El marc històric del romànic d’Osona

Osona, nom d’una tribu ibèrica

La comarca d’Osona és molt rica en jaciments prehistòrics, des dels del Cingle Vermell i altres de la vall de Sau, que fan remuntar el poblament comarcal al Paleolític Superior, seguint per diferents coves, com les Grioteres o de Balà i molts megàlits, cistes i jaciments que documenten la presència humana durant el Neolític i cultures del bronze i del ferro; amb tot hem de considerar com els primers osonencs a la tribu ibèrica que habitava un territori que s’anomenava Ausona o Ausetània. Aquesta tribu és una de les més documentades de les tribus ibèriques catalanes. La primera notícia d’una tribu ibèrica que es pugui identificar amb la dels ausetans, es troba en el poema anomenat Ora Marítima, que va escriure l’autor clàssic del segle IV abans de Crist, anomenat Ruf Fest Aviè, que s’inspirà en un periple marítim escrit vers l’any 520 abans de Crist per algun navegant de la ciutat de Massalia (Marsella). Aviè situa en el sector nord-oriental, entre altres, els ausocerets, que hom creu que corresponen als ausetans.

El moment que proporcionarà més informació sobre l’Ausetània i els ausetans serà la Segona Guerra Púnica. Així el 218 abans de Crist en el seu pas per Catalunya, camí d’Itàlia, Hanníbal va haver de lluitar amb diverses tribus, entre les quals hi havia la dels ausetans, que deurien fer un pacte amb els cartaginesos i es convertiren en aliats seus, ja que, quan a l’estiu del mateix any 218 abans de Crist Hanníbal arribà a Itàlia, a Empúries desembarcava un exèrcit romà manat per Gneu Publi Escipió, que, després de dominar els pobles de la costa i d’hivernar a Tarragona, l’any següent anà a assetjar la ciutat dels ausetans, que al cap de trenta dies es rendí, després que el seu príncep, Amusic, s’hagués escapat i fet costat a Hàsdrubal.

Aquest exèrcit romà al final fou derrotat pels cartaginesos, i el 211 abans de Crist arribà un nou general que desembarcà a Tarragona, el qual, després de recollir a l’Ebre les forces restants de l’exèrcit derrotat, es dirigí a atacar a Hàsdrubal, que tenia el seu campament a les Pedres Negres, a l’Ausetània, lloc que es trobava entre els poblats fortificats d’Iliturgim i Mentissam (Hasdrubal Hamilcaris, ad Lapides Atros, castra habebat in Ausetanis. Is locus est inter oppida Iliturgim et Mentissam). El general romà ocupà un port o un congost que dominava el campament cartaginès. Aleshores Hàsdrubal negocià la retirada de l’exèrcit cartaginès d’Espanya. Mentrestant es pactaven les condicions de la retirada, a la nit anaven sortint soldats i material del campament, fins que un dia la boira cobrí el campament cartaginès, i, tot ajornant les converses, Hàsdrubal s’escapà amb la resta de l’exèrcit cartaginès. Aquest episodi ha estat motiu de controvèrsia quant a la ubicació, ja que els topònims: Iliturgim i Mentissam es troben a Andalusia, encara que a Catalunya hi hagi un lluro (Mataró) i Manresa, la possible Mentissa, que puguin identificar-se igualment, però d’Ausetanis només es coneix l’Ausona catalana, i els Lapides Atros o Pedres Negres, poden correspondre al Monte Nigro documentat el 978 i el 1038 com a límit del bisbat de Vic, i ha quedat com a topònim a la zona oriental de Tagamanent amb el nom de Montner, contracció de Mont Negre, que es troba al lloc per on passava el terme del bisbat de Vic fins al 1957, i naturalment la boira és un dels altres elements típics d’Osona. Per tant cal replantejar el tema i admetre la possibilitat que l’episodi esmentat pot correspondre a l’Ausetània catalana.

El ausetans encara participaren en altres accions bèl·liques contra els romans. El 205 abans de Crist els ausetans s’adheriren a la revolta anti-romana iniciada pels ilergetes, però la sublevació fou dominada, per reproduirse de nou el 197 abans de Crist, ja en un àmbit general en el món ibèric, i el 195 abans de Crist arribà un poderòs exèrcit manat pel cònsol Marc Aureli Cató que dominà la revolta i els ausetans foren sotmesos, si bé aquests no apareixen com a principals protagonistes de la sublevació.

En les guerres internes de Roma que tingueren un desenvolupament a la Península també hi intervingueren els ausetans. En la guerra de Sertori no és massa clara la seva participació à favor d’aquest general. En canvi, en la que enfrontà Pompeu i Juli Cèsar, als ausetans ajudaren a aquest darrer, i l’ajut degué ser important, si és cert que per això, com diu algun autor, els concedí la ciutadania romana.

També es disposa d’altres dades que demostren l’existència de la tribu dels ausetans els segles posteriors a la conquesta de la Península pels romans. Bàsicament són les monedes les que indiquen la vitalitat de la tribu amb encunyacions de denaris de plata i moneda fraccionària de coure que començaren a encunyar entre el 155 i el 137 abans de Crist i perduraren fins al 44 abans de Crist, quan Juli Cèsar prohibí l’encunyació de moneda ibèrica que fou substituïda per la romana.

Del món ibèric resten diversos poblats fortificats, els oppida, que es troben repartits pel territori osonenc, com els de Puig Castellet de Folgueroles, el del Turó de Montgrós al Brull, el de l’Esquerda de Roda, el de Savassona, el de can Caseta de Manlleu i en diversos punts alts de la geografia osonenca es detecten jaciments ibèrics com a Tona, Malla, Puig Castellar i d’altres. També resten diverses inscripcions de textos ibèrics, com els de Roda de Ter, una estela trobada a Santa Cecília de Voltregà i d’altres grafits fets en recipients de ceràmica, que donen testimoni de la vitalitat de la cultura ibèrica a Osona.

Fins ara no s’ha pogut identificar quin poblat dels coneguts fou el que Gneu Publi Escipió assetjà el 217 abans de Crist, ni si aquest poblat rebia el nom d’Ausa, ja que sempre els textos i les llegendes de les monedes parlen d’Ausetània o dels ausetans. En canvi el territori que comprenia l’Ausetània és més clar, car es disposa de la descripció de Ptolemeu, que inclou dins la tribu dels ausetans les ciutats d’Ausa, Caldes de Malavella, Girona i la desconeguda Becula. Aleshores es comprova com elterritori ausetà s’estenia a banda i banda de les Guilleries, que feien de nus d’ambdues zones, i potser per això en l’alta edat mitjana les Guilleries rebien el nom de Muntanyes d’Osona, ja que estaven en el centre del territori. Aquesta perllongació fins al Gironès féu que els ausetans rebessin una forta influència de la ciutat d’Empúries que tenien propera al seu sector més oriental.

La romanització

El procés de romanització dels ausetans fou relativament ràpid. L’exèrcit devia tenir-hi molta importància i els casos com els que protagonitzaren trenta guerrers ausetans que l’any 90 abans de Crist participaren en les guerres civils romanes, en premi a la seva actuació els fou concedida la ciutadania romana, i aquest cas no degué ser excepcional. També coneixem l’existència de dos soldats ausetans en la legió III Macedònica i n’hi havia en d’altres. El fet més important, si la interpretació és correcta, seria el fet que Juli Cèsar, després de la batalla de Lleida de l’any 49 abans de Crist concedí la ciutadania romana als ausetans per l’ajut proporcionat durant la batalla. Sigui com vulgui l’Ausetània es romanitzà, obtenint els seus habitants la ciutadania romana molt aviat, inicialment per concessió individual i finalment per la col·lectiva.

La ciutat d’Ausa

Un problema encara no resolt del tot és si la ciutat romana d’Ausa sorgí en el mateix lloc on s’aixecava la ciutat dels ausetans, o bé en un lloc nou. Únicament resta clar que el nucli urbà d’Ausa es trobava entorn del temple romà de Vic i que als voltants hi havia diverses vil·les agràries.

La ciutat era organitzada com a municipi i els seus regidors eren els decurions, els quals apareixen referenciats genèricament o individualment en diverses inscripcions romanes a partir del segle I després de Crist. No sabem si hi havia altres autoritats municipals. També es coneix l’existència del culte a la deessa Diana, del qual tenien cura uns sacerdots o sevirs augustals.

Aquestes dades permeten de comprovar l’organització política i religiosa de la ciutat d’Ausa.

L’estructura urbana de la ciutat d’Ausa és totalment desconeguda, si exceptuem l’existència del temple romà, del qual s’ha conservat íntegrament la cel·la; les restes romanes trobades recentment al nucli antic de la ciutat de Vic poden correspondre a estructures urbanes de difícil precisió pel seu estat fragmentari i per trobar-se tot el seu àmbit ocupat per edificacions de la ciutat. Tot indica que entorn del temple hi havia un notable grup de poblament que testifica la troballa de difunts, fragments de ceràmica o de vidre o escultòrics, i teules romanes. També s’ha trobat una làpida romana on s’aixeca el convent de les monges terciàries carmelitanes de la caritat. Tot plegat proporciona un coneixement molt escàs de l’antiga Ausa romana.

En canvi, proper al nucli antic, es coneix una necròpolis romana d’inhumació descoberta l’any 1970, en ampliar-se la factoria Colomer Muntmany. La necròpolis comprenia unes setze tombes en divers grau de conservació; dues d’elles eren formades per sarcòfags de plom i diverses peces d’aixovar.

Entre les restes de vil·les més importants de l’entorn de la ciutat hi ha el jaciment del Puig d’en Planes, on es van buidar nou sitges situades vora el camí que puja al puig, i proporcionà materials molt rics, fins i tot restes d’estuc, corresponents a una vil·la del segle I després de Crist.

Establiments a la comarca

En contrast amb la riquesa material dels jaciments de la ciutat o dels voltants d’Ausa, els establiments romans de la comarca denoten una pobresa material extraordinària, amb una manca de grans vil·les, la qual cosa fa decantar aquest hàbitat més cap a una pervivència d’establiments anteriors amb materials romans pobres. Aquests tipus d’establiments corresponen als jaciments de Tona, el dels Castellets de Taradell o les Viles de Collsacabra.

La ciutat de Roda

L’existència d’una ciutat altmedieval al poblat de l’Esquerda de Roda és documentada per una cinquantena de documents entre els segles X-XI, però la seva existència és molt anterior, ja que el 826 fou destruïda per Aissó, en una revolta anti-franca. Això planteja el problema de si Roda, que era un poblat ibèric, no fou restaurada el segle III després de Crist a causa de les invasions germàniques d’aquest segle que crearen una inseguretat per tot l’Imperi Romà i aquesta motivà que moltes ciutats erigissin muralles de protecció; podria ser que aleshores es restaurés el poblat de l’Esquerda, molt fàcil de defensar, ja que la ciutat d’Ausa segurament no oferia prou garanties de defensa ni de seguretat per trobar-se en un lloc obert i massa planer. També hi cap la possibilitat que si Roda no es fortificà el segle III, ho féu al final del segle VIII, bé que també es podria haver fortificat durant l’època visigòtica, sempre pensant que la ciutat d’Ausa es devia mantenir dempeus. Les excavacions que s’estan portant a terme en aquest important jaciment aclariran sens dubte els enigmes que encara planen sobre aquesta antiga civitas.

El bisbat d’Osona els segles V-VII

Durant els segles de la dominació visigoda les principals notícies que es coneixen d’Osona procedeixen de l’existència d’un bisbat centrat a la ciutat d’Ausa. No se sap quan s’inicià la penetració del cristianisme a Osona; únicament s’intueix que la creació del nou bisbat es pogué produir al mateix temps que el d’Ègara (Terrassa), que es creà el 450 com una fragmentació del de Barcelona. Aquesta hipòtesi és versemblant, ja que l’any 516 un bisbe Cinidi signà les conclusions del concili provincial de Tarragona com a bisbe osonenc (Ausonensis episcopus) o bé de l’Ausonitane civitatis. Els bisbes osonencs seguiren participant en diversos concilis provincials i nacionals.

Vista aèria amb l’emplaçament de l’antiga ciutat de Roda, just damunt la segona plataforma que forma el meandre del riu Ter, que apareix a la fotografia. Més tard, a l’època baix-medieval la pròspera ciutat es traslladà a l’actual vila de Roda de Ter, que apareix a segon terme.

J. Pagans-TAVISA

Les notícies que tenim sobre el cristianisme osonenc són les esmentades presències dels bisbes en els concilis. Per això hem d’acudir a les notícies posteriors per comprovar com el cristianisme s’estengué per la comarca. Un indici és l’existència d’advocacions antigues en les principals parròquies dels voltants de Vic, com les dedicades a sant Andreu (les de Gurb, Tona, Pruit, la Vola i Oristà), a sant Esteve (Granollers, Tavèrnoles, Múnter, Vila-setrú, Vinyoles d’Orís i castell de Centelles), a sant Feliu (Torelló i Savassona), o sant Fruitós (Balenyà i el Grau) entre les més representatives. A aquestes esglésies o parròquies cal afegir les que consten explícitament que a l’inici de la repoblació es restauraven, com Santa Maria de Lluçà i Santa Maria de Manlleu, àdhuc en l’acta de consagració d’aquesta darrera església s’esmenta l’existència d’una església sufragània antiga, que era la de Sant Esteve de Vila-setrú que fou unida a la de Santa Maria de Manlleu “com solia tenir en temps antics”. Encara hauríem d’afegir a aquesta llista les esglésies que en els inicis de la repoblació donaren nom a termes, com la de Sant Esteve (de Centelles), Santa Eulàlia (de Riuprimer), Sant Hipòlit (de Voltregà), Santa Eugènia (de Berga) i la llista es podria allargar. Per tant al final del període visigòtic a Osona hi degué haver una relativa expansió del cristianisme amb l’església catedralícia, de la qual no sabem ni l’advocació ni on era, i amb esglésies dependents de vil·les del voltant de la ciutat, com podria ser la de Santa Eulàlia, situada fora del possible àmbit de la urbs; el territori de la comarca devia estar també organitzat en parròquies i sufragànies que tenien cura del culte dels fidels del territori.

De l’àmbit territorial del bisbat la discutida i avui dia tinguda per falsa Itacić de Vamba o divisió del territori del Ausona teneat de Berca usque Auratam, de Bulga usque ad Mentiam. D’aquesta hipotètica divisió antiga sembla que Berca es pot identificar com a Berga, i menys probable seria identificar Mentiam amb Manresa, que en època ibèrica es creu que s’anomenava Mentissam. Si coneguéssim els àmbits territorials dels bisbats veïns es podria concretar el d’Osona, però de cap bisbat antic no es coneix una delimitació concreta. En aquesta situació es trobava el bisbat d’Osona quan vers el 715 els sarraïns penetraren a Catalunya i les lluites que es degueren produir, motivaren la desorganització del bisbat, però la població que romangué en el terreny degué mantenir un cert culte sense una organització eclesiàstica, la qual cosa permeté que en el moment de la repoblació del final del segle IX es mantinguessin els sants antics en memòria de la gent i els temples servissin per a anomenar alguns termes i territoris, o bé es tingués el record clar de situacions de dependència de temps antics. Mai no hi hagué una despoblació total ni després de la invasió sarraïna ni després de la revolta d’Aissó el 826.