Situació
Una vista de l’exterior de l’església des del costat de tramuntana. Hom hi pot veure perfectament distingida l’estructura del temple amb la nau, l’absis i el campanar.
Rambol
Aquesta antiga església parroquial es troba a la part de ponent del terme municipal de Prats de Lluçanès. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781: x 18,7 —y 51,0 (31 tdg 187510).
Per arribar-hi cal situar-se just a la sortida de Prats de Lluçanès i agafar la carretera que va a Sant Pau de Pinós; a mà dreta surt una pista que porta a l’església de Sant Sebastià i que segueix cap a l’antic mas de la Vila, prop del qual hi ha l’església de Sant Andreu. (JAA)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell d’Oristà, al lloc de Llanars. Molt aviat degué tenir categoria parroquial, fins que, a causa de la despoblació del terme, passà a dependre de Santa Eulàlia de Pardines primer i de Sant Vicenç de Prats de Lluçanès després.
El castell d’Oristà és documentat a partir de l’any 908, quan Durable i la seva muller Alda vengueren a Adrover i a la seva muller Tructelda una peça de terra situada en el comtat de Manresa, al castell d’Oristà. El lloc de Llanars és documentat l’any 997, quan l’abat Sunifred donà al monestir de Sant Benet de Bages, que ell mateix presidia, diversos alous, entre els quals n’hi havia un de situat al comtat d’Osona, al lloc de Llanars.
L’església apareix en la documentació l’any 1034, quan Doda, muller de Guisad I de Lluçà, feu testament, en el qual deixava per a la llum de l’església de Sant Andreu una vinya que es trobava prop de l’església. La funció parroquial es confirma quan apareix en una llista de parròquies datable d’entre els anys 1025 i 1050, però no es troba entre les parròquies visitades pel bisbe Galceran Sacosta entre els anys 1330-1339.
Abans o després de la despoblació causada per la pesta negra devia perdre les funcions parroquials i passà a dependre de la parròquia de Santa Eulàlia de Pardines com a sufragània, situació que es documenta a partir del 1435, que tenia només fossar, sense comptar ni amb reserva ni fonts baptismals.
Aquesta situació es mantingué fins al 1787, quan fou incorporada a la parròquia de Sant Vicenç de Prats de Lluçanès com a sufragània, situació que es mantingué fins a l’any 1936, quan fou profanada i quedà sense culte.
El temple no sofrí altres alteracions que la construcció de dos arcs rebaixats a l’interior dels murs per encabir-hi sengles altars secundaris i un arrebossat seguint l’esquema de la decoració barroca del segle XVIII.
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb la indicació dels diversos elements i nivells del seu paviment.
J. A. Adell-F. Abad-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
L’església de Sant Andreu de Llanars és un petit edifici d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular que s’obre a la nau mitjançant un simple plec. La nau és coberta amb una volta de canó de perfil apuntat, i l’absis amb volta de quart d’esfera. Les cobertes actuals són de teula àrab, però en el curs de la seva restauració es trobaren restes de les lloses de la coberta original, molt desfetes.
Interiorment el mur de tramuntana presenta dos arcs formers que formen una mena d’arcosolis i tots els paraments han estat arrebossats. En el de ponent, en procedir a una exploració dels paraments, foren escatats els arrebossats superficials, en molt mal estat, la qual cosa donà lloc a la descoberta del parament original, amb els carreuons rejuntats amb morter de calç molt fi i amb juntes pintades de color mangra, imitant un carreuat fictici.
La porta es troba situada al mur de migjorn i s’obre mitjançant un simple arc de mig punt. En aquest mateix mur s’obre una finestra de doble esqueixada, igual com la que hi ha al fons de l’absis, on també hi ha una petita espitllera de factura moderna. La il·luminació es completa amb una finestra en forma de creu que hi ha a la façana de ponent.
A l'esquerra, secció longitudinal del temple, en la qual hom pot observar l’estructura del campanar i la seva relació amb la nau única de l’església. A la dreta, façana de ponent on es veu el remat del pinyó original a mà esquerra i la seva modificació, a la dreta; cal veure també la disposició asimètrica respectada en la restauració l'any 1983.
J. A. Adell-F. Abad-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
Sobre aquesta mateixa façana es dreça un petit campanar de torre, de planta quadrada, amb una coberta de teula a dos vessants sobre una estructura d’embigat, dividit en dos nivells de finestres. L’inferior té quatre grans obertures en arc de mig punt, una per cada façana, i el superior té quatre finestres geminades, parcialment aparedades, mig partides per sengles columnetes amb capitells troncopiramidals arrodonits, molt senzills. Els arcs de les obertures del campanar són extradossats per una filada de lloses i enfonsats en relació amb el parament del mur. L’accés al campanar s’efectuava per una obertura practicada a la volta.
L’aparell exterior és de petits carreuons, simplement desbastats, amarats en morter de calç i disposats formant filades uniformes i regulars. A l’absis, però, i al campanar, hom pot observar una certa diferència consistent en que els carreuons són més ben tallats i polits i de proporcions més quadrades. Al cantó de tramuntana de l’absis s’observa una banqueta, similar a un sòcol, la qual no té la mateixa curvatura de l’absis. A la façana de ponent, la seva meitat nord sobresurt per sobre del nivell de la coberta i forma un pinyó, rematat per lloses planes, mentre que al vessant de migjorn aquest pinyó no hi és i la coberta forma un ràfec.
Interior de l’església amb la nau i l’absis al fons. Cal notar la volta apuntada que cobreix el temple.
J. A. Adell
L’edifici presenta dues etapes constructives clarament diferenciades. A la primera, datable del segle XI, poden correspondre els murs de la nau i la banqueta, ja esmentada, de l’absis, la qual deu correspondre al basament d’un absis anterior. En una segona fase, datable del segle XII, hom procedí a regruixir interiorment els murs de tramuntana i de migjorn (el de tramuntana, amb dos arcs formers, i el de migjorn, amb un veritable segon mur), per tal de carregar-hi la volta, i a la construcció de l’absis actual i del campanar.
Posteriorment hi foren dutes a terme d’altres reformes, com la substitució de les cobertes, els arrebossats i la construcció d’un cor, que fou cremat, juntament amb els retaules i altre mobiliari, durant la guerra de 1936-1939.
L’any 1983 l’església fou objecte d’obres de reparació i consolidació dutes a terme pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, dirigides per l’arquitecte Joan Albert Adell, després de les quals el seu estat de conservació és acceptable.
Puig i Cadafalch inclou aquesta església dins el grup d’edificis amb una nau i amb campanar. El seu campanar, segons el mateix Puig, es podria comparar amb el de Coaner i el de Sant Jaume de Viladrover o dels Bastons.
Un detall de l’interior del mur de ponent amb l’aparell a base de carreus rejuntats amb morter de calç i amb unes juntes pintades de color mangra, que imiten un carreuat.
J.A. Adell
Sant Andreu de Llanars té una finestra en forma de creu, acomodada al primitiu sistema de construir en maó, igual que les de les dues esglésies esmentades, junt a Sant Jaume de Frontanyà i Sant Sixt de Miralplà o en el creuer de Sant Ponç de Corbera. (JAA-DAG)
Treballs de restauració posteriors
Aquesta església va ser restaurada en diverses etapes per l’Ajuntament de Prats de Lluçanès, sota la direcció tècnica de l’arquitecte diocesà, i fou oberta de nou al culte el 1995. (APF)
Bibliografia
- Pelegrí Casades i Gramatxes: Lo Lluçanès. Excursions a dita comarca, Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona 1897.
- Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado de Vich, Separata del publicado en Hoja Parroquial, núm. 163, Vic 1945-52.
- Antoni Pladevall: Sant Andreu de Llanars, antiga parròquia i sufragània de Prats de Lluçanès, “Hoja Diocesana”, Vic 5 d’agost de 1973.
- Josep Puig i Cadafalch, Antoni Falguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàgs. 301-302-537-577.
- Josep Valls: Prats de Llussanès. Resum històric, Vic 1912. (DAG-APF)