La moneda del comtat d’Osona

Preliminars

Una de les manifestacions de l’art romànic de dimensions més reduïdes, però també d’una bellesa i perfecció, a vegades corprenedora, és, sens dubte, la moneda. És ben cert que fins fa molt poc hom havia fixat ben poc l’atenció en aquestes petites meravelles de la miniatura romànica, veritables obres d’art en l’ofici del gravat d’encunys.

Serà difícil trobar entre les amonedacions medievals europees dels segles X-XII monedes tan extraordinàriament ben treballades i artísticament a l’alçada d’alguns tipus monetaris de Vic, de Besalú i alguns dels de Girona. No fora pas agosarat afirmar que la moneda episcopal d’Ausona és la que ha donat obres més remarcables de l’art monetari de l’Europa alt-medieval.

Al costat dels aspectes artístics d’aquestes encunyacions cal considerar, naturalment, els aspectes històrics. Si bé aquests darrers han merescut més atenció, aquesta ha restat circumscrita a l’àmbit del reduït sector d’interessats o especialistes de la numismàtica, ja que fins i tot els historiadors sovint passen per alt aspectes de la història monetària o li donen un tractament poc aprofundit.

Ben conscients d’aquesta situació, Catalunya Romànica ha volgut dedicar a la moneda l’espai que li correspon per anar completant les diferents i riques manifestacions de l’art romànic més enllà de l’arquitectura o la pintura.

Aquesta preocupació per la moneda es féu ja ben palesa en el primer número de Quaderns d’Estudis Medievals, en el qual J. Vigué presentava un estudi sobre la moneda de Vic amb descripcions molt detallades dels diferents tipus coneguts. En aquell treball es posava especial accent a la vàlua artística d’aquestes peces, sense oblidar, però, una completa explicació sobre el seu desenvolupament històric.

Fonts de dades per a l’estudi de la moneda dels segles X-XII

En considerar els diferents amonedatges dels comtats catalans de Barcelona, Besalú, Cerdanya, Empúries, Rosselló i Urgell o les emissions de les seus episcopals de Vic i Girona, durant els segles X-XII, disposem de dues fonts de dades: les monedes mateixes i la documentació escrita.

L’observació de la moneda i l’anàlisi detinguda de les seves lectures, els seus tipus, els símbols, la iconografia que porta gravada, així com el seu estil artístic i, també, el seu pes, qualitat metàl·lica, mides, etc…, dóna unes primeres dades importants, malgrat que no sempre suficients. Vegem, per exemple, que les monedes cristianes d’aquesta època no porten any i no sempre hi consta el nom, o les inicials o alguna altra indicació del comte o les autoritats que emeteren la moneda. L’estudiós tan sols podrà situar una determinada moneda en un regnat o en un altre tenint en compte tota una sèrie de dades numismàtiques, arqueològiques i documentals.

Una altra informació important és, efectivament, el coneixement del context arqueològic en el qual ha estat trobada una peça. Les dades que pot proporcionar una correcta informació sobre les troballes monetàries són extraordinàries, sobretot quan es tracta de monedes amagades juntes, és a dir, de petits o grans atresoraments en els quals podem trobar diferents tipus monetaris coetanis.

Els documents escrits proporcionen també informacions sobre la moneda. Les notícies documentals poden dividir-se en dos grans grups. Per una banda, hi ha documentació que fa referència directa a la fabricació de la moneda, o a les disposicions legals sobre el seu curs, etc. És a dir, documentació estrictament monetària de caire oficial. Aquesta és la que donarà dades més precises sobre les encunyacions. Aquest tipus de documentació és ben escassa i, per tant, no sempre en disposarem.

Per altra banda, tenim documentació oficial o privada en la qual s’esmenta la moneda com a mitjà de pagament. És a dir, documents de compra-venda, testaments, etc. Les informacions que ens donen aquestes escriptures són ben interessants, especialment en aquesta època, ja que algunes vegades ens indiquen si els pagaments es fan en moneda de Barcelona, de Girona, etc. També podem trobar-ni valors d’equivalència sobre diferents amonedatges, etc. Un estudi estadístic dels esments monetaris d’un període pot donar idea de la circulació monetària i de la funció de la moneda.

Malgrat tot, aquest ventall de fonts possibles tant documentals com arqueològiques i numismàtiques, que poden apropar-nos al coneixement de la història monetària d’un període i dels diferents mètodes d’anàlisi que podrem aplicar per tal d’interrogar-les, veurem que no sempre són prou explícites i a vegades hi ha buits tant en l’evidència documental com numismàtica que ens submergeixen en una certa foscor. És cert, però, que aquestes mancances documentals no són pas, en aquesta època, exclusives de la història monetària i de la numismàtica, sinó que afecten d’una mateixa manera molts altres aspectes de la historiografia.

Per tot això, hem de considerar particularment afortunat el cas de la moneda de Vic, ja que comptem amb una evidència numismàtica i documental veritablement important per aquesta època. Fins ara els diferents estudis sobre la moneda episcopal vigatana s’han centrat en donar a conèixer i a seguir, per una banda, la documentació escrita coneguda i, per l’altra, a descriure les monedes. Amb tot això rarament s’ha anat més enllà de l’estudi merament descriptiu. En aquest capítol intentarem de conjugar alhora totes dues informacions per traçar un perfil el més complet possible de l’amonedatge episcopal.

L’hipotètic precedent carolingi

Els comtats catalans s’originaren amb les divisions administratives creades per l’imperi carolingi. En independitzar-se, les demarcacions es mantingueren, bé que en alguns casos un grup d’elles tingueren el mateix comte. Aquest fou el cas dels comtats de Peralada i Empúries, que acabaren fusionant-se en un de sol (el comtat d’Empúries) o bé el grup Barcelona-Girona-Osona, que s’havia de mantenir permanentment sota la sobirania d’un mateix comte, el comte de Barcelona, que inicià la dinastia catalana.

La moneda, com altres aspectes de l’organització político-econòmica, s’inicia als comtats catalans amb emissions regulars dels monarques francs. Així Carlemany encunyà moneda als tallers o seques de Girona, Empúries, Roda i Barcelona; Lluís el Piados a Empúries, Roda i Barcelona; i Carles el Calb a Barcelona. Aquesta és, almenys, l’evidència numismàtica que ens ha arribat.

L’existència d’un diner carolingi de Lluís el Piadós que porta com a menció de lloc d’emissió el nom de ROD/DA (escrit en dues línies) ha fet suposar que aquest nom correspongués a Roda de Ter, important fortificació carolíngia, ben documentada en aquesta època, abans no arribés la seva destrucció, arran de la revolta d’Aissó.

Molt s’ha escrit sobre la identificació d’aquesta Roda. A més de la hipòtesi de Roda de Ter han estat també apuntades les possibles Roses de l’Empordà, Roda de Ribagorça, la Rodde al sud de França i el vell comtat de Rodés. Darrerament el tema ha estat reprès per nosaltres i, atenent a la continuïtat de tallers dels temps visigots als carolingis (Narbona, Girona, Barcelona, Roda) establirem que RODDA havia d’ésser dins el territori de superposició entre els dominis visigots a partir de Leovigild i els carolingis. Tenim efectivament moneda visigoda de la seca de Roda. Quedaven així descartades les hipòtesis de la Rodde i Rodés, que queden fora d’aquesta àrea de superposició.

Fins fa poc només es coneixia un exemplar carolingi de la seca de Roda. Es tractava d’un diner de Lluís el Piadós que es conserva al monetari de París, bé que hom n’ignorava la procedència. Darrerament tinguérem la fortuna de descobrir un segon exemplar de diner de RODDA, aquest però, atribuïble a Carlemany. El fet que aquesta peça procedís d’una troballa feta prop d’Empúries ens portà a considerar com a més probable ubicació de RODDA, Roses de l’Empordà. Recordem d’aitra banda que aquesta ha estat fins ara la ubicació acceptada i indiscutida per a la Roda visigoda i que fa uns anys hom pogué demostrar l’existència d’un castrum visigot en aquest indret.

En comentar les emissions de l’Empordà ja comentarem com aquesta atribució no queda pas alterada pel fet que Empúries, tant propera, fos també una seca carolíngia, en base precisament a la dualitat de comtats de Peralada-Empúries.

Naturalment, les bases per a l’atribució són encara febles, però avui per avui sembla més probable inclinar-nos per la Roses empordanesa i descartar, per tant, un precedent al comtat osonenc, en base a l’important centre de Roda de Ter.

Si volem trobar emissions monetàries segures caldrà esperar a les emissions dels bisbes vigatans.

Origen del dret de moneda a Vic

Tractarem primer de l’origen del dret de moneda del qual disfrutaren el bisbe i el capítol de la seu de Vic, des del segle X fins al començament del XIV.

La primera notícia sobre aquesta qüestió se situa vers l’any 889 en què sembla que Carles el Simple donà a Guifré Borrell les terres fiscals i ermes i el dret de moneda del comtat d’Ausona. El document original no ens ha arribat, però es dedueix de diverses fonts. El fet de no poder disposar d’aquest document i la circumstància que les fonts que hi fan referència procedeixin precisament dels beneficiaris del comte, és a dir la seva vídua, el seu fill, el seu nét i els marmessors, fa que ignorem el caràcter exacte d’aquesta donació, així com si aquesta preveia alguna reserva. Ens explicarem: El primer document, que al·ludeix a la donació de terres en el comtat de Vic per part de Carles el Simple, és una venda, feta l’any 926, per la comtessa Garsenda: “terra que mihi adventi per perceptum quod Carolus rex fecit ad viro meo Wifredi” (R. d’Abadal: Catalunya Carolíngia. Els diplomes carolingis, doc. XXXIV) Una altra venda de terra, feta l’any 961 pel comte Borrell, s’expressa, també, amb termes similars: “per vocem preceptis regem Francorum quod fecit glorisissimus Charolus de omnis fiscis vel eremis terre illorum” (Abadal: ibid).

Un tercer document fa conèixer que, a més de les terres fiscals i ermes, Carles el Simple havia donat també la moneda del comtat. Es tracta d’una execució del testament d’aquest comte, de l’any 911, en el qual deixa a l’església de Vic diverses terres i el terç de la moneda de l’esmentada vila. D’aquest document se’n coneixen dues versions, una del 31 d’octubre que, a part d’algunes variants menors, no conté la donació del terç de la moneda i no apareix signada pel bisbe Idalguer, el vescomte Ermemir, tots dos marmessors, ni pel notari. La segona versió és de l’I de desembre del mateix any; en aquesta figura ja la donació del terç de la moneda, així com les signatures dels esmentats personatges. La donació del terç de la moneda porta aparellat el condicionant d’haver d’ésser confirmada pel rei franc (E. Junyent: Diplomatari de la Catedral de Vic, doc. 55). Cal retenir totes aquestes dades que ens aproximarà, pensem, a la realitat dels fets.

Com hem ja assenyalat, el fet de conèixer el precepte de donació de Carles el Simple per referències dels successors del comte beneficiat no permet conèixer el caràcter concret de la donació. Aquesta circumstància pot, per altra banda, haver propiciat una certa exageració del seu abast, tot silenciant, unes possibles clàusules limitatives. Malgrat que Abadal assenyala que en aquesta època les donacions reials comencen a ésser alodials, sorprèn que el rei hagi donat la totalitat del dret de moneda a un comte. Normalment aquests disposaven d’una tercera part del benefici de la moneda, però no es coneix cap cas en el món carolingi de donació de la totalitat de la moneda a un comte. Això, en canvi, fou ocasionalment concedit a bisbes. Lafaurie, investigador francès d’aquest període, confirma la inexistència de cap donació a un comte, tot i desconèixer la que ara comentem.

El fet és que amb l’evidència documental disponible és difícil d’escatir si la donació fou o no per la totalitat de la moneda. El que és evident, però, és que hi ha un cert dissentiment entre la vídua i el fill de Guifré Borrell, d’una banda, i el bisbe amb el vescomte, per l’altra, sobre la donació del terç de la moneda a la seu de Vic. Així ho indica l’existència de les dues versions de l’execució testamentària de Guifré Borrell. Hem vist que la primera, que no conté cap referència a la donació del terç de la moneda, no va signada pels dos marmessors ausonencs, el bisbe i el vescomte. Això devia forçar la redacció d’un segon text incloent aquesta donació, possiblement no sense llargues negociacions prèvies. Des d’aquesta perspectiva podem també interpretar la condició prevista en el document que cal recaptar la confirmació reial com el resultat d’una fórmula transaccional entre les dues parts. És a dir, que finalment la comtessa vídua i el fill s’avinguessin a donar el terç de la moneda, però que imposessin aquesta condició. Realment aquesta clàusula sembla estar en contradicció amb la pretesa donació total de la moneda d’Ausona a Guifré Borrell per part de Carles el Simple. J. Botet i Sisó s’adona d’aquest problema i acaba per concloure que potser el comte no acabava d’atrevir-se a alienar una donació com aquesta. Pensem que la hipòtesi que hem formulat és ben plausible i, tot obviant la contradicció amb una donació total, pren com a base la pugna entre les autoritats civils i eclesiàstiques ausonenques, d’una banda, i el comte de Barcelona, de l’altra, per la possessió dels béns fiscals del comtat, en aquest cas la moneda, que reflecteix aquest document.

Cal tenir present, també, que tot això es produeix en temps del bisbe Idalguer, el qual devia ésser un personatge ben remarcable i bastant hàbil. Sabem que aquest bisbe aconseguí de lliurar-se de la subjecció al bisbe de Narbona i del pagament del cens anual d’una lliura de plata que li devia. Tot el que acabem d’exposar se situa, de fet, en un context de flux i reflux entre el poder episcopal i el comtal.

Hem vist que la documentació sobre la donació de la moneda d’Ausona a Guifré Borrell no era pas mancada d’incerteses. Un fet encara no aclarit de manera generalitzada a tots els comtats catalans, és com el comte passà de posseir el terç de la moneda, que li pertocava inicialment com a comte que era, a disposar del total. Tampoc no és gens clar per quins mecanismes l’amonedatge de Barcelona, concedit inicialment pels reis francs al bisbe, acabà essent detentat pels comtes.

Història i evolució de les amonedacions episcopals i comtals al comtat d’Ausona

Cal ara tornar a la documentació vigatana i juntament amb l’evidència numismàtica reconstruir la història d’aquestes amonedacions.

Hem vist com la donació de Guifré Borrell porta aparellada la condició de demanar-ne una confirmació al rei franc. Un document de l’any 1104 al·ludeix al fet que el rei Lluís d’Ultramar concedí a la seu vigatana la moneda. En base a aquesta referència pot deduir-se, com s’ha fet, l’existència d’un precepte de Lluís confirmant la donació pel comte. Abadal data aquest possible document vers el 938 (E. Junyent, Diplomatari de la Catedral de Vic, doc. 184).

Ara bé, hi ha raons que permeten dubtar de la veritable autenticitat d’aquest precepte del rei Lluís. Com ha exposat E. Junyent, sorprèn la seva absència en el Liber dotationum antiquarum, on figuren tots els títols més importants de la catedral de Vic. El mateix autor assenyala que al dors del document de l’execució testamentària de Guifré Borrell de 1911, hi ha una nota amb lletra del segle XIV per la qual podria atribuir-se el precepte a Carles el Simple i no a Lluís d’Ultramar (cal recordar que Lluís signava com a fill de Carles, la qual cosa podia haver creat aquesta confusió). Tot plegat, permet, doncs, observar la notícia del document del 1104 amb una certa suspecció. A més cal tenir present que en aquest document el bisbe Arnau de Malla es recolza en aquesta suposada donació del rei Lluís per argumentar la seva negativa a compartir la moneda de Vic amb Guillem Ramon, dapifer. Tot plegat pot ésser, simplement, una bona excusa per a no cedir.

La poca versemblança de l’existència del precepte de Lluís d’Ultramar queda també reforçada per la seva no menció en la confirmació d’Innocenci VI del 1254 de la moneda de Vic. En aquesta butlla es pren com a argument de la legitimitat de la moneda de Vic la seva consuetud (J. Gudiol: Les bregues sobre el senyoriu de Vic, ap. XI) En una confirmació papal anterior, la d’Eugeni III, del 1150, tampoc no s’esmenta cap precepte carolingi com a base del benefici de la moneda de Vic (Kher, Papsturkunden in Katalonien, núm. 56).

L’any 957, el bisbe Guadamir restaura la canònica amb diversos béns, com el terç del mercat, el teloneu, la moneda, el pasquari, etc. I l’any 998, el papa Gregori deposa al bisbe Guadall, confirma a Arnulf com a bisbe amb la moneda, teloneu, pasquari, etc. (E. Junyent: Diplomatari de la Catedral de Vic, doc. 302). Totes aquestes notícies documentals proven per via escrita l’existència de moneda al llarg de tot el segle X, la qual cosa és també recolzada per l’evidència numismàtica, com veurem.

El 1033, en un sínode celebrat a Vic, amb el bisbe Oliba, s’imposa la pena d’excomunió a qui falsifiqui o retalli la moneda de Vic (J. Gudiol: Les monedes episcopals vigatanes, pàg. 14).

Això demostra que la moneda de Vic anava encunyant-se i també que hi havia qui la falsificava o la manipulava fraudulentament, fet que la numismàtica també constata.

Un document veritablement important és el de la consagració de la nova catedral, feta l’any 1038, sota el bisbe Oliba. En la dotació de l’església i del bisbat d’Ausona consta que Ramon Berenguer I li confirma la moneda, el teloneu dels mercats de Vic i Manresa, els terços de prats i erms i el pasquari. És a dir, que hi ha una confirmació que el bisbe de Vic disposa del total de la moneda d’Ausona. És difícil saber en quin moment i per quin mecanisme els bisbes han passat de disposar del terç de la moneda, que els fou donada en l’execució testamentària del 911 de Guifré Borrell, al total que ara se’ls confirma (J. Gudiol: Les monedes episcopals vigatanes, pàg. 15).

Hi ha la possibilitat que hi hagués hagut una donació anterior, ara confirmada. Sembla, però, més plausible pensar que aquesta confirmació fos una legalització d’una situació de fet, realitzada en aquest moment de la minoria d’edat de Ramon Berenguer I, quan hi ha tan bona entesa entre la comtessa Ermessenda i l’església, representada en aquell moment per figures tan remarcables com Oliba, a Vic, i el bisbe Pere, germà de la comtessa, a Girona.

En confirmar la moneda, el comte de Barcelona s’atribueix una competència reial, fet que està en plena consonància amb la situació de desvinculació efectiva respecte als carolingis.

Al llarg dels segles X i XI, hi ha evidència documental i numismàtica que Vic anava batent la seva moneda. Així el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà, l’any 1098 dóna dos sous de plata del lucre de la moneda a Guillem Ramon de Taradell (E. Junyent, Jurisdiccions i privilegis…, doc. 20) L’any següent el mateix bisbe, en fer testament, fa constar el legat dels elements per a la fàbrica de la moneda. (E. Junyent: Jurisdiccions i privilegis, doc. 21).

Pocs anys després (1104), el bisbe Arnau de Malla dóna a Guillem Ramon, dapifer, entre altres coses, el dracma de la moneda de Vic, excepte dos sous de plata que ja rebia Guillem Ramon de Taradell (J. Gudiol: Les monedes episcopals vigatanes, pàg. 17). El mateix any, hi ha també una concòrdia entre el bisbe i Guillem de Lluçà. Aquest rep, entre altres coses, 20 sous en el benefici de la moneda de Vic (E. Junyent: Jurisdiccions i privilegis, doc. 24).

La crisi del segle XII

A partir d’aquest moment, s’obre un buit de prop de cinquanta anys en l’evidència de la documentació monetària vigatana. Per altra banda, la numismàtica registra únicament l’existència d’un sol tipus monetari i aquest apareix, encara, a nom del comte de Barcelona (Ramon Berenguer III). És a dir, que no és anònim, com la major part de les emissions episcopals anteriors i tampoc no és amb les inicials del bisbe, com trobem en alguna ocasió.

Per tant la moneda ha passat en aquest període a mans del comte. Malauradament no hi ha cap prova documental directa d’aquest fet que haurem de reconstruir a partir dels indicis que proporcionen alguns documents i a través de la numismàtica.

Ramon Berenguer III, en arribar a la majoria d’edat, fa enrere moltes de les donacions que l’església havia recaptat de Berenguer Ramon II, tot aprofitant la dèbil situació jurídica en què es trobava, un cop fou reconegut com a culpable de la mort del seu germà. És possible que en aquesta derogació de drets i beneficis a l’església el comte anés molt enllà i, fins i tot, acabés amb prerrogatives anteriors, en un intent de restablir i reforçar el poder comtal, prou depauperat pel difícil període de la seva minoritat.

Efectivament, hi ha un document del 1120, en el qual el bisbe anul·la alguns mals usos que havia imposat a Vic, segons es diu “induït per persones perverses i malicioses”. Aquests mals usos estaven en contradicció, sembla ésser, amb els drets i concessions de què disfrutava l’Església de Vic (E.Junyent: Jurisdiccions i privilegis, doc. 27). Poc abans (1118), el comte havia definit a favor d’aquesta les capellanies que retenia injustament. (Ibid: doc. 26) Malgrat tot, aquests documents no parlen pas de moneda i, per tant, si Ramon Berenguer III l’havia usurpada o, dit d’una altra manera, recuperada, no la devia pas restituir de nou.

L’any 1148, Ramon Berenguer IV, angoixat per les despeses ocasionades pel setge de Tortosa, diu haver exigit injustament dels de Vic questies, toltes i forcies; ara promet no demanar-les més i en compensació rep de Vic 400 morabatins d’or. (Ibid.: doc. 32)

Dos anys més tard, l’Església de Vic rep una butlla d’Eugeni III en la qual li són confirmats els privilegis i moneda (Kehr, Papsturkunden…, doc. 56). És possible que el pagament que havien fet al comte, l’any 1148, decidís l’Església de Vic a fer confirmar pel papa els seus privilegis i també la moneda, tot pensant en una restauració d’aquesta. Malgrat tot, caldrà esperar encara gairebé 25 anys fins que el bisbe Pere de Redorta restauri la moneda.

Anem a veure amb més deteniment la seqüència de la documentació relacionada amb aquesta restauració de la moneda episcopal vigatana, després d’aquest lapse.

Les darreres restauracions de les amonedacions episcopals vigatanes

El novembre de 1171, el bisbe Pere de Redorta defineix una sèrie de propietats a Pere de Lluçà a més de la participació amb 20 sous en el benefici de la moneda de Vic, que els bisbes havien donat ja al seu avi Guillem Guisad de Lluçà, l’any 1104 (J. Gudiol: Les monedes episcopals, pàg. 19). Tot i així el restabliment de la moneda de Vic no vindrà fins el 1174, segons es conté en el decret del bisbe del 13 de desembre d’aquest any (J. Botet: Les monedes catalanes I, ap. 16). És possible que quan el bisbe defineix a Pere de Lluçà la seva participació en les encunyacions, l’any 1171, la qüestió de la restauració de la moneda de Vic, si bé no era un fet, devia estar removentse. No és difícil pensar que els bisbes aconseguissin això després de llargues negociacions i, possiblement, cedint alguna compensació econòmica al comte-rei.

Efectivament, per aquests anys, el monarca estava fortament endeutat amb els bisbes de Vic, com mostra un document del 1172, en el qual Alfons I reconeix deure la crescuda xifra de 33 marcs de plata i 100 morabatins aiadins a l’Església de Vic (E. Junyent: Jurisdiccions i privilegis, doc. 38).

La restauració de la moneda, l’any 1174, feta pel bisbe Pere de Redorta es va dur efectivament a terme, ja que disposem d’un document de l’any 1176 en el qual es dóna informació del repartiment dels guanys obtinguts en la fabricació de la moneda. (J. Botet: Les monedes catalanes, I. ap. 15)

Es més que probable que la moneda de Vic fos novament usurpada pel rei, ara Pere I. Les fretures econòmiques d’aquest sobirà que havia de fer front a les lluites al Llenguadoc, per una banda, i per l’altra als almohades, els quals estan en el moment àlgid del seu domini a la Península, fet pel qual havia deixat d’afluir a Catalunya l’or musulmà d’altres temps procedent de les pàries o tributs dels reietons àrabs, feren que hagués de fer una àmplia recapta de fons per a sostenir totes aquestes expedicions militars. Així veiem que imposà un nou tribut, l’amonedatge, el qual gravava els béns mobles i immobles; el rei no deixa d’empenyorar-se quan convé o de demanar a l’església que renunciï a determinats beneficis en favor de la corona o, fins i tot, potser arriba a prendre’lsels, com sembla que succeí en el cas de la moneda de Vic.

En aquest context no deu ésser casual que el bisbe de Vic rebés l’any 1196 del papa, Celestí III, una confirmació de la potestat de defensar amb les armes, si convenia, els béns de l’Església (Kehr: Papsturkunden…, doc. 272). Efectivament un interessant document del 1197 féu ja sospitar a Botet que Pere I s’havia apoderat de la moneda de Vic. L’autor no anà, però, més enllà (E. Junyent: Jurisdiccions i privilegis, doc. 51).

Estudiant novament la qüestió i examinant l’evidència numismàtica, podem dir que tot sembla confirmar que Pere I encunyà moneda a Vic. En l’esmentat document, el rei Pere confirma els privilegis obtinguts dels seus predecessors i declara que la present redempció de la moneda que rep a la vila de Vic, a causa de la imminent necessitat de l’exèrcit dels sarraïns, no l’exigirà més. Aquesta redempció pot entendre’s com una imposició en metàl·lic, però sembla més probable que es tracti de consentir a Vic una emissió de moneda de baixa llei, el benefici de la qual seria per al rei. L’evidència numismàtica registra l’existència d’un diner, amb el nom PETRUS i sense la neta simbologia religiosa que trobem habitualment a la sèrie episcopal. Gudiol, i també Botet, atribuïren la peça al bisbe Pere de Redorta, malgrat que no hi ha cap precedent que el nom del bisbe aparegui a la moneda. Només una vegada hi ha indicis del nom del bisbe representat per inicials. Per altra banda, ens trobem amb el problema que Pere de Redorta tindria dos tipus de moneda atribuïts, aquest i uns diners amb el tipus d’una mà beneint.

L’aspecte fosc de la moneda en qüestió fa pensar que devia tractar-se d’una emissió a llei de tres diners (només el 25% de plata), és a dir, una llei baixa per aquell moment. Per altra banda, un document del 1244 ordena de pagar una determinada quantitat en tern (diners que contenien 3/12 de plata o 25%) i no en diners de doblenc (que contenien 2/12 de plata o 16%). Això succeeix en un moment en el qual a Barcelona tan sols s’encunya doblenc i a Vic la darrera emissió documentada, la de Pere de Redorta, era de quatern (4/12 de plata); per tant sembla que el tern al·ludit devia referir-se a les emissions vigatanes de Pere I.

Els enfrontaments pel dret de moneda de Vic arribaren al seu punt més conflictiu en temps de Jaume I.

El març del 1254, el bisbe Bernat de Mur restaura novament la moneda episcopal de Vic, (Villanueva, Viage literario…, vol. VI, ap. III), però dos mesos més tard Jaume I ordena als moneders que aturin la seva fabricació (J. Gudiol: Les bregues…, doc. 10). Aquesta ordre porta com a conseqüència, per una banda, un requeriment dels procuradors del bisbe al veguer per tal que no fos executada. Al mateix temps els bisbes demanen al papa una confirmació de la moneda episcopal, que arribà poc després (J. Gudiol: Les bregues…, doc. 11).

L’any següent, 1255, el bisbe imposa el curs forçós de la moneda episcopal dintre la ciutat de Vic, amb pena d’excomunió a qui la rebutgi (E. Junyent, Jurisdiccions i privilegis, doc. 104).

Tots aquests documents són prou reveladors de la lluita que s’estava desenvolupant, és a dir la pressió reial per acabar amb el dret de moneda dels bisbes i l’aferrissada resistència d’aquests per a cedir-la.

L’any 1256, Bernat de Mur fa una nova restauració de la moneda que haurà d’ésser de talla de 20 sous al marc i llei de 4 diners. Del mateix any és una concòrdia entre el capítol i el bisbe sobre els guanys de la moneda, que hauran de repartir-se a parts iguals, una vegada deduït el feu del senyor de Montcada i les despeses (J. Botet: Les monedes catalanes, I, ap. 17; J. Gudiol: Les monedes episcopals… pàg. 26).

Per la seva banda, Garsenda de Montcada fa homenatge al bisbe i aprova la restauració de la moneda.

Finalment el 1259 Bernat de Mur passa comptes del benefici originat per l’encunyació i rep per aquest concepte 700 sous. Aquí degué concloure aquesta emissió (E. Junyent: Jurisdiccions i privilegis, doc. 112).

En seguí, però, una altra, ja que el 1273 Jaume I tornà a ordenar que s’aturés la fabricació de moneda a Vic en curs: “El rei Jaume I mana als obrers de la moneda que s’encunyava a Vic, que cessin tota encunyació pel bisbe de Vic o per qualsevol altra persona que fos” (E. Junyent: Jurisdiccions i privilegis…, doc. 125, pàg. 122).

Aquesta ordre degué ésser definitiva, ja que no tornem a trobar notícies fins al 1315. Aquest any el bisbe cedeix el domini de la ciutat i la moneda al rei Jaume II. A canvi rep una sèrie de compensacions. Aquests acords posen punt final al dret de moneda per part del bisbe de Vic. No hi ha dubte, atesa la migradesa de les compensacions obtingudes pel bisbe, que en tot aquest afer només hi ha la bona voluntat d’acabar de bé a bé i clausurar legalment una situació existent de fet (E. Junyent, Jurisdiccions i privilegis, doc. 183).

La moneda de Vic

Circulació de la moneda de Vic

Anem ara a tractar del paper de la moneda de Vic en el seu àmbit circulant. Caldrà examinar la seva incidència en el mercat. No és fàcil, amb les dades disponibles, arribar a traçar una panoràmica detallada de la funció econòmica, ni de l’abast concret de la circulació de la moneda de Vic.

Malgrat tot, hi ha una sèrie de dades que permeten afirmar que la moneda de Vic circulava en un àmbit relativament reduït. Les emissions vigatanes eran de curs legal a tot el comtat d’Osona, però hi ha raons per pensar que en zones allunyades, com l’àrea de Manresa, aviat perderen terreny a favor de la moneda de Barcelona. Realment el fet que l’any 1111 hi hagi una cita monetària referent a “moneda de Manresa anomenada bruna”, fa pensar efectivament que a Manresa hi corria una moneda de poca llei, la qual cosa confirma que no es tractava de moneda feta a Vic, ja que en aquesta època sabem amb exactitud que la moneda d’aquella ciutat era de plata.

A partir del 1148, hi ha documentada la presència efectiva de moneda de Barcelona en una transacció efectuada al comtat d’Osona. En endavant, la moneda barcelonesa serà molt freqüent en els pagaments fets a Osona.

Les troballes monetàries mostren, també, un àmbit de circulació circumscrit a Osona i, més concretament, a l’entorn de Vic. Aquestes descobertes assenyalen una remarcable presència de la moneda de Barcelona en el territori osonenc. Un exemple d’això és el tresor de monedes de Ramon Berenguer III i de Ramon Berenguer IV, que es composava de 17 000 diners o òbols (mig diner) de Barcelona, trobat a Osor.

Un altre indici que la circulació de la moneda vigatana no devia ultrapassar, de fet, en molt l’àrea de la ciutat de Vic, almenys en èpoques tardanes, ho demostra el decret del bisbe Bernat de Mur (1255), que imposa el curs forçós de la seva moneda dintre la ciutat. Aquest document evidencia que fora de la ciutat no devia circular i que dintre la mateixa ciutat hi trobava dificultats.

Una raó d’aquesta presència, relativament feble, del numerari de Vic en el circulant és donada per uns volums d’encunyació bastant reduïts, com mostra la repetició d’encunys de les monedes que ens han arribat. No cal dir que les interrupcions que hem assenyalat en el batiment de la moneda a Vic poden haver afavorit la introducció de la moneda de Barcelona, que per tot el que hem dit haurà esdevingut indispensable per a cobrir les necessitats del mercat.

Atribució de les monedes vigatanes

Cal distingir, en primer lloc, les monedes de caire episcopal de les comtals. Destriem primer la sèrie més curta, la comtal.

Sembla evident, malgrat algun dissentiment poc fonamentat, que el diner amb llegenda RMN-BRG al revers cal atribuir-lo a un comte de nom Ramon Berenguer. Haventhi a la moneda la menció AVSONA i no coneixent-se cap bisbe vigatà de nom assimilable a l’abreviatura esmentada, la conclusió s’imposa clarament.

Tenint present l’anàlisi històrica que hem fet abans, no sembla possible atribuir-la a un Ramon Berenguer anterior al tercer, ja que en el temps d’aquell ens són ben documentades emissions regulars episcopals. La línia històrica que hem assenyalat abans marca una interrupció documental episcopal al llarg de la primera meitat del segle XII. Atenent a la recuperació del patrimoni comtal empresa per Ramon Berenguer III sembla lògic de concloure que el comte barceloní havia recuperat la moneda vigatana. El moment adient per a una emissió és ara, quan el comte pot tenir interès a remarcar la propietat comtal de la moneda de Vic. En general, l’interès fonamental dels comtes barcelonins fou la de fer córrer la moneda barcelonina en tot l’àmbit dels seus dominis i quan assolien un nou centre emissor de moneda el que feien, a la curta o a la llarga, era tancar-lo. Aquests fets i l’aparent alta llei de la moneda inclinen a una atribució a Ramon Berenguer III. Ja veurem, en tractar de la moneda gironina que hi ha també un paral·lelisme en els pesos de les monedes atribuïdes a aquest comte i eixides dels tallers de Vic i Girona.

L’altre tipus que pot ésser comtal (del comte-rei en aquest cas) és el diner a nom de PETRVS, que, tal com hem assenyalat abans, ha d’atribuir-se al rei Pere I de Catalunya, dit el Catòlic. L’atribució clàssica al bisbe Pere de Redorta, a més de dificultar altres qüestions, com hem dit, apareixia forçada en conèixer-se un altre tipus atribuït al mateix bisbe i de tipologia completament diferent. D’altra banda el nom del bisbe no apareix mai explicitat a la moneda i la tipologia d’aquest tipus és molt semblant a la dels diners barcelonins de Pere I. L’emissió de Pere I fou circumstancial i reconegudament momentània i, per tant, no ha d’estranyar la manca de continuïtat en les encunyacions comtals.

El successor de Pere, Jaume I, entrebancà les emissions episcopals vigatanes i aconseguí de fer-les cessar, però no sembla pas que encunyés ell mateix al comtat d’Osona, ni tampoc que ho fessin els seus successors, fins arribar a Jaume II, que clogué legalment l’afer. Malgrat que en el document de concanvi el rei Jaume II es reserva el dret d’encunyar a Vic, res indica que realment ho arribés a posar en pràctica.

La sèrie vigatana té, doncs, dos tipus comtals, atribuïbles a Ramon Berenguer III i a Pere I i no sembla probable que els comtes fessin emissions en altres moments.

El conjunt restant, format per sis tipus principals, cinc dels quals amb el seu òbol o mig diner, no sembla pas, a primera vista, fàcil d’atribuir. La dificultat fonamental és la manca d’elements clars de datació, ja que mai no hi consta el nom del bisbe i sí, tan solament, el nom del taller emissor en la forma AVSONA i en un sol cas les inicials B-G.

Una bona guia la dóna la llei o el contingut de plata de les monedes. Actualment sabem que el tipus amb efígie entre S-P i AVSONA voltant una creu (tipus 1) és de plata gairebé pura: 93,8%. Els autors ho havien ja suposat així, però ens mancava la prova objectiva d’una anàlisi, que darrerament hem pogut realitzar. Ja sabem que resulta molt arriscat refiar-se només de l’aspecte del metall.

L’alta llei és un bon signe d’antigor ja que la nostra moneda de diners deriva del diner carolingi de plata, per anar perdent paulatinament pes i llei amb barreja progressiva cada cop amb més coure, fins arribar, després d’un llarg procés, a esdevenir de coure pur. Aquest procés, que es produeix en tot l’àmbit europeu, amb processos de cadència diferents, permet, però, d’ordenar amb bona aproximació les emissions quan coneixem la llei de cada una d’elles.

Cal dir també que, a més del seu art tosc, aquest tipus sembla que bé pot encapçalar la sèrie pel seu revers, que manté encara una clara inspiració carolíngia

El tipus següent ha d’ésser el que, mostrant a l’anvers una efígie semblant, però de millor art i disseny més detallista, incorpora al revers una creu equilateral, als espais de la qual hi ha les síl·labes que completen AV-SO-NA i una flor al quart espai (tipus 2). No disposem, en aquest cas, d’una anàlisi de contingut de metall, però la llei sembla també ésser alta.

El tercer tipus bàsic, que és probablement el darrer de plata, és el meravellós diner dels bous. Així era conegut també en el seu temps (“moneta bovum”) en un document del 1083 o, encara “moneta Vici optima ubi bobes sunt depicti”, en un altre del mateix any.

Aquestes cites, a les quals podem encara afegir una altra de semblant datada el 1082, donen la cronologia exacta del moment de circulació del diner que mostra a l’anvers les efígies enfrontades de sant Pere i sant Pau i al revers un home llaurant amb una parella de bous. Podem atribuir aquest diner al bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà (1078-1099) que sabem, amb seguretat gairebé total que encunyà mercès a una altra font: a la seva mort legà els instruments per al batiment de moneda a la canònica de Vic.

Com que fins al 1086 totes les cites de moneda de Vic la denominen “grossa” o bé de plata puríssima, termes que són equivalents, sembla clar que els altres dos tipus que hem descrit abans, amb l’efígie entre S-P han d’ésser anteriors a la moneda dels bous, potser l’única que queda cronològicament ben determinada.

A qui cal atribuir-les? Resulta difícil respondre amb precisió. D’una banda les cites monetàries donen indicis de circulació des del 966. Atenent a que la concessió als bisbes fou ferma a partir del 911, segons hem dit, potser resulta lògic creure que les emissions comencessin a la segona meitat del segle X. Podríem, amb Gudiol, atribuir de manera convencional l’inici del primer tipus al bisbe Guadamir (948-957), restaurador de la canònica i en temps del qual se cita el dret de moneda.

Certament la cita de circulació del 966 és, però, aillada i, el gruix d’altres cites se situa entre el 1041 i el 1093 (24 cites), amb només una cita anterior (966) i una posterior (1159), ja que la darrera cita del 1259 parla de la moneda de bilió (quaternal), identificable amb les emissions tardanes que després comentarem.

La manca de cites específiques de moneda vigatana abans del 1041 no desdiu pas, però, l’existència d’emissions anteriors, ja que, per l’experiència del que succeeix en altres llocs, sabem que només es determina el tipus de moneda quan en el mercat hi ha concurrència de monedes diferents. A partir d’aquest moment els documents detallen quina de les monedes en circulació és la triada per al pagament, sobretot si se suposa que el seu valor és diferent o, senzillament, si el mercat els atribueix valoracions diferents.

El fet que el bisbe Oliba (1017-1046) dicti penes per als falsificadors de la seva moneda i l’abundància de cites des del 1041 fan ben avinent d’atribuir a aquesta alta figura episcopal el segon tipus bàsic, que més amunt hem descrit. Es a dir, el de l’efígie entre S-P en una banda i les síl·labes AV-SO-NA, omplint els espais d’una creu a l’altra.

Val a dir, però, que no hi ha pas un abisme estilístic entre el segon tipus, atribuït amb versemblança a Oliba i el primer, donat convencionalment a Guadamir. Tenint present que la seguretat de l’emissió durant aquest bisbe es basa únicament en la cita del 966, l’atribució podria ésser modificada si aquesta cita (que és del testament del comte Sunifred de Cerdanya) fos discutida quant a la seva autenticitat.

Amb la moneda dels bous es clou el període més brillant de la moneda de Vic: diners de plata gairebé pura, d’un pes relativament alt (entorn del gram) i factura detallada i d’alt nivell artístic.

A continuació cal situar un diner, conegut en un únic exemplar que manté el bon art, però presenta una seriosa caiguda de pes: només 0,6 grams. Ignorem, a més si segueix essent de plata o conté alguna cosa de lliga. Aquest diner presenta a l’anvers la figura dreta d’un bisbe i al seu davant hi ha B (a dalt) i G (a baix). Al revers hi ha dues figures enfrontades, molt semblants als sants Pere i Pau del diner dels bous (veure el tipus 4). Sembla ben avinent de considerar les lletres B-G com les inicials del nom del bisbe que encunyà la moneda. D’altra banda hi ha l’enllaç tipològic amb el diner dels bous i la caiguda de pes el fa posterior. Caldria per tot plegat atribuir aquest diner al bisbe Berenguer Guillem (1099-1101) i la seva emissió tancaria la primera etapa d’amonedacions vigatanes, ja que, si bé hi ha documents que hi fan encara referència el 1104, a partir d’aquesta data s’obre un buit que coincideix, com hem dit, amb les emissions comtals.

Resten dos altres tipus bàsics, tots dos de bilió.

L’evidència numismàtica d’aquests dos tipus concorda amb les documentades emissions de bilió dels bisbes Pere de Redorta (1147-1185) i Bernat de Mur (1244-1264), ja que tots dos bisbes manaren que es batés a llei de 4 diners (33% de plata). Ja hem dit abans que el diner amb llegenda PETRVS, atribuït per Gudiol i Cunill i Botet i Sisó a Pere de Redorta el considerem de Pere I.

El repartiment d’aquests dos tipus bàsics restants entre els bisbes Pere i Bernat sembla senzill: el tipus amb una mà beneint (tipus 5) és més arcaic i té les lletres llatines, encara amb les A obertes que fan que semblin N i S ajagudes, mentre que el tipus amb la figura d’un bisbe (tipus 6) porta ja lletra gòtica i les S dretes. Reforça encara aquestes atribucions la troballa de diners de la mà beneint associats a diners barcelonins de Ramon Berenguer IV i d’un diner amb la figura del bisbe en terres valencianes. Recordem que els bisbes de Vic tingueren abundants possessions a València després de la seva conquesta per Jaume I el Conqueridor.

Resten, doncs, atribuïdes amb força seguretat les emissions d’Oliba, Sunifred de Lluçà, Berenguer Guillem, Pere de Redorta i Bernat de Mur, restant com a menys segura la del bisbe Guadamir. No cal dir que els òbols o migs diners han de compartir l’atribució dels seus diners corresponents.

Cal advertir finalment que les dues varietats de diners amb la mà beneint podrien correspondre a dues emissions, tenint en compte que les diferències de dibuix són bastant significatives i les trobem tant en els diners com en els òbols. Si fos així, caldria considerar més moderna la varietat que té plecs de roba ja que al revers hi ha les S dretes, mentre que a l’altra varietat, que porta a l’extrem de la màniga dos rengles de perles, les S són encara ajagudes.

Cal aclarir finalment, que la llei d’aquestes darreres monedes no ha estat encara comprovada per anàlisi, però sembla ben possible que siguin efectivament de quatern. La coexistència en una mateixa troballa de diners amb la mà beneint i de diners barcelonins de lliri, amb llei comprovada de cinc diners no contradiu pas la llei inferior de la moneda vigatana, com s’ha dit, ja que és ben freqüent que en una troballa coexisteixin diners de lleis diferents, que circulaven al mateix temps. El mercat era, però, ben conscient de les diferents valoracions que calia atribuir a cada moneda segons la seva llei.

Vegeu: Catalogació de les monedes episcopals i comtals vigatanes

Les monedes de Calaf (Cardona) i Manresa

Els vescomtes d’Osona, que pel govern que exercien a Cardona foren anomenats amb el temps vescomtes de Cardona gaudien del dret de moneda. Vers l’any 1088 el vescomte Folc es proposava de batre moneda al seu castell de Calaf, que tenia en feu del bisbe de Vic. Aquest fet havia de lesionar els interessos del bisbe de Vic. Una concòrdia fou signada l’any 1088, per la qual el bisbe de Vic obtenia la meitat del guany de la moneda. És probable que més endavant el vescomte de Cardona acabés renunciant al seu dret a canvi de participar en el benefici de la moneda episcopal vigatana, del qual obtenien el 15%. Parlarem amb més extensió d’aquesta emissió de Calaf al volum XVII (Urgell-Segarra-Anoia) de la Catalunya Romànica.

Vegeu: La moneda de Manresa

Bibliografia

• Ramon D’Abadal: Catalunya carolíngia, vol. I. Els diplomes carolingis, Ginebra 1926.
• Anna M. Balaguer: Primeres conclusions en l’estudi de la moneda catalana comtal, I Simposium Numismàtic de Barcelona, 1979, vol. II, pàgs. 297-330.
• Anna M. Balaguer: El problema de la localización de la Roda visigoda, “Acta Numismática” 13, Barcelona 1983, pàgs. 109-122.
• Anna M. Balaguer-Miquel Crusafont: Estudi preliminar de la troballa de monedes comtals d’Orrius (Maresme) Excavacions Arqueològiques a Catalunya, núm. 2, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983.
• Joaquim Botet i Sisó: Les monedes catalanes, vol. I, Barcelona 1908.
• M. Crusafont i Sabater: Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa medieval, Madrid 1982.
• M. Crusafont i Sabater: Tipo inédito de Carlomagno de la ceca de Roda, “Acta Numismática” 13, Barcelona 1983, pàgs. 125-135.
• Miquel Crusafont-Anna M. Balaguer: La moneda catalana comtal, “l’Avenç”, núm 34, Barcelona 1981, pàgs. 44-51.
• Miquel Crusafont-Anna M. Balaguer-I. Puig: Els comtats cata lans: les seves encunyacions i àrees d’influència. I. Corpus. I Symposium Numismàtic de Barcelona, vol. I, 1979, pàgs. 377-508.
• Josep Gudiol: Les monedes episcopals vigatanes, Vic 1896.
• Josep Gudiol: Les bregues sobre lo senyoriu de Vich en temps del rey Jaume I, Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, segona part, Barcelona 1913, pàgs. 194-216.
• Aloïs Heiss: Descripción general de las monedas hispano-cristianas, Madrid 1865-1867.
• P. Kher: Papsturkunden in Spanien. I katalanien, Berlín 1926.
• Eduard Junyent: Jurisdiccions i privilegis de la ciutat de Vic, Vic 1969.
• Eduard Junyent: Diplomatari de la Catedral de Vic, segles IX-X, Vic 1980.
• Jean Lafaurie: Le trésor monetaire du Puy, “Revue Numismatique”, Vème serie, 1952, pàgs. 59-169.
• Felipe Mateu i Llopis: El ius monetae, en el obispado y condado ausonense (siglos IX-XIV), “Numario Hispánico”, tom III, núm. 6, pàgs. 173-191.
• Manuel Vidal-Quadras: Catalogo de la Colección de Monedas y Medallas, Barcelona 1892.
• Jordi Vigué: Les monedes episcopals vigatanes, “Quaderns d’Estudis Medievals”, núm. 1, Artestudi Edicions, Barcelona maig 1980, pàgs. 30-42.
• Jaime Villanueva: Viage literario a las Iglesias de España, vol. VI, Valencia 1821. (MCS-AMBP)