aquest privilegi; molts dels bisbes foren ribagorçans (Gombau de Camporrells, Berenguer d’Erill) i, per tant, sovintejaren els conflictes amb els de Lleida. L’any 1238, com sigui que no es posaven d’acord, set compromissaris designaren fra Ramon de Siscar, d’una noble família del país. Llavors el capítol de Lleida promogué un procés davant l’arquebisbe de Tarragona, Pere d’Albalat, antic cap seu, el qual dictaminà una nova ordinació electoral que reduïa la presència de Roda a un terç (1244). La polèmica continuà amb Ramon de Montcada (1251), i la manca de compromís féu que a mitjà termini es perdés en favor del rei i del papa.
En principi el patrimoni del bisbat era ben migrat. L’acta de dotació de Sant Vicenç de Roda, el 957, sembla més pròpia d’una església rural que d’una catedral. El primitiu arxiu es va perdre en el trasllat de la seu a Llesp, però les notícies retrospectives només indiquen unes quantes donacions comtals. És sabut que el bisbe Eimeric hagué de recórrer als seus parents narbonesos per pagarne el rescat (1006), i que els cronistes avaluen com a “pobre” el bisbat, el qual esdevingué “mediocre” a la fi del segle XI. De fet, des d’antic, igual que la defensa del territori, les necessitats d’assistència religiosa havien estat assumides pels poders polítics i llurs representants, per les comunitats d’homes lliures i, en especial, per les cases religioses. En aquest ambient, els primers bisbes ribagorçans van haver d’esforçar-se per organitzar la diòcesi erigint i consagrant noves esglésies i cohesionant-ne els territoris, van haver de lluitar per fer valer la seva autoritat damunt les immunitats monàstiques introduint successives reformes a la regla benedictina (939-975, 1078-91, 1223) i, fins i tot, agafant-ne el comandament en èpoques de crisi (Lavaix, 939; Alaó 1068), i van haver de reclamar sovint l’observança dels drets parroquials. Aquest era el pera de la qüestió ja que, en no tenir una tradició episcopal, les rendes eclesiàstiques anaven unides a la propietat alodial de la terra (Castillo de Sos, 979), i les parròquies s’integraren a les castellanies (Calbera, 997). No cal dir que, després, els cavallers feudals consideraren els delmes dels seus dominis senyorials com a part integrant de llurs franchezas, i que aquesta mentalitat va ser extensiva a les terres guanyades a la frontera, de manera que Arnau Mir de Tost, pel seu compte i risc, erigí una abadia mentre que reis i nobles bastiren llurs pròpies capelles, cosa que segons sembla acceptà la seu de Roma (1095). És per això que la concessió dels delmes provinents dels alous reials, amb limitacions, representà una autèntica “restauració” del bisbat de Roda. Tal com ja havien fet els monestirs, els bisbes s’avingueren a pactar amb els patrons d’esglésies en canvi dels delmes i reservant-se l’ordenació dels preveres i el lliurament del crisma a la pròpia seu (“sacros vero ordine et crisma”), com també drets judicials (Viacamp, 1072); a poc a poc, aconseguiren vincular un bon grapat d’esglésies parroquials, de manera que l’any 1092 ja fou possible dotar la canònica catedralicia.
D’aquestes rendes parroquials, el bisbe acostumava a rebre’n de primer el terç i des de mitjan segle XI la quarta part (“quartes episcopals”), mentre una porció semblant era adjudicada per a les robes i els vestits dels seus clergues o monjos servents, i la resta era dedicada a despeses corrents. Certament, a la fi del segle XI els bisbes de Roda esdevenen, a més, grans senyors feudals dotats d’àmplies jurisdiccions, i com a tals, participaren tant en la política de la cort com en les grans campanyes militars. Ramon Dalmau intervingué en assumptes de tot tipus; alguns escatocols arriben a afirmar el seu regnat a la Ribagorça, i a la fi de la seva vida aconseguí reunir un notable patrimoni personal (1094). De la carta de recomanació del papa Pasqual II (1103), es desprèn que una tasca pròpia dels bisbes era la d’ajudar el rei en el bon govern dels estats per mitjà de llur consell, auxili i oracions. La senyoria dels bisbes de Roda-Lleida, després de desprendre’s de la ciutat de Roda en favor del capítol (1092-1212), se centrà en la vall de Barravés, que aconseguiren controlar del tot el 1309, i en algunes viles del migdia (Aguilaniu, Fonts).
D’altra banda, però, els documents donen entenent que els bisbes de Roda transigien sovint pel que fa a les esglésies dels optimats, a fi de no perdre-les. Quan alguns barons s’encomanaren a Ot d’Urgell, exigiren les mateixes condicions (1105). En realitat, la pèrdua de la seu de Barbastre tingué molta relació amb la intransigència del bisbe Ramon Guillem. No s’ha d’oblidar que a mesura que s’afermava la jurisdicció del bisbat de Roda, per contra, anaven sorgint les abadies nullius, i delimitar l’abast de la seva exempció fou un dels principals camps de batalla en l’acció episcopal. Ramon Dalmau, a desgrat seu, finalment hagué d’admetre que el monestir de Sant Victorià d’Assan havia de ser sempre lliure, franc i ingenu de tot domini episcopal, cosa que afectava els delmes, el dret de corregir els clergues, la distribució de l’oli crismal i l’administració del baptisme (1091). Únicament el bisbe Gombau de Camporrells tingué la suficient influència perquè el papa Celestí III anul·lés les jurisdiccions exemptes de Sant Victorià d’Assan i de Sant Pere d’Àger (1195), tot comminant llurs abats i decretant-ne l’excomunió (1197). Amb tot, Innocenci II revocà aquesta decisió, i poc després assolien aquest mateix status els monestirs d’Alaó i de Lavaix.
Confirmació de l’elecció de Borrell per a la seu de Roda de Ribagorça (21 de novembre de 1017)
El bisbe Ermengol d’Urgell i els canonges de Santa Maria confirmen l’elecció de Borrell per a la seu episcopal de Sant Vicenç de Roda, feta, amb el consentiment del comte Guillem de Ribagorça, pels nobles, abats, canonges de Sant Vicenç i pels habitants del comtat de Ribagorça.
"Anno trabeationis Domini nostri Ihesu Christi millesimo XVII, era millesima quinquagesima quinta, indicio XV, concurrente I, pacta XX. Auctor et dominus cum Patre et Spiritu Sancto omnium creaturarum quibusque sub illius gracia conmanentes omne monarchia disponuntur regimina. In quo reverentissime nominando domno Wilielmo illustrissimo comite cum omne vulgus populo qui degent in comitato Ripacurcensis tellure una cum domno Ermengaude presule in sinu matris ecclesie Sanete Marie Sidis vico Orgellensis, qui est caput omnium ecclesiarum iam dicto comitato, venit quidem domnus Borrellus, filius Rechildis femina, una cum consensu et voluntate supra dicto excellentissimo comite sive optimatibus vel principibus eius nec non etiam religiosorum clericorum atque abbatum, idest Galindus, abba Sancte Marie Uarra, et Sanila, abba Sancti Andree, et Dacco, abba Sancte Marie Lavaies, et Aster, abba Sancti Petri Taberna, et Manasse, abba Sanctorum Iusti et Pastoris Aurigema, et Isarnus, abba de Sancto Stephano, et Aster, abba Sancti Michaelis, et Abbo, abba Sancte Marie Alaone. Nos simul in unum cum canonicis Sancti Vincentii martiris Christi cuius sedis sita est in civitate Rota, idest Barone, archisacer, et Gerallus, sacer, et Galindus, sacer, et Durandus, sacer, et Miro, sacer, et Altemirus, sacer, et Guimara, sacer. Subiungimus etiam fidelium laicorum, idest Urrato et fratres eius, Miro et fratres eius, Garsia et fratres eius, Bernardus et fratres eius, Gela et fatres eius, Ato et fratres eius, Ansila et fratres eius, Asnarius de Villa Nova, Bernardus de Anaspuni et fratres eius, Martinus et fratres eius, Garsia de Guduli et fratres eius, Abbo de Tromeda et fratres eius, Riculfus et fratres eius. Et expetivit eleccionem et obedienciam et benediccionem pontificalem ante sacro sancto altario Alme Marie sedis prefate et ante domno presule prenotato sive multorum clericorum in Christo agonizantes obsequio, id est, Isarnus, archisacer, Poncius, archilevita, Transeuerus, archilevita, Arnallus, arkilevita, Unifredus, arkilevita, Bernardus, arkilevita, Randulfus, arkilevita. Vivas, sacer, Bellus, sacer, Bernardus, sacer, Wiskafredus, sacer, Seniofredus, sacer, Guinbertus, sacer, Adalbertus, sacer, Seguinus, sacer, Wilielmus, sacer, Amallus, sacer, Unifredus, sacer, Wifredus, sacer, Wilielmus, levita, Wifredus, levita, Miro, levita, item Miro, levita, item Wilielmo, levita, Dela, levita, Petrus, levita, Lupus, levita, vel aliorum cannonicorum venerabilium quorum nomina longum est scribere. Adiuvante domno et Salvatore nostro Ihesu Christo helegimus hunc Borrellum prefixum, ut ad eleccionem et honorem presulatum perveniat divina miserante clemencia. Est namque prudens, docibilis moribus, temperatus vita, castus, sobrius, humilis, misericors, hospitalis, in lege Domini instructus, verbo simplicibus dissertus, sanctamque et individuam Trinitatem, Patrem et Filium et Spiritum Sanctum unum Deum omnipotentem credens atque confirmans, Deum ante secula, homo in finem seculorum predicat. Cum his tantis et aliis virtutibus decoratum prefatum Borrellum agnoscimus, nos omnes eligimus illum uno animo unoque conventu decrevimus et corroboramus, ut ad ordinem sui presulatus susceptione tranfundat atque in Domino fisus accedat. Iterum atque iterum ego Ermengaudus prefatus episcopus una cum katerva clericorum predictorum advocamus, adclamamus atque eligimus dicto Borrello, ut per divina manu Salvatoris protegente vel donante ad honorem et benediccionem atque ordinacionem sui presulatus accedat et susceptione perveniat, sub tuicione Alme Marie sedis prefate et sub dominatione domno Ermengaudo episcopo et successores eius.
Exaratus est autem hec titulus eleccionis presulatus XI kalendas december, anno XXI regnante Rothberto rege.
Witardus sacer, qui hanc eleccionem per volumptatem domno Wilielmo comite et per iussione domno Ermengaudo episcopo scripsi et subscripsit die et annoque prefixo."
O: ACU, perg. 205.
a: Baluze: Capitularia regum francorum, vol. II, París 1780, cols. 630-632.
b: Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, vol. X, València 1821, ap. XXVI pàgs. 288-290.
c: Baraut: Els documents, dels anys 1010-1035, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia” (la Seu d’Urgell), vol. IV (1981), doc. 350, pàgs. 61-63.
_______________________________________________________________________________________________________________
Traducció
"L’any mil disset de l’encarnació de nostre Senyor Jesucrist, mil cinquanta-cinc de l’era, indicció quinzena, concurrent primer, epacta vintena. Ell és el creador i senyor de totes les criatures juntament amb el Pare i l’Esperit Sant, i, restant totes elles sota la seva gràcia, tot govern es regeix pel seu únic poder. Nomenat amb el consentiment del molt venerable senyor Guillem, il·lustríssim comte, juntament amb tota la multitud del poble que viu a la terra del comtat de Pallars, i del senyor Ermengol en el si de l’església mare Santa Maria de la seu d’Urgell, que és el cap de totes les esglésies de l’esmentat comtat; vingué el senyor Borrell, fill de Riquilda, dona, amb el consentiment i el voler de l’excel·lentíssim comte esmentat, dels seus prohoms i prínceps, dels religiosos clergues i abats, com són, Galí, abat de Santa Maria d’Ovarra, Sanila, abat de Sant Andreu, Dacó, abat de Santa Maria de Lavaix, Aster, abat de Sant Pere de Taverna, Manases, abat de Sant Just i Sant Pastor d’Orema, Isarn, abat de Sant Esteve, Aster, abat de Sant Miquel, i Apó, abat de Santa Maria d’Alaó. Nosaltres, alhora i juntament amb els canonges de Sant Vicenç, màrtir de Crist, la seu del qual és situada a la ciutat de Roda, o sigui, Baró, arxipreste, Guerau, sacerdot, Galí, sacerdot, Duran, sacerdot, Miró, sacerdot, Altamir, sacerdot, i Guimerà, sacerdot. Hi afegim també els fidels laics, o sigui, Urrat i els seus germans, Miró i els seus germans, Garcia i els seus germans, Bernat i els seus germans, Gela i els seus germans, Ató i els seus germans, Ansila i els seus germans, Asnar de Vilanova, Bernat d’Anaspuny i els seus germans, Martí i els seus germans, Garcia de Gudul i els seus germans, Abó de Tromeda i els seus germans, Riculf i els seus germans. Sol·licità l’elecció, l’obediència i la benedicció pontifical davant l’altar sagrat de Santa Maria de la seu esmentada, davant del bisbe esmentat i de molts clergues que lluiten al servei de Crist, o sigui, Isarn, arxiprest, Ponç, arxilevita, Transever, arxilevita, Arnau, arxilevita, Unifred, arxilevita, Bernat, arxilevita, Randulf, arxilevita, Vives, sacerdot, Bell, sacerdot, Bernat, sacerdot, Giscafred, sacerdot, Seniofred, sacerdot, Guimbert, sacerdot, Adalbert, sacerdot, Seguí, sacerdot, Guillem, sacerdot, Arnau, sacerdot, Unifred, sacerdot, Guifré, sacerdot, Guillem, levita, Guifré, levita, Miró, levita, un altre Miró, levita, un altre Guillem, levita, Dela, levita, Pere, levita, Llop, levita, i altres venerables canonges, el nom dels quals fóra llarg d’escriure. Amb l’ajuda del Senyor i Salvador nostre Jesucrist escollim aquest Borrell esmentat perquè arribi a l’elecció i a l’honor episcopal per misericòrdia de la clemència divina. En efecte, és prudent, dòcil de costums, de vida moderada, cast, sobri, humil, misericordiós, hospitalari, instruït en la llei del Senyor, eloqüent amb senzillesa de paraula, afermat creient en la Santa i indivisible Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant, un sol Déu omnipotent, i el predica com a Déu abans dels segles i home a la fi dels segles. Reconeixent que l’esmentat Borrell es troba ornat d’aquestes virtuts tan grans i de moltes altres, tots nosaltres l’elegim unànimement i de comú acord decretem i confirmem que passi a l’ordre episcopal i hi accedeixi confiant en el Senyor. Una i altra vegada, jo, l’esmentat bisbe Ermengol, juntament amb la multitud de clergues esmentats, cridem, aclamem i elegim l’esmentat Borrell perquè amb la protecció i el beneplàcit de la mà divina del Salvador accedeixi a l’honor, la benedicció i l’ordenació del seu càrrec episcopal i arribi a prendre’n possessió, sota la tutela de Santa Maria de la seu esmentada i sota el domini del bisbe, senyor Ermengol, i dels seus successors.
Aquest document d’elecció episcopal ha estat escrit el dia onzè de les calendes de desembre, l’any vint-i-unè del regnat del rei Robert.
Guitard, sacerdot, que ha escrit aquesta elecció per voluntat del senyor Guillem, comte, i per ordre del senyor Ermengol, bisbe, i ho subscric el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Els ardiaconats
Ja en els primers anys del bisbat ribagorçà hom troba esment de l’existència de dos ardiaques entre el clergat de Roda (971), però tot indica que es tractava encara d’un títol sense concreció geogràfica. A l’inici del segle XI ardiaca esdevé sinònim d’arxiprest, i per tant, per delegació del bisbe, dirigia la comunitat de Roda i la cura d’ànimes amb certes atribucions que li eren pròpies. Cap al 1040 apareix vora el bisbe Arnulf l’ardiaca de Llimiana, a qui tal vegada foren confiades les conflictives terres pallareses, però només és una conjectura. Més endavant, l’ardiaca es confon amb el prepòsit. Cap al 1080, com sigui que el bisbat prengué una extensió considerable i es reformà l’estructura catedralicia, a partir de la idea de direcció centralitzada i d’impulsar la vida comunitària, sorgí la necessitat de crear unes subdivisions administratives i pastorals que d’acord amb la tradició foren confiades als ardiaques. Així, en temps del bisbe Ramon Dalmau, les parròquies del bisbat de Roda ja foren agrupades en els quatre ardiaconats tradicionals: Ribagorça, Benasc, Terrantona i Pallars. Però sabem ben poca cosa del seu funcionament i estructura interna. Aquests ardiaques foren considerats dignitats majors de la canònica catedralicia, i com a tals havien de subvenir a les despeses, almenys d’una festivitat a l’any (1093). Amb tot, s’infereix que els ardiaques no observaven la vida comunitària ni el vot de pobresa, ja que a més de les rendes de l’ofici, gaudien amb llurs parents de béns propis. És interessant destacar les disputes entre l’ardiaca Ramon Oriol i el monestir d’Alaó per Sant Joan d’Alins, ja que la resolució episcopal del 1158 confirma el seu caràcter itinerant mentre dirigeix i controla els preveres del territori assignat: “habeat ibi cenam semel in anno, scilicet, tribus equitatibus et pueris suis”. Tot i el trasllat a Lleida (1149), continuaren els lligams econòmics amb el capítol de Roda fins que el bisbe Gombau de Camporrells els anul·là el 1192.
L’ardiaconat de Pallars era radicat a la Noguera Ribagorçana, una vall amb gran implantació de senyories eclesiàstiques i disputada amb Urgell. Va ser, doncs, una demarcació inestable, confiada als prepòsits de Roda (1074) i de Lavaix (1118, 1161), i que passà als abats del monestir d’Alaó (1081) i altres canonges, fins que vers la fi del segle XII desaparegué. L’ardiaconat de Benasc també patia d’una implantació dèbil; en principi era centrat a l’església parroquial de Campo (1136), bé que finalment va fer honor al nom i va ser regentat pel prior de Benasc (Jacob de Camporrells, 1291). A la fi del període havia perdut tota expressió geogràfica, per tal com conservava una mínima part del territori primitiu (Bielsa, Eixa, Merli), i en canvi havia estat compensat amb esglésies del Pallars i d’altres del migjorn (Fonts, Azlor, Sanui). L’ardiaconat de Terrantona, centrat a l’arxiprestat homònim, comprenia les possessions de la vall del Cinca, menys la capçalera, fins al mateix curs de l’Éssera, raó per la qual hi pertanyien Benasc, Perarrua, Castre o Olvena. Era dels considerats rics, ja que gaudí de les nombroses donacions fetes a Roda pels reis del casal d’Aragó. L’ardiaconat de Ribagorça, lògicament, va ser el més important dels quatre en tots els aspectes, tant pel nombre d’esglésies com per la seva influència, de manera que aquest ofici sovint revertia en el canonge més brillant i precedia l’elecció episcopal. En principi el càrrec restà vinculat a la canònica de Roda; l’ardiaca Bernat Ató (1108-29) n’assumí fins i tot la direcció; però amb el pas del temps traslladà el seu centre a Benavarri, tot i que conservà la seva importància. En aquest sentit, convé destacar la figura de Guillem Bernat de Fluvià (1264-79), futur bisbe de Lleida.
Les parròquies
Mapa de les esglésies de l’Alta Ribagorça de la Baixa Ribagorça anteriors al 1300.
J.E. Zamora i J. Boix
Mapes de les esglésies de l’Alta Ribagorça anteriors al 1300.
J.E. Zamora i J. Boix
A la Ribagorça carolíngia es documenten molt poques parròquies pròpiament dites, la qual cosa no vol pas dir que la cura d’ànimes estigués desatesa ni que la majoria de vil·les i vilars no tinguessin la seva basilica (Olb) o bé una domus (Oliberà); de fet, la parròquia, tal com s’entén avui dia, sembla una creació del segle XI. Hom creu, almenys en principi, que l’estructura parroquial no fou un factor important en l’ordenació de l’hàbitat ni encara menys del territori, bé que algunes advocacions donaren nom a entitats diverses com ara el Solà de Sant Martí d’Areny (909), la vall de Sant Martí del Sas (920) o la vil·la Santa Bella (958). Tot indica que la reforma carolíngia impulsà especialment la restauració (Alaó) i creació (Vilanova-Lavaix) de comunitats monàstiques allà on feien falta, però en general es limità a refer velles estructures preexistents, de manera que hom continuà considerant les rendes eclesiàstiques com uns drets lligats a la propietat de la terra.
L’erecció de la catedral de Roda el 957 no restà pas com un fet aïllat, sinó que impulsà tot un ampli moviment de construcció d’esglésies arreu de la comarca, sense que moltes vegades es pugui destriar les velles de les noves. D’acord amb un formulari prefixat, normalment els fundadors de les esglésies eren les autoritats locals competents, comtes, monestirs, senyors i preveres; només en un cas es registra la fundació episcopal (Bardaixí, 960), mentre que si es tractava d’una empresa col·lectiva de tota una comunitat, com era el més normal, tard o d’hora aquesta era suplantada pel llinatge principal, els membres del qual gaudirien almenys de la seva tinença i disposarien de les rendes al seu albir. Corresponia als promotors i futurs patrons, a més a més, dotar la basílica amb els ornaments eclesiàstics més imprescindibles (paraments, llibres i vestimentes litúrgiques), pregar al bisbe de torn la seva consagració i vetllar pel seu bon funcionament; els comtes confiscaren esglésies en cas de conducta irregular (Iscles, 980), i ells mateixos encomanaren als monestirs antigues cel·les ermes (Sant Joan de Viu, 947; Santa Càndida, 970).
Aquestes esglésies eren dotades amb terres, vinyes i altres béns segons s’expressa en moltes actes de consagració.
Església parroquial de Santa Maria de Cóll, a l’entrada de la vall de Boí, situada, com moltes d’aquesta comarca, fora del nucli urbà del poble.
A. Cutiller
Fou un bisbe forà, Jacob, el primer a reivindicar la potestat episcopal sobre les rendes eclesiàstiques, és a dir, delmes, primícies i oblacions (Güel, 996), a les quals s’afegeixen les defuncions (Nocelles, 1023), cosa que automàticament imitaren el bisbe Eimeric de Ribagorça i els seus successors. Emparats en la legislació canònica, els bisbes ribagorçans consideraren de la seva exclusiva competència no sols la consagració de l’edifici destinat al culte, sinó també assenyalar-ne els límits de la jurisdicció, concedir els drets parroquials, ordenar els clergues que n’havien de tenir cura i rebre’n l’obediència deguda, amb l’assistència als sínodes diocesans, la recepció dels sants olis i els pagaments dels censos prescrits. Amb tot, la seva acció es va veure força limitada per l’empenta dels senyors feudals. Aquesta situació canviarà radicalment a partir de la reforma gregoriana, reivindicadora de la plena llibertat de l’Església i dels dominis espiritual i temporal. La segona onada de consagracions d’esglésies es registrà a la primera meitat del segle XII, i des d’aleshores, els pontífexs rodencs ja pogueren comptar amb una autèntica estructura parroquial. El cas de Tolba és paradigmàtic: en contra dels drets de Falç, l’any 1130 el bisbe Pere Guillem consagrà en aquest lloc l’església de la Mare de Déu del Pui i li concedí els drets parroquials, fossar i baptisteri, privilegi de sepultura d’altres fidels de la diòcesi, llibertat i franquesa de les dotacions, quartes episcopals i altres drets a tot el terme de Falç, reservant-se els drets de cena i preguera. Des d’aleshores, les parròquies s’identifiquen amb la possessió d’una pica baptismal i d’un lloc, normalment al migdia, per a enterrar els morts. Justament, el culte als morts fou un dels ritus que més prosperaren i, per tant, les abundants rendes que se’n derivaven foren molt disputades.
Santa Cecília de Fontova, capella castellera i antiga parroquia del terme del castell de Fontova.
ECSA - J.A.Adell
D’acord amb la interferència de jurisdiccions i la vitalitat del patrocini laic, els bisbes rodencs seguiren la pràctica d’unir les esglésies parroquials de tota mena de sufragànies, cosa que en facilità el funcionament i l’observança religiosa. Per exemple, quan uns particulars de Fontova encomanaren Sant Miquel del Coll bo i conservant-ne la tinença, el bisbe exigí que el futur clergue “stet cum abbate Sancte Cecilie sicut unus de bonis clericis suis” (1113). D’aquesta manera la majoria de les parròquies ribagorçanes són grans i esdevenen “abadies”, ja que hi havia uns quants clergues i beneficiats que feien vida comunitària sota la direcció d’un “abat” o d’un vicari. A la darreria del segle XIII, les relacions d’esglésies i parròquies que contribuïren a sufragar la dècima papal de l’any 1280, permeten de conèixer l’estat de la qüestió; hi havia notables abadies com Benavarri, Monesma o Viacamp, que s’atansaven en entrades i nombre de membres a monestirs, i, per contra, als llocs menys poblats, n’hi havia amb rendes ben reduïdes (Toledo, Artasona, Perarrua).
Un cas singular en l’organització parroquial de la Ribagorça el constitueix la vall de Boí, bé que sembla que existien casos similars en altres valls pirinenques, almenys en les pallareses d’Àneu i Ribera de Cardós.
Les parròquies d’aquesta vall gaudien d’una administració especial i d’una certa autonomia que les feia molt impermeables a l’actuació dels bisbes i de jerarquies superiors. Es coneix plenament aquesta organització al segle XVI, quan consta que el clergat de la vall, integrat per co-rectors i vicaris formaven un consell que es reunia tradicionalment al santuari de la Mare de Déu de Caldes, per resoldre els seus problemes interns i també les relacions i la tributació amb el bisbe d’Urgell.
La falta total de documentació parroquial antiga fa que no se sàpiga des de quan hi havia aquesta organització, bé que existeixen indicis per creure que es remuntava al moment de l’ordenació parroquial de la vall, segurament iniciada al segle XI. De fet, del santuari de la Mare de Déu de Caldes, fins fa poc totalment indocumentat, se sap que existia des del 1191, per una deixa testamentària, i és així una de les primeres esglésies directament documentades de la vall. També se sap que el seu sacerdot, que el 1373 era Pere de Perves, tenia el títol d’abat de Caldes.
Aquesta autonomia era tan forta ja a l’inici del segle XIV que quan els visitadors arquebisbals de l’any 1314 volgueren accedir a la vall, es trobaren que no els deixaren visitar cap església i hagueren de desistir després d’haver pactat “amb el senyor de la vall” el cobrament de 50 sous com a dret global de visita a totes les esglésies (ACV, Visites d’Urgell, 1314-15).
Això mateix succeí l’any 1373 quan un visitador papal va arribar a la vall i va voler visitar les esglésies. Aquesta vegada va tenir una entrevista amb els vicaris de Barruera i de Durro, els quals juntament amb el rector de Cardet, van declarar estar exempts de visita, i que només havia de pagar 50 sous per totes les esglésies de la vall, com feien sempre que eren visitades les esglésies de l’oficialat al qual pertanyien. Aquesta visita dóna notícia també de l’esmentat abat de Caldes i dels vicaris de Taüll i Boí, esglésies que, juntament amb Erill-la-vall, es diu que ja s’havien intentat visitar sense èxit entre el 1362 i el 1370, en temps del papa Urbà V (Arxiu del Vaticà. Doc. Miscel·lània 5549, foli 5 v.).
Les esglésies sufragànies
L’existència d’un poblament disseminat en petites vil·les va fer necessària la multiplicació de temples arreu de la comarca, de manera que va ser necessari establir una estuctura coherent i una organització jeràrquica en funció de criteris diversos, d’una banda monàstics, i de l’altra, político-militars. No hi ha dubte que, a recer del poder comtal, els monestirs ribagorçans se situaren al cim de l’entramat i concentraren a redós de l’abadia, considerada com a parroquial (Alaó, Taverna, Lavaix), un bon nombre d’esglésies sufragànies amb les seves capelles (“omnes ecclesias qui sunt in monasterio Alaoni”, 970). En principi, totes les comunitats tenien un bon grapat de monjos que havien estat ordenats preveres, que segurament es dedicaven a la cura d’ànimes, però en arribar al segle XI molts d’aquests clergues oblidaren la vida comunitària, consideraren l’esglesiola com un bé privat més, els monestirs entraren en crisi i les relacions hagueren d’adaptar-se als nous temps. Hom ret jurament de fidelitat a l’abat del monestir d’Alaó per la cel·la de Sant Martí (v. 1030). De l’inici del segle XII s’ha conservat una convinença entre Alaó i el clergue Martí Galí sobre la tinença de Sant Esteve d’Esplugafreda. L’afer de Prullans és il·lustratiu de la situació de moltes d’aquestes esglésies; el monestir de Lavaix hi havia bastit una església a petició dels senyors locals i l’havia subjectada a Castissent, i poc després hi hagué plet per tal com els fidels no estaven d’acord amb els serveis que rebien, de manera que l’abat Martí va haver de consignar per escrit quines eren les seves obligacions. Un inventari de Santa Maria de Lavaix proporciona l’exemple de com estava organitzada la cura d’ànimes en el seu territori al començament del segle XIII: la parroquial, una de prioral, i deu de sufragànies amb les corresponents esglesioles. En l’endemig s’havien produït tota mena de possibles variants; l’església de Puimolar era ja més important que la matriu del Sas, s’havien consolidat noves fundacions com les del Pont de Suert o de Malpàs, mentre que havien disminuït les d’antics priorats (Sentís, Viu). Finalment, convé destacar per primera vegada l’adopció d’una ordenació racional basada en el poblament.
Els comtes i els altres fundadors, com el prevere Blanderic, per la seva banda, també agruparen els seus temples a redós d’una església principal (Santa Maria d’Iscles, 980), que en ocasions era qualificada de cel·la (Santa Càndida, 970). En general, el peculiar caràcter de les actes de consagració no permet comprovar cap estructuració del terme; en tot cas, l’agrupació d’esglésies entorn d’una de principal es fa per voluntat dels respectius patrons (Nocelles, 1023; Cornudella, 1139), els quals d’aquesta manera en conserven la tinença, o bé per exprés desig episcopal (Calassanç, 1103), per tal d’organitzar d’una manera coherent la diòcesi. Val a dir que, en el fons, la xarxa eclesiàstica ribagorçana s’adaptà al marc de la castellania, especialment a la frontera, de manera que sovint la seva història va paral·lela. Per regla general, tot castell tenia església pròpia, de vegades dotada com a parroquial (Estopanyà, Casserres), d’altres com a església privada (Benavarri), però tard o d’hora tingueren la sort d’esdevenir la principal. D’altra banda, la diversitat de senyories feia possible que qualsevol població, gran o petita, tingués algunes esglésies bastides i en ple funcionament. La instauració d’abadies i de beneficis en facilità la continuïtat, i en general, la de les esglésies particulars, considerades propietats materials dels fundadors, els quals disposaven de rendes, beneficis i dret de presentació.
Les capelles
Un gran nombre d’esglésies rurals només tenien atribucions per a celebrar alguns sagraments, en especial l’eucaristia. Normalment eren producte d’una fundació privada i per a usos molt determinats, tot i que també es donaven casos d’esglesioles que no gaudien d’uns recursos suficients. A la vall de Nocelles es registren dos oratorios satèl·lits de l’església de Terroco, l’un a una vilanova, l’altre al llogaret de Castellazo, i totes tres foren lliurades per llurs patrons com a dot a Santa Maria de Nocelles l’any 1023. La consagració de Sant Agustí de Roda el 1107 documenta l’exemple de capella annexa a un conjunt eclesiàstic més gran, és a dir, catedralici, i amb una funció específica, a cura de la infermeria. En arribar al segle XII hom té la impressió que tot el territori s’omple d’esglésies. Eremites i beats en el seu desig d’allunyar-se del món construeixen santuaris als llocs més inhòspits i aspres, com ara Sant Adrià del Turbó (1140) o les diverses notícies que es consignen al llarg de la serra del Cis. Alguns d’ells es transformaren en beateris, de manera que s’hi aplegaren donats i beats al seu redós que portaven l’hàbit religiós (Brallans), mentre que d’altres foren santuaris marians de certa importància (Queixigar, Terrers).
L’assistència espiritual i material als vianants motivà, a més de monestirs i d’altres institucions, l’erecció de capelles vora les principals rutes de comunicacions; així s’esdevingué a l’hospital de Llinars el 1261. Cal fer esment també dels casos més comuns, d’aquells llocs destinats al culte en un castell, una domus, un monestir, etc., que no tenien plenitud de drets. Moltes torres romàniques conserven encara un nínxol destinat a la pregària. Antigues capelles, probablement, donaren nom a llocs (Sant Martí), vil·les (Sant Aventí) i punts fortificats (Sant Esteve del Mall). De fet, tot castell havia de tenir almenys una capella propera a la fortalesa, per a retre tota mena de juraments (Cabestany, 1092). Aquest binomi, símbol màxim de poder, es repeteix també a les cases fortificades (la Millera, 1098; la Ternuda, 1202) per tal com, a més, es feien servir de panteó familiar.
Els monestirs i altres comunitats religioses
La vida comunitària florí intensament a la comarca de Ribagorça i gaudí d’una llarga vitalitat, especialment quant als ordes monàstics. Un àmbit particular afavorí la pervivència de la tradició visigòtica, de manera que amb prou feines hi penetrà la regla benedictina; de fet, la seva vigència no és proclamada fins a mitjan segle X. Després de l’aguda crisi que caracteritzà el trànsit del mil·lenni, davant l’omnipresència de dues abadies foranes, Sant Victorià d’Assan i Sant Pere d’Àger, assolí gran vitalitat la vida canonical catedralicia. Sant Vicenç de Roda, sota l’empara episcopal i les directrius augustinianes, esdevingué la institució més important i representativa del país. Des d’aleshores, mentre es consoliden les velles cases reformades, nous corrents troben acollida a la Ribagorça, tant de la mà dels hospitalers (Siscar) com dels cistercencs (Lavaix). No es pot oblidar l’empenta del moviment eremític que colonitzà els llocs més apartats, ni de les comunitats de donats, malgrat que llur història se’ns escapa. En aquest ambient, sovint, el paper de la dona resta relegat a un lloc secundari.
Els monestirs
El monestir de Santa Maria d’Ovarra, estratègicament situat al congost homònim obert per l’Isàvena.
ECSA - F. Tur
Segons les dades actuals, els monestirs foren pilars fonamentals de la Ribagorça carolíngia, fins i tot hom parla d’una “monocràcia”. El pes de la tradició visigòtica hi és evident no sols en les antigues comunitats restaurades (Alaó, Taverna) sinó també en les que hom creu de nova fundació, bé per iniciativa episcopal (Santa Maria de Lavaix, Sant Andreu de Barravés), comtal (Santa Maria d’Ovarra) o particular (Esvú, Sant Martí del Sas). De fet, els preceptes tolosencs no van fer sinó confirmar l’autonomia de cada convent, accentuant diferències i afavorint alhora la creació d’usos i costums locals. Qualsevol contrada tenia almenys un enclavament monàstic, centre d’organització polític i religiós, que en algun cas podia arribar al mig centenar de membres (Alaó), i, en molts altres, el nombre dels quals no és possible de precisar, mancats de bases econòmiques o víctimes de les circumstàncies, portaren una existència efímera sota la tutela senyorial. En aquest context la introducció de l’observança benedictina no fou pas fàcil; de primer, el monaquisme autòcton manifestà una certa resistència a mencionar la regla fins ben entrat el segle X, i, d’una manera paradoxal, quan els prelats ribagorçans ho aconseguiren, els monestirs entraren en crisi per tal com sobirans i senyors intervingueren en les eleccions abacials, pern de la qüestió, i se’n seguí tota mena de destorbs i d’ingerències, com introducció d’advocati, minva de disciplina, relaxació de costums, sostracció de béns, etc., i en definitiva, la pèrdua de la vida comunitària a favors de laics i clergues.
L’acta d’elecció del bisbe Borrell el 1017 consigna vuit monestirs, és a dir, Santa Maria d’Ovarra, Sant Andreu de Barravés, Santa Maria de Lavaix, Santa Maria i Sant Pere de Taverna, Sant Just i Sant Pastor d’Orema, Sant Esteve, Sant Miquel i Santa Maria d’Alaó; als quals fóra bo d’afegir d’altres també registrats (Sant Martí de Benasc, Sant Martí de Cavallera, Santa Maria de Torres, etc.) o les cases de l’alt Cinca (Sant Victorià d’Assan, Jaro, Fosado). Perdut el suport polític, els monestirs esdevingueren reducte i bressol del nacionalisme ribagorçà. La lluita entre el legalisme franc i les noves formes hispanes, importades de ponent, acabaria amb la seva primitiva independència i vitalitat. Així, la introducció oficial d’una nova cultura monàstica comportà una reforma centralitzadora que supedità i amalgamà les antigues comunitats entorn de dos eixos: l’abadia de Sant Victorià d’Assan i la canònica de Sant Vicenç de Roda. Tanmateix, sota l’aixopluc episcopal, els monestirs d’Alaó i Lavaix aconseguiren salvaguardar llur llibertat, recuperaren l’antiga esplendor i arribaren a ésser cases mil·lenàries. La comunitat alaonesa va ser reformada pel bisbe Ramon Dalmau (1078) seguint el model cluniacenc, i a poc a poc reeixí a desvincular-se de Roda. El monestir de Lavaix, transformat en canònica dependent dels Erill, a la fi fou incorporat a l’orde del Cister (1223) i sota el guiatge de l’abadia occitana de Bonafont gaudí de gran vitalitat. A partir de privilegis i exempcions, els monestirs formarien notables senyories arreu de la comarca.
Les canòniques
Antiga canònica de Sant Esteve del Mall, situada al cim d’un turó que li dóna nom.
ECSA - F. Parra
La vida canonical a la Ribagorça té com a centre de referència la comunitat catedralicia de Sant Vicenç de Roda. La seva historia va lligada a l’afermament del bisbat, de manera que, després de successives reformes, no assolí una veritable importància fins que fou possible segregar una part notable del patrimoni episcopal per dotar la institució. L’any 1092 el prelat Ramon Dalmau ho va dur a terme a partir d’una adaptació de la regla augustiniana, és a dir, vida dels clergues en comú sota l’ideal de pobresa, tot reglamentant la participació de les altes dignitats (1093). Aquest model, aprovat per la cúria romana el 1100, va ser exportat a d’altres comunitats properes com ara Santa Maria de Mur i Sant Pere d’Àger. L’any 1139 el bisbe Gaufred estatuí una constitució sobre els menjars dels canonges i, traslladada la seu a Lleida el 1149, hom hi adoptà llavors el compliment de la regla de sant Agustí, cada vegada més estricta, i limità el nombre de canonges a vint (1170); a la fi del període romànic es titulà “monestir”.
D’ençà del 1090, un canonge de Roda i d’Urgell anomenat Ramon Ramon, transformà el ruïnós monestir de Lavaix en canònica. Es tracta d’un exemple més de la puixança de la institució canonical en l’ambient feudal. És interessant de constatar aquest afany d’adaptació a les circumstàncies que permeté si més no a Santa Maria de Lavaix de recuperar la independència, introduir certes reformes i defensar el patrimoni malmès. Amb tot, l’apogeu no té continuïtat més enllà de final del segle XII.
Finalment, Sant Esteve del Mall forneix testimoni de com una simple església rural convenientment dotada pels fundadors i pels fidels, sota el guiatge episcopal, esdevingué al segle XI una canònica integrada per una comunitat de clergues que retien obediència a un abat. S’infereix que la regla observada tenia molta relació amb costums locals, i que va ser el precedent immediat del model de vida comunitària que des del segle XII s’instaurà a les principals parròquies ribagorçanes. Per tant, sense una divisòria molt clara entre canònica i “abadia”, cal subratllar la pregona observança de la vida en comú arreu de la comarca.
Els priorats
A l’època carolíngia hom registra l’existència de diverses cel·les com Santa Càndida, Sant Joan de Viu o Sant Martí, habitades per monjos o ermitans, que tenien al seu càrrec la cura d’ànimes i que van ser els embrions de futures parròquies. Semblantment, els monestirs ribagorçans organitzaren la vida espiritual dels seus territoris més llunyans a partir de cases filials, antics monestirs incorporats (Sant Martí del Sas) o bé noves fundacions (Sant Tirs de Llastarri), que en cas de gaudir de rendes importants perquè hi sojornessin uns quants monjos, rebien el títol de priorat (Sant Climent de Torogó).
La centralització impulsada per la reforma gregoriana afavorí la proliferació al segle XI de comunitats regentades per un prior, que depenien d’una abadia o d’una canònica. L’expansió cap al migdia obligà a una reestructuració de les senyories eclesiàstiques, de manera que cada vegada més s’allunyaren els priorats de la casa mare. Encara al segle XIII, hom constata l’erecció de nous priorats, com Santa Maria de Nocelles, mentre que d’altres anaven desapareixent. Així, doncs, en general la vida d’aquestes petites cases fou força migrada i canviant.
Altres comunitats
Cal no oblidar que entorn d’aquestes cases religioses s’agrupaven diversos grups de persones laiques com ara oblats, donats i fins i tot domèstics que vivien sota unes normes canòniques i, per tant, es distingien dels mers confrares. La seva significació va ser essencialment espiritual, bé que això representava també importants lligams socials i econòmics. Quant a aquest punt, convé subratllar la manca de monestirs femenins, cosa que afavorí la recerca de vies alternatives; així, en algun cas, s’enregistra la presència d’un tipus de comunitat formada per deodonades (Castillo de Sos) que s’aplegaven a redós d’una capella i observaven la vida en comú, i en altres, com a la canònica de Roda (1030), es consigna l’ingrés de donades però sense tenir cap protagonisme. D’altra banda, al voltant d’hospicis i d’hospitals com el de Llinars a Benavarri, convivien matrimonis presidits per un clergue.
Els ordes militars
A la Ribagorça arribaren també els ideals de diferenciació religiosa. Justament, en aquestes terres es dóna la famosa expedició de Barbastre l’any 1065, considerada la primera croada cristiana. Al llarg del segle XI el romiatge als grans santuaris s’arrelà, especialment entre els senyors feudals, de manera que cavallers com Mir Gombau no dubtaren pas a vendre llurs béns seents, tot un castell alodial, per mil cinc-cents mancusos (1096), per tal d’unirse a la host tolosana que protagonitzà la primera gran croada a Jerusalem. Els menys decidits, com Brocard Guillem (1093), consideraren un deure pietós sufragar amb les seves deixes les noves institucions religioses i militars creades en principi per defensar els pelegrins que anaven a Terra Santa. A més a més, la dinàmica de reconquesta afavorí la implantació d’aquests ordes militars en les terres ribagorçanes. No s’ha d’oblidar que la redempció de captius esdevingué un problema greu a l’inici del segle XII, ja que hom demanava cent peces d’or per cada un; també cal remarcar la seva tasca d’assistència envers els desvalguts i els vianants, per la qual cosa obtingueren la protecció de l’Església restant sota l’autoritat directa del papa (1120) i l’exempció diocesana (1130). Tot plegat, identificà els ordes amb la nova mentalitat cavalleresca, i molts d’ells, Joan de Castillo (1152) o Berenguer de Montanyana (1184), els llegaren llurs objectes més preuats: el cavall amb les seves armes. Els casos més extrems són protagonitzats per dos sobirans del país, Alfons I el Bataller (1134) i Arnau Mir de Pallars Jussà (1178), els quals no vacil·laren a l’hora d’encomanar llurs dominis sencers als ordes militars. Lògicament moltes d’aquestes disposicions no foren mantingudes per inoperants, però serviren per a fer acréixer el patrimoni fins al punt que des de mitjan segle XII consten diverses comandes instal·lades a la regió. Les seves actuacions hospitalàries i pel que fa a l’economia monetària i a la ramaderia transhumant són ben conegudes. Joves guerrers com Rotlan de Pilzà i els seus amics se sentiren atrets pel nou idealisme, i es van constituir en defensors i valedors dels establiments (1162). Els particulars cercaven el seu adjutori per fer respectar els seus drets, donant-los en canvi de la defensa i protecció una part de la seva llibertat personal i el domini dels fruits terrers (Martí de Lluçars, 1176). Finalment, a més dels frares pròpiament dits (sacerdots, cavallers, servents), hom troba també la figura dels donats, persones que es vinculaven a la comunitat per tal de gaudir dels seus beneficis en determinades circumstàncies (Ramon de Benasc, 1213). No es pot oblidar la participació ribagorçana en la Companyia d’Orient (1295); sens dubte, la capella de Santa Sofia a Casserres és un bell exponent d’aquelles llunyanes relacions.
L’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem estigué molt més present i constituí a la Ribagorça una unitat administrativa pròpia amb centre a Santa Maria de Siscar, dependent del castellà d’Amposta.
Un dels trets més notables de la comanda de Siscar era l’admissió de tots dos sexes no sols com a donats sinó també entre els seus membres. A manca de comunitats femenines a la comarca, la cura de malalts i pelegrins afavoriren l’admissió a Siscar de dones que cercaven al final dels seus dies una certa seguretat i exercir tasques caritatives. Certament gaudien d’una alta i excepcional consideració tot intervenint en pla d’igualtat en els assumptes comunitaris. La llista de donades i de confraresses era àmplia, i en bona part les professions d’aquestes nobles dames i la seva relació amb l’evolució dels llinatges, dels vincles i cohesions, explica la marxa de la petita comanda amb cicles molt marcats d’expansió i de crisi. Amb tot, les grans famílies preferien l’ingrés en cases veïnes de l’orde, com la comanda d’Alguaire o de Sixena. Del 1191 data una carta de recomanació que adreçà la reina Sança a l’abadessa de Sixena perquè hi admetés Maria d’Estopanyà “noble vídua, plena de santedat i carregada d’anys”, i tres minyones.
La comunitat de Santa Maria de Siscar va ser més aviat reduïda; era formada per una dotzena de membres entre comanador o preceptor, priors, capellà, frares i germanes. En les diverses taxacions figura gairebé sempre entre les comandes més petites del Principat. El 1317 va rebre part de les possessions del dissolt orde del Temple, el 1319 passà a formar part integrant del Priorat de Catalunya i el 1435 fou unida definitivament a la comanda de Susterris-Siscar.