La comarca del Gironès és determinada per la influència de la ciutat de Girona. És una zona de transició entre el mar i la muntanya i no presenta cap característica geogràfica i hidrogràfica especial. La delimitació actual de la comarca respon a la que establí la Generalitat de Catalunya el 1932, excepte el Pla de l’Estany, i comprèn el sector de Rocacorba, la part occidental de les Gavarres i la Serralada Litoral, llindant amb el Baix Empordà i les planes que voregen el Ter.
La prehistòria. El poblament ibèric
La presència de l’home al Gironès és comprovada des de les èpoques més reculades del paleolític gràcies a les excavacions i les troballes fetes en diferents indrets, entre els quals destaquen el puig d’en Roca i Sant Julià de Ramis. El 1887 fou trobada, prop del cementiri de la vila de Mata, la tan coneguda mandíbula neandertaliana de Banyoles, corresponent al paleolític mitjà. Les indústries mosterianes i del paleolític superior són representades per les troballes fetes a Serinyà, com ara, a la cova de l’Arbreda, del Reclau Viver, dels Encantats i de la Bora Gran d’en Carreres. Del mateix període són les de Sant Julià de Ramis, a la cova i el cau de les Goges.
Al Reclau Viver de Serinyà aparegué ceràmica decorada dels primers pastors i agricultors; a Sant Julià de Ramis i en el puig d’en Roca es trobaren sepulcres de fossa. A la cova dels Encantats de Serinyà, a la de les Encantades de Martís i a Boratuna de Llorà, aparegueren els primers indicis de l’edat dels metalls amb els típics enterraments col·lectius en coves.
En el neolític el pla de Girona oferia bones condicions per a les pastures i els conreus. Els planells que el formen i les aportacions al·luvials dels quatre rius, oferien bases aptes per a la instal·lació humana arcaica i dels poblats ibèrics més tardans.
No és gens segur que a l’actual emplaçament de la Girona antiga, vers la Torre Gironella, hi hagués un poblat ibèric; ara com ara, les troballes arqueològiques són massa escasses. El nucli ibèric gironí més proper era a la Creueta i apareix relacionat amb Ullastret i Empúries. Les excavacions fetes fins avui han descobert un tipus d’habitatge de pedra amb amplis espais rectangulars, murs de contenció i muralla de defensa. En aquest espai han aparegut tota mena d’eines de treball i d’ornamentació, fins i tot de procedència forana, d’origen grec. Els arqueòlegs daten el poblat entre els segles V i II aC.
Al nord de Girona existeix l’altre poblat ibèric gironí: Sant Julià de Ramis, amb el recinte emmurallat destinat a la defensa, atesa la seva situació estratègica.
Altres jaciments més allunyats de la Girona actual i el seu pla foren els del puig d’en Carrerica, a Llorà, el del puig de l’Estanyol, a Bescanó i el del puig de l’Àliga, a Amer. Tots aquests grups ibèrics estaven relacionats entre ells per la ramaderia i l’agricultura, i també pels mercats d’Empúries, com ho testimonien les monedes d’argent i de bronze dels segles III i II aC., que s’hi han trobat.
Els autors moderns, en la seva majoria, sostenen que la comarca era habitada, en l’època pre-romana, per la tribu dels indigets, malgrat que Caius Plinius Secundus, del segle II, en la Naturalis Historia III, 23, atribueix els habitants de Girona a la tribu ausetana. Escampats per tot el territori de la comarca es troben els poblats ibèrics de Sant Julià de Ramis, la Creueta, Estanyol (Can Cendra) i Sant Grau. Es possible que el nucli més antic i elevat de Girona també fos de tipus ibèric, com les cabanyes de Montilivi.
La romanització
A conseqüència de les conteses senatorials romanes, les terres de Girona foren escenari de lluites entre Sartorians i els addictes al senador Sul·la. L’estratègica situació de la ciutat, bastida sobre un turó que separa l’Onyar del Galligants, convertí Girona en plaça forta.
Un fort recinte emmurallat l’encerclà seguint la seva pròpia configuració triangular, el vèrtex de la qual era la Torre Gironella, amb la base al portal de Sobreportes i el portal de la Força.
Girona, com també Empúries, no esdevingué solament plaça forta i de vigilància de les vies que hi passaven, ans encara fou centre important de romanització.
La Civitas gerundensium formava part del convent jurídic de la Tarraconense i, temps a venir, arribà a gaudir del dret llatí i de la ciutadania romana. És molt possible que en temps d’August els gironins obtinguessin el ius latii, fet que els situava en una condició avantatjosa amb relació a d’altres indígenes.
Restes de les antigues muralles de la Gerunda romana, incorporades als murs medievals del sector de la Porta Rufina.
M. Catalán
En quedar constituïda com a civitas romana, Girona obtingué el senat municipal, els magistrats de la qual s’encarregaven del govern de la ciutat pel període d’un any. En el basament d’una estàtua de l’edil Lucius Plotius Asprenas consta la carrera política del personatge que regí la ciutat en diverses ocasions.
En l’aspecte comercial, sembla que la ciutat de Girona no assolí una activitat rellevant. Són ben escasses les monedes de l’època que s’han trobat. Més aviat es pot pensar que la seva situació estratègica i la condició de plaça forta, situada sobre la mateixa Via Augusta, li conferiren una notable preponderància militar.
La Via Augusta era l’espina dorsal de la comunicació dels romans a la Península Ibèrica, des de Roma fins a Cadis. L’emperador August la reformà i l’amplià sobre l’antic traçat de la vella Via Heraclea.
El pas de la Via Augusta per la ciutat de Girona queda manifest en els Vasos Apol·linars on hi ha consignades les etapes d’aquesta via: Girona apareix entre l’antiga Caldes de Malavella —Aquis Voconis— i el terme de Cervià de Ter a Cinniana.
A la segona meitat del segle III, el món romà sofrí serioses pertorbacions internes que s’agreujaren a conseqüència de les ràtzies realitzades per diverses tribus franques i alamanes, vers els anys 260 i 262. Girona i la seva comarca en rebé suficients conseqüències i hom va haver de refer la muralla, aprofitant les restes de l’anterior i afegint-hi nous elements.
Sepulcre romà anomenat la torre dels Moros, al terme municipal de Vilablareix. Els arqueòlegs el daten a la primera meitat del segle III dC.
E. Casas
Extramurs, al pla de Girona, han aparegut importants restes de vil·les romanes, algunes de les quals constitueixen exemplars de capital importància, com és ara la vil·la del pla de l’Horta, a Sarrià de Ter. Aquesta mansió distribueix les seves dependències entorn del peristil, amb paviment de mosaic policrom de decoració geomètrica i figurativa, que dataria del final del segle II o començament del segle III dC.
Igualment cal assenyalar la vil·la de can Pau Buirol, de Bell-lloc del Pla; cal destacar-ne els esplèndids mosaics, molt coneguts, que representen escenes de jocs del circ, i daten del final del segle III dC.
La cristianització
El cristianisme penetrà en la major part de les ciutats romanes a través de dues vies principals estretament relacionades. La primera via fou a través de les comunitats jueves, on els jueus conversos procedents d’altres llocs donaven notícia de la nova fe nascuda en el si del judaisme als seus germans reunits a la sinagoga. La segona via fou la predicació dels missioners que les comunitats cristianes, generalment veïnes, enviaven arreu.
Durant el segle III dC, Girona disposà d’una comunitat prou important per a deixar constància històrica clara i precisa de la seva activitat i dels seus prohoms. El cristianisme arriba a Girona a les darreries del l’imperi romà i floreix esplendorosament en la monarquia visigòtica.
Sant Feliu l’Africà, el primer màrtir documentat, és tingut per un dels introductors del cristianisme a Girona. Era natural de Cesarea de Mauritània (Àfrica de Nord), segons narra la seva Passio, i morí a Girona cap a l’any 300 dC. Probablement fou enterrat en el cementiri que hi havia al costat de la via romana, just en el portal de Sobreportes, extramurs de la ciutat. Sobre la seva tomba és possible que hom erigís un martyrium, cripta o capella que contenia el sepulcre del màrtir.
La seva figura cobrà molt de renom en l’església visigòtica, de tal manera que sobre l’esmentat martyrium es bastí un temple que arribà a ésser centre de culte al sant.
Aureli Prudenci Climent (348-405), en el poema Peristephanon, on canta les glòries de diversos màrtirs, testimonia l’honor de la Parva Gerunda en ésser confortada amb les restes de Feliu.
El bisbe Rústic de Narbona aixecà un temple en honor del màrtir gironí extramurs de la ciutat, per tal que fos centre d’evangelització de l’extens territori de la ciutat; l’any 455 fou inaugurat.
Amb la fama, el culte a Sant Feliu s’estengué tant a Hispània com a la Gàl·lia.
L’església romànico-gòtica de Sant Feliu fou exornada amb joies molt rellevants: els vuit sarcòfags (dos pagans i sis paleocristians) dels segles II-IV poden provenir de la necròpolis que hi havia al lloc, extramurs i al peu del camí romà.
Representació idealitzada d’una església pre-romànica segons una il·lustració del Beatus de Torí, procedent de Girona.
Chomon, Torí
A la tomba de Sant Feliu el rei Recared oferí una corona votiva després del concili III de Toledo (589). Quan Pau es rebel·là contra el rei Vamba pretengué fer-se rei de la Narbonesa i per coronar-se robà la corona de Recared. El rei Vamba restablí la pau i retornà el preat trofeu a Sant Feliu.
La Passio —narració de la vida i del martiri— fou escrita més tardanament, segurament vers la primera meitat del segle VII, com l’ordinació de l’ofici i la missa pròpies i l’himne. S’ignora qui fou l’autor de les dues primeres peces esmentades. En canvi és quasi segur que l’himne al sant fou escrit pel bisbe de Girona Nonnit (621-635) que li demostrà tanta devoció que Sant Ildefons de Toledo (a 600-667) ho subratlla en el capítol 10 de la seva obra De viris illustribus: “Adherint-se instantment al servei del sepulcre de Sant Feliu màrtir…” D’aquesta manera, el bisbe Nonnit complia els cànons del concili IV de Toledo, al qual assistí, que recomanaven el cant dels himnes i el culte als sants.
És probable que durant l’ocupació sarraïna, el sepulcre de Sant Feliu fos amagat en previsió de possibles danys. Durant el pontificat del bisbe comte Miró Bonfill hom recuperà el sepulcre i les relíquies del sant. A partir de la restauració carolíngia, s’establí a l’església de Sant Feliu una comunitat de preveres lligada a la canonja de la catedral, formant-hi unitat per mitjà de la regla aquisgranenca.
El fet més destacable que es va produir a Girona al pas del segle IV al V fou la creació de la seva diòcesi que centraria o donaria cohesió als cristians de la ciutat i del seu territori. Hom en parlarà en tractar de l’organització religiosa medieval.
La primera menció documental del bisbat és una carta d’Innocenci I als assistents del concili I de Toledo (400), en la qual notifica una queixa dels bisbes de Tarragona contra Minici, bisbe d’una seu desconeguda, perquè s’havia arrogat el dret d’ordenar un bisbe a Girona contra la voluntat del poble.
El 516, la seu de Girona era regida per Frontinià, i el 517 tingué lloc a Girona un concili provincial amb l’assistència del metropolità de Tarragona, que el presidia, i dels bisbes de Girona, Empúries, Barcelona, Ègara, Lleida i Osca.
Els visigots
Al llarg del segle V els visigots, que s’havien establert a la Gàl·lia, dominaren la província Tarraconense romana, després de la caiguda de l’imperi. Es coneixen alguns trets de la Girona visigòtica per les notícies que forneixen algunes cròniques.
L’existència d’una seca a Girona posa de manifest la seva importància en el regne dels visigots. Es conserven monedes dels regnats de Viteric, Sisenand, Khíntila, Recesvint, Ègica, Vítiza i Akhila. En el tresor d’Ausejo (Salamanca) hi havia quatre monedes de la seca de Girona.
Es coneixen encunyacions de la seca de Girona fins els temps del rei Àkhila (711-714), en vigílies de l’ocupació musulmana.
En el pla polític, Girona fou marc d’episodis notables relacionats amb les crisis que suportà el regne dels gots. Quan l’any 526 va morir el rei Teodoric, el seu nét, que el succeïa en el tron, va establir la capital del seu regne a Narbona, marcant una forta tendència independentista respecte a l’imperi.
La monarquia governava les tribus godes i ostrogodes, mentre que el prefectes imperials governaven, des d’Arles, l’element romà indígena. Encara l’any 629, fou nomenat Esteve com a prefecte romà de les Hispànies.
El 631 els francs atacaren Narbona i Amalaric es veié obligat a embarcar-se amb el tresor reial i cercar refugi a Barcelona, on morí a mans del noble got Teudis. La mort del rei no era pas un fet aïllat, ans era la simple anella d’una cadena de fets de transcendència per al futur del regne visigòtic.
Aquests fets es van produir a Girona en el marc d’una Assemblea o concilium. De resultes de l’atac dels francs a la ciutat de Narbona, es van aplegar a Girona les restes de l’exèrcit dels gots i bona part de la noblesa. En l’esmentada reunió, entre altres qüestions, fou destituït el prefecte de les Hispànies Esteve, l’any tercer de la seva prefectura.
Amb l’eliminació del representant de Roma, la noblesa goda va procedir a la proclamació del general Teudis com a nou rei dels gots. Des de Girona, el nou monarca, la noblesa i l’exèrcit es traslladaren a Barcelona on es va establir la nova capital del regne, trasplantat de la Gàl·lia al sud dels Pirineus.
Encara un segle més tard, la ciutat de Girona va assolir un paper preponderant en la història del poble got. En efecte, enviat a la Septimània per pacificar el país, el general Pau es proclamà, a la capital narbonesa, sobirà del regne oriental contra el rei Vamba. El nonat regne oriental havia de comprendre bona part de la Septimània i la major part de les comarques del sud dels Pirineus, entorn de la ciutat de Girona.
L’any 673 les tropes de Vamba assetjaren i prengueren la nostra ciutat. El general Pau tenia el propòsit d’establir un eix fort entre Narbona i Girona que vertebrés el nou regne. Pretenia coronar-se amb la corona que Recared havia ofert a Sant Feliu i ferne la base del seu tresor reial.
És indubtable que el general rebel tenia suficients suports per a dur a terme la seva empresa. Així ho deixa entendre una carta que el mateix Pau adreça al bisbe de Girona Amador, possible simpatitzant del regne projectat, assegurant-li l’èxit de l’intent.
El regiment polític i religiós del regne visigòtic, un cop unificat i establert a Toledo, es duia a terme per mitjà de les assemblees generals i provincials que ells anomenaven concilium. Els concilis de Toledo tenien el caràcter de generals per a tot el regne. Hi assistien regularment els bisbes de Girona i els del bisbat veí d’Empúries.
La província Tarraconense també celebrà els seus concilis provincials. Des de l’any 516 fins al 619 se celebraren set reunions d’aquest tipus. El dia 8 de juny de l’any 517 es reunia el concili segon tarraconense a la seu de Girona, sota la presidència del metropolità Joan i del bisbe Frontinià, amb la concurrència dels titulars de Barcelona, Osona, Ègara i Lleida. Aquest concili, entre altres matèries, dictà cànons sobre litúrgia que van tenir força repercussió en totes les esglésies, fins i tot a Roma.
Durant l’època visigòtica l’església de Girona fou esplendorosa en els actes de culte, fins al punt que era reconeguda com a “mare i mestre de cerimònies”.
L’episcopologi visigòtic de Girona destaca el bisbe Joan de Bíclar, abat i fundador del monestir del seu nom. El Biclarense ha d’ésser considerat com el primer cronista de la Hispània visigòtica, atès que Idaci i Orosi han d’ésser considerats romans per esperit i formació. Sant Isidor ens diu: “…era de nació goda, nat a Scalabi de la província de Lusitània. Essent adolescent, anà a Constantinoble des d’on, després de disset anys i dotat de l’erudició grega i llatina, retornà a les Hispànies en aquells mateixos temps en què s’agitava la insània ariana per incitació del rei Leovigild. Aquest rei, l’induí a la inhumanitat de l’heretgia abominable a la qual es resistí; forçat a l’exili, relegat a Barcelona, durant deu anys suportà moltes insídies i persecucions de part del arians. Després fundà un monestir, que s’anomenà Bíclarum on, reunida una munió de monjos, escrigué una regla que fos útil al monestir però també molt necessària a tots els temerosos de Déu. Agregà la història, molt útil en el llibre de les Cròniques, des del primer any del principat de Justí el Jove fins a l’any octau de Maurici, príncep dels Romans i el quart any del rei Recared, amb estil just i elegant. I es diu que va escriure moltes altres coses, la notícia de les quals no ha arribat fins a nosaltres.”
A la nota biogràfica de Sant Isidor, cal afegir-hi que, fundat el monestir i essent-ne abat, els gironins el cridaren a la successió del bisbe Alici. Assistí al concili segon de Saragossa l’any 592; al de Toledo l’any 595; al de Barcelona el 599, al de Toledo el 610; al d’Ègara el 614; finalment morí a Girona l’any 621.
La dominació musulmana
Els musulmans conqueriren la Península Ibèrica de forma ràpida i fàcil a partir de l’any 711. El regne visigòtic patia una progressiva desintegració i fou incapaç d’afrontar els exèrcits invasors. Girona fou ocupada pels àrabs vers els anys 715-716, en temps del califa ‘Abd al-‘Azīz, successor de Mussa.
És molt probable que els nous ocupants adquirissin la ciutat per mitjà de pacte o de capitulacions, i amb el pagament del corresponent impost, que solia ésser recaptat per les mateixes autoritats indígenes. Així, sembla que la ciutat solament fou ocupada per un escamot militar dedicat a la defensa i vigilància i control de les vies de comunicació.
Els nous ocupants respectaven les creences dels pobles conquerits; és probable, doncs, que a Girona continués el culte cristià, si bé esmorteït, centrat en l’església de Sant Feliu —segons explica certa documentació posterior i recorda una antiga tradició en l’església gironina—. Aquesta mateixa tradició situa la mesquita, o lloc del culte musulmà, en el lloc que ocupa la catedral, després que el temple visigòtic fos transformat pels mahometans.
Les cròniques aràbigues i les franques afirmen que la ciutat i el territori de Girona compartien amb Barcelona la seu del governador o valí, que el 752 era Sulaymān.
El domini musulmà de Girona durà solament uns setanta anys. Aquesta circumstància explica que la seva influència fos molt minsa i que no hi hagi deixat cap rastre entre nosaltres.
L’any 785 els mateixos habitants de la ciutat pactaren el lliurament de Girona al regne dels francs: “…aquell any els homes gironins lliuraren la ciutat de Girona al rei Carles…” D’aquesta manera queda consignada, ben lacònicament, la integració de les terres gironines a l’imperi Carolingi, segons consignen la Crònica de Moissac i els Annales Barchinonenses. Aquest acte dels gironins reflecteix el moment de crisi del califat de Còrdova i la capitulació o el pacte que féu possible el lliurament.