Situació
Una vista de l’interior de la nau, amb la volta apuntada.
F. Tur
L’esglesiola de Sant Andreu —avui convertida en sala d’actes i exposicions municipal— es troba al bell mig del nucli de la vila d’Ullà, a la placeta de Sant Andreu.
Mapa: 296M781. Situació: 31TEG090557.
La vila d’Ullà és a tocar de la carretera local de Palafrugell a Viladamat per Torroella de Montgrí, a només 1,5 km d’aquesta darrera població. És emplaçada en els repeus occidentals de la muntanya d’Ullà del massís del Montgrí. La clau de l’antiga església es pot demanar a la casa de la vila.
Història
La població d’Ullà (in pago Empuritano villam nuncupatam Olianus…) apareix documentada en un precepte de Lluís el Piadós de l’any 834 on és confirmada entre les possessions de la mitra de Girona. Tot al llarg del segle IX hi ha diferents notícies sobre Ullà. El domini episcopal sobre el lloc fou motiu de dos litigis, els quals acabaren en sengles sentències judicials dels anys 879 i 881 favorables al bisbe.
L’església parroquial de Sant Andreu ja existia quan fou consagrada la segona església del priorat canonical augustinià de Santa Maria d’Ullà la tardor de l’any 1182. La canònica, dins aquest terme, era situada vers ponent, a la plana al·luvial. Havia estat fundada vers el 1121, data de la primera consagració del seu temple.
Segons el text de l’acta de consagració primerament al·ludida, del 1182, eren confirmats als canonges d’Ullà els drets sobre un grup de parròquies de la rodalia: Sant Andreu d’Ullà, Sant Joan de Bellcaire, Sant Mateu de Canet, Sant Genís de Casavells, Sant Joan de Matajudaica, Sant Romà de Llabià i Sant Martí de Fontanilles.
L’església parroquial de Sant Andreu d’Ullà és relacionada en els dos nomenclàtors d’esglésies de la diòcesi del final del segle XIV.
L’any 1592 Santa Maria d’Ullà fou secularitzada com les altres canòniques i es convertí en una col·legiata formada pel prior i quatre canonges. Al final del segle XVIII hom decidí d’abandonar l’antic monestir de la plana, molt exposat a les revingudes del riu Ter d’ençà del començament del segle XIV, que el seu curs fou desviat vers les terres del Baix Empordà. La nova església de la col·legiata de Santa Maria fou erigida dins el nucli de la vila d’Ullà, a pocs metres i a ponent de la parroquial de Sant Andreu. Aquest nou temple de Santa Maria fou beneït l’any 1804. A partir d’aleshores també tingué, de fet, la funció parroquial.
La col·legiata sembla que s’extingí definitivament l’any 1840, i en aquest moment l’església de Santa Maria restà definitivament com a simple parròquia, mentre que l’antiga de Sant Andreu quedà sense culte i, amb les lleis desamortitzadores, passà a ésser propietat municipal.
Des del segle XIX ha estat utilitzada, successivament, com a escola pública i oficina municipal. L’any 1980 s’hi realitzaren obres d’agençament i consolidació per destinar l’antiga església a serveis culturals.
Església
L’església de Sant Andreu d’Ullà resta, actualment, gairebé envoltada per altres construccions que n’amaguen diversos elements exteriors. A l’extrem oriental del mur de migdia, s’hi afegeix perpendicularment una llarga edificació que era la sagristia. Una casa resta completament adossada al mur de llevant i una altra a una part important del de ponent; el mur de tramuntana només és visible des del pati d’una altra de les cases veïnes i també té una dependència parcialment encastada.
L’antiga església és un petit edifici d’una sola nau de planta rectangular, sense un absis destacat. A l’interior no hi ha tampoc cap element que distingeixi la separació entre la nau i el presbiteri.
Durant les obres de restauració l’interior fou completament repicat. És cobert amb volta seguida, sense arcs torals. Aquesta volta té forma de canó —de mig punt— en un tram que comprèn molt poc més de la meitat occidental de l’edifici, mentre que al sector restant, a llevant, la volta és apuntada.
El sector occidental, que té volta de mig punt, manté essencialment l’estructura primitiva, d’època alt-medieval. Creiem que a l’extrem de llevant hi hagué un absis o una capçalera que hom devia enderrocar, i fou aleshores que es degué construir l’actual tram de nau cobert amb volta apuntada. D’aquesta manera fou com l’església es convertí en una simple aula rectangular.
A desgrat d’això, cal precisar que el sector occidental també ha sofert alguna alteració, a la qual pertany la porta d’entrada, a migdia. Tanmateix, aquesta porta incorpora una llinda monolítica, de pedra sorrenca, que té un petit relleu molt erosionat, impossible d’identificar. És probable que sigui un element reaprofitat, de la mateixa església o d’una altra construcció antiga. El parament exterior d’aquest mur també es veu modificat, potser recrescut.
En aquest sector occidental, al centre del frontis, hi ha l’única finestra d’aspecte arcaic. És d’un sol biaix, tipus sagetera, llarga i estreta.
El tram de volta més primitiva, de mig punt, és fet amb blocs de pedra petits, només desbastats i lligats amb morter, que és molt visible. Els aparells a l’interior apareixen també una mica malmesos, però en aquest tram s’observa amb claredat l’existència de dos tipus d’aparell, sobretot a ponent i a tramuntana. El parament extern d’aquest mur de tramuntana ho acaba de confirmar, com veurem més endavant.
La unió entre les dues tramades de la nau resta ben definida a l’interior. Un solc de traçat irregular assenyala la conjunció d’ambdues parts tant als murs laterals com a la volta.
Al sector de llevant l’aparell és de pedres més petites, desbastades, i disposades més decuradament. La seva volta apuntada és feta amb lloses posades de cantell, que formen filades longitudinals.
En aquest tram, a l’entrada del que havia estat la sagristia, hi ha les restes d’un arc segurament tardà, però que aprofità dovelles de pedra tova molt porosa, de travertí, petites i ben tallades, que podrien procedir d’una arcada de la primitiva capçalera del temple desapareguda.
Les diferències estructurals i de datació que ja es veuen en les diferents parts de l’interior s’acaben de confirmar i explicar quan observem l’important fragment visible del parament exterior del mur de tramuntana. A la meitat de ponent apareix, ben diferenciat, un aparell més primitiu a la part inferior, que es manté en una alçada regular de mig metre. És d’aspecte rústic, fet amb blocs irregulars de calcària i conglomerat del Montgrí només escantonats, però que tendeixen a formar filades. Al damunt hi ha l’aparell que correspon a la volta de mig punt, el qual es caracteritza pels carreus grossos, no gaire ben tallats ni polits, de gres, voluminosos i de formes quadrangulars. Han estat disposats en filades regulars; pel fet d’ésser poc ajustats foren col·locats nombrosos rebles en les juntes.
A l’aparell del tram oriental, més tardà, les pedres són de mides petites, en general sense treballar i col·locades descuradament. Hi ha un predomini de la calcària, amb alguns blocs de tova de travertí i molts fragments de terrissa i altres materials d’època romana (fragments de tègules i de paviment en opus signinum) i d’altres d’època posterior.
Cal precisar, finalment, que a l’església de Sant Andreu d’Ullà hom pot identificar en el seu estat actual i al nostre entendre, testimonis de tres etapes diferenciades:
A. L’aparell més arcaic de la base dels murs del sector de ponent és el vestigi més antic. Com a hipòtesi podem apuntar la seva pertinença a una església preromànica.
B. El tram de la nau occidental amb volta de mig punt, dreçat en part sobre els vestigis esmentats, malgrat algunes alteracions puntuals, manté l’estructura de l’església romànica, la qual fou bastida probablement al segle XI.
C. La part oriental de l’edifici, amb volta apuntada, segurament construït al lloc d’una capçalera romànica desapareguda i en part utilitzant materials de construccions anteriors, creiem que és postmedieval. Probablement, s’inscriu dins les formes romànicogòtiques que perduraren en l’arquitectura popular. És molt difícil d’apuntar-ne una data aproximada.
Una excavació arqueològica acurada a l’àmbit de l’esglesiola sens dubte aportaria dades que podrien confirmar o desmentir les hipòtesis precedents i podrien esclarir els aspectes dubtosos.
L’estat de l’edifici, després de les obres recents, és bo.
A la rodalia d’Ullà i Torroella de Montgrí, la densitat d’establiments romans identificats és especialment gran. La presència de materials d’aquesta època als paraments de l’església sembla indicar que el mateix poble té els precedents en una villa romana. No és impossible, per les seves característiques, suposar que en poden provenir els carreus de gres més grossos de l’aparell romànic. Podem indicar, també, que aquesta pedra és de la mateixa rodalia: gres roig de corriment del Montgrí.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 431.
- Joan Badia i Homs: Notícia sobre restes d’esglésies romàniques descobertes al Baix Empordà, “Estudis sobre temes del Baix Empordà”, núm. 2, Institut d’Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols 1983, pàgs. 62-67.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1986, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 524-525.