Sant Andreu del Coll (Olot)

Situació

Vista exterior de l’església des del costat nord-oest.

J. M. Melció

L’antiga església parroquial de Sant Andreu del Coll, sufragània de Ridaura, es troba vers l’extrem nord-occidental del terme municipal, als vessants sudorientals de la serra de Sant Miquel del Mont i sobre la carretera d’Olot i Sant Joan de les Abadesses i Ripoll, la qual al coll de Coubet es bifurca. El camí que hi porta envolta la torre o antic castell del Coll.

Mapa: 256M781. Situació: 31TDG553720.

Per anar-hi cal agafar la carretera que va d’Olot a Ripoll. Després d’haver fet 2,5 km hom trobarà a mà dreta un corriol que puja en direcció nord-oest, el qual hi porta en uns 10 minuts. (JVV)

Història

El temple de Sant Andreu del Coll juntament amb el topònim antic del lloc, dit “Aliario” o derivats d’aquest mot, apareixen citats documentalment en diverses escriptures dels segles IX i X, totes elles relacionades amb el monestir benedictí de Santa Maria de Ridaura i amb la unió d’aquest al cenobi occità de la Grassa; tanmateix, els dubtes sorgits entorn a l’autenticitat dels esmentats instruments, fan que aquestes mencions hagin estat considerades com a suspectes.

De fet, doncs, una de les primeres notícies que coneixem del cert referides a l’església de Sant Andreu data de l’any 995, any en què fou consagrada pel bisbe de Girona, Ot. Segons es desprèn de l’acta de dedicació, l’“Ecclesiam in honore Sancti Andree Apostoli qui est in comitato Bisuldunense, in locum que nuncupant Collo Aliari”, havia estat feta edificar per Emeli, la seva esposa Quixila, senyora de “villare Aliarlo”, i llurs fills Ramon, Duran i Dagobert; en l’escriptura s’especifica també que substituïa un temple anterior, qualificat de vell. Així mateix, tal i com correspon a un acte d’aquestes característiques, el bisbe Ot li atorgà els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels.

Anys més tard, concretament el 1034, hi ha notícia, per l’acta testamentària de Duran, que aquest, ultra diverses donacions fetes al monestir de Sant Pere de Besalú, cedí a favor del seu fill Bremon, els delmes i les primícies de l’“ecclesie Sancti Andree, qui est in Collo Aliario…”.

Durant la primera meitat del segle XII es consignen a través de la documentació alguns conflictes derivats de la possessió dels drets pertanyents a aquesta església. Així, sabem per una sentència pronunciada l’any 1126 que Bernat, abat del cenobi de Sant Pere de Besalú, hagué de restituir a Berenguer, abat del monestir occità de Santa Maria de la Grassa, un mas situat dins la parròquia de Sant Andreu del Coll, el qual havia estat cedit en testament temps abans per un personatge anomenat Arnau Bremon. Tanmateix, la pugna més important a causa de la propietat d’aquesta parròquia fou la mantinguda entre les comunitats de Santa Maria de Ripoll i Ridaura, les quals sostingueren un llarg conflicte; així, una sentència de l’any 1127, dictada conjuntament per Oleguer, arquebisbe de Tarragona, Berenguer, bisbe de Girona i Arnal, bisbe de Carcassona, declarà pertinença del cenobi de Ridaura els drets derivats de l’església de Sant Andreu del Coll, i obligà els monjos de Ripoll a reintegrar el quàdruple dels béns que havien usurpat dins l’esmentada parròquia. Pocs anys després, el 1135, Berenguer Dalmau, bisbe de Girona, ratificà de bell nou la propietat dels delmes i les primícies de Sant Andreu al cenobi benedictí de Santa Maria de Ridaura; malgrat tot, les diferències per aquest motiu entre una comunitat i altra continuaren al llarg de l’edat mitjana. Ja dins el darrer terç de la dotzena centúria, Pere, prior de Ridaura, féu donació, l’any 1176, a Cervià, clergue de Montagut, a títol vitalici, de la meitat dels delmes de “Villare Aliario, quod vocant Sancti Andree de Colle”.

Segons testimoni documental, el priorat de Sant Joan les Fonts tingué també diversos béns emplaçats dins el terme de Sant Andreu del Coll, perquè una sentència arbitral datada l’any 1263 dóna notícia d’un plet mantingut entre Bertran, prior de les Fonts, i el batlle Bernat de Socarrats a causa del cobrament d’uns imposts en alguns masos situats en aquesta parròquia. La sentència, dictada pel jutge Pere Arnau de Besalú, fallà contra Bernat de Socarrats, adduïnt que el mencionat batlle havia percebut injustament la tasca de lli i cànem de diversos masos del terme de Sant Andreu del Coll, els quals eren propietat del priorat de les Fonts.

Amb posterioritat, l’església de Sant Andreu és esmentada en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, com a “ecclesia de Colle”. Una última notícia corresponent a la tretzena centúria refereix que Guillem, fill de Ramon Joví i clergue de Sant Andreu del Coll, fundà, l’any 1298, un benefici en aquesta parròquia dotant-lo amb les rendes provinents d’uns masos situats a les parròquies de Sant Pere de Bianya i Sant Martí de Solamal, a més d’altres profits generats per la batllia de sac, amb l’obligació de celebrar missa diàriament.

Coneixem el nom del rector de l’església del Coll del començament del segle XIV gràcies a una carta datada l’any 1307 i dirigida per Ramon d’Aiguaviva, prior de Ridaura, a Guillem de Socarrats, canonge de Sant Fèlix de Girona, en la qual li notifica haver nomenat Bernat de Coronello rector de Sant Andreu. Aquesta notícia permet de suposar sense gaire risc a equivocarnos que els priors del monestir de Ridaura, en qualitat de senyors eminents de la parròquia, tingueren el dret de provisió de rectors.

D’altra banda, l’any 1372, el rei Pere III de Catalunya, necessitat de diners a causa de la guerra que mantenia amb Sardenya, vengué a diversos abats de cenobis catalans els drets de bovatge que li pertanyien en alguns castells, viles i llocs situats en aquestes terres, entre els quals s’esmenta en l’escriptura la “parrochia Sancti Andree de Colle”. Així mateix, al final d’aquesta centúria l’església del Coll figura relacionada dins els nomenclàtors de la diòcesi de Girona com a “Ecclesia parrochialis Sancti Andree de Colle”, la qual és mencionada ja al segle XV com a parròquia sufragània del priorat de Santa Maria de Ridaura. Amb posterioritat, gairebé dos segles després, una darrera notícia indica que l’any 1561, el prior Bernat Cerdà, després d’examinar els documents que acreditaven la possessió de l’església de Sant Andreu per part de la comunitat de Ridaura, decidí d’unir-la al susdit priorat.

El campanar és una antiga espadanya convertida al segle XVIII en un petit cloquer de torre que va haver d’ésser refet al segle XIX en caure-li un llamp l’estiu del 1876. l’església conservà fins l’any 1936 una bella làpida sepulcral gòtica d’alabastre de Berenguer de Coll, que morí l’any 1334, de la qual és guardada una reproducció de guix al Museu Comarcal de la Garrotxa. (MLlR)

Església

Sant Andreu del Coll. Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular. La porta d’entrada és a migjorn. Posteriorment fou oberta una sagristia a tramuntana, a la qual s’accedeix des de l’absis.

J. Marguí-G. Anglada

L’església de Sant Andreu del Coll és d’una nau, amb absis semicircular a llevant i una porta oberta a migdia.

l’interior del temple és il·luminat per dues finestres de doble esqueixada obertes una a migjorn i l’altra a ponent. Són d’arc de mig punt. La volta de la nau és apuntada, mentre que la de l’absis és de mig cercle. Exteriorment, l’absis és ornat amb un senzill fris sobre mènsules.

Posteriorment al període romànic fou afegida al mur de tramuntana, al costat de l’absis, una sagristia que comunica amb el temple per una porta oberta al mur de l’absis. El campanar que s’aixeca a l’angle sud-oest de l’edifici també és d’època posterior; és el resultat de la transformació d’un campanar d’espadanya en un de torre, ja que, si hom es fixa en els murs laterals d’aquest, s’observa una línia vertical que marca la diferència entre una construcció anterior i una de posterior.

El pinyó de la façana de llevant es destaca per damunt de la teulada que cobreix la nau.

En general, l’aparell exterior dels murs és força regular; tanmateix, és palesa una diferència de mida entre la part inferior i la superior d’aquests; mentre que a la zona inferior els carreus són més petits i de mida diversa, a la zona superior presenten una mida semblant i són més grans. Aquesta diferència en el parament pot assenyalar dues fases de construcció diferents tot i que no gaire allunyades en el temps. l’església pot ésser datada aproximadament al segle XII per les similituds amb d’altres esglésies de la comarca que presenten un tipus de planta i d’aparell semblant. (EBC)

Escultura

Detall de la capçalera de l’edifici amb la cornisa de sota la teulada de l’absis, suportada per unes mènsules decorades.

F. Tur

La cornisa de l’absis de Sant Andreu del Coll presenta decoració esculpida a les mènsules. Els motius, de caràcter figuratiu, vegetal i geomètric, es caracteritzen per la seva senzillesa i són treballats mitjançant unes formes marcadament esquemàtiques. Entre els motius cal destacar una figura humana, disposada en horitzontal, vestida amb túnica i amb les mans a la cintura; la manca d’altres elements no permet de concretar-ne el possible significat. d’altra banda, la mènsula que segueix a la dreta de l’analitzada presenta una forma de cilindre apaïsat; al costat trobem una fruita amb tija, de superfície llisa, un cap humà igualment esquemàtic com en el primer cas, i un doble motiu semisfèric, interpretable com a element vegetal i com a geomètric.

Ens trobem, doncs, amb un repertori habitual de l’època romànica, i òptim pel seu caràcter simple per al tipus de marc arquitectònic que ocupa. En conseqüència, i tenint en compte la senzillesa estilística que impossibilita paral·lels, podem situar el conjunt entre la segona meitat del segle XII i l’inici del XIII, sempre depenent dels criteris d’aquest ordre aplicats per a tot l’edifici o la zona que decora. (JCSo)

Treballs de restauració

Entre els anys 1991 i 1995, amb la participació de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l’Ajuntament d’Olot, es realitzà una intervenció arqueològica en aquesta església. Les excavacions posaren al descobert la fonamentació de l’absis preromànic i de l’espai funerari (segles XII-XIX). En les obres de restauració dutes a terme després d’aquestes prospeccions, hom decidí deixar vistes a l’interior del temple les restes arqueològiques més notables de l’absis i part de la nau, i per tant, només es va pavimentar el sòl de l’església parcialment amb elements de fusta. (MLIR)

Bibliografia

Bibliografia general

• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. IV, Olot 1892, pàgs. 86-87 i ap. XIII pàgs. 214-215; vol. V, Olot 1892, pàgs. 82-88; vol. XI, Olot 1901, pàgs. 108-109, 239-240, 247-248, 292, 380, 392, 414, 418, 424, 435, i 509-510; vol. XII, Olot 1902, pàgs. 14-15, 17, 57, 198, 302, 319-320 i 520-522; vol. XVI, Olot 1908, pàgs. 272-274, i vol. XIX, Olot 1908, pàgs. 7, 19 i 27.
• Francesc Caula: El règim senyorial a Olot, La tradició catalana, Olot 1935.
• J. Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae, vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946, pàgs. 77 i 89.
• Josep Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-65, pàg. 69.
• Diversos autors: Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1971, pàgs. 19 i 75-79.
• Francesc Caula: Recull d’articles i treballs, vol. I, “Amics de Sant Joan les Fonts, Sant Joan les Fonts 1983”, pàgs. 107-115.
• Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 32. (MLlR)

Bibliografia sobre l’església

• Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983.