L’antiga església de Sant Esteve d’Olot apareix esmentada per primera vegada l’any 977, en l’escriptura fundacional del monestir de Sant Pere de Besalú. Consta, segons el document, que el comte bisbe Mir, artífex de la fundació, féu donació a l’esmentat cenobi, entre altres moltes propietats incloses dins el territori besaluenc, d’un mas situat “…in parrochia Sancti Stephani de Oloto”, especificant, tanmateix, que aquesta propietat seria efectiva després de la seva mort. Amb posterioritat, ja al segle XI, hi ha notícia que Guillem, comte de Besalú, i la seva muller Adelaida, l’any 1027 cediren al monestir de Santa Maria de Besalú “…nostro alode quod habemus in parrochia Sancti Stephani de Oloto”, I anys després, el mateix Guillem, en el testament datat el 1034, atorgà a l’església de “Sancto Stephano” un llegat monetari de cinc sous. Encara a la darreria d’aquesta centúria hi ha constància documental que Bernat, fill i successor de Guillem en la titularitat del comtat, féu donació, l’any 1097, a la comunitat de Santa Maria de Ripoll, d’un important alou situat “…in parrochia Sancti Stephani Olotensis”, del qual en l’escriptura es descriuen les afrontacions territorials. Una única notícia corresponent al segle XII, és la consagració del temple de Sant Esteve d’Olot, l’any 1116, a càrrec del bisbe de Girona Berenguer Dalmau, a la qual també assistí Bernat, abat de Sant Pere de Besalú. Segons es desprèn de l’acta de dedicació, el susdit prelat procedí a la consagració d’una nova església, reedificada sobre la primitiva fàbrica, a la qual atorgà, ultra els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels, els trenta passos legítims del voltant per a cementiri; també són descrites en el document les delimitacions del territori parroquial. De mitjan segle XIII sabem que el papa Innocenci IV, expedí, l’any 1252, una butlla a favor del monestir de Sant Pere de Besalú i al seu abat Arnau, declarant subjectes a l’esmentat cenobi les esglésies de Santa Maria de Batet, Sant Esteve d’Olot i Sant Miquel de la Cot. Resta palès per aquest document, i per altres referències anteriors í posteriors a aquesta època, que l’església de Sant Esteve depengué de la comunitat de Sant Pere de Besalú i que foren els abats del susdit monestir els qui tingueren el dret de provisió dels seus rectors. Temps després l’església d’Olot apareix esmentada els anys 1279 i 1280 en les relacions de temples que contribuïen amb el delme al sosteniment de les croades. L’església és citada aquests dos anys com a “ecclesia de Oloto” i “ecclesia de Alotto” respectivament. Amb posterioritat, ja a la darreria de la catorzena centúria, l’“Ecclesia parrochialis Sancti Stephani de Oloto”, figura relacionada en els nomenclàtors d’esglésies situades a la diòcesi de Girona. Al segle XV, els efectes causats pel gran terratrèmol del maig del 1427 a la vila d’Olot, comportaren la destrucció gairebé total dels seus edificis, entre els quals cal esmentar també l’església parroquial de Sant Esteve. El setembre del mateix any, el rei Alfons IV de Catalunya, concedí als cònsols, jurats i prohoms olotins l’autorització necessària per tal de reedificar la vila i construir també una nova església parroquial amb la mateixa advocació que havia tingut. Al marge de la primera reconstrucció efectuada després de tan malaurat esdeveniment, no sabem sí la guerra civil del 1462-1472, que tingué també conseqüències devastadores per a la ciutat, causà algun dany d’importància al temple parroquial. Del segle següent hi ha notícia de diverses obres de remodelació realitzades a l’església de Sant Esteve l’any 1529. El redreçament econòmic i demogràfic de la segona meitat del segle XVIII català, convertí la vila d’Olot en una ciutat pròspera I rica, fet que es reflecteix també en el seu creixement urbanístic. En aquest sentit cal destacar la construcció de l’actual temple parroquial de Sant Esteve, obra d’estil barroc d’una sola nau, dirigida i planejada vers l’any 1750 per l’enginyer militar Blai de la Trinxeria, ajudat pels arquitectes Joan i Tomàs Soler. La nova fàbrica fou beneïda el setembre del 1763 pel bisbe de Girona Manuel de Valmoro i Rallo. L’església, però, fou totalment acabada al començament del segle XIX, amb la intervenció, l’any 1819, de l’arquitecte Antoni Celles. L’escalinata fou construïda el 1897, i reflecteix una certa inspiració dins l’estil barroc. Destaca, a l’interior, l’altar major, obra de Joan-Carles Panyó, primer director de l’Escola Pública de Dibuix d’Olot, el retaule del Roser i les escultures de la capella dels Dolors, de Ramon Amadeu. Es conserven a la sagristia diverses peces d’orfebreria, taules gòtiques i una valuosa pintura d’El Greco, que representa el Crist portant la creu.
Acta de consagració de Sant Esteve d’Olot (9 de gener de 1116)
Berenguer, bisbe de Girona, consagra l’església de Sant Esteve d’Olot i confirma una antiga dotació. S’esmenten les afrontacions, amb els nuclis de poblament que resten inclosos dins el terme, els límits del cementiri i les obligacions d’aquesta església envers la seu episcopal.
Anno Dominicæ incarnationis MCXVI, indictione VIII. Venerabilis dominus Berengarius sanctæ sedis Gerundensis episcopus venit ad consecrandam denique ecclesiam novam quia iam altera vetus fuerat in honorem Sancti Stephani, in comitatu scilicet Bisuldunensi, in loco qui dicitur Olot. In quo die consecrationis dedit iamdictus præsul præfatæ ecclesiæ décimas et primitias et oblationes fidelium tam vivorum quam etiam defunctorum, et insuper ex omni parte cimiterium habens triginta legitimos passus. Et confirmavit illud donum quod quondam Bernardus comes Bisuldunensis fecit ipsi ecclesiæ Sancti Stephani et Sancti Mariæ, quæ in prædicta villa sunt fundatæ, de ipsis clausis quæ in circuitu ipsarum ecclesiarum sunt, cum ipsas sagrarias et cum ipso cimiterio et cum ipso molino de Rocha et cum illa terra quæ est ad ipsum pontem quam Rodegarius quondam contulit eisdem ecclesiis, sicut in antiqua dote resonat. Quod sub tali conditione et quietudine constituit ut aliquis homo cuiuscunque ordinis, honoris, vel ætatis ibi aliquam violentiam quocunque tempore non inferat, sed ob reverentiam et honorem ecclesiæ salvo munimine consistat. Villæ autem et villares huiusmodi parrochiæ hi sunt: primùn villa de Olot, cum finibus et terminis vel adiacentiis suis, et ipsum villare quod dicunt Rovira et ipsa villa quam vocant Pignola et ipsa villa de Clota et ipsum villare de Axars et ipsa villa de Tradors, simul cum ipsis casis qua sunt in Spargo, et ipsa villa de Insula Rotunda et ipsa villa de Cabratosa. Termini autem parrochiæ prafatæ ecclesiæ unde concedimus decimas et primitias et oblationes fidelium ita se habent. Ab orientali parte in ipso guado quod dicunt Mille Solidos et vadit usque ad ipsos fontes de Insula Rotunda vel in ipsa via quæ pergit ad ipsas Preses; et de meridie in flumine Fluviano et pergit per ipsam viam Ausonensem usque in Malatosquer et pergit per ipsam serram de Malatosquer usque ad Nostradella et pervadit usque ad Naspleda; et de occidente affrontat in ipsos Bragos vel in ipsas Cannaveras et pergit per ipsam serram de Pinea Maiore usque in ipsam Gargantam; et de parte circi affrontat in rivo Ridaure cum ipsis mansis qui sunt in Spargo. Redditus verò huiusmodi ecclesi est per singulos annos porcus I et molton I. valentem solidum I platæ et medium. Præterea subdidit præsul prædictus præfatam ecclesiam taliter ditioni sedis Gerundensis ut omni anno inde chrisma accipiat et in omnibus eius institutis et præceptionibus pareat, et bis in anno at synodum in prælibatam sedem veniat. Acta dote V idus ianuarii, anno VIII regni Ludovici regis. Berengarius Dei gratia Gerundensis ecclesiæ episcopus. Sig + num Bernardi abbatis Bisuldunensis. Sig + num Berengarii Bisuldunensis archidiaconi. Sig + num Berengarii presbyteri. Berengarius capiscolæ. Raymundus manachus. Sig + num Operarius presbyter et sacrista Sancti Felicis.
Original: Antigament era conservat a l’Arxiu del monestir de Sant Pere de Besalú.
Pèire de Marca: Marca hispanica, sive limes hispanicus, París 1688, apèndix 355, columnes 1244-1245.
Antolín Merino, José de La Canal: España Sagrada, vol. 43, Madrid 1819, apèndix 37, pàgs. 452-453.
Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas…, vol. XI, Colección diplomática del condado de Besalú, Olot 1901, doc. 430, pàgs. 395-397.
Joaquim Danés: Historia d’Olot, vol. II i IV, Olot 1980, pàgs. 346-348 i 602-604.
Traducció
"L’any 1116 de l’Encarnació del Senyor, vuitena indicció, va venir el venerable senyor Berenguer bisbe de la santa seu de Girona per consagrar finalment l’església nova, perquè l’altra ja era vella, en honor de sant Esteve, al comtat de Besalú, al lloc anomenat Olot. En el dia de la consagració el dit prelat donà a aquesta església els delmes, primícies i oblacions dels fidels, tant dels vius com dels difunts, i a més a més un cementiri que fa 30 passes legítimes per totes les bandes. I confirmà aquella donació que el difunt Bernat, comte de Besalú, féu a aquesta església de Sant Esteve i de Santa Maria, que són construïdes a la dita vila, dels closos que hi ha al voltant de les esglésies, amb les sagreres i amb el cementiri i amb el molí de Roca, i amb la terra que hi ha al pont, la qual el difunt Roger lliurà a aquestes esglésies, tal com s’esmenta en una antiga dotació. La va establir sota una tal defensa i tranquil·litat que cap home de qualsevol estament, honor o edat no hi pugui fer mai cap violència, ans per a honor i reverència de l’església constitueixi una protecció segura. Les viles i els vilars d’aquesta parròquia són així doncs els següents: primerament la vila d’Olot amb límits i termes i la seva rodalia i el vilar anomenat Rovira i la vila que anomenen Pinyola i la vila de Clota i el vilar Eixart i la vila de Tradós, juntament amb les cases que hi ha a l’Esparc i la vila d’Illarodona i a la vila de Cabratosa. Els termes de la parròquia de la dita església, a la qual concedim delmes i primícies i oblacions dels fidels, són els següents: a llevant en el gual que diuen Mil-sous i que va fins a les fonts d’Illarodona i per la via que mena a les Preses de Bianya; a migjorn al riu Fluvià i la via osonenca fins a Maltosquer i que segueix la serra de Matosquer fins a Nostradella i se’n va fins a la Nespleda; a ponent afronta amb els Bracs i amb les Canaderes i segueix per la serra de la Pinya major fins a la Garganta; i a tramuntana afronta amb el riu de Ridaura. amb els masos que hi ha a l’Esparc. La renda de l’església, així doncs, és cada any un porc i un moltó que valgui un sou i mig de plata. A més a més, el dit prelat va sotmetre aquesta església de tal manera al domini de la seu de Girona que cada any d’allà rebi la crisma i l’obeeixi en totes les seves disposicions i preceptes i que dos cops cada any vagi al sínode de la dita seu. La dotació fou feta el dia 5 dels idus de gener de l’any 8 del regnat del rei Lluís. Berenguer bisbe de l’església de Girona per la gràcia de Déu. Signatura de Bernat abat de Besalú. Signatura de Berenguer ardiaca de Besalú. Signatura de Bernat abat de Besalú. Signatura de Berenguer prevere. Berenguer cabiscol. Ramon monjo. Signatura d’Obrer prevere i sagristà de Sant Feliu."
(Trad.: Jordi Bolòs i Masclans)