Situació
Una vista de conjunt amb la torre del castell, molt modificada, i la capella de Santa Llúcia, més a primer terme.
M. Anglada
L’antic castell de Quer es troba uns 2 km vers migjorn de la població de Prats de Lluçanès, sobre una roca. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 331-M781: x 18,4 —y 49,1 (31 tdg 184491).
Per arribar-hi cal agafar la carretera B-431 de Prats de Lluçanès a Manresa. A uns 100 m del punt quilomètric 72 cal trencar a mà dreta i a 300 m hom arriba a la casa de Galobardes, on hi ha el castell. (JVV)
Història
Aquest castell es trobava inicialment en el terme del castell de Lluçà i no tenia un terme assignat, però, en sortir de l’òrbita dels senyors de Lluçà, hom assignà un terme al castell.
El castell de Lluçà apareix esmentat l’any 905 en el moment en què el bisbe de Vic Idalguer consagrà l’església de Santa Maria, situada al castell de Lluçà. El lloc de Quer no apareix fins el 1056, quan Ermessenda, de la família dels vicaris comtals de Balsareny, casada amb Sunifred II de Lluçà, donà al seu fill Ramon, levita, tot l’alou anomenat Quer (Cher), amb edificis, terres i pertinences.
El domini feudal d’aquest castell anava englobat amb el de Lluçà i per això no apareix en els actes de vassallatge que feren la família Lluçà als comtes de Barcelona.
Les poques vicissituds del castell comencen en la citada donació, en la qual es prescrivia que un cop mort Ramon, l’alou —encara no figura com a castell— havia de passar a un germà anomenat Folc o bé als seus fills legítims. L’alou passà, tal com es fixà en la donació, a Folc, el qual, l’any 1074, es trobà greument malalt i feu el vot que si es curava, entraria al monestir de Ripoll com a monjo, i així succeí, aportant l’alou de Quer com a dotació.
Si bé el seu germà Berenguer Sunifred, que havia d’ésser bisbe de Vic, s’apressà a demanar a l’abat de Ripoll el domini del castell i l’alou de Quer per donar-lo a la seu de Vic com a dotació de la seva plaça en la canònica. Aquesta donació a la canònica vigatana fou confirmada en el testament de 1099 que feu el ja bisbe de Vic i arquebisbe de Tarragona, Berenguer Sunifred de Lluçà. Els senyors de Lluçà protestaren i qüestionaren l’alienació, i recobraren al final la meitat del castell, amb dret de disposar-ne en pau i en guerra, amb l’obligació de prestar homenatge als bisbes de Vic per l’altra meitat.
Les vicissituds posteriors se centren majoritàriament en les relacions amb els seus senyors, els bisbes de Vic. Així l’any 1104 Pere de Lluçà feu una concòrdia amb el bisbe Arnau de Vic, el qual es comprometé a defensar els béns del bisbe i de l’església de Vic, particularment des del castell de Quer. El 1170 el castell sofrí una alienació parcial i temporal ja que Guillem de Lluçà en el seu testament assignava tot el dret que tenia al castell de Quer al seu parent Gombau de Besora, per tal que es considerés pagat de l’herència del seu pare, i si no acceptava, havia de passar al seu germà Bernat. Fou aquest germà de Gombau qui rebé els drets de Guillem de Lluçà en el castell de Quer, i es negava a reconèixer els drets de l’Església de Vic en la meitat del castell, per la qual cosa l’any 1176 ambdues parts arribaren a una concòrdia per la meitat del castell de Quer que Bernat reivindicava.
La família Lluçà recuperà els seus drets sobre el castell després de la mort de Bernat de Besora i així l’any 1198 Pere de Lluçà cedí a la seva muller Estefania el castell de Quer com a esponsalici, salvant, no obstant, els drets de l’Església de Vic. El castell de Quer havia pres ja una personalitat pròpia l’any 1198, quan, arran d’una concòrdia amb el rei Pere el Catòlic, Pere de Lluçà li feu jurament de fidelitat pels castells de Merlès i de Lluçà, exceptuant la força del castell de Quer.
Durant el segle XIII, el castell sofrí de nou una alienació temporal, ja que vers l’any 1242 Pere de Lluçà donà el castell de Quer al seu fill segon, Mir, casat amb Elisenda d’Oló, i després passà a Pere d’Oló, fill del matrimoni, que el posseí fins al 1297, que feu testament. Després, amb el consentiment dels bisbes de Vic, es reintegrà al patrimoni dels Lluçà, ja entroncats amb els Portella. Així l’any 1299 Bernat Guillem de la Portella va fer homenatge al bisbe de Vic Berenguer de Bellvís per diversos feus que tenia, entre els quals figurava el castell de Quer, i un fill seu, Bernat de la Portella, l’any 1324 feu un acte d’homenatge semblant, si bé feu constar que dubtava que el castell de Quer el tingués en feu dels bisbes vigatans. Així el castell de Quer seguí les mateixes vicissituds que el castell de Lluçà.
La documentació d’aquest castell no ha deixat constància de l’existència de castlans. (APF-ABC)
Castell
Planta del conjunt, amb la torre del castell, únic vestigi que en resta, molt reformat, i la capella, amb els murs i la pèrgola que segueixen el traçat de l’antic recinte.
J. Sarri
El casal de Santa Llúcia, el castell de Quer i la capella (antigament anomenada de Galobardes) formen un conjunt molt ben ordenat a diferents nivells.
Contemplant la finca des de l’entrada, hom veu la casa pairal; a mà dreta hi ha un jardí enlairat sobre un roc o quer, amb una tanca de pedra sobre el roc, del centre del qual surt l’esvelta torre del castell. A la part dreta de la casa, pel davant i sota el jardí, hi ha un terrat del qual sobresurt la meitat superior de la capella, a la qual hom baixa per unes escales a ponent que van a parar al seu davant, un cop passat un portal de la tanca del pati d’entrada.
La torre de defensa de l’antic castell de Quer, que és l’element més important que en resta, és circular i d’una bona alçada, feta amb carreu regular romànic fins a les tres quartes parts de la seva alçada. La resta és de carreu normal nou. L’interior de la torre ha estat molt modificat i avui és ocupat per una escala de planta quadrada que mena al terrat de la torre passant per una saleta mirador amb quatre finestres. Malauradament aquesta torre fou molt reformada, la qual cosa ha desfigurat substancialment l’aspecte original de l’edifici. (JSV)