Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Lluçà, al lloc anomenat els Prats. Aviat degué adquirir funcions parroquials, que mantingué fins que fou unida a la de Santa Eulàlia de Pardines, per recuperar més tard la categoria de parròquia en una nova església on es traslladà el culte a sant Vicenç mentre que en el temple antic s’hi venerava la Mare de Déu de la Bona Sort. El castell de Lluçà i el lloc dels Prats apareixen documentats a partir del 905, quan el bisbe Idalguer de Vic consagrà l’església de Santa Maria del castell de Lluçà i uní a l’església consagrada diversos vilars entre els quals figurava el dels Prats. L’església de Sant Vicenç apareix l’any 968 en el testament de Frugió, muller de Langovard, quan aquesta manà que tot el que tenia a Prats es donés a Sant Vicenç. Les funcions parroquials de l’església de Sant Vicenç no són conegudes fins a l’aparició de les llistes parroquials anteriors a l’any 1154; perdurà amb aquestes atribucions fins al 1435, que fou unida com a sufragània a la parròquia de Santa Eulàlia de Pardines, ja que a la seva demarcació només vivien cinc famílies. L’increment de la població que tingué el segle XVII motivà que l’any 1649 fossin restaurades les antigues funcions parroquials, però això es feu en un nou temple construït al centre del nucli que havia sorgit amb l’augment de la població, amb el mateix titular de l’església antiga, la qual l’any 1686 era coneguda com l’església vella de Sant Vicenç de Prats, de la qual tenien cura els pabordes de la confraria del Roser, però la veneració d’una imatge de la Mare de Déu, coneguda inicialment com de les Dones i després de la Bona Sort, passà a ser el nou titular de l’església, amb els altres sants que s’hi veneren, sant Joan Baptista i sant Antoni de Pàdua. L’edifici fou restaurat l’any 1555 pel rector Valentí Serra segons constava en l’esborrada llinda del portal. La capella sofrí les depredacions de la crema que sofrí la població de Prats l’any 1714. Durant la guerra carlina del 1835-1840 l’església fou habilitada com a hospital de campanya i el seu campanar fou aterrat pel carlí Benet Tristany. L’any 1936 la capella fou profanada, per ésser novament restaurada al culte per la devoció que hi tenen els habitants del raval de la Sagrera on es troba ubicada, mantenint-se oberta al culte i en bon estat de conservació.