Sant Andreu de Sureda

Situació

Façana de ponent de l’església, coronada per un fris d’arcuacions cegues, amb la famosa llinda i el gran finestral amb els marcs esculpits.

ECSA - J.A. Adell

Capçalera de l’antic monestir, amb el gran absis central i l’absidiola de migdia.

ECSA - J.A. Adell

L’antic monestir de Sant Andreu de Sureda presideix la població homònima que es formà al seu voltant, a la dreta de la ribera de Sant Andreu.

Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 33’ 13,8” N. - Long. 2° 58’ 21” E.

Sant Andreu de Sureda es troba vora la carretera de Ceret a Argelers, immediatament a l’oest d’Argelers, a 4,5 km per la carretera D-618. (PP)

Història

El poble de Sant Andreu deu el seu origen al monestir benedictí de Sant Andreu —dit de Sureda per distingir-lo de Sant Andreu d’Eixalada— fundat per l’abat Miró al voltant de l’any 800. En primer lloc se situà a Sant Martí de la Vall i després a l’emplaçament actual, sobre el riu de Tatzó (Tacidon, Tacidum). És el que es desprèn d’un primer precepte atorgat a l’abat Sisegut, successor de Miró, per l’emperador Lluís el Piadós, al juny del 823, en resposta als precs de Gaucelm, comte de Rosselló, pel qual es posava l’abadia i els seus béns sota la protecció de l’emperador, tot concedint-li la immunitat. Un segon precepte, atorgat al maig del 844, per Carles el Calb, en resposta al comte de Rosselló, Sunyer I, i un tercer de Carles el Simple (23 de febrer del 869) responent a la demanda de l’abat Joan, vingueren a confirmar, al llarg del segle IX, el primer.

El monestir, que cap el 823 posseïa les villae de Sant Martí de la Vall i de Sant Vicenç de Tatzó d’Amunt, amb el vilar veí de Garrigues (villare Garrericis) i les terres fiscals dels territoris adjacents, conegué aviat una certa prosperitat. Una carta del 938 testimonia que aleshores posseïa terres a Santa Maria de Mollet (avui Montferrer, al Vallespir), i una altra del 951 que tenia edificis i horts prop de Tresmals (Elna). El 972 era posseïdor del territori de Candell (Candello), a l’est de Vilamulaca. El 965, el comte de Cerdanya, Seniofred, li llegà un alou “al Rosselló”. Per bé que estava tradicionalment sota la protecció dels comtes del Rosselló, l’abadia de Sant Andreu fou sotmesa al monestir de Santa Maria de la Grassa, l’any 1109, per Agnès de Rosselló, en absència del seu marit, el comte Girard I, i per tant en espera de la seva aprovació quan aquest tornés de Terra Santa. Aquesta iniciativa, dins l’esperit de la reforma gregoriana, aleshores en expansió, fou deguda al consell d’Ermengol, bisbe d’Elna, i fou seguida, pocs anys després, per la reconstrucció parcial de l’església abacial, la qual s’acabà amb la consagració del 17 d’octubre de 1121. Dins l’acta de consagració, Pere, bisbe d’Elna, confirmava a l’abadia la possessió de l’església de Santa Maria, contigua al monestir —era l’església parroquial del poble que aleshores ja era format—, i també de les de Sant Miquel de Candell, de Sant Martí de la Riba (a l’oest d’Elna) i de Sant Climent de Reglella (a l’est d’Illa). El 1139, el comte Gausfred III, fill de Girard I, la seva esposa, la comtessa Ermengarda Trencavela i el seu fill Girard (dit Guinard) confirmaren la subjecció de Sant Andreu a la Grassa, segons la qual els abats eren escollits pels monjos de Sant Andreu entre els monjos de la Grassa.

Dins el seu testament (4 de juliol de 1172), Girard II, darrer comte de Rosselló de la família sunyeriana, llegava a l’abadia de Sant Andreu diversos béns a Sant Martí de la Riba, i dins la vila de Cabanes, contigua al nord del territori de l’abadia (actualment aquesta és annexada al municipi veí de Sant Genís). Probablement el comte provava de reparar d’aquesta manera els estralls causats per la guerra civil, la qual havia enfrontat Girard II amb el seu pare, Gausfred III, cap al 1151. En tot cas, el rei Alfons II, hereu i successor immediat de Girard II, al·ludia en una carta del 1188 “als estralls i damnatges suportats per Sant Andreu dins el temps passat en conseqüència de les guerres i del pes de les usurpacions i usures”, raó per la qual li concedia el seu patronat i protecció, i li confirmava, a perpetuïtat, totes les seves possessions en franc alou, amb el mer i mixt imperi, les quals eren en aquells moments: “les villae de Sant Andreu, Sant Martí de la Riba i Terrats (territori veí de Sant Martí), Cabanes, Candell, Vesa (al sud de Sureda) i Reglella”.

Nogensmenys, el monestir començà a declinar a partir del segle XIII —malgrat que Nunó Sanç, senyor de Rosselló, es preocupava de restaurar-lo el 1225 i li assegurava la seva protecció—, i la situació no deixà d’accentuar-se. El 1592, el rei Felip II obtingué del papa Climent VIII la unió de Sant Andreu de Sureda a l’abadia d’Arles, lligam que subsistí fins a la Revolució Francesa. L’antiga església monacal de Sant Andreu és l’actual parròquia de la població. (PP)

Vegeu a continuació l’abaciologi de Sant Andreu de Sureda. El darrer de la llista (Francesc), també fou abat de Santa Maria d’Arles; i des d’aquest moment, els abats d’Arles van ser abats de Sant Andreu. Els cinc indicats amb interrogant són esmentats en l’encíclica mortuòria del comte Guifré II de Cerdanya (1050), com a predecessors immediats de l’abat Ramon I.

Abaciologi de Sant Andreu de Sureda

Miró	v 800
Sisebut	823
Froïscle	844
Joan I	869
Addala	901
Warnerius	?
Rodland	?
Llorenç	?
Gaubert	?
Giscafred	?1
Ramon I	1046, 1058
Bauzó	1063
Ponç I	1110-1143
Guillem	1188-1192
Ramon	1201
Xatmar	1206, 1207
Bernat I	1222, 1256
Ramon II	1258, 1267
Pere	1271, 1287
Ponç II	1288-1297
Bernat	1299-1317
Arnau I	1318-1319
Bernat II	1323, 1339
Bertran	1340, 1355
Arnau II	1356, 1381
Joan II	1401, 1430
Antoni Sellera	1445, 1446
Joan III	1461
Balan	1474
Joan IV de Cassanyes	1475
Jaume II	1481, 1482
Antoni II	1492
Miquel Martí	1499, 1532
Joan V Salaya	1534, 1551
Onofre	1559
Felip Quintana	1576
Francesc	1598, 1615
(PP)

Església

L’església del monestir de Sant Andreu de Sureda, avui parroquial, presenta bàsicament testimonis de tres etapes constructives, les quals s’aprecien de manera clara en els aparells dels murs. Encara és discutible, al nostre entendre, a quin d’aquests períodes corresponen algunes de les estructures o elements essencials —sobretot els pilars, les columnes i els capitells de l’interior—, a desgrat de les anàlisis esbossades pels diversos autors que han estudiat el monument. A fi de facilitar la lectura arquitectònica de l’edifici —al marge de les modificacions i les obres que s’hi feren els anys 1915-16, el 1938 i el 1972—, estudiem per separat els elements que la integren.

Planta

Planta d’aquesta singular església monacal, que té els absis molt desenvolupats i les naus laterals convertides en simples corredors.

R. Mallol

La planta del temple correspon, amb tota evidència, a l’etapa més primitiva, preromànica. És una planta de creu llatina formada per una nau de certa amplada entre uns passadissos col·laterals molt estrets, un transsepte de braços sobresortints i una capçalera triabsidal. L’absis central semicircular és prolongat en els extrems per trams de murs rectilinis, dibuixant així una planta molt aprofundida. Les absidioles són de semicercle ultrapassat.

Els estrets passadissos a cada costat de la nau no són veritables naus laterals; no tenen comunicació vers la capçalera a l’extrem de llevant, on resten closos pels trams de mur que creen els pilars adossats de l’arc toral situat més a llevant.

Voltes i arcs

Interior de l’església, amb la singular estructura de pilars i semicolumnes adossades que caracteritza aquest temple.

ECSA - Rambol

Tots els espais del temple són coberts amb volta. La que cobreix la nau és de canó, sostinguda per quatre arcs torals de mig punt o una mica ultrapassats, que la divideixen en cinc trams de llargada irregular. El de ponent és molt curt i respon a l’existència d’una tribuna desapareguda, de la qual queden restes. El tram oriental —on s’obren els braços del creuer i l’arc triomfal—, és el de més llargada.

Els corredors laterals no tenen voltes longitudinals seguint l’eix de l’edifici, i presenten una estructura ben singular. Cadascun dels cinc trams, entre els pilars de separació, és cobert amb una volta de canó curta i en sentit transversal, perpendicular, per tant, a la volta de la nau. Uns arcs estrets, peraltats, entre els pilars i els murs perimetrals, situats a bona alçada, suporten les voltes esmentades i permeten la circulació pels corredors laterals.

Els braços del transsepte tenen voltes de canó més baixes que la coberta de la nau, amb la qual es comuniquen per mitjà d’arcades de mig punt sobre pilars adossats amb impostes.

El gran absis central té dos sectors de volta diferenciats: el primer tram, de murs rectilinis i paral·lels, és cobert amb volta de canó, mentre que l’extrem oriental té volta de quart d’esfera. A la unió d’ambdós sectors hi ha un arc presbiteral de perfil ultrapassat, sobre columnes i capitells. L’arc triomfal també és de mig punt una mica ultrapassat i descansa sobre pilars força destacats.

Les dues absidioles tenen voltes de quart d’esfera allargada. Uns arcs de mig punt, sobre pilars destacats, estrenyen força la comunicació amb el transsepte.

Vista interior de l’absis central, amb l’arc triomfal una mica ultrapassat que l’uneix a la nau, i un segon arc que emmarca l’obertura de la conca absidal.

ECSA - A. Roura

En aquesta església els arcs i els seus suports presenten una relativa varietat de solucions i estructures, la qual és conseqüència de les diferents etapes constructives. Els pilars d’aquests arcs posseeixen uns sòcols o basaments rectangulars, de bona alçada (uns 3 m). Són fets amb grans carreus i resseguits a la part superior per una motllura de perfil de pla i mig bossell. En els dos arcs situats més a llevant, damunt dels sòcols esmentats, es drecen semicolumnes adossades als pilars, amb els corresponents capitells. Les seves bases, sobre uns plints destacats, són força altes, d’una o dues escòries entre dos tors, però cap de les quatre no té el mateix perfil. Els quatre capitells són de grans dimensions, de forma allargada i cònica, i actualment estan molt erosionats; posseeixen uns àbacs o cimacis grans i sobresortints que tenen un ampli espai bisellat.

Els altres dos arcs torals presenten una estructura diferent, ja que damunt els podis, en lloc de semicolumnes i capitells, hi ha pilastres coronades per simples impostes de bisell. L’arc toral de l’extrem de ponent de la nau té els podis més estrets i, a sobre, els pilars de suport ocupen enterament la seva amplada. A més, els dits basaments enllacen amb estructures corresponents a la tribuna que hi havia a ponent de la nau; unes voltes de canó a l’alçada dels podis cobreixen, a cada costat, el curt tram entre l’arc i el mur del frontis. Aquest arc més occidental arrenca al caire extern de les seves impostes. Curiosament no succeeix el mateix en els altres tres arcs torals, els quals es recolzen en la meitat de la llargada dels entaulaments formats pels plans superiors dels cimacis dels capitells o bé de les impostes. És una particularitat que els dona aspecte d’arcs escanyats o sobre banquetes.

Secció transversal del temple, on són visibles els pilars amb sòcols i semicolumnes adossades per a sostenir els arcs torals, i els estrets corredors a manera de naus laterals.

R. Mallol

Si exceptuem l’arc presbiteral, tots els arcs del sector de capçalera del temple —transsepte i absis—, són suportats per pilars adossats amb impostes; aquestes són sempre força destacades i poden tenir perfil de pla i bisell o bé de pla i cavet. Els pilars de suport dels tres arcs d’entrada als absis tenen les bases, fins a certa alçada, d’un gruix excepcional i fetes amb carreus de gran volum; s’uneixen irregularment amb la part restant dels pilars, que són més estrets i de carreus força menys grans. Aquest és un dels testimonis clars de l’existència de diferents períodes constructius en el monument.

Una particularitat remarcable en els arcs del sector de capçalera és l’existència de la dovella clau sobresortint, seguint una clara tradició clàssica romana (alguns arcs de triomf com els de Septimi Sever i de Drus a Roma, o l’amfiteatre d’Arles, per posar alguns exemples). En el romànic és un element poc freqüent, si bé en trobem alguna altra mostra a la Catalunya Nord i Occitània, en edificis com Santa Maria de la Grassa, Sant Esteve del Monestir, etc. A Sant Andreu, els arcs que tenen dovella clau remarcada són, concretament, els que formen la intersecció de la nau amb el transsepte, l’arc triomfal, i també l’arc presbiteral.

Aquest darrer arc, el presbiteral, situat dins l’espai de l’absis major, a la unió entre el tram de la volta de canó i el de quart d’esfera, demana un esment a part per la seva estructura. Els suports són columnes prismàtiques de cares llises, adossades i coronades per dos grans capitells. Aquestes columnes han estat molt refetes per la restauració moderna, a causa de l’erosió de la pedra.

Descansen sobre unes bases àtiques exemptes, de manera força irregular. Les bases semblarien correspondre, més lògicament, a columnes cilíndriques i exemptes. Potser els suports prismàtics actuals són el resultat d’alguna modificació dels elements originaris. Els dos capitells han estat tallats en una pedra de tipus sorrenc, que ha patit molt els efectes del desgast; és força malmès el capitell del costat nord. El relleu, encara ben apreciable, permet comprovar que ambdós capitells eren pràcticament idèntics, tant per la forma d’aparença cúbica com pel tema esculpit, a base de cintes entrellaçades que deriven en fulles.

Obertures

Porta del sector oest del braç nord del transsepte que s’obria al desaparegut claustre.

ECSA - J.L. Valls

La porta d’entrada principal és situada a la façana de ponent, on hi ha la llinda i els relleus del finestral, a més d’altres elements ornamentals.

A cada costat del transsepte, en els murs de ponent, s’obren dues portes bessones. La de migdia serví, més tard, per a comunicar el temple amb el campanar romànic (inacabat) que hi fou afegit. La de tramuntana devia donar al claustre desaparegut, que hom situa en aquest costat. Són unes portes senzilles, que consten d’un sol arc de mig punt fet amb dovelles no gaire amples i curtes i una llinda monolítica, amb un simple rebliment d’obra a l’espai del timpà. Aquesta estructura és idèntica a l’exterior i a l’interior de l’obertura. Els muntants dels arcs són fets amb carreus, alguns de gran volum.

Les finestres de l’església eren totes, en origen, d’una sola esqueixada, si bé alguna ha estat modificada posteriorment o bé restaurada. Els arcs són sempre de mig punt.

Es tracta, en la seva majoria, de finestres altes, de força llum, amb l’únic vessant de gran obertura. Són finestres de tipus arcaïtzant, arrelades en la tradició baix-romana. Les més grans són les tres que perforen l’hemicicle del fons de l’absis central; els seus arcs han estat fets amb dovelles petites, estretes i curtes, mentre que els carreus dels muntants són força voluminosos. Les dues finestres del braç meridional del transsepte i les tres que s’obren al mateix costat de la nau són només una mica menys grans. Presenten uns arcs de dovelles estretes, però de llargada considerable, i carreus grans als brancals. Cal destacar que tot el contorn dels arcs i dels muntants és resseguit per una doble motllura de secció plana i en punta.

En el mur nord de la nau, vers l’extrem occidental, hi ha una finestra de doble biaix, que per la seva factura ha de correspondre a una reforma d’època romànica avançada. A la mateixa façana hi ha dues finestres més d’una sola esqueixada que han estat tapiades i només són visibles des de l’exterior. Una té l’obertura gran, amb l’arc de dovelles curtes, extradossat, mentre que l’altra, molt diferent, és una finestra alta i estreta, molt més ampla de baix que de dalt, amb un arquet fet amb llosetes de pissarra desbastades i col·locades en ventall. El seu aspecte és d’un marcat arcaisme. També és de factura rústega la finestra que s’obre a ponent del braç septentrional del transsepte, amb el marc fet de còdols grossos.

Les finestres que il·luminen les absidioles, al fons dels seus murs semicirculars, també són d’un sol biaix, però es diferencien de les que predominen a l’edifici. Són dues obertures petites, de poca alçada, amb un arquet llinda monolític, de mig punt, i els muntants de grans carreus disposats al llarg i de través.

En el mur oriental de la nau o frontispici de capçalera s’obre un ull de bou que és decorat en el vessant interior per una motllura que té ornamentació geomètrica en relleu.

Finalment, les obertures del frontis —la portada i el finestral superior— apareixen decorades amb les conegudes peces de la primera escultura medieval: la llinda i els frisos de relleus del marc de la finestra. També hi trobem altres elements ornamentals d’època posterior. La reconstrucció parcial i la remodelació de l’edifici bàsicament en les tres etapes constructives que s’hi identifiquen ha originat que la façana, tal com la veiem, respongui més aviat a una recomposició en la qual s’utilitzaren elements d’èpoques diverses. A l’exterior, la notable llinda de marbre té al damunt un arc de mig punt adovellat que és resseguit per una arquivolta o guardapols amb decoració de daus. Al centre de l’espai del timpà hi ha una grossa creu grega de pedra, esculpida amb el crismó dins d’un cercle, acompanyat de decoració floral i geomètrica. A l’interior, l’entrada presenta la mateixa disposició, lògicament sense escultura; l’arc és aparellat amb dovelles de color gris clar i fosc, en alternança, amb evident intenció decorativa. El finestral és exteriorment una grossa obertura rectangular amb llinda i a sobre, un arc de descàrrega de mig punt, adovellat. En els brancals i l’ampit, és emmarcat per les peces de marbre blanc amb els famosos frisos amb la representació dels símbols dels evangelistes, àngels i elements vegetals. Interiorment l’obertura ha mantingut, refeta molt o poc, l’estructura que devia tenir en origen: un sol i ampli vessant coronat per un arc de mig punt.

Campanar

En època romànica ja força avançada (segle XII segurament), fou bastida una torre campanar de planta quadrada, adossada al costat de migdia del temple, a l’angle entre la nau i el transsepte. D’aquest campanar només s’ha conservat la base, hi manquen els pisos d’obertures. Devia ser un campanar d’aspecte massís i robust i, a més, d’una alçada considerable. Hom ignora si es va destruir, però possiblement restà inacabat.

La part conservada de la torre presenta, a la façana meridional, una porta d’un sol arc de mig punt que la comunicava amb l’exterior o les dependències del monestir situades en aquest costat, i una finestra alta, d’una esqueixada i arc monolític de marbre. A un nivell elevat s’inicien unes destacades lesenes o faixes verticals, de marbre blanc, que arrenquen d’unes impostes. Són tot el que queda de la decoració llombarda projectada, que devia comportar frisos d’arcuacions.

Aparells

En els murs de l’església s’observa clarament l’existència de tres tipus d’aparell —que designarem A, B i C—, els quals responen a formes de construir clarament diferenciades i a etapes constructives diverses.

Típic aparell de còdols disposats en espiga, el més característic de l’edifici, visible a l’extrem del braç meridional del transsepte.

ECSA - J.L. Valls

— A - La part baixa de tots els murs perimetrals de l’edifici es caracteritza per la construcció a base de grans blocs de pedra, principalment còdols, només desbastats, que es col·locaren formant rengles d’espiga (opus spicatum). Les pedres són trabades amb abundant morter que resta visible a les juntures. Aquest aparell lliga amb cantonades de carreus quadrangulars, molt voluminosos i força ben esquadrats, que s’han disposat al llarg i de través. L’alçada que manté en els paraments aquest aparell preromànic varia força segons els murs. En el frontis té una alçada irregular i arriba una mica per sobre del nivell de la llinda de marbre de la porta. En els dos murs laterals de la nau segueix aproximadament aquest mateix nivell, només una mica més alt. En el transsepte arriba més amunt, a un nivell superior a les finestres. A la capçalera aquest aparell ocupa totalment els murs de les dues absidioles i també el de l’absis major, exceptuant l’estreta franja superior d’arcuacions. Val a dir que en aquest absis central el parament ha estat reparat en alguns punts i s’hi observa l’existència de dos grossos contraforts que han estat arranats al nivell del parament.

— B - Per sobre de l’aparell descrit la construcció és a base de blocs de pedra una mica més petits, només escantonats, amb tendència a formar filades horitzontals uniformes. El morter resta molt visible en els junts. Aquest aparell també es distingeix del més antic per les cantonades, que són de carreus menys grans i més ben escairats i polits. El parament esmentat ocupa, per sobre del d’espiga, tota la part restant dels murs del transsepte i dels laterals de la nau. En el frontis arriba fins a la llinda de la finestra.

— C - Finalment hi ha la construcció de la part alta d’alguns sectors de l’edifici amb la qual es relaciona la decoració llombarda ja esmentada. Hi correspon el pinyó dels murs de cada extrem de la nau —frontis i mur de llevant—, amb els vessants remarcats per una cornisa de cavet i amb els frisos d’arcuacions i lesenes. L’aparell és fet amb carreus de mides mitjana i petita que han estat perfectament tallats i polits en pedra granítica. Es disposen en filades del tot uniformes, a trencajunt. En aquest moment ha de correspondre també el fris d’arcuacions de l’absis major.

Capitell de l’interior de l’església

A l’interior de l’església encara es conserven, tot i que força malmesos, sis grans capitells esculpits, corresponents als arcs que són sostinguts per semicolumnes, i alguns frisos a les cornises. Tots els capitells han estat tallats en una pedra d’aparença sorrenca que s’ha desgastat molt, i per aquest motiu han estat poc descrits i estudiats.

Capitell de l’interior de l’església decorat amb relleus d’entrellaços.

ECSA - A. Roura

Els quatre capitells dels arcs torals de la nau tenen el relleu gairebé totalment perdut. L’escultura i el tema compositiu és, en canvi, encara ben apreciable en els dos capitells de l’arc presbiteral. Ambdós són pràcticament idèntics, però actualment el del costat nord és força menys erosionat. Són uns capitells una mica curts per la seva amplada considerable; presenten una forma amb tendència cúbica a la part superior i troncocònica invertida a la meitat inferior. La decoració, tallada a bisell, presenta un complex entrellaçat de cintes curvilínies, amples i amb fines motllures al mig, que esdevenen palmetes o fulles. El collarí és una motllura llisa. Els cimacis han estat tallats en una pedra diferent (granítica). No tenen decoració i són força alts, de secció de pla i cavet.

Aquests dos interessants capitells tenen, en tots els seus aspectes, un paral·lelisme estret i clar amb alguns capitells de Sant Pere de Rodes (en especial amb els capitells núms. 5 i 23 del text publicat en el volum IX, pàgs. 704-705, d’aquesta obra).

Com ja hem indicat, els quatre capitells dels dos arcs torals del sector oriental de la nau, damunt semicolumnes, han perdut gairebé del tot el relleu. Una observació atenta permet, tanmateix, interpretar amb reserves una petita part dels temes esculpits. En el capitell nord de l’arc de llevant sembla que hi ha vestigis d’un registre de fulles grans, que potser indicarien una estructura derivada del model corinti, a més d’un gros collarí. En el capitell sud de l’arc de ponent s’aprecien rastres d’unes volutes als angles superiors i d’unes possibles fulles a la part alta de la cara central. Finalment, en el capitell nord del mateix arc s’aprecia més clarament un registre inferior de fulles tallades a bisell, mentre que a la part superior unes simples prominències fan suposar unes volutes o relleus d’angle i uns altres motius al centre de dues de les cares. Res no es pot deduir de l’altre capitell. Tots aquests capitells dels arcs torals tenen una forma allargada, com de tronc de con invertit, diferent, per tant, dels capitells de l’arc presbiteral.

Hi ha evidències clares de la decoració en els cimacis dels capitells de l’arc toral situat a llevant; els altres han perdut totalment els relleus. El del costat nord presenta el característic tema de daus o escacat, que es troba força ben conservat. A l’altre costat només en resta una part del fris: una motllura estreta i sinuosa que crea una seqüència de petits cercles enllaçats. El tor d’una de les bases de columna de l’altre arc té decoració de soga.

Retrobem el tema de l’escacat en alguns trams de la cornisa del sector oriental del temple. L’ull de bou, a llevant de la nau, té un motllurat amb decoració de cintes que s’entrecreuen davant d’un seguit de cercles. (JBH)

Consideracions sobre les diverses etapes constructives

Un cop observat el monument ens sembla evident que cal parlar de tres etapes constructives que s’identifiquen pels diferents elements i pels tres tipus d’aparell. També és clar que els paral·lelismes més propers per a les etapes primitives es troben en el monestir veí de Sant Genís de Fontanes i a l’abadia empordanesa de Sant Pere de Rodes, tant en l’arquitectura com en l’escultura. En l’aspecte arquitectònic, al qual ací ens cenyim, a Sant Genís de Fontanes retrobem la planta amb el transsepte molt destacat i els absis aprofundits. A Sant Pere de Rodes es repeteix, de manera molt més complexa perquè és un edifici més monumental, la composició dels suports interiors de la volta, a base de columnes sobre alts podis i amb grans capitells i cimacis decorats, com també unes naus col·laterals molt estretes, a manera de passadissos processionals. Podríem retreure altres paral·lels amb temples més o menys sencers que s’hi relacionen en aquest àmbit de l’Empordà-Rosselló. Sant Andreu de Sureda s’inscriu, per tant, dins el cicle artístic autòcton que es desenvolupà a cada costat de l’Albera des de força abans del mil·lenni fins a les primeres dècades del segle XI, abans de la plena introducció del romànic “llombard”.

Les opinions fins ara més generalitzades sobre l’arquitectura de Sant Andreu de Sureda distingeixen només dues etapes constructives fonamentals. Hom sol parlar d’una església preromànica, parella de Sant Genís de Fontanes, d’una nau amb coberta de fusteria, transsepte destacat i tres absis (l’edifici amb opus spicatum). Hom sol afirmar que aquesta església fou sobrealçada al segle XII i coberta enterament amb volta; aleshores s’haurien construït els suports de la volta de la nau: els pilars que originen els corredors laterals, amb tots els seus elements. El clar paral·lelisme apuntat arriba a fer suposar que els dits pilars amb semicolumnes i capitells proveïts de destacats cimacis, damunt d’alts podis, són una imitació, feta en ple segle XII, de la basílica de Sant Pere de Rodes. Quan hom creia que l’escultura de l’interior de Sant Pere de Rodes i els elements que s’hi relacionen datava del segle XII, aquesta hipòtesi s’hauria pogut sostenir. La idea, però, ja és absolutament superada i oblidada, exceptuant algun autor escadusser. Actualment és ben establert i normalment acceptat que l’estructura d’arcs, pilars d’alts podis i columnes i l’escultura dels capitells interiors de Sant Pere de Rodes corresponen a un projecte introduït a l’obra dins el segle X. Sense entrar en més precisions, podem dir que la basílica de Sant Pere de Rodes, amb els elements esmentats, és considerada del segle X o de les primeres dècades del segle XI, segons els autors. Actualment semblaria una mica estrany mantenir la idea de la “imitació” o còpia d’una obra, més de cent anys després de la seva creació.

Sense insistir-hi més, cal que passem a esbossar la nostra hipòtesi sobre els períodes constructius de l’església i la seva possible datació:

L’església preromànica

En primer lloc, hi ha el temple preromànic, del qual coneixem la totalitat de la planta, que és la que manté l’edifici en línies generals. En resten els murs perimetrals construïts en opus spicatum i grans carreus angulars (aparell A). Com ja sabem, era una església d’una nau, transsepte molt sobresortint i tres absis de semicercle allargat. El més probable és que la nau estigués coberta amb fusteria, mentre que els espais de transsepte i capçalera haurien tingut voltes. Potser les actuals voltes de les absidioles encara són d’aquest moment, i no és impossible que també ho fos la de l’absis central, i aleshores podríem considerar, fins i tot, el seu arc presbiteral. Però això és més que dubtós, ja que els pilars de molt gruix i carreus de gran volum, atribuïbles a aquest temple primitiu, només apareixen a la base dels suports dels arcs actuals. Diríem, doncs, que és probable que les voltes del sector de capçalera siguin, del tot o en una part molt gran, refetes durant la reconstrucció posterior. El mateix hem de dir de les obertures. La porta del frontis fou posteriorment del tot remodelada i només s’hi veuen testimonis dels grans carreus dels brancals més primitius. Les dues portes del transsepte, en canvi, poden mantenir l’estructura d’aquesta etapa. Les dues finestres d’aspecte arcaic del costat de tramuntana deuen pertànyer a aquesta primera església; són d’un tipus corrent a les esglésies preromàniques del país més senzilles. Cal considerar que les finestres de les absidioles s’obren en els paraments antics; el mateix passa a l’absis central, on les finestres mantenen una escultura molt arcaica, però estan força restaurades.

Per les escasses notícies històriques conegudes sobre Sant Andreu de Sureda, sabem que el monestir s’establí en aquest lloc vers l’any 820. S’ha suposat que aquesta primera església de la qual podem identificar restes materials pot datar del segle IX. Sense desmentir una possible datació de cap al final del dit segle, hem de considerar primordialment la gran semblança amb Sant Genís de Fontanes. L’església de Sant Genís havia estat reconstruïda abans de l’any 981, segons el text del diploma del rei Lotari del mateix any, i per tant cal suposar que fou erigida dins el segle X.

Ens decantaríem a considerar, en conseqüència, que l’església de Sant Andreu de Sureda també degué ésser bastida al segle X, potser en un moment reculat, com a precedent de Sant Genís. Alguns dels elements que hi subsisteixen es retroben en edificis d’aquest segle; per exemple, els absis recorden les absidioles de Sant Miquel de Cuixà (consagració del 974). L’aparell d’espiga és afermat amb grossos pilars com a Sant Genís de Fontanes i, de manera més desenvolupada i complexa, a Sant Pere de Rodes.

La remodelació del tombant de segle X-XI

L’església fou objecte d’una remodelació total que respectà, però, l’antiga planta. És l’obra bastida amb l’aparell B, majoritari a l’edifici. Entenem que la reconstrucció es degué realitzar cap al final del segle X o a l’inici del segle XI. És una època de la qual no tenim notícies apreciables del monestir de Sant Andreu, però molt significativa pel que fa a la desclosa de l’art autòcton en els comtats del nord-est català. D’aquesta obra encara perduren les estructures de l’edificació.

És en aquest moment que hom cobreix amb volta la nau del temple i s’introdueixen els pilars amb columnes i capitells sobre alts podis, una intervenció que comporta la creació dels corredors col·laterals, com a referència a la planta basilical. Tot plegat assenyala el paral·lelisme inqüestionable amb la basílica de Sant Pere de Rodes. També es refan, en aquest mateix moment, les cobertes i molts arcs dels altres sectors del temple, com ara l’arc presbiteral amb els seus capitells d’entrellaços, idèntics a alguns de Sant Pere de Rodes.

Tenim indicis significatius per suposar que els quatre capitells dels arcs torals de la nau —avui amb el relleu destruït— eren de tipus corinti. No en tenim, però, l’absoluta certesa. Si era així, la combinació dels capitells d’entrellaços, d’arrel carolíngia, del presbiteri i els corintis de la nau ens aproparia de manera encara més precisa a Sant Pere de Rodes. Com ens hi apropa, tanmateix, l’estudiada composició de l’espai de la nau, amb simples pilars a ponent i semicolumnes amb capitells a llevant, en una progressió visual vers el santuari, que trobem de manera més desenvolupada al monestir empordanès.

Les finestres grans i d’un sol biaix, de vessant molt obert, de tradició clàssica, amb els arcs monolítics o bé adovellats, presenten un bon repertori a Sant Andreu de Sureda. No solament les retrobem a Sant Genís de Fontanes i Sant Pere de Rodes, sinó que també són presents en altres esglésies dels segles X-XI d’aquest àmbit i cicle artístic, com ara Santa Maria de Vilanant (Alt Empordà) i Santa Maria d’Arles (Vallespir).

Porta principal de l’església amb la llinda reaprofitada i el crismó que ornamenta el timpà.

ECSA - M.Anglada

Planta, alçat i secció, a escala 1 40, de la portalada.

M. Anglada

L’església de Sant Andreu de Sureda d’aquesta època posseïa un conjunt d’escultura en marbre en el seu frontis, el qual decorava la portada, i potser també el finestral superior. En queden la llinda i els relleus del finestral, encara situats a la mateixa façana, si bé recol·locats en una remodelació d’època tardana. No podem tenir una idea clara de com seria aquest conjunt d’escultura romànica primitiva. Se’n deuen haver perdut elements importants; potser hi pertanyia, com ja hem indicat abans, el relleu amb un sant que es guarda, solt, a l’església.

Quan encara s’afirmava i s’admetia que l’escultura monumental de les portades i les façanes no va aparèixer en el romànic català fins al segle XII, s’havien cercat explicacions per a la llinda i els relleus de Sant Andreu de Sureda i la llinda de Sant Genís de Fontanes (datada, sense discussió possible, els anys 1019-20 per la seva pròpia inscripció). Hom cregué que es tractava de retaules o frontals reutilitzats.

Actualment és ben atestada l’existència de façanes amb conjunts d’escultura ja als segles X-XI: Santa Maria d’Arles, Sant Joan el Vell de Perpinyà. A l’església de Sant Pere de Rodes resta in situ la decoració del finestral i de la cornisa del frontis. De la portada d’aquest conjunt, anterior a l’obra del segle XII del Mestre de Cabestany que motivà la seva desaparició, se n’han identificat vestigis indubtables (Badia, 1993).

Aquesta etapa constructiva és la que configurà l’església de Sant Andreu més o menys tal i com es pot veure actualment, ja que les modificacions posteriors no foren gaire significatives. Sant Andreu de Sureda esdevé així un monument fonamental per a definir l’art autòcton que tingué la desclosa a la segona meitat del segle X a l’Empordà-Rosselló. En aquest sentit, té un interès notable el seu paral·lelisme amb Sant Pere de Rodes i les mostres de la primera escultura monumental romànica que ha conservat.

Aquest art, del qual només resten mostres esparses, es fonamentà en les característiques de l’art preromànic local arrelat en la tradició de construir del país, d’època baix-romana. És un reflex principalment del món carolingi. Recull influències de l’art califal, i sobretot les que són fruit dels contactes amb el món itàlic, per la relació dels magnats del país de l’època amb Roma i el papat. Es desenvolupa a cada costat de l’Albera a l’època que els comtats de Rosselló i Empúries-Peralada tenen una clara unitat, ja que són governats per una mateixa dinastia comtal: els comtes Gausbert (915-931), Gausfred (†991) i els fills d’aquest Hug i Guislabert. Al front del bisbat d’Elna hi hagué, en aquest mateix període, personatges de la mateixa família comtal i d’altres tan significatius com Hildesind, que fou alhora abat de Sant Pere de Rodes (944-991) i bisbe d’Elna (979-991).

Nosaltres considerem que la basílica de Sant Pere de Rodes va ser bastida al llarg del segle X, i que les columnes i els capitells dels pilars s’hi introduïren després d’un canvi de planejament de l’obra, encara dins el mateix segle. Altres opinions tendeixen a avançar-ne la datació vers el primer quart del segle XI (Badia, 1981, pàgs. 47-127, i vegeu també el volum IX d’aquest obra, pàgines 657-703). La llinda de Sant Genís de Fontanes és datada pels anys 1019-20; probablement caldria situar-la entre les darreres manifestacions d’aquest art. La llinda i els relleus de Sant Andreu poden ser-ne coetanis o una mica anteriors.

L’esmentat període, que va de la darreria del segle X a les primeres dècades del segle XI, és l’arc cronològic on entenem que cal situar Sant Andreu de Sureda en aquesta segona etapa de la seva construcció.

Obres de reconstrucció (segle XII)

Al principi del segle XII, quan el monestir de Sant Andreu fou annexat a l’abadia occitana de Santa Maria de la Grassa, les seves construccions estaven molt malmeses. A partir de l’any 1109 hom degué emprendre la reparació que originà la consagració de l’any 1121. En aquesta obra pertanyen només les parts superiors dels murs amb l’aparell C i decoració d’arcuacions i lesenes.

El monestir devia trobar-se, evidentment, en una profunda decadència. S’hi realitzaren les obres precises per a recuperar l’església. Els testimonis materials clars d’aquesta restauració apareixen, com ja sabem, a l’extrem superior de la nau. Cal suposar que hom hagué de refer-ne la volta del tot o en part. També, probablement, podien estar malmeses les cobertes del sector de la capçalera i els arcs de tot el conjunt. Segurament d’aquesta intervenció són els trams de volta que ara cobreixen els passadissos laterals de la nau.

Si els pilars interns eren malmesos, és evident que hom els restituiria amb els elements originaris. Amb aquest mateix esperit s’intentà restituir l’antiga decoració de la façana, però en aquest cas es devien haver perdut o dispersat elements i les obertures devien ésser més o menys desfigurades. Sembla que hom les reestructurà amb pocs mitjans. S’introduïren pocs elements nous, com la creu crismó. L’antiga llinda es col·locà a la porta reformada. El finestral, que en la seva part alta ja resta dins del parament del segle XII, quedà emmarcat pels antics relleus, disposats en la forma distorsionada actual.

Detall de l’estructura de la part superior de l’absis central i de l’extrem de llevant de la nau, on es repeteixen els motius ornamentals que coronen la façana de ponent.

ECSA - J.L. Valls

A l’absis major s’afegí el fris ornamental per sobre del nivell de l’arrencada de la volta, la qual potser no havia sofert danys. També és d’aquest moment l’ull de bou del mur oriental de la nau. Es respectaren les estructures de canó i mig punt de les voltes i els arcs anteriors.

Segons la nostra opinió, basada en l’observació del monument, l’obra que motivà la consagració de l’any 1121 no representà gairebé res més que la restauració d’uns sectors que eren enrunats. En bona part les estructures anteriors foren respectades o bé restituïdes. (JBH)

El claustre

L’únic document trobat fins ara als arxius que esmenti el claustre del monestir benedictí de Sant Andreu de Sureda data tan sols del 31 de gener de 1744 (arxius departamentals dels Pirineus Orientals, H.192).

Segons Joseph Borrallo, el primer historiador que el va estudiar, el claustre hauria estat destruït per les tropes de Felip III l’Ardit al maig del 1285, durant el seu pas pel Rosselló per combatre Pere II el Gran. Els capitells haurien estat reutilitzats aleshores al claustre de la catedral d’Elna, igualment saquejada en les mateixes circumstàncies. Però, en les cròniques de Ramon Muntaner a què feia referència Borrallo, en cap moment no es fa esment d’aquesta destrucció i d’aquesta reutilització. Podria ser que hagués tret aquestes dades de la tradició oral local. La data de destrucció del claustre de Sant Andreu de Sureda encara no es coneix. Pere Ponsich la situa al segle XV, sense cap més precisió. El monestir, que ja amenaçava de desaparèixer des del segle XII, per raó sobretot de la proximitat de l’altre monestir benedictí de Sant Genís de Fontanes (Guiter, 1974, pàgs. 95-101), no podia mantenir un claustre que, al llarg dels anys, esdevenia a poc a poc una ruïna. Moriria de “mort natural” abans de la primera meitat del segle XVIII.

El claustre de Sant Andreu de Sureda dataria de la segona meitat del segle XII segons els capitells que se li atribueixen, i més precisament dels anys 1160-70 en comparació amb l’escultura dels altres claustres rossellonesos (Mallet, 1992). Degué ésser construït tot seguit després de la unió del monestir amb l’abadia de la Grassa a l’octubre del 1109; gràcies a aquest lligam, l’església fou restaurada. Aquesta unió, juntament amb algunes donacions, assegurava una certa prosperitat temporal que hauria permès als monjos d’aixecar un claustre de marbre.

Intent de restitució del claustre

Alguns indicis trobats in situ mostren l’emplaçament de l’antic claustre a l’ala septentrional de l’església, al costat del creuer del transsepte: el traç del cim del rafal que cobria primitivament el claustre, a 4,60 m d’alçada respecte al nivell actual del sòl, i una porteta molt antiga, difícilment datable, molt retocada, feta amb elements reutilitzats. Aquesta estaria envoltada de pintures murals del segle XII, entre les quals una crucifixió, que ha estat treta del lloc i que actualment és exposada a l’interior de l’església. Al principi d’aquest segle, encara hi era visible una filera de permòdols. Aquests eren situats massa amunt per a suportar l’encavallada de la galeria meridional del claustre. Probablement eren destinats al sostre d’un pis més recent, almenys al llarg de la galeria meridional, tal com es pot trobar als claustres de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Genís de Fontanes. Aquests pocs elements tan sols certifiquen l’existència de dues galeries (est i sud). Tot el que es trobava al nord i a l’oest de l’església abacial ha estat molt retocat, fins i tot destruït. Si fos probable que la galeria sud voregés tota la nau al llarg de 17,55 m, ¿passaria el mateix a la banda oriental, al llarg del creuer nord que mesura 8,29 m? Sense el suport d’unes excavacions arqueològiques sobre el terreny on es trobava el claustre de Sant Andreu de Sureda, que permetrien molt possiblement de descobrir els fonaments de l’antic mur àtic que suportava les galeries, és impossible conèixer no sols la longitud exacta de les galeries est i sud, l’amplada i el nivell primitiu, sinó també si el claustre era compost o no de quatre costats.

Segons els vuit capitells, els sis fusts de columnes, les tres bases i els dos àbacs conservats a les esglésies de Sant Andreu de Sureda, Sant Joan la Cella i a la capella de Santa Coloma de Cabanes (Sant Genís de Fontanes) que s’atribueixen generalment al claustre de Sant Andreu de Sureda, aquest era dotat amb una galeria feta de columnes tallades en un marbre blanc de les pedreres del mas Carol, a Ceret. Les bases, de 0,23 m d’alçada, són de tipus romànic clàssic; els fusts cilíndrics, monolítics, llisos o decorats, fan 0,86 m d’altura i 0,19 m de diàmetre; els capitells s’inscriuen dins un cup d’uns 0,35 m de costat. Finalment, els dos àbacs són simplement motllurats amb un cavet, sense decoració esculpida. L’altura és de 0,13 m. Les columnes tenien una alçada, doncs, de 1,57 m. Tot i que no s’ha trobat cap dovella, això no vol dir, després de tants segles, que el claustre no hagués tingut arcs.

Quantes columnes ornaven la galeria del claustre de Sant Andreu de Sureda? Quin n’era el ritme, la cadència...? Actualment, els aspectes desconeguts sobre aquest claustre són massa nombrosos per a considerar una presentació dels elements inventariats a l’emplaçament primitiu. (GM)

L’escultura de l’antic claustre

Tots els capitells que es fan procedir de Sant Andreu de Sureda mantenen una estreta dependència respecte a les pautes establertes al claustre i a la tribuna de Sant Miquel de Cuixà, tant pel que fa a l’estructura com a l’elecció dels temes representats: sempre s’inscriuen en un cub més o menys regular, de 35 cm per banda com a mitjana; el seu escalaborn és d’angles rebaixats en la part inferior del tambor, bé en forma de campana capgirada, o bé troncocònica; les volutes d’angle no manquen mai; lleons, ocells i fullatge constitueixen l’essencial del repertori, on l’home apareix rarament. Tots aquests capitells són obres de qualitat, tot i que de tant en tant la factura resulta una mica pesada (capitell núm. 5), o la talla de vegades és rígida (capitell núm. 6). El relleu és notable, fins a tal punt que al capitell núm. 6 s’han deixat ponts entre les volutes i les fulles d’angle.

Es poden observar un gran nombre d’analogies d’estil entre els capitells atribuïts al claustre de Sant Andreu de Sureda i els del claustre de Sant Martí del Canigó, datats de la fi del segle XIII. És força probable que alguns marbristes hagin treballat en totes dues obres. Aquest aspecte és particularment perceptible, no solament en l’elecció dels motius i del seu emplaçament en el cos dels capitells (en particular el núm. 5, que sembla haver estat copiat a Sant Martí), sinó també —i sobretot— en el tractament dels rostres situats de front o de tres quarts als daus mitjans (de trets allargats, galtes sortints i barbeta lleugerament sortida), que revelen la mà d’un mateix escultor.

A continuació farem una descripció individualitzada de tots aquells elements que han estat atribuïts al claustre de Sant Andreu de Sureda, precedida d’una fitxa on s’indica el lloc on es conserva actualment l’element, el material amb què ha estat fet, les mides i la seva datació.

1. Columna amb capitell i base

Capitell núm. 1, procedent de l’antic claustre, conservat al cor de l’església.

ECSA - A. Roura

Sant Andreu de Sureda. Església. Cor.

• Marbre blanc de Ceret
• Capitell: 36 × 34 × 34 cm
• Fust: 86 × 19,5 cm
• Base: 23 × 37 × 37 cm
• Vers 1160-70
• Classificat entre els monuments històrics el 12 de febrer de 1892.

L’escalaborn del capitell és d’angles rebaixats en la part baixa. L’àbac és retallat de daus mitjans, ornats de rostres que s’han disposat lleugerament girats vers les volutes d’angle. L’astràgal és retorçat. Lleons de cos rabassut, comparables als del claustre de Sant Martí del Canigó, fan processó al voltant del cos del capitell, el fons del qual és estriat de línies diagonals. El cap, amb la crinera figurada per metxes, es troba als angles. Alguns forats fets amb trepant remarquen els ulls o les potes i de vegades es troben plens de plom (sobretot els dels ulls). El relleu és força considerable.

El fust cilíndric, monolític, és decorat amb tres anells a la part superior i amb flors de quatre o sis pètals, separades les unes de les altres per una cinta que dibuixa llaços. El relleu és semiplà. Trobem fusts de columnes semblants al claustre d’Elna.

La base és de tipus romànic clàssic, composta d’un coll entre dos tors sobre un sòcol quadrat.

2. Capitell

Capitell de marbre procedent de l’antic claustre (núm. 2) que avui es conserva, tot sostenint la pica beneitera, a l’interior de Sant Genís de Fontanes.

cedides per P. Ponsich

Sant Genís de Fontanes. Església. Entrada.

• Marbre blanc de Ceret
• Capitell: 36 × 35 × 35 cm
• Vers 1160-70
• Classificat entre els monuments històrics el 30 de setembre de 1911.

L’escalaborn del capitell és d’angles rebaixats en la part baixa del seu cos. L’àbac retallat és cobert de línies verticals paral·leles, mentre que els daus mitjans són ornats amb rostres simiescos estilitzats, vistos de cara, a la boca dels quals penetra la punta de les ales dels lleons esculpits al tambor. Aquests donen l’esquena a les cares; els seus caps, de crinera trenada, es fonen en un de sol als angles, seguint una composició que retrobem en diversos capitells del claustre de Sant Martí del Canigó. El relleu és fort. L’astràgal és en tor simple.

3. Capitell

Sant Joan la Cella. Església. Fa de pica beneitera.

• Marbre blanc de Ceret
• Capitell: 34 × 34 × 35 cm
• Vers 1160-70
• Classificat entre els monuments històrics el 24 de febrer de 1958.

El recorregut d’aquest capitell fins a arribar al seu emplaçament actual no és ben conegut.

Només presenta esculpides dues cares. Tot i la cura posada en el treball dels angles, que fan creure que el motiu continua tot al voltant del tambor, els altres dos costats s’han deixat sense polir. Des del principi aquest capitell va ser col·locat en un angle. Resulta difícil situar-lo en alguna de les arqueries del claustre. Segurament provenia d’una porta, però la seva factura, la seva talla i el seu estil l’atribueixen al mateix taller que els altres capitells dits del claustre de Sant Andreu de Sureda.

El seu escalaborn és troncocònic. L’àbac és retallat en daus mitjans ornats amb rostres humans de forma allargada, galtes sortints i ulls i boques marcades amb trepant. Són emmarcats per volutes d’angle. Uns lleons, idèntics als del capitell núm. 1, ornen pròpiament el tambor, de fons estriat amb línies diagonals tallades al bisell.

4. Columna amb capitell i àbac

Capitell núm. 4; formava part de l’antic claustre i que avui es troba a l’interior de l’església de Santa Coloma de Cabanes.

ECSA - A. Roura

Sant Genís de Fontanes. Capella de Santa Coloma de Cabanes. Finestra del transsepte. Angle sud-oest.

• Marbre blanc de Ceret
• Capitell: 36 × 35 × 35 cm
• Fust: 85,5 × 19 cm
• Àbac: 13 × 46 × 46 cm
• Vers 1160-70
• Classificada entre els monuments històrics el 14 de març de 1931.

Al plànol primitiu de la capelleta del segle XI de Santa Coloma de Cabanes, que només comprenia una nau i un absis profund, hi fou afegit, en una època indeterminada, un transsepte. Els seus arcs torals recauen sobre quatre columnes de capitells generalment atribuïts al claustre de Sant Andreu de Sureda (núms. 4, 5,6 i 7). Al maig del 1930, un dels dotze copropietaris de la capella va vendre els elements de marbre blanc, reutilitzats a la finestra del transsepte, a un antiquari de Perpinyà, per bé que un cop disposats a ésser traslladats, el servei de monuments històrics els classificà urgentment i n’exigí la reposició, cosa que es va fer més tard.

L’escalaborn del capitell és troncocònic. L’àbac és retallat en daus mitjans ornats amb rostres animalístics difícils de definir. Les volutes d’angle surten de darrere dos rangs de fulles llises molt espesses que encerclen el tambor. El relleu és notable. Les línies són depurades. L’astràgal és tòric.

El fust cilíndric no té decoració. Un àbac ha estat reutilitzat com a base.

5. Columna amb capitell i àbac

Capitell núm. 5, procedents de l’antic claustre, conservat a l’interior de l’església de Santa Coloma de Cabanes.

ECSA - A. Roura

Sant Genís de Fontanes. Capella de Santa Coloma de Cabanes. Finestra del transsepte. Angle nord-oest.

• Marbre blanc de Ceret
• Capitell: 35 × 35 × 35 cm
• Fust: 86 × 19 cm
• Àbac: 13 × 46 × 46 cm
• Vers 1160-70
• Classificada entre els monuments històrics el 14 de març de 1931.

L’escalaborn del capitell és troncocònic. Als daus mitjans de l’àbac retallat s’han esculpit els rostres galtuts dels personatges representats en bust a les cares del capitell. Són darrere els ocells, els quals són disposats de perfil i amb els caps units als angles sense fondre’s l’un dins l’altre, tot seguint una composició ja emprada al claustre de Sant Miquel de Cuixà (Nova York, The Cloisters, capitell núm. 25 120 640). Els animals, igual que els personatges, són pesants, gruixuts. El tractament n’és simplificat, les formes són lineals, geometritzades, com en alguns capitells del claustre de Sant Martí del Canigó.

El fust cilíndric no té decoració. Un àbac és reutilitzat com a base.

6. Columna amb capitell i base

Capitell núm. 6; formava part de l’antic claustre i avui es troba a l’interior de l’església de Santa Coloma de Cabanes.

ECSA - A. Roura

Sant Genís de Fontanes. Capella de Santa Coloma de Cabanes. Finestra del transsepte. Angle nord-est.

• Marbre blanc de Ceret
• Capitell: 36,5 × 35 × 30 cm
• Fust: 86 × 19 cm
• Base: 22 × 37 × 36,5 cm
• Vers 1160-70
• Classificada entre els monuments històrics el 14 de març de 1931.

L’escalaborn primitiu del capitell era de forma troncocònica. Als daus mitjans de l’àbac retallat apareixen rostres humans amb els ulls marcats per forats fets amb trepant. Les volutes d’angle protegeixen grans fulles d’on pengen pinyes que formen ganxos. Aquest motiu, molt utilitzat en l’escultura del claustre de Sant Miquel de Cuixà, pren aquí una nova dimensió, perquè ja no és situat als daus mitjans, sinó als angles del tambor. El relleu és força pronunciat. S’ha deixat un pont entre les volutes i les fulles d’angle. El dibuix dels motius és molt lineal.

El fust cilíndric no té decoració. La base és de tipus romànic clàssic.

7. Columna amb capitell i base

Capitell núm. 7; formava part de l’antic claustre i avui es troba a l’interior de l’església de Santa Coloma de Cabanes.

ECSA - A. Roura

Sant Genís de Fontanes. Capella de Santa Coloma de Cabanes. Finestra del transsepte. Angle sud-est.

• Marbre blanc de Ceret
• Capitell: 37 × 35 × 35 cm
• Fust: 86 × 19 cm
• Base: 22 × 37 × 36,5 cm
• Vers 1160-70
• Classificada entre els monuments històrics el 14 de març de 1931.

El capitell té forma de campana capgirada. Els rostres humans que ocupen els daus mitjans tenen els ulls foradats amb trepant. Les grans fulles del tambor d’on surten les volutes d’angle estan separades les unes de les altres per una asta retorçada, coronada per un fistó trilobat, tot seguint una composició molt comuna al claustre de Sant Miquel de Cuixà. Els fullatges són perfectament dibuixats. Les línies són pures.

El fust cilíndric no té decoració. La base és de tipus romànic clàssic.

8. Capitell erràtic

Sant Genís de Fontanes. Capella de Santa Coloma de Cabanes.

• Marbre blanc de Ceret
• Vers 1160-70

Aquest capitell, esmentat per P. Ponsich (1976, pàgs. 86-87), va desaparèixer quan ja es trobava en aquesta capella. (GM)

Escultura de la façana de ponent

La façana de ponent, on s’obre la porta d’entrada a l’església, conserva diversos elements esculpits. D’una banda, una peça rectangular amb relleus reaprofitada com a llinda de la portada. De l’altra, damunt d’aquesta llinda, dos carreus amb figures d’animals en relleu.

Carreus amb figures animals

Boquets que coronen la porta d’entrada a l’església, amb relleus de lleons que devoren animals.

ECSA - J. Ponsich

Damunt de la llinda es poden veure dos carreus amb figures d’animals en ple relleu: es tracta d’animals lleonins que trepitgen i devoren un altre animal (el de l’esquerra una serp i el de la dreta un quadrúpede) força malmès. Els lleons que devoren o sotmeten animals que representen el mal —la figura de la serp és ben clara en aquest sentit— tenen un simbolisme diàfan com a figures positives, vencedores del pecat, que es relacionen amb la de Crist triomfant. Els lleons posats a la façana, a banda i banda de l’entrada, són guardians del temple. N’hi ha paral·lels propers i de datació distant entre ells en el romànic català: així, en trobem figures similars a Sant Pere de Roda, Santa Maria d’Arles, Sant Pere de Besalú o Santa Maria de la Seu d’Urgell.

Sota del pinyó de la mateixa façana es desenvolupa un fris horitzontal a base de dues arcuacions a cadascun dels cinc espais entre lesenes. Les petites mènsules dels parells d’arcuacions eren esculpides, però només la del centre ha conservat en bon estat un relleu de tema geomètric i vegetal força esquemàtic. (JBH)

La llinda

Bloc de marbre (a dalt) blanc decorat amb relleus que avui fa de llinda de la porta d’entrada a l’església. Al mig, detalls de la llinda. A baix, tres dels apòstols sota arcades que flanquegen la figura central de Crist Majestat. 

ECSA - J. L. Valls i P. Ponsich

De tota l’escultura que orna la façana de ponent, cal donar protagonisme al relleu que avui fa de llinda. Fou segurament durant el primer quart del segle XII, si no més tard, que hom degué reutilitzar aquest relleu com a llinda. Devia formar part d’un retaule predel·la de marbre blanc que imitava el de Sant Genís de Fontanes.

La llinda sembla, d’entrada, una imitació maldestra de la de Sant Genís. Crist, al centre, és envoltat d’una màndorla oval sostinguda per dos àngels agenollats. A banda i banda hi ha un grup de tres figures aixoplugades per sengles arcs sostinguts per columnes amb capitells. Les figures corresponen a quatre apòstols i dos serafins amb tres parells d’ales.

Cal considerar, amb relació a la llinda de Sant Genís, l’evolució del relleu i del modelatge de les figures. Aquesta valoració ja va ser plantejada per G. Gaillard (1938), el qual destacava dos aspectes quant a la tècnica emprada: el del buidatge més a fons del bloc de pedra emprat i el de l’augment del relleu, fet que implica la necessitat del modelatge de les figures. La profunditat dels relleus és del voltant d’1 cm. La superfície no és plana com a la llinda de Sant Genís, els detalls no són gravats sinó modelats. L’únic que ha estat realitzat en relleu més baix són els plecs dels induments, tot i que mostren un major detallisme. També ha guanyat en treball el modelat de les ales dels àngels, amb diferències notòries entre les dels que subjecten la màndorla i les dels serafins. Fins i tot, l’anatomia de les figures comença a fer-se present.

Hi ha altres aspectes, però, que no són fets amb tanta cura. Així, l’arc extrem de la banda dreta és ultrapassat, mentre que el de la banda esquerra no ho és. Les columnes són desproporcionades respecte de la mida dels personatges, que en la major part dels casos apareixen de mig cos. No hi ha adaptació total de les figures al seu emmarcament.

La decoració vegetal que envolta la composició figurativa és formada per palmetes, disposades alternant amb diferent inclinació. A Sant Genís, en canvi, apareixen a banda i banda d’una tija ondulada.

Aquesta peça, de més de 2 m de llargària, cal datar-la del segon quart del segle XI (vers el 1030). (MDu-PP)

Escultura de la finestra de ponent

Finestra que s’obre damunt la porta de l’església, i, a sota, detall dels medallons del llindar, que inscriuen figures diverses flanquejats per figures d’àngels.

ECSA - J. L. Valls, ECSA - J. Ponsich

Detalls d’un dels àngels representats al llindar de la finestra (a dalt a l’esquerra), d’un fragment de la decoració geomètrica i vegetal dels muntants (a dalt a la dreta) i del bust d’un àngel inscrit per un cercle, que ocupa l’extrem superior del muntant esquerre (a baix).

ECSA - J. L. Valls

Al damunt de la porta de ponent s’obre una finestra de marbre blanc. Els elements que la conformen, ornats a base de relleus, són reutilitzats.

A banda i banda (muntants laterals) hi trobem relleus que figuren tiges ondulades de les quals sorgeixen palmetes, tot solucionat amb un dibuix complex semblant al de la sanefa que emmarca l’ara d’altar. Aquesta decoració és flanquejada per una estreta banda ornada de perles. Al capdamunt de cada muntant hi ha un medalló amb un símbol dels evangelistes, l’àguila i l’home.

A baix (muntant inferior) trobem un seguit de cercles que inscriuen els altres dos símbols que completen el tetramorf (bou i lleó) i dues parelles d’àngels que fan sonar les trompetes. Entre cercle i cercle hi ha les figures de tres serafins amb les sis ales corresponents. Els animals, adaptats a l’espai que ocupen, prenen actituds força contorsionades, però el cap resta al bell mig del cercle.

Aquests relleus, de dibuix ferm i vigorositat en l’execució, sembla que són obra del “Mestre de Sant Genís” i cal datar-los dins la primera meitat del segle XI. (MDu-PP)

Figura en relleu

Detall d’un relleu amb la figura d’un sant o profeta que potser formava part d’un frontal.

ECSA - J. L. Valls

A l’interior de l’església es guarda un fragment de pedra, datable dins la primera meitat del segle XI, amb una figura en relleu. Era encastat al mur nord de la nau, prop de la porta que s’obre en aquest mur, i sembla procedir d’un frontal d’altar. El personatge que hi apareix duu nimbe i un objecte a la mà, potser un llibre, per la qual cosa sembla que es podria tractar d’un sant o un profeta. L’anatomia de la figura presenta un treball de modelatge, encara que no passa el mateix amb la decoració de perles que orna els induments. La disposició de les cames creuades atorguen al personatge un moviment que ha fet relacionar aquest treball amb els de l’escola llenguadociana. Creiem, però, que aquesta relació no té fonament, ja que aquest recurs de les cames creuades també fou emprat en alguns manuscrits amb miniatures, d’ençà el segle X, per a suggerir el moviment. (MDu-PP)

Sarcòfag

Vista del conjunt d’una sepultura amb inscripcions cúfiques trobada al monestir com a material reaprofitat.

ECSA - J. Ponsich

Detall de la tapa.

ECSA - J. Ponsich

Reutilitzada dins un dels paraments de l’edifici, s’ha localitzat una peça de marbre blanc amb una inscripció àrab, que correspon a un fragment de coberta d’un sarcòfag. Es tracta d’un tipus de cobriment de tomba propi dels països islàmics (encara que n’hi ha d’altres amb tota la varietat possible de formes) que reben el nom d’“estela prismàtica” i més correntment el terme dialectal marroquí de mqabrïya. Consisteix en una barra estreta i allargada, en forma de prisma, la qual va col·locada damunt un repeu; ambdós elements reposen sobre una placa o pis del mateix material. La decoració és normalment la inscripció funerària i s’omplen els buits amb dissenys vegetals, anells o perles pertot arreu.

La disposició d’aquestes peces es feia cobrint el soterrament amb la llosa o placa, damunt la qual es posava la pedra de secció piramidal; també podia afegir-se a cadascun dels dos extrems de la pedra una o dues làpides verticals enfrontades, totes o algunes d’elles amb inscripcions de contingut religiós, relatiu a la mort i la vida futura, a més del nom del mort i la data de l’òbit. Aquest tipus de cobriment ha estat utilitzat a bastament per tot el nord d’Àfrica i la Península Ibèrica, a més a més dels països orientals, durant tota l’edat mitjana.

Aquesta peça de Sant Andreu de Sureda —dues peces més de característiques similars es van localitzar a la comanda del Masdéu (Trullars), i s’estudien també monogràficament en aquest volum— presenta un text àrab que cobreix totes tres cares del prisma. El camp epigràfic va omplir-se amb ornaments florals molt més abundosos a la part posterior, que ací anomenem C. Allò que avui es conserva, amb moltes mutilacions i pèrdues, és el següent:

Cara A:

Cara C (Alcora CXIII, 4-5):

A la vorera inferior es pot llegir, tot començant per aquest mateix costat C o cara posterior:

que continua pel costat B o petit triangle que tanca el prisma, primer al costat de la base i després al segon escaló, i, com que calia col·locar la paraula final del versicle, l’artesà la va escriure a l’inici de la vorera de dalt de la cara A. El text gravat continua així (Alcora II, 286):

Ha estat impossible interpretar res del que es diu a la vorera inferior de la cara A per tal com està molt deteriorada.

La traducció és la següent:

A) “En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós. La benedicció de Déu sigui sobre Mahoma”.
C) “[Em refugio en el Senyor de l’alba...] del mal que fan els que bufen als núvols, del mal de l’envejós quan enveja”.

A la vorera de sota i partint de C):

“[Senyor! Perdona els nostres oblits o les nostres faltes! Senyor!]
No ens imposis una càrrega com la que vas imposar als que ens van precedir!
Senyor! No ens imposis més enllà de les nostres forces!”.

Continua en B):

“I absol-nos, perdona’ns, apiada’t de nosaltres!
Tu ets / el nostre Protector! Auxilia’ns contra el poble / infidel!”.

La peça de Sant Andreu és gairebé idèntica a les trobades a Masdéu, tant pel que fa als textos de la cara superior del prisma com a la decoració de botons o anells. Només un examen detingut de la lletra, cúfica en relleu, permet dir que són fragments d’enterraments diferents, encara que van ser fetes probablement en un mateix taller. La datació d’aquesta inscripció, com de les dues de Masdéu, es pot fer de manera aproximativa mitjançant el tipus de lletra i dels fragments alcorànics: final del segle XI i començament del XII de la nostra era. Res no se sap sobre la procedència d’aquestes pedres. El fet d’haver estat epigrafïats en aquesta peça els capítols CXIII de l’Alcora, com també el II, 286, res no diu sobre el lloc on es va fer, ja que el caràcter genèric d’aquests passatges alcorànics és molt emprat arreu del món islàmic en totes les èpoques. No és possible aventurar-se a dir com van arribar aquests blocs de marbre al Rosselló: importació com a botí de guerra? caprici d’un antiquari o d’un col·leccionista? Potser la resposta es troba als arxius de la zona. (CBT)

Altar

Ara d’altar que es conserva a l’interior de l’església, amb relleus força plans de tipus vegetal i arquets lobulats.

ECSA - J.L. Valls

A l’interior de l’església es conserva una peculiar ara d’altar, de més de 2 m de llargària, que tenia com a suport una altra ara romana de marbre capgirada, la qual duu una dedicatòria dels Decumans de Narbona a l’emperador Gordià III.

L’ara de Sant Andreu, datable dins la primera meitat del segle XI, pertany a una tipologia arcaica, caracteritzada per l’existència de cantells que li donen l’aparença d’una aigüera. La decoració de les vores consisteix en una banda plana plena de motius ornamentals. Adés d’una tija ondulada sorgeixen, a banda i banda, palmetes; adés la tija ondulada és doble i simètrica amb relació a l’eix de la banda, i defineix un seguit de figures ovals o de cercles que inscriuen florons. Als angles de la taula, o bé hi ha d’altres florons que uneixen les bandes veïnes, o bé la franja decorativa es tanca en diagonal.

Tres detalls de la decoració en relleu de l’ara d’altar feta en marbre que es conserva a l’interior de l’església.

ECSA - J. Ponsich

Entre les vores i la part central de l’ara hi ha un altre nivell, tallat tot dibuixant lòbuls semicirculars ultrapassats que han estat repartits d’una manera arbitrària: n’hi ha dotze en un dels costats i només onze en l’altre. Els espais entre ells són decorats de motius diversos, com ara palmetes, florons i entrellaços.

G. Gaillard ja va estudiar les influències que determinen aquesta peça. D’una banda, cal relacionar-la amb les ares d’altar que els marbristes pirinencs continuaren fent en l’època més crítica i decadent de les arts decoratives, als segles IX i X, i que exportaren a molts llocs. Però hi ha diferències tant en la tècnica emprada com en la decoració. En les ares dels segles IX i X, les bandes planes esculpides són substituïdes per una motllura tallada i la decoració és esculpida en relleu sobre un fons pla. En canvi, a l’ara de Sant Andreu el relleu ha estat buidat i ocupa tot l’espai.

És amb l’art califal de Còrdova —que arribà al seu apogeu al segle X— que tant la decoració com la tècnica de l’ara de Sant Andreu sembla relacionar-se. Els ornaments, les palmetes, els florons i la tija ondulada són els mateixos que a Madīnat al-Zahrā’, magnífica residència que feu construir ‘Abd al-Rahhman III; la talla a bisell fou molt emprada a Còrdova a mitjan segle X i continuà essent utilitzada pels mossàrabs. Tanmateix, la decoració no té ni la vigorositat ni la monotonia de l’art musulmà. L’ara de Sant Andreu és l’obra d’un artesà que, sens dubte, coneixia els treballs decoratius califals, mitjançant dibuixos o probablement manuscrits il·luminats, i que potser va trobar models entre els monuments esculpits islàmics o mossàrabs, però que treballava lliurement, sense adaptar-se a les lleis rígides d’un art fixat com l’àrab. (MDu-PP)

Pica

Pica beneitera decorada amb relleus plans de tipus geomètric i vegetal.

ECSA - J.L. Valls

També s’ha conservat a l’interior, a la dreta de l’entrada, una pica beneitera de marbre que sembla cronològicament anterior a la resta d’obres que hem descrit fins ara. D’estructura troncocònica invertida, la seva cara exterior és totalment recoberta de decoració treballada en baix relleu. La distribució dels ornaments és feta en quatre registres horitzontals, tres d’ells guarnint el vas pròpiament i l’altre ocupant la vora. Els motius que trobem són de caire geomètric i vegetal i força senzills. El registre inferior mostra una tija sinuosa de la qual surten fruits o fulles força estilitzats. El registre que el segueix, el més ample, és ocupat per una sanefa que defineix una trena de dos brins, cadascun d’ells amb dos solcs o format per tres fins manyocs. El nivell següent és ornat per una tija que defineix ones força pronunciades i de la qual neixen raïms. La sanefa que recorre la vora és definida per parelles de volutes contraposades. El treball escultòric, en conjunt, no es pot comparar al de les obres precedents, ‘ ja que aquest és de més baixa qualitat. (PP)

Pintura

Fragments de pintura mural que encara es conserven a l’interior de l’església, el de l’esquerra corresponent a una crucifixió datable al segle XII i el de dalt amb el mateix tema, però datable al segle XIII.

ECSA - A. Roura

Dins de l’església encara resten dos fragments de pintura mural. Un d’ells, situat sobre un dels pilars, presenta una crucifixió força restaurada que no sembla anterior al segle XIII. Més interessant és l’altre, corresponent al segle XII. Es tracta també d’una crucifixió, on només es distingeix la figura de la Verge i una part de la figura de Crist a la creu, de més bona qualitat que la primera. El rostre de Maria, d’expressió amarga, denota certa lletjor; aquesta actitud és reforçada per la disposició de les mans, amb els dits entrellaçats. La seva túnica presenta un tipus de plecs que recorden els dibuixats a Sant Martí de Fonollar, inflats o volats com si fes un vent impetuós. J. Sureda també ha establert una relació amb el conjunt de Casesnoves.

A la part baixa del registre historiat resta part d’una sanefa molt habitual en la pintura romànica del segle XII i que trobem a Cuixà i a Serrabona. Es tracta d’una combinació de semicercles disposats alternativament de manera que defineixen línies sinuoses entrecreuades. L’alternança de colors destaca encara més les figuracions geomètriques. (MDu)

Bibliografia

Bibliografia sobre el claustre

• Arxius departamentals dels Pirineus Orientals, H 192,4T. 57
• Marca, 1688, col. 1259
• Buchon, 1875
• Montsalvatje, 1896, vol. 8, pàgs. 1-44
• Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 24-36
• Borrallo, 1916
• Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 266-275
• Guiter, 1974, pàgs. 95-101
• Ponsich, 1976, pàgs. 75-97
• Mallet, 1992, vols. I, II i III.

Bibliografia sobre els capitells del claustre

• Durliat, 1948-54, III, pàgs. 27-30
• Guiter, 1974
• Ponsich, 1976
• Mallet, 1992.

Bibliografia sobre el capitell interior

• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 141.

Bibliografia sobre la façana de ponent

• Brutails, 1892, pàgs. 572-574
• Gaillard, 1938 i 1954a
• Durliat, 1958, pàg. 78
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 142.

Bibliografia sobre la finestra de ponent

• Gaillard, 1938
• Durliat, 1958, pàg. 79
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 141.

Bibliografia sobre la figura en relleu

• Gaillard, 1938
• Durliat, 1958, pàg. 79
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 142.

Bibliografia sobre l’altar

• Brutails, 1892
• Gaillard, 1938
• Durliat, 1958, pàgs. 78-79
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 142
• Ponsich, 1982.

Bibliografia sobre la pica

• Durliat, 1958, pàg. 79
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 142.

Bibliografia sobre la pintura

• Brutails, 1901, pàg. 65
• Gudiol i Cunill, 1927, pàgs. 489-490
• Kuhn, 1930, pàgs. 62-63 i làm. LXI-1
• Post, 1930, I, pàg. 162, i II, pàgs. 22-23
• Anthony, 1951, pàg. 174
• Durliat, 1954a, pàg. 24, 1954-55, 1958, pàg. 80, i 1961, pàg. 4
• Ainaud, 1962a, pàg. 18
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 142
• Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 54
• Sureda, 1981, pàg. 305.