Introducció
Al comtat de Girona foren emeses tres sèries monetàries: la carolíngia, l’episcopal i la comtal. En total disposem d’una trentena de tipus monetaris, la major part d’argent, que constitueixen el conjunt d’atribució i interpretació més difícil de tot el context comtal català.
A la manca de dades de les mateixes monedes, que només expressen, i encara no sempre, el taller d’origen (GIRVNDA), s’hi afegeix una gran pobresa documental. Per a un nou plantejament i interpretació dels amonedaments comtals gironins ens hem valgut dels elements següents:
— Reconstrucció de tres importants troballes de moneda gironina que es produïren al segle passat i que mai no foren analitzades com a conjunt.
— Aplec de cites documentals de pagaments, amb recull d’equivalències i sistematització de la cronologia de les cites específiques.
— Corpus de l’evidència numismàtica (183 exemplars), la qual cosa ens ha permès l’estudi metrològic amb garanties.
— Incorporació de les dades de la troballa d’Orrius(*).
No repetirem la totalitat de l’anàlisi(*), però en donarem els trets essencials.
Catalogació de la moneda comtal gironina
Reproduïm un exemplar de cada tipus a mida real i ampliat quatre vegades a excepció del diner carolingi, del qual donem un exemplar a mida real i un altre de diferent de mida doble. Indiquem l’evidència numismàtica de cada tipus, tot referenciant els exemplars que es troben a les col·leccions públiques, i els d’algunes entitats.
ABREVIATURES| BC | Fons de Banca Catalana. Barcelona |
| CS | Fons de Caixa d’Estalvis de Sabadell |
| GC | Generalitat de Catalunya (fons d’Òrrius) |
| GNC | Gabinet Numismàtic de Catalunya (Barcelona) |
| IVDJ | Instituto Valencia de D. Juan (Madrid) |
| MEV | Museu Episcopal de Vic |
| MPP | Museu Puig de Perpinyà |
| VQR | Col·l. Vidal-Quadras. Catálogo de la colección de monedas y medallas, V. II, Barcelona 1982. |
La sèrie carolíngia
La sèrie carolíngia: Tipus 1: Diner de plata.
Anna M. Balaguer
Incorporada als dominis carolingis l’any 785, Girona fou un dels quatre tallers monetaris que emeteren moneda dins l’àmbit català.
L’organització carolíngia no emeté moneda en tots els comtats, però resulta significatiu que reprenguessin emissions els quatre tallers visigots de l’antiga Narbonesa que eren dins els seus dominis: Girona, Roda, Barcelona i Narbona. Només hi fou innovat un taller: el d’Empúries, de tanta tradició a l’antiguitat.
La sèrie carolíngia gironina es redueix a un tipus monetari a nom d’un rei Carles, que Botet i Sisó considerà de Carles el Calb i que darrerament hem pogut demostrar que correspon a Carlemany (768-814)(*).
Girona emeté, doncs, diners d’argent de tipus epigràfic en temps de Carlemany, dels quals només han arribat fins avui tres exemplars. No hi ha, per ara, cap evidència que Girona emetés moneda amb Lluís el Piadós, tal com ho feren els altres tres tallers de l’àmbit català. L’encunyació carolíngia a Girona fou, doncs, breu i ben probablement d’escàs volum. Atenent la tipologia del diner gironí podem precisar que degué ésser emès entre el 793 i el 812(*).
La sèrie comtal
Fins més d’un segle després no trobem noves notícies del taller monetari del comtat de Girona. L’any 934 el comte Sunyer de Barcelona-Vic-Girona (911-947) estenia un document de transcendental importància, no solament per a les qüestions monetàries sinó també per a l’aclariment dels orígens i la cronologia d’uns comtats catalans independents del reialme franc.
La sèrie comtal. Tipus 23: Diner de plata. Tipus 24: Òbol de plata. Tipus 25: Diner de plata o de bilió de ric. Tipus 26: Òbol de plata o de bilió de ric. Tipus 27: Diner de plata o de bilió de ric. Tipus 28: Diner de bilió (9 diners de llei). Òbol de bilió (9 diners de llei).
Anna M. Balaguer
Sunyer feia donació a l’església de Santa Maria de Girona, en virtut d’aquest document, del terç del benefici de la moneda que es batia a Girona o a qualsevol altre lloc del comtat. Pel context es dedueix que a partir d’aquell moment la fabricació de la moneda gironina serà feta sota el control del bisbe de Girona, per bé que el comte es reserva el dret de fer-ne batre ell, amb els seus administradors, sense altre compromís que mantenir al bisbe en la percepció de la tercera part del guany. També diu el comte que, en cas que volgués alienar la moneda comtal gironina, ho podia fer, cedint al bisbe la tercera part del preu de la venda obtingut. Finalment, preveu penes per als falsificadors(*).
Tal com hem assenyalat, Sunyer actuà en aquest document com un veritable sobirà, disposant plenament de la moneda, —tret ben significatiu de sobirania—, i atorgant al bisbe aquella part del benefici que els reis carolingis cedien abans als comtes. Si Sunyer es creu fins i tot amb dret d’alienar la moneda és ben clar que se’n considera plenament posseïdor(*). Cal advertir també que la donació del comte no implica pas la seva renúncia al domini i la possessió de la moneda gironina sinó que cedeix exclusivament un terç del benefici i l’administració del taller monetari. És clar, doncs, que en rigor no podem considerar de caràcter plenament episcopal la moneda gironina que a partir d’ara s’emetrà, per bé que poguem qualificar-la així per distingir-la de la que més endavant féu batre el comte al seu nom, com veurem.
La donació del 934 fou confirmada pel papa Silvestre l’any 1002, en fer la confirmació general dels béns de l’església de Girona, i obtingué una nova confirmació, ara de Ramon Berenguer I, l’any 1038, en la solemne consagració del nou temple gironí(*). Aquesta donació i les confirmacions són totes les notícies directes que ens han arribat sobre la moneda gironina. Cap altre document, fora dels pagaments, s’hi refereix d’una manera expressa, fora de la menció que fa Ramon Berenguer III en el seu testament.
L’evidència numismàtica registra una gran varietat de petites peces de plata amb pesos que es mouen entre els 0,15 i els 0,30 grams. Només un dels tipus arriba a pesar el mig gram. Botet i Sisó ja diferencià dos grups de monedes: aquelles que porten temes religiosos i la llegenda GIRVNDA, o bé excepcionalment SANCTA CRUX, i les que porten, a més, la menció RAMVN. A la vista d’aquest segon grup, Botet i Sisó suposà que en algun moment, probablement en temps de Ramon Berenguer III, els comtes haurien recuperat el domini de la moneda del comtat de Girona i, des d’aquell moment, l’haurien emès al seu nom. Els altres tipus serien els episcopals que comprendrien des del 934 fins al regnat de Ramon Berenguer III(*).
Avui cal fer serioses objeccions a aquest plantejament. D’una banda, resulta inexacte parlar de recuperació. Ja hem vist que el comte no va renunciar pas al domini de la moneda gironina sinó només, i encara amb reserves, a la seva fabricació i al terç del guany. La discrepància més gran es produeix, però, en analitzar l’atribució del grup designat com a episcopal. L’anàlisi de les tres troballes a què abans fèiem referència demostra que totes tres contenien exemplars del tipus més modern, és a dir, que eren dipòsits realitzats en la darrera fase de l’amonedament gironí, que podem situar al final del segle XII. L’amagatall s’hauria d’haver produït, doncs, entre mitjan i el final d’aquell segle. El contingut d’aquests tresors ha de donar mostres del circulant coetani i una certa proporció de tipus residuals anteriors. Aquest residual no pot, però, allargar-se fins a mostrar-nos tipus de dos segles abans. Dit d’una altra manera, una troballa amb composició predominant del segle XII no pot aportar tots els amonedaments compresos entre el 950 i la meitat del segle XII. Hem de creure, doncs, que la mostra reflecteix, a més del circulant del moment una part, no gaire allunyada (cents anys ja seria molt) dels tipus en curs amb anterioritat.
Aquesta consideració i altres dades que no podem examinar en aquest moment a fons(*) porten a la conclusió que probablement en temps ja de Ramon Berenguer I hom començà a batre a Girona tipus monetaris a nom del comte i paral·lelament als tipus de caràcter parcialment episcopal. Només així s’explica tanta varietat de tipus en tan poc temps. Caldrà encara suposar que hom canviava l’estampa a cada emissió (potser cada set anys) per arribar a comprendre la multiplicitat d’estampes.
En temps de Ramon Berenguer III, i coincidint amb el procés de recuperació del patrimoni comtal que emprengué, un cop superada la fase de debilitat del període del fraticida Berenguer Ramon II, es produí la “recuperació” definitiva de l’amonedament gironí; més ben dit, ara, el taller comtal es converteix en exclusiu. El canvi de metrologia del diner comtal d’aquest moment, que ara s’anivella amb el de Vic i el de Barcelona, i la composició de les troballes, acaben de donar versemblança a la hipòtesi.
Així, doncs, l’amonedament plenament comtal gironí s’iniciaria amb Ramon Berenguer I i es clouria amb Alfons I, segons l’evidència dels pagaments en moneda dita específicament de Girona que després comentarem. A partir de Ramon Berenguer III els amonedaments dels comtes seran les úniques batudes a Girona i l’amonedament semiepiscopal o de participació episcopal cessarà definitivament.
Una darrera consideració ajuda a fonamentar aquesta hipòtesi. Les confirmacions del 1002 i el 1038 semblen advocar per una permanència de la situació creada per la donació de Sunyer. En canvi, el testament de Ramon Berenguer III, a què abans hem al·ludit, sembla mostrar un canvi important. El comte cedeix temporalment la moneda de Girona fins que es rescabali d’una quantitat. No fa cap menció a drets o beneficis en possessió de Santa Maria de Girona, ni de cap intervenció d’aquella església en la fabricació de moneda. Això sembla indicar que d’alguna manera Ramon Berenguer III havia extingit els anteriors drets episcopals.
La moneda gironina de caràcter comtal s’iniciaria, doncs, amb Ramon Berenguer I, amb uns tipus a nom de Ramon. Es modificaria metrològicament i es faria exclusiva en temps de Ramon Berenguer III, amb l’emissió de tipus diferents, però també a nom de Ramon. Amb Ramon Berenguer IV i Alfons I es passaria a uns tipus comtals anònims que perviurien fins a mitjan segle XII. Vers aquesta època, Alfons I preferiria d’introduir i estendre al comtat exclusivament la moneda de Barcelona, procés que es va generalitzar per a tots els comtats catalans.
La sèrie episcopal
La sèrie de participació episcopal, per a ésser més exactes, s’inicia arran de la donació de Sunyer. Aquest fet és testificat per les primeres mencions específiques de moneda de Girona que es produïren el 952 i el 966. La manca de mencions específiques durant molts anys del segle XI no significa pas l’absència d’amonedaments sinó més aviat del domini de la moneda gironina dins el seu àmbit. S’ha pogut comprovar que les mencions es fan específiques justament quan hi ha concurrència de monedes diferents al mercat. Així les cites gironines reapareixeran abundantment al principi del segle XII, en què la moneda de Barcelona ha començat a envair ja el comtat de Girona, on acabarà per imposar-se.
La sèrie episcopal: Tipus 2-9: Diners de plata. Tipus 10: Òbol de plata. Tipus 11 i 12: Diner de plata. Tipus 13: Òbol de plata. Tipus 14: Diner de plata. Tipus 15: Òbol de plata. Tipus 16-19: Diner de plata. Tipus 20: Òbol de plata. Tipus 21: Diner de plata. Tipus 22: Òbol de plata.
Anna M. Balaguer
La sèrie episcopal cobrirà, doncs, l’espai comprès entre mitjan segle X i el final del segle XI com a moneda gairebé exclusiva del comtat de Girona, bé que des dels temps de Ramon Berenguer I hi haurà, també, un amonedament gironí comtal. L’inici del segle XII marcarà la decadència de les emissions episcopals, fins que Ramon Berenguer III les faci cessar definitivament.
La mostra recollida per les tres troballes abans esmentades ens proporciona els tipus de moneda corresponents a mitjan segle XI; l’extinció i l’abundància de tipus diferents fa pensar en alguna disposició de canvi sistemàtic de tipus, circumstància que es dóna també en altres països. El fet que els dos tipus apareguts a Òrrius, una troballa del començament del segle XI, no estiguin representats a les tres troballes del segle XIX demostra que no són conegudes les possibles emissions anteriors a mitjan segle XI. Al marge, doncs, dels dos tipus d’Òrrius, res sabem de les monedes de caire episcopal batudes a Girona des de la donació de Sunyer fins a mitjan segle XI. Si ja des d’un principi s’establí la norma del canvi sistemàtic de tipus en cada emissió, el nombre i varietat de monedes gironines que són encara desconeguts ha d’ésser ben notable.
Per a ordenar cronològicament els tipus coneguts ens hem basat sobretot en la representació de cada un d’ells en el conjunt d’aquestes tres troballes esmentades. Els més antics han d’ésser els menys representats. Aquesta hipòtesi es comprova també amb els altres escassos elements de què disposem: la presència d’una P en un tipus, l’al·lusió probable al bisbe Pere de Carcassona, tipologia aquesta que sembla inspirar-se en les monedes de Besalú, etc.
Els tipus episcopals gironins mostren una tipologia de caràcter religiós i es mantenen en els febles pesos de què abans hem parlat. Això les fa extremament inconsistents i, en malmetre els encunys per manca de coixí en els cospells, originà sovint exemplars defectuosos i mal gravats. És per això que es fa molt difícil la identificació dels encunys. Els pocs exemplars ben encunyats mostren, però, un acurat dibuix, notable per la petitesa de les peces i inferior, però, a l’art dels diners episcopals de Vic o les peces comtals de Besalú.
Referències bibliogràfiques del catàleg
- Òrrius - Anna M. Balaguer-M. Crusafont i Sabater. Estudi preliminar de la troballa de monedes comtals a Òrrius, Barcelona 1983.
- Corpus - M. Crusafont-Anna M. Balaguer-lgnasi Puig. “Els comtats catalans, les seves encunyacions i àrees d’influència. Corpus”. I Simposi Numismàtic de Barcelona, 1979, pàgs. 377-508.