L’ocupació andalusina de la Noguera

Precedents

Vista aèria del sector sud del jaciment arqueològic del Pla d’Almatà, lloc on s’assentà el nucli fundacional de la ciutat andalusina de Balaguer, amb el santuari del Sant Crist al fons, aixecat en l’indret on hi hagué la mesquita major.

ECSA - M. Catalán

El final de l’època visigòtica és marcat per una clara dualitat política que enfronta el regne de Toledo i el que seria la zona nordoriental de la península. Una guerra civil que esclatà a la meitat del 710 entre les diferents faccions nobiliàries visigodes, al capdavant de les quals hi havia Roderic i Àkhila, que pretenien succeir el tron de Vítiza, féu que Àkhila es retirés cap a la depressió de l’Ebre. S’establiren, doncs, dues àrees d’influència econòmica i política completament diferenciades. En efecte, la circulació monetària d’aquesta darrera etapa mostra com Àkhila encunyà moneda a Narbo, Tarraco, Gerunda i Caesaraugusta, i, per tant, que l’àmbit econòmic sota el seu domini anava des de la Septimània fins a l’Ebre mitjà (Palol, 1989). Cal veure Àkhila com el representant de l’aristocràcia local d’aquesta zona i el capdavanter del moviment secessionista del regne de Toledo, ja existent almenys des de l’època del duc Pau.

Aquesta situació d’inestabilitat fou aprofitada pels àrabs per a entrar a la Península Ibèrica l’any 711. La rapidesa de la conquesta s’explica tant per la situació de crisi i descomposió de la formació social hispanogoda, com per l’existència d’una classe dirigent dividida i feble. La invasió es produeix en dues onades. La primera, al capdavant de la qual anava Tāriq ibn Ziyād, oficial berber, composta per uns 7 000 homes, majoritàriament berbers, derrotà els visigots de Roderic i conquerí Còrdova. La segona, pel juny del 712, manada per Mūsà ibn Nusayr i amb un exèrcit de 18 000 homes, sobretot àrabs, qaysīes i iemenites, conquerí Sevilla i Mèrida, i s’uní amb Tāriq a Toledo.

Ambdues duen a terme el que podríem anomenar segona etapa de conquesta musulmana de la península; ara ja serà Afrany o Bilad-al-Ifrang, “país dels francs” (nom que solen utilitzar els autors àrabs fins al segle XII en referir-se al territori comprès entre Barcelona i Narbona), el que sofrirà els efectes d’aquesta política. Així, doncs, entre el juny del 713 i el setembre del 714, la pressió militar es va fer sentir sobre l’Alt Aragó, Lleida i Tarragona. Tariq ibn Ziyād ocupà el Baix Ebre i el Montsià tot partint del País Valencià, i Müsà ibn Nusayr conquerí la Catalunya occidental i la conca mitjana de l’Ebre. La conquesta va continuar fins a l’any 725, que s’admet com la data que clou la conquesta de Catalunya i Septimània.

Malgrat no conèixer amb detall la conquesta musulmana de Catalunya, sembla que, exceptuant casos com Tarragona i Empúries, es va realitzar a partir de pactes i capitulacions que no comportaven danys a la població indígena i que, per tant, aquesta no va emigrar; fins i tot sembla que es va conservar l’antiga estructura administrativa i la divisió provincial eclesiàstica de la Hispània visigòtica. Sí que va patir la conquesta l’aristocràcia local, classe que estava en procés de feudalització i que, per tant, tendia a privatitzar i fragmentar. Es va trobar enfront d’una nova organització que tendia a l’estabilitat territorial i a la perfecta delimitació de l’espai. Sembla, doncs, que algunes famílies d’aquesta aristocràcia van fugir, però d’altres van pactar i es van convertir a l’Islam, cosa que els permetia conservar els seus béns i privilegis i tenir accés immediat al grup dominant i, per tant, als càrrecs de poder.

Pel que fa al procés històric global, sembla discernible que la invasió musulmana i les lluites consegüents produïren una ruptura profunda en l’evolució social. El teixit de vincles de dependència que la feudalització creava com a alternativa a l’esclavisme s’esquinçà arreu. En el conjunt d’Al-Andalus, el predomini polític de clans orientals i nord-africans comportà ràpidament una arabització cultural, una expansió de les estructures tribals i unes formes estatals originals (Salrach, 1987, pàg. 147).

Afers polítics

Les fonts àrabs ens presenten una història de la dominació musulmana de la Marca Superior molt tempestuosa. L’agitació permanent és el resultat de tres fenòmens, tot sovint combinats, que van portar a la pèrdua del domini musulmà i la consegüent victòria cristiana: la contínua dissidència de Còrdova, les lluites internes entre faccions i la creixent amenaça cristiana.

Dissidència

La posició extrema de la regió respecte a la resta d’Al-Andalus va donar molt ràpidament a la Marca Superior una certa autonomia política, fins a l’extrem que els emirs i califes en tenien prou d’exigir senzilles mostres de lleialtat per part dels governadors musulmans, als quals donaven una autoritat gairebé sense límits. Tampoc no cal pensar que aquesta regió fos totalment independent de Còrdova, i, fos quin fos el grau d’autonomia dels governadors locals, nombroses expedicions militars ens recorden que el poder central volia continuar tenint el control de la zona.

Cal entendre que els intents d’independència són una conseqüència directa del tipus de poblament que es produeix en aquesta zona. Ocupada des de la conquesta per una majoria àrab, i entre aquests pels iemenites, coneguts també com a àrabs del sud, va ocasionar primerament enfrontaments amb els governadors qaisīs, o àrabs del nord, durant l’emirat, i amb la dinastia omeia (també àrabs del nord) a partir de l’accés al poder d’‘Abd al-Rahmān I.

Existien famílies autòctones converses, els muladís (muwallad), implicades per lligams de clientela amb els àrabs del nord, que inicialment eren lleials als omeies. Un cop consolidades, augmentaren les seves pretensions i es rebel·laren contra el poder central. Buscaven la independència d’un estat llunyà i entenien que un estat carolingi, també llunyà, podia afavorir-los amb un tracte semiautònom. Lluiten pel seu propi poder familiar i s’alien quan els fa falta amb llinatges cristians dominants dels Pirineus i del N de la península. Les famílies més conegudes i amb un pes històric més marcat són els Banū Qasī, els Banū Sabrit i els Banū Amrus, de les quals hi ha representants en el districte de Lleida com a governadors o altres càrrecs de poder.

Durant els segles IX i X els governadors de la Marca o fins i tot els senyors dels districtes es rebel·laran contra el poder central cordovès. Tot sovint serà el mateix califa qui comandarà expedicions de càstig contra els dissidents. Sembla que el 937 marca el final dels intents de dissidència de la Marca Superior sota el regnat d’‘Abd al-Rahmān III. La guerra civil a Còrdova, el 1008, significà l’ensorrament de la dinastia omeia i la constitució d’un estat independent a la Marca Superior, igual que a la resta d’Al-Andalus.

Lluites internes

La segona característica de la història de la dominació andalusina de la vall de l’Ebre foren les diferents lluites encetades entre els mateixos caps musulmans, àrabs o muladís. Malgrat que la regió no va sofrir la gran revolta berber del 740 —atès que sembla que els àrabs eren majoria tant a la Marca com en el districte de Lleida (de tota manera el poblament berber encara està per estudiar)—, els desordres van començar aviat. Ja a la meitat del segle VIII, les cròniques àrabs relaten rivalitats fratricides i assassinats. Cadascun dels clans s’esforçava a incrementar els seus dominis i la seva àrea d’influència.

Les lluites entre musulmans solien estar vinculades al problema de l’obediència a Còrdova. Malgrat tot, les cròniques d’al-’Udhrī i d’ibn Hayyān relaten amb amplitud els enfrontaments fratricides, en els quals el problema de la dependència de Còrdova estava lluny d’ésser la causa determinant. Durant els segles IX i X, el districte de Lleida es veurà immers en les lluites successives que mantenien els diferents clans pel control del territori; els Banū Qasī, els Banū Sabrit o Tawil, els Banū Amrus i els tugíbides foren els protagonistes de les baralles. Així, des de la segona meitat del segle VIII fins al començament del segle X són els Banū Qasī els qui controlen el districte en constant enfrontament amb els Banū Tawil d’Osca i Barbastre. Al-’Udhrī ens explica com acabà el govern dels Banū Qasī tant a Balaguer com a Lleida; l’any 927, els habitants de Balaguer i Lleida feren fora el darrer Banū Qasī, Muhammad ibn Llop i lliuraren el districte a Hasim ibn Muhammad al-Tugnibī.

Els tugíbides, de llinatge àrab, foren utilitzats pels omeies com una nova solució per a controlar la Marca Superior. Un cop en el poder, van intentar rebel·lar-se contra el poder central cordovès i fou personalment ‘Abd al-Rahman III qui l’any 937 va dirigir la campanya contra el governador de Saragossa que va marcar el final de la inestabilitat política a la Marca Superior. Còrdova sempre va reconèixer la seva eficàcia i els va concedir una mena de protectorat, que durant la segona meitat del segle X va viure la millor època de relació respecte a la resta d’Al-Andalus.

Amb l’esclat de la fitna, els tugíbides estaven en òptimes condicions per a poder crear la seva pròpia taifa independent, i van continuar al poder fins el 1038-39, en què Sulaymàn ibn Hūd, senyor de Lleida, va assassinar el darrer tugíbida, va prendre el poder i instaurà la dinastia del Banū Hūd a tota la taifa de Saragossa.

Els Banü Hūd són potser el millor exponent de les lluites fratricides que es van produir a la Marca Superior. La taifa de Saragossa fou durant gairebé quaranta anys l’escenari d’una veritable guerra civil. Cal buscar-ne l’origen en la divisió que Sulaymān va fer de la taifa entre els seus cinc fills l’any 1039, i en l’afany de poder d’un d’ells, Abū Gna’far Ahmad al-Muqtadir (1046-1081), senyor de Saragossa, que progressivament va anar conquerint Calataiud, Osca, Tudela i finalment Lleida, per unificar sota ell tota la taifa que havia governat el seu pare. El seu oponent més dur fou el governador de Lleida Yusūf al-Muzaffar, que no fou derrotat fins gairebé a les acaballes del regnat d’Ahmad, entre el 1078 i el 1081, i que fins i tot va assetjar Saragossa amb l’ajut dels comtes d’Urgell i Barcelona.

La lluita entre els Banü Hūd va continuar amb els dos fills d’Ahmad, ja que aquest també va dividir la taifa entre al-Mundir (governador del districte de Lleida, Tortosa i Dénia) i al-Mu’tamin (Tudela, Saragossa i Calataiud). Els més beneficiats d’aquestes lluites divisòries foren els comtes cristians.

L’amenaça cristiana

El castell de Castelló de Farfanya va ser una de les darreres fortaleses andalusines que va caure en mans de les hosts feudals (segon decenni del segle XII).

ECSA - M. Catalán

Les relacions entre els dirigents musulmans i els nuclis cristians del nord foren molt complexes i canviants. Les actituds variaven entre una veritable lluita i una col·laboració enfront de l’enemic comú, els omeies de Còrdova.

Les primeres accions cristianes contra la Marca Superior tenen de protagonistes Carlemany i l’imperi carolingi. La conquesta de Girona i l’Urgellet i la Cerdanya anuncien la caiguda de Barcelona (801), amb el capítol intermedi de la fracassada conquesta de Saragossa l’any 778 i el famós episodi de Roncesvalls, que segurament representà la destrucció dels assentaments andalusins de la vall del Segre, si s’accepta que una part de l’exèrcit va penetrar per la via Barcelona-Tàrrega-Lleida-Saragossa. El perill franc es va fer sentir encara fins als primers anys del segle IX, moment en què es pactà una treva amb al-Hakam I i es fixaren les fronteres que pràcticament ja no sofriren canvis fonamentals fins al 1050: el Montsec (potser la Conca de Tremp inclosa), el Segre Mitjà, el Llobregós i el Gaià.

Malgrat que el segle IX és un període de fortes tensions —sobretot internes—, i que la pressió feudal es va fer sentir un mica cap al final de segle, durant aquest període es consolida i reforça la frontera. Els exemples més clars són al districte de Lleida: el 882 es fortifiquen les muralles de Lleida, malmeses per una incursió franca a l’inici de segle, i el 897 Llop ibn Muhammad construeix el hisn de Balaguer. Possiblement, també les muralles del hisn d’Àger són d’aquest moment.

Un dels comtes que van incidir més en el districte de Lleida fou Guifré el Pelós, conegut com l’artífex de l’ocupació i el repoblament de les terres a l’altre costat de la línia fronterera. Estava enfrontat directament amb els governadors de Lleida, com ho prova el fet de la campanya contra la ciutat de Lleida per evitar les fortificacions d’Ismā’īl ibn Mūsà, i la seva mort a mans de Llop ibn Muhammad al-Qasī en la ràtzia del 897.

Cap al final de segle, vers el 872, aparegué un nova dinastia comtal independent de Tolosa al N del districte de Lleida. Es tracta del comtat de Pallars-Ribagorça, al capdavant del qual hi ha Ramon I, una nova amenaça contra el territori andalusí. Aquest comte, un aliat del Banū Qasī Muhammad ibn Llop, segons Ibn Hayyān, aguantarà els atacs del senyor de Lleida Llop ibn Muhammad l’any 904, i els del senyor d’Osca Muhammad al-Tawīl els anys 908 i 909.

Amb l’arribada al poder d’‘Abd al-Rahmān III (912) i la proclamació del califat (929) s’inicià l’etapa més esplendorosa de la història d’Al-Andalus. Es traduí en un enfortiment del poder central, que va aconseguir d’imposar l’ordre a tots els intents d’independència de la Marca, sobretot a partir del 937, i un control efectiu de les fronteres amb els comtats catalans. Es pot dir que fins a l’inici del segle XI el perill cristià és inexistent i més encara durant el període en què governà Muhammad ibn Abī’Amīr, més conegut com al-Mansūr, ja que efectuà diverses ràtzies contra els comtats catalans els anys 978, 982, 984 i 985, que devien destruir tota possibilitat de conquesta feudal.

Els darrers anys del califat de Còrdova, i concretament al voltant de l’any 1000, es produí una nova empenta del poder feudal contra la frontera del districte de Lleida, al capdavant de la qual segurament hauríem de veure el comte d’Urgell, Ermengol I, i el comte de Barcelona, Ramon Borrell. D’una banda conqueriren la zona de Ponts i, de l’altra, van fer una incursió cap al Pla d’Urgell i Balaguer fins a Albesa, on tingué lloc una batalla de la qual sortiren guanyadors, però que no va tenir gaire transcendència; es tractava més d’una expedició de saqueig que no pas de conquesta. Potser la campanya d"Abd al-Malik durant l’estiu del 1003 contra els comtats catalans fou una resposta als intents de conquesta dels comtes de Barcelona i d’Urgell. L’historiador ibn Idhari ens explica aquesta campanya com una expedició que va fer amb el general al-Wadih, fent la via Saragossa-Lleida; després d’atacar les fronteres del comtat d’Urgell, potser per la via Balaguer-Artesa, l’expedició va continuar fins al pla de Barcelona. Mentre ‘Abd al-Malik assaltava Meià, al-Wadih prenia i destruïa el castell de Montmagastre, i passava pel ganivet tota la guarnició cristiana.

Tant les campanyes d’al-Mansūr contra els comtats catalans, sobretot la del 985, com aquesta darrera del seu fill ‘Abd al-Malik, van significar cops forts per a tot el territori afectat i van ocasionar greus pèrdues que necessitaren molts anys per a refer-se, tal com és citat repetides vegades en la documentació feudal de l’època.

La guerra civil (fitna), 1008-31, i, amb ella, la desaparició del califat i l’aparició de nombrosos estats independents, més petits i amb menys força, foren el punt de partida de les noves escomeses dels comtes catalans per conquerir Al-Andalus. Així, durant el segle XI i la primera meitat del segle XII aconseguiran conquerir tot el territori que avui forma Catalunya. Efectivament, la pèrdua de força dels estats taifes i les lluites contínues entre ells seran factors que afavoriran el progressiu avanç feudal. Les relacions en aquests moments eren confrontades. Consistien o bé en veritables lluites, o bé en col·laboracions o aliances puntuals que tot sovint comportaven un fenomem que apareix a mitjan segle XI: el pagament i el cobrament de paries.

Al N del districte de Lleida la crisi andalusina coincideix amb la voluntat de conquesta dels comtats catalans del Pallars, Urgell i Barcelona, que a mitjan segle XI ja havien ocupat pel N la conca de Tremp i la vall d’Àger, i per l’E tot el Pla d’Urgell fins a Camarasa, la ribera del Sió i una mica més al N el Segre Mitjà. La conquesta havia arribat fins a les portes del centre de la zona N del districte de Lleida: Balaguer. Efectivament, abans del 1024 tota la zona del Segre Mitjà, amb els castells d’Artesa, Montmagastre, Alòs, Rubió i Malagastre, havia passat a mans del comte d’Urgell i havia fet aparició un personatge importantíssim tant per a la conquesta feudal com per a l’organització de tot aquest territori: Arnau Mir de Tost. Aquest fou el veritable artífex de la conquesta de la conca de Tremp abans del 1040 i el conqueridor de la vall d’Àger entre el 1034 (primera conquesta) i el 1051, amb les extensions a Santa Linya (1036?) i les Avellanes (potser el 1056).

La guerra civil entre els Banū Hūd a tota la taifa de Saragossa fou aprofitada pels comtes catalans per a fixar una frontera estable i per a debilitar econòmicament els governadors andalusins del districte amb el cobrament de les paries. El règim de les paries, creat per Ramon Berenguer I i continuat pels seus fills, i també pel comte Ermengol III d’Urgell, tingué vigència aproximadament entre el 1046 i el 1090. Podria ésser definit com un exercici de protectorat sobre els andalusins veïns, obligant-los a pagar un tribut en or. Les paries, que pagaven sobretot els senyors de Lleida, Saragossa i Tortosa, generaven relacions amistoses entre aquests i els comtes catalans, però també hipotecaven i frenaven l’expansió.

La bona relació entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer I i Yūsuf al-Muzaffar, conseqüència de l’ajut d’aquell a Yūsuf en la lluita contra el seu germà i senyor de Saragossa, Ahmad al-Muqtādir, cristal·litzà en la cessió/pagament l’any 1050 dels castells de Cubells i Camarasa.

Els darrers anys del segle XI hi ha una nova embranzida de la casa comtal d’Urgell, que anirà ocupant successivament Tartareu (abans del 1083), Vilanova de la Sal (abans del 1086), Gerb —on es construí un nou castell— (1090) i la Ràpita (pels volts del 1091); potser cal pensar que abans del 1094 havia caigut per primer cop la ciutat de Balaguer, malgrat que no ho féu definitivament fins a la darreria de l’any 1105.

Els castells propers a Balaguer, com Llorenç, Castelló de Farfanya, Os de Balaguer, Algerri, Albesa i Almenar, capitularan o seran conquerits durant els primers vint anys del segle XII. La presència almoràvit es fa difícil de resseguir en el territori que actualment ocupa la Noguera. Potser solament foren els almoràvits els qui van parar la conquesta feudal del Pla d’Urgell en direcció a Lleida l’any 1124 a la batalla de Corbins.

La Marca Superior. El districte de Lleida: límits i administració

La Marca Superior (Thagr al-’alā) era un espai organitzat que complia un important paper defensiu per a la resta d’Al-Andalus, ja que ocupava la part més septentrional del territori andalusí. Aquesta regió comprenia la major part de la depressió de l’Ebre i estava situada entre les terres navarreses a l’W i la Marca Hispànica a l’E. Podríem delimitar-la per la línia que va des de Nájera i Albelda, travessa l’Ebre per Calahorra, va cap a l’est entre Jaca i Osca i acaba finalment a la mar entre Barcelona i Tarragona.

Fins als regnes de taifes tot aquest territori era dirigit per un cap de la Marca, walī—governador— o al-qā’id; com que es tractava d’un càrrec eminentment militar, sempre era nomenat pel poder central cordovès amb residència a Saragossa. D’aquest personatge depenien els governadors dels diferents districtes designats pel califa, almenys al segle X, tal com ho indica el cronista ibn Hayyān en els volums V i VI del Muqtabis. Coneixem el nom d’alguns governadors del districte que corresponen als regnats d’‘Abd al-Rahman III i al-Hakam II:

— 935.  ‘Abd al-Rahmān ibn  ‘Abd Allāh ibn Waddah fou designat governador per a la llunyana ciutat de Lleida, la fortalesa de Balaguer i altres fortaleses de llevant.

— 936. Cessat l’anterior, fou designat Qāsim ibn Rahiq per a Lleida i les fortaleses orientals.

— 938. Yahyà ibn Haslim fou nomenat successor de l’anterior com a governador de Lleida, Balaguer i les fortaleses de llevant.

— 972. Era al-qā’id de la ciutat de Lleida i rodalia Ahmad ibn Muhammad ibn Abbās, que fou traslladat a Saragossa i Tudela, i es nomenà walī de la ciutat de Lleida i del seu districte  ’Abbās Muhammad ibn Abbās.

— 974. Muhammad ibn Rizq al-Ya’fari era governador de Lleida, de Montsó i d’aquella remota marca.

— 975. Rašīq al-Bargawati era l’al-qā’id del districte de Lleida, Montsó i rodalia. El mateix any fou substituït per Haslim ibn Muhammad ibn Haslim al-Tugnibl.

Des del punt de vista estrictament geogràfic i administratiu, la més completa i fiable relació dels districtes de la Marca Superior és la que ens dóna l’historiador i geògraf Ahmad al-Rāzī, segons el qual s’hi podrien incloure els districtes de Tortosa, Tarragona, Lleida, Barbastre, Osca, Tudela, Saragossa, Calataiud i Barusa. Aquest autor i altres informacions proporcionades pel cronista al-Udhrī ens permeten conèixer una mica l’organització general de cadascun d’aquests districtes (iqlim), malgrat que no puguem localitzar alguns dels topònims que mencionen. Es tractava de circumscripcions territorials separades i limitades per importants accidents topogràfics o fluvials. La capital del districte, també centre administratiu i religiós, era protegida per una sèrie de fortificacions (husūn), establertes al llarg de les principals vies de comunicació, que controlaven i protegien els assentaments i les àrees econòmiques d’explotació, a més de defensar-los dels atacs de les tropes feudals en les zones frontereres.

Sembla que la divisió político-administrativa musulmana fou estable, ja que aquest sistema va perdurar fins a l’època de la guerra civil del 1008 (fitna), que va acabar amb el califat de Còrdova (1031). A partir d’aquest fet desapareixerà l’antiga divisió territorial i a la Marca Superior es produirà una unitat política, amb la dinastia dels tugíbides primer, però, sobretot amb els Banū Hūd, i es formarà la taifa de Saragossa.

Segons les fonts àrabs, el districte de Lleida era delimitat pel districte de Tarragona a l’E i pel de Barbastre al N i a l’W; la ciutat més important era Lleida, capital del districte, però també apareixen altres indrets destacats com Montsó, Mequinensa, Llorenç, Calassanç i Àger, com també Balaguer i Fraga, que inicialment eren considerats fortaleses (husūn), però que des del final del segle X i, sobretot, a partir del segle XI, tenen la qualificació de ciutats (madīna). Per tant, de manera general podríem establir que el districte de Lleida era format, almenys entre els segles IX i X, pel territori comprès entre el Cinca a l’W, tota la serra del Montsec al N, la vall de l’Ebre al S i els contraforts de les serralades pre-litorals (serra del Montsant, serra de Prades, etc.) a l’E; aquest últim sector és el més mal conegut pel que fa als límits.

El poblament rural

Com ja s’ha vist, la historiografia va desvelant lentament els fets que van succeir en aquest espai fronterer, però, en canvi, el poblament musulmà continua essent poc conegut. Les fonts islàmiques referides a aquesta zona són poques i gairebé sempre fan referència als husūn o fortaleses i al centre neuràlgic de la zona, Balaguer. A més, hi ha un problema d’identificació dels indrets descrits a les fonts, ja que, tot i que en alguns casos és força clara, en la majoria la identificació és molt difícil. La manca de programes d’investigació adreçats a l’estudi de l’evolució del poblament musulmà al districte de Lleida que plantegi estratègies tant arqueològiques com documentals és una de les raons perquè tenim llacunes importants. Possiblement, la combinació entre una bona revisió de les fonts, una recollida exhaustiva de la toponímia major i menor, i una prospecció del territori que indagués els canvis produïts en el paisatge, arribaria a donar dades referides a la identificació de clans o ètnies establertes a la zona, a diferenciar tipus d’assentaments, etc.

El poblament musulmà d’aquesta zona està vinculat al paper que compleix el districte de Lleida com a zona compresa dins d’un thagr (frontera) —la Marca Superior o Thagr al-’alā—, motiu pel qual no caldria que seguís les pautes d’ordenació del territori de la resta d’Al-Andalus. La denominació de thagr s’aplica a les àrees que limiten amb els territoris que no han reconegut l’autoritat musulmana i són sotmesos a una fiscalitat especial, sovint lligada a pagaments excepcionals que reben la gent que s’instal·la en zones de nova conquesta, els quals poden comportar fins i tot donacions de cases i terres conreables. Él districte de Lleida que és descrit a les fonts és una zona important dins el dispositiu defensiu de la Marca i, en conseqüència, de tot Al-Andalus, que és diferent dels altres, segurament perquè es tracta d’una regió rica en zones agrícoles i fruiters, particularment la vall del Cinca i del Segre (sense oblidar, malgrat no donar-li molta transcendència, la informació que dóna al-Rāzī que el riu Segre és un riu d’on s’extreu or fi). Evidentment, també comptava que es tractés d’una zona en contacte directe amb els comtats de Pallars, Urgell i Barcelona, i, per tant, de constant amenaça cristiana. Finalment, cal destacar que el districte de Lleida era un territori que ja des del començament de la conquesta de la península va passar a dependre del poder musulmà com a zona de control i via de comunicació a través del Segre i de la via romana Lleida-Barcelona-Narbona cap a territoris més septentrionals.

Per tots aquests motius, pensem que és normal que les fonts àrabs, sobretot al-Rāzī i al-’Udhrī, presentin un districte fortament militaritzat en comparació amb els altres districtes d’Al-Andalus. Uns disset llocs són citats com a castell o hisn, però, segons les nostres prospeccions, avalades tot sovint per la documentació feudal, encara en podríem afegir algun més. Els husūn poden ésser definits com a establiments d’origen antic, ja que la majoria apareixen citats abans del segle IX i l’inici del segle X, fonamentalment lligats a la defensa de la frontera i en posicions de domini de vies de comunicació i cursos d’aigua, amb una funció clara de defensa i protecció de les comunitats rurals de la rodalia. Tots ocupaven llocs estratègics elevats i la majoria estaven vinculats a un hàbitat situat a nivell inferior del terreny on s’assentaven (creiem que cal relacionar l’existència dels husūn amb l’aparició del fet urbà en aquests assentaments). “Saber si aquestes fortaleses foren la base del poblament agrícola o si, al contrari, no feren altra cosa que enquadrar un poblament ja existent és una qüestió oberta” (Barceló, 1991); aquesta aportació és actualment la base de discussió del caràcter estatal o estrictament agrari que desenvolupaven aquests husūn en la distribució del poblament del districte. Identifiquem com a husūn els llocs o jaciments de Ponts, Oliola, Preixens, Àger, Tartareu, Os de Balaguer, Castelló de Farfanya, Algerri, Albesa, Térmens, Santa Linya, Llorenç, Camarasa, Cubells, Alòs, Rubió, Malagastre, Artesa de Segre, Montmagastre i Meià.

De tota manera, el poblament rural no es basa únicament en els husūn, sinó en tota una colla d’assentaments rurals de tipus agrari que avui comencem a conèixer gràcies a la prospecció arqueològica, però que les fonts no ajuden a definir. Sembla que aquest poblament presenta diferències substancials entre el que és la zona de l’actual baixa Noguera, concretament Balaguer i el pla, i la zona immediatament al nord de Balaguer, des del Mont-roig fins al Montsec.

Efectivament, almenys pel que fa a la zona d’influència de Balaguer en la documentació cristiana fins ara contrastada, les úniques referències que apareixen —a més de les vinyes, els oliverars, els llinars, els canyemars, etc., que ens donen la visió d’una explotació intensiva de la terra— no esmenten cap altre tipus d’assentament que no sigui l’almúnia. Segons Vallvé (1986), el poblament rural estava organitzat en qaryas, assimilables a viles o municipis amb jurisdicció pròpia, de les quals depenien diversos tipus d’assentaments agraris, com les cases de camp fortificades (al-bury), les granges, les pastures i també les almúnies. Per tant, pel que fa a la zona N del districte de Lleida, cal que pensem en almúnies en la zona propera a Balaguer, sobretot a partir del segle XI —també succeeix el mateix en els districtes d’Osca i Barbastre, com també en la zona del Cinca, i més concretament a Montsó, si seguim el que apunta Ph. Sénac (1991)—, i altres assentaments rurals, encara no gaire ben documentats, però que la documentació llatina sembla que defineix com a turris. Els documents més interessants són els que fan referència a la conquesta de la zona de Gerb i Balaguer entre els anys 1082 i 1097, i els corresponents a la conquesta i repartició de Balaguer entre el 1105 i el 1106. De la lectura d’aquestes referències podríem concloure que les almúnies són explotacions agràries de domini privat (ho indicaria el fet que la paraula almúnia apareix relacionada amb un nom de persona, com per exemple “ipsa almunia de Saulo”, o les referències a les almúnies d’Avimoni, personatge important de Balaguer), situades en zones planes, ben regades i al voltant de les ciutats o ben properes a aquestes (referències a almúnies a la Ràpita o a Gerb, a més de les de Balaguer).

Voldríem fer dues reflexions més sobre aquest tipus d’explotació agrària. La primera és la possibilitat de relacionar aquests assentaments rurals amb el text que el geògraf i historiador dels segles XIV-XV al-Himyarī dedica a Lleida (Larida): “La ciutadella domina un extens pla, que es diu el pla de Mascançà. La ciutat de Lleida té un territori fèrtil, malgrat que el sòl de la regió veïna sigui estèril; posseeix nombrosos jardins i fruiters en abundància. Està especialitzada en el conreu del lli, del qual hi ha moltes plantacions i és excel·lent. És exportat a totes les regions de la zona de les Marques. En el pla de Mascançà hi ha moltes granges, conreus i pastures. Cada granja sense excepció té una torre (burg) o un refugi subterrani (sirdab), on s’amaguen els colons en cas d’atac de l’enemic. La gent de les Marques, per a poder fer-se aquests refugis, descompten diners en els testaments i les donacions”.

La segona reflexió pretén qüestionar si, així com sembla molt clar que els husūn van perdre la seva funció estratègica, econòmica i social a partir de la conquesta feudal, amb assentaments totalment nous, el poblament feudal de la plana va continuar ocupant les antigues explotacions agràries andalusines.

La combinació d’una topografia de serres mitjanes i àmplies zones més o menys planes és un factor que degué condicionar el tipus de poblament andalusí de l’alta Noguera. Si exceptuem els castells, la documentació fins ara revisada aporta poques dades sobre els assentaments i encara no s’ha pogut constatar la presència d’almúnies. És la prospecció arqueològica la que comença a donar alguns resultats en aquest sentit. Fonamentalment s’han documentat dos tipus de jaciments andalusins que, malgrat les precaucions necessàries en la interpretació d’aquests termes en les fonts àrabs, identifiquem com a as-sakhra i com a al-burdj. Els primers es podrien definir com a petits reductes fortificats situats en una roca o penya i utilitzats com a assentaments temporals d’una guarnició encarregada de vigilar un punt concret. Els jaciments de Sant Salvador de Camarasa i del Castell d’en Txelis a Llorenç podrien serne els exponents.

Entenem com a al-burdj una torre circular que, a més, disposa d’un clos murat, amb funció probablement doble: assentament agrari i punt estratègic de guaita. També són dos els jaciments que incloem en aquest grup, i curiosament tots dos han conservat el topònim de “Torreta”, l’un a Vilanova de la Sal, que identifiquem amb el castell de Campvim (l’únic punt que comunica visualment el castell d’Os amb Balaguer), i l’altre a les Avellanes, dominant la via de comunicació cap a Àger. (JGiB)

Els mossàrabs a Catalunya. El cas de la Vall d’Àger

No sabem que s’hagi estudiat amb una certa profunditat l’existència de comunitats mossàrabs en els territoris que passaren a formar part de Catalunya. Fa uns anys vam publicar un petit treball on recollíem les poques dades de què en aquell moment disposàvem sobre indicis de petits nuclis de mossàrabs, i finalment centràvem la nostra atenció en la comunitat mossàrab de la vall d’Àger (Benet, 1983, pàgs. 3-7), l’existència de la qual deduirem a partir de l’antroponímia. Actualment disposem de noves dades més sòlides que confirmen la nostra hipòtesi inicial.

El primer problema és el de determinar quan podem anomenar mossàrab la població autòctona d’un territori incorporat al domini franc, primer, i després al dels comtes catalans. No sembla que puguin ser anomenats mossàrabs els hispans que romangueren a les terres dels comtats ultrapirinencs de Rosselló i Conflent, els quals no restaren ni mig segle sota domini musulmà, ni els de les terres a l’E del Llobregat, que s’incorporaren al domini franc entre el 785 i el 801. Qui pot, doncs, rebre el nom de mossàrab?

Si partim del supòsit que el nom de mossàrab es donava als cristians que vivien en territori musulmà i s’havien arabitzat, sense abandonar la religió i la cultura cristianes, aleshores no podem considerar que la població que romangué a l’E del Llobregat hagi de rebre el nom de mossàrab. Poques diferències hi hauria entre els pobladors que no havien abandonat les seves terres i els que venien amb els conquistadors. Únicament les podríem deduir a partir de l’antroponímia, però la documentació és molt posterior a la incorporació dels territoris de l’E del Llobregat al domini franc, factor que pot haver fet desaparèixer qualsevol diferenciació que hi pogués haver.

Més complicat és el cas de les terres de la dreta del Llobregat, en les quals hem pogut detectar l’establiment d’una línia de defensa amb nuclis de població islàmica, possiblement de majoria berber, i també a les terres de la rereguarda, concretament al Penedès. Aleshores es pogué produir una islamització de la població cristiana que no havia fugit a les terres de l’E del Llobregat. L’existència d’esglésies amb advocacions antigues típiques de l’església visigòtica permet afirmar que hi romangueren petits nuclis de població entre els nous establiments musulmans. Les terres a ponent del Llobregat no s’incorporaren als comtats catalans fins al final del segle IX, durant el govern del comte Guifré II, que conquerí la major part de les terres del Penedès, fins al riu Foix, i tota la conca d’Òdena i les terres dels marges drets del Llobregós i el Segre fins a la Noguera Pallaresa. Posteriorment, l’any 942, el comte Sunyer avançà les terres del comtat de Barcelona fins al marge esquerre del Francolí amb la conquesta de la ciutat de Tarragona. La població d’aquests territoris ja devia estar massa islamitzada per poder anomenar-la mossàrab. La documentació conservada és molt tardana i no ha deixat gaires rastres, tret de les advocacions dels temples i alguna població de la qual amb més o menys certesa es podria afirmar que té un topònim mossàrab. Només hem trobat un personatge que pel seu nom i cognom pot identificar-se com a mossàrab d’aquesta zona. Es tracta d’una venda de terra amb un casal situat al terme del castell de Mediona feta l’any 990 per Creixencius Alaxarint, la seva muller Advirai i els seus fills Donucio, Castelano, Sussana i Estavilla. Encara que el nom de Crescenci no sigui del tot absent en la documentació dels comtats cristians, és poc habitual, i encara és més estrany portar un cognom com Alaxarint, del tot estrany en l’onomàstica dels comtats catalans del segle X. Si el venedor pot ser considerat com un descendent dels antics pobladors cristians que romangueren en el territori durant l’ocupació musulmana, en canvi la seva muller i llurs fills ja porten noms habituals en els territoris dels comtats catalans. Igualment ho són els dels propietaris que consten en les afrontacions i els testimonis. Amb les dues o tres generacions que havien passat en el poc més d’un segle de domini cristià es podia haver produït un canvi prou profund en l’antroponímia dels antics habitants que no deixés gairebé rastre dels noms que portaven els seus avantpassats, ja que la normalització dels noms dels antics habitants amb els dels nouvinguts es feia ràpidament, com podrem comprovar en el cas de la vall d’Àger.

Si les dades sobre els mossàrabs autòctons són gairebé inexistents, les de possibles immigracions de mossàrabs procedents de terres musulmanes no conquistades són escasses. Sovint, les immigracions de grups de mossàrabs no poden ser confirmades i resten molt hipotètiques. Les possibles immigracions de mossàrabs es comencen a documentar a partir de l’any 828, quan l’emperador Lluís el Piadós adreçà una lletra a la població mossàrab de Mèrida, en la qual els feia saber que coneixia els seus problemes amb les autoritats cordoveses, i, entre altres coses, els convidava a emigrar als seus territoris, on tindrien la seva antiga llibertat, sense haver de pagar tributs, i podrien regir-se amb les lleis que volguessin. Però tot sembla indicar que la hipotètica immigració de mossàrabs de Mèrida no es realitzà com diu Ramon d’Abadal. Tampoc no avalen ni desmenteixen la hipòtesi dels immigrants mossàrabs les fundacions dels monestirs de Santa Cecília de Montserrat i Santa Maria de Serrateix, tot i que en el cas del primer cenobi esmentat alguns monjos porten noms no habituals en l’antroponímia dels comtats catalans, com són Nampo i Zamano o Zamenon. L’únic establiment d’una comunitat mossàrab que no sembla tenir contradiccions és el que hem identificat a la ciutat de Manresa, on s’establí un grup de mossàrabs emigrats de Saragossa a l’inici del segle XI, els quals crearen un barri anomenat Cesaraugusteno; tanmateix no hi insistirem més, ja que s’escapa de l’àmbit geogràfic de què tractem en aquest volum.

En les terres reconquerides a partir del segle XI fins a la conquesta de les ciutats de Tortosa i Lleida no hi ha res que indiqui que hi romangués cap comunitat cristiana. Però sí que n’hi havia hagut. Pel que fa a Tortosa, es coneix el nom d’un bisbe d’aquesta ciutat que s’anomenava Paternas, el qual l’any 1058 acudí a la consagració de la catedral de Barcelona. Encara que es pugui creure que es tracta d’un bisbe nominal, pel nom creiem que era realment un bisbe efectiu de Tortosa. En el cas de Lleida es disposa de més informació sobre l’existència d’una comunitat mossàrab amb un bisbe anomenat Jacob o Jaume. En primer lloc tenim un document força conegut i que no ha tingut cap objecció a la validesa del text. Es tracta d’una disputa que l’any 987 enfrontava els homes del castell d’Aguilaniu amb els de Jesseu per la possessió d’un terç d’un pou saliner. Hi intervingué un jutge anomenat Fertunio, jutge de tots els cristians del territori de Lleida, sota el domini del visir Zamega. Així, no hi ha dubte de l’existència de dues comunitats mossàrabs en aquests nuclis de població, i d’un prevere que exercia la justícia a tots els mossàrabs del territori de Lleida. Per tant, és versemblant que a Lleida, cap de l’administració dels mossàrabs, hi pogués haver un bisbe. De fet, es coneixia de fa temps un bisbe Jacob que l’any 996 havia consagrat al comtat de Ribagorça una església dedicada a santa Maria a la vila de Güell. Com que no es feia constar la diòcesi del bisbe, i se sabia que no era ribagorçà, es cregué que seria pamplonès perquè s’hi feia constar el regnat del rei Garcia de Navarra, però en un altre document fals o molt interpolat apareix un “dominum Jachobum episcopum Lericensem” consagrant una església dedicada a sant Julià situada a la vila de Capella. Malgrat els dubtes sobre la veracitat del segon document, sembla clar que a Lleida existia un bisbat al final del segle X, presidit per un bisbe anomenat Jacob o Jaume, i també una nombrosa comunitat mossàrab repartida per la ciutat i el territori de Lleida.

La comunitat mossàrab d’Àger

Ha estat molt discutida l’atribució d’un castell d’Ayera, que apareix citat dos cops en l’obra d’al-’Udhrī, com a pertanyent a Àger (Granja, 1966, pàgs. 485 i 523). Però sembla més versemblant l’atribució que fa el traductor del text, que es refereix a un castell d’Aiera, documentat l’any 1118 a la província d’Osca (Fité, 1985, pàgs. 83-84). Malgrat que no hi ha cap constància documental que inclogui la vall d’Àger en el districte de Lleida, això tampoc no descarta que hi pogués pertànyer. És probable que no s’hi hagués establert cap guarnició de soldats musulmans amb prou importància perquè fos inclosa en les obres geogràfiques, o que no protagonitzés cap fet rellevant des del punt de vista històric. En canvi, sí que disposem de la confirmació documental de l’existència d’una comunitat mossàrab a Àger que es mantingué després de la conquesta de la vall vers l’any 1034 pel comte Ermengol II d’Urgell i Arnau Mir de Tost. Anteriorment ja havíem publicat un estudi en què es demostrava l’existència d’aquesta comunitat. En aquell moment ens basàvem en l’antroponímia, però ara reafirmem la nostra hipòtesi amb bases documentals molt més sòlides. Principalment, es tracta de dos documents dels quals s’han conservat sengles extractes, però suficients, ja que tenen la particularitat de ser datats pels regnats de dos “reis” de Lleida. El primer, del qual s’ha conservat l’original, porta data del mes de juny de l’any que regnava Hudele rege, i el segon és datat del quatre de les calendes de juny de l’any cinquè del rei Laiugo. El primer s’identifica clarament amb Hudayl ibn Hasim, que fou nomenat per ‘Abd al-Rahman III governador de Lleida el 2 de desembre de l’any 952. Per tant, el primer document s’ha de datar al mes de juny de l’any 953. El nom del rei que s’esmenta en el segon document té la grafia molt alterada i no hem pogut identificar cap governador de Lleida amb un nom semblant; només s’hi aproximen diversos personatges anomenats Llop. Dels tres personatges anomenats Llop, cal destacar el primer l’anomenat Llop ibn Müsà, de la família dels Banū Qasī, que governà la Marca Superior entre els anys 870-875. L’any 872 capturà el governador d’Osca, però encarregà el govern de la ciutat al seu germà Mutarrif, per la qual cosa no sembla possible que es poguessin datar documents en nom seu. El segon, anomenat Llop ibn Muhammad, fou governador de Lleida en nom del seu pare, Muhammad ibn Llop, i era nét de l’anterior Llop ibn Müsà; començà el seu govern delegat a partir de l’any 890. Després de la mort del seu pare, l’any 898, passà a governar tot sol. El tercer, també anomenat Llop ibn Muhammad, però d’una altra família, els Banü Sabrit, fou governador de Barbastre, i segurament de Lleida, entre els anys 953-955; per tant, no va regnar els cinc anys que se li atribueixen en el segon document. A partir de l’any 959 fins al 1010, que fou nomenat Mundir ibn Hud governador de la Marca Superior i creà la dinastia dels Banü Hud, desconeixem gairebé tots els governadors de la zona de Lleida, Osca i Barbastre. I no podem saber si n’hi hagué algun que pugui ser identificat com a Laiugo. Si considerem que Llop ibn Muhammad fou el “rei” o el governador que serví per a datar el segon document, es presenta el dubte de si es començà a comptar des del moment que entrà com a governador de Lleida en nom del seu pare, el 890, o a partir que en fou governador efectiu, el 898, després de la mort del seu pare a principi de setembre o d’octubre. En el primer cas caldria datar-lo com del 29 de maig de 894-895, i en el segon cas seria del 29 de maig de 903. Malgrat tot, aquesta identificació no és gens segura, i, per tant, la datació és molt hipotètica.

Disposem dels noms dels homes d’Aguilaniu que consten en el document esmentat de l’any 987 (Fertunio o Fortunio filius Aberla, Ferruzo filius Ecca, Guisandi filius Christoforo, Nunnuso Nuncios filius Hondemar, Endura filius Ramio, Exipio filius Sabila, Rechesindus filius Altemir); els dels testimonis (Comparati filius Aquila, Exebi, presbitero, filius Bia o Cia, Bonofilio filius Homar); i d’altres (Azeka, Fertunio, presbitero, judiciem). Hi hem d’afegir els noms dels dos documents que publiquem: Lisabele, Ecegolale, Betar, Nefridio, Citi, Rikarede, Anseriku, Haranece, prevere, Guilanvida, Roma i muller Eldiars i Pere. En aquesta relació es comprova com entre les comunitats mossàrabs coexistien noms germànics molt corrents en els comtats cristians, d’altres de poc habituals i, finalment, alguns que no apareixen mai en els índexs dels documents del segle X publicats fins ara.

Els mossàrabs de la Vall d’Àger fins a la seva integració

Bella imatge del hisn o castell de Llorenç, des d’on s’albira una àmplia panoràmica del sector sud de la comarca.

J. Giralt

Podria ser que la comunitat de mossàrabs de la vall d’Àger, existent a mitjan segle X, no hagués perdurat fins a l’arribada de les forces cristianes que havien de reconquerir la vall, com passà en els casos de les ciutats de Tortosa i de Lleida. La falta de referències a pobladors cristians habitants d’ambdues ciutats en el moment de la reconquesta permet creure que desaparegueren per integració o per emigració voluntària o forçada. És probable que, el que fos, succeís a partir de l’any 1102, quan els almoràvits arribaren a Tortosa i a Lleida. Però, com que l’ocupació de la vall d’Àger per les tropes del comte d’Urgell s’esdevingué vers el 1034, és del tot probable la perduració del nucli de mossàrabs descendents dels documentats al segle X. Els primers indicis que vam tenir van ser l’antroponímia i el vocabulari de l’acta de consagració de l’església de Sant Salvador d’Àger. Aquesta hipòtesi s’ha confirmat tant per al període anterior a la reconquesta de la vall com per al posterior, fins a la integració en una sola comunitat amb els nouvinguts. Per a integrar els cristians que vivien a la vall —que escrivien en llatí molt corrupte, segons es pot comprovar en el primer document i revisant l’esmentada acta de consagració— també calia que els mossàrabs ageresos assumissin la litúrgia d’origen carolingi i abandonessin la visigoda, anomenada mossàrab. Per això, Arnau Mir de Tost utilitzà les bones relacions que tenia amb el bisbe Oliba de Vic, fet en què tots els historiadors estan d’acord. És ben coneguda la carta que el bisbe Oliba adreçà a Arnau Mir de Tost, com també la participació de canonges osonencs en l’organització eclesiàstica, sobretot de la canònica de Sant Pere, l’actuació dels quals tingué un gran pes fins i tot en el vessant jurídic. Els canonges osonencs que actuaren a Àger són Ramon, levita i cabiscol, i Guillem Ramon, jutge, que es creu que foren els dos primers abats de la canònica de Sant Pere d’Àger. No es coneix cap actuació seva abans de la segona conquesta de la vall el 1048. Del segon, n’hem pogut confirmar la procedència osonenca, ja que el 12 de novembre de 1082 es jurà el testament de Guillem Ramon, cabiscol d’Osona i abat d’Àger. A més, en els arxius osonencs s’ha pogut comprovar l’existència d’un Guillem, sacerdot i sagristà d’Àger, que també era osonenc, ja que el seu testament sagramental del 20 de gener de 1095 s’ha conservat a l’Arxiu de la Canònica de Vic. També degué tenir la mateixa procedència un Pere, abat d’Àger, que signà en el testament del 7 de gener de 1099 de l’arquebisbe de Tarragona i bisbe de Vic Berenguer Seniofred de Lluçà. Però la confirmació clara de la persistència d’una comunitat mossàrab a la vall d’Àger la proporciona un altre osonenc, pràcticament desconegut fins ara. Es tracta d’un personatge anomenat Berillus Ausonensis Hispaniarum scholasticus, que es documenta els anys 1051, 1058 i 1072, tant a Osona com a Àger. El 1051 participà en un judici celebrat a Bugo, nom antic de Castellnou de Bages; el 1058 fou l’escrivà que redactà la donació dels marmessors d’un home anomenat Sanç Many a l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell, d’uns béns situats al castell de Bellmunt davant d’Espluga de Fet, població de la Ribagorça situada al marge dret de la Noguera Ribagorçana, gairebé davant de la vall d’Àger. En el darrer document, del 1072, consta com a redactor de la restitució de l’acta de consagració antiga de l’església de Santa Maria de Manlleu. Així, doncs, una vegada actua al Bages —segurament acompanyant el bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, que també assistí al judici, ja que el terme de Castellnou de Bages formava part del patrimoni familiar—, una altra prop de la vall d’Àger i una darrera a Osona. Per tant, és molt possible que Beril fos mestre de gramàtica d’Osona i dels hispans, que era el nom que es donava als cristians que vivien en terres dominades pels musulmans. Alternava, doncs, el seu càrrec a Osona amb el control de l’ensenyament dels mossàrabs i dels clergues que havien d’exercir a la vall d’Àger, i també dels de Santa Linya, de Llorenç i de les poblacions de la dreta de la Noguera Ribagorçana, en les quals hom també pot detectar la persistència de comunitats cristianes, com la ben documentada d’Aguilaniu.

A més de l’assimilació cultural es produí la desaparició de l’antroponímia típicament mossaràbiga. El cas més clar i que es pot seguir perfectament és el del nom més destacat dels mossàrabs d’Àger, el d’Exabel. Es troba en un dels documents del segle X, quan la vall estava sota domini sarraí. Després trobem aquest mateix nom en un dels personatges més importants de la vall, en una concessió de franqueses que l’any 1041 féu Arnau Mir de Tost al matrimoni format per Exabel i Garoça, que tenien els seus béns distribuïts per diversos llocs de la vall d’Àger. També apareix en la documentació de la vall un Exabel, sacerdot, que no sembla que calgui identificar amb l’anterior, car també es troba un Exabell Exobaric que l’any 1065 habitava en un mas del terme del castell de Santa Linya, la qual cosa confirma l’existència de mossàrabs també en aquest terme. La categoria de l’esmentat Exabel es comprova en el seu testament sacramental jurat el 7 de febrer de 1059, essent la seva muller Garoça un dels marmessors. En aquest testament es fa constar el seu caràcter militar amb una lloriga i una espasa i molts béns al castell de Pedra. En aquest document es pot comprovar com els fills havien pres noms que en aquells moments eren habituals a la resta de comtats catalans. Els seus fills es diuen Ramon, Bernat i Guillem, i les filles Eliarda i Ermessenda. Encara que els fills empraran el nom d’Exabel com a cognom seguint la norma dels comtats catalans de prendre el nom del pare com a cognom. Però, després d’ells, l’antropònim mossàrab desaparegué, la qual cosa ha fet que no hagi quedat rastre de l’onomàstica mossàrabiga d’una manera clara. Això no obstant, és un aspecte que cal aprofundir. (ABC)