Arquitectura civil i militar
Mapa del Gironès amb la senyalització de totes les fortificacions, anteriors a l’any 1300, de les quals es tenen notícies.
A. Pladevall
La ciutat de Girona devia tenir un pes força gran dins la comarca del Gironès; era una de les poblacions més importants de la Catalunya Vella. La Girona d’abans de l’any 1000, com moltes de les ciutats de l’època anterior a la feudalització, es mantingué en primer lloc com a residència episcopal; tenia unes muralles de tradició romana i feia de residència ocasional del comte i més usualment del vescomte. A partir de l’any 1000, augmentà la població de la ciutat. Es creà el monestir de Galligants, es bastiren una sèrie de ravals o burgs situats fora muralles i augmentà notablement i d’una manera progressiva el pes de la comunitat d’artesans i mercaders, d’acord amb les noves característiques de la societat i de l’economia que es desenvolupà després del canvi de mil·lenni.
De la ciutat carolíngia i romànica de Girona, establerta sobre una ciutat romana, s’han conservat sobretot restes de muralles, del palau episcopal, d’uns banys i d’altres construccions, de vegades de més mal interpretar, i també, certament, del seu urbanisme, reflex de totes les transformacions que hem esmentat més amunt.
Amb relació a les muralles de l’anomenada Força Vella, cal assenyalar especialment els panys de mur del costat septentrional, refets segurament a l’alta edat mitjana, aprofitant el traçat del mur romà. D’acord amb les característiques de l’aparell constructiu en aquest sector, una bona part dels murs amb les torres i bestorres foren fets cap al segle X o molt a l’inici del segle XI. Hom pot cridar l’atenció especialment sobre la Torre Júlia, semicircular, o bé sobre la torre Vescomtal, de planta circular, construïda sobre una base quadrada, segurament d’època romana. A llur costat també hi havia torres de planta rectangular, d’aquesta mateixa època propera a l’any 1000. Aquestes torres de planta arrodonida, que trobem a les muralles, representen un nexe més entre les fortificacions del món romà, amb torres circulars o amb bestorres semicirculars, i les de la Catalunya de cap a l’any 1000, on les torres de planta arrodonida tenien un paper molt notable i gairebé únic a l’Europa cristiana.
El Palau Episcopal és una de les construccions no estrictament religioses més importants de la Girona romànica. Deixant de banda un petit edifici rectangular de cap al segle XI, la construcció dels segles XII i XIII, formada per almenys tres naus amb diverses sales, sembla que s’organitzà al voltant d’un pati central, al qual s’obria una interessant galeria porxada.
Un dels edificis més remarcables d’aquesta ciutat són els banys medievals, els quals, tot i que són romànics, evidencien unes certes influències, si més no funcionals, dels banys musulmans. De fet, Puig i Cadafalch ja assenyalà aquesta influència i també considerà els banys de Girona com el tipus més característic de banys, dels bastits a les ciutats catalanes. Aquest edifici, resolt d’acord amb els sistemes constructius cristians, és format per un conjunt de dependències que s’organitzen segons l’estructura dels banys musulmans. D’altra banda, la mateixa complexitat de la construcció i dels seus elements —com pot ésser la sala central del vestuari amb la seva piscina octogonal— en fan una de les obres més notables del romànic civil català.
Al voltant de la ciutat de Girona s’estenia un territori organitzat en pobles, en parròquies, en termes de castell, en sales senyorials o en cases fortes; un paisatge en constant transformació des del segle IX fins al segle XIII. De tot aquest paisatge complex, tan sols ha arribat fins a nosaltres una mostra força modesta, de la qual coneixem només unes escasses pinzellades. Si hom se cenyeix només a les construccions civils i militars, cal reconèixer que no sabem gairebé res de com eren els pobles i llurs cases i de com s’organitzaven, ni tampoc coneixem gaire les explotacions senyorials o els masos pagesos que s’estenien per la plana del Ter i de l’Onyar —ja profundament afaiçonada per l’home des de l’època romana— o per les muntanyes del voltant de Girona. Amb relació a construccions com poden ésser recs (el rec Monar, per exemple) o bé molins fariners o drapers, només hi ha breus notícies documentades i molt poques restes originals. Com sempre, allò que és més ben documentat són les fortificacions, tot i que de fet només tenim una mostra poc o molt representativa dels diversos tipus de construccions i de les diverses etapes; a més a més, els elements que componen aquesta mostra sovint són molt malmesos, abandonats o bé no han estat mai estudiats amb prou profunditat.
En aquesta comarca, hom coneix un interessant conjunt de castells força antics, amb relació a l’etapa que estudiem; tenen, però, unes característiques força diverses. El castell de Mabarrera, situat al cim d’un turó, en una petita vall lateral del Ter, és format per un recinte mitjanament ample fet amb murs de llicorella poc treballada i col·locada sovint formant un opus spicatum; potser tenia una torre en un dels angles més alts. La fortificació de Juià, situada a l’extrem d’un serrat, era més petita i tenia unes parets bastides amb tàpia; un dels caires d’aquesta construcció —molt mal conservada—, que no és pas ben segur que sigui coetani a la resta, és fet amb carreus més grossos. Finalment, al castell de Montagut trobem una torre de planta rectangular, encara força ben conservada, que segurament cal relacionar amb el camí que anava de Girona cap a Banyoles; més endavant la fortificació inicial, segurament formada per aquesta torre i alguna altra dependència, fou molt ampliada amb noves muralles. Dins aquesta etapa també podríem situar el mur perimetral exterior del castell de Celrà i, com ja hem dit, potser alguns sectors refets de les muralles de la ciutat de Girona.
Després de l’any 1000, es construïren noves fortificacions i se n’adaptaren algunes de les velles. El castell de Tudela —de fet només en resta una torre circular—, que s’encimbella damunt la plana del Ter, pot ésser un exemple d’un d’aquests castells senyorials, segurament fet de bell nou. La torre central del castell de Celrà, ara en procés de restauració, és, en canvi, un testimoni d’afegiment d’un nou element a un antic castell, a fi de poder aprofitar un edifici anterior. Aquesta torre de Celrà, que podem datar cap al segle XI, és una mostra força primerenca d’aquest tipus de construcció circular que forma part d’un castell senyorial no situat a la frontera amb el món musulmà.
Finalment, com a mostra del castell palau organitzat al voltant d’un pati, podem fer esment del ja tardà castell de Cartellà, que encara ara conserva gairebé tota la seva espectacularitat.
Al costat d’aquests castells, alguns dels quals són força notables, n’hi havia tanmateix molts altres, dels quals, però, no ha restat res o gairebé res: Rocacorba, Cervià, Caçà, Vilademany, Fornils, etc. De fet, sense el coneixement de tots aquests, només arribem a tenir una visió força parcial de les fortificacions d’aquesta comarca. En aquest sentit, cal esmentar els gairebé inexistents exemples de cases fortes romàniques que s’hi han conservat, contràriament al que veiem a les comarques veïnes del Pla de l’Estany o de la Selva; mancança aquesta que no pot pas respondre a una realitat (JBM).
L’arquitectura religiosa
Mapa del Gironès amb la senyalització de totes les esglésies, anteriors a l’any 1300, de les quals es tenen notícies.
A. Pladevall
El pes específic de la qualitat arquitectònica dels monuments alt-medievals conservats a la ciutat de Girona imposa un segell molt poderós al conjunt de l’arquitectura romànica del Gironès, eclipsant l’interès d’altres monuments, potser menors però no menys importants, del conjunt de l’arquitectura catalana.
La gran empenta constructiva que s’observa al Gironès durant el segle XI, i que perdura fins al segle següent, provocà, entre altres coses, la substitució d’un bon nombre d’edificacions anteriors; aquest factor permet entendre l’escassetat d’edificis anteriors al segle XI que s’han conservat i l’escassa rellevància dels exemples que hom pot conèixer avui. Entre aquests, cal esmentar les parts pre-romàniques de les esglésies de Sant Mateu de Montnegre i de Sant Martí de Castellar de la Selva, aquesta última amb elements de gran interès, que poden dur-nos a la hipòtesi d’una datació molt reculada, o les esglésies de Santa Maria de Ginestar, o de Sant Bartomeu de Can Pol de Baix, que en llurs formes absidals evidencien les formes evolucionades, de la fi del segle X.
El panorama de l’arquitectura del segle XI és dominat per la construcció de la nova catedral de Santa Maria de Girona, de la qual cal lamentar la manca d’excavacions arqueològiques que permetin aclarir els dubtes sobre la seva estructura. D’aquest edifici resta el campanar, que juntament amb els de Sant Pere de Vic, Sant Miquel de Cuixà o Sant Salvador de Breda, defineixen el prototip de campanar de torre característic de l’arquitectura catalana del segle XI.
A part el campanar, dins el conjunt de la catedral gironina del segle XI cal assenyalar la conservació dels murs perimetrals del claustre i la façana de la sala capitular, que palesen que el conjunt canonical fou completat al segle XI, abans de la seva reforma al segle XII, en què es construí el claustre actual, dins el perímetre ja marcat amb anterioritat, sense que poguem precisar si s’arribà a construir un porxo claustral dins el segle XI.
Les formes de l’arquitectura llombarda més primitiva es fan patents a l’església de Sant Julià de Ramis (actualment dedicada als Sants Metges), amb una estructura basilical molt primitiva que la relaciona amb edificis com Santa Maria de la Tossa de Montbui, mentre que les formes més evolucionades les trobem en edificis com Sant Vicenç de Canet d’Adri, Sant Ampèlit de Penedès, o Sant Iscle de Millars. Cal esmentar, a més, l’excepcional església de Sant Nicolau de Girona, originàriament de planta central tetrabsidal, i la del monestir de Sant Daniel, també de Girona, de la qual cal destacar la tipologia en creu grega, cupulada, l’elaboració de les impostes dels arcs, o la presència d’elements llombards als paraments interiors, que formen un conjunt que, malgrat les seves mutilacions, és una referència singular en el conjunt de l’arquitectura del segle XI català.
Les formes més tardanes de l’arquitectura llombarda es manifesten a l’església del monestir de Santa Maria de Cervià de Ter, edifici fidel als plantejaments tecnològics i tipològics de l’arquitectura del segle XI, però ja molt evolucionats en la seva formalització.
Esment a part mereix l’església de Sant Gregori, amb una estructura tipològica singular per la presència d’un transsepte molt desenvolupat, que sembla reproduir, a escala més reduïda, el projecte inicial de l’església del monestir de Sant Miquel de Cruïlles. Les característiques tipològiques i constructives d’aquestes dues esglésies posen en evidència la implantació de les formes de l’arquitectura llombarda, sobre una forta persistència de la tradició arquitectònica de la fi del segle X.
L’evolució de les formes arquitectòniques del segle XI dins el segle XII es manifesta en obres com ara el campanar de Santa Margarida de Quart, o el de Sant Pere de Llorà, amb l’església encara ben fidel a la més pura ortodòxia llombarda en l’ornamentació del seu absis. Paral·lelament, les formes més característiques de l’arquitectura del segle XII català tenen un dels seus màxims exponents a l’església del monestir de Sant Pere de Galligants, al seu claustre, i al porxo del claustre de Santa Maria de Girona. Aquestes obres, aïlladament i en conjunt, constitueixen veritables paradigmes de les noves fórmules arquitectòniques de les estructures eclesials i claustrals, resumint, en bona mesura, tots els elements que caracteritzen la formalització dels claustres del segle XII, amb elements tan singulars com el conjunt de cinc columnes del centre de cada porxo de Sant Pere de Galligants.
A part aquests edificis excepcionals, les formes de l’arquitectura del segle XII es manifesten en obres com ara les esglésies de Sant Llorenç d’Adri, Santa Cecília de Montcal, o en la molt alterada de Sant Martí de Llémena.
Les formes més tardanes de l’arquitectura romànica, a cavall ja dels segles XII i XIII, es manifesten al claustre de Sant Daniel de Girona, encara fidel en la forma i les proporcions als models de la plenitud del segle XII, en esglésies com la de Sant Esteve de Madremanya, d’una rara monumentalitat, i especialment en el projecte inicial de Sant Feliu de Girona, resolt en plena vigència ja de les formes de la nova arquitectura gòtica (JAA).
L’escultura
L’actual comarca del Gironès conté un dels conjunts d’escultura romànica sobre pedra més destacats de la geografia catalana, partint de la concentració que s’observa en centres molt significatius de la ciutat de Girona, la major part dels quals han estat objecte d’estudi sobretot en obres de caràcter general. Fins al moment, i considerant l’existència d’algunes peces pertanyents al segle XI (l’ara d’altar i la cadira de la catedral), la historiografia havia intentat de delimitar amb una certa amplitud cronològica els conjunts més densos de Sant Pere de Galligants i de la catedral, Santa Maria. I així, hom reconeixia, a grans trets, a la segona meitat del segle XII, tant la probable activitat de l’anònim Mestre de Cabestany com el grup dels claustres al qual, amb excepcions, se li donava una homogeneïtat molt superior a la real; un grup que transcendeix els límits gironins (Sant Cugat del Vallès, etc), però que en alguna ocasió ha estat tractat sota una unitat exagerada. Progressivament, però, hom ha anat reconeixent diferències i matisos a l’hora de definir aquests conjunts i de determinar “escoles”. De Girona s’han tingut sovint en compte edificis més tardans, ja dins el segle XIII: en especial els capitells de Sant Feliu, els dels Banys Àrabs i els de la problemàtica Fontana d’Or.
Pocs testimonis romanen que siguin anteriors al segle XI. Alguns fragments són conservats al Museu d’Art de Girona (Sant Martí Sacosta, del segle VII, Sant Feliu de Diana, a Sant Jordi Desvalls, potser del segle X, i algun altre) que segueixen repertoris geomètrics. Caldria no oblidar tampoc algun element reaprofitat de Sant Pere de Galligants. Més enllà de l’any 1000, la catedral presenta dues importants peces: en primer lloc, l’ara d’altar, que ofereix una decoració d’àmplia utilització en l’àmbit narbonès o pirinenc-oriental practicada per tallers de marbristes, sobretot a les primeres dècades de segle. Hom acostuma a atribuir a la mateixa línia la cadira episcopal, important com a moble, però que interessa també per la seva decoració en relleu amb elements figuratius. El panorama del segle XI es tanca, almenys fins al moment, deixant un buit sempre incòmode i que desapareix sobre la base de nous estímuls forans.
Cada vegada sembla més clar que, pel que coneixem, les obres d’escultura monumental més reculades del segle XII són les de la capçalera de Sant Pere de Galligants. La vinculació tolosana de la major part de les peces és acompanyada per la presència d’algun treball del cercle o del Mestre de Cabestany, que pogué haver emprat com a models alguns sarcòfags tardoromans de Sant Feliu. Són significatives les novetats que presentem en aquest volum. La iconografia del conjunt, analitzada amb detall, mostra una sèrie de temes amb paral·lels molt significatius a l’àrea occitana (Vocació dels Apòstols, etc), tot refermant la pertinença al cercle de Cabestany i la seva contextualització. El fet que la similitud existeixi amb obres llenguadocianes de les primeres dècades del segle fa pensar en una cronologia almenys no anterior al 1150. La proposta de 1130-40-50 sembla, doncs, justificada. Lleugerament posterior havia d’ésser la decoració de la nau i, més encara, la de la façana, a la qual tornarem més endavant.
Difícilment encara podem delimitar els inicis de les obres de la catedral pel que fa a l’escultura. Hom devia realitzar-ne alguna cosa, si observem el fragment de cancell, novament de vincles tolosans anteriors als fins ara més reconeguts per al claustre. No obstant això, caldrà tenir en compte altres restes, com ara l’anomenat relleu de l’Apocalipsi (tractat en el volum XXIII). Tot plegat adquireix un caire problemàtic si es té també en compte el claustre de Galligants. Els records rossellonesos, quant a les composicions, els repertoris i algun recurs tècnic en què l’estil cabestanyià pot no ésser-hi aliè, tenen semblances amb peces del Museu de Peralada, potser originàries de Sant Pere de Rodes. La presència d’uns capitells historiats, sobretot al·lusius al Nou Testament, és un altre factor significatiu, que pogué transcendir a la catedral. Sembla que els treballs abasten moments de la segona meitat del segle XIII, probablement fins als anys setanta. En qualsevol cas, les conclusions aquí aportades obren pas a nous estudis, que poden arribar a explicar l’originalitat d’estil del conjunt, alguns recursos del qual tingueren un cert èxit en obres secundàries de la zona.
Les similituds estructurals d’ordre arquitectònic i les altres semblances puntuals no són suficients per a agermanar els dos grans claustres gironins. Tot i que algun capitell de l’ala meridional és vinculat iconogràficament i estilísticament a Galligants, la major part del conjunt en difereix profundament. Per contra, defineix les primeres fases d’un cercle del qual es poden delimitar grups i que mostren una difusió cap al claustre de Sant Cugat del Vallès i altres punts catalans. Tot plegat, però, s’analitza en una tesi doctoral, que té en compte altres conjunts propers, com el dels capitells del Museu de Peralada, una part substancial dels quals fou atribuïda al claustre de Sant Pere de Rodes. La seva personalitat és marcada per aquesta relació i per una nova empremta tolosana, ara provinent de la sala capitular de la Daurada, fet observable en els repertoris i l’estil. No obstant això, en el mateix claustre poden delimitar-se dos moments, entre una part important dels pilars i capitells de l’ala meridional i la resta de les galeries, connectades amb Sant Cugat. Amb aquest altre gran centre també s’emparenta la iconografia a l’hora d’escollir i representar una sèrie de temes. A Girona cal destacar l’amplitud donada a la temàtica veterotestamentària desenvolupada sobretot als pilars meridionals, sense oblidar la resta de grups de capitells historiats ni els repertoris zoomòrfics i florals ben representatius del cercle a què pertanyen. La datació n’és difícil de precisar, si bé sembla que cap al final del segle XII les obres estaven molt avançades.
Dins Girona mateix hi ha mostres de la difusió d’aquella escultura, en concret dels capitells situats al trifori de Sant Feliu. Novament aquí poden distingir-se dos grups, el primer vinculat directament a un escultor del taller de la seu, el segon indirectament, i que es mourien entre les darreres dècades del segle XII i les primeres del XIII. En una època potser posterior degué treballar-se el sarcòfag de l’exterior d’aquest edifici.
Cap als mateixos anys es devien acabar les obres de Galligants, en especial l’excepcional rosassa, probablement sota l’abaciat d’un Pere difícil de concretar. D’altra banda, la portada mostra una tosquedat que no amaga uns repertoris ja molt experimentats i d’origen llunyà divers. El conjunt del claustre de Sant Daniel comprèn la primera meitat del segle XIII però sota unes coordenades d’austeritat marcades per unes limitacions tècniques i pel record de determinats elements florals del claustre de Galligants. En aquests marges devia moure’s l’escassa decoració del Palau Episcopal. I, igualment, els capitells amb decoració de caràcter vegetal i zoomòrfic dels Banys Àrabs responen a aquesta primera meitat del segle XIII, presentant de nou algun record del claustre de Galligants.
A Girona hi ha altres testimonis, alguns dels quals es conserven al Museu d’Art de la mateixa ciutat (vegeu volum XXIII). En ocasions es manifesta el record dels dos grans claustres en l’estil i els repertoris, i no es pot descartar el fet que alguna de les peces en provingués. En canvi, altres elements semblen molt més avançats i donen lloc a dubtes, com els dos capitells de la canònica. És el mateix problema dels capitells i impostes de la Fontana d’Or; l’estudi del seu repertori palesa el record dels dos grans claustres propers, bé que amb lliures variacions, mentre que el sentit del volum ens apropa a etapes posteriors. La seva inclusió en aquest treball s’ha realitzat no sense dubtes. També és difícil de delimitar el timpà de Santa Llúcia.
Fora de la ciutat de Girona hi ha una sèrie de conjunts reduïts però alhora ben representatius d’un caràcter popular que no oblida determinats elements iconogràfics ni repertoris prou coneguts i experimentats, alguns fins al moment pràcticament inèdits. A Sant Cugat de Ravós del Terri (Sant Andreu del Terri) hi ha decoració a les cornises datable a la fi del segle XII, amb un treball esquemàtic i tose i una temàtica que, a base de motius grotescos i monstruosos, sembla al·ludir al món del pecat i del càstig. D’aquesta església de Sant Andreu del Terri hem exclòs algun element de l’interior pels dubtes que presentava. D’època similar pot ésser el conjunt de Sant Vicenç de Viladasens, del qual cal destacar el relleu del pecat original com també altres probables al·lusions de caràcter similar. Tampoc no desmereix interès iconogràfic el conjunt de Sant Llorenç d’Adri (Canet d’Adri), bé que més problemàtic. En l’estil i la composició se segueix palesant la mà d’un artífex de caràcter popular. Dins d’aquestes coordenades, però mostrant una major habilitat en la disposició dels motius, es troba el dispers conjunt de Sant Martí de Caçà de la Selva: l’existència d’una portada amb arquivoltes, timpà, capitells i impostes esculpits sembla clara, amb sistemes i repertoris prou coneguts, en aquest cas concret, més a l’Empordà i a la Garrotxa que no pas a Girona; el timpà desentonava amb la resta, alhora que contenia una temàtica que encara cal precisar. Més avançat deu ésser el que coneixem de Santa Maria de Cervià de Ter, en concret dos capitells conservats al Museu d’Art de Girona (tractats en el volum XXIII), i que representen una barroera accentuació de certs trets observables en conjunts com és ara el claustre de Galligants. Més limitats són altres conjunts, ja sense figuració: Santa Cecília de Montcal (Canet d’Adri) o Sant Martí de la Móra (Viladasens) (JCSo).
La talla
El que avui podem conèixer dels treballs esculpits sobre fusta de la comarca del Gironès obeeix a una certa excepcionalitat, si tenim en compte els tipus de peces i les seves característiques, deixant de banda les notícies documentals d’altres exemplars que avui ignorem. Així, ens referim a dues obres de la catedral de Girona, la imatge de la marededéu i les tapes d’un evangeliari, que tenen en comú la mateixa fusta, el boix (ambdós exemplars no són estudiats en aquest volum; vegeu en el volum XXIII la part dedicada al Tresor de la Catedral de Girona). En el primer cas, cal fer notar d’entrada un fet paradoxal: d’haver-se conservat en el seu estat originari, la marededéu que tractem passaria com un dels exemples remarcables de la metal·listeria romànica de l’àmbit català (recordem les notícies del frontal d’or de la catedral), junt amb peces de la mateixa tipologia prou conegudes, com ara les de Tuir i Plandogan, de característiques diferents.
Avui, però, aquesta marededéu és una de les obres més estudiades dins d’aquesta tècnica de treballar la fusta. La seva iconografia, tot i algunes mutilacions, devia obeir al concepte de Sedes Sapientiae, que presenta a Maria com a tron de Déu, i la seva composició es caracteritza per una rigidesa i simetria habituals en imatges que, com la de Girona, deuen pertànyer a la segona meitat del segle XII. La peça, però, ofereix altres punts d’extraordinari interès: hom ha insistit en la seva similitud amb els relleus dels pilars del claustre, relació sobre la qual ha gravitat la datació. De tota manera, convé recordar, d’entrada, que els esmentats relleus pertanyen a dos equips diferents. No obstant, caldrà veure si algunes similituds pel que fa a trets facials i als plecs de les vestidures (vegeu la figura de Raquel) són significatius o bé simplement genèrics. Sigui com vulgui, ens movem en el terreny poc explorat de les relacions entre les obres de pedra i fusta (és el cas, per exemple, de Solsona).
Dins la imatgeria d’aquest tipus cal fer notar dues notícies sobre exemplars no conservats: Fornells i Cervià; alhora que també hem de desmentir la datació romànica tardana donada en alguna ocasió per a la marededéu gòtica dels Àngels. En aquest sentit, creiem que la continuïtat de determinats esquemes compositius ha fet confondre sovint exemplars gòtics o posteriors com a romànics.
També al segle XII semblen pertànyer les tapes de l’Evangeliari, bé que no s’ha precisat més en aquest sentit. El tipus de relleu pot recordar el de la cadira episcopal, considerada ben anterior. Novament aquí la peça és un reflex modest d’altres evangeliaris en tapes més sumptuoses (metalls, voris), fet que és refermat per la iconografia sovint aplicada en aquest tipus d’obres (Maiestas Domini, Calvari). Això no obstant, caldrà avançar en l’estudi d’aquests dos exemplars de la catedral (JCSo).
Pintura mural
De tota la comarca del Gironès només ens ha arribat un conjunt pictòric, concretament mural, que actualment encara es conserva a Sant Cugat de Ravós del Terri. Aquest conjunt ocupa part de la conca absidal i presenta la imatge de Crist Majestat encerclat per una aurèola tetralobada. És envoltat pels astres, dos àngels que subjecten la màndorla i els quatre evangelistes com a testimonis de la seva presència. El tema no és gens estrany dins la pintura romànica, però és curiós el fet que només ens hagi arribat aquest conjunt de tota la comarca. Si bé la qualitat del mural de Sant Cugat és mitjana, trobem certes solucions que podrien conferir-li un cert grau d’excepció, com és la representació dels evangelistes antropozoomòrfics en actitud d’escriure. Així els trobem representats en obres com el Beatus de Torí, a Santa Eulàlia d’Estaon, a Santa Maria de Taüll, però sobretot i d’una manera més semblant en la miniatura anglosaxona. Ens trobem, doncs, una vegada més, amb un tipus de representació realitzada al final del segle XIII, època en què ja es defineixen altres solucions iconogràfiques.
A Santa Maria de Cervià (Cervià de Ter) es descobriren no fa gaire les restes d’unes pintures murals molt malmeses i d’aparença antiga. Tot i que no són romàniques caldria fer-ne un estudi, ja que la iconografia resulta, a primera vista, força interessant.
En darrer lloc, a Sant Vicenç de Canet d’Adri es conserven unes escasses restes de pintura mural. Atès el seu mal estat de conservació i llurs petites dimensions (només sembla veure’s una mà i el perfil d’un rostre) no li dedicarem cap estudi (LCV).
Miniatura
És considerable el conjunt de llibres miniaturats que ens ha arribat, no tant per la seva quantitat, certament minvada —atès el fàcil transport d’aquest tipus d’objectes—, sinó per la seva qualitat. D’una banda el Beatus de Torí, obra —segons l’opinió general— realitzada a Catalunya i gairebé segur a l’escriptori de la Catedral de Girona. Anomenat així perquè és conservat a la Biblioteca Nacional de Torí, no sabem com hi anà a parar, però l’estudi del llibre sembla que permet extreure una sèrie de conclusions que ens porten, d’una banda, a considerarlo obra de l’escriptori gironí —tenint com a model més directe el Beatus de Girona— i de l’altra a considerar la seva relació amb la Bíblia de Roda (manuscrit segurament d’origen ripollès) i per tant amb l’escriptori de Ripoll. Cal esmentar una tercera relació d’aquest Beatus amb l’Evangeliari de Cuixà, advertint una formació propera en els autors d’ambdós manuscrits.
La datació que s’estableix per aquest Beatus conservat a Torí és del segle XII.
L’aspecte, doncs, més important de l’anàlisi d’aquest manuscrit és —al marge del seu contingut— la relació que ens permet establir entre els diferents escriptoris catalans, inici d’un estudi que potser ens portarà a conèixer a fons la pròpia producció d’aquests centres catalans i llur relació amb d’altres de forans.
Un segon manuscrit d’aquesta mateixa comarca procedeix de Sant Feliu de Girona i es conserva al Museu d’Art d’aquesta ciutat: es tracta de l’Homiliari de Beda. El nom de Beda apareix en la rúbrica de la darrera homilia. El contingut textual del llibre correspon a comentaris de Sant Jeroni a l’Evangeli de Mateu, i de Sant Agustí a l’Evangeli de Joan.
Les relacions iconogràfiques i estilístiques que s’han establert ens porten un cop més a les bíblies de Roda i Ripoll; d’altra banda, cap historiador ha plantejat dubtes sobre l’origen català de la producció d’aquest manuscrit, però no s’ha apuntat encara quin devia ésser l’escriptori que el creà cap a la segona meitat del segle XI.
En darrer lloc cal esmentar un sacramentari d’igual procedència que l’anterior i conservat també al Museu d’Art de Girona. Es tracta d’un manuscrit il·luminat, però amb menys profusió que els anteriors, i que si bé és considerat com una producció catalana del final del segle XII i la primeria del XIII, ens posa en relació amb miniatures italianes i de Llemotges. L’escriptori d’on procedeix torna a ésser una incògnita; així, doncs, resta de nou obert un possible estudi sobre els escriptoris catalans (LCV).
Altres mostres d’art
Com a centre important dins la comarca del Gironès, la seu de Girona i aquelles esglésies directament dependents d’ella foren les que sens dubte centralitzaren la producció d’art dels segles XI, XII i XIII. Objectes com l’arqueta de vori procedent de Sant Feliu (probablement realitzada en un taller sicilià) ens donen idea del tipus de peces litúrgiques que segurament s’encarregaren des de centres d’un determinat potencial econòmic. Aquesta importància també la veiem configurada a través dels fragments de teixits que ens han arribat, entre els quals cal destacar l’estola de Sant Narcís, extreta del seu sepulcre a l’església de Sant Feliu de Girona, i un brodat procedent del monestir de Sant Daniel de Girona.
També cal destacar el Tapís de la Creació, amb el seu magnífic brodat, un dels més importants de tota l’època medieval, guardat al Tresor de la Catedral de Girona i que s’estudia àmpliament en el volum XXIII d’aquesta obra.
Un altre tipus de peces que ens ha arribat, generalment simples i barroeres, són les lipsanoteques. Concebudes per a conservar suposades relíquies de sants solen tenir una funció merament utilitària i sense cap ànim d’ostentació fora del que contenien. Habitualment procedeixen de petites esglésies (Santa Maria de Vilademany, Sant Andreu del Terri, Sant Medir), tot i que en aquest cas també la seu de Girona en conserva dues mostres.
En darrer lloc, i coincidint també amb aquells edificis petits i locals, es conserven algunes mostres de treballs en ferro forjat. Ferramentes i forrellats ornen les portes d’entrada de Santa Maria de Cervià i Sant Andreu del Terri, repetint un model estès per tot Catalunya: una sèrie de tiges acabades en espirals o volutes i una balda més o menys decorada els componen. El reaprofitament d’aquestes peces, les restauracions que sovint han patit i la repetició d’aquests motius ornamentals dins una tradició popular que arriba fins als segles XVIII i XIX comporten dificultats per al seu estudi (LCV).